Arxiu d'etiquetes: eriçó

Coneix als micromamífers

Felins , llops , elefants , simis … coneixem els grans mamífers però, i els més petits? Què és una almesquera o un almiquí? Segueix llegint per conèixer els mamífers de talla petita i la seva importància.

QUÈ ÉS UN MICROMAMÍFER?

La paraula micromamífer no té valor taxonòmic , és a dir, no es tracta de cap nom que la biologia utilitzi en la classificació dels mamífers. Tot i així, aquest terme col·loquial, igual que el mot “dinosaure“, sí que s’utilitza en publicacions científiques per agrupar diversos ordres de mamífer de mida petita, tot i que en un mateix grup taxonòmic hagi espècies de grans dimensions. La consideració de què és o no un micromamífer doncs, pot variar segons els autors.

El erizo europeo (Erinaceus europaeus), un micromamífero. Fuente
L’eriçó europeu (Erinaceus europaeus), un micromamífer. Fuente

En general, es consideren micromamífers els individus dels següents grups:

  • Quiròpters (ratpenats)
  • Rosegadors (rates, ratolins, esquirols, marmotes, castors, gossets de les praderies, hàmsters, lemmings, jerbus, talpons, xinxilles …)
  • Lagomorfs (conills, llebres i piques)
  • Insectívors (musaranyes, eriçons, talps, almesquera…)

RATPENATS (QUIRÒPTERS)

Com vam veure en un article anterior, els ratpenats són animals imprescindibles per als ecosistemes, a més de posseir certes característiques peculiars que els fan mereixedors de diversos rècords: són els únics mamífers capaços de volar activament, estan distribuïts per gairebé tots els continents, no solen emmalaltir… per conèixer-los a fons, entra a Per a què serveix un ratpenat?

Crías de zorro volador rescatadas por la Australian Bat Clinic después de las inundaciones de 2010. Fuente
Cries de guineu voladora rescatades per l’Australian Bat Clinic després de les inundacions de 2010. Font

A la Península Ibèrica habiten vuit espècies. Pots conèixer més d’elles a la pàgina de Fauna Ibèrica.

ROSEGADORS

Els rosegadors són l’ordre més nombrós de mamífers: representen més del 40% del total i habiten en tots els continents excepte l’Antàrtida. Alguns rosegadors no es consideren micromamífers per la seva gran grandària, com les capibares que habiten a Sud-Amèrica o els porcs espins. La majoria són quadrúpedes amb cua llarga, urpes, bigotis llargs i grans dents incisives de creixement continu. Això els obliga a rosegar constantment gràcies a les seves mandíbules especialitzades per desgastar-los i mantenir-los sempre afilats. Els seus sentits sols estar desenvolupats, especialment l’olfacte i oïda, així com el sentit del tacte en els seus bigotis. Es comuniquen per l’olor i vocalitzacions diverses.

Topillo común (Pitymys duodecimcostatus). Foto: Herminio M. Muñiz
Talpó comú (Microtus duodecimcostatus). Foto: Herminio M. Muñiz

La majoria de les espècies són socials i formen grans comunitats. La seva anatomia està més generalitzada que la d’altres mamífers, cosa que els permet adaptar-se en hàbitats diferents. Sumat a l’alt índex de natalitat, poden mantenir les poblacions estables en condicions adverses. La rata negra per exemple, pot tenir ventrades cada mes de més de 10 cries a partir dels 2 mesos d’edat.

Lirón gris (Glis glis). Foto: Miguel Ángel Castaño Ortega
Liró gris (Glis glis). Foto: Miguel Ángel Castaño Ortega

Alguns rosegadors, sobretot rates i ratolins, ocupen els mateixos hàbitats que els humans i són considerats una plaga: a més de consumir aliments humans, poden contaminar-los amb la seva orina i femta i són transmissors de més de 20 malalties, entre elles el tifus i la pesta.

Ardilla roja (sciurus vulgaris). Foto: Peter Trimming
Esquirol comú (Sciurus vulgaris). Foto: Peter Trimming

A la Península Ibèrica habiten unes 23 espècies, repartides en 5 famílies:

  • Cricetidae : talpons (8 espècies), rata d’aigua meridional i rata mesquera (aquesta última al·lòctona).
  • Gliridae : liró gris i rata cellarda.
  • Sciuridae : esquirol comú, vermella o europea.
  • Muridae : ratolins (ratolí de camp, ratolí domèstic, ratolí comú…) i rates (rata comuna, rata negra)
  • Myocastoride : coipú (al·lòctona)

Coipú (Myocastor coypus). Foto: www.simbiosisactiva.org
Coipú (Myocastor coypus). Foto: http://www.simbiosisactiva.org

