Madagascar: un paradís en perill

La crisis social, política i ecològica en què viu sumit el país amenaça la supervivència de gran part de la seva biodiversitat, única al món. La tala selectiva del palissandre de Madagascar està provocant una crisi biològica sense precedents al país. Els lèmurs, un dels grups més afectats, es troben a la corda fluixa.

INTRODUCCIÓ

Quan el botànic francès Jean-Henri Humbert va trepitjar per primera vegada el massís de Marojejy, l’any 1948, va quedar tan meravellat pel que va veure, que 7 anys després va publicar Une merveille de la nature à Madagascar, un llibre que enaltia la increïble biodiversitat i els prístins boscos presents a la regió¹. I és que Marojejy és, possiblement, l’exponent més important de la rica i variada fauna i flora que atresora Madagascar i, alhora, el millor indicador al que acudir quan l’illa comença a donar símptomes de col·lapse. Malauradament, tant la regió com el conjunt de Madagascar viuen dies d’incertesa, i el temor de que aquest tresor desaparegui és cada dia més real.

Un sifaca sedós (Propithecus candidus)  a Marojejy (Foto: Simponafotsy, Creative Commons).

La fossa (Cryptoprocta ferox) és el carnívor més important de Madagascar, i endèmic de l’illa (Foto: Becker1999).

Madagascar, la quarta illa més gran del món, compta amb una superfície una mica superior a la Península Ibèrica, i gaudeix d’una riquesa biològica única. Malgrat la seva mida i de la relativa proximitat al continent africà, s’ha mantingut aïllada de la resta de continents des de fa 80 milions d’anys, el que ha provocat que la flora i la fauna locals hagin evolucionat de forma independent a la resta. Com a resultat, més del 90% de les espècies de Madagascar es consideren úniques al món². El 90% dels rèptils³, el 60% de les aus⁴ i el 80% de la flora⁵ de l’illa són endèmics, així com alguns llinatges de mamífers únics, com el dels lèmurs i el de les fosses. No obstant això, tots ells corren un risc imminent de desaparició a causa dels esdeveniments viscuts al país els últims anys.

Un 80% del bosc original ha desaparegut. El 90% dels endemismes de Madagascar viu als boscos (Imatge: EOI).

CAUSES DE LA CRISI ECOLÒGICA QUE VIU EL PAÍS

La desforestació ha estat present a l’illa des de la seva colonització pels humans, fa uns 2000 anys. No obstant això, en els últims anys, la delicada situació política que viu el país ha portat als seus boscos a una situació límit. Amb un creixement de la població sense precedents, una pobresa extrema (una de les més altes del món^{6, 7}) i una crisi política extrema, la naturalesa de l’illa es troba desemparada i assetjada per múltiples fronts. Al sistema de desforestació tradicional de tala i crema (slash and burn), que permet obrir els boscos per al seu cultiu, ha aparegut un actor inesperat dirigit per empreses internacionals. La tala selectiva de les espècies del gènere Dalbergia (conegudes en el món anglosaxó com a rosewoods), rares dins el bosc i preuades en el món desenvolupat a causa del seu característic color i a la fortalesa de la seva fusta, s’ha convertit en la principal amenaça per a la biodiversitat de l’illa. A l’impacte per se que comporta l’extracció d’espècies concretes del bosc, s’afegeixen amenaces derivades que poden ser fins i tot més perjudicials, com són la caça furtiva, l’obertura de camins, l’alteració de l’hàbitat, la introducció d’espècies invasores o la intimidació de les poblacions locals per part de les organitzacions criminals que gestionen l’explotació il·legal⁸.

Carregament de palissandre il·legal al Port de Toamasina, Madagascar (Foto: The Guardian).

