Arxiu d'etiquetes: espanya

Taurons: de depredador a presa

En aquesta ocasió us volem parlar d’un tema bastant delicat i que potser molts de vosaltres ni tant sols coneix, tot i que en els últims anys se’n parla bastant. Es tracta de l’aleteig de taurons, una pràctica insostenible i macabra que es produeix en les nostres aigües.

INTRODUCCIÓ

Els taurons, junt a les rajades i torpedes, formen el grup dels elasmobranquis. Es caracteritzen per la  manca d’espines òssies i tenen l’esquelet format per cartílags. Presenten vàries fileres de dents, les quals es van renovant contínuament. Els taurons, com que es troben a dalt de tot de les xarxes tròfiques, són animals depredadors. Això significa que devoren però no són devorats. De tota manera, això ja veurem que no és així, doncs hi ha una espècie que té la capacitat de pescar-los, tallar-els-hi les aletes i tornar-los a tirar al mar.

QUÈ ÉS L’ALETEIG DE TAURONS?

L’aleteig de taurons (conegut en anglès com a shark finning) consisteix en treure i guardar les aletes dels taurons i descartar la resta del cos.

4145Pescador tallant una aleta a un tauró (Foto: Gary Stokes; Sea Shepherd, Hong Kong).

L’animal molt sovint encara és viu quan es tira a l’aigua, de manera que no pot nedar i s’enfonsa lentament cap al fons del mar; on, encara viu, serveix d’aliment per altres organismes. Els pescadors només guarden les aletes doncs el seu valor econòmic és molt més alt que la carn de l’animal, de manera que descarten el cos per tal de tenir més espai per a més aletes. En el següent vídeo, el qual és molt dur de veure, podem veure aquesta activitat:

ÉS IL·LEGAL?

L’aleteig de taurons és una pràctica prohibida a tot Europa des de l’any 2003, amb l’aprovació del Reglament (CE) Nº 1185/2003 del Consell (de 26 de juny de 2003), sobre el tallament  de les aletes de tauró en bucs, però la legislació permetia desembarcar aletes sense el cos, sota permís, i si el pes de l’aleta no superava el 5% del pes de l’animal. Això significa que, malgrat la norma, l’aleteig continuava produint-se. Aquest reglament presentava un conjunt de buits legals que permetien, gràcies a l’article 4, expedir uns permisos especials que permetien tallar les aletes a bord dels vaixells i desembarcar aquestes i els cossos en ports diferents, el que suposava una gran dificultat per controlar que no es produís l’aleteig.

Per tot això, l’any 2011, la Comissió Europea proposa la obligatorietat de desembarcar els taurons amb les aletes adherides de forma natural al cos, la qual va ser àmpliament recolzada per les organitzacions conservacionistes, gran part de la comunitat científica, el públic en general, el Consell de Ministres de la UE i el Comitè de Medi Ambient de la UE. Però no tot era tant maco, doncs Espanya i Portugal, principals països pescadors de taurons a la UE, es van manifestar en contra d’aquesta reforma. Aquests dos països tenen una flota de palangrers d’altura que treballen a l’Atlàntic Nord.

Finalment, al juliol del 2013, s’aprova la modificació del reglament europeu sobre l’aleteig, el Reglament (UE), Nº 605/2013 del Parlament Europeu i el Consell (de 12 de juny de 2013) pel que es modifica el reglament de l’any 2003; i s’estableix la mesura d’obligar a desembarcar els cossos dels taurons amb les aletes adherides. Aquesta mesura ha estat eficaç en la lluita contra aquesta pràctica a la resta del món. Portugal i Espanya es varen oposar a aquesta mesura ja que reduïa molt el benefici, doncs les bodegues se’ls hi omplen abans.

PER QUÈ ES FA?

