Alguns insectes i altres artròpodes que no hauries de confondre

A través de les xarxes socials es comparteixen amb massa freqüència notícies i articles poc contrastats o sensacionalistes sobre insectes i altres artròpodes. Molts d’aquests enllaços donen informació poc ajustada i generen confusió entre els usuaris aficionats, fet que condueix a males identificacions, a confondre uns organismes amb altres de semblants i a generar rebuig o alarmismes innecessaris.

A continuació, et presentem un petit llistat d’insectes i altres artròpodes fàcils de confondre i t’expliquem com diferenciar-los. Que no et donin gat per llebre!

Aranyes VS “quelcom que se’ls assembli”

Molt probablement, les aranyes (Ordre Araneae) siguin dels artròpodes que més inquietuds desperten per dos motius: piquen i hi ha molts organismes que se’ls semblen. Així doncs, és bastant comprensible que la gent tingui dubtes de qualsevol organisme que presenti vuit potes llargues i cara de pocs amics.

No obstant això, la majoria d’organismes similars a les aranyes no són verinosos ni construeixen teranyines:

Opilions: a diferència d’altres aràcnids, els opiliones (Ordre Opiliones) no presenten un estrenyiment o cintura que divideixi el seu cos en dues parts (prosoma i opistosoma), de manera que a simple vista semblen “una bola amb potes”. A més, només presenten un parell d’ulls centrals molt propers entre si. Tampoc presenten glàndules verinoses ni fileres per a la síntesi de seda, motiu pel qual no piquen ni construeixen teranyines. Són habituals en llocs humits, coves i zones pròximes a rierols, així com en cultius. Se’ls sol confondre amb aranyes de la família Pholcidae per la longitud de les seves potes.

Aranya de l’espècie Pholcus phalangioides (Pholcidae) (Imatge de Olaf Leillinger, CC 2.5)

Opilió (Imatge de Dalavich, CC 3.0)

Solífugs: també coneguts com aranyes camell, els solífugs (Ordre Solifugae) són uns aràcnids tropicals una mica particulars, ja que presenten el cos clarament segmentat i uns grans quelícers projectats cap endavant. Tanmateix, i malgrat l’amenaçadora aparença dels seus quelícers, no són verinosos (encara que la seva mossegada pot ser dolorosa). Tampoc construeixen teranyines. Habiten llocs àrids o desèrtics; molts són nocturns, i els diürns es mouen activament a la recerca d’ombres per fugir del sol (d’aquí el seu nom).

Aranya camell o solífug (Imatge de Swen Langel, CC 2.0).

Amblipigi: els amblipigis (Ordre Amblypygy) són típicament tropicals. Malgrat la seva aparent agressivitat, són inofensius atès que no tenen glàndules verinoses. Els seus pedipalps són grans, plens d’espines i acaben en pinça, mentre que el primer parell de potes és extremadament llarg, molt fi i articulat. No construeixen teranyines i són nocturns.

Amblipigi (Imatge de José Eugenio Gómez Rodríguez a Flickr, CC 2.0)

Porquets de Sant Antoni VS Milpeus

Ets un nen i estàs jugant al camp o un parc i, de sobte, sota una pedra o un tronc humit et pares a mirar un petit animal amb moltes potes i que es fa una bola quan el toques. Segur que a més d’un li resulta familiar aquesta escena.

Probablement es tractés d’un porquet de Sant Antoni. Els porquets de Sant Antoni pertanyen al subordre Oniscidea, format per crustacis terrestres (Ordre Isopoda). El seu exosquelet és rígid, segmentat i calcari, i habiten llocs humits.

Armadillidium vulgare, Oniscidea (Imatge de Franco Folini, CC 2.5)

Els oniscídis de la família Armadillidae, com els porquets, es confonen fàcilment amb els Oniscomorpha, un superordre de milpeus (Subfilo Myriapoda, Classe Diplopoda) de cos curt i d’aparença externa molt similar fruit d’una evolució convergent. De la mateixa manera que els Armadillidae, també es fan una bola per protegir-se.

Glomeris marginata, Oniscomorpha (Imatge de Stemonitis, CC 2.5).

Per diferenciar-los, només cal comptar les potes que tenen a cada segment: si en té un parell (una a cada costat), és un porquet de Sant Antoni; si en presenta dos parells (dos a cada costat), és un milpeus.