La tala selectiva, present i endèmica des de fa dècades, va donar un respir a l’any 2000, gràcies a la seva prohibició en parcs nacionals. No obstant això, arran de la profunda crisi política de Madagascar de l’any 2009, que va culminar amb un cop d’estat, la situació es va descontrolar, i les organitzacions criminals van prendre el control, entrant amb total impunitat als parcs nacionals del país⁹. Molts d’aquests parcs nacionals estan sent literalment arrasats i saquejats, i no són més que un miratge del que van ser. Tot i la restauració de la democràcia al 2013¹⁰ i de les promeses del seu president electe d’acabar amb la “plaga” -segons les seves pròpies paraules- que estava suposant la tala selectiva de palissandre al país¹¹, res s’està fent per combatre els furtius.

Campament fuster de Masoala, que emmagatzema la fusta extreta del parc nacional de Masoala (Foto de Toby Smith, National Geographic).

QUINS PAÏSOS ESTAN DARRERE DEL FURTIVISME?

Xina és, de lluny, l’importador majoritari de la fusta il·legal procedent de Madagascar. Les principals raons són el creixement de la seva classe mitjana, que demanda mobiliari nou acord amb el seu nou nivell de vida, i les facilitats que concedeix la Xina a causa de la seva laxa legislació pel que fa a la fusta il·legal¹². Una part considerable d’aquesta fusta és utilitzada per confeccionar mobles a l’estil de la dinastia Ming, que es poden arribar a vendre per 20.000 dòlars. Al no haver-hi control sobre la fusta il·legal que entra al país, és impossible seguir el rastre de la seva procedència. És per això que, en molts casos, el mobiliari i els instruments musicals fabricats a Europa o Amèrica del Nord han estat elaborats amb part o la totalitat de fusta il·legal¹³.

Empresa de transports francesa (CMA CMG Delmas) carregant fusta il·legal a Madagascar (Foto: Mongabay).

Fábrica de tractament de fusta de palissandre. Foto d’Erik Patel, National Geographic.

BIODIVERSITAT EN PERILL

A causa de l’obertura de camins per extreure la fusta de palissandre, els lèmurs i altres espècies autòctones s’han convertit en el blanc dels caçadors furtius. A l’inici de la crisi política de l’any 2009, una quantitat descomunal de lèmurs i altres animals salvatges van ser caçats per a l’alimentació pels milers de fusters que solen viure al bosc mentre es porta a terme la tala. No obstant això, més endavant va sorgir un mercat de luxe al voltant dels lèmurs, el que va provocar que pugés la demanda de la seva carn als restaurants de les ciutats més grans i que se’ls vengués com a una delicia.

Sifaques sedosos i lèmurs de cap blanc (Eulemur albifrons) caçats per ser venuts com a menjar (Foto: Simponafotsy, Creative Commons).

Sifaques sedosos i lèmurs de cap blanc (Eulemur albifrons) caçats per ser venuts com a menjar (Foto: Marojejy Website).

Un lèmur de collar vermell (Varecia rubra), en perill crític d’extinció , jeu mort víctima de la caça furtiva (Foto: Mongabay).

Tot i que la xifra de lèmurs morts en mans dels furtius és desconeguda, hi ha nombroses espècies que estan patint les conseqüències, moltes de les quals es troben en greu perill d’extinció, com l’indri -el lèmur més gran que existeix-, el sifaca de Tattersall o el sifaca sedós. D’aquest últim es calcula una població d’uns 300 individus. La situació dels lèmurs és tan dramàtica que un estudi de l’any 2012 va alertar que el 90% de les 103 espècies de lèmurs haurien d’estar a la Llista Vermella¹⁴. A més, 23 d’elles haurien d’estar qualificades com a espècies en Perill Crític d’Extinció, el nivell més alt d’amenaça.

Un indri (Indri indri). L’especie es troba en Perill Crític d’Extinció (Foto: Erik Pattel).

Un sifaca de Tattersall (Propithecus tattersalli). L’especie es troba en Perill Crític d’Extinció (Foto: Jeff Gibbs).

