Coneixes què pots i què no pots fer si navegant trobes a un grup de cetacis? En aquesta entrada tractarem les mesures de protecció dels cetacis durant la realització d’albiraments d’aquests animals durant les activitats recreatives. És important recordar-la per assegurar la seguretat dels animals durant la nostra aproximació, estada i separació al grup.
El Real Decret 1727/2007, de 21 de desembre, estableix les mesures de protecció dels cetacis, el qual es resumeix a continuació.
Si navegant amb la nostra embarcació tenim la sort de veure un grup de cetacis i ens hi volem aproximar, ho hem de fer de forma suau, a màxim 4 nusos de velocitat, pel darrere i amb un angle de 30º. Durant l’observació s’ha de mantenir una trajectòria paral·lela, sense canviar bruscament ni la velocitat ni direcció.
Aquest Real Decret defineix el concepte d’espai mòbil de protecció de cetacis, que és el perímetre d’un cilindre imaginari que inclogui els espais marí i aeri de radi de 500 metres, amb una altura de 500 metres a l’espai aeri i una profunditat de 60 metres en l’espai marí, entorn a un cetaci o grup de cetacis. Dins l’espai mòbil de protecció de cetacis no es pot realitzar cap activitat que pugui matar, danyar, molestar o inquietar els animals. En concret, no es pot:
Contacte físic d’embarcacions o persones amb els animals.
Tirar-los menjar, begudes, escombraries o qualsevol altre substància sòlida o líquida que els pugui perjudicar.
Impedir que es moguin lliurement.
Separar al grup d’animals.
Produir sorolls i sons forts i estridents perquè s’acostin o s’allunyin.
En cas de que generin senyals d’alarma, molèstia o alteració del comportament, cal abandonar la zona sense molestar-los.
Si es fereix un animal o hi ha un animal mort o ferit cal avisar al Servi Marítim de la Guàrdia Civil.
S’hi distingeixen 5 zones, amb les següents restriccions:
Zona d’exclusió: entre 0 i 60 metres de l’animal. En aquesta zona està totalment prohibit accedir-hi, però si apareixen de sobte a menys de 60 metres, aleshores s’ha de posar el motor en punt mort, s’ha de desembragar o s’ha de parar. Si els que apareixen a menys de 60 metres són dofins o marsopes, aleshores es pot continuar navegant amb la mateixa direcció i velocitat. També és obligatori apagar el sonar i la sonda.
Zona de permanència restringida: de 60 a 300 metres de l’animal. En aquesta zona està totalment prohibit entrar-hi si hi ha adults aïllats amb cries o cries aïllades. S’hi poden trobar un màxim de dues embarcacions. En el cas que s’estigui bussejant i s’aproximin cetacis, no es pot interactuar amb ells i si tenen comportaments associats a la vostra presència, aleshores us n’heu d’allunyar.
Zona d’aproximació: de 300 a 500 metres de l’animal. En aquesta zona també hi pot haver un màxim de 2 embarcacions esperant per accedir a la zona de permanència restringida. Si s’està bussejant i s’aproximen cetacis, el comportament ha de ser com en l’anterior cas.
Zona aèria: espai aeri fins a 500 metres de l’animal i 500 metres d’alçada. Està prohibit accedir-hi.
Zona submarina: espai submarí fins a 500 metres de l’animal i 60 metres d’alçada. Està prohibit accedir-hi.
Per tant, tal com queda manifest en aquesta normativa d’obligatori compliment, en el cas d’estar navegant i trobar un grup de cetacis està totalment prohibit tirar-se a l’aigua per banyar-se amb ells.
Ahir, dia 5 d’abril del 2014, vaig realitzar la meva primera conferència, titulada Navegants del mar: dofins i balenes”. Va començar aproximadament a les 7 de la tarda i es va allargar uns 45 minuts, per deixar pas a un torn obert de preguntes per part del públic.
Els temes tractats en aquesta es varen centrar en quatre aspectes fonamentals:
Origen dels cetacis i adaptacions a la vida aquàtica.
Classificació dels cetacis, on es va veure la gran diversitat de formes diferents dels cetacis.
Conservació dels cetacis, centrat sobretot en la interacció amb la pesca i la contaminació acústica.
Cetacis del Mediterrani.
Varen assistir a la trobada un total de 44 persones, més de les que jo creia inicialment que vindrien. Al finalitzar, la gent es va atrevir a fer preguntes, en les quals es van tractar la captivitat, aspectes de comportament i la matança de dofins de Taiji, entre altres.
