Arxiu d'etiquetes: dingo

The thylacine: we extinguished it

Today marks 79 years of the death of the last known thylacine, Benjamin, at the zoo in Hobart (Tasmania). The thylacine, Tasmanian wolf or Tasmanian tiger is one of the classic examples of extinct animals by humans. Its fame is due to its relatively recent extinction, its strange anatomy and the existence of videos of the last thylacine, which transmits certain uneasiness to know that no longer exists. Do you want to know their characteristics, the causes of their disappearance and their cloning project?

THE THYLACINE, A MARSUPIAL

Despite its many names, the thylacine (Thylacinus cynocephalus*) was not related to wolves or tigers (placental mammals), as it was a marsupial animal. Marsupials are a mammals’ infraorder in which the young is born at a very early stage of development, almost in embryonic state. The best known representatives are kangaroos, koalas, wallabies, possums and bandicoots.

Un dels pocs llops marsupials que es conserven taxidermitzats en el món. Museo nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol
One of the few preserved thylacine taxidermy in the world. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Photo: Mireia Querol

After a very short gestation, newborn moves to one of the mother‘s nipples where is seized several months. In most marsupials, nipples, -and therefore the newborn- are protected by a pouch. When the brood completes its development, it will release the nipple and leave the pouch to explore the outside. Look in the following video the birth and migration of the embryo of a red kangaroo:

DESCRIPTION

The thylacine was native of Australia and Papua New Guinea, but in the seventeenth century (arrival of European settlers Oceania) was found only in Tasmania.

mapa tilacino, thylacine distribution, tigre de tasmania, lobo de tasmania
Old thylacine distribution. Map by Discover Life

It was an animal with physical traits of wolf, tiger and kangaroo due to convergent evolution, which made him a unique case and an enigma to science before their taxonomy was known. Its closest relative is the Tasmanian devil (Sarcophilus harrisii).

He looked like a big dog with a thick, stiff tail. Its weight was about 30 kg on average. The fur was short, gray-brown with 13-20 vertical black stripes at the rear. It is estimated that lived between 5 and 7 years in the wild.

Instal·lació d'exemplars dissecats. Foto: South Australian Museum
Display of taxidermy thylacines. Photo: South Australian Museum

It was capable of bipedal jumps and upright posture for short periods of time. They were also good swimmers. The anatomy of the thylacine when stood up, with its tail resting on the ground, reminds the kangaroo as evidenced by the following filming of 1933:

FEEDING

The thylacine was exclusively carnivorous, feeding on kangaroos, emus, wallabies and wombats. It was a solitary and crepuscular hunter who caught their prey by ambushes, as it was not very fast. It could turn the palm of the leg up like cats do. This increased movement of the leg would have allowed them subdue prey more easily after a surprise attack. In contrast, animals with reduced mobility in the leg, as some canines, prefer the persecution of the ambush and often hunt in herds.

Benjamin abriendo la boca en una respuesta a una amenza similar a un bostezo. Zoo de Beaumaris, foto de David Fleay.
Benjamin gasping similarly to yawning in response to a threat. Hobart Zoo. Photo by David Fleay.

Another unique feature was the ability it had to open its mouth. Equipped with 46 teeth, its powerful jaws could be opened at an angle of 120 degrees, allowing him to swallow large chunks of meat.

La impresionante capacidad bucal del tilacino. Foto: desconocido
The thylacine’s impressive buccal capacity. Photo: video capture by David Fleay

Look in the following video the last moving record of Benjamin (1933), from which was obtained the above screenshot:

To view the 7 videos that remain from this fantastic animal, enter The Thylacine videos.

REPRODUCTION

Thylacines could reproduce from June to December. It were born 2-4 pups per litter, who spent three months in the pouch but were still dependent on its mother‘s milk more than nine months. Unlike many marsupials, in the thylacine pouch opened to the rear of the body.

tilacino embarazada, cria tilacino
Only existing photographs of females with brood in the pouch. Photo taken from The Thylacine Museum

EXTINCTION

Australian Aborigines already knew and hunted the thylacine, as seen in their 1000 b.C art. The first possible thylacine footprints discovered by Europeans are from 1642, although it was not until 1808 that a detailed description of the species was made.

tilacino cazado
Thylacine hunted in 1869. Photo of public domain

There are several hypotheses that point to the extinction of the Tasmanian tiger, in the majority, humans are the main blamable. Like it happens nowadays in Spain, the Tasmanian wolf was quickly accused of killing cattle and hen, so despondent rewards were offered for the animal and was the subject of an intensive hunt. Later research has concluded that its jaw was not strong enough to kill an adult sheep.

Única imatge existen d'un llop marsupial amb una presa. Investigacions recents suggereixen que es tracta d'un muntatge amb un especimen dissecat per donar-li mala fama. Foto de H. Burrell
Only existing picture of a thylacine with a prey. Later research suggest that is a farce with a taxidermy specimen to give them bad reputation. Photo by H. Burrell (1921)

With the colonization of Australia, the habitat and prey of the thylacine were diminished drastically. They were also victims of introduced species on the continent by humans, such as dogs, foxes and dingoes (wolf subspecies). It is also probably that suffered some diseases that lead them to death.

ültimo tilacino salvaje cazado por Wilfred Batty. Foto: desconocido (Wikimedia commons)
Last wild thylacine hunted by Wilfred Batty (1930). Photo: unknown (Wikimedia Commons)

In 1920 the thylacine was already on the verge of extinction. In 1930, it was hunted by a farmer the last known wild specimen and in 1933 arrived at Hobart Zoo the nicknamed Benjamin. In 1936, he was forgotten outside his cage and did not survive the freezing temperatures at night. 59 days before, it had been approved officially the protection of the species.