Durant aquest temps també s’ha observat un increment del comerç d’animals salvatges per servir com a mascotes exòtiques, afectant principalment a camaleons i tortugues¹⁵, encara que també s’ha intensificat el contraban de lèmurs¹⁶. De fet, un estudi de l’any 2015 va estimar que la xifra de lèmurs capturats en llibertat pel mercat de mascotes exòtiques podria arribar a la alarmant xifra de 28.000 exemplars en els últims 3 anys¹⁷.

Un lèmur de cua anellada (Lemur catta) en una gàbia per a mascotes. El seu contrabant per assortir el mercat de mascotes exòtiques està delmant la seva població (Foto: Importance of lemurs).

HI HA SOLUCIONS A LLARG TERMINI? 

Sempre hi ha solucions si hi ha voluntat. Aquí hi són algunes d’elles:

• Evitar la tala selectiva de palissandre hauria de ser la prioritat número 1 per reduir els danys col·laterals que genera. Des del 2011 les espècies malgaixes del gènere Dalbergia pertanyen a l’Apèndix 3 de CITES, que els hi otorga un major grau de protecció i regula el seu comerç. No obstant això, els controls segueixen sent ineficients i la fusta segueix sortint de Madagascar direcció als ports de la Xina. Al 2013, CITES va instar a la Xina a incrementar els controls en els seus ports, però res es va fer al respecte. Com assenyala aquest article de 2015 de The guardian¹⁸, la fusta il·legal procedent de Madagascar segueix entrant en ingents quantitats, ja que la legislació xinesa permet importar fusta sense exigir permisos d’exportació.
• Una monitorització efectiva del bosc per part d’observadors independents podria donar resultats. De fet, aquest sistema ja s’ha aplicat en països com Cambodja i Camerun, aconseguint bons resultats¹⁹.
• Un altre mètode per aconseguir donar caça als furtius podría ser el sistema, cada vegada més usat, de reconeixement de l’empremta dactilar. Ja ha estat usat en ivori confiscat per identificar quines poblacions d’elefants estan sent caçades, i ja s’ha aplicat recentment en fusta il·legal d’altres països²⁰.
• Per acabar, cal que tots i cada un de nosaltres evitem adquirir mascotes exòtiques procedents de Madagascar si no hi ha una certificació legal que ens indiqui que no els estem causant cap perjudici.

Amb totes aquestes solucions, l’augment de la conscienciació de la població i una major serietat internacional referent als problemes ambientals, és possible que encara hi hagi un raig d’esperança per a la vida salvatge de Madagascar.