Abelles i vespes VS Sírfids

En aquest article vam parlar en detall sobre les diferències més rellevants entre abelles i vespes (Ordre Hymenoptera). En aquesta ocasió, us presentem als sírfids (Ordre Diptera, Subordre Brachycera, Família Syrphidae), unes mosques que guarden una semblança raonable amb aquests himenòpters.

La semblança dels sírfids amb abelles, vespes i borinots constitueix un exemple clar de mimetisme batesià, del qual parlàrem àmpliament en aquesta entrada sobre el mimetisme animal. En aquest cas, a més, el seu mimetisme vas més enllà de la coloració, ja que alguns imiten el vol i el brunzit d’aquests himenòpters.

Sírfid (Imagen de domini públic, CC0).

Abella de la mel (Imatge de Andy Murray a Flickr, CC 2.0)

Per diferenciar-los, només cal fixar-se en els ulls, les antenes i les ales: els sírfids, com mosques que són, presenten uns ulls molt grans que ocupen gran part del cap, unes antenes molt curtes de vuit o menys segments (de vegades gairebé inapreciables) i un sol parell d’ales per volar (el segon parell està reduït formant uns òrgans d’equilibri diminuts, els halteris), mentre que en abelles i vespes, els ulls són més petits i tan sols ocupen els laterals del cap, les antenes són més llargues, amb deu o més segments i presenten dos parells d’ales funcionals. A més a més, les femelles de sírfid no presenten l’abdomen acabat en agulló, així que són inofensives.

Marietes VS Pyrrhocoris apterus

Si busqueu a Internet imatges de marietes, segur que alguna vegada us heu trobat amb fotografies d’aquest insecte:

Imatge de domini públic (CC0)

Aquest petit insecte és Pyrrhocoris apterus, molt freqüent al Paleàrtic (des d’Europa fins a la Xina), i citat també als EUA, Amèrica Central i a l’Índia. És fàcil d’observar sobre les malves (Malva sylvestris), de les quals n’ingereix la saba i les llavors, i normalment apareix en grans grups degut al seu comportament gregari (especialment les seves formes immadures).

Les marietes són escarabats (Ordre Coleoptera) de cos globós, la seva alimentació és essencialment carnívora (pugons) i poden volar. El seu primer parell d’ales està endurit (èlitres) formant una espècie de closca que amaga el segon parell d’ales membranós.

Marieta de l’espècie Coccinella septempunctata (Imatge de domini públic, CC0)

En canvi, Pyrrhocoris apterus és una xinxa (Ordre Heteroptera) de cos deprimit, fitòfaga i, al contrari que les marietes i altres xinxes, no pot volar. D’altra banda, no presenta una closca endurida.

Mantis VS Mantíspids

En aquesta entrada vam parlar àmpliament sobre les mantis (Ordre Dyctioptera), les quals són a primera vista molt similars a aquest insecte:

Mantispa styriaca (Imatge de Gilles San Martin a Flickr, CC 2.0)

Aquest insecte pertany a la família dels mantíspids (Ordre Neuroptera, Família Mantispidae), la qual està molt ben representada en països tropicals i subtropicals, i amb tan sols algunes espècies conegudes d’Europa. Presenten unes potes anteriors raptores que recorden a les de les mantis i amb les que subjecten les preses, les quals solen ser insectes de cos tou.

Els neuròpters, com els mantíspids, les crisopes o les formigues lleó, presenten dos parells d’ales de mida similar amb una venació molt complexa i ramificada. En els mantodeus, en canvi, les primeres són més petites i endurides que les segones, les quals són grans i membranoses; a més, no presenten una venació tan complexa.

Mantis (Imatge de Shiva shankar, CC 2.0)

Els mantíspids dels gèneres Climaciella i Entanoneura tenen una coloració i un aspecte similar a una vespa, però són totalment inofensius.

Climaciella brunnea (Imatge de Judy Gallagher a Flickr, CC 2.0)

Mosquits VS Típules

De ben segur que alguna vegada has vist una mena de mosquit gegant, de diversos centímetres de longitud, i t’has espantat pensant en la seva picada. Doncs bé, no cal que t’espantis més.

Aquests grans “mosquits” (Ordre Diptera) reben el nom de típules (Família Tipulidae) i són totalment inofensives (i una mica maldestres). Es distribueixen per tot el món i solen habitar llocs humits, com prats i rierols. En la seva forma adulta, s’alimenten de nèctar o no s’alimenten (no succionen sang!) i es dediquen exclusivament a la recerca de parella. Les femelles presenten l’abdomen amb una terminació que recorda un fibló, fet que els dóna un aspecte amenaçador; tanmateix, tan sols es tracta de l’ovopositor amb el que realitzen la posta.