CONILLS, LLEBRES I PIQUES (LAGOMORFS)

Al contrari del que creu molta gent per la seva anatomia i costums, els conills i llebres no són rosegadors, sinó que pertanyen a l’ordre dels lagomorfs . A diferència d’ells, tenen la cua petita i rodona, potes amb pell espessa i pèls a les plantes que ajuden a l’adherència mentre corren.

pica-de-ili
Pica de Ili. En perill d’extinció, va ser vista novament després de 10 anys desapareguda. Foto: Li Weidong

Totes les espècies són terrestres i es distribueixen per gairebé tot el món. Es troben entre els animals més caçats, per la qual cosa el seu cos presenta adaptacions per eludir als seus depredadors:

  • Orelles llargues per a una bona audició
  • Ulls a la part alta del cap amb una visió de gairebé 360º
  • Potes posteriors allargades per arribar fins a 56 km/h

Igual que els rosegadors, els incisius també són de creixement continu, però darrere d’ells hi ha un altre parell més petit ( “dents de clavilla”) i també tenen altes taxes de reproducció (algunes espècies poden concebre una segona ventrada abans de parir la primera), maduresa sexual als pocs mesos de vida i gestacions curtes.

Comparación entre el cráneo de los lagomorfos (arriba) y roedores (abajo). Fuente
Comparació entre el crani dels lagomorfs (a dalt) i rosegadors (a baix). Font

Els lagomorfs són herbívors. Practiquen la cecotròfia: les substàncies que no poden digerir les evacuen per l’anus en forma de boles toves que es tornen a menjar, per a que pateixin una segona digestió. Si tens un conill com a mascota, ¡aquest comportament és completament normal!

A la Península Ibèrica habita el conill de camp i 4 espècies de llebres (ibèrica, europea, del piornal i del Cabo (al·lòctona).

Conejo (izquierda) y liebre (derecha). Fuente
Conill (esquerra) i llebre (dreta)-. Font

MICROMAMÍFERS INSECTÍVORS

Actualment l’ordre Insectivora està en desús i els micromamífers que s’alimenten d’insectes (i altres animalons) els podem classificar en 5 ordres:

  • Eriçons i rates lunars o gimnurs (Erinaceomorpha)
  • Musaranyes, talps i almesqueres, solenodonts o almiquís (Soricomorpha).
  • Tenrecs, musaranyes-llúdriga africanes i talps daurats africans (Afrosoricida)
  • Musaranyes elefant (Macroscelidea)
  • Tupaies (Scandentia)

solenodonte de La Española (Solenodon paradoxus
Solenodont de La Española (Solenodon paradoxus). Foto de Eladio M. Fernández.

Es consideren dels mamífers més primitius. Moltes espècies es caracteritzen per:

  • Morro allargat, prim i mòbil. Tenen bon olfacte
  • Orelles i ulls petits o subdesenvolupats en algunes espècies, com en els talps
  • 5 dits amb urpes a cada pota
  • Cos allargat (musaranyes llúdria), cilíndric (talps) o rabassut (eriçons)
  • Són plantígrads (es desplacen col·locant la planta i el taló del peu al mateix temps)
  • Algunes espècies, com eriçons i tenrecs, presenten pues
  • Els solenodonts, musaranyes i musaranyes aquàtiques són dels pocs mamífers verinosos que existeixen. Llegeix aquest article per saber més.

Musgaño (Neomys anomalus). Foto de rollin Verlinde.

Musaranya aquàtica mediterrània (Neomys anomalus). Foto de Rollin Verlinde.

La majoria són nocturns i la seva dieta es basa en insectes, aranyes i cucs, encara que també consumeixen plantes i altres animals. A més, no són els únics mamífers que mengen insectes.

Tenrec rayado (Hemicentetes semispinosus). Foto de Robert Siegel
Tenrec ratllat de les terres baixes (Hemicentetes semispinosus). Foto de Robert Siegel

A la Península Ibèrica habiten l’almesquera, 2 espècies d’eriçó, unes 5 espècies de musaranyes, 2 espècies de musaranya aquàtica i el talp ibèric. Si vols conèixer més sobre l’almesquera, a la pàgina de El Bichólogo trobaràs més informació.