Only 128 years after his “discovery” the last thylacine died. Photo by David Fleay colored by Neitshade

After the 50 years required by the scientific community without any sightings or evidence of its existence, the thylacine was officially declared extinct by IUCN in 1986. Many claim to have seen the thylacine and even filmed one in the wild, but there are no no definitive evidence.

CURRENT RESEARCH

The International Thylacine Specimen Database is an international database that compiles all existing records of the Tasmanian wolf (museum specimens, bones, photos, videos…). Since 1999, there have been attempts to bring the thylacine back to life by cloning techniques, which have been unsuccessful. In 2008, Australian scientists were able to extract DNA from specimens preserved in alcohol and activate a gene implanting it in a mouse embryo and in 2009 the complete sequencing of mitochondrial DNA was published. The elusive goal is to activate the complete genome of thylacine, to have a real possibility of cloning. But if that happens, what are the ethical, economic and scientific implications of the reappearance of an extinct species? The debate is still open.

*Thylacinus cynocephalus from greek θύλακος (thylakos, “pouch”) and κυνοκἐφαλος (kinokefalos, “dog-headed”).

REFERENCES

MIREIA QUEROL ALL YOU NEED IS BIOLOGY

El tilacino: nosotros lo extinguimos

Hoy se cumplen 79 años de la muerte del último tilacino conocido, Benjamin, en el zoo de Hobart (Tasmania). El tilacino, lobo marsupial o tigre de Tasmania es uno de los ejemplos clásicos de animales extinguidos por los humanos.  Su fama se debe a su extinción relativamente reciente, a  su anatomía atípica ya que existen imágenes en movimiento del último ejemplar, lo que transmite cierto desasosiego al saber que ya no existe. ¿Quieres conocer sus peculiaridades, las causas de su desaparición y las investigaciones sobre su posible clonación?

EL TILACINO, UN MARSUPIAL

A pesar de sus múltiples nombres, el tilacino (Thylacinus cynocephalus*) no estaba emparentado ni con los lobos ni los tigres (mamíferos placentarios), ya que se trataba de un animal marsupial. Los marsupiales son un infraorden de mamíferos en que la cria nace en una etapa muy temprana de su desarrollo, casi en estado de embrión. Los representantes más conocidos son los canguros, koalas, wallabys, zarigüeyas y bandicuts.

Un dels pocs llops marsupials que es conserven taxidermitzats en el món. Museo nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol
Uno de los pocos tilacinos taxidermizados que se conservan en el mundo. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol

Después de una gestación muy corta, el recién nacido se desplaza hasta uno de los pezones de la madre donde se queda agarrado varios meses. En la mayoría de los marsupiales, los pezones -y por tanto la cría- están protegidos por una bolsa llamada marsupio. Cuando la cría completa su desarrollo, soltará el pezón y saldrá del marsupio a explorar el exterior. Observa en el siguiente vídeo el nacimiento y migración del embrión de un canguro rojo:

DESCRIPCIÓN

El tilacino era originario de Australia y Papúa Nueva Guinea, aunque en el siglo XVII (llegada de los colonos europeos a Oceanía) sólo se encontraba en Tasmania.

mapa tilacino, thylacine distribution, tigre de tasmania, lobo de tasmania
Antigua distribución del tilacino. Mapa de Discover Life

Se trataba de un animal con rasgos físicos de lobo, tigre y canguro debido a la evolución convergente, lo que lo convertía en un caso único y un enigma para la ciencia antes de conocerse su taxonomía. Su pariente más próximo es el diablo de Tasmania (Sarcophilus harrisii).

Tenía aspecto de perro grande con una cola gruesa y rígida. Su peso era de unos 30 kgs de media. El pelaje era corto, de color pardo grisáceo y con 13-20 rayas negras verticales en la parte trasera. Se estima que vivían entre 5 y 7 años en libertad.

Instal·lació d'exemplars dissecats. Foto: South Australian Museum
Instalación de ejemplares taxidermizados. Foto: South Australian Museum

Era capaz de dar saltos bípedos y mantener la postura erguida durante breves lapsos de tiempo. También eran buenos nadadores. La anatomía del tilacino cuando se ponía de pie, con la cola apoyada en el suelo, recuerda al canguro como atestigua la siguiente filmación de 1933:

ALIMENTACIÓN

El tilacino era exclusivamente carnívoro, alimentándose de canguros, emús, wallabies y wombats. Era un cazador solitario y crepuscular, que atrapaba a sus presas mediante emboscadas, ya que no era muy veloz. Podía girar la palma de la pata igual que hacen los gatos. Este mayor movimiento de la pata les habría permitido someter más fácilmente a la presa después de un ataque por sorpresa. Por contra, animales con menor movilidad en la pata, como algunos cánidos, prefieren la persecución a la emboscada y a menudo cazan en manada.

Benjamin abriendo la boca en una respuesta a una amenza similar a un bostezo. Zoo de Beaumaris, foto de David Fleay.
Benjamin abriendo la boca de manera similar a un bostezo en respuesta a una amenza. Zoo de Hobart. Foto de David Fleay.

Otra característica única era la capacidad que tenía para abrir la boca. Dotada de 46 dientes, las potentes mandíbulas podían abrirse en un ángulo de 120 grados, lo que le permitía tragar trozos de carne muy grandes.

