Arxiu d'etiquetes: espècie invasora

El fong assassí d’amfibis

En els darrers anys, les poblacions mundials d’amfibis han experimentat un descens molt important, algunes d’elles han desaparegut completament. Els investigadors apunten que la causa més probable d’aquestes pèrdues es degui a tres factors concrets: el canvi climàtic, la pèrdua del seu hàbitat i la presència d’un fong paràsit. En aquest article, parlarem sobre el conegut com a fong assassí.

EL FONG

Es coneix científicament com Batrachochytrium dendrobatidis. Pertany a la classe Chytridiomycetes, la qual agrupa fongs paràsits de plantes i invertebrats. No obstant això, el fong que tractem aquí, és l’únic capaç d’infectar vertebrats. Està relacionat amb la extinció de més de 200 espècies d’amfibis, entre elles el Gripau Dorat de Costa Rica.

incilius_periglenes
Una de les darreres imatges del gripau dorat de Costa Rica. (Imatge: Richard K.)

Aquest fong presenta un cicle vital que consta de dues fases: una immòbil (que correspon a l’esporangi i una mòbil (mitjançant zoòspores). A la imatge inferior podem observar un esquema de l’estructura característica d’aquest tipus de fong. L’esporangi té unes prolongacions fines anomenades rizoides o miceli rizoïdal que els permet subjectar-se a les capes internes de la pell. La zoòspora emergeix de l’esporangi quan ha madurat i presenta un flagel simple apical.

chytrid_fungus__batrachochytrium_dendrobatidis_by_trilobiteglassworks-d6s4ojn
Esquema de l’estructura de les dues fases vitals del fong Batrachocytrium dendrobatidis. (Imatge: trilobite glassworks).

Com es tracta d’un organisme paràsit, necessita un hostatger que li proporcioni els nutrients. En aquest cas, el fong s’alimenta de la queratina de la pell dels amfibis. Les zoòspores arriben mitjançant l’aigua i s’enquisten a les zones de la pell que presenten major quantitat de queratina. Un cop entren en contacte amb l’hostatger, les espores perden el flagel i germinen donant lloc a l’esporangi. Aquests desenvolupen el miceli i produeixen, de nou, zoòspores que surten madures cap a l’aigua. Cal destacar que si no hi ha amfibis a la zona, el fong es pot mantenir com a sapròfit (alimentant-se de matèria orgànica en descomposició).

14115178249_e00ac81bc7_z
Cicle vital de B. dendrobatidis. (Imatge: Roseblum)

 

Pèro, per què aquest fong resulta tan perjudicial pels amfibis?

LA QUITRIDIOMICOSI

La pell és l’òrgan més important als amfibis. S’encarrega de la realització de funcions vitals com ara la hidratació, l’osmoregulació, la termoregulació i la respiració (alguns amfibis respiren únicament per la pell, un exemple extraordinari és el que ens presenta David López en aquest article). Com el fong s’alimenta de la queratina de la pell, provoca la destrucció de les capes superficials d’aquesta i s’estén per tota la superfície de l’organisme. Aquest fet impedeix que l’òrgan realitzi les seves funcions i provoca la mort dels amfibis.

fig_1
Imatge microscòpica de la pell d’un amfibi afectat per la quitridiomicosi. Les fletxes senyalen els esporangis enquistats. (Imatge: Che Weldon)

Els esporangis es fixen  a les zones més queratinitzades de la pell. Aproximadament 6 dies després de la infecció, es comencen a desenvolupar les zoòspores (esferes obscures dins els esporangis de la imatge superior). Quan aquestes espores han madurat, s’alliberen al medi a través d’un tub de descàrrega que inicialment està tancat. El tap (imatge inferior) es dissol poc abans de l’alliberació de les espores madures.

fig_4
Imatge d’escàner electrònic de la superfície de la pell d’un gripau. Les papil·les dels esporangis es troben senyalades amb un triangle. La fletxa negra indica un esporangi amb un tap dissolt. (Imatge: Berger).

Aquesta malaltia només afecta als individus adults. Tot i això, els capgrossos són reservoris, és a dir, es poden infectar però no desenvolupen els símptomes. Normalment el fong infecta zones queratinitzades de la boca dels capgrossos. A mesura que es realitza la metamorfosi, el fong s’estén cap a altres zones, infectant completament l’individu adult.