Els assistents em varen felicitar per l’exposició, segons els quals va ser molt divulgativa, clara, amena i educativa. Alguns fins i tot em varen comentar que se’ls havia fet curta.
Els organitzadors, a més, em varen oferir la possibilitat de fer una segona conferència més endavant. En el cas que això s’acabi materialitzant, serà molt probablement sobre comportament de cetacis.
Al finalitzar la conferència i el torn de preguntes, vaig repartir una miniguia de cetacis del Mediterrani, amb unes claus molt senzilles per poder identificar les 8 espècies més abundants i amb un llistat de bones pràctiques al mar per respectar als cetacis.
En l’enllaç següent podeu trobar la presentació (una mica modificada) que vaig utilitzar per a la conferència, junt a la miniguia que vaig elaborar i un document on detallo els dos documentals que vaig recomanar de veure: https://www.dropbox.com/sh/fl4k6gu0q0xi676/472qNqpqIP
Altra vegada vull donar les gràcies a tots els assistents a la xerrada per la seva presència ahir, el seu interès pel tema tractat i per totes aquelles preguntes que se’m varen fer.
PD: Properament es publicarà el vídeo de la conferència i, en la mesura que sigui possible, amb els subtítols en castellà i en anglès.
Els cetacis, apareguts fa més de 50 milions d’anys, són un dels grups de mamífers marins presents a la Terra. Al llarg de la seva evolució han anat diversificant-se en diferents grups i han adquirit adaptacions a la vida aquàtica, de manera que tenen característiques anatòmiques i fisiològiques que els fa especials en aquest aspecte. La conferència pretén donar a conèixer les característiques d’aquests animals, quines són les amenaces a les que són sotmesos i que perjudiquen la seva conservació i donar claus per a la identificació dels cetacis mediterranis.
Alguna vegada t’has preguntat si hi ha cetacis a la costa catalana? Doncs la resposta a aquesta pregunta és “Sí, n’hi ha”. En aquesta publicació es pretén anomenar i descriure aquestes espècies per tal de poder-los identificar de forma correcta. Abans de començar, però, deixa’m explicar-te què és un cetaci per si és la primera vegada que et trobes amb aquest concepte.
INTRODUCCIÓ
Els cetacis són un ordre de mamífers que estan adaptats a la natació i, per tant, independents del medi terrestre. I dic natació enlloc de mar perquè, malgrat la gran majoria són marins, n’hi ha un grup que viuen en aigües dolces i salobres. Aquesta adaptació a la natació s’observa en el seu cos hidrodinàmic per tal de poder desplaçar-se per l’aigua amb una resistència inferior i en la presència d’aletes (les pectorals marquen el rumb i frenen, les dorsals i l’aleta caudal plana). Com la resta de mamífers, els cetacis són homeoterms (això significa que tenen mecanismes fisiològics per mantenir la temperatura corporal constant, el que anomenem de sang calenta). A més, també respiren aire, de manera que periòdicament han de sortir a la superfície per prendre’l. Per evolució, la posició de les fosses nassals és actualment dorsal i és el que anomenem espiracle. Aproximadament, hi ha un total de 80 espècies de cetacis arreu del món, distribuits en dos subgrups: els odontocets (cetacis amb dents; els quals són els dofins, marsopes, beluga, narval, zifis i catxalots) i els misticets (cetacis amb barbes; els quals són les balenes franques i els rorquals). Es parlaran d’aquests diferents grups i de la classificació general dels cetacis en posteriors entrades.
Del total d’espècies de cetacis, n’hi ha 8 que viuen a la costa de Catalunya de forma habitual: dofí mular, dofí comú, dofí llistat, rorcual comú, catxalot, cap d’olla gris, cap d’olla comú i zifi de Cuvier. A continuació es detallaran un per un.
DOFÍ MULAR
El dofí mular (Tursiops truncatus) és el típic dofí dels dofinaris. Es pot reconèixer per la seva pell grisa a tot el cos, més clara a la part ventral. L’aleta dorsal és convexa pel marge anterior. Solen viure en grups costaners de 2 – 15 individus, tot i que en alguns casos formen grups de varis centenars. Són animals marcadament acrobàtics. Segons la UICN, el seu estat de conservació global és de “preocupació menor”, però al mediterrani és “vulnerable”.