REFERÈNCIES

1. http://www.marojejy.com/Intro_e.htm
2. Hobbes & Dolan (2008), p. 517
3. Okajima, Yasuhisa; Kumazawa, Yoshinori (15 July 2009). “Mitogenomic perspectives into iguanid phylogeny and biogeography: Gondwanan vicariance for the origin of Madagascan oplurines”.Gene(Elsevier) 441 (1–2): 28–35. doi:1016/j.gene.2008.06.011.PMID 18598742.
4. Conservation International (2007).“Madagascar and the Indian Ocean Islands”. Biodiversity Hotspots. Conservation International. Archived from the original on 24 August 2011. Retrieved 24 August 2011.
5. Callmander, Martin; et. al (2011). “The endemic and non-endemic vascular flora of Madagascar updated”. Plant Ecology and Evolution144 (2): 121–125. doi:5091/plecevo.2011.513. Archived from the original (PDF) on 11 February 2012. Retrieved 11 February 2012.
6. http://www.wildmadagascar.org/overview/FAQs/why_is_Madagascar_poor.html
7. http://allafrica.com/stories/201510070931.html
8. http://www.marojejy.com/Breves_e.htm
9. http://news.mongabay.com/2009/08/lessons-from-the-crisis-in-madagascar-an-interview-with-erik-patel/
10. http://newafricanmagazine.com/madagascar-a-new-political-crisis/
11. http://news.mongabay.com/2015/09/activist-arrested-while-illegal-loggers-chop-away-at-madagascars-forests/
12. http://news.mongabay.com/2009/12/major-international-banks-shipping-companies-and-consumers-play-key-role-in-madagascars-logging-crisis/
13. https://www.sciencedaily.com/releases/2010/05/100527141957.htm
14. http://www.bbc.com/news/science-environment-18825901
15. http://www.ecologiablog.com/post/4016/malasia-se-incauta-de-300-tortugas-en-peligro-de-extincion-procedentes-de-madagascar
16. http://news.mongabay.com/2009/03/conservation-groups-condemn-open-and-organized-plundering-of-madagascars-natural-resources/
17. http://journals.cambridge.org/action/displayAbstract;jsessionid=AC9F12B7B37BD27ED8538264F7A0B46B.journals?aid=10245472&fileId=S003060531400074X
18. http://www.theguardian.com/environment/2015/feb/16/rosewood-madagascar-china-illegal-rainforest
19. http://www.trocaire.org/sites/trocaire/files/resources/policy/2006-forest-monitoring.pdf
20. http://voices.nationalgeographic.com/2010/05/20/madagascar_logging_crisis/
21. Imagen de portada: Alexis Dittberner, n0mad.mu project.

No tenir potes no et converteix en una serp

Amb l’arribada del bon temps és més probable que sortim al camp a gaudir de la natura i això augmenta les possibilitats de que ens trobem a serps i altres rèptils prenent el sol a sobre una pedra o corretejant entre l’herba. Les serps són el grup d’escamosos sense potes més conegut, tot i que moltes altres espècies de llangardaixos i sargantanes també han perdut les extremitats al llarg de la seva evolució. En aquesta entrada explicaré algunes característiques distintives de les tres espècies de llangardaixos sense potes que trobem a la Península Ibèrica, el vidriol i les colobretes cegues.

LLANGARDAIXOS SENSE POTES

La pèrdua de potes (apodisme) és un fenomen evolutiu que s’ha donat més d’un cop en l’ordre dels Squamata. De fet, actualment existeixen com a mínim uns nou llinatges (a part de les serps) que han patit un procés de pèrdua de la funcionalitat de les potes. En la majoria de grups això es deu a una adaptació a una vida subterrània (solen tindre la cua curta i arrodonida) o a una vida entre l’herba i la vegetació (solen tindre una cua llarga i prima).

Scheltopusik o llangardaix àpode europeu (Ophisaurus apodus) un llangardaiz sense potes de la família Anguidae, foto de Tim Vickers.

Tot i que tècnicament les serps també són llangardaixos que han perdut les potes, a diferència dels altres grups, alguns ofidis poden representar un perill per a l’ésser humà. Per això és important saber diferenciar a una serp de la resta de llangardaixos sense extremitats. Hi ha un seguit de característiques que ens poden ajudar a identificar a una serp o a un llangardaix no verinós:

• Les serps no tenen parpelles mòbils, mentre que la resta de llangardaixos si que en solen tindre.
• Els ofidis no presenten oïda externa, mentre que en la majoria de llangardaixos es pot apreciar el forat auditiu.
• Les serps presenten escames ventrals especialitzades per a la locomoció, mentre que molts llangardaixos àpodes s’han de desplaçar ajudant-se de les irregularitats del terreny.
• Molts llangardaixos àpodes poden desprendre’s de la cua com a mètode de defensa (autotomia caudal) mentre que les serps no.

Fotografia d'una mamba verda occidental (Dendroaspis viridis),un ofidi típic, per Jon Sullivan.

En una entrada anterior ja vam explicar les diferents espècies de serps que podem trobar a la Península Ibèrica. A continuació us presentaré a les tres espècies d’escamosos àpodes que ens podem trobar quan sortim a passejar per paratges naturals del nostre país.

