Arxiu d'etiquetes: contaminació

La naturalesa en temps de guerra

El món actual viu temps convulsos. Notícies relacionades amb el terrorisme, el narcotràfic, els cops d’estat, la crisi dels refugiats o les nombroses guerres encara presents inunden les nostres pantalles dia rere dia. I, en un biaix totalment comprensible, l’atenció es centra, gairebé exclusivament, en les persones i els països involucrats. Però (i és una cosa que em pregunto cada vegada que miro el telenotícies) què passa amb la natura en aquestes regions castigades per la violència? En aquesta entrada repassem els conflictes armats més importants en l’actualitat i les seves conseqüències sobre la naturalesa del seu entorn.

INTRODUCCIÓ

Qualsevol acció humana té repercussions sobre la vida natural, i encara més les guerres, destructores intrínseques. Amb elles vénen associats una sèrie de perjudicis sobre la vida silvestre com són la desforestació, la degradació del sòl, la contaminació o la caça, entre molts altres. La primera vegada que es va prendre realment consciència del gran impacte de les guerres sobre la naturalesa va ser amb la Guerra de Vietnam. L’exèrcit nord-americà, en la seva lluita contra un enemic invisible, va llançar més de 75 milions de litres d’herbicides sobre les selves, amb l’objectiu de defoliar els arbres i poder trobar, d’aquesta manera, als seus enemics. No obstant això, i malgrat aconseguir parcialment el seu objectiu (tots sabem com va acabar aquella guerra) la naturalesa va ser greument danyada. En un estudi dut a terme a Vietnam a mitjans dels 80 es va trobar que, en una àrea on abans habitaven entre 145 i 170 espècies d’ocells i entre 30 i 55 espècies de mamífers tan sols quedaven 24 i 5 espècies, respectivament.

800px-us-huey-helicopter-spraying-agent-orange-in-vietnam
Un helicòpter Huey de les forces armades nord-americanes sobrevola les selves del Vietnam mentre les ‘banya’ amb Agent Taronja. L’Agent Taronja va ser un potent herbicida i defoliador usat pels Estats Units durant la guerra amb l’objectiu de fer més visibles els enemics ocults a la selva. Un sol avió podia defoliar desenes d’hectàrees en un sol vol. El govern dels Estats Units va arribar a gastar-se 60 milions de dòlars anuals en l’Agent Taronja. Font: Zmescience.

Altres guerres, com la Guerra Civil de Rwanda, a part de deixar més de 500.000 morts i 2 milions de desplaçats, va deixar la naturalesa del país en un estat de crisi absoluta. Al Parc Nacional d’Akagera, un dels entorns més emblemàtics del país, la desforestació va fer estralls: es van perdre 200.000 de les 300.000 hectàrees de bosc en tan sols 3 anys, i el 90% dels grans mamífers.

Però, què està passant en l’actualitat? Com estan afectant les guerres d’avui dia a la supervivència de la natura? Aquí repassem els conflictes actuals més importants i la seva difícil coexistència amb la vida salvatge de la regió.

El Conflicte palestí-israelià (1948-actualitat)

Encara que l’última guerra entre Israel i Palestina va començar el 2005, la violència entre els dos països ha estat present des de la creació de l’estat d’Israel. Milers de persones han mort durant dècades, i milions han estat desplaçades en contra de la seva voluntat. I, és clar, la natura no n’ha sortit indemne.

Un dels casos més sonats va ocórrer en 2006. L’exèrcit israelià va bombardejar dos tancs de pretróleo propers a una central elèctrica de Jieh, al Líban (país on es trobava Hezbollah, un grup terrorista rival d’Israel) provocant l’abocament d’entre 10.0000 i 15.000 metres cúbics de petroli al Mediterrani. Aquesta marea negra es va estendre al llarg de 90 km de la costa del Líban, portant la mort amb ella. A més, va afectar greument l’hàbitat de la tortuga verda (Chelonia mydas) en un dels pocs espais ben preservats que encara tenia aquesta espècie al Mediterrani.

2316325_xl
El bombardeig de dos tancs de petroli per part de l’exèrcit israelià va deixar 80 km de costa del Líban en una situació semblant a la de la imatge. En 2014, la Assemblea de les Nacions Unides va instar a l’Israel a compensar amb 856,4 milions de dòlars al Líban per aquesta catàstrofe mediambiental. Font: hispantv.

No obstant això, a principis de 2016 van sortir a la llum unes imatges que dirien encara més l’atenció internacional: desenes d’animals del zoo de Gaza van aparèixer completament momificats, després de patir una terrible agonia i morir de fam. Va passar en dues ocasions des que es va obrir el zoo en 2007, però la fam més forta va tenir lloc el 2014, arran d’un conflicte entre Israel i les forces palestines de Hamas. Es calcula que uns 80 animals van morir de fam, entre ells cocodrils, tigres, babuins o porcs espins. Quan els serveis de rescat van poder arribar al zoo, només quedaven 15 animals amb vida, molts d’ells amb greus símptomes de desnutrició.

gaza-zoo-2
El zoo de Gaza es va fer mundialment conegut a causa de les impactants imatges de cossos momificats arran de la forta fam que va causar la guerra. Segons Abu Diab Oweida, el propietari del zoo, els cossos van ser momificats perquè tothom veiés que fins als animals es veien afectats per la guerra. Font: Dailymail.
caballos-muertos
Els continus bombardejos a la franja de Gaza causen nombroses víctimes, com la d’aquests equins que apareixen a la imatge. Lamentablement, la fi del conflicte sembla llunyana. Font: helpinganimalsingaza.

Segona Guerra del Congo (1998-2003)

Aquesta guerra, també coneguda com la Gran Guerra d’Àfrica o la Guerra Mundial Africana, ha provocat la mort de més de 5 milions de persones des de llavors, el que li ha brindat el dubtós honor de ser el conflicte armat més mortífer des de la Segona Guerra Mundial. Encara que oficialment va acabar en 2003 i hi ha un govern electe des de 2006, la República Democràtica del Congo viu sotmesa en un estat d’inestabilitat propi d’un país en guerra.