El dofí comú (Delphinus delphis) es pot reconèixer fàcilment per la coloració del seu cos. El llom és gris o marró amb un dibuix que forma una V per sota de l’aleta dorsal. A més, presenta una tanca groguenca als costats, a la meitat anterior del cos, i una de gris de mida semblant a la meitat posterior; de manera que formen una característica forma de rellotge de sorra. Solen viure en grups de 10 – 200 individus. Com els mulars, també són bons acròbates. Cada vegada és menys comú observar-los a la costa mediterrània nord-occidental, doncs aquí el seu estat de conservació és de “en perill”, tot i que estan en la categoria de “preocupació menor” de la UICN a nivell global.
El dofí llistat (Stenella coeruleoalba) es caracteritza per la presència d’una aleta dorsal gris o marró, moderadament alta; un mussell fosc i prominent, ben distingit del meló (protuberància del cap que utilitzen per a l’emissió d’ones sonores, útils per a la ecolocació); i un llom gris o marró, de color gris clar des del centre dels flancs fins a l’aleta dorsal i a la part posterior del cos. A més, presenten una línia fina i fosca que va del mussell fins a la part inferior dels flancs, on s’eixample. Solen viure en grups de 25 – 100 individus. També són bons acròbates. És l’espècie més abundant del Mediterrani nord-occidental i també és de “preocupació menor” a nivell global, però “vulnerable” a al Mediterrani.
RORQUAL COMÚ
El rorqual comú (Balaenoptera physalus) és el cetaci més gran de les nostres costes. Es poden distingir per una aleta dorsal alta i falciforme, situada al terç posterior del cos i un cap ample i aplanat, estret de perfil. El seu cos és hidrodinàmic, allargat i, en general, de color gris fosc sense taques, amb el ventre més clar. Rarament mostren l’aleta caudal. La bufada per l’espiracle sol ser alt (fins a 8 metres) i estret, i tarda varis segons en desaparèixer. Segoons la UICN, es tracta d’una espècie vulnerable al Mediterrani, tot i que està “en perill” a nivell global.
El catxalot (Physeter macrocephalus) és una altra de les espècies més grans de cetacis del Mediterrani. Es caracteritza per la presència de lobuls caudals amples i triangulars, amb una fenedura prominent; una petita gepa seguida per sis protuberàncies; cap arrodonit que ocupa un terç del total i amb l’espiracle prop de l’extrem del mussell i una mica a l’esquerre i el cos és de color gris fosc a marró violaci. Pel que fa a la bufada, aquesta és inclinada cap endavant i a l’esquerre. Normalment neden a poc a poc, però pot accelerar amb rapidesa. Està catalogada de “vulnerable” per la UICN a nivell global, però està en perill al Mediterrani.
El cap d’olla gris (Grampus griseus), conegut també com a dofí de Risso, es caracteritza per una aleta dorsal alta i falcada, les aletes pectorals llargues i en punta, el cap arrodonit i amb un meló bulbós, boca corvada amunt i cos de color gris o marró, amb bastants marques i de ventre clar. Generalment, viuen en grups de 3 – 30 individus, malgrat en ocasions s’han vist grups de varis milers. El seu estat de conservació és de “preocupació menor”, tot i que pel Mediterrani no hi ha prou dades per evaluar-lo.
El cap d’olla comú (Globicephala melas) es caracteritza per una aleta dorsal baixa, llarga i de base ample, amb l’extrem arrodonit i molt falcat; les aletes pectorals són altes, estretes i mesuren una cinquena part de la longitud del cos; el meló és bulbós i el morro és curt; i el cos és de color girs fosc, negre o marró. Viuen en grups de 10 – 60 individus. No hi ha dades suficients per evaluar el seu estat de conservació.
El zifi de Cuvier (Ziphius cavirostris) és una espècia molt difícil d’observar ja que tenen poca activitat en superfície. Es caracteritzen per una aleta caudal amb lòbuls amples, sense fenedura central o molt petita i lleugerament falciforme; l’aleta dorsal queda per darrere del centre del cos; el morro és curt i corbat cap endavant; i de color crema davant dels ulls; el seu color varia de marró vermellós a gris fosc, amb el ventre lleugerament més fosc. Viuen en grups de 2 – 7 individus, en ocasions fins a 25; però els mascles de més edat tendeixen a ser solitaris. Tampoc hi ha dades suficients per evaluar el seu estat de conservació.
Zifi de Cuvier (Ziphius cavirostirs) (Foto: Aceytuno).
Aquestes són les 8 espècies més habituals a la costa de Catalunya. Espero que amb aquesta petita guia puguis identificar-los amb facilitat si mai te’ls trobes a mar obert.
All you need is Biology 