Arxiu d'etiquetes: COMPORTAMENT

El dol en els animals: el cas de l’elefant

T’has plantejat alguna vegada si els humans som els únics que donem importància davant la mort dels nostres congèneres? Fa alguns anys es creia que això ens distingia de la resta d’animals, però actualment se sap que els elefants mostren comportaments especials davant dels cadàvers i mort dels de la seva espècie.

BREU DESCRIPCIÓ DE L’ELEFANT AFRICÀ

L’elefant africà mascle (Loxodonta africana) és l’animal terrestre més gran que existeix actualment, amb una alçada de gairebé 4 metres, un pes de fins a 6 tones i una de la majors esperances de vida entre els mamífers (s’estima que poden viure fins a 70 anys).
Els elefants s’organitzen socialment en grups formats per una femella de major edat i experiència, anomenada matriarca, i altres femelles emparentades de diverses edats amb les seves cries (mascles i femelles joves). De vegades per protegir-se o alimentar-se en àrees frondoses, petits ramats es poden ajuntar per formar grups de diversos centenars d’individus. Els mascles s’uneixen al ramat quan troben una femella sexualment receptiva, ja que sinó són solitaris (mascles de més edat) o formen grups de solters (mascles joves). Tot i això, mai s’allunyen massa de la seva família i la reconeixen quan tornen a trobar-la.

Elefantes africanos (Vaughan Leiberum)
Elefants africans (Vaughan Leiberum)

COMPORTAMENT

Encara que no han estat tan estudiats com els primats, els elefants són considerats animals intel·ligents i mostren comportaments complexos, com altruisme, empatia, cooperació i resolució de problemes. La matriarca transmet els seus coneixements a la resta de la família, com les rutes migratòries, on trobar aigua, menjar, sal, etc. En aquest article no obstant això, ens centrarem en els comportaments que presenten els elefants en relació a la mort, que segons alguns estudis es poden qualificar de ritus funeraris. Tenim la idea que només els humans vetllem els nostres morts i tenim consciència de la mort, però això pot ser que no sigui així. Encara que de vegades apliquem els nostres criteris al que veiem en altres animals i cal tractar aquests temes amb prudència, especialment en elefants, dofins i simis; s’han registrat comportaments especials relacionats amb la mort de familiars o companys de grup.

Elephant skeleton (Mike Richardson)
Elephant skeleton (Mike Richardson)

RITUS FUNERARIS

En parlar d’elefants i mort, no ens referim als seus popularment famosos cementiris, dels quals s’ha provat la seva inexistència en el sentit que els atorguem, sinó a un altre tipus de manifestacions al voltant de la mort.
Cyntia Moss és una etòloga que ha estudiat el comportament d’un grup d’elefants africans durant més de 30 anys. Les seves observacions van permetre saber que els elefants mostren especial interès pels ossos i restes d’altres exemplars de la seva espècie, a diferència de la majoria d’animals, que no marquen de manera especial la mort d’altres individus. Segons un estudi de la Universitat de Sussex, amb la doctora Karen McComb al capdavant, els elefants són els únics animals juntament amb els humans capaços de reconèixer els ossos d’un altre exemplar de la mateixa espècie encara que portin anys morts.

Davant el cadàver d’un elefant, tota la família s’atura i es posa tensa. Primer acosten les seves trompes per olorar-lo, després palpen i mouen amb cura els ossos, sobretot els del crani. Altres vegades, llencen terra i fulles sobre les seves restes.

Elefantes ante un cráneo de elefante, rinoceronte y búfalo: sólo se interesaron por el de elefante (Foto: Karen McComb/Royal Society))
Elefants davant d'un crani d'elefant, rinoceront i búfal: només es van interessar pel d'elefant.(Foto: Karen McComb/Royal Society)

Quan un elefant mor, tot el ramat es preocupa. Si es tracta d’una cria, la seva mare roman al costat del cadàver diversos dies i fins i tot tracta de transportar-la amb ella amb ajuda de la trompa o els ullals. La resta del ramat roman al seu costat o redueix el pas. Quan mor un adult, els altres elefants intenten aixecar-lo i no se separen d’ell fins que les seves restes entren en putrefacció. A vegades vetllen el cadàver, fent fora els carronyers, i fins i tot el semienterren amb fullaraca. També són capaços de tornar sistemàticament a inspeccionar els ossos i ullals que troben pel camí i fins i tot, suggereixen els investigadors, visiten els ossos dels seus parents. La mort prematura de la matriarca de la família causa una consternació general i pot conduir a la disgregació del grup. Algunes poden trigar fins a 20 anys a tornar a reconstruir el nucli familiar, d’altres no ho aconsegueixen mai.