Els guerrillers fan servir els nombrosos recursos naturals del país per obtenir diners i així poder continuar amb la guerra. I l’ivori és el bé més preuat, el que produeix més beneficis. És per això que les poblacions delefant africà (Loxodonta africana) s’han vist reduïdes en un 90% des de l’inici dels conflictes armats. Pitjor li ha anat al rinoceront blanc del nord (Ceratotherium simum cottoni) una subespècie del rinoceront blanc. Es creu que els seus últims exemplars, 2 mascles i 2 femelles residents al Parc Nacional Garamba, van morir entre 2006 i 2008 a les mans dels guerrillers, provocant l’extinció d’aquesta subespècie.

gorila-de-montana
El goril·la de muntanya (Gorilla beringei beringei), del que tan sols queden 700 exemplars en llibertat, viu gairebé exclusivament a les muntanyes Virunga, un territori compartit per la República Democràtica del Congo, Rwanda i Uganda. A la imatge, un goril·la de muntanya mort per causes desconegudes al 2007. Es creu que els guardaboscos van estar implicats en la mort. Font: The Guardian.

El ‘bushmeat’ o menjar d’animals salvatges, és un altre gran problema derivat dels nombrosos conflictes militars al país. Arran de la pobresa extrema, molts vilatans s’han vist obligats a caçar per sobreviure. I un dels grups més perjudicats ha estat el dels primats. Les poblacions dels grans primats, en un altre temps comptades per milions, s’han vist reduïdes dràsticament. Es creu que queden tan sols 200.000 goril·les de plana, 100.000 ximpanzés i 10.000 bonobos en llibertat.

bonobo-killed
Els bonobos (Pan paniscus), són els nostres parents més propers, i un dels animals més amenaçats al Congo. És una espècie endèmica d’aquest país, però està sent fortament caçat per menjar i, més recentment, per servir com menjar al mercat asiàtic. Exemplars com el de la imatge poden ser fàcilment trobats en els mercats de Kinshasa i Brazzaville. Font. National Geographic.

Guerra Civil de Síria (2011-actualitat)

Sens dubte la guerra en actiu de la qual més sentim parlar. Aquest conflicte ha costat la vida a més de 500.000 persones i ha provocat una de les crisis humanitàries més importants del nostre temps: s’estima que hi ha més de 10 milions de refugiats per culpa de la guerra. Els que s’han quedat a Síria, s’han anat desplaçant des de l’interior a la zona costanera, constituint una gran amenaça per als boscos de la regió. Segons Aroub Almasri, un ecologista del govern sirià, la majoria de gent necessita menjar, electricitat i combustible per cuinar i escalfar-se, amb el que han començat a talar els boscos de la zona, la majoria en àrees protegides. A part del propi impacte de la desforestació, es sumen un gran nombre de focs que s’han anat estenent per la regió en els últims temps. Una àrea especialment afectada es tracta del bosc de Fronlok, a la frontera amb Turquia. En aquestes muntanyes el grau d’endemisme és alt, i hi ha el perill que moltes espècies desapareguin de la zona, especialment un tipus d’encino, el Quercus cerris, nadiu de la regió i que comença a estar amenaçat.

A causa de la fragmentació de l’hàbitat, es creu que una espècie icònica de la Mediterrània i catalogada com en perill crític d’extinció per la UICN, s’ha extingit a Síria. Es tracta del ibis ermità (Geronticus eremita), una au del qual només queden 500 individus en llibertat i que està present només en tres països: Marroc, Turquia i Síria. Malgrat l’enorme esforç de Síria per mantenir una població estable en el seu territori, la guerra va acabar amb els últims individus d’aquesta espècie a la regió. Tan sols queda un individu de l’espècie, una femella anomenada Zenobia, que va ser vista per última vegada a Palmira abans que les tropes de l’ISIS entressin a la ciutat.

ibis-eremita
Sembla que els nombrosos esforços realitzats pel govern de Síria en els primers anys del segle XXI han estat insuficients per salvar de l’extinció a aquesta emblemàtica espècie. Abans present en grans parts d’Europa (des d’Àustria a la Península Ibèrica) el ibis ermità compta amb les poblacions més importants al Marroc, el seu últim reducte en estat natural. Font: New Scientist.

Guerra de Líbia (2014-actualitat)

Després de la guerra civil de Líbia, que va culminar amb la caiguda del coronel Gaddafi, el país s’ha vist arrossegat a una espiral de violència afavorida pels nombrosos grups armats que governen el país. La importació de carn de l’exterior s’ha detingut, i els propietaris de les ovelles, cabres i camells guarden als seus animals com si d’or es tractés a causa del desproveïment. A causa d’això, els grups armats s’estan dirigint al sud del país, on l’anarquia impera al seu aire, per proveir-se de menjar provinent d’animals salvatges.

Una de les espècies més perjudicades ha estat la gasela de Loder (Gazella leptoceros), catalogada com amenaçada segons la UICN i amb les seves poblacions en franc descens. Fa deu anys la població no superava els diversos centenars d’individus, i es creu que avui dia la situació és molt pitjor.

slender-horned_gazelle_cincinnati_zoo
La gasela de Loder és nativa del nord d’Àfrica, on queden menys de 2500 individus. Les milícies fan servir la seva carn per alimentar-se o vendre-la al mercat libi, on escasseja. Font: Creative Commons.

Però les gaseles no són l’úniques perjudicades pel vandalisme i impunitat regnants a Líbia. Gran quantitat d’aus migratòries, que han de creuar el país africà en el seu camí cap a Europa, són abatudes pels caçadors. A més, els oasis que fan servir per descansar estan sent oberts pels caçadors, el que provoca que centenars de grues, ànecs, garses i flamencs siguin aniquilats sense que ningú pugui fer res.

A més, l’efecte de la guerra de Líbia sobre la naturalesa no queda dins de les seves fronteres. El 2015, prop d’uns cadàvers d’elefant de Mali, una subespècie d’elefant greument amenaçada, es van trobar armes provinents de Líbia. Es creu que l’ivori dels elefants de Mali està servint per finançar a les milícies líbies.

A slaughtered elephant is seen in Bambara-Maoude
Els elefants de Mali són una de les dues úniques poblacions d’elefants que viuen al desert. L’últim cens aeri (de 2007) va revelar la presència de tan sols 350 individus al país. El 2015 es van trobar 80 individus caçats, amb el que els pronòstics no són gens favorables: els científics creuen que la població s’extingirà en 3 anys Font: Reuters.