Desmán Ibérico (Galemys pyrenaicus). Foto: David Pérez
Almesquera (Galemys pyrenaicus). Foto: David Pérez

IMPORTÀNCIA DELS MICROMAMÍFERS

  • En paleozoologia, els fòssils de micromamífers aporten molta informació ja que solen trobar-se més sovint en els jaciments que els d’altres mamífers. A més, moltes vegades els seus ossos es troben acumulats a causa dels costums dels seus depredadors. Aporten valuosa informació sobre el clima de temps passats (paleoclimatologia) i sobre la classificació de les roques en estrats segons la seva presència en forma de fòssils (bioestratigrafia ).
  • Malgrat la seva mala fama, algunes espècies de rosegadors són beneficioses, controlant poblacions d’insectes i destruint males herbes, contribuint a la salut dels boscos escampant fongs… encara que el seu ús actualment està qüestionat, també els devem avenços mèdics a causa de la investigació en laboratoris.
  • Moltes espècies són responsables de la dispersió del pol·len o llavors.
  • Són vitals en estratègies de conservació i manteniment de les seves espècies depredadores en declivi, com el mussol pirinenc ( eferència ) o el linx ibèric.
  • Com que alguns viuen en caus (conills) o són excavadors, contribueixen a la ventilació dels sòls i a la seva fertilitat.

Esperem que a partir d’ara, quan pensis en mamífers, ja no només et vinguin a la ment dels més emblemàtics, sinó que els de talla petita també tinguin el protagonisme que mereixen.

REFERÈNCIES

mireia querol rovira

Evolució per a principiants 2: la coevolució

Després de l’èxit d’Evolució per a principiants, seguim amb un article per seguir coneixent aspectes bàsics de l’evolució biològica. Per què hi ha insectes que semblen orquídies i viceversa? Per què gaseles i guepards són gairebé igual de ràpids? Per què el teu gos t’entén? En altres paraules, què és la coevolució?

QUÈ ÉS LA COEVOLUCIÓ?

Ja sabem que és inevitable que els éssers vius estableixen relacions de simbiosi entre ells. Uns depenen d’altres per sobreviure, i alhora, de l’accés a elements del seu entorn com aigua, llum o aire. Aquestes pressions mútues entre espècies fan que evolucionin conjuntament i segons evolucioni una espècie, obligarà al seu torn a l’altra a evolucionar. Vegem alguns exemples:

POL·LINITZACIÓ

El procés més conegut de coevolució el trobem en la pol·linització. Va ser de fet el primer estudi coevolutiu (1859), a càrrec de Darwin, encara que ell no utilitzés aquest terme. Els primers en utilitar-lo van ser Ehrlich i Raven (1964).

Els insectes ja existien molt abans de l’aparició de plantes amb flor, però el seu èxit es va deure al descobriment que el pol·len és una bona reserva d’energia. Al seu torn, les plantes troben en els insectes una manera més eficaç de transportar el pol·len cap a una altra flor. La pol·linització gràcies al vent (anemofilia) requereix més producció de pol·len i una bona dosi d’atzar perquè almenys algunes flors de la mateixa espècie siguin fecundades. Moltes plantes han desenvolupat flors que atrapen als insectes fins que estan coberts de pol·len i els deixen escapar. Aquests insectes presenten pèls en el seu cos per permetre aquest procés. Al seu torn alguns animals han desenvolupat llargs apèndixs (becs dels colibrís, espiritrompes de certes papallones…) per accedir al nèctar.

Polilla de Darwin (Xantophan morganii praedicta). Foto de Minden Pictures/Superstock
Arna de Darwin (Xantophan morganii praedicta). Foto de Minden Pictures/Superstock

És famós el cas de l’arna de Darwin (Xanthopan morganii praedicta) de la qual ja hem parlat en una ocasió. Charles Darwin, estudiant l’orquídia de Nadal (Angraecum sesquipedale), va observar que el nèctar de la flor es trobava a 29 cm de l’exterior. Va intuir que hauria d’existir un animal amb una espiritrompa d’aquesta mida. Onze anys després, el mateix Alfred Russell Wallace el va informar que havia esfinxs de Morgan amb trompes de més de 20 cm i un temps més tard es van trobar a la mateixa zona on Darwin havia estudiat aquesta espècie d’orquídia (Madagascar). En honor de tots dos es va afegir el “praedicta” al nom científic.

També existeixen les anomenades orquídies abelleres, que imiten femelles d’insectes per assegurar la seva pol·linització. Si vols saber més sobre aquestes orquídies i la de Nadal, no et perdis aquest article de l’Adriel.