La impresionante capacidad bucal del tilacino. Foto: desconocido
La impresionante capacidad bucal del tilacino. Foto: captura de vídeo de David Fleay

Observa en el siguiente vídeo de el último registro en movimiento de Benjamin y su compañero de jaula (1933), de donde se ha obtenido la captura anterior:

Para ver los 7 vídeos que se conservan de este fantástico animal, entra en The Thylacine videos.

REPRODUCCIÓN

Los tilacinos podían reproducirse de junio a diciembre. Nacían de 2 a 4 crías por camada, que pasaban 3 meses en el marsupio pero seguían dependiendo de la leche de su madre 9 meses más. A diferencia de muchos marsupiales, en el tilacino el marsupio se abría hacia la parte trasera del cuerpo.

tilacino embarazada, cria tilacino
Únicas fotografías existentes de hembras de tilacino con el marsupio abultado por una cría. Foto tomada de The Thylacine Museum

EXTINCIÓN

Los aborígenes australianos ya conocían y cazaban el tilacino, como se puede ver en su arte del 1000 a.C. Las primeras posibles huellas de tilacino descubiertas por europeos datan de 1642, aunque no fue hasta 1808 que se hizo una descripción detallada de la especie.

tilacino cazado
Tilacino cazado en 1869. Foto de dominio público

Hay diversas hipótesis que apuntan a la extinción del tigre de Tasmania, en la mayoría, los humanos somos los principables culpables. Igual que pasa actualmente con el lobo en España, el lobo marsupial fue rápidamente acusado de matar ganado, por lo que se ofrecían recompensas por animal abatido y fue objeto de una caza intensiva. Estudios posteriores han concluido que su mandíbula no era lo suficientemente fuerte como para matar una oveja adulta.

Única imatge existen d'un llop marsupial amb una presa. Investigacions recents suggereixen que es tracta d'un muntatge amb un especimen dissecat per donar-li mala fama. Foto de H. Burrell
Única imagen existente de un tilacino con una presa. Investigaciones posteriores sugieren que se tata de un montaje con un especimen disecado para darle mala fama. Foto de H. Burrell (1921)

Con la colonización de Australia, el hábitat y las presas del tilacino se vieron disminuidas drásticamente. También fueron víctimas de especies introducidas en el continente por los humanos, como los perros, zorros y los dingos (subespecie de lobo). Es posible además, que sufrieran algunas enfermedades que los llevaran a la muerte.

ültimo tilacino salvaje cazado por Wilfred Batty. Foto: desconocido (Wikimedia commons)
Último tilacino salvaje cazado por Wilfred Batty (1930). Foto: desconocido (Wikimedia commons)

En 1920 los tilacinos ya estaban al borde de la extinción. En 1930, fue cazado por un granjero el último ejemplar salvaje conocido y el 1933 llegó al zoo de Hobart el apodado Benjamin. En 1936, lo olvidaron fuera de su jaula y no sobrevivió a las gélidas temperaturas de la noche. 59 días antes, había sido aprobada de manera oficial la protección de la especie.

Sólo 128 años después de su “descubrimiento” se extinguió el último tilacino. Foto de David Fleay coloreada por Neitshade

Tras los 50 años que exige la comunidad científica sin ningún avistamiento o prueba de su existencia, el tilacino fue oficialmente declarado extinto por la IUCN en 1986. Muchos dicen haber visto al tilacino e incluso grabado alguno en libertad, pero no hay pruebas definitivas al respecto.

INVESTIGACIÓN ACTUAL

La International Thylacine Specimen Database es una base de datos internacional que recopila todos los registros existentes del tilacino (ejemplares disecados, huesos, fotos, vídeos…). Desde 1999, ha habido intentos de volver el tilacino a la vida mediante técnicas de clonación, que han resultado infructuosos. En 2008 científicos australianos consiguieron extraer ADN de ejemplares conservados en alcohol y activar un gen implantándolo en un embrión de ratón y en 2009 se publicó la secuenciación completa del ADN mitocondrial. El difícil objetivo es activar el genoma completo del tilacino, para tener una posibilidad de real de clonarlo. Pero en caso que suceda, ¿qué implicaciones éticas, económicas y científicas tiene la reaparición de una especie ya extinta? El debate sigue abierto.

*Thylacinus cynocephalus proviene del griego θύλακος (thylakos, “bolsillo”) y κυνοκἐφαλος (kinokefalos, “cabeza de can”).

REFERENCIAS

Mireia Querol Rovira

El llop marsupial: nosaltres el vam extingir

Avui fa 79 anys de la mort de l’últim llop marsupial conegut, Benjamin, al zoo de Hobart (Tasmània). El llop marsupial o tigre de Tasmània és un dels exemples clàssics d’animals extingits pels humans. La seva fama es deu a la seva extinció relativament recent, a la seva anatomia atípica i a que hi ha imatges en moviment de l’últim exemplar, el que transmet cert desassossec en saber que ja no existeix. Vols conèixer les seves peculiaritats, les causes de la seva desaparició i les investigacions sobre la seva possible clonació?

EL TIGRE DE TASMÀNIA, UN MARSUPIAL

Malgrat els seus noms, el tigre de Tasmània (Thylacinus cynocephalus*) no estava emparentat ni amb els llops ni els tigres (mamífers placentaris), ja que es tractava d’un animal marsupial. Els marsupials són un infraordre de mamífers en què la cria neix en una etapa molt primerenca del seu desenvolupament, gairebé en estat d’embrió. Els representants més coneguts són els cangurs, coales, wallabys, sarigues i bandicuts.