Guerra del Govern Colombià contra les FARC i altres milícies (1964-2016)

Malgrat l’acord de pau assolit fa poc mesos entre el govern colombià i les FARC, les ferides, tant socials com mediambientals, trigaran molt de temps a tancar-se. Durant molt de temps les milícies s’han finançat en gran part dels diners generats pels cultius il·legals de cocaïna. Emplaçades en el més profund de la selva colombiana, milers d’hectàrees de bosc primigeni han estat aclarides per a la construcció de laboratoris i la sembra de cultius de coca. A més, en un intent per acabar amb aquest tipus de cultius il·legals, el govern ha fumigat extenses zones de selva amb glifosat, un herbicida que, tot i ser considerat inofensiu, ha pogut provocar la mort d’aus, petits mamífers i insectes, deixant sense suport a la gent que viu de la caça. Un altre problema afegit és que els cultius d’ús il·lícit s’han estès a les zones protegides. Així doncs, segons un informe de Parcs Naturals de Colòmbia, les FARC estaven presents en 37 àrees protegides del país, i es van detectar, a més, 3791 hectàrees de coca sembrada.

No obstant això, l’activitat il·lícita que més amenaça la naturalesa de Colòmbia és la mineria il·legal, una de les activitats més lucratives per als grups armats. I és que, mentre 1 kg de coca es ven a uns 4.3 milions de pesos, un d’or es ven a 85 milions de pesos, unes 20 vegades més. Per aquest motiu, grans extensions de selva han estat destruïdes per les màquines retroexcavadores per obrir mines d’or (el 60%), coltan (25%), carbó (10%) i tungstè (5%). La desforestació derivada de la mineria il·legal arriba a xifres inimaginables: entre el 1990 i el 2010 es van deforestar, de mitjana, 310.349 hectàrees de selva a l’any, és a dir, 6.206.000 hectàrees en tot aquest temps, o el que és el mateix, el 5.4% de la superfície de Colòmbia.

mineria-ilegal2
Per a l’extracció de l’or s’utilitzen mercuri i cianur, metalls altament contaminants. S’estima que al voltant de 200 tones de mercuri van a parar, cada any, a rius colombians. Això ha provocat que almenys 90 rius estiguin contaminats per aquest tipus de metalls, afectant a la fauna i flora local. Font: Semana.
Finalment, les accions dutes a terme per les FARC contra les extraccions petrolieres ha causat greus vessaments de cru en àrees d’alt valor ambiental. És el cas, per exemple, del vessament de 492 litres de petroli a Puerto Assís, Putumayo, al juny de 2015. Les FARC van interceptar un comboi que contenia tancs amb petroli i els vessar, afectant a 9 aiguamolls i estenent el petroli al llarg del riu Putumayo.
petroleo-derramado
Els atacs sistemàtics de les FARC contra la indústria petroliera van arribar, tan sols a la província de Putumayo, als 132 el 2013. Els hidrocarburs contaminen els sòls i romanen aquí durant anys. A l’aigua, el petroli, causa del seu consum d’oxigen, crea condicions anòxiques que provoca la mort dels peixos propers. Font: elcolombiano.

Guerra d’Afganistan (2001-2014)

Tant l’última guerra de l’Afganistan com l’anterior van tenir un fort impacte sobre la vida salvatge de la regió. Es calcula que entre el 1990 i el 2007 més d’un terç dels boscos de l’Afganistan van ser talats, tant per refugiats per utilitzar la fusta per cuinar, combustible o construcció com per les indústries de la fusta, que talen impunement els boscos de la regió.

Malgrat tot, les notícies són més optimistes del que s’esperaria d’un país sumit en la guerra durant dècades. Entre els anys 2006 i 2009 es van realitzar, a la província de Nuritán, els primers censos des de la dècada dels 70, amb l’ajuda de càmeres-trampa, l’estudi de la femta i la realització de transsectes. Els resultats van ser encoratjadors: es van observar 18 óssos negres, 280 exemplars de porc espí, moltes guineus vermelles, llops grisos i xacals daurats, alguns gats salvatges, civetes de les palmeres i macacos rhesus i, sobretot, es va detectar la presència del esquiu lleopard de les neus (Panthera uncia), en concret de 3 individus diferents.
leopardo-de-las-nieves
Càmeres de foto-trampeig van aconseguir fotografiar a l’esquiu lleopard de les neus a les agrestes muntanyes afganeses. Sens dubte, una notícia esperançadora per a la seva conservació. Font: James Nava.
No obstant això, encara no es pot cantar victòria. La gran quantitat de bombes llançades durant anys van fer efecte en l’abundància d’aus migratòries. Moltes de les aus van morir directament per l’impacte de les bombes o enverinades a l’entrar en contacte amb aigua contaminada. Altres, però, van variar el seu rumb a causa dels bombardejos i ja no creuen el país. És el cas de la grua siberiana (Grus leucogeranus), una espècie críticament amenaçada d’extinció per la UICN i que no s’ha tornat a veure a l’Afganistan des del 1999. A més, a causa de la guerra ia la incipient economia afganesa, centenars de caçadors es veuen obligats a atrapar ocells vius per al seu posterior contraban cap a països àrabs rics. Aquesta situació ha propiciat que, en algunes regions de l’Afganistan, l’observació d’aus migratòries hagi baixat un 85% des de l’inici de la guerra.
afganistan-pajaros
Segons el director de Protecció Ambiental de l’Afganistan, cada any al voltant de 5000 aus són caçades per contraban, sobretot en les regions de Syed Khel i Kohistan. Moltes de les avitardes hubara (Chlamydotes undulata) i diferents tipus de falcons són enviats als països rics del Golf per servir com a mascotes. A la imatge, caçadors afganesos al costat de les seves gàbies rudimentàries. Font: focusingonwildlife.

El conflicte de Corea (1950-actualitat)

La Zona Desmilitaritzada de Corea és la prova que fins a alguna cosa tan tràgic com una guerra pot portar conseqüències positives. Arran de la pau acordada pels dos països el 1953, es va dur a terme la creació de la zona desmilitaritzada de Corea, una franja de terra de 4 km d’ample i 250 km de llarg que separa els dos països. La zona, que compta amb una forta presència militar de prop de 2 milions de soldats, ha romàs pràcticament inalterada i escassament habitada des de llavors.
separacion-corea
La zona desmilitaritzada de Corea, o ZDC, separa els dos països gràcies a una zona ‘buffer’ de 4 km d’ample. En aquest enclavament es solen celebrar les infreqüents i tenses reunions entre els mandataris d’ambdós països. Font: Creative Commons.
La zona es caracteritza per posseir una gran riquesa topogràfica i alta varietat d’ecosistemes, el que li permet ostentar una gran diversitat. Algunes expedicions científiques s’han pogut documentar més de 1.100 espècies de plantes, 80 espècies de peixos, 50 de mamífers i centenars d’aus. A més, és una freqüent parada per a moltes espècies d’aus migratòries que es dirigeixen cap a Mongòlia, Filipines o Austràlia.
zdc2
La zona té una gran riquesa florística i faunística. Cérvols, óssos, senglars i gran quantitat d’aus poblen el territori. Es creu, fins i tot, que podria contenir alguns individus de tigre siberià, habitant habitual de la zona abans de l’ocupació japonesa de Corea. Font: BBC.
Recentment, gràcies a la millora de les relacions entre els dos països, la zona pot ser visitada per tan sols uns 43 euros. A més, a causa del seu excepcional estat de conservació i alta diversitat, estan sorgint campanyes per convertir la zona en una àrea protegida. Una d’aquestes campanyes, la DMZ Fòrum, proposa declarar la zona Patrimoni de la Humanitat i Parc Mundial per la Pau, i poder protegir-la així d’un possible desenvolupament urbanístic el dia en què s’assoleixi la pau entre els dos països.
zdc
La zona ha rebut nombrosos suports per convertir-la en una reserva natural que la protegeixi d’una possible explotació futura. Entre les personalitats que han donat suport al pla es troben l’ex-president dels Estats Units, Bill Clinton, o el fundador de la CNN, Ted Turner. Font: BBC.