EXPANSIÓ GEOGRÀFICA: ESPANYA

Inicialment, aquest fong era un paràsit característic de l’espècie Xenopus laevis (Gripau d’ungles Sud-Africà). Aquest gripau és molt utilitzat en investigació, fet que implica la seva distribució arreu del món. L’expansió del fong és una conseqüència del tràfic d’organismes infectats. La situació de les poblacions d’amfibis és tan greu, que l’Organització mundial de Sanitat Animal (OiE) ha catalogat aquesta infecció com una malaltia de declaració obligatòria. A més, B. dendrobatidis està inclòs a la llista de les 100 espècies exòtiques més invasores de la IUCN. Si t’interessa sabre que són les espècies invasores, consulta el següent article.

fig_5
Regions on s’han confirmat casos positius de quitridiomicosi. (imatge: Bd-maps).

 

Espanya va ser el primer país europeu en detectar un brot de la malaltia. Concretament es va donar al Parc Natural de Peñalara a Madrid on el gripau paridor o tòtil (Alytes obstetricans) va ser el més afectat. També s’han donat casos a altres regions del país, com per exemple a les Illes Balears. Actualment, hi ha moltes investigacions obertes per solucionar aquest problema, com per exemple el Porjecte Zero de la Fundació General CSIC.

fig_6
Espècies d’amfibis afectats per la quitridiomicosi a Espanya (Imatge: Bd-maps)

 

EL CAS DEL FERRERET

El gripau paridor balear o ferreret (Alytes muletensis) és endèmic de l’Illa de Mallorca. Està classificat com espècie vulnerable per la IUCN (en aquest article parlem sobre aquesta organització i la seva llista vermella d’espècies). Viu en zones escarpades i de difícil accés a la Serra de Tramuntana. Els individus adults poden arribar a mesurar uns 4 cm i són animals nocturns. Generalment ha estat amenaçat per la destrucció del seu hàbitat o la depredació, però des de fa 10 anys tenen una nova amenaça: el fong  B.dendrobatidis.

972341_10200669756537811_1362438966_n
Exemplat adult de Ferreret carregant els ous (Foto: Guillem Gutiérrez).

Els investigadors van observar que certes poblacions experimentaven un descens molt important en el nombre d’individus. Aquests apareixien morts sense motiu aparent. Els estudis realitzats descobriren que aquestes morts eren degudes a la presència del fong assassí. La població que més va sofrir l’atac de B. dendrobatidis es troba al Torrent dels Ferrerets (que l’any 2004 va presentar la primera mort per quitriomicosi).

fig_8
Evolució de la població de Ferrerets al Torrent dels Ferrerets (Mallorca). S’han registrat morts per quitridomicosi des de l’any 2004. (Imatge: Joan Mayol)

Per acabar amb aquest greu problema i evitar l’extinció d’aquesta espècie, els investigadors mallorquins van desenvolupar un mètode eficaç, el primer a escala mundial. A finals del 2015, van acabar amb els casos de quitriomicosi mitjançant un procés combinat de desinfecció del medi i un tractament antifúngic als capgrossos. Tot i això, els esforços per acabar amb la propagació d’aquest fong han de continuar.

·

La quitriomicosi segueix acabant amb la vida de moltes poblacions d’amfibis, però encara hi ha esperança. 

REFERÈNCIES

  • Organització mundial de Sanitat Animal (OiE)
  • Fundació General CSIC: Lucha sin cuartel contra la quitriomicosis (Castellà) de Jaume Bosch.
  • 100 espécies exóticas más dañinas del mundo, ISSG. PDF en castellà.
  • El ferreret: del descubrimiento a la conservación, de Joan Mayol i Joan Oliver.
  • Imatge de Portada: Vance Vredenburg.