Un dels pocs llops marsupials que es conserven taxidermitzats en el món. Museo nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol
Un dels pocs llops marsupials que es conserven taxidermitzats en el món. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol


Després d’una gestació molt curta, el nadó es desplaça fins a un dels mugrons de la mare on es queda agafat diversos mesos. En la majoria dels marsupials, els mugrons -i per tant la cria- estan protegits per una bossa anomenada marsupi. Quan la cria completa el seu desenvolupament, deixarà anar el mugró i sortirà del marsupi a explorar l’exterior. Observa en el següent vídeo el naixement i migració de l’embrió d’un cangur vermell:

DESCRIPCIÓ

El llop marsupial era originari d’Austràlia i Papua Nova Guinea, encara que al segle XVII (arribada dels colons europeus a Oceania) només es trobava a Tasmània.

mapa tilacino, thylacine distribution, tigre de tasmania, lobo de tasmania
Antiga distribució del tigre de Tasmània. Mapa de Discover Life

Es tractava d’un animal amb trets físics de llop, tigre i cangur a causa de l’evolució convergent, el que el convertia en un cas únic i un enigma per a la ciència abans de conèixer la seva taxonomia. El seu parent més proper és el diable de Tasmània (Sarcophilus harrisii).

Tenia aspecte de gos gran amb una cua gruixuda i rígida. El seu pes era d’uns 30 kg de mitjana. El pelatge era curt, de color marró grisenc i amb 13-20 ratlles negres verticals a la part posterior. S’estima que vivien entre 5 i 7 anys en llibertat.

Instal·lació d'exemplars dissecats. Foto: South Australian Museum
Instal·lació d’exemplars taxidermitzats. Foto: South Australian Museum

Era capaç de donar salts bípedes i mantenir la postura alçada durant breus lapses de temps. També eren bons nedadors. L’anatomia del llop marsupial quan es posava dempeus, amb la cua recolzada a terra, recorda al cangur com testifica la següent filmació de 1933:

ALIMENTACIÓ

El tigre de Tasmània era exclusivament carnívor, s’alimentava de cangurs, emús, wallabies i wombats. Era un caçador solitari i crepuscular, que atrapava a les seves preses mitjançant emboscades, ja que no era molt veloç. Podia girar el palmell de la pota igual que fan els gats. Aquest major moviment de la pota els hauria permès sotmetre més fàcilment a la presa després d’un atac per sorpresa. Per contra, animals amb menor mobilitat a la pota, com alguns cànids, prefereixen la persecució a l’emboscada i sovint cacen en grup.

Benjamin abriendo la boca en una respuesta a una amenza similar a un bostezo. Zoo de Beaumaris, foto de David Fleay.
Benjamin obrint la boca de manera similar a un badall en resposta a una amenaça. Zoo de Hobart. Foto de David Fleay.

Una altra característica única era la capacitat que tenia per obrir la boca. Dotada de 46 dents, les potents mandíbules podien obrir-se en un angle de 120 graus, la qual cosa li permetia engolir trossos de carn molt grans.

La impresionante capacidad bucal del tilacino. Foto: desconocido
La impressionant capacitat bucal del tigre de Tasmània. Foto: captura de video de David Fleay

Observa en el següent vídeo l’últim registre en moviment de Benjamin i el seu company de gàbia (1933), d’on s’ha obtingut la captura anterior:

Per veure els 7 vídeos que es conserven d’aquest fantàstic animal, entra a The Thylacine videos.

REPRODUCCIÓ

Els llops marsupials podien reproduir-se de juny a desembre. Naixien de 2 a 4 cries per ventrada, que passaven 3 mesos al marsupi però seguien depenent de la llet de la seva mare 9 mesos més. A diferència de molts marsupials, el marsupi s’obria cap a la part posterior del cos.

tilacino embarazada, cria tilacino
Úniques fotografies existents de femelles de tigre de Tasmània amb el marsupi engruixit per una cria. Foto presa de The Thylacine Museum

EXTINCIÓ

Els aborígens australians ja coneixien i caçaven el llop marsupial, com es pot veure en el seu art del 1000 a.C. Les primeres possibles petjades de llop marsupial descobertes per europeus daten de 1642, encara que no va ser fins 1808 que es va fer una descripció detallada de l’espècie.

tilacino cazado
Llop marsupial caçat el 1869. Foto de domini públic


Hi ha diverses hipòtesis que apunten a l’extinció del tigre de Tasmània, en la majoria, els humans som els principables cupables. Igual que passa actualment amb el llop a Espanya, el llop marsupial va ser ràpidament acusat de matar bestiar, de manera que s’oferien recompenses per animal abatut i va ser objecte d’una caça intensiva. Estudis posteriors han conclòs que la seva mandíbula no era suficientment forta com per matar una ovella adulta.

Única imatge existen d'un llop marsupial amb una presa. Investigacions recents suggereixen que es tracta d'un muntatge amb un especimen dissecat per donar-li mala fama. Foto de H. Burrell
Única imatge existent d’un llop marsupial amb una presa. Investigacions posteriors suggereixen que es tracta d’un muntatge amb un especimen dissecat per donar-li mala fama. Foto de H. Burrell (1921)

Amb la colonització d’Austràlia, l’hàbitat i les preses del tigre de Tasmània es van veure disminuïdes dràsticament. També van ser víctimes d’espècies introduïdes al continent pels humans, com els gossos, guineus i els dingos (subespècie de llop). És possible a més, que patissin algunes malalties que els portessin a la mort.