VIDRIOL (Anguis fragilis)

El vidriol és un llangardaix àpode de la família dels ànguids (Anguidae) dintre de la qual hi trobem la subfamília Anguinae, en la que molts membres han perdut les extremitats o les tenen molt reduïdes. El nom científic del vidriol, Anguis fragilis vol dir literalment “serp fràgil”, per la seva capacitat de desprendre’s de la cua per a fugir dels depredadors.

Foto de un vidriol a prop de Nismes, per © Hans Hillewaert.

Descripció

El vidriol és un petit llangardaix sense potes que arriba a fer 40 centímetres de llargada. Presenta escates llises i brillants i un cap petit amb el coll poc definit. A diferència de les serps té parpelles mòbils, una llengua forcada i una petita obertura timpànica.

Els exemplars juvenils solen presentar una coloració bruna daurada, platejada o groguenca amb els costats i el ventre negres. Les femelles presenten una coloració semblant als juvenils, sent de color ocre amb el ventre marró fosc o negre i una banda dorsal negra, tot i que la seva coloració varia molt.

Vidriol femella, fotografiat a Hertfordshire per Peter O'Connor.

Els mascles són més uniformes, amb el dors i els costats de color bru, grisós o castany i alguns amb taques marrons als costats que es poden tornar de color blau.

Mascle de vidriol, amb les taques blaves distintives, per Maria Haanpää.

Hàbitat i distribució

És un rèptil àmpliament distribuït per la major part d’Europa, trobant-se des de la Península Ibèrica, Anglaterra i Escòcia fins a Iran i l’oest de Sibèria, passant per Grècia i Turquia.

Mapa mostrant la distribució del vidriol, per Osado.

A la Península Ibèrica es troba sobretot a la meitat nord, ocupant gran part de Galícia, Astúries, Cantàbria, País Basc i Castilla y León i el nord d’Aragó i Catalunya. El vidriol és una espècie comuna que passa desapercebuda pels seus costums discrets. Els podem trobar en una àmplia varietat d’hàbitats oberts com ara herbassars, matollars i boscos oberts.

Distribució del vidriol a Espanya, per Lameiro.

A diferència de la majoria de rèptils que busquen el sol per a escalfar-se, el vidriol té una marcada preferència pels llocs humits i ombrívols, amb vegetació baixa i abundant. Es sol refugiar sota pedres, troncs, plàstics o caus de petits mamífers.

Un vidriol mascle en el seu hàbitat, als Països Baixos, per Viridiflavus.

Biologia i ecologia

A la Península Ibèrica el vidriol està actiu des de finals de febrer fins al novembre, moment en que comença la hibernació, durant la qual s’agrupen fins a 100 individus. L’aparellament dura des de mitjans de març fins al juliol, durant el qual es poden produir baralles entre els mascles. La gestació del vidriol dura uns 3 mesos, és una espècie ovovivípara (té ous però aquests eclosionen a l’interior de la femella) i pareix entre 2 i 22 cries.

Nombroses espècies de rèptils, aus i mamífers s’alimenten d’aquesta espècie. Com molts altres llangardaixos, el vidriol es pot desprendre de la cua com a mètode de defensa, la qual es continua movent mentre que el que queda de l’animal fuig. La cua es comença a regenerar al cap d’unes setmanes.

Fotografia d'un vidriol després de desprendre's de la seva cua, per SuperMarker.

El vidriol s’alimenta de cargols, cucs, larves d’insectes i molts altres invertebrats petits, ja que a diferència de les serps, no pot desencaixar les mandíbules per a empassar-se grans preses. A molts llocs ha estat injustament perseguit tot i ser una espècie beneficiosa per a camps i jardins, ja que s’alimenta de molts animals considerats plagues per a les plantes.

Foto d'un vidriol apunt de menjar-se un llimac, per Biosphoto/Thiebaud Gontard.