Aquesta mala pràctica pesquera es va expandir degut a l’elevat preu de les aletes de tauró al mercat asiàtic per a fer sopa d’aleta de tauró i per cures tradicionals. Per fer-nos una idea, cada quilo d’aleta fresca o congelada té un valor de 20€ (si és assecada el preu s’incrementa molt més), mentre que si és de carn el benefici és només d’1€. La UE captura taurons al Mediterrani i als oceans Atlàntic, Índic i Pacífic. És la potència mundial en pesca de tauró, amb un 17% de les captures declarades el 2009, i l’exportador més gran d’aletes a Hong Kong i a Xina.

_MG_7002Aletes de tauró escampades perquè s'assequin al sol (Gary Stokes; Sea Shepherd, Hong Kong).
_MG_7411Aletes de tauró escampades perquè s'assequin al sol (Gary Stokes; Sea Shepherd, Hong Kong).

QUINES ESPÈCIES ES PESQUEN?

Actualment, es pesquen moltes espècies de tauró ja que, malgrat el 28% de les espècies es consideren amenaçades d’extinció per la IUCN, no estan protegides moltes d’elles. A Espanya i Europa hi ha un total de 9 espècies protegides. A més, no hi ha establertes quotes pesqueres per a aquestes espècies, el que significa que es poden pescar fins a l’extinció. I per què no hi ha quotes? Doncs perquè la regulació de la pesca a la UE està molt condicionada per la pressió d’Espanya i Portugal. De tota manera, els especialistes estimen que cada any es maten 100 milions de taurons per les seves aletes.

La tintorera és l’espècie principal capturada per la flota palangrera de l’Atlàntic. Si ens fixem en les estadístiques de les captures de tintoreres declarades al port de Vigo (2468 tones i més de 3 milions d’euros de benefici, segons dades del Puerto de Vigo) es pot observar que és un gran negoci: és legal, no hi ha quotes i les aletes es paguen molt bé al mercat de les aletes de Hong Kong.

QUIN IMPACTE TÉ L’ALETEIG DE TAURONS?

L’aleteig té els següents impactes:

  • Pèrdua i devastació de les poblacions de taurons a tot el món. Els experts estimen que en una dècada, moltes espècies de taurons s’hauran perdut degut a la pesca de palangre.
  • Pesqueria insostenible. La gran quantitat de taurons pescats i la mancança de selecció farà manllevar les seves poblacions més ràpid del que ells tenen la capacitat de recuperar.
  • Amenaça l’estabilitat dels ecosistemes marins.
  • Impossibilita la recollida de dades fiables sobre captures de taurons.
  • Rebuig de proteïnes i altres productes derivats, doncs l’aleteig redueix l’ús dels productes del tauró en un 95%.

REFERÈNCIES

AGRAÏMENT

No voldria acabar aquest article sense agrair l’ajuda i paciència brindada per la Mónica Alonso Ruíz, responsable de comunicació i de Madrid de Alianza Tiburones Canarias, la qual m’ha informat i aportat gran part de la informació i les dades contingudes aquí.

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Mercuri en dofins llistats (Stenella coeruleoalba) del Mediterrani (I): origen i nivells

Després de setmanes sense poder escriure una entrada elaborada sobre un tema de cetacis, us deixo aquí una entrada força extensa sobre el mercuri en els dofins llistats que viuen al Mediterrani. En concret, tracta sobre l’origen i els nivells de mercuri en aquesta espècie. En una segona entrada es parlarà sobre l’efecte tòxic i la detoxificació d’aquest metall en els dofins llistats.  Espero que sigui del vostre interès.

 

INTRODUCCIÓ

El dofí llistat o ratllat (Stenella coeruleoalba) és un delfínid pelàgic petit comú en aigües temperades i tropicals d’arreu del món. La longitud mitjana dels individus del Pacífic oest és de 2,4 m en mascles i de 2,2 m en femelles (Archer i Perrin, 1999), tot i que els espècimens del Mediterrani mesuren un 10% menys que aquests (Andre et al. 1991). La seva dieta es composa principalment de peixos i calamars pelàgics i bentopelàgics (Archer 2009).