ültimo tilacino salvaje cazado por Wilfred Batty. Foto: desconocido (Wikimedia commons)
Últim tigre de Tasmània salvatge caçat per Wilfred Batty (1930). Foto: desconegut (Wikimedia commons)

El 1920 els llops marsupials ja estaven a la vora de l’extinció. El 1930, va ser caçat per un granger l’últim exemplar salvatge conegut i el 1933 va arribar al zoo de Hobart l’anomenat Benjamin. El 1936, el van oblidar fora de la seva gàbia i no va sobreviure a les gèlides temperatures de la nit. 59 dies abans, havia estat aprovada de manera oficial la protecció de l’espècie.

Només 128 anys després del seu “descobriment” es va extingir l’últim llop marsupial. Foto de David Fleay acolorida per Neitshade

Després dels 50 anys que exigeix la comunitat científica sense cap albirament o prova de la seva existència, el llop marsupial va ser oficialment declarat extingit per la IUCN el 1986. Molts diuen haver vist el tigre de Tasmània i fins i tot gravat algun en llibertat, però no hi ha proves definitives al respecte.

INVESTIGACIÓ ACTUAL

La International Thylacine Specimen Database és una base de dades internacional que recopila tots els registres existents del llop marsupial (exemplars dissecats, ossos, fotos, vídeos ). Des de 1999, hi ha hagut intents de tornar-lo a la vida mitjançant tècniques de clonació, que han resultat infructuosos. El 2008 científics australians van aconseguir extreure ADN d’exemplars conservats en alcohol i activar un gen implantant-lo en un embrió de ratolí i el 2009 es va publicar la seqüenciació completa de l’ADN mitocondrial. El difícil objectiu és activar el genoma complet del tigre de Tasmània, per tenir una possibilitat de real de clonar-lo. Però en cas que succeeixi, quines implicacions ètiques, econòmiques i científiques la reaparició d’una espècie ja extingida? El debat segueix obert.

*Thylacinus cynocephalus prové del grec θύλακος (thylakos, “butxaca”) i κυνοκἐφαλος (kinokefalos, “cap de ca”).

REFERÈNCIES

mireia querol rovira

Los perros nos hicieron más sapiens

Fíjate en el perro que descansa a tu lado mientras lees este artículo o en el Yorkshire Terrier que te has cruzado por la calle. Bulldog Francés, Carlino, Chihuahua, West Highland, Labrador Retriever, Pinscher… a veces cuesta pensar que el ancestro de todas estas razas es el lobo. Es sabido que la gran variedad de razas de perros actuales es debida a la selección artificial por parte de los humanos, pero el debate sigue vivo cuando se intentan responder preguntas sobre el lugar, el momento, el cómo y el porqué se produjo la domesticación del lobo hasta evolucionar en perro. Es más, ¿han influido los perros en nuestra evolución como especie? ¿Por qué tenemos una relación tan estrecha con ellos?

HIPÓTESIS SOBRE EL ORIGEN DEL PERRO

Actualmente es sabido que el ancestro del perro es el lobo (Canis lupus), probablemente de alguna especie ya extinguida. El perro (Canis lupus familiaris) es de hecho, una de las dos subespecies domésticas del lobo; la otra es el dingo australiano (Canis lupus dingo) aunque actualmente se considere salvaje/silvestre.

canis lupus lupus, lobo europeo, eurasian wolf
Lobo europeo (Canis lupus lupus). Foto de Bernard Landgraf.

Las primeras hipótesis que intentaron explicar el origen del perro, se basaban en la idea de que nuestros antepasados atrapaban cachorros de lobos y los criaban como mascotas. Pero dado que la domesticación es un proceso lento y largo, esta creencia actualmente está prácticamente descartada. ¿Qué nos dicen investigaciones más recientes?

  • Un estudio de 2002 apostaba por un origen asiático (actual China) hace 15.000 años, basado en el análisis de ADN mitocondrial de más de 600 perros.
  • Otro estudio  de 2010  situaba el origen del perro hace unos 12.000 años en Oriente Medio, basado en restos fósiles.
  • En 2013, el análisis de ADN mitocondrial de cánidos prehistóricos. perros y lobos modernos concluyó que la domesticación se produjo hace entre 18.800-32.100 años y en Europa, mucho antes de lo que se había pensado. El perro sería pues el primer ser vivo domesticado por el humano, ya que su origen es anterior a la agricultura. Esto pondría en entredicho la investigación del mismo año que apuntaba a que algunos lobos fueron capaces de metabolizar almidón, y por lo tanto los cereales de los primeros agricultores, cosa que favoreció (entre otras cosas) el acercamiento entre lobos y humanos.
Cánido de Razboinichya, fósil de 33.000 años de antigüedad que persenta rasgos de domesticación. Foto tomada de Plos One.
Cánido de Razboinichya, fósil de 33.000 años de antigüedad que presenta rasgos de domesticación. Foto tomada de Plos One.

Seguramente la agricultura y ganadería influyeron en la evolución del perro, pero el contacto entre humanos y lobos fue cuando aún éramos cazadores y recolectores, antes de la domesticación de animales a priori más provechosos  (vacas, ovejas…). Pero, ¿cómo sucedió?

EL LOBO SE DOMESTICÓ A SI MISMO

La domesticación del lobo es un caso único, pues se trata del único gran carnívoro con el que lo hemos conseguido. Según publica Science en abril de 2015, la mayoría de científicos creen que fueron los lobos quienes se acercaron a los asentamientos humanos por voluntad propia. Los que eran menos tímidos, obtenían más fácilmente alimento de los restos de cadáveres de animales dejados por nuestros antepasados. Con el paso del tiempo, estos lobos sobrevivían más y cada generación era ligeramente distinta a la anterior, cada vez menos temerosos de los humanos, que escogerían los más dóciles hasta llegar a convivir con ellos. Las habilidades sociales de los lobos y la cooperación con los de su especie fueron seguramente características que ayudaron a la cooperación con el ser humano.