COLOBRETES CEGUES (Blanus cinereus i Blanus mariae)

Els amfisbènids (clade Amphisbaenia) són un grup altament especialitzat d’escamosos subterranis coneguts amb el nom de llangardaixos cecs. Tot i que externament s’assemblen a algunes serps primitives, es diferencien en que, mentre que les serps van perdre primer les potes del davant i el pulmó esquerre, els amfisbènids van perdre primer les potes del darrera i el pulmó dret. Actualment es coneixen unes 180 espècies d’amfisbènids, dues de les quals les trobem a la Península Ibèrica: la colobreta cega ibèrica (Blanus cinereus) i la colobreta cega de Maria (Blanus mariae), ambdues diferenciant-se tant per la distribució com per estudis genòmics.

Colobreta cega ibèrica a Andalusia, foto feta per Antonio.

Descripció

Les colobretes cegues són uns rèptils estrictament adaptats a la vida subterrània i amb un aspecte semblant a un cuc de terra. A primera vista resulta difícil diferenciar el cap de la cua, cosa que els resulta molt útil a l’hora de fugir dels depredadors (igual que el vidriol poden desprendre’s de la cua, tot i que aquesta no es regenera completament).

Colobreta cega ibèrica al costat de Múrcia. Notis la similitud entre el cap i la cua. Foto de Jorozko.

Els adults arriben a mesurar més de 15 centímetres de llargada, amb alguns exemplars arribant als 30 centímetres. El cap és curt i arrodonit, amb una àmplia placa frontal per a ajudar en l’excavació. Els ulls són vestigials (només detecten canvis en la intensitat de la llum) i estan coberts d’escates, mentre que l’oïda i l’olfacte estan altament desenvolupats.

Foto del cap d'una colobreta cega ibèrica, en la que es poden veure els ulls coberts d'escates, per J. Gállego.

Les escates són rectangulars i estan distribuïdes formant anells al voltant del cos. La coloració passa pel rosa pàl·lid, el porpra fosc i el marró, i no existeix diferència entre mascles i femelles. Com tots els amfisbènids, les colobretes cegues poden desplaçar-se tant endavant com endarrere.

Colobreta cega adulta al costat de Càceres, en la que es veuen les escates rectangulars i uniformement distribuïdes. Foto de Mario Modesto.

Hàbitat i distribució

Les dues espècies de colobretes cegues es troben exclusivament a la Península Ibèrica excepte pel nord i nord-est, des del nivell del mar fins als 1800 metres (a Sierra Nevada). La colobreta cega ibèrica (Blanus cinereus) és la més estesa, mentre que la colobreta cega de Maria (Blanus mariae) ocupa el sud-oest peninsular.

Mapa de distribució que inclou tant a Blanus cinereus com a Blanus mariae, per Carlosblh.

Les colobretes cegues es troben en una gran varietat d’hàbitats, des de boscos d’alzines, pins i roures fins a cultius, jardins i àrees sorrenques. És una espècie d’hàbits subterranis que es sol refugiar a sota de pedres i troncs. Igual que el vidriol prefereix els ambients humits i amb terrenys tous per a poder excavar.

Biologia i ecologia

Les colobretes cegues estan actives tot l’any, tot i que intensifiquen la seva activitat durant la primavera i l’estiu, i també després de les pluges. Durant el dia solen refugiar-se en galeries excavades sota terra o a sota de troncs i pedres. A l’hivern mantenen la seva temperatura corporal movent-se per les galeries a diferents profunditats o bé col·locant-se sota pedres exposades al sol.

Foto d'una colobreta cega ibèrica aprop de Cadis, foto feta per Jorge López.

La seva dieta es composa d’insectes, aràcnids i altres artròpodes que troben entre la fullaraca o sota terra. Les colobretes són depredades per un gran nombre de vertebrats terrestres, i els seus mètodes de defensa inclouen: escissió de la cua, fugir per alguna de les seves galeries o embolicar-se i fer-se una bola.

