Arxiu d'etiquetes: dofí mular

Cetacis del mar Mediterrani

Sabies que al mar Mediterrani hi viuen de forma habitual fins a 8 espècies de cetacis, entre dofins, balenes i zífids; a més d’altres espècies visitants o espontànies, entre les quals destaca l’orca? Aquest article, una nova versió de “Cetacis de la costa catalana“, el primer post publicat en aquest blog, pretén donar un coneixement més ampli dels cetacis que viuen al mar de davant de casa. 

INTRODUCCIÓ

Els cetacis es varen originar fa aproximadament 50 milions d’anys en l’antic mar de Tethys, a partir de mamífers terrestres. Aproximadament, hi ha un total de 80 espècies arreu del món, però al Mediterrani se n’hi troben 8 de forma habitual i altres hi són presents en determinades èpoques de l’any o de forma esporàdica.

CETACIS HABITUALS DEL MAR MEDITERRANI

DOFÍ RATLLAT O LLISTAT 

El dofí ratllat o llistat (Stenella coeruleoalba) és un cetaci amb una coloració dorsal negra o gris blavosa, amb la part ventral blanca. Els flancs són travessats per una línia negra que comença a l’ull i s’estén fins a la regió anal i una altra que es dirigeix cap a l’aleta pectoral. Els animals del Mediterrani són lleugerament més petits que els seus veïns de l’Atlàntic, de manera que poden assolir una longitud de 2,2 m.

Stenella coeruleoalba delfin listado cetáceos mediterraneo
Dofí llistat (Stenella coeruleoalba) (Foto: Scott Hill National Marine Mammal Laboratory, Creative Commons).

Es poden observar formant grans grups, de fins a centenars d’exemplars. De tota manera, en les observacions que jo mateix he realitzat al Mediterrani, els grups oscil·laven entre els 5 i els 50 exemplars. Es tracta d’animals molt acròbates, doncs solen realitzar salts que poden superar els 7 metres d’alçada. 

Són comuns a les dues conques mediterrànies, especialment a mar obert, essent molt abundants al mar de Liguria, al Golf de Lleó, el mar d’Alborán (entre Andalusia i Marroc) i al Balear (entre la Península Ibèrica i les Balears).

Aquesta espècie, és la més abundant del Mediterrani (uns 117.000 exemplars a la conca occidental), tot i que es troba en un estat de conservació vulnerable degut a l’afectació pel morbillivirus, contaminants com els organoclorats (vols saber quin efecte té el mercuri en la seva salut?) i els aparells de pesca. 

DOFÍ MULAR

El dofí mular (Tursiops truncatus) potser és dels més coneguts per a la població, doncs és el protagonista de moltes pel·lícules i és el majoritari dels cetacis en captivitat.

delfin mular tursiops truncatus cetaceos mediterraneo
Dofí mular (Tursiops truncatus) (Foto: Gregory Slobirdr Smith, Creative Commons).

El seu cos, que és robust, té una coloració general grisa, més clara als laterals i blanca al ventre. Poden assolir un longitud màxima de 4 metres.

Viu en grups de 2-10 exemplars, que a vegades es poden ajuntar per formar grans grups. Aquests grups solen estar integrats per femelles i cries o bé són de mascles joves. Són animals costaners, i poden trobar-se per totes les costes del Mediterrani.

El seu estat de conservació al Mediterrani és vulnerable. Es creu que el nombre total d’individus d’aquesta població ronda als 10.000 exemplars. Les seves principals amenaces són la competència amb les pesqueries comercials, les captures accidentals i la contaminació de l’aigua.

DOFÍ COMÚ

El dofí comú (Delphinus delphis) es por reconèixer fàcilment per la coloració del seu cos: la regió dorsal és fosca, amb els laterals de color crema o groc, que formen una V a la zona mitjana del cos. Com els llistats, també són dofins petits (entre 2 i 2,5 metres).

delfin comun delphinus delphis cetaceos mediterraneo
Dofí comú (Delphinus delphis) (Foto: JKMelville, Creative Commons).

Formen grups molt nombrosos, de entre 10 –  200 individus, tot i que se n’han observat de milers, els quals viuen en aigües obertes. La composició dels grups és força desconeguda.

Els agrada posar-se a la part davantera de les embarcacions, tal com mostra aquest vídeo:

Malgrat el seu nom, cada vegada és més difícil observar-los, doncs estan en perill d’extinció al Mediterrani. En els últims 40 anys, les seves poblacions s’han reduït a la meitat. Els motius són varis: manca de preses per la competència amb els pescadors, captures accidentals, pèrdua de la qualitat de l’hàbitat, el soroll marí i altes concentracions de contaminants.

RORQUAL COMÚ

El rorqual comú (Balaenoptera physalus) és la balena més gran del Mediterrani, i la segona del món.

rorcual comun balaenoptera physalus cetaceos mediterraneo circe
Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto: Circe)

El cap dels rorquals comuns té forma de V i és ample i aplanat. La seva coloració general és gris fosca a la part dorsal i blanca a la ventral, tot i que és asimètrica a nivell de mandíbules: el costat esquerre és de color gris fosc i el dret és blanc. Presenten una aleta dorsal molt baixa al segon terç del cos. Quan es submergeixen, no mostren l’aleta caudal, fet que ens permet distingir un rorqual d’un catxalot. La seva bufada pot arribar als 8 metres d’alçada i és estreta, i tarda varis segons en desaparèixer. Pel que fa a la seva longitud, poden assolir els 24 metres.