Entierro de una mujer y un perro del Neolítico, en Ripoli (Italia). Museo Nacional de Antigüedades de Chieti. (Créditos)
Entierro de una mujer y un perro del Neolítico, en Ripoli (Italia). Museo Nacional de Antigüedades de Chieti. (Créditos)

Con el paso de los miles de años la relación entre humanos y perros ha sido de coevolución (uno ha influido en la evolución del otro y viceversa), hasta el punto de crear lazos afectivos sólo con la mirada, característica que podríamos pensar que es exclusiva de los homínidos. Cuando miras a los ojos de tu perro se libera la misma hormona en ambos (oxitocina) que cuando una madre mira a su hijo.  Si tú también tienes la sensación que tu perro te entiende cuando lo miras, le sonríes, le hablas… al parecer no estás del todo equivocado.

CONSECUENCIAS DE LA CONVIVENCIA CON PERROS EN HOMO SAPIENS

Aunque quizá tu perro sólo sea un animal de compañía/parte de tu familia, actualmente son también utilizados para casi las mismas tareas que de las que ya sacaban provecho los primeros Homo sapiens modernos:

  • Ayuda para la caza: los perros podían rastrear la presa al tener un mejor olfato, perseguirla y acosarla para finalmente matarla nosotros si era demasiado grande para ellos. Además, cabe la posibilidad de que se comunicaran con los humanos con la mirada, siendo así una caza más silenciosa.
  • Búsqueda de alimento enterrado o escondido.
  • Transporte de objetos: los fósiles indican que los primeros perros transportaban objetos a sus espaldas y tiraban de carros.
  • Vigilancia y protección frente a otros depredadores, gracias  a una mejor visión nocturna y sentido del oído.
  • Uso como alimento alternativo si la caza escaseaba.
  • Después de la aparición de la ganadería, para controlar el ganado.

El perro por su parte, también obtenía beneficios de su unión con H. sapiens, sobretodo en forma de alimento fácil de conseguir.

Tassili dogs cave painting
Pintura rupestre en Tassili (Argelia) mostrando una escena de caza con perros.

Una consecuencia importante de la domesticación del lobo es que fue el punto de partida de la domesticación de otros animales: nuestros antepasados entendieron las ventajas que suponía tener cerca animales domesticados para su provecho, iniciándose así la revolución ganadera hace unos 10.000 años.

Además Pat Shipman, antropóloga, ha publicado recientemente un artículo y libro donde apunta la ventaja que supondría para H.sapiens tener perros frente a H. neanderthalensis, contribuyendo incluso a la extinción de estos últimos. Al parecer, las ventajas expuestas arriba de asociarse con perros, no sólo les daba a los primeros sapiens modernos ventaja para competir con otros animales carnívoros por un alimento cada vez más escaso en plena glaciación. También tenía ventaja sobre el hombre de Neandertal, que disponía únicamente de sus propios medios para alimentarse. No sólo desapareció la población neandertal con nuestra llegada a Europa, también lo hicieron los mamuts, leones europeos y búfalos.

Recreaciópn de un campamento neandertal. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol
Recreación de un campamento neandertal. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol

Las causas de la extinción de la especie más parecida a la nuestra, la Neandertal, siguen siendo una incógnita. Probablemente las razones sean múltiples, pero casi nunca nos planteamos que “el mejor amigo del hombre” haya contribuido a ello. Que quizá gracias a ellos estés leyendo este artículo y yo escribiéndolo, que estemos aquí como especie.

REFERENCIAS

Mireia Querol Rovira

Dogs made us more sapiens

Look at the dog resting at your side as you read this article or the Yorkshire Terrier that you‘ve seen in the street. French Bulldog, Pug, Chihuahua, West Highland, Golden Retriever, Pinscher… sometimes it’s hard to think that the ancestor of all these races is the wolf. It is known that the variety of breeds of current dogs is due to artificial selection by humans, but the debate is still alive when trying to answer questions about where, when, how and why it occurred domestication of wolves. Have dogs influenced our evolution as a species? Why do we have such a close relationship with them?

HIPOTHESES ABOUT THE ORIGIN OF THE DOG

Currently it is known that the ancestor of the dog is the wolf (Canis lupus), probably of some extinct species. The dog (Canis lupus familiaris) is in fact one of the two domestic subspecies of the wolf; the other is the Australian dingo (Canis lupus dingo) although it is considered wild nowadays.

canis lupus lupus, lobo europeo, eurasian wolf
Eurasian wolf (Canis lupus lupus). Photo by Bernard Landgraf.

The first hypotheses that attempt to explain the origin of the dog, were based on the idea that our ancestors caught wolf cubs and raised them as pets. But since domestication is a slow and long process, this belief is now ruled out. What tell us the most recent researchs?

  • A research in 2002 argued for an Asian origin (China today) 15,000 years ago, based on analysis of mitochondrial DNA from more than 600 dogs.
  • Another researh in 2010  placed the origin of the dog about 12,000 years ago in the Middle East, based on fossils.
  • In 2013, a mitochondrial DNA analysis of prehistoric canids, modern dogs and wolves concluded that domestication occurred between 18,800-32,100 years ago in Europe, much earlier than previously thought. The dog would be then the first living being domesticated by humans, since its origin predates agriculture. This would cast serious doubts in the same year’s rechearch telling that some wolves were able to metabolize starch, and therefore the cereals of early farmers, which favored (among other things) the rapprochement between wolves and humans.
Cánido de Razboinichya, fósil de 33.000 años de antigüedad que persenta rasgos de domesticación. Foto tomada de Plos One.
The Razboinichya canid, a 33.000 years old fossil with evidence of domestication. Photo taken of Plos One.