Vídeo d'una colobreta cega ibèrica d'Albacete, per Encarna Buendia.

L’època d’aparellament va del febrer al juny, mentre que la còpula es sol produir entre l’abril i el maig. La femella pon un únic ou relativament gran, que abandona enterrat sota terra. El període d’incubació dura entre 69 i 82 dies, i els recent nascuts mesuren entre 78 i 86 mil·límetres.

Foto d'una parella de colobretes cegues ibèriques en un jardí aprop de Sevilla, per Richard Avery.

ALTRES LLANGARDAIXOS ÀPODES

Com ja hem dit, a part de les espècies aquí descrites existeixen molts altres grups de llangardaixos àpodes arreu del món. Alguns dels grups més destacats són:

La família Scincidae: Família de llangardaixos rabassuts amb potes curtes, molts membres de la qual no presenten extremitats funcionals. A la Península Ibèrica hi trobem dues espècies: la bívia ibèrica (Chalcides bedriagai) i el lludrió llistat o bívia tridàctila (Chalcides striatus).

Bívia tridàctila o lludrió llistat, foto de Benny Trapp.

La família Pygopodidae: llangardaixos amb extremitats absents o reduïdes emparentats amb els geckos

Foto d'un llangardaix àpode de Burton (Lialis burtoni) del sud d'Austràlia, per Matt.

La família Dibamidae: Llangardaixos àpodes tropicals i de costums excavadors.

Foto d'un dibàmid anomenat Anelytropsis papillosus, presa de Tod W. Reeder et al.

La família Anniellidae: Llangardaixos àpodes americans.

Un llangardaix àpode del gènere Anniella, de California, per Marlin Harms.

Encara que la majoria de llangardaixos àpodes siguin inofensius, no vol dir que puguem tocar-los i manipular-los de qualsevol manera quan ens els trobem a la natura. Els llangardaixos àpodes, com la majoria d’animals salvatges, s’estressen fàcilment amb el contacte humà i no s’haurien  de manipular, excepte per a propòsits científics. La millor manera de disfrutar de la natura és observant-la sense pertubrar-la.

REFERÈNCIES

S’han consultat les següents fonts durant l’elaboració d’aquesta entrada:

• Foto de portada: David López Bosch.
• http://animals.howstuffworks.com/snakes/legless-lizard-vs-snake1.htm
• http://www.mapoflife.org/topics/topic_378_Limblessness-in-lizards/
• http://www.vertebradosibericos.org/reptiles/listareptiles.html
• http://www.magrama.gob.es/es/biodiversidad/temas/inventarios-nacionales/0904712280003d45_tcm7-21472.pdf
• http://www.asturnatura.com/especie/anguis-fragilis.html
• http://www.vertebradosibericos.org/reptiles.html
• http://reptile-database.reptarium.cz/species?genus=Anguis&species=fragilis

Qui es carrega la naturalesa?

Fa unes setmanes, en aquest blog es varen resumir els resultats de l’Informe Planeta Viu per l’any 2014, en el qual es detallava l’estat de conservació dels vertebrats. Ara, un estudi publicat al novembre d’aquest any a la revista PlosONE, treu a la llum quins països són els més responsables d’aquestes pèrdues. 

INTRODUCCIÓ

La preocupació dels diferents governs dels països del món per a la conservació de la naturalesa va fer que es promogués la Convenció sobre la Diversitat Biològica i varen acordar que pel 2010 s’hauria reduït la pèrdua de biodiversitat. El cert és que no es va aconseguir i varen planificar pel 2020 que s’hauria evitat l’extinció de les espècies en perill i el seu estat de conservació hauria millorat.

Els resultats de l’estudi que aquí es presenten es basen en l’Índex de la Llista Vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (IUCN, en anglès), el qual se basa en deteriorament o la millora de l’estat de conservació entre diferents períodes de temps.