BIBLIOGRAFIA

DeWeerdt, Sarah (January 2008). “War and the Environment”. World Wide Watch. 21
King, Jessie (8 July 2006). “Vietnamese wildlife still paying a high price for chemical warfare”. The Independent.
Kanyamibwa S (1998). Impact of war on conservation: Rwandan environment and wildlife in agony. Biodiversity and Conservation, 7: 1399-1406.

Ricard-català

Anuncis

Per què canvien de color els llacs?

Una de les notícies més comentades dels Jocs olímpics que tingueren lloc el passat Agost a Rio de Janeiro va ser la d’una piscina que va canviar de color. Tothom va comentar aquella sorprenent imatge, però cal destacar que aquest fenomen té lloc a la natura més vegades del que ens pensem: al llac Urmía (Iran), al Llac de Clicos a Lanzarote, etc. Anem, doncs, a descobrir per què canvien de color les aigües. 

QUE ES LA EUTROFITZACIÓ?

El 10 d’agost del 2016, durant els jocs olímpics de Rio de Janeiro, els mitjans de comunicació es fan ressò d’un fet sorprenent: una de les piscines ha canviat de color! L’aigua s’havia tornat de color verd, però, per què?

1470812789_613295_1470814544_sumario_normal
Piscina dels Jocs Olímpics de Rio del 2016. L’aigua va tornar de color verd per la proliferació massiva d’algues microscòpiques. (Imatge: Verne. El País).

Els canvis de coloració de l’aigua són una de les característiques del procés d’eutrofització, un fenomen molt comú a la natura. Es tracta d’un augment en la densitat poblacional dels productors primaris de l’aigua per un augment exponencial de la concentració de nutrients. En poques paraules, és un augment del nombre d’organismes que viuen a l’aigua a causa d’un increment en la quantitat d’aliments. Aquesta proliferació d’organismes condicionen les característiques pròpies de l’aigua.

Aquest fenomen es pot donar en qualsevol tipus d’aigua, però es dóna amb major facilitat als cossos d’aigua tancats, com ara llacs, piscines, etc.

eutrofizacion_as_conchas_2011-05-31d
Exemple del procés d’eutrofització a un llac. (Imatge: Radio wtcv)

El nitrogen i el fòsfor són els principals nutrients relacionats amb el procés d’eutrofització, ja que normalment actuen com a factors limitants. A l’aigua dolça exerceix una major pressió la concentració de fòsfor, mentre que a l’aigua salada el nitrogen és el principal factor limitant. Un augment en la concentració d’algun d’aquests nutrients inicia el procés d’eutrofització amb la proliferació de productors primaris. Aquests darrers són  majoritàriament fitoplàncton (microalgues), bacteris i en certs casos, arqueas.

En aquests cossos d’aigua tancats, l’equilibri  natural del cicle de nutrients es pertorba amb molta facilitat. Quan es produeix la inserció de nutrients de forma excessiva, tota l’estructura tròfica pot canviar radicalment. En aquests casos, l’aigua es sobrefertilitza i els organismes fotosintètics creixen de forma descontrolada, sobretot les algues i els microorganismes.

diagramaeutofizacion
Diagrama bàsic del procés d’eutrofització (Imatge: Verdezona)

Els principals organismes que protagonitzen aquestes explosions demogràfiques són microalgues (fitoplàncton) i bacteris fotosintètics, però quan el canvi és tan dràstic que canvia molt significativament les condicions fisicoquímiques de l’aigua poden arribar a proliferar les arqueas. Un exemple molt interessant és el del Llac Urmía a Iran. Aquest llac sofreix un augment dràstic de la concentració salina provocant un increment en la densitat poblacional d’Halobacteris, un grup d’arqueas halòfiles. Aquest fet es veu agreujat per la poca pluja i l’extracció continuada d’aigua per a l’agricultura local.  El llac adquireix un color vermell sang per la presència d’un pigment fotosintètic especial conegut com a bacteriorodopsina.

img_cvillalonga_20160730-175846_imagenes_lv_otras_fuentes_lago-kydd-u403578585540yod-992x558lavanguardia-web
Imatge de satèl·lit del Llac Urmía (Iran). El canvi dràstic de color es deu a l’explosió demogràfica de bacteris de la familia Halobacteriaceae. (Imatge: La Vanguardia)

El cas de la piscina verda dels Jocs Olímpics, ens mostra les etapes inicials d’un increment exponencial de les algues. Podem observar etapes més avançades a alguns llacs del món, com per exemple el Llac de Clicos a Lanzarote, on l’aigua és completament verda. En aquest llac les condicions afavoreixen el creixement en massa d’algues de l’espècie Ruppia maritima.

clicos
Fotografia del Llac de Clicos a Lanzarote, es pot apreciar el color verd degut a la proliferació d’algues. (Imatge: National Geographic)

EUTROFITZACIÓ NATURAL I ANTROPOGÈNICA

El procés natural d’eutrofització està molt ben regulat, ja que la natura tendeix a tenir un equilibri entre les entrades i sortides de nutrients d’un ecosistema. Els cossos d’aigua tancats presenten tres estats tròfics diferents al llarg del temps: l’oligotròfic, el mesotròfic i l’eutròfic. Aquests varien en les condicions químiques i biològiques de l’aigua i marquen de certa manera l’edat dels cossos d’aigua, és a dir, un llac jove es presentarà com oligotròfic, mentre que un de més antic serà eutròfic. A la taula següent trobem algunes diferències entre els diferents estats:

taula
Taula comparativa entre els diferents estats tròfics dels cossos d’aigua tancats. Elaboració pròpia.