 

Maribel-català

El hongo exterminador de anfibios

En los últimos años, las poblaciones de anfibios de todo el mundo han sufrido un importante declive, hasta el punto que muchas de ellas desaparecen por completo. Muchos investigadores apuntan a que la pérdida de estas poblaciones se debe a diversos factores: el cambio climático, pérdida de hábitat y la presencia de un hongo parásito. En este articulo daremos a conocer el parásito bautizado como hongo asesino

EL HONGO

Batrachochytrium dendrobatidis  es el nombre científico que recibe este hongo. Pertenece a la clase Chytridiomycetes, que agrupa a hongos parásitos de plantas e invertebrados. Sin embargo, este es el único de esta clase que afecta a organismos vertebrados. Está relacionado con la desaparición de más de 200 especies de anfibios, entre ellas el Sapo Dorado de Costa Rica.

incilius_periglenes
Una de las últimas imágenes que se tienen del Sapo Dorado (Incilius periglenes). (Foto: Richard K.)

Presenta un ciclo vital que consta de dos fases: una inmóvil (esporangio) y una móvil (mediante zoosporas). En la imagen inferior podemos ver un esquema de la estructura de este tipo de hongos. El esporangio tiene unas prolongaciones finas conocidas como rizoides o micelio rizoidal que le permite anclarse en las capa internas de la piel. La zoospora emerge del esporangio cuando esta madura y presenta un flagelo simple apical.

chytrid_fungus__batrachochytrium_dendrobatidis_by_trilobiteglassworks-d6s4ojn
Esquema de la estructura del hongo Bd. (Foto: trilobite glassworks).

Al ser un parásito necesita de un hospedador que le proporcione los nutrientes. En este caso, el hongo se alimenta de la queratina de la piel de los anfibios. Las zoosporas llegan a la piel del hospedador por el agua y se enquistan en las zonas con mayor cantidad de queratina. Pierden el flagelo y se transforman en un esporangio. Estos desarrollan el micelio y de nuevo producen las zoosporas que emergen hacia el agua. En el caso que no haya hospedadores alrededor, el parásito se convierte en saprofito (se alimenta de materia orgánica en descomposición)  a la espera de la llegada de algún anfibio.

14115178249_e00ac81bc7_z
Ciclo vital de B. dendrobatidis. (Foto: Roseblum)

Pero, ¿Por qué este proceso resulta en una enfermedad para los anfibios?

LA QUITRIDIOMICOSIS

En los anfibios, la piel es uno de los órganos más importantes. Se encarga de funciones como la hidratación, la osmoregulación, la termoregulación y la respiración (por ejemplo, los lisanfibios respiran únicamente por la piel. Descúbrelos en este articulo). Al alimentarse de la queratina de la piel, destruyen las capas superiores y se expanden por toda la superficie del organismo impidiendo que este órgano realice el intercambio iónico. Los ejemplares mueren por un paro cardíaco.

fig_1
Imagen de microscopía de la piel de un anfibio afectado por quitridiomicosis. Las flechas señalan los esporangios. (Foto: Che Weldon)

Los esporangios se acoplan a las zonas queratinizadas de la piel, de las cuales obtienen sus nutrientes. Aproximadamente entre los 4 y 6 días posteriores a la infección, se comienzan a desarrollar las zoosporas (esferas negras en el interior de los esporangios de la imagen superior). Cuando estas esporas han madurado, se liberan a través de un tubo de descarga que inicialmente esta cerrado. El tapón (imagen inferior) se disuelve poco antes de la liberación de las zoosporas.

fig_4
Imagen de escáner electrónico de la superficie de la piel de una rana. Las papilas del esporangio están señalas con un triangulo. La flecha negra indica un esporangio con el tapón disuelto. (Foto: Berger).

Esta enfermedad afecta solo a ejemplares adultos. Aún así, los renacuajos son reservorios de la enfermedad, es decir, pueden infectarse pero no desarrollan los síntomas. El hongo  infecta zonas queratinizadas del renacuajo (normalmente las zonas de la boca) y a medida que se realiza la metamorfosis, el hongo se expande hacia otras zonas.

EXPANSIÓN GEOGRÁFICA: ESPAÑA

El hongo es característico de poblaciones sudafricanas de Xenopus laevis (Sapo africano de uñas, utilizado en investigación), pero se expandió por todo el mundo mediante el tráfico de ejemplares infectados. La situación es tan grave que la Organización mundial de Sanidad Animal (OiE) ha catalogado la quitridiomicosis como una enfermedad de declaración obligatoria. Además B. dendrobatidis esta incluida en la lista de las 100 especies exóticas más invasoras por la IUCN (si quieres saber que son las especies invasoras, consulta el siguiente articulo).

fig_5
Regiones donde se han confirmado casos positivos de quitridiomicosis. (Foto: Bd-maps).