149919_10204194897822686_5338956519483056090_n

El seu rang de distribució és ampli (Archer 2009): es troba al Pacífic Nord i Tropical; a l’Atlàntic, del nord d’Amèrica del Sud fins a Amèrica del Nord i a l’Atlàntic Nord est en aigües del Regne Unit; a l’Índic; i al Mar Mediterrani, on és l’espècie més abundant. La figura següent mostra el seu rang de distribució al Mediterrani.

dist

El seu estat de conservació a nivell global és de preocupació menor, però al Mediterrani és vulnerable degut a la interacció accidental o no amb la pesca (de palangre principalment, Aguilar 2000), la contaminació i al canvi climàtic (Otero i Conigliaro 2012).

 

ORIGEN DEL MERCURI DEL MEDITERRANI

La font principal de les elevades concentracions de mercuri observades als organismes del Mediterrani són dipòsits naturals de mercuri d’origen volcànic en moltes regions de la seva conca, en forma de cinabri (HgS) (André et al. 1991, Augier et al. 1993, Cardellicchio et al. 2000, Cardellichio et al. 2002b). A més, l’ús del mercuri en activitats industrials podria contribuir a augmentar els nivells de mercuri al mar (Cardellicchio et al. 2002b), tot i que el seu efecte en dofins llistats no sembla que pugui ser important pel fet de ser una espècie pelàgica i rarament els trobem prop de la costa (a 10 km de la font, el mercuri torna a nivells de fons, Andre et al. 1991).

 

NIVELLS DE MERCURI EN DOFINS LLISTATS DEL MEDITERRANI

Distribució en els diferents teixits

La Taula 1 següent mostra la concentració mitjana, la desviació i/o el rang de mercuri total (μg/g pes sec) al fetge, ronyó i múscul de dofins llistats de vàries localitats del Mediterrani. S’han seleccionat aquests tres òrgans per fer la comparativa perquè són els que més s’estudien en la bibliografia. De tota manera, s’ha de tenir en compte que la comparació de resultats de diferents estudis s’ha de fer en compte ja que hi ha múltiples fonts de variació com la condició, l’edat i el sexe els individus, però també amb els mètodes de presa de mostres i de mesura. Malgrat en aquesta taula només hi consten 3 òrgans, l’anàlisi següent s’ha centrat en tots els òrgans que han estudiat els diferents autors mencionats.

  Fetge Ronyó Múscul
  Mitjana SD (rang) Mitjana SD (rang) Mitjana SD (rang)
França(Andre et al. 1991) 1472 131(4,4-392) 104 153(6,3-806) 63 131(4,5-365)
França(Augier et al. 1993) 481 587(68-2271) 62 88(14-341 37 40(7,4-155)
Costa d’Apulia (Itàlia)(Cardellicchio et al. 2002b) 851 128(703-975) 46 9,7(34-59) 49 11(37-65)
Còrcega(Frodello et al. 2000) 460 58 49 4 21 2
Tirrè Nord(Leonzio et al. 1992) 324 (13-4400) 65 (5,8-204) 37 (6,5-168)
Itàlia Oest(Monaci et al. 1998) 593 1120 44 72 53 65
Espanya(Monaci et al. 1998) 1043 835 63 100 28 73
Israel(Roditi-Elasar et al. 2003) 603 900(6,3-2475) 45 50(8,6-122) 40 32(2,0-95)

Taula 1. Concentració de mercuri total (en μg/g pes sec) al fetge, ronyó i múscul de dofins llistats (Stenella coeruleoalba) de vàries localitats del Mediterrani