Anoura fistulata, murcielago, bat
El ratpenat Anoura fistulata i la seva llarga llengua. Foto de Nathan Muchhala

Però moltes plantes no només depenen dels insectes, també algunes aus (com els colibrís) i mamífers (com ratpenats) són imprescindibles per a la seva fecundació. El rècord de mamífer amb la llengua més llarga del món i segon vertebrat (per darrere del camaleó) se l’emporta un ratpenat de l’Equador (Anoura fistulata); seva llengua mesura 8 cm (el 150% de la longitud del seu cos). És l’únic que pol·linitza una planta anomenada Centropogon nigricans, malgrat l’existència d’altres espècies de ratpenats en el mateix hàbitat de la planta. Això planteja la pregunta sobre si l’evolució està ben definida i es dóna entre parells d’espècies o per contra és difusa i es deu a la interacció de múltiples espècies.

RELACIONS DEPREDADOR-PRESA

El guepard (Acinonyx jubatus) és el vertebrat més ràpid sobre la terra (fins a 115 km/h). La gasela de Thomson (Eudorcas thomsonii), el segon (fins a 80 km/h). Els guepards han de ser prou ràpids per capturar alguna gasela (però no totes, a risc de desaparèixer ells mateixos) i les gaseles prou ràpides per escapar alguna vegada i reproduir-se. Sobreviuen les més ràpides, així que al seu torn la naturalesa selecciona els guepards més ràpids, que són els que sobreviuen al poder menjar. La pressió dels depredadors és un factor important que determina la supervivència d’una població i quines estratègies ha de seguir la població per sobreviure. Així mateix, els depredadors hauran de trobar solucions a les possibles noves formes de vida de les seves preses per tenir èxit.

Guepardo persiguiendo una gacela. Foto de Federico Veronesi

Guepard perseguint una gasela de Thomson a Kenya. Foto de Federico Veronesi

El mateix succeeix amb altres relacions depredador-presa, paràsit-hoste o herbívors-plantes, ja sigui amb el desenvolupament de la velocitat o altres estratègies de supervivència com verins, punxes…

HUMANS I GOSSOS… I BACTERIS

La nostra relació amb els gossos, que data de temps prehistòrics, també és un cas de coevolució. Això ens permet, per exemple, crear llaços afectius amb només mirar-los. Si vols ampliar la informació, et convidem a llegir aquest article passat on vam tractar el tema de l’evolució de gossos i humans en profunditat.

Un altre exemple és la relació que hem establert amb els bacteris del nostre sistema digestiu, indispensables per a la nostra supervivència. O també amb els patògens: han coevolucionat amb els nostres antibiòtics, de manera que en usar-los indiscriminadament, s’ha afavorit la resistència d’aquestes espècies de bacteris als antibiòtics.

IMPORTÀNCIA DE LA COEVOLUCIÓ

La coevolució és un dels principals processos responsables de la gran biodiversitat de la Terra. Segons Thompson, és la responsable que hi hagi milions d’espècies en lloc de milers.

Les interaccions que s’han desenvolupat amb la coevolució són importants per a la conservació de les espècies. En els casos on l’evolució ha estat molt estreta entre dues espècies, l’extinció d’una portarà a l’altra gairebé amb seguretat també a l’extinció. Els humans alterem constantment els ecosistemes i per tant, la biodiversitat i evolució de les espècies. Amb només la disminució d’una espècie, afectem moltes més. És el cas de la llúdriga marina (Enhydra lutris), que s’alimenta d’eriçons.

Nutria marina (Enhydra lutris) comiendo erizos. Foto de Vancouver Aquarium
Llúdriga marina (Enhydra lutris) menjant eriçons. Foto de Vancouver Aquarium

En ser caçada per la seva pell, el segle passat els eriçons van augmentar de nombre, van arrasar poblacions senceres d’algues (consumidores de CO2, un dels responsables de l’escalfament global), les foques que trobaven refugi en les algues ara inexistents, eren més caçades per les orques… la llúdriga és doncs una espècie clau per a l’equilibri d’aquest ecosistema i del planeta, ja que ha evolucionat conjuntament amb els eriçons i algues.

De les relacions coevolutives entre flors i animals depèn la pol·linització de milers d’espècies, entre elles moltes d’interès agrícola, de manera que no cal perdre de vista la gravetat de l’assumpte de la desaparició d’un gran nombre d’abelles i altres insectes en els últims anys. Un complex cas de coevolució que ens afectaria directament és la reproducció de la figuera.

EN RESUM

Com hem vist, la coevolució és el canvi evolutiu entre dues o més espècies que interactuen, de manera recíproca i gràcies a la selecció natural.

Perquè hi hagi coevolució s’ha de complir:

  • Especificitat: l’evolució de cada caràcter d’una espècie es deu a pressions selectives del caràcter de l’altra espècie.
  • Reciprocitat: els caràcters evolucionen de manera conjunta.
  • Simultaneïtat: els caràcters evolucionen al mateix temps.

REFERENCIAS

mireia querol rovira