Algunes aus han desenvolupat una curiosa estratègia reproductiva en la qual a través de l’engany aconsegueixen introduir els seus ous en nius aliens, perquè els seus pollets siguin criats per mares adoptives “obligades ” a això . Però què s’amaga sota aquest curiós comportament?
QUÈ ÉS EL PARASITISME DE CRIA I DE QUINS TIPUS N’HI HA ?
El parasitisme és un tipus d’interacció biològica entre dos organismes, en la qual un d’ells (el paràsit) obté recursos de l’altre (l’hoste). En el cas de les aus, el paràsit obté beneficis de les cures parentals de l’hoste, donant lloc a una estratègia reproductora anomenada parasitisme de cria. El parasitisme de cria, tot i que s’ha estudiat principalment en aus, també es dóna en altres grups de vertebrats: per exemple en peixos (Sato 1986, Baba et al. 1990 ) i alguns insectes com Himenòpters, Coleòpters i Heteròpters .
Se’n poden diferenciar de diferents tipus, en funció de les característiques de cada un:
- Parasitisme de cria facultatiu : l’espècie paràsita és capaç de criar part de la seva descendència i, a més , parasitar altres individus. És el cas d’algunes aus del gènere Coccyzus (Cuculidae) .
- Parasitisme de cria obligat: quan tota les descendència de l’au paràsita és criada pels hostes, com passa en el cucut comú (Cucut).
- Parasitisme de cria intraespecífic : si l’hoste i el paràsit són de la mateixa espècie. És una estratègia comuna en espècies amb polls nidífugs i espècies colonials.
- Parasitisme de cria interespecífic: si l’hoste i el paràsit són d’espècies diferents.
A més, en funció de l’especialització del paràsit en una o diverses espècies d’hoste, podem diferenciar entre paràsits generalistes (parasita un gran nombre d’espècies) o especialista (només parasita una o poques espècies).
COM VA SORGIR AQUEST COMPORTAMENT?
Tot apunta a que aquest tipus de comportament es va originar amb l’objectiu de disminuir la inversió en reproducció (menor cost) augmentant la probabilitat d’èxit (major benefici), encara que això pot no ocórrer en tots els casos.
Hi ha diverses hipòtesis que plantegen l’origen del parasitisme de cria en aus:
- La primera hipòtesi planteja la possibilitat que els paràsits siguin individus desplaçats, bé que no tinguin territori o que hagin perdut la posta, amb pitjor qualitat fenotípica, que recorren a posar els seus ous en nius d’altres individus per obtenir més èxit reproductiu (Sorenson 1998 , Sandell i Diemer 1999).
- Una altra hipòtesi suggereix que el parasitisme sigui una estratègia evolutiva estable de la població, amb beneficis similars als de criar a la seva pròpia descendència (Eadie i Fryxell 1992).
- Finalment, la tercera hipòtesi considera aquest tipus de parasitisme com una estratègia addicional a la cura de la progènie que podria ser utilitzada per alguns individus per disminuir la competència en el seu niu i/o disminuir el nombre de pollets a alimentar, sense disminuir l’èxit reproductiu (Moller 1987, Jackson 1993).
COM ES PODEN DEFENSAR LES AUS PARASITADES?
Davant l’amenaça que el parasitisme de cria suposa per a la descendència de l’hoste, aquests han après a defensar-se. Una de les tècniques utilitzades és la inspecció, detecció i eliminació dels ous “infiltrats”.
En el cas del cucut comú (Cucut) i el cuaenlairat (Cercotrichas galactotes), el primer diposita un ou al niu del cuaenlairat que naixerà abans i que eliminarà tot el que hi hagi al niu, monopolitzant la cura parental.
L’hoste ha desenvolupat diferents formes de detectar i eliminar els ous de cucut, ja que d’això en depèn la supervivència de la seva descendència.
UNA LLUITA MÚTUA EN CONSTANT EVOLUCIÓ
Hi ha un cas particular: l’estratègia del cucut reial (Clamator glandarius) quan parasita a la garsa (Pica pica). El cucut reial diposita un ou al niu de la garsa i a diferència del cucut, les cries tiren del niu els ous dels altres “germans”, aquest no les mata directament, sinó que competeix amb elles en la sol·licitud d’aliment als pares “adoptius “. No obstant això, en aquesta competència el pollet de cria presenta un avantatge i és el fet d’haver nascut entre quatre i sis dies abans que les garses, a més té una coloració a l’interior del bec molt característica per cridar l’atenció i ser alimentat amb més freqüència.
Les garses han desenvolupat una forma de detectar l’ou “intrús” i expulsar-lo per així protegir a la seva descendència. No obstant això, s’ha observat que davant d’aquest comportament la cria torna al niu i com a càstig destrueix tota la posta de la garsa. Això condicionaria d’alguna manera a la seva víctima a acceptar la relació d’abús.
El resultat d’aquest enfrontament evolutiu és el comportament mafiós de la cria: o acceptes al paràsit o no et reprodueixes, el que porta a una carrera coevolutiva entre les dues espècies per evitar la parasitació, d’una banda, i mantenir-la, per un altre.
REFERÈNCIES
- Parasitismo y depredación por críalo (American Naturalist, 1995)
- Comportamientos mafiosos y evolución (Journal of Theoretical Biology, 1995.)
- Manipulación de urracas por el críalo europeo: ¿evidencia de un comportamiento mafioso?(Evolution, 1997.)
- Comportamientos mafiosos desarrollados por el parásito consiguen la aceptación de los huevos por el hospedador (PNAS, 2006)
- Foto de portada: Pollo de cuco en nido parasitado recibiendo comida de uno de los hospedadores. http://www.guaso.com/bestiario_el_cuco.htm
All you need is Biology 