Tal com es desprèn de la Taula 1, els nivells de mercuri en dofins llistats del Mediterrani són molt elevats, trobant-se la màxima concentració de mercuri al fetge (Andre et al. 1991, Augier et al. 1993, Cardellicchio et al. 2002b, Frodello et al. 2000, Leonzio et al. 1992, Monaci et al. 1998, Pompe-Gotal et al. 2009, Roditi-Elasar et al. 2003). En altres mamífers marins, el fetge també és l’òrgan més contaminat (André et al. 1991, Augier et al. 1993). El segon i tercer òrgans amb una concentració més elevada són el ronyó i el múscul respectivament. En els casos en que s’ha estudiat la concentració de mercuri total al pulmó (Augier et al. 1992, Cardellicchio et al. 2002b, Frodello et al. 2000), aquest s’ha situat com a segon òrgan amb la concentració més alta. D’aquesta manera, es pot deduir el següent ordre en quant a la concentració de mercuri total en dofí llistat pels quatre òrgans: fetge >> pulmó > ronyó > múscul. S’han trobat nivells insignificatius de mercuri a la pell, al meló, al blubber i al cervell (Andre et al. 1991, Augier et al. 1993, Leonzio et al. 1992, Cardellicchio et al. 2002b, Frodello et al. 2000).

Aquest patró en les concentracions de mercuri es pot explicar per les vies d’entrada i eliminació del metall en dofins. L’elevada concentració al fetge dels dofins llistats del Mediterrani es deu a que, un cop ingerit el mercuri a través de l’aliment (que és la via d’entrada principal a l’organisme, Augier et al. 1993) o per la ingesta d’aigua (Augier et al. 1993, Frodello et al. 2000), es transporta fins al fetge i allà es detoxifica i s’hi acumula (Frodello et al. 2000, Krishna et al. 2003). L’elevada concentració als pulmons es pot explicar per la seva inhalació de l’atmosfera (Cardellicchio et al. 2002b). El ronyó, que emmagatzema una fracció important del metall, està involucrat en la seva eliminació, el que explica trobar valors intermedis. Finalment, la concentració al múscul s’explica pel fet de ser un teixit on s’hi emmagatzema, però al representar un volum tant gran, la seva presència queda diluïda, el que explica que sigui, entre els òrgans amb una concentració alta, el que té els nivells més baixos (André et al. 1991, Frodello et al. 2000).

 

Efecte de la localització geogràfica

Els dofins llistats del mediterrani presenten nivells de mercuri més elevats que els de l’Atlàntic i Pacífic (André et al. 1991, Leonzio et al. 1992, Augier et al. 1993, Monaci et al. 1998, Frodello et al. 2000, Cardellicchio et al. 2002b, Krishna et al. 2003, Roditi-Elasar et al. 2003, Pompe-Gotal et al. 2009). Tot i que les concentracions de mercuri trobades en dofí llistat al llarg del Mediterrani prenen valors similars, els nivells de mercuri més elevats es produeixen a la costa francesa, al mar de Liguria i al mar Tirrè, seguit per la costa adriàtica de Croàcia (Andre et al. 1991, Augier et al. 1993, Cardellicchio et al. 2000, Cardellicchio et al. 2002b, Pompe-Gotal et al. 2009). L’explicació més plausible és la proximitat als dipòsits de cinabri d’Itàlia central (Monaci et al. 1998, Cardellicchio et al. 2000, Cardellicchio et al. 2002b).

 

Efecte de l’edat i el sexe

El mercuri tendeix a acumular-se amb l’edat en organismes marins (André et al. 1991, Monaci et al. 1998, Roditi-Elasar et al. 2003), de manera que la seva taxa de creixement influencia el patró d’acumulació en les espècies, el que significa que també augmenta amb la longitud. El patró d’increment amb la longitud es pot explicar molt bé al múscul (Buffoni et al. 1982, Bernhard 1985): en els joves, com que creixen molt ràpid (d’1 m a 1,5 m en 6 mesos) la concentració augmenta poc per un efecte dilució; quan el creixement decreix, la concentració augmenta i quan s’atura als 2 m (12 anys) s’acumula en un volum constant i augmenta molt més ràpidament.