Els ecosistemes naturals presenten la capacitat de retornar al seu estat normal quan es produeix una pertorbació brusca (com per exemple un tifó). Tot i així, amb el pas del temps, els llacs sofreixen l’eutrofització i acumulen sediments al fons, disminueixen així el seu cabal d’aigua i es transformen en un pantà. Aquest procés natural, però, requereix centenars o milers d’anys per produir-se.

Encara que es tracta d’un procés natural, l’home intervé agreujant i accelerant les diferents etapes. Aquest tipus d’eutrofització es coneix com a eutrofització antropogènica. És provocat per la contaminació dels cossos d’aigua per abocament d’aigües residuals, fertilitzants, contaminació atmosfèrica i altres formes de contaminació. En aquest cas l’ecosistema no es pot regular per ell mateix i el procés d’eutrofització succeeix de forma més ràpida: només es necessiten dècades per arribar a la fase final.

eutrophication
Comparació dels processos d’eutrofització natural i antropogènica (Imagen: New Brunswick, Canadá).

LA MARCA DE LA MORT

Tot i que pareixi que l’aportació extra de nutrients ha de ser un factor positiu per l’ecosistema, el procés d’eutrofització marca l’inici de la mort de l’ecosistema. Però, per què?

Un augment en la concentració de nutrients implica un augment en la densitat poblacional dels productors primaris, que creixen descontroladament a la superfície de l’aigua. Això provoca l’aparició d’una barrera biològica que no deixa passar la llum solar. A la superfície la concentració d’oxigen és bona, mentre que a les capes inferiors a aquesta barrera no es pot produir la fotosíntesis i per tant, els processos aeròbics com la respiració fan que disminueixi dràsticament la concentració d’oxigen. Això provoca que el medi es torni anoxigènic (sense oxigen), fet que no toleren gaire bé les espècies que abans vivien tranquil·lament al llac.

sin-titulo
Al diagrama podem observar com la capa de productors primaris provoca un augment en les concentracions de CO2 (producte de procesos aeròbics) i disminueix la concentració d’oxigen. (Imatgemodificada de SPE International)

Per altra banda, l’elevada activitat biològica implica una disminució dels soluts de l’aigua, provocant un canvi de pH i salinitat d’aquesta massa d’aigua. Aquest fet afavoreix la proliferació d’espècies tolerants a aquestes noves condicions i la desaparició de les espècies autòctones. A més, certes algues i cianobacteris excreten toxines com a producte del seu metabolisme. Alguns d’aquests són Anabaena sp. Cylindospermopsis sp, Microcystis sp i Oscillatoria sp. Tots aquests canvis afecten  la diversitat de l’ecosistema, que disminueix dràsticament.

o_perdida-de-biodiv-impacto
Comparació de la diversitat d’un cos d’aigua oligotròfic i un eutròfic (Imatge: Madrid+d)

Finalment, els restes orgànics d’aquests organismes, s’acumulen al fons de la massa d’aigua i augmenten la capa de sediments. Amb el temps, la capa d’aigua s’haurà reduït i convertit l’ecosistema en un pantà.

·

Com en la majoria dels casos l’acció d el’home agreuja les conseqüències d’aquest procés natural. S’ha d’evitar tot tipus de contaminació per no perdre de mica en mica tota la diversitat que ens envolta. 

REFERÈNCIES

  • Eutrofización. Nestor Mazzeo. (PDF, en castellà)
  • Apunts personals i generals del grau de Biologia UIB.
  • Eutrophication: Causes, Consequences, and Controls in Aquatic Ecosystems. Michael Chislock. Disponible aquí en anglès.

  • Imatge de Portada: Axena.

Maribel-català

Què ens diuen els insectes sobre la salut dels nostres rius?

Actualment, la preocupació vers l’estat de salut de les aigües continentals (rius, llacs, etc.) va en augment, sobretot degut al creixent ús (i abús) d’aquestes pel consum humà. Des de fa ja uns quants anys que s’està expandint l’ús d’índex que, en base a dades d’abundància, presència o absència de certs organismes al medi d’estudi, ens permeten determinar la qualitat de les aigües. Entre aquests organismes, hi trobem molts artròpodes.

En aquest article, us explicaré breument què són els bioindicadors, el paper que juguen els artròpodes en la bioindicació i alguns dels índexs de bioindicació més emprats per mesurar la qualitat dels ecosistemes fluvials de la Península Ibèrica.

Què és un bioindicador?

El terme bioindicador sol al·ludir a aquells processos biològics, espècies i/o comunitats d’organismes que ens serveixen per avaluar qualitativament la qualitat o estat d’un ecosistema i la forma com aquest evoluciona al llarg del temps, fet que és especialment útil en el cas de canvis introduïts per pertorbacions antropogèniques (p.ex. contaminació).

Per tant, un bioindicador pot ser:

  • Tant una espècie en concret, la presència/absència de la qual en el lloc d’estudi ens informa de l’estat de salut de l’ecosistema.
  • Una població o una comunitat formada per diferents organismes que variï, funcional o estructuralment, en consonància amb les condicions del seu medi.

Exemple: el liquen Lecanora conizaeoides és molt resistent a la contaminació. La seva presència, més la desaparició d’altres líquens, és indicativa d’una contaminació atmosfèrica elevada.

Lecanora conizaeoides (Foto per James Lindsey).

Què considerem un “bon bioindicador”?

No tots els organismes són aptes per ser emprats com a bioindicadors. Tot i que no existeix un model estàndard de bioindicador, ja que tot depèn de l’ecosistema que s’estudiï, sí que podem agrupar alguns dels principals requisits que han de complir els organismes per a ser considerats uns “bons bioindicadors”:

  • Han de respondre a les pertorbacions del seu medi en major o menor mesura. Aquesta resposta ha de ser equiparable a tots els organismes de la mateixa espècie i correlacionar-se bé amb la perturbació.
  • La seva resposta ha de ser representativa de la de tota la comunitat o població.
  • Han de localitzar-se de forma natural al medi que s’estudia i ser ubics (és a dir, estar presents a tots els ecosistemes que presentin unes característiques similars o iguals a les del lloc d’estudi).
  • Ser abundants (les espècies rares no són gaire òptimes).
  • Ser relativament estables davant de canvis moderats del clima (és a dir, que una tempesta o una variació natural de la temperatura no els afecti més enllà del normal).
  • Ser fàcils de detectar i, a ser possible, de poca mobilitat (sedentaris).
  • Estar ben estudiats, tant des d’un punt de vista ecològic com taxonòmic (conèixer, per tant, quin és el seu grau de tolerància a les pertorbacions).
  • Ser fàcils de manipular i testejar al laboratori.