España fue el primer país europeo en sufrir un brote de quitridiomicosis, concretamente en el Parque Natural de Peñalara en Madrid. El sapo partero común (Alytes obstetricans) fue el más afectado. También se han dado casos en otras regiones españolas, como por ejemplo en las Islas Baleares. Actualmente, hay muchas investigaciones en marcha para solucionar este problema, como por ejemplo del Proyecto Cero de la Fundación general CSIC.

fig_6
Especies de anfibios positivos para la quitridiomicosis en España (Foto: Bd-maps)

EL CASO DEL SAPO PARTERO BALEAR

El sapo partero balear o ferreret (Alytes muletensis) es endémico de las Islas Baleares. Está clasificado como especie vulnerable por la IUCN (en este articulo hablamos sobre esta organización y su lista roja de especies). Vive en pozas y barrancos de díficil acceso de la Sierra de Tramuntana (Mallorca). Los ejemplares pueden llegar a medir unos 4 cm y son de hábitos nocturnos. Generalmente, esta especie estaba amenazada por la destrucción de su hábitat o la depredación, pero la última amenaza a la que se enfrentan es la quitridiomicosis.

972341_10200669756537811_1362438966_n
Sapo partero balear o ferreret (Foto: Guillem Gutiérrez).

Los investigadores observaron que ciertas poblaciones experimentaban una disminución significativa en el número de ejemplares y, estos, aparecían muertos sin razón aparente. Los estudios revelaron que estas muertes se debían a la presencia del hongo parásito B.dendrobatidis. La población que presentó más problemas era la que se encontraba en la zona conocida como Torrent dels Ferrets (en 2004 se confirmó el primer caso de quitridiomicosis).

fig_8
Evolución de la población de Alytes muletensis en el Torrent dels Ferrerets. Se han registrado muertes por Bd des de el año 2004 (Foto: Joan Mayol)

 

Las investigaciones para acabar con este hongo parásito exterminador han dado sus frutos. A finales del 2015, investigadores de las Islas Baleares confirmaron el primer tratamiento exitoso contra la quitridiomicosis. Realizaron una desinfección en el medio natural (para eliminar cualquier presencia de zoospora) y la combinaron con un tratamiento antifúngico a los renacuajos. Consiguieron eliminar por completo la presencia del parásito y salvar así la población. Aún así, los esfuerzos para terminar con este hongo no deben cesar.

·

La quitridiomicosis sigue siendo un problema grave para las poblaciones mundiales de anfibios, aún así hay esperanza. 

REFERENCIAS

  • Organización mundial de la sanidad animal (OiE)
  • Fundación General CSIC: Lucha sin cuartel contra la quitridiomicosis, de  Jaime Bosch.
  • 100 de las especies invasoras más dañinas del mundo, ISSG. PDF
  • El ferreret, del descubrimiento a la conservación, de Joan Mayol y Joan Oliver.
  • Imagen de portada: Vance Vredenburg

 

Maribel-castellà

 

¿Qué es una especie exótica y una invasora?

El concepto de especie exótica cada vez va ocupando más espacio en la prensa, pues hay casos con un gran impacto mediático, como el caracol manzana, las cotorras argentinas, el visón americano, la tortuga de Florida o el cangrejo americano. Aquí veremos qué es exactamente una especie exótica (y si es lo mismo que una especie invasora) y de qué forma podemos evitar su presencia cada uno de nosotros. 

ESPECIE EXÓTICA Y ESPECIE INVASORA: CONCEPTOS DIFERENTES

Una especie exótica, conocida también como especie introducida o alóctona, es aquella especie foránea que ha sido introducida en una zona fuera de su distribución natural. Esta introducción se suele producir siempre por causas humanas, ya sea de forma voluntaria o involuntaria. El concepto contrario es el de especie autóctona.

Es necesario no confundir el concepto anterior con el de especie invasora. Una especie es invasora cuando, siendo exótica o autóctona, el aumento de su población supone un problema ambiental, pues pone en peligro al resto de especies presentes en aquella zona determinada. Aunque la gran mayoría de especies invasoras son exóticas, también hay algunos casos en que puede ser autóctona. Por ejemplo, si en un bosque desaparece el depredador principal de una determinada especie, ésta puede crecer en número, de manera que se convertirá en invasora.