Agriculture and ranching surely influenced the evolution of the dog, but the contact between humans and wolves was when we were hunters and gatherers, before the domestication of animals more profitable (cows, sheep ). But how did it happen?

THE WOLF WAS DOMESTICATED ITSELF

The domestication of the wolf is unique because it is the only large carnivore in which we have succeeded. As reported by Science in April 2015, most scientists believe that were the wolves who approached human settlements voluntarily. Those who were less timid, more easily obtained food from the remains of dead animals left by our ancestors. Over time, these wolves survived longer and each generation was slightly different to previous, less and less fearful of humans. Humans would choose the most docile up to live with them. Wolves’ social skills and cooperation with its kind were maybe features that helped to cooperation with humans.

Entierro de una mujer y un perro del Neolítico, en Ripoli (Italia). Museo Nacional de Antigüedades de Chieti. (Créditos)
Neolithic burial of a woman and a dog, Ripoli (Italia). National Museum of Antiques of Chieti. (Credits)

Over thousands of years the relationship between humans and dogs has been coevolution (one has influenced the evolution of the other and vice versa), so much to create bonds with just a look, something  that we might think that is a exclusive hominid feature. When you look into the eyes of your dog the same hormone is released in both (oxytocin), the same hormone that is released when a mother looks at her son. If you also have the feeling that your dog understands you when you look at it, you smile at it, you talk to it … apparently you’re not entirely wrong.

CONSEQUENCES OF LIVING TOGETHER WITH DOGS IN HOMO SAPIENS

Althought your dog is just a pet and/or part of your family, they are now also used for almost the same tasks as those already profited early modern Homo sapiens:

  • Help for hunting: dogs could track the dam because they have a better smell, pursue and harass it until we killed it if it was too big for them. In addition, it is possible that humans communicated with dogs with his eyes, making a quieter hunting.
  • Search for buried or hidden food.
  • Transporting objects: fossils indicate that the first dogs carried objects in its backs and pulled carts.
  • Monitoring and protection against other predators, through better night vision and hearing.
  • Use as alternative food if hunting was scarce.
  • After the appearance of ranching, to control livestock.

The dog in turn, also made a profit from its union with H. sapiens, especially in the way of food easy to get.

Tassili dogs cave painting
Cave paintinf inTassili (Argelia) showing a hunting scene with dogs

An important consequence of the domestication of the wolf is that it was the starting point of the domestication of other animals. Our ancestors understood the advantages that supposed to have domesticated animals to their advantage, so the ranching revolution started about 10,000 years ago.

Furthermore, Pat Shipman, antrophologist, has published recently a paper and a book where explains the advantage that H. sapiens with dogs would have had against H. neanderthalensis, even contributing to the extinction of this species. Apparently the advantages set forth above associated with dogs, not only gave the first modern sapiens advantage to compete with other carnivores for food, scarce in full glaciation. Also they had an advantage over the Neanderthals, which had only their own means to feed. Not only disappeared with our arrival the Neanderthal population in Europe, so did the mammoths, European lions and buffalos.

Recreaciópn de un campamento neandertal. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol
Recreation of a neanderthal camp. American Museum of Natural History. Photo by Mireia Querol

The causes of extinction of the species most similar to ours, the Neanderthals, remain a mystery. The reasons are probably multiple but rarely we ask ourselves that “man’s best friend” has contributed to this. Perhaps thanks to them you’re reading this article and I’m writing it, perhaps we are here as a species thanks to dogs.

REFERENCES

MIREIA QUEROL ALL YOU NEED IS BIOLOGY

Els gossos ens van fer més sapiens

Fixa’t en el gos que descansa al teu costat mentre llegeixes aquest article o en el Yorkshire Terrier que t’has creuat pel carrer. Bulldog Francès, Carlí, Chihuahua, West Highland, Golden Retriever, Pinscher de vegades costa pensar que l’ancestre de totes aquestes races és el llop. És sabut que la gran varietat de races de gossos actuals és deguda a la selecció artificial per part dels humans, però el debat segueix viu quan s’intenten respondre preguntes sobre el lloc, el moment, el com i el perquè es va produir la domesticació del llop fins a evolucionar en gos. És més, han influït els gossos en la nostra evolució com a espècie? Per què tenim una relació tan estreta amb ells?

HIPÒTESIS SOBRE L’ORIGEN DEL GOS

Actualment és sabut que l’ancestre del gos és el llop (Canis lupus), probablement d’alguna espècie ja extingida. El gos (Canis lupus familiaris) és de fet, una de les dues subespècies domèstiques del llop; l’altra és el dingo australià (Canis lupus dingo) encara que actualment es consideri salvatge/silvestre.

canis lupus lupus, lobo europeo, eurasian wolf
Llop europeu (Canis lupus lupus). Foto de Bernard Landgraf.

Les primeres hipòtesis que van intentar explicar l’origen del gos es basaven en la idea que els nostres avantpassats atrapaven cadells de llops i els criaven com a mascotes. Però atès que la domesticació és un procés lent i llarg, aquesta creença actualment està pràcticament descartada. Què ens diuen investigacions més recents?