L’ús de bioindicadors sempre serà més òptim si no ens limitem a fer servir com a referència poblacions d’una o dues espècies i fem servir comunitats senceres, abraçant així un rang molt ampli de toleràncies ambientals: des d’organismes amb unes necessitats ambientals de rang estret (és a dir, estenoics) i/o sensibles a la contaminació, fins a organismes molt tolerants capaços de sobreviure en medis molt pertorbats.

Així, podrem saber que un ecosistema està molt pertorbat si, per exemple, només hi trobem una única espècie molt tolerant i cap de les considerades sensibles.

Animals bioindicadors d’aigües continentals

A dia d’avui es fan servir molts animals com a bioindicadors: des de microorganismes i invertebrats, fins a vertebrats terrestres i aquàtics (micromamífers, aus, peixos, etc.). En aigües continentals, i especialment en estudis de qualitat d’aigües fluvials, es fan servir sobretot macroinvertebrats aquàtics. Veiem a continuació què és un macroinvertebrat.

Què són els macroinvertebrats?

El terme macroinvertebrat no correspon a cap classificació taxonòmica, sinó a un concepte artificial que abraça diferents organismes invertebrats aquàtics.

Generalment, es diu que un oorganisme és un macroinvertebrat quan pot ésser capturat per una xarxa els orificis de la qual (el que tècnicament es coneix com a “llum de la malla”) siguin de 250μm.

9895263846_fd51b55e3f_c
Recollida de macroinvertebrats fent servir una xarxa d’arrossegament (Imatge per USFWS/Southeast , Creative Commons).

Els macroinvertebrats són, majoritàriament, bentònics, és a dir, habitants dels substrat del fons dels sistemes aquàtics, com a mínim durant alguna fase del seu cicle vital (encara que també n’hi ha que es desplacen lliurement per la columna d’aigua o per la seva superfície).

Als rius i llacs trobem molts grups de macroinvertebrats, els quals poden ésser classificats en dos grups:

macroinv (català)
Fonts de les fotografies: (1) Luis Silva Margareto ©, (2) DPDx Image Library, (3) Oakley Originals, Creative Commons, (4) Ryan Hodnett, Creative Commons, (5) Will Thomas, Creative Commons, (6) Duncan Hull, Creative Commons.

Entre aquests grups, n’hi ha que són molt tolerants a les pertorbacions del medi (per ex. les sangoneres) i d’altres que en són molt sensibles (moltes larves d’insectes).

La majoria de macroinvertebrats d’aigües continentals (≃80%) són artròpodes (dels quals us parlaré en el següent apartat), entre els que destaquen molts insectes i, especialment, les seves formes larvàries (generalment bentòniques), l’observació i anàlisi de les quals és vital pel càlcul de molts índexs de qualitat de les aigües continentals.

Els insectes en la bioindicació

Com us he comentat abans, al voltant d’un 80% dels macroinvertebrats d’aigües continentals són artròpodes, i, majoritàriament, ordres d’insectes en la seva forma larvària o de nimfa. Veiem alguns dels més freqüents:

Tricòpters

Insectes estretament emparentats als lepidòpters (papallones i arnes). Les seves nimfes aquàtiques construeixen refugis al voltant del seu cos mitjançant materials que arrossega el riu. Es diferencien de la resta de larves aquàtiques d’insecte perquè posseeixen un parell de filaments anals amb unes ungles molt fortes. Solen aparèixer en zones d’aigües netes amb força corrents.

Nimfa (dins del seu refugi, esquerra)  i adult de tricòpter (dreta). Fotos de la nimfa per Matt Reinbold (Creative Commons) i de l’adult per Donald Hobern (Creative Commons).

Efemeròpters (o efímeres)

Un dels ordres d’insectes alats més primitiu. Les seves nimfes aquàtiques, les quals tendeixen a viure als rius, es caracteritzen per presentar tres pèls anals molt llargs. Els adults, que volen a prop de l’aigua, són molt fràgils, i el seu cicle de vida és molt curt en comparació al de les nimfes (motiu pel qual es coneixen vulgarment com a “efímeres”).

Nimfa (esquerra) i adult d’efemeròpter (dreta). Fotos de la nimfa por Keisotyo (Creative Commons) i de l’adult per Mick Talbot (Creative Commons).

Plecòpters

Insectes alats amb nimfes aquàtiques molt similars a la dels efemeròpters. També presenten pèls anals, però es diferencien d’aquests per desenvolupar dues ungles apicals a cada pota. Viuen sobretot en llacs i rierols

Nimfa (esquerra) i adult de plecòpter (dreta). Fotos de la nimfa per Böhringer (Creative Commons) i de l’adult per gailhampshire (Creative Commons).

Altres grups amb larves o nimfes aquàtiques

Entre els insectes més comuns de rius i llacs també cal destacar diversos representants de l’ordre Odonata (libèl·lules i espiadimonis), Coleoptera (escarabats), Diptera (mosques i mosquits), etc.

Entre tots els insectes que us he anat introduint, n’hi ha que són molt tolerants a la contaminació (per ex., larves de moltes espècies de dípters; aquest és el cas d’algunes espècies de quironòmids –mosquits– tolerants a la contaminació orgànica i inorgànica per metalls pesants) i d’altres que en són molt sensibles (per ex. algunes espècies de tricòpter), passant per estadis intermedis.

Segons el seu grau de tolerància a les pertorbacions, els científics agrupen aquests organismes (més la resta de macroinvertebrats) en categories a les quals se’ls assigna un valor que, posteriorment, ens permet calcular índexs de qualitat del seu medi.

Índexs biòtics per a aigües fluvials

Els diferents graus de tolerància que manifesten els macroinvertebrats d’una comunitat vers les pertorbacions del seu medi ens permeten classificar-los i assignar-los un valor qualitatiu dins d’una escala (com més gran sigui el valor, més sensible és l’organisme a la contaminació). Mitjançant aquests valors, podem calcular diversos índexs biòtics, que no són més que valors qualitatius que s’assignen a una comunitat amb la fi de classificar-la segons la seva qualitat: com més gran sigui l’índex, més elevada serà la qualitat de l’aigua i del medi.