Es solen observar a mar obert en solitari o en petits grups, normalment mare i cria. Al Mediterrani, es solen trobar en aigües profundes oceàniques des de les Illes Balears fins al Mar Jònic, essent especialment abundant al Golf de Lleó.

Segons la IUCN, es tracta d’una espècie vulnerable al Mediterrani, tot i que està en perill d’extinció a nivell mundial. La seva població mediterrània inclou uns 5.000 adults. Són víctima de col·lisions amb embarcacions, altes concentracions de DDT, la contaminació acústica causada per les prospeccions sísmiques i captures accidentals en xarxes de pesca.

Potser et sona aquest vídeo d’un rescat que van dur a terme uns joves de Fuerteventura a un exemplar de 15 metres:

CATXALOT

Els catxalots (Physeter macrocephalus)  són els cetacis amb dents més grans del planeta i una de les més grans del Mediterrani.

cachalote-physeter-macrocephalus-cetaceos-mediterraneo
Catxalot (Physeter macrocephalus) (Foto: Gabriel Barathieu, Creative Commons).

Els catxalots no presenten aleta dorsal, sinó que és més aviat una gepa triangular seguida per sis protuberàncies. Una característica molt important és que la bufada és inclinada cap a l’esquerra. El cap, que té forma quadrada, representa 1/3 de la longitud total de l’animal. És de color negre o gris, amb la part inferior de la boca blanca. Per submergir-se, treuen la cura fora de l’aigua. Poden arribar als 20 metres de longitud.

Formen grups socials molt cohesionats formats per femelles i les seves cries, altres grups de mascles joves i els mascles adults són solitaris. El nombre d’individus oscil·la entre els 10 i els 15 animals, tot i que també se’n poden veure de més petits. Es solen observar en aigües oceàniques de tot el Mediterrani.

Es troba en perill d’extinció al Mediterrani degut a que queden atrapades en xarxes de pesca, per les col·lisions amb embarcacions i les molèsties causades pel trànsit marítim. S’estima que hi ha alguns  pocs milers d’individus en tota la Mediterrània.

T’has perdut el vídeo d’uns catxalots que “adopten” a un cetaci amb deformacions?

CAP D’OLLA GRIS

El cap d’olla gris (Grampus griseus), conegut també com a dofí de Risso, és un animal que, al néixer, és de color gris. De tota manera, amb l’edat la seva pell queda plena de cicatrius blanques i que no desapareixen. Poden assolir els 4 metres de llarg.

calderon gris grampus griseus cetaceos mediterráneo
Cap d’olla gris (Grampus griseus) (Foto: Rob, Creative Commons).

Generalment, viuen en grups de 3 – 50 individus, malgrat en ocasions s’han vist grups de varis milers d’individus. Al Mediterrani, s’hi troba àmpliament distribuït en aigües obertes, essent més abundant a la conca occidental, on prefereix el talús continental i els canyons submarins.

No es coneix l’estat de conservació d’aquesta espècie al Mediterrani, però es veuen afectats per les captures accidentals en aparells de pesca i la contaminació acústica i química.

CAP D’OLLA NEGRE D’ALETA LLARGA

El cap d’olla negre d’aleta llarga (Globicephala melas), o simplement cap d’olla comú, és l’espècie de dofí més gran del Mediterrani, doncs pot assolir els 6 metres. De color general negre, al ventre té una marca blanca en forma d’àncora. Les aletes pectorals mesuren una cinquena part de la longitud del cos.

globicephala melas calderón común cetáceos mediterráneo
Cap d’olla negre d’aleta llarga (Globicephala melas) (Foto: Wikiwand).

Viuen en grups de 10 – 60 individus, tot i que poden formar grups de milers d’animals. Els grups estan constituïts per vàries generacions de femelles amb les seves cries. Al Mediterrani, es troba de forma abundant a la conca occidental, especialment a la zona de l’estret de Gibraltar i el mar d’Alborán.

No hi ha dades suficients per avaluar el seu estat de conservació. De tota manera, se sap que està amenaçat per les captures accidentals dels pesquers, les col·lisions amb vaixells i la contaminació acústica i química.

ZÍFID DE CUVIER

Els zífids o balenes amb bec de Cuvier (Ziphius cavirostris) són de color girs fosc o marró, amb el cap més clar. Tenen el cap voluminós, i el morro està poc marcat. Poden mesurar fins a 7 metres de longitud.

zifio cuvier ziphius cavirostris cetaceos mediterraneo
Zífid de Cuvier (Ziphius cavirostirs) (Foto: WDC).

Solen viure en grups de 2-7 individus o bé solitàriament, en aigües oceàniques i molt profundes.

És una espècie molt difícil d’observar ja que tenen poca activitat en superfície, motiu que pot explicar que no hi hagi dades suficients per avaluar el seu estat de conservació. De tota manera, se sap que són especialment sensibles a la contaminació acústica, ja siguin operacions militars o prospeccions sísmiques. A més, la ingestió de plàstic i les captures accidentals també els posen en perill.

ORQUES AL MEDITERRANI?