Aquests comportaments i estructura social són aprofitats pels caçadors i traficants d’ivori, ja que matant a un sol exemplar adult, sobretot la matriarca, condemnen a una mort gairebé segura a la resta del grup. Però aquest és un altre tema que tractarem més endavant.

REFERÈNCIES

Foto de la portada per John Chaney (National Geographic 2012 Traveler Photo contest 2012)

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

 Aquesta publicació està sota una llicencia Creative Commons:Llicència Creative Commons

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Comportament alimentari en iubartes

La publicació d’aquesta setmana és sobre la iubarta (Megaptera novaeangliae). En concret, se’n farà una breu introducció i, sobretot, ens centrarem en el comportament alimentari d’aquesta espècie, especialment en una estratègia de caça d’un grup de la costa oest d’Alaska.

 

La iubarta, Megaptera novaeangliae, és un cetaci de la família Balaenopteridae que habita en tots els oceans, tant en aigües oceàniques com costaneres. Mesuren entre 12  i 16 metres (les femelles lleugerament més grans) i pesen entre 25 i 35 tones. S’alimenten princialment de krill i de bancs de peixos.

Per tal de poder-la identificar, ens em de fixar en els següents aspectes: l’aleta caudal, amb una fenedura visible en el centre i amb les bores retallades, s’eleva abans de submergir-se; les aletes pectorals són molt grans i arrodonides, amb la part superior fosca i la inferior clara; el cap és ample i presenta nòduls en la part superior i a la mandíbula inferior; i el cos és voluminós, amb el llom i els flancs entre negres i grisos foscos i el ventre blanc.

Humpback_Whale_fg1_cropped

FONT: http://en.m.wikipedia.org/wiki/File:Humpback_Whale_fg1_cropped.JPG

 

Pel que fa al seu comportament alimentari, aquesta espècie ha desenvolupat vàries tècniques espectaculars. La més coneguda és la denominada xarxa de bombolles, utilitzada per capturar bancs de peixos. Altres tècniques menys sofisticades consisteixen en tirar-se contra els bancs de peixos o colpajar l’aigua amb les aletes per tal que les onades de xoc aturdeixin als peixos.

Aquí ens centrarem en la tècnica de xarxa de bombolles. Aquesta tècnica ha estat observada en una població de la costa oest d’Alaska. A l’estiu, en els fiords d’Alaska hi ha una gran abundància de plàncton, el que atrau als arengs (Clupea harengus), els quals viuen en les profunditats dels fiords per a protegir-se dels depredadors. Quan les iubartes detecten la presència dels arengs, per tal d’indicar-ho a la resta de companys fan salts i cops de cua i cap contra l’aigua. Aquesta tècnica requereix una coordinació. Seguint al líder, es submergeixen junts i cada un es posa en la seva posició: hi ha els pastors, que circunden els peixos movent les aletes per contenir al banc i evitar que escapin;  un altre membre es col·loca sota el banc i emet un crit de 120 decibels (tant estrident com disparar un coet), per tal que els peixos pugin a la superfície i hi ha un altre individu a la part superior que expulsa un corrent d’aire per crear una xarxa de bombolles. La resta d’individus es col·loquen sota el banc de peixos i s’hi llencen amb la boca totalment oberta. Amb aquesta tècnica aconsegueixen capturar mitja tona de peix cada dia.

bubble net

Autor: Richard Palmer

Es recomana veure aquest vídeo (en anglès):

 

Per tal d’ampliar aquesta informació pots consultar:

– DAY, Trevor. Guía para observar ballenas, delfines y marsopas en su hábitat (Ed. Blume)

– KINZE, Carl Christian. Mamíferos marinos del Atlántico y del Mediterráneo (Ed. Omega)

– PERRIN, W. F.; WÜRSIG, B; THEWISSEN, J. G. M. Encyclopedia of Marine Mammals (Ed. Academic Press, 2ª edició)

– Gigantes del mar, episodi 2: http://www.youtube.com/watch?v=lSQ6d02L1jc

 

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.