Segons un estudi publicat a Science, s’ha produït una caiguda en el mencionat Índex del 0,02% pels ocells, un 0,07% pels mamífers i un 0,14% pels amfibis; el que significa que s’ha accelerat la taxa de pèrdua per aquests grups.

IMPACTE PER ZONES

Malgrat que en general la majoria de regions i països han causat un impacte negatiu en les tendències globals, en algunes ha estat positiu. Són exemples d’aquest últim cas les Illes Cook, Fiji, Maurici, Seychelles i Tonga.

Tendències globals en l'estat de conservació dels vertebrats. En verd les regions amb impactes positius i en magenta amb impacte negatiu. Les àrees encerclades indican les illes. (Rodrigues et al. 2014, Creative Commons)

Observen una variació considerable en les tendències entre països y regions. La que més contrast presenta és entre terra i mar: en les àrees terrestres els canvis són principalment negatius, mentre que a nivell marí són positius en la majoria de zones. El motiu d’aquest canvi es deu a la millora de dues espècies de misticet, la iubarta o balena de gep (Megaptera novaeangliae) i la balena blava (Balaenoptera musculus). De tota manera, àrees marines com les Illes Galápagos han tingut un impacte negatiu.

L’estudi ha mostrat que més de la meitat del canvi total net en l’estat de la Llista Vermella es deu a canvis produïts en menys de l’1% de la superfície terrestre, essent només 8 països els responsables d’aquest fet. Aquests països són: Austràlia, Xina, Colòmbia, Equador, Indonesia, Malàisia, Mèxic i Estats Units.

La meitat del dany causat als vertebrats el causen només 8 països. 

L’explicació es deu a que els països amb més biodiversitat única (endemismes) són més vulnerables a patir les pèrdues més grans. Aquests 8 països anteriors ostenten el 33% de la diversitat mundial. De tota manera, Brasil, la República Democràtica del Congo, Índia i Perú presenten un 23% de la biodiversitat mundial i només presenten un 8% de les pèrdues.

IMPACTE PER GRUP

Els patrons de canvi difereixen entre els tres grups. Als Estats Units, mentre que ha millorat l’estat de conservació dels mamífers, ha empitjorat en amfibis i ocells. A Austràlia, Colòmbia i Mèxic el deteriorament s’ha produït sobretot en amfibis, mentre que a Indonesia és sobretot en aus i mamífers.

Tendències globals en l'estat de conservació dels amfibis (A), ocells (B) i mamífers (C). En verd les regions amb impactes positius i en magenta amb impacte negatiu. Les àrees encerclades indican les illes. (Rodrigues et al. 2014, Creative Commons)

AMENACES

Els autors de l’estudi han analitzat quines són les amenaces principals a les que s’afronten els diferents països i que posen en risc l’estat de conservació dels seus vertebrats. Estudien l’impacte de l’agricultura, l’explotació forestal, la caça, les pesqueries, les espècies invasores i el canvi climàtic.

Contribució en les diferents països de les diferents amenaces per a la conservació de les espècies. Agricultura (A), explotació forestal (B), caça (C), pesqueries (D), espècies invasores (E) i canvi climàtic (F). (Rodrigues et al. 2014, Creative Commons)

L’agricultura i l’explotació forestal són les principals responsables de la pèrdua de biodiversitat al sud-est asiàtic, especialment a Indonèsia i Malàisia. La caça d’animals per a menjar, medicina tradicional i el tràfic d’animals domèstics afecta sobretot als països asiàtics, sobretot a Xina i Indonesia. A les illes oceàniques i Austràlia, Colòmbia, Equador, Costa Rica i Panamà afecten especialment les espècies invasores (depredadors, modificadors d’hàbitat i patògens).

Aquesta publicació està sota una llicència Creative Commons:
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.