Les espècies (Foto extreta de Swapsushias).
El concepto de especie exótica y el de invasora es diferente, pero muchas invasoras son exóticas (Foto extraída de Swapsushias).

Conviene destacar que el establecimiento de especies exóticas en una determinada zona no es algo fácil, pues los ecosistemas presentan un conjunto de filtros que tienen que superar. La primera barrera que tienen que superar es la separación geográfica entre su origen y el punto de llegada. Una vez han llegado, sólo se pueden establecer si tienen la capacidad de sobrevivir en el nuevo hábitat y si pueden reproducirse. Si ésto pasa, se podrá disipar y, de esta manera, pasa a ser una especie exótica y, según las condiciones, puede ser una especie invasora.

IMPACTO DE LAS ESPECIES EXÓTICAS

La presencia de especies exóticas, por si misma, no tiene porque suponer un problema. Imaginemos un campo de patatas o de maíz, los cuales provienen de América y no suponen un impacto ambiental por si mismos; en la mayoría de casos, son un problema ambiental grave cuando se convierten en invasoras. Las invasoras representan un problema a nivel mundial, especialmente en islas y archipiélagos, por el impacto que suponen:

  • Alteran y degradan el hábitat.
  • Causan la pérdida de biodiversidad.
  • Pueden suponer un problema para la salud.
  • Pueden suponer un impacto negativo en la economía, por el efecto negativo sobre los recursos naturales o sobre el turismo.

CIFRAS EN ESPAÑA

De acuerdo con el Catálogo Español de Especies Exóticas Invasoras, dentro del territorio español hay 13 especies exóticas invasoras de algas, 75 de plantas, 17 de invertebrados no artrópodos, 26 de artrópodos, 19 de peces, 4 de anfibios, 4 de reptiles, 17 de aves y 15 de mamíferos.

El musclo zebra és una de les moltes espècies exòtiques invasores presents a Espanya (Foto extreta de El mon d'en Cotildu).
El mejillón cebra (Dreissena polymorpha) es una de las muchas especies exóticas invasoras presentes en España (Foto extraída de El mon d’en Cotildu).

¿QUÉ PUEDO HACER YO?

  1. Adquisición de mascotas:
    • Adquirirlas en tiendas especializadas, para garantizar la seguridad legal y para la salud.
    • No lo abandones o liberes nunca en la naturaleza.
    • No adquieras nunca especies invasoras.
  2. En el jardín:
    • Planta especies nativas (o autóctonas).
    • No tires nunca plantas ornamentales, de acuario o fragmentos de plantas exóticas en zonas húmedas o ríos.
  3. Viajando:
    • No transportes animales, plantas o semillas sin declarar de un país a otro.
    • Limpia bien la suela de las botas y tu equipo antes de hacer senderismo en una nueva zona.
  4. Pescando:
    • No transportes agua de un punto a otro.
    • No utilices cebo exótico.

REFERENCIAS

Difusió-castellà

Què és una espècie exòtica i una d’invasora?

El concepte d’espècie exòtica cada vegada va ocupant més espai a la premsa, doncs hi ha casos amb un gran impacte mediàtic, com ara el cargol poma, les cotorres argentines, el visó americà, la tortuga de Florida o el cranc americà. Aquí veurem què és exactament una espècie exòtica (i si és el mateix que una espècie invasora) i de quina manera podem evitar la seva presència cada un de nosaltres. 

ESPÈCIE EXÒTICA I ESPÈCIE INVASORA: CONCEPTES DIFERENTS

Una espècie exòtica, coneguda també com a espècie introduïda o al·lòctona, és aquella espècie forana que ha estat introduïda en una zona fora de la seva distribució natural. Aquesta introducció es sol produir gairebé sempre per causes humanes, ja sigui de forma voluntària o involuntària. El concepte contrari és el d’espècie autòctona.

És necessari no confondre el concepte anterior amb el d’espècie invasora. Una espècie és invasora quan, essent exòtica o autòctona, l’augment de la seva població suposa un problema ambiental, doncs posa en perill a la resta d’espècies presents en aquella zona determinada. Tot i que la gran majoria d’espècies invasores són exòtiques, també hi ha alguns casos en que pot ser autòctona. Per exemple, si en un bosc desapareix el depredador principal d’una determinada espècie, aquesta pot créixer en nombre, de manera que es convertirà en invasora.

