Les rapinyaires nocturnes han patit des de temps immemorials una injusta mala fama, que les ha portat en alguns casos a ser perseguides i odiades. Quines són aquestes supersticions? Quin és el seu estat de conservació? Què pots fer tu per elles? En aquest article descobriràs a les rapinyaires nocturnes i a l’òliba comuna (potser l’espècie més arrelada en el nostre imaginari) i les llegendes associades a ella.
CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LES RAPINYAIRES NOCTURNES
Com el seu nom indica, les majoria de rapinyaires nocturnes (òlibes, mussols, gamarussos…) tenen hàbits nocturns o crepusculars. Són carnívores, amb uns becs i urpes (dos dits cap endavant i dos cap enrere) adaptats per esquinçar la carn de les seves preses (petits mamífers, aus, rèptils, grans insectes …).
EL SENTIT DE L’OÏDA
Les rapinyaires nocturnes tenen generalment una forma arrodonida i un aparent gran cap, amb les plomes de la cara formant l’anomenat disc facial. El disc facial fa les funcions d’antena parabòlica dirigint els sons cap les oïdes. L’obertura de l’orella és de grans dimensions i amb un plec de pell (halda preaural), que funciona com un pavelló auditiu i és mòbil com en alguns mamífers.
La posició de cada orella és asimètrica en algunes espècies (una està més alta que l’altra), de manera que algunes -com l’òliba- poden localitzar preses en la més absoluta foscor: una orella percep el so abans que l’altra, de manera que el seu cervell pot calcular el lloc exacte on està la presa (escolta direccional).
EL SENTIT DE LA VISTA
La visió de les nocturnes està molt desenvolupada. Els ulls, a diferència de la majoria de les aus, estan en posició frontal, cosa que els permet un càlcul perfecte de la profunditat i visió tridimensional. Per contra, són tubulars (no són esfèrics com els nostres) a causa de la gran grandària de la còrnia i lent, cosa que els impedeix moure els ulls dins de les conques. A més, posseeixen un anell ossi protector al voltant dels ulls (anells escleròtics) que també impedeixen el moviment. Per solucionar aquest problema, són capaces de girar el cap fins a 270 graus. Es pot considerar que veuen en blanc i negre (perceben millor canvis de llum que colors), la pupil·la es dilata moltíssim en condicions de poca llum (l’iris queda ocult) i són les úniques aus en que la parpella es tanca de dalt a baix. També posseeixen un “parpella” transparent que humiteja i protegeix l’ull, anomenada membrana nictitant.
EL PLOMATGE
Les rapinyaires nocturnes, a diferència de les diürnes, tenen unes plomes de vol amb una estructura especial, amb serrells (barbicel·les) a la superfície superior i contorn. La fricció entre elles i amb l’aire queda esmorteïda, aconseguint un espectacular vol silenciós impossible de detectar per les preses.
L’ÒLIBA
L’òliba (també anomenada xibeca, babeca, meuca o mifa), Tyto alba, és inconfusible: posseeix un disc facial de color blanquinós, molt ben delimitat i en forma de cor. El dors és de color gris amb taques daurades i fins punts blancs i negres.
DISTRIBUCIÓ I COMPORTAMENT
Viu en gran part del món (exceptuant l’Antàrtida, nord i est d’Europa i gairebé tota Àsia) en camps oberts, sovint conreats. No construeix niu, sinó que posa els ous en forats d’arbres, forats a la roca o en edificacions humanes (graners, golfes, masies, castells, esglésies …).
Per què l’òliba té aquesta fama negativa que ha provocat la seva persecució en molts llocs del món i d’Espanya? Les causes són diverses, alimentades totes per la por humana:
- Poden nidificar en llocs abandonats o sagrats com esglésies (algunes amb el seu respectiu cementiri).
- Hàbits nocturns
- Són sendentàries, poden quedar-se al mateix vedat de caça durant anys fins que l’aliment escasseja.
- Aspecte fantasmal a causa dels seus colors i vol suau i sigilós.