Per altra banda, no s’observa una influència significativa del sexe en la concentració de mercuri total als diferents òrgans (Monaci et al. 1998, Cardellicchio et al. 2002b).

 

REFERÈNCIES

  • Aguilar A (2000). Population biology, conservation threats and status of Mediterranean striped dolphins (Stenella coeruleoalba). J. Cetacean Res. Manage. 2:17-26
  • Andre J, Boudou A, Ribeyre F i Bernhard M (1991). Comparative study of mercury accumulation in dolphins (Stenella coeruleoalba) from French Atlantic and Mediterranean coasts. The Science of the Total Environment 104:191-209
  • Archer FI i Perrin WF (1999). Stenella coeruleoalba. Mammal. Species 603:1-9
  • Archer FI. Striped Dolphin (Stenella coeruleoalba). Encyclopedia of Marine Mammals. Perrin W, Würsig B i Thewissen JGM. 2ª edició. 1127-1129
  • Augier H, Park WK i Ronneau C (1993). Mercury Contamination of the Striped Dolphin Stenella coeruleoalba Meyen from the French Mediterranean Coast. Marine Pollution Bulletin 26:306-311
  • Bernhard M (1985). Mercury accumulation in a pelagic foodchain. In: Martell AE i Irgolic KJ (Eds), Environmental Inorganic Chemistry. VCH Publishers, Deerfield Beach, Florida, 349-358
  • Buffoni G, Bernhard M i Renzoni A (1982) Mercury in Mediterranean tuna. Why is their level higher than Atlantic tuna? A model. Thalassia Jugosl. 18:231-243
  • Cardellicchio N, Decataldo A, Di Leo A i Misino A (2002b). Accumulation and tissue distribution of mercury and selenium in striped dolphins (Stenella coeruleoalba) from the Mediterranean Sea (southern Italy). Environmental Pollution 116:265-271
  • Cardellicchio N, Giandomenico S, Ragone P i Di Leo A (2000).Tissue distribution of metals in striped dolphin (Stenella coeruleoalba) from the Apulian coast, Southern Italy. Marine Environmental Research 49:55-66
  • Frodello JP, Roméo M i Viale D (2000). Distribution of mercury in the organs and tissues of five toothed whale species of the Mediterranean. Environmental Pollution 108:447-452
  • Krishna D, Virginie D, Stéphane P i Jean-Marie B (2003). Heavy metals in marine mammals. In: Vos JV, Bossart GD, Fournier M i O’Shea T (Eds.) Toxicology of Marine Mammals. Taylor and Francis Publishers, Washington DC, 135-167
  • Leonzio C, Focardi S i Fossi C (1992). Heavy metals and selenium in stranded dolphins of the Northern Tyrrhenian (NW Mediterranean). The Science of the Total Environment 119:77-84
  • Monaci F, Borrl A, Leonzio C, Marsili L i Calzada N (1998). Trace elements in striped dolphin (Stenella coeruleoalba) from the western Mediterranean. Envirnmental Pollution 99:61-68
  • Otero MM i Conigliaro M (2012). Marine mammals and sea turtles of the Mediterranean and Black Seas. IUCN, 14
  • Pompe-Gotal J, Srebocan E, Gomercic H i Prevendar Crnic A (2009). Mercury concentrations in the tissues of bottlenose dolphins (Tursiops truncatus) and striped dolphins (Stenella coeruleoalba) stranded on the Croatian Adriatic coas. Veterinarni Medicina, 54(12):598-604
  • Roditi-Elasar M, Kerem D, Hornung H, Kress N, Shoham-Frider E, Goffman O i Spanier E (2003). Heavy metal levels in bottlenose and striped dolphins off the Mediterranean coast of Israel. Marine Pollution Bulletin 46: 504-512

 

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.