Les espècies (Foto extreta de Swapsushias).
El concepte d’espècie exòtica i el d’invasora és diferent, però moltes invasores són exòtiques (Foto extreta de Swapsushias).

Convé destacar que l’establiment d’espècies exòtiques en una determinada zona no és quelcom fàcil, doncs els ecosistemes presenten un conjunt de filtres que han de superar. La primera barrera que han de superar és la separació geogràfica entre el seu origen i el punt d’arribada. Un cop han arribat, només es podran establir si tenen la capacitat de sobreviure en el nou hàbitat i si poden reproduir-se. Si això passa, es podrà dispersar i, d’aquesta manera, passa a ser una espècie exòtica i, segons les condicions, pot ser una espècie invasora.

IMPACTE DE LES ESPÈCIES EXÒTIQUES

La presència d’espècies exòtiques, per si mateixa, no ha de suposar un problema. Imaginem un camp de patates o de blat, que van ser importats d’Amèrica, i que no tenen un efecte negatiu per si mateixes. En la majoria de casos, són un problema ambiental greu quan es converteixen en invasores. Les invasores representen un problema a nivell mundial, especialment en illes i arxipèlags, per l’impacte que suposen:

  • Alteren i degraden l’hàbitat.
  • Causen la pèrdua de biodiversitat.
  • Poden suposar un problema per a la salut.
  • Poden suposar un impacte negatiu en l’economia, per l’efecte negatiu sobre els recursos naturals o sobre el turisme.

XIFRES A ESPANYA

D’acord amb el Catàleg Espanyol d’Espècies Exòtiques Invasores, dins el territori espanyol hi ha 13 espècies exòtiques invasores d’algues, 75 de plantes, 17 invertebrats no artròpodes, 26 d’artròpodes, 19 de peixos, 4 d’amfibis, 4 de rèptils, 17 d’aus i 15 de mamífers.

El musclo zebra és una de les moltes espècies exòtiques invasores presents a Espanya (Foto extreta de El mon d'en Cotildu).
El musclo zebra (Dreissena polymorpha) és una de les moltes espècies exòtiques invasores presents a Espanya (Foto extreta de El mon d’en Cotildu).

QUÈ HI PUC FER JO?

  1. Adquisició de mascotes:
    • Adquirir-les en botigues especialitzades, per garantir la la seguretat legal i per la salut.
    • No l’abandonis o l’alliberis mai a la naturalesa.
    • No adquirir mai espècies invasores.
  2. Al jardí:
    • Planta espècies natives (o autòctones).
    • No tiris mai plantes ornamentals, d’aquari o fragments de plantes exòtiques en zones humides o rius.
  3. Viatjant:
    • No transportis animals, plantes o llavors sense declarar d’un país a un altre.
    • Neteja bé la sola de les botes i el teu equip abans de fer senderisme en una nova zona.
  4. Pescant:
    • No transportis aigua d’un punt a un altre.
    • No utilitzis esquer exòtic.

REFERÈNCIES

Difusió-català

Peces con mala espina

Esta semana, después del éxito rotundo del artículo pasado, haré un cambio en el rumbo del post y me centraré en los “peces con mala espina”, es decir, peces con espinas venenosas, pero centrado en las especies mediterráneas. 

INTRODUCCIÓN

A pesar de que los mares y océanos del planeta están habitados por un elevado número de animales potencialmente peligrosos para el ser humano, entendiendo su peligrosidad por mordidas, picaduras, descargas eléctricas o por su consumo; lo cierto es que sólo en muy pocas ocasiones estos animales atacan deliberadamente (y quiero remarcar que sólo en muy pocos casos); así pues, los accidentes se deben a ésto: a accidentes por desconocimiento o por descuido humano. Hemos de tener en cuenta que los humanos no somos presa de los peces que constan aquí debajo, por lo tanto, ¿qué sentido tiene que nos ataquen voluntariamente (a no ser que los ataquemos nosotros)?