Típula (Imatge de Irene Lobato Vila)

Libèl·lules VS Cavallets del diable

Ambdós dos grups pertanyen a l’Ordre Odonata i tenen un aspecte i uns hàbits força similars, sent freqüents en zones amb aigües estancades o poc mòbils.

Unes 2/3 parts dels Odonata són libèl·lules, també conegudes com espiadimonis (subordre Anisoptera), mentre que quasi tota la resta són cavallets del diable (subordre Zygoptera). Una manera ràpida i eficaç de diferenciar-los és mitjançant l’observació de les seves ales en repòs: a les libèl·lules, aquestes queden esteses en posició horitzontal (no les pleguen), mentre que en els cavallets del diable aquestes queden plegades en posició vertical.

D’altra banda, els ulls de les libèl·lules són grans i es toquen en el vèrtex del cap, del que n’ocupen una gran superfície, mentre que els dels cavallets del diable són més petits i laterals.

Libèl·lula o espiadimonis (Imatge de domini públic, CC0)

Cavallet del diable (Imatge de Xosema, CC 4.0)

.         .         .

Si coneixes més insectes o altres artròpodes que generin confusió, no dubtis en comentar-nos-ho!

Referències

• Capinera, J. L. (Ed.). 2008. Encyclopedia of entomology. Springer Science & Business Media.
• Resh, V. H. & Cardé, R. T. (Eds.). 2009. Encyclopedia of insects. Academic Press.
• Cooke, F. 2004. The encyclopedia of animals: a complete visual guide. University of California Press.

 

Volar va fer els insectes molt més diversos

L’aparició de les ales en els insectes va suposar un gran salt adaptatiu dins la història evolutiva d’aquests organismes, atès que els va oferir la possibilitat de dispersar-se i diversificar-se per tot tipus d’hàbitats. És precisament per això que no ens hauria d’estranyar que es tracti d’òrgans subjectes a moltes variacions i modificacions.

En el següent article, us parlaré sobre l’aparició de les ales com a elements que van fer els insectes molt més diversos, l’evolució d’aquests òrgans i les seves posteriors modificacions.

Introducció

Els insectes constitueixen el grup més divers i de major èxit evolutiu de la fauna actual, essent, a més a més, els únics invertebrats capaços de volar. Encara que des de la seva aparició durant el Devònic (fa aprox. 395-345MA) la seva estructura corporal quasi no ha canviat, l’aparició de les ales i de la capacitat per volar (juntament a altres fenòmens que tingueren lloc paral·lelament) els va fer diversificar-se ràpidament.

Línia temporal de les eres geològiques. Durant el Devònic va tenir lloc l’aparició dels Hexàpodes i, dins d’aquests, dels insectos (Imagen de buglady.org).

Actualment, el número d’espècies d’insectes identificades ascendeix a més d’un milió, i s’estima que encara queden moltes més per identificar.

Quan van aparèixer els insectes amb ales?

Com ja sabreu segurament, no tots els insectes que trobem al nostre voltant tenen ales: n’hi ha d’àpters (sense ales) o Apterygota, i alats o Pterygota (cal dir que hi ha alguns organismes dins d’aquest grup que han perdut les ales secundàriament).

L’insecte amb ales més antic conegut és Delitzchala bitterfeldensis, un organisme pertanyent al conjunt Palaeodictyoptera datat dels inicis del Carbonífer a Alemanya (uns 50MA posteriors a l’aparició dels insectes durant el Devònic).

Representació aproximada d’un Palaeodictyoptera; a diferència dels insectes actuals, aquests tenien tres parells d’ales enlloc d’un o dos (el primer parell es creu que eren dos petits lòbuls situats a prop del cap) (Imatge de Zoological excursions on Lake Baikal).

Ara bé, les restes fòssils de l’insecte més antic conegut, Rhyniognatha hirsti (del Devònic a Escòcia, procedents del jaciment “Rhynie Chert”), el qual no presenta ales, revelen que aquest compartia alguns trets amb els insectes alats o Pterygota. Segons això, l’origen de les ales podria ser encara més antic del que es pensava (del Devònic, o inclús més antic).