Les orques (Orcinus orca) són un dels cetacis més fascinants. Viuen tant en aigües polars com en tropicals, des de la costa fins a mar obert.

orca orcinus orca cetáceos mediterraneo
Orca (Orcinus orca) (Foto: Jose J. Díaz)

Al Mediterrani, però, es consideren residents només a l’Estret de Gibraltar, amb una població d’uns 32 individus. La seva presència a l’Estret, es creu que està lligada a la presència de la tonyina vermella, de la qual s’alimenten. Us deixo un vídeo de la BBC sobre la interacció entre pesca i tonyina a l’Estret (en aquest cas, tonyina comuna):

Sabies que les orques utilitzen diferents dialectes per a comunicar-se? Sabies que s’hi han descrit comportaments homosexuals?  A més, s’han trobat alguns exemplars d’orca albins.

Val a dir, però, que a principis d’any es van veure dos individus que van arribar fins a les costes de l’Ametlla de Mar, tal com van anunciar des de la Xarxa d’observacions i rescat d’animals marins de la Generalitat de Catalunya:

No es coneix el seu estat de conservació, però la mort directa en mans dels pescadors, la reducció de les seves preses, les molèsties i la degradació de l’hàbitat estan entre les causes de la seva reducció.

REFERÈNCIES

  • CRAM: Cetacis
  • Day, T (2008). Guía para observar ballenas, delfines y marsopas en su hábitat. Ed. Blume
  • Gobierno de Canarias: Curso de Observación de Cetáceos
  • IUCN (2012). Marine Mammals and Sea Turtles of the Mediterranean and Black Seas. Gland, Switzerland and Malaga, Spain: IUCN
  • Kinze, CC (2002). Mamíferos marinos del Atlántico y del Mediterráneo. Ed. Omega
  • Lleonart, J (2012). Els mamífers marins i els seus noms. Terminàlia, 5, 7-25
  • Notarbartolo di Sciara G. (compilers and editors) (2006). The status and distribution of cetaceans in the Black Sea and Mediterranean Sea. IUCN Centre for Mediterranean Cooperation, Malaga, Spain.
  • Foto de portada: Scuba Diver Life

Difusió-català

Els cetacis tenen una resposta negativa al tràfic marítim durant l’estiu al mar Mediterrani Occidental

Un equip d’investigadors de diferents organitzacions italianes ha publicat al maig del 2015 les seves troballes sobre la resposta al tràfic marítim durant l’estiu dels cetacis que viuen a alta mar del Mediterrani occidental. Aquest article és un resum d’aquest estudi. 

INTRODUCCIÓ

Actualment, els cetacis fan front a diverses amenaces, com la pèrdua dels seu hàbitat, la reducció dels recursos, la interacció amb les pesqueries i la contaminació química i acústica, entre altres. En el cas del transport en vaixells, pot produir canvis a llarg termini en la seva distribució, canvis a curt termini en el seu comportament o ferides físiques directes (per exemple col·lisions).

El mar Mediterrani és una de les zones amb més transport marítim. A més, el transport en vaixell està creixent a la vegada que creix la preocupació del seu impacte en la fauna. A més, hem de tenir en compte que els mesos d’estiu són els més transport presenten, especialment degut a l’increment dels vaixells de creuers i els ferris de passatgers.

L’objectiu d’aquest estudi va ser determinar si la intensitat del trànsit a alta mar era estadísticament diferent entre la presència i absència d’albiraments de cetacis.

ÀREA  D’ESTUDI I RECOLLIDA DE DADES

Com que la majoria de les espècies de cetacis del Mediterrani són pelàgics i hi ha una mancança d’informació en aquestes àrees, la investigació ha estat realitzada al llarg de sis transsectes en rutes a vaixell que connecten Itàlia, França i Espanya en alta mar (situats a la conca Liguria-Provençal, el mar Tirrè nord i central i els mars de Sardenya i Balear).

Mediterranean Sea basin (Picture from Encylopaedia Britannica)
Conca del mar Mediterrani (Foto de Encylopaedia Britannica)

Els transsectes es varen realitzar del juny al setembre entre els anys 2009 i 2013 utilitzant ferris com a plataformes d’observació. Durant aquest període, es van recórrer més de 95.000 km i es va enregistrar la presència de vuit espècies de cetacis.

Curs introductari online en cetacis. Ahora, amb un 40% de descompte. Fins al 30 de juny. Més informació aquí. Per accedir al descompte, fes clic a la imatge.

PromoJuny

CETACIS I TRANSPORT MARÍTIM

En les localitzacions on es van albirar cetacis, el nombre d’embarcacions era un 20% inferior al nombre de vaixells en absència d’albiraments. En el cas de les tres espècies més albirades; el rorqual comú (Balaenoptera physalus), el dofí llistat (Stenella coeruleoalba) i el catxalot (Physeter macrocephalus); aquest diferència era, respectivament, del 18%, 20% i 2%. Referent a les altres espècies, en el cas del zífid de Cuvier (Ziphius cavirostris) la diferència era del 29% i en el cap d’olla gris (Grampus griseus) era del 43%. En el cas del dofí mular (Tursiops truncatus) la diferència va ser insignificant. Finalment, pel dofí comú (Delphinus delphis) i pel cap d’olla negre d’aleta llarga (Globicephala melas) no es pot concloure res.

Tot i així, malgrat el nombre de vaixells enregistrats durant els albiraments de cetacis era inferior en totes les àrees, el percentatge de diferència oscil·lava de el 11 al 49% entre les àrees.