Estos peces con mala espina están catalogados como animales venenosos activamente, es decir, presentan un aparato venenoso constituido por glándulas productoras de veneno y un dispositivo que permite introducirlo en otro animal, como espinas o dientes. Estos venenos les sirven para defenderse y/o para capturar a sus presas.

MÁS VALE PREVENIR QUE CURAR

A continuación constan algunos consejos de prevención para evitar posibles daños para cuando vamos a la playa como cuando hacemos buceo. Hay que decir que no sólo se aplican a los peces con espinas venenosas, sino a otros organismos marinos:

Precaución en la playa

  • Infórmate de los animales venenosos de tu destino.
  • No toques nada que no conozcas (y mejor si tampoco tocas lo que conoces, para evitar molestarlos).
  • Ten cuidado donde pisas. Pueden haber erizos de mar, peces enterrados en la arena…
  • Bañarse de noche y en playas desiertas comporta más riesgo.
  • Utiliza neopreno de cuerpo entero en aguas donde haya fauna potencialmente peligrosa, como es el caso de Australia.
  • No nadas muy cerca del fondo (ya sea arenoso, rocoso o un arrecife).

Precaución durante el buceo

  • Controla bien la flotabilidad para no tocar nada.
  • No introduzcas las manos en cavidades, grietas o agujeros si no ves bien su interior.
  • Deja una vía de huida para los animales.
  • No alimentes a los peces.

PECES MEDITERRÁNEOS CON ESPINAS VENENOSAS

Myliobatiformes

Descripción. Incluyen a las rayas látigo, entre otros grupos. Tienen el cuerpo aplanado y de forma circula a romboidal ancha. Son los únicos peces venenosos que pueden provocar una herida profunda. La espina o espinas venenosas están situadas en la parte superior de la cola, con formas, tamaños y posiciones diferentes según las familias. Suelen vivir sobre el fondo (especies bentónicas), a menudo enterradas en el sedimento y sacando los ojos y espiráculos únicamente, de manera que la mayoría de accidentes se deben a pisadas involuntarias.

Peligro. En el caso que nos ocupa, la aguja está localizada lejos de la base de la cola, lo que le permite un radio de acción amplio, pero sólo lo utiliza como arma defensiva. Esta espina es dura y presenta ganchos en el margen. Es en el interior de esta espina donde hay las glándulas del veneno, el cual actúa sobre los músculos del corazón. Además de la herida por la espina, los síntomas son: náuseas, diarrea, vómito, sudoración, trastornos circulatorios y angustia.

Especies mediterráneas. Se han encontrado dos especies venenosas en el Mediterráneo: pastinaca espinosa (Dasyatis centroura) y la pastinaca (Dasyatis pastinaca). La pastinaca espinosa puede medir 210 cm, tiene forma romboidal y la parte central del dorso y la cola tienen tubérculos espinosos. Vive en aguas costeras, donde se alimenta de crustáceos, cefalópodos y pequeños peces. Por otro lado, la pastinaca, que también vive en aguas costeras, no tiene tubérculos espinosos en la parte dorsal, pero sí en la cola.

Escurçana clavellada (Dasyatis centroura)
Pestinaca espinosa (Dasyatis centroura) (Foto de Okeefes)

Escurçana o milà (Dasyatis pastinaca) (Foto de Ictioterm)
Pestinaca (Dasyatis pastinaca) (Foto de Ictioterm)

Peces escorpión

Descripción. Se caracterizan por tener un cuerpo robusto con las aletas pectorales grandes y la cabeza ancha y grande. Su coloración es marrón roja e irregular.

Peligro. La mayoría de especies viven sobre rocas o entre corales, muy bien camuflados, de manera que hay el peligro de pisarlas. El veneno produce una bajada de la presión y edema pulmonar y un aumento de la presión en las arterias pulmonares, además de calambres musculares. Los radios duros situados en la parte de delante de la aleta dorsal, los tres primeros de la aleta anal y los dos primeros de las ventrales son los que tienen el veneno.