Lluny encara de conèixer el moment exacte en que tingué lloc l’aparició de les ales en els insectes, sí podem afirmar que la capacitat per volar els va oferir un avantatge evolutiu enorme, doncs els va permetre cercar nous hàbitats, més menjar i fugir més fàcilment dels seus depredadors, fet que els va diversificar encara més.

Com va aparèixer les ales?

Les discrepàncies envers l’origen i evolució de les ales en els insectes no es limita tant sols al “quan”, sinó també al “com”: Com van aparèixer? Quines estructures corporals dels insectes primitius donaren lloc a les ales?

Existeixen, bàsicament, 4 teories que intenten descriure la manera com tingué lloc l’aparició de les ales: teoria branquial, teoria estigmàtica, teoria parapodial i teoria paranotal.

Abans de res, però, i amb la fi d’entendre millor aquestes teories, necessitem conèixer els segments bàsics en què es divideix el cos d’un insecte. Veiem aquest esquema del cos d’un grill (ordre dels ortòpters):

 

Esquema de les parts d’un ortòpter. Hi ha tres segments principals: 1) Cap, centralització nerviosa i ingestió; 2) Tòrax, funció locomotora, d’ell neixen les potes i, en els grups voladors, també les ales; es troba dividit en tres parts: protòrax, mesotòrax i metatòrax; 3) Abdomen, on es concentra la majoria dels òrgans. A més a més, també hi podem veure els espiracles situats als laterals tous del cos de l’insecte, orificis que connecten amb el sistema traqueal o respiratori i per on té lloc l’intercanvi de gasos amb el medi (Imatge de Asturnatura).

 

Representació del sistema traqueal o respiratori d’un insecte. Aquest sistema es ramifica a l’interior de l’organisme (Imatge de M.Readey, Creative Commons).

 

Ara sí, quines són aquestes teories?

1) Teoria branquial

Segons aquest teoria, els insectes voladors o Pterygota primitius eren aquàtics, però procedien d’insectes terrestres que s’haurien adaptat a la vida dins l’aigua. Aquests avantpassats respiraven, com els insectes d’avui dia, a través d’espiracles connectats a una xarxa de tubs interns o tràquees. Durant el seu pas al medi aquàtic, haurien desenvolupat unes làmines branquials en aquests espiracles per respirar sota l’aigua, les quals, en el moment de migrar de nou al medi terrestre, haurien perdut la seva funció primitiva i s’haurien transformat en una mena d’ales.

Segons dades recents, es considera una de les teories més factibles.

2) Teoria estigmàtica

A la regió del tòrax, és a dir, on neixen les potes i les ales, els espiracles respiratoris tendeixen a estar tancats, motiu pel que, segons aquest teoria, les ales podrien ser tràquees expulsades cap a l’exterior a través d’aquests espiracles toràcics (ben bé com si donéssim la volta a un mitjó, i l’obertura del mitjó equivalgués a l’espiracle).

3) Teoria parapodial

Aquesta teoria és molt fàcil d’explicar: ens diu que les ales es van formar a partir de potes modificades.

4) Teoria paranotal

Fins fa poc era considerada a teoria més acceptada, però actualment competeix amb la teoria branquial. Segons aquesta, les ales s’haurien originat per expansió de la membrana tegumentària situada entre la part dorsal i la ventral del cos (és a dir, la única línia membranosa i tova situada als costats del cos).

Aquestes expansions reben el nom de “paranots” (d’aquí el nom de la teoria).

Primitiu vs modern: Paleòpters i Neòpters

Actualment, la majoria d’insectes presenta únicament un o dos parells d’ales situades al mesotòrax i al metatòrax respectivament (segments mitjà i posterior del tòrax), i no tres com els seus avantpassats.

La forma com s’articulen els dos parells d’ales i la seva posició al tòrax ens permet diferenciar dos grans grups d’insectes voladors o Pterygota a l’actualitat: Paleòpters i Neòpters.

Paleòpters

Generalment, els paleòpters no poden doblegar les ales i replegar-les sobre l’abdomen (condició primitiva); alhora, els dos parells d’ales són similars tant en mida i funció, com en la disposició de les venes que les recorren. Dins d’aquest grup trobem les efèmeres (de les quals ja us en vaig parlar a l’article sobre bioindicadors del mes passat), els odonats i els ja extints paleodictiòpters.

Exemplar d’odonat amb les ales (ambdues iguals) desplegades degut a la seva incapacitat per a replegar-les sobre l’abdomen (Foto de Ana_Cotta a Flickr, Creative Commons).