Un dels índexs més emprats en l’avaluació de l’estat ecològic dels rius de la península Ibèrica és el IBMWP (Iberian Bio-Monitoring Working Party), una adaptació de l’índex britànic BMWP per Alba Tercedor (1988). A grans trets, com més gran sigui el seu valor, major serà la qualitat de l’aigua. En aquest web podeu consultar més detalls sobre aquest índex, així com els valors que s’assignen a cada macroinvertebrat.

També es fa servir l’índex IASPT, un índex complementari que correpon al valor de IBMWP dividit pel número de taxons de macroinvertebrats identificats. Aquest ens dóna informació sobre el tipus de comunitat dominant al tram de riu estudiat. Podeu veure més detalls clicant a aquest link.

.      .      .

Com haureu pogut veure al llarg d’aquest article, els macroinvertebrats, i especialment els insectes, juguen un rol vital en l’estudi de la qualitat de les aigües continentals. A més a més, la seva presència o absència és de gran importància per a la resta d’organismes del seu ecosistema, motiu pel qual hem d’ésser conscients que, tot i ser molt abundants, la reducció del seu número i/o diversitat pot comportar efectes negatius en cadena de difícil reparació.

REFERÈNCIES

Foto de portada per U.S. Fish and Wildlife Service Southeast Region.

Difusió-català

Foca monjo del Mediterrani: Fins quan sobreviurà?

En aquest post, farem una aproximació a la foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus), una espècie críticament amenaçada que, de fet, és l’espècie de pinnípede més amenaçada del món. Aquí farem una revisió històrica i parlarem sobre la seva història de vida, el seu hàbitat i distribució, el seu estat de conservació i amenaces i, finalment, la seva conservació.  

INTRODUCCIÓ

La foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus) és una de les tres espècies inclosa al gènere Monachus (Foques monjo). Les altres dues espècies són la foca monjo de Hawaii (Monachus schauinslandi), que està críticament amençada, i la foca monjo del Carib (Monachus tropicalis), que està extingida.

mediterranean monk seal, monachus monachus
Foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus) (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)

A l’antiguitat, la foca monjo del Mediterrani va ser caçada pel seu pelatge, oli, carn i medicines, però això no va amenaçar la seva existència. L’evidència suggereix que va ser severament reduïda durant l’era romana, però degut a la caiguda de l’imperi, es va poder recuperar. Les dues guerres mundials, la revolució industrial, l’explosió del turisme i l’inici de la pesca industrial van causar el declivi de l’espècie i la desaparició de gran part del seu rang original.

HISTORIA NATURAL DE LA FOCA MONJO DEL MEDITERRANI

Al néixer, la seva longitud és de 94 cm i el seu pes és de 15-20 kg. Fins al deslletament (al cap de 16-17 setmanes), el creixement és ràpid i té lloc un increment important de la mida en només dues setmanes. Les cries tenen un pelatge suau i llanut, amb una taca blanca al ventre i la resta de color negre a xocolata fosc.

Els individus adults mesuren 2,4 m de longitud des del nas fins a la cua i pesen 250-300 kg. Els mascles només són lleugerament més grans que les femelles. Els juvenils i els adults tenen el pel curt i eriçat. Mentre que els mascles adults són negres amb una taca blanca al ventre, les femelles adultes són marros i grises amb una coloració més clara al ventre. En qualsevol cas, poden presentar més taques al coll (mascles) i a l’esquena (femelles). També tenen bigotis molt fins.

Female individual of Mediterranean Monk Seal (Photo: Sá,
Femella de foca monjo del Mediterrani (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)
Male individual of Mediterranean Monk Seal (Photo: Sá,
Mascle de foca monjo del Mediterrani (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)

Els mascles i les femelles són sexualment madurs entre els 5 i els 6 anys. Després d’una gestació que dura 9-11 mesos, neix una única cria (generalment a la tardor).

S’alimenten de peix i cefalòpodes.

HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ

L’hàbitat de l’espècie són les coves inaccessibles, sovint en costes de penya-segats, amb entrades submarines. La veritat és que en temps anteriors habitaven en platges obertes de sorra i costes de roques. Les foques monjo del Mediterrani es poden trobar en aigües temperades, subtropicals i tropicals del Mediterrani i l’oceà Atlàntic est.

Mediterranean Monk Seal habitat
Hàbitat de la foca monjo del Mediterrani  (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)
Mediterranean Monk Seal on beach
Foca monjo del Mediterrani en una platja (Foto: Hellio & Van Ingen)

En temps passats, la foca monjo ocupava un rang geogràfic ampli i les colònies es podien trobar per tot el Mediterrani, Mar Negre i a la costa atlàntica d’Àfrica i en algunes illes atlàntiques. A l’actualitat, l’espècie ha desaparegut de quasi tot el seu rang passat. El resultat d’això és que Monachus monachus només està present al Mediterrani nord-est i a l’Atlàntic nord-est.

mediterranean monk seal distribution, monachus monachus distribution
Mapa de distribució de la foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus). En blau, distribució històrica; en vermell, distribució actual. (Foto: Matthias Schnellmann, The Monachus Guardian)

ESTAT DE CONSERVACIÓ I AMENACES

La foca monjo del Mediterrani és una de les espècies de mamífer marí més amenaçada del món i és l’espècie de pinnípede més amenaçada, amb 350-450 individus, potser 550. De fet, està descrita com a críticament amenaçada per la IUCN. Està inclosa a l’Apèndix I de CITES, la Convenció de Boon, la Convenció de Bern, la Convenció sobre Diversitat Biològica i la Directiva Hàbitats de la UE.

Mediterranean Monk Seal is critically endangered, according to IUCN (Picture: IUCN).
La foca monjo del Mediterrani està críticament amenaçada, segons la IUCN (Foto: IUCN).