Especies mediterráneas. En el Mediterráneo se conocen tres especies con espinas venenosas: el cabracho (Scorpaena scrofa), la escórpora (Scorpaena notata) y el rascacio (Scorpaena porcus). El cabracho es la especie más grande del Mediterráneo (hasta 50 cm) y vive en fondos rocosos, arenosos y blandos. Se puede identificar fácilmente por sus espinas dorsales anteriores muy largas y con la membrana muy separada. Por otro lado, la escórpora tiene un único tentáculo muy corto sobre cada ojo, no tiene apéndices en la barbilla, es de tamaño medio (unos 20 cm) y tiene una mancha negra en la aleta dorsal. También vive en fondos rocosos y arenosos. Finalmente, el rascacio tiene unos tentáculos muy grandes sobre los ojos y en la zona de la barbilla.

Cap-roig (Scorpaena scrofa) (Foto de Ictioterm)
Cabracho (Scorpaena scrofa) (Foto de Ictioterm)

Captinyós (Scorpaena notata) (Foto: Dein Freund der Baum, Creative Commons).
Escórpora (Scorpaena notata) (Foto: Dein Freund der Baum, Creative Commons).

Escórpora (Scorpaena porcus) (Foto de Maestro Pescador)
Rascacio (Scorpaena porcus) (Foto de Maestro Pescador)

Traquínidos

Descripción. Son peces de cuerpo alargado y aplanado lateralmente. Tienen la obertura de la boca ancha y está orientada hacia arriba.

Peligro. Todas las especies viven en fondos arenosos, donde se suelen enterrar. Los radios venenosos son los 5-7 radios duros primeros de la aleta dorsal, como también la espina del opérculo branquial. El veneno produce un dolor intenso en la zona afectada, además de provocar sudoración, náuseas e infecciones secundarias.

Especies mediterráneas. Se han documentado dos especies venenosas en el Mediterráneo: la araña de cabeza negra (Trachinus radiatus) y la gran araña (Trachinus draco). La araña de cabeza negra se puede identificar por el hecho de tener el cuerpo pardo amarillento a gris con muchas manchas oscuras y por el hecho que la primera aleta dorsal tiene seis radios espinosos. Su picadura es grave, e incluso puede ser mortal. La gran araña tiene el cuerpo de gris verdoso a pardo amarillento, con líneas cortas amarillas y oscuras; además de 5-7 radios espinosos en la primera aleta dorsal.

Aranya de cap negre (Trachinus radiatus) (Foto de SnipView).
Araña de cabeza negra (Trachinus radiatus) (Foto de SnipView).

Aranya blanca (Trachinus draco) Foto de Biopix).
Gran araña (Trachinus draco) Foto de Biopix).

Peces conejo

Descripción. Son especies típicas de arrecifes de coral y lagunas del Indopacífico, aunque una especie se puede encontrar en el Mediterráneo oriental, donde vive sobre fondos rocosos cubiertos de algas. Tienen el cuerpo ovalado y muy aplanado lateralmente, con la cabeza y la boca pequeñas.

Peligro. Los peces conejo son muy tímidos, de manera que es complicado herirse con sus radios espinosos, los cuales se encuentran por todo el cuerpo: 13 en la aleta dorsal, 7 en la anal y 2 en las ventrales. El veneno produce un dolor fuerte, pero no suele perdurar mucho.

Especies mediterráneas. El pez conejo liso (Siganus rivulatus) tiene el cuerpo de color oliva claro y algunas manchas marrones irregulares. Se puede confundir con las salpas (Sarpa salpa). Se trata de una especie invasora.

Peix conill llis (Siganus rivulatus) (Foto: Stephan Moldzio, Fishbase).
Pez conejo liso (Siganus rivulatus) (Foto: Stephan Moldzio, Fishbase).

Recuerda que no tienes que tener miedo al mar ni a la naturaleza. Con sentido común y respeto hacia la naturaleza es suficiente para no sufrir ningún daño.

REFERENCIAS

  • Ballesteros E & Llobet, T (2015). Fauna i flora de la mar Mediterrània. Ed. Brau
  • Bergbauer, Myers & Kirschner (2009). Guía de animales marinos peligrosos. Ed. Omega
  • Martin, P (1999). Claves para la clasificación de la fauna marina. Ed. Omega
  • Riedl (1986). Fauna y Flora del Mar Mediterráneo. Ed. Omega

Difusió-castellà

Peixos amb mala espina

Aquesta setmana, després de l’èxit rotund de l’article passat, faré un canvi en el rumb del post i em centraré en els “peixos amb mala espina”, és a dir, peixos amb espines verinoses, però centrat en les