Neòpters

Dins d’aquest grup hi trobem tota la resta d’insectes amb ales. A diferència dels anteriors, els neòpters posseeixen “articulacions” que els permeten plegar les ales sobre l’abdomen; a més a més, les ales no són sempre iguals i poden desenvolupar altres funcions diferents al vol.

Les ales de molts grups de neòpters han patit modificacions secundàries, les quals han diversificat encara més els insectes voladors. A continuació, us parlaré d’algunes d’aquestes modificacions.

Exemplar de dípter amb les ales plegades sobre l’abdomen gràcies a la seva articulació amb el tòrax (Imatge de Sander van der Wel a Flickr, Creative Commons).

Modificacions secundàries de les ales dels Neòpters

Atès que les ales han suposat un avantatge adaptatiu enorme pels insectes, no ens hauria d’estranyar que es tracti d’elements subjectes a moltes modificacions.

Generalment, un dels dos parells d’ales assumeix sempre la funció principal del vol mentre que l’altre parell es subordina. Aquesta subordinació pot expressar-se de diverses formes: bé sense modificacions externes aparents (el parell subordinat es limita a assistir el parell principal durant el vol) o bé modificant-se secundàriament per assumir una nova funció.

Alguns neòpters han experimentat modificacions dràstiques en algun dels dos parells d’ales, els quals han assumit noves funcions:

COLEÒPTERS (escarabats): les ales anteriors, conegudes com a èlitres, estan molt endurides i protegeixen la resta del cos de l’insecte quan estan plegades. Les ales posteriors assumeixen la funció del vol.

Coleòpter enlairant-se. Es poden apreciar les ales anteriors transformades en èlitres (ales endurides) i les ales posteriors que assumeixen la funció del vol (Foto de Matthew Fang a Flickr, Creative Commons).

HETERÒPTERS (pugons, cigales, xinxes): les ales anteriors, conegudes com a hemèlitres, no estan completament endurides com en els coleòpters: únicament la part superior s’endureix, deixant la part inferior de consistència membranosa.

Exemplar de Kleidocerys reseda (Foto de Mick Talbot a Flickr, Creative Commons).

POLINEÒPTERS: en els dos casos anteriors, l’enduriment comporta una perdia de la venació típica de les ales; en els polineòpters (p.ex. paneroles), les ales anteriors són més dures que les posteriors, però conserven la seva venació.

Exemplar de Periplaneta americana (panerola americana). Les ales estan solcades de venacions (Foto de Gary Alpert, Creative Commons).

DÍPTERS i HIMENÒPTERS (mosques i mosquits; vespes, abelles i formigues): hi té lloc el procés contrari, doncs la funció del vol l’assumeixen les ales anteriors, mentre que el segon parell es redueix o, fins i tot, es modifica, arribant a no aparèixer. A les mosques, p.ex., el segon parell ha donat lloc als halteris, uns òrgans d’equilibri.

Exemplar de tipúlid (Tipulidae). Els halteris (cercle vermell) es situen darrere de les ales anteriors (Foto de domini públic).

ALTRES MODIFICACIONS: també podem parlar de variacions en la forma, la pigmentació, aparició de pèls o escates, o fins i tot de les variacions segons el sexe, la jerarquia o la geografia (p.ex., formigues, tèrmits, etc.).

.              .             .

L’origen i evolució de les ales és un tema que encara està pendent de resoldre. Tot i així, independentment del moment i la forma com van desenvolupar-se a partir d’organismes primitius, és indiscutible el fet que es tracta d’òrgans amb un paper clau en l’evolució i diversificació del conjunt.

REFERÈNCIES

• Apunts de l’assignatura “Biologia i Diversitat d’Artròpodes” impartida per en José Antonio Barrientos cursada durant els estudis del Grau en Biologia Ambiental (Universidad Autónoma de Barcelona).
• Rivas P., Martínez M.L. Paleontología de Invertebrados. Sociedad Española de Paleontología, Instituto Geológico y Minero de España, Universidad de Oviedo, Universidad de Granada. IGME, 2009.
• Informació sobre els fòssils: palaeos.com.
• Vargas P., Zardoya R. El árbol de la vida: sistemática y evolución de los seres vivos. P. Vargas Gómez, 2012.

Foto de portada per USGS Bee Inventory and Monitoring Lab (Creative Commons).