Per tant, a alta mar durant l’estiu, on els cetacis van ser albirats, hi havia una abundància significativament inferior de vaixells. Algunes explicacions poden ser: els animals poden tendir a evitar les zones més impactades amb petits desplaçaments buscant àrees amb menys vaixells, poden canviar la seva distribució per ocupar les àrees amb menys tràfic o poden augmentar les immersions on té lloc el trànsit més intens. Per tant, hi ha diferents factors que afecten aquest percentatge de diferència , com les necessitats ecològiques específiques i les condicions mediambientals locals.  

En el cas dels rorquals comuns, on el trànsit marítim era intens, la presència de rorquals era generalment inferior, amb l’excepció de la part central del mar de Liguria. L’explicació podria ser que aquesta regió és ecològicament favorable a l’estiu ja que és una zona d’alimentació de l’espècie i aquests animals hi són presents per alimentar-se. Així, es produeix una coexistència entre els vaixells i els rorquals.

Fin whale (Balaenoptera physalus) (Picture from Circe)
Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto de Circe)

Un altre exemple és el dofí llistat. Degut a la seva alta mobilitat, aquest dofí pot evitar la presència d’embarcacions i això podria ser la raó per la qual hi ha una resposta negativa entre aquesta espècie i la presència dels vaixells.

Striped dolphin (Stenella coeruleoalba) (Picture from Marc Arenas Camps)
Dofí llistat (Stenella coeruleoalba) (Foto de Marc Arenas Camps)

Pel que fa al catxalot i al zífid de Cuvier, no hi havia diferències en ambdós casos en aigües del mar de Liguria i la raó és possiblement que el catxalot i el zífid de Cuvier tenen les seves zones d’alimentació en aquesta conca i, a més, el talús continental i els canyons submarins estan localitzats en àrees concretes. No obstant, s’observen diferències en altres àrees.

Sperm whale (Physeter macrocephalus) (Picture from Gabriel Barathieu).
Catxalot (Physeter macrocephalus) (Foto: Gabriel Barathieu, Creative Commons).
Cuvier's beaked whale (Ziphius cavirostris) (Picture: Todd Pusser, Arkive).
Zifid de Cuvier (Ziphius cavirostris) (Foto: Todd Pusser, Arkive).

Finalment, el dofí mular no mostrava cap resposta al tràfic marítim. Probablement, com que és una espècie costanera, està més acostumat a compartir el seu hàbitat amb les embarcacions.

Bottlenose dolphin (Tursiops truncatus) (Picture: Brandon Cole).
Dofí mular (Tursiops truncatus) (Foto: Brandon Cole).

REFERÈNCIES

  • Campana, I; Crosti, R; Angeletti, D; Carosso, L, David, L; Di-Méglio, N; Moulins, A; Rosso, M; Tepsich, P & Arcangeli, A (2015). Cetacean response to summer maritime traffic in the Western Mediterranean Sea. Marine Environmental Research, 109, 1-8

Difusió-català

Mercuri en dofins llistats (Stenella coeruleoalba) del Mediterrani (II): efectes i detoxificació

Aquí teniu la segona part i última en que tracto el tema del mercuri en els dofins llistats del Mediterrani. Si en la primera part varem parlar sobre l’origen i els nivells del mercuri, en aquesta ocasió està centrat en els efectes i la seva detoxificació. Espero que sigui del vostre interès!

 

ORIGEN I NIVELLS DE MERCURI EN DOFINS LLISTATS DEL MEDITERRANI (RESUM)

El mercuri del Mediterrani té un origen principalment natural, degut als depòsits naturals de cinabri (HgS) que hi ha al llarg de la conca del Mediterrani, especialment a Itàlia. És per aquest motiu que els dofins del Mediterrani tenen uns dels nivells més elevats al món, tenint la màxima concentració al fetge, seguit del del pulmó, el ronyó i els músculs.

DSCN1453

 

EFECTES DEL MERCURI EN ELS DOFINS

El mercuri presenta múltiples formes intercanviables a la biosfera, però la bioacumulació al llarg de la xarxa tròfica es produeix gràcies al metilmercuri (MeHg), una forma orgànica amb una alta afinitat pels lípids. Les formes inorgàniques són menys tòxiques que les orgàniques. Així doncs, la concentració de metilmercuri, més que la concentració total de mercuri, és el millor indicador dels possibles efectes tòxics. De tota manera, el metilmercuri representa menys del 10% del mercuri total del fetge en adults (Cardellicchio et al. 2000, Krishna et al. 2003), tot i que en els animals que s’alleten representa aproximadament un 50% (Cardellicchio et al. 2002b) i en joves és entre el 13-35% (Cardellicchio et al. 2002b).

Tot i que no es pot relacionar directament la mort dels dofins trobats a les costes del Mediterrani amb el mercuri, és raonable pensar que aquest, en sinèrgia amb altres contaminants, podria causar trastorns en la fisiologia dels animals (Cardellicchio et al. 2002a). A grans trets, el mercuri causa desordres seriosos en teixits com el fetge, el ronyó i el cervell (Augier et al. 1993)

Els danys primaris causats pel mercuri es produeixen al sistema nerviós central, incloent dèficits motors i sensitius i deficiència comportamental.