  • Un estudi de 2002 apostava per un origen asiàtic (actual Xina) fa 15.000 anys, basat en l’anàlisi d’ADN mitocondrial de més de 600 gossos.
  • Un altre estudi  de 2010  situava l’origen del gos fa uns 12.000 anys a l’Orient Mitjà, basat en restes fòssils.
  • El 2013, l’anàlisi de ADN mitocondrial de cànids prehistòrics, gossos i llops moderns va concloure que la domesticació es va produir fa entre 18.800-32.100 anys i a Europa, molt abans del que s’havia pensat. El gos seria doncs el primer ésser viu domesticat per l’humà, ja que el seu origen és anterior a l’agricultura. Això posaria en dubte la investigació del mateix any que apuntava que alguns llops van ser capaços de metabolitzar el midó, i per tant els cereals dels primers agricultors, cosa que va afavorir (entre altres coses) l’acostament entre llops i humans.
Cánido de Razboinichya, fósil de 33.000 años de antigüedad que persenta rasgos de domesticación. Foto tomada de Plos One.
Cànid de Razboinichya, fòssil de 33.000 anys d’antiguitat que presenta característiques de domesticació. Foto presa de Plos One.

Segurament l’agricultura i ramaderia van influir en l’evolució del gos, però el contacte entre humans i llops va ser quan encara érem caçadors i recol·lectors, abans de la domesticació d’animals a priori més profitosos (vaques, ovelles ). Però, ¿com va succeir?

EL LLOP ES VA DOMESTICAR A SI MATEIX

La domesticació del llop és un cas únic, ja que es tracta de l’únic gran carnívor amb qui ho hem aconseguit. Segons publica Science l’abril de 2015, la majoria de científics creuen que van ser els llops els que es van acostar als assentaments humans per voluntat pròpia. Els que eren menys tímids, obtenien més fàcilment aliment de les restes de cadàvers d’animals deixats pels nostres avantpassats. Amb el pas del temps, aquests llops sobrevivien més i cada generació era lleugerament diferent a l’anterior, cada vegada menys temorosos dels humans, que escollirien els més dòcils fins a arribar a conviure amb ells. Les habilitats socials dels llops i la cooperació amb els de la seva espècie van ser segurament característiques que van ajudar a la cooperació amb l’ésser humà.

Entierro de una mujer y un perro del Neolítico, en Ripoli (Italia). Museo Nacional de Antigüedades de Chieti. (Créditos)
Enterrament d’una dona i un gos del Neolític, a Ripoli (Italia). Museu Nacional d’Antiguitats de Chieti. (Crèdits)

Amb el pas dels milers d’anys la relació entre humans i gossos ha estat de coevolució (un ha influït en l’evolució de l’altre i viceversa), fins al punt de crear llaços afectius només amb la mirada, característica que podríem pensar que és exclusiva dels homínids. Quan mires als ulls del teu gos s’allibera la mateixa hormona en ambdós (oxitocina) que quan una mare mira al seu fill. Si tu també tens la sensació que el teu gos t’entén quan el mires, li somrius, li parles pel que sembla no estàs del tot equivocat.

CONSEQÜÈNCIES DE LA CONVIVÈNCIA AMB GOSSOS EN HOMO SAPIENS

Encara que potser el teu gos només sigui un animal de companyia i/o part de la teva família, actualment són també utilitzats per gairebé les mateixes tasques que de les que ja treien profit els primers Homo sapiens moderns:

  • Ajuda per a la caça: els gossos podien rastrejar la presa en tenir un millor olfacte, perseguir-la i assetjar-per finalment matar-la nosaltres si era massa gran per a ells. A més, hi ha la possibilitat que es comuniquessin amb els humans amb la mirada, fent així una caça més silenciosa.
  • Recerca d’aliment enterrat o amagat.
  • Transport d’objectes: els fòssils indiquen que els primers gossos transportaven objectes a l’esquena i estiraven de carros.
  • Vigilància i protecció enfront d’altres depredadors, gràcies a una millor visió nocturna i sentit de l’oïda.
  • Ús com a aliment alternatiu si la caça escassejava.
  • Després de l’aparició de la ramaderia, per controlar el bestiar.

El gos per la seva banda, també obtenia beneficis de la seva unió amb H. sapiens, sobretot en forma d’aliment fàcil d’aconseguir.

Tassili dogs cave painting
Pintura rupestre a Tassili (Argelia) mostrant una escena de caça amb gossos.

Una conseqüència important de la domesticació del llop és que va ser el punt de partida de la domesticació d’altres animals: els nostres avantpassats van entendre els avantatges que suposava tenir a prop animals domesticats per al seu profit, iniciant-se així la revolució ramadera fa uns 10.000 anys.

A més Pat Shipman, antropòloga, ha publicat recentement un article i llibre on apunta l’avantatge que suposaria per H.sapiens tenir gossos en comparació amb H. neanderthalensis, contribuint fins i tot a l’extinció d’aquests últims. Pel que sembla, els avantatges exposats a dalt d’associar-se amb gossos, no només els donava als primers sapiens moderns avantatge per competir amb altres animals carnívors per un aliment cada vegada més escàs en plena glaciació. També tenia avantatge sobre l’home de Neandertal, que disposava únicament dels seus propis mitjans per alimentar-se. No només va desaparèixer la població neandertal amb la nostra arribada a Europa, també ho van fer els mamuts, lleons europeus i búfals.

Recreaciópn de un campamento neandertal. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol
Recreació d’un campament neandertal. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol

Les causes de l’extinció de l’espècie més semblant a la nostra, la Neandertal, segueixen sent una incògnita. Probablement les raons siguin múltiples, però gairebé mai ens plantegem que el millor amic de l’home” hi hagi contribuït. Que potser gràcies a ells estiguis llegint aquest article i jo escrivint-lo, que siguem aquí com a espècie.

REFERÈNCIES

mireia querol rovira