- Per les seves vocalitzacions (en tenen 17 de diferents) semblants a crits humans i esbufecs peculiars. Escolta unes òlibes defensant-se en el següent vídeo:
L’ÒLIBA A LA CULTURA POPULAR. CREENCES, SUPERSTICIONS, MITES I LLEGENDES
A la Península ibèrica es creia que les òlibes es bevien l’oli dels llums de les esglésies, deixant els sants a les fosques (quan els veritables lladres eren els sagristans). En posar-se sobre els llums o fregar i vessar l’oli, es creia que odiaven la llum, com si fossin esperits malignes. De fet, el seu nom en català, òliba, fa referència a aquest mite. Van ser caçades i penjades mortes de les portes de les esglésies i graners per espantar al foc i el llamp.
Les vocalitzacions de les òlibes també s’interpreten com anuncis de la mort, i hi ha la creença (sense cap fonament) que si se sent una durant diverses nits seguides (cosa gens difícil, atesos els seus hàbits sedentaris) una persona perdrà aviat la vida.
En altres cultures també existeixen llegendes negatives sobre les nocturnes en general: a Àfrica que són enviades per bruixots per matar gent o dimonis malignes que anuncien desastres, en les pampes argentines que són germanes del dimoni, a Sicília, mort o malaltia, a Xile, bruixes que es metamorfosejaven per celebrar aquelarres … per totes aquestes raons han estat assassinades i torturades.
Tot i això, també gaudeixen de llegendes agradables (com ser guardianes de les dones que moren, a Austràlia), encara que el cas més conegut és la representació d’Atenea, deessa grega de la saviesa. Actualment encara apareix com a símbol de nombroses institucions o monedes com l’euro grec.
ESTAT ACTUAL DE CONSERVACIÓ I AMENACES
Actualment l’òliba es troba en estat de retrocés i amb un futur incert a causa de les transformacions introduïdes pels humans en el medi rural, com els canvis de cultiu o l’ús de pesticides i rodenticides, que causen la mort de les seves preses (ratolins) o indirectament de les aus mateixes. Les obres i remodelacions d’edificis on solien nidificar també interfereixen en la seva reproducció. Sol ser un au habitualment atropellada, sobretot els joves en dispersió. També pateixen accidents a causa de les torres i cables d’alta tensió. La subespècie canària (Tyto alba gracilirostris) està desapareixent per la fragmentació d’hàbitats i el baix nombre d’individus de les seves poblacions.
Està catalogada com “En perill” en el Llibre Vermell de les aus d’Espanya i inclosa en el Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades en la categoria “D’interès especial“.
QUÈ POTS FER TU PER LES ÒLIBES?
Tracta d’informar-te sobre aquestes magnífiques aus i dóna-les a conèixer en el teu entorn proper desterrant falsos mites, sobretot si vius a prop de les seves zones de nidificació i alimentació. Si tens cultius, intenta minimitzar l’ús de plaguicides: una parella d’òlibes cacen de mitjana uns 2000 ratolins a l’any, sent per tant beneficioses fins i tot per als humans.
Si trobes una òliba o qualsevol au ferida, cal recollir-la amb cura (utilitzant una tovallola o jaqueta) per evitar ferir-la o que ens faci mal a nosaltres i deixar-la en un lloc fosc i tranquil dins d’una caixa foradada perquè pugui respirar. No se li ha de donar menjar. A continuació posa’t en contacte amb un centre de recuperació de fauna salvatge de la teva regió.
REFERÈNCIES
- Pestana Salido, Antonio J. 2009. Ed. Tundra. Las aves ibéricas en la cultura popular.
- Nicolai, Jürgen. Ed. Everest. 1995. Aves rapaces diurnas y nocturnas.
- Búhos, lechuzas y leyendas
- Brinzal. Centro de recuperación de rapaces nocturnas
- Seo Birdlife
- The Owl pages
- Cim d’Àligues
- Apunts del guió de monitors de Cim d’Àligues (2004).
- Imatge de portada per Luc Viatour
Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió, doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible. T’animem també a comentar les teves experiències amb les aus rapinyaires. Coneixes a algú que encara cregui en aquestes llegendes? N’havies sentit a parlar mai d’elles?
Aquesta publicació està sota una llicencia Creative Commons: 
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.
All you need is Biology 