S’ha observat que el límit de tolerància de mercuri al fetge de mamífers és de 100 – 400 μg/g en pes humit (Frodello et al. 2000, Cardellicchio et al 2000, Cardellicchio et al. 2002b). En dofins mulars (Tursiops truncatus) de l’Atlàntic s’han associat anormalitats del fetge amb l’acumulació crònica de mercuri (Krishna et al. 2003). En concret, s’ha observat l’acumulació de lipofucsina (pigment marró) en les àrees portals del fetge, derivat del dany en cèl·lules causat per la inhibició que causa el metall dels enzims digestius lisosòmics, el que hauria reduït la degradació de proteïnes i, així, causant l’acumulació del pigment i la mort de les cèl·lules. Si això fos cert també pels dofins llistats, les poblacions mediterrànies d’aquesta espècie estan en greu risc.

També s’observen anorèxia, letargia, trastorns reproductors i alteracions i mort de fetus. A la vegada, el mercuri produeix una disminució de les defenses, facilitant l’aparició de malalties infeccioses i pneumònia.

 

DETOXIFICACIÓ DEL MERCURI

Malgrat els elevats valors trobats en dofí llistat, els animals no presenten signes evidents d’intoxicació per mercuri. Com que els dofins tenen molt poca capacitat per eliminar el mercuri, han desenvolupat diversos mecanismes de detoxificació d’aquest metall, de manera que es generen formes menys tòxiques que les originals (André et al. 1990, Leonzio et al. 1992, Augier et al. 1993, Monaci et al. 1998, Cardellicchio et al. 2000, Cardellicchio et al. 2002b, Krishna et al. 2003, Roditi-Elasar et al. 2003, Pompe-Gotal et al. 2009).

La detoxificació de mercuri la realitza principalment el fetge (detoxificació i emmagatzematge) i el ronyó (eliminació), tot i que el pulmó podria tenir algun paper també en la detoxificació (Augier et al. 1993).

La vida mitjana d’eliminació del metilmercuri en dofins llistats és de 1000 dies (Itano i Kawai 1981). S’han identificat dos mecanismes de detoxificació de metilmercuri principals: l’associació a seleni i a metal·lotioneïnes (Augier et al. 1993).

 

Associació a seleni

S’ha identificat l’efecte antagònic que tenen el mercuri i el seleni al llarg de tot el regne animal, incloent els dofins (Leonzio et al. 1992, Monaci et al. 1998, Frodello et al. 2000, Cardellicchio et al. 2000, Cardellicchio et al. 2002b, Krishna et al. 2003, Roditi-Elasar et al. 2003, Pompe-Gotal et al. 2009).

S’han observat grànuls esfèrics i poligonals de seleniür de mercuri (HgSe) (també anomenat tiemannita) a nivell intracel·lular, situats sobretot als macròfags del fetge, les cèl·lules de Kupfer i els túbuls proximals del ronyó, però també al sistema respiratori, als pulmons i als nodes limfàtics hilars en dofins llistats (Cardellicchio et al. 2002b, Krishna et al. 2003). El mercuri ingerit amb l’aliment, es transporta fins al fetge a través de les venes portals, on es converteix en seleniür de mercuri i s’hi acumula (Krishna et al. 2003), el que explica els elevats nivells de mercuri total del fetge dels dofins llistats del Mediterrani.

Palmisano et al. (1995) han proposat dues fases en el mecanisme de desmetilació i acumulació: a nivells baixos de mercuri el metall es reté sobretot en la forma metilada, mentre que a nivells alts (probablement per sobre del llindar de 100 μg/g en pes fresc de mercuri total) té lloc la desmetilació. De fet, la relació molar Hg:Se al fetge de dofins llistats és aproximadament 1 un cop superat aquest nivell llindar (Krishna et al. 2003), mentre que pren valors inferiors a 1 en la resta de teixits com el múscul (Leonzio et al. 1992).

Sembla ser que l’acció protectora del seleni contra el mercuri disminueix en la part final de la vida dels dofins (Leonzio et al. 1992).

 

Associació a metal·lotioneïnes

La detoxificació del mercuri en dofins també es realitza per la complexació a metal·lotioneïnes (MT), proteïnes riques en cisteïna capaces d’unir-se a metalls pesants a través dels grups tiol dels seus residus de cisteïna (André et al. 1990, Caurant et al. 1996; Cardellicchio et al. 2002b). Tot i que no és el mecanisme principal de detoxificació, s’observa un màxim d’un 10% del mercuri intracel·lular dels hepatòcits associat a aquestes proteïnes en rates (Gerson i Shaikh 1982).

 

CONCLUSIONS

  • La concentració de mercuri varia substancialment segons el teixit i òrgan que es té en consideració, però segueix el següent patró general: fetge >> pulmó > ronyó > múscul. A la pell, meló, blubber i cervell, pren valors insignificants.
  • Els nivells del Mediterrani són més alts que a l’Atlàntic i Pacífic i pren els valors màxims a la costa francesa, al mar de Liguria i al mar Tirrè.
  • La concentració de mercuri està correlacionada amb l’edat i la longitud, però no amb el sexe.
  • Malgrat els nivells de mercuri dels dofins llistats del Mediterrani són molt elevats, no presenten efectes tòxics gràcies a la detoxificació del metall amb seleni i metal·lotioneïnes.