Les principals amenaces en contra de l’espècie són:

  • Deterioració i pèrdua de l’hàbitat pel desenvolupament de la costa. Les causes d’això poden ser la caça, el turisme de masses, una explosió de les embarcacions recreatives i la immersió. El resultat és que les coves ocupades ara poden no ser adequades per la supervivència de l’espècie i la seva recuperació és només possible amb el seu retorn a les platges de sorra.
  • Mort deliberada pels pescadors i operadors de les granges aqüícoles perquè les consideren una amenaça que destrueix les seves xarxes i els roba el peix. A Grècia, la mort directa representa el 43% de les morts d’animals joves i adults i a Turquia són només 5 de cada 22.
Deliberate killing of a Mediterranean Monk Seal (Monachus monachus) (Picture: A. Karamanlidis, MOm).
Mort deliberada d’una foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus) (Foto: E. Tounta, MOm).
  • Enxarxament accidental amb aparells de pesca. Es desconeix si això té un impacte important actualment, però en el passat recent ho era i, de fet, ha estat la causa de l’eliminació de l’espècie en algunes parts.
  • Reducció de la disponibilitat de menjar degut a la sobrepesca. Els efectes possibles de la sobrepesca són la malnutrició, la susceptibilitat contra els patògens, pot afectar al creixement, la reproducció, la supervivència dels joves i la taxa de mortalitat i causar la seva dispersió.
  • Esdeveniments puntuals: com les malalties epidèmiques (com per exemple el morbillivirus), algues tòxiques, caigudes de roques, col·lapse de coves i abocaments de petroli.
  • Contaminació, probablement causada pels compostos organoclorats dels pesticides.
  • Depressió per endogàmia, resultant en la reducció de la fecunditat i la supervivència de les cries. Aquest factor no és significatiu a curt termini, però si ho és en el futur. La pèrdua de variabilitat genètica causa la reducció de la fertilitat, l’augment de la mortalitat dels més joves i la distorsió en la relació de sexes.
  • Falta de coordinació internacional i fons per a la conservació i gestió de les accions.

CONSERVACIÓ

La conservació de la foca monjo va començar a la dècada dels 1970, tot i que les millores han estat aïllades i lentes. Les mesures de conservació inclouen:

  • Establiment d’àrees marines protegides (AMP). Aquestes àrees protegides han estat establertes en només algunes regions (com Madeira, Grècia, Turquia i Cap Blanc). El que és necessari és una xarxa de AMPs.
  • Rescat i rehabilitació de foques ferides i orfes.
  • Educació i consciència pública.
  • Investigació científica per a identificar i seguir l’hàbitat de l’espècie.
  • Coordinació internacional efectiva de les activitats de conservació.
  • Aplicació efectiva de la legislació que prohibeix la mort directa i l’abús de les espècies, i accions governamentals per estimular la coexistència entre pescadors i foques.

Per altre banda, les mesures ex situ (com la cria en captivitat i la translocació) han estat abandonades perquè l’espècie és tant sensible a les molèsties humanes que podria ser una altra amenaça.

REFERÈNCIES

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible. Deixa’ns els teus comentaris. 

Aquesta publicació té una llicència Creative Commons:

Llicència Creative Commons

Oceans: una sopa de plàstic

Els mars i oceans del planeta Terra cada vegada semblen més una sopa de plàstic. Imatges com la de sota cada vegada seran menys rares de veure si no ho aturem. En aquesta entrada parlarem de la quantitat de plàstics que hi ha als oceans del planeta, segons un estudi publicat recentment a la revista Plos One
2014-04-08-OceanPlasticsEarthDrReeseHalter

INTRODUCCIÓ

La contaminació per plàstics és un fenomen present a tots als oceans degut a la seva capacitat de flotació i la seva durabilitat, doncs alguns tipus de plàstic poden romandre a l’aigua fins passats 400 anys. Mitjançant la fotodegradació (degradació per la llum) i altres processos de meteorització, els plàstics es van fragmentant i dispersant per l’oceà, i acaben convergint als girs oceànics, tot i que també s’acumulen en badies tancades, golfs i en mars rodejats per poblacions importants.

Oceanic_gyresHi ha cinc grans girs oceànics: Atlàntic Nord i Sud, Pacífic Nord i Sud i Índic. Es tracta de grans sistemes de corrents marines rotatives, relacionades sobretot amb el moviment de rotació de la Terra. (NOAA, Creative Commons)

Aquests plàstics tenen un efecte negatiu sobre l’ecosistema marí, afectant des dels diminuts organismes del plàncton fins a les grans balenes, doncs o bé els ingereixen perquè els confonen amb el seu aliment o bé hi queden atrapats. Un problema associat és que els plàstics absorbeixen els contaminants orgànics persistents (com ara l’hexaclorobenzè, l’aldrín, el lindà, les dioxines i el tributil d’estany), els quals passen al llarg de la cadena tròfica.

QUINA QUANTITAT DE PLÀSTIC HI HA ALS OCEANS?

Segons l’estudi presentat a dalt, s’estima que hi ha 5,25 trilions de partícules de plàstic als oceans del planeta, equivalents a un pes de 268.940 tones. La quantitat de plàstic trobada en aquest estudi sembla ser que representa només un 0,1% de la producció total anual. A més, l’hemisferi nord conté poc més de la meitat del plàstic (55,6% de les partícules i 56,8% de la massa), essent el Pacífic Nord la zona amb més acumulació (37,9% i 35,6% respectivament). Per altra banda, a l’hemisferi sud, és l’oceà Índic el que presenta l’acumulació més gran. Aquests resultats mostren que, malgrat que la densitat poblacional és molt superior a les costes de l’hemisferi nord, els plàstics queden distribuïts homogèniament per tots els oceans, el que indica que la contaminació per plàstics s’escampa gràcies a les corrents i els vents. Una explicació alternativa podria ser que hi ha fonts de contaminació a l’hemisferi sud que no es coneixen encara.

La major part de les partícules trobades (92,4%) al llarg de tots els oceans eren microplàstics (entre 0,33 i 4,75 mm), provinents de partícules més grans que s’havien anat trencant.

plàsticsDistribució dels plàstics als oceans: microplàstics petits (0,33-1,00 mm), microplàstics grans (1,01-4,75 mm), mesoplàstics (4,76-200 mm) i macroplàstics (>200 mm). Els diferents colors expressen la densitat de plàstics en (partícules / m2). (Eriksen et al. 2014, Creative Commons)

polietilè expanditL’estudi revela que, entre els macroplàstics (partícules de més de 2 cm de diàmetre), les peces majoritàries eren de polietilè expandit (foto lateral), mentre que la major part del pes es devia a restes de boies de pesca.

L’estudi també determina, gràcies a la relació entre les partícules trobades i les esperades a través de models, que es produeix una pèrdua important (per enfonsament i degradació) de plàstic de la superfície marina, especialment a l’hemisferi nord. Aquesta diferència entre el trobat i l’esperat es fa especialment important en els microplàstics. Els processos implicats en la pèrdua d’aquests plàstics poden ser varis: degradació per ultravioletes, biodegradació, ingestió per organismes, pèrdua de flotabilitat degut a l’adhesió d’organismes, enterrament al fons marí i acumulació a les costes.

Aquesta publicació està sota una llicència Creative Commons:
Llicència Creative Commons Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.