 

REFERÈNCIES

  • Andre J, Boudou A, Ribeyre F i Bernhard M (1990). Comparative study of mercury accumulation in dolphins (Stenella coeruleoalba) from French Atlantic and Mediterranean coasts. The Science of the Total Environment 104:191-209
  • Augier H, Park WK i Ronneau C (1993). Mercury Contamination of the Striped Dolphin Stenella coeruleoalba Meyen from the French Mediterranean Coast. Marine Pollution Bulletin 26:306-311
  • Cardellicchio N, Decataldo A, Di Leo A i Giandomenico S (2002a). Trace elements in organs and tissues of striped dolphins (Stenella coeruleoalba) from the Mediterranean sea (Southern Italy). Chemosphere 49:85-90
  • Cardellicchio N, Decataldo A, Di Leo A i Misino A (2002b). Accumulation and tissue distribution of mercury and selenium in striped dolphins (Stenella coeruleoalba) from the Mediterranean Sea (southern Italy). Environmental Pollution 116:265-271
  • Cardellicchio N, Giandomenico S, Ragone P i Di Leo A (2000).Tissue distribution of metals in striped dolphin (Stenella coeruleoalba) from the Apulian coast, Southern Italy. Marine Environmental Research 49:55-66
  • Frodello JP, Roméo M i Viale D (2000). Distribution of mercury in the organs and tissues of five toothed whale species of the Mediterranean. Environmental Pollution 108:447-452
  • Gerson JR i Shaikh ZA (1982). Uptake and binding of cadmium and mercury to metallothionein in rat hepatocyto primary cultures. Biochemistry Journal 208:465-472
  • Itano K i Kawai S (1981). Changes of mercury contents and biological half-life of mercury in the striped dolphin. In: Fujiyama H (Ed.) Studies on the Levels of Oganochlorine Compounds and Heavy Metals in Marine Organisms. University of Ryukyus, 49-73
  • Krishna D, Virginie D, Stéphane P i Jean-Marie B (2003). Heavy metals in marine mammals. In: Vos JV, Bossart GD, Fournier M i O’Shea T (Eds.) Toxicology of Marine Mammals. Taylor and Francis Publishers, Washington DC, 135-167
  • Leonzio C, Focardi S i Fossi C (1992). Heavy metals and selenium in stranded dolphins of the Northern Tyrrhenian (NW Mediterranean). The Science of the Total Environment 119:77-84
  • Monaci F, Borrl A, Leonzio C, Marsili L i Calzada N (1998). Trace elements in striped dolphin (Stenella coeruleoalba) from the western Mediterranean. Envirnmental Pollution 99:61-68
  • Palmisano F, Cardellicchio N i Zambonin PG (1995). Speciation of mercury in dolphin liver: a two-stage mechanism for the demethylation accumulation process and role of selenium. Marine Environment Research 40(2):109-121
  • Pompe-Gotal J, Srebocan E, Gomercic H i Prevendar Crnic A (2009). Mercury concentrations in the tissues of bottlenose dolphins (Tursiops truncatus) and striped dolphins (Stenella coeruleoalba) stranded on the Croatian Adriatic coas. Veterinarni Medicina, 54(12):598-604
  • Roditi-Elasar M, Kerem D, Hornung H, Kress N, Shoham-Frider E, Goffman O i Spanier E (2003). Heavy metal levels in bottlenose and striped dolphins off the Mediterranean coast of Israel. Marine Pollution Bulletin 46: 504-512

 

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Estudi Baleària – 19 de juny del 2014

El passat dijous 19 de juny vaig realitzar la meva cinquena col·laboració a l’Estudi i seguiment de fauna marina del mar catalano-balear (Mediterrani Nord-Occidental), organitzat per Biodiversitat Marina i patrocinat per Baleària. L’equip, en aquesta ocasió, va estar format per l’Artur, l’Ester, la Rosa, l’Anna i jo mateix. L’estudi es va iniciar a les 14:07 des del pont de comandament del buc Visemar One, en la ruta Palma de Mallorca – Barcelona, i es va finalitzar a les 19:10. Si malament no recordo, ha estat el dia que més estona hem estat al pont de comandament realitzant l’albirament.

Pel que fa a les condicions meteorològiques del dia convé destacar que l’estat del mar va ser molt bo, el vent va prendre ratxes entre 13 i 29 nusos (24 – 54 km/h aprox.); la visibilitat va ser molt bona (visibilitat de més de 9 km de distància) i la nuvolositat va prendre un valor entorn el 40-50% de cobertura. De tota manera, durant una estona es va posar boira a babor del vaixell.

DSCN1443

Pel que fa als albiraments, aquest va estar el millor dia dels que jo he estat. Pel que fa als cetacis, varem observar un dofí mular (Tursiops truncatus) només entrar al pont de comandament; uns 230 dofins llistats (Stenella coeruleoalba), repartits en 11 grups d’entre 5 i 60 individus; un cap d’olla gris (Grampus griseus) i un zífid de Cuvier (Ziphius cavirostris). Entre els ocells, varem veure unes 30 baldrigues cendroses (Calonectris diomedea), 5 gavians argentats (Larus michahelis), 1 falciot (Apus apus), 2 ocells de tempesta (Hydrobates pelagicus), 1 baldriga balear (Puffinus mauretanicus) i 2 xatracs comuns (Sterna hirundo). A més de tot això, varem tenir la oportunitat d’observar vàries espècies de peixos: 14 peixos voladors (Família Exocoetidae), 1 manta (Mobula mobular) i 7 peixos lluna (Mola mola). I, per rematar l’albirament, varem veure una tortuga careta (Caretta caretta).

La fotografia següent, presa per mi, és d’unes baldrigues cendroses:

DSCN1473

Les fotos que hi ha continuació són de dofins llistats. Totes estan fetes per mi, excepte les tres últimes que les va fer l’Anna Sánchez:

DSCN1486 DSCN1460 DSCN1456 DSCN1453149919_10204194897822686_5338956519483056090_n 10455432_10204194900102743_1094369029397042688_n 10463952_10204194901262772_2704029437525920991_n

I, per acabar, us deixo una foto d’un peix volador, feta també per l’Anna Sánchez:

10478198_10204194908622956_7823819827396175419_n

Espero que hagueu gaudit de la galeria de fotos que he pogut compartir avui! Aquesta va ser la última sortida de la temporada, així que fins al setembre no hi haurà més entrades relacionades amb aquest estudi.

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Parasitologia associada al dofí mular (Tursiops truncatus) [2]: Halocercus lagenorhynchus

En aquesta segona part sobre la parasitologia associada al dofí mular ens centrarem en donar alguns detalls sobre Halocercus lagenorhynchus. Tot i que en un primer moment es va dir que en una segona publicació es donaria la informació dels tres en que ens volem centrar, s’ha considerat més oportú de donar-ne la informació un a un per tal de no col·lapsar al lector, doncs la lectura és espessa per la quantitat de tecnicismes mèdics.

Halocercus lagenorhynchus (fotografia) és un invertebrat del fílum nematode. A grans trets, els nematodes es caracteritzen per tenir un cos de secció circular, llarg, estret, insegmentat i sense regionalitzar. Estan recoberts per una epidermis cel·lular o sincitial i externament per una cutícula força complexa. Presenten desenvolupament directe, amb quatre estadis juvenils (amb una muda entre cada un), i un cicle vital complex.

par1

Família Pseudaliidae

El gènere Halocercus pertany a la família Pseudaliidae. Els organismes d’aquesta família es troben arreu del món, però sobretot a l’hemisferi nord en poblacions costaneres. En general, els adquireixen després de la lactància, quan comencen a ingerir preses, de manera que hi ha una transmissió horitzontal via cadena alimentària.

El cicle bàsic consisteix en que un gasteròpode (cargol) o cuc oligoquet ingereixen una larva de primera fase del nematode, doncs és marina i li permet la dispersió; i aquests, a la vegada, són ingerits per peixos, que alhora seran ingerits per l’hoste definitiu. L’hoste definitiu en aquesta família és sempre un cetaci del subordre odontocet (cetacis dentats).

Les evidències de la presència són sons de l’espiracle interromputs i semblants a tos, l’expulsió de mucus i cucs, anorèxia i letargia. Solen produir lesions als pulmons, hemorràgies en els sinus cranials i en l’orella mitjana, inflamació mitjana o alta, espessiment del revestiment del sinus mucós i sinusitis. A més, sovint es desenvolupen infeccions bacterianes o víriques secundàries.

La diagnosis es fa amb frotis de femtes o de la mucosa de l’espiracle per la detecció dels adults. Tot i que en general no suposen problemes greus pels cetacis, factors com els contaminants, les malalties infeccioses i l’estrès augmenten la seva gravetat.

Halocercus lagenorhynchus

Ens centrem ja en Halocercus lagenorhynchus. Els mascles solen ser els que causen danys, doncs presenten espícules de 0,684 mm de longitud projectades parcialment de la cloaca i  sovint l’extrem anterior forma una mena de bobina (Fig. A). Les femelles solen ser-hi presents en forma de cists, presentant vàries larves a l’úter (Fig. B).

par2

Aquest paràsit s’instal·la als pulmons, i presenta la bobina dins els bronquíols terminals o bronquis per tal que no sigui expulsat a l’exterior a través de l’espiracle. El cicle específic és poc conegut, tot i que es pot aplicar el cicle general dels Pseudaliidae . Tot i així, es creu que l’estadi larvari passa per la tràquea i és expulsada per l’espiracle. A més de la dieta, es pot transmetre a través de la placenta o durant l’alletament. Un mateix organisme pot presentar milers d’individus.

La figura següent mostra la part anterior en forma de bobina de Halocercus lagenorhynchus dins un bronquíol terminal en Tursiops truncatus: M – cèl·lules musculars coelomiarines; H – hipodermis; C – cutícula; PS – pseudoceloma i G – intestí.

par3.1

La infecció parasítica condueix a bronquitis i pneumònia. El procés pneumònic es caracteritza per l’exsudació dels neutròfils, eosinòfils i macròfags (cèl·lules immunitàries), que es limita a l’àrea immediatament rodejada per les masses de paràsits. Aquestes àrees sovint esdevenen aïllades, escleròtiques i calcificades. Els sacs alveolars oberts s’omplen d’edema i de cèl·lules inflamatòries, alternant amb àrees de atelèctasi (disminució el volum del pulmó). Tot plegat pot anar acompanyat de la hipertròfia de la musculatura dels esfínters dels bronquíols terminals i l’erosió de l’epiteli branquiolar i alveolar. Com que els dofins no tenen el reflex de la tos, els exsudats i altres partícules es van acumulant, de manera que es va espessint i sotmetent a calcificació, de manera que s’adhereix a l’epiteli i paret bronquials.

En infeccions agudes pot produir, a més, hemorràgies dins els alvèols; i en infeccions cròniques, nòduls subpleurals petits i pàl·lids, evidència dels cucs que moren, degeneren i calcifiquen. La imatge següent mostra el paràsit dins de bronquis i bronquíols d’un exemplar de 21 anys d’edat.

par3

 

Per a més informació sobre aquest paràsit, pots consultar:

– DAILEY, M. et al. Evidence of Prenatal infection in the Bottlenose Dolphin (Tursiops truncatus) with the Lungworm Halocercus lagenorhynchi (Nematoda: Pseudaliidae). Journal of Wildlife Disease. 1991.

– MOSER, M i RHINEHART,  H. The lungworm, Halocercus spp. (Nematoda: Pseudaliidae) in Cetaceans from California. Journal of Wildlife Disease. 1993

 

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Parasitologia associada al dofí mular (Tursiops truncatus) [1]: Introducció

La publicació d’aquesta setmana, la qual ja vaig publicar anteriorment en un altre blog, és una introducció a la parasitologia associada al dofí mular, Tursiops truncatus. En aquesta publicació consta un llistat de paràsits trobats a la bibliografia i en una de posterior ens centrarem en tres d’aquests, dels quals n’he trobat informació més àmplia.

L’interès per les malalties dels mamífers marins, sobretot dels cetacis, es deu al seu ús en investigació i entreteniment. S’han trobat diferents espècies paràsites en cetacis, però n’hi ha un nombre que són accidentals i no causen patologies amb conseqüències greus. El llistat que es mostra a continuació és dels paràsits de Tursiops truncatus que s’han trobat citats en la bibliografia.

 

FÍLUM NEMATODA

Anisakis physeteris Halocercus lagenorhynchus
Anisakis simples Skrjabinalius cryptocephalus
Anisakis typica Stenurus minor
Crassicauda crassicauda Stenurus ovatus

 

FÍLUM PLATYHELMINTHES

Classe Trematoda: Subclasse Digenea

Braunina cordiformes         Nasitrema dalli
Campula palliata         Pholeter gastrophilus
Campula rochebruni         Synthesium tursionis
Nasitrema attenuata         Zalophotrema hepaticum

 Classe Cestodes

Monorygma delphini
Monorygma Grimaldi
Phyllobothrium delphini

 

FÍLUM ACANTHOCEPHALA                                        FÍLUM ARTROPODA

Bolbosoma sp.                                                          Harpacticus pulex
Corynosoma cetaceum                                             Syncyamus sp.

 

PROTOZOUS

Ciliat holotric (no identificat)
Cryptosporidium parvum
Giardia duodenalis
Giardia sp.
Kyaroikeus cetarius (ciliat)
Toxoplasma gondii

 

BACTERIS

Actinomyces sp. Nocardia sp.
Aeromonas sp. Pasteurella sp.
Brucilla sp. Pseudomonas sp.
Erysipelothrix sp. Salmonella sp.
Klebsiella sp. Staphylococcus sp.
Lactococcus sp. Streptococcus sp.
Nocardia asteroides Vibrio sp.
Nocardia levis

 

FONGS

Blastomyces dermatitidis Histoplasma capsulatum
Candida albicans Lacazia loboi

Difusió-català

Albinisme en cetacis

En la publicació d’aquesta setmana es tractarà l’albinisme en els cetacis i se’n donarà algun exemple.

QUÈ ÉS L’ALBINISME?

L’albinisme és un grup de condicions heretades resultat d’una falta total o parcial de pigment (hipopigmentació) de només els ulls o dels ulls, pell i pèl. La pigmentació dels mamífers depèn de la presència o absència de melanina a la pell, pèl i ulls. Es produeix a partir de l’aminoàcid tirosina gràcies a l’enzim tirosinasa, de manera que l’alteració del gen que determina aquest enzim pot resultar en una manca total o parcial del pigment. El cas contrari és la sobreproducció de la melanina, el que es coneix com a melanisme, fet que causa un enfosquiment dels animals.

CETACIS ALBINS

S’han trobat casos d’albinisme en 21 espècies de cetacis (Fertl et al. 1999; Ferlt et al. 2004) i 7 espècies de pinnípedes (Rodriguez i Bastida, 1993; Bried i Haubreux, 2000). Entre aquests cetacis trobem exemples en el catxalot (Physeter macrocephalus), el dofí mular (Tursiops truncatus) i l’orca (Orcinus orca).

El síndrome Chédiak-Higashi és un tipus d’albinisme caracteritzat per uns patrons de pigmentació diluïts, de manera que els ulls són de color gris pàl·lid, els glòbuls blancs de la sang són anormals i el temps de vida s’escurça. Es va detectar en una femella d’Orcinus orca (la qual es deia Chimo), l’orca que es pot veure a la fotografia.

chimo
Chimo, una orca albina (Foto: Orcinus orca).

L’albinisme comporta una sèrie de problemes associats als mamífers marins: la reducció de l’absorció de calor en aigües fredes, més facilitat per ser detectats pels depredadors, l’augment de la sensibilitat dels ulls i pell a la llum del sol i la disminució de la comunicació visual.

REFERÈNCIES

  • FERTL, D; PUSSER, L. T.; & LONG, J. J. (1999) First record of an albino bottlenose dolphin (Tursiops truncatus) in the Gulf of Mexico, with a review of anomalously white cetaceans. Mar. Mamm. Sci. 15, 227-234
  • PERRIN, W. F.; WÜRSIG, B; THEWISSEN, J. G. M. Encyclopedia of Marine Mammals (Ed. Academic Press, 2ª edició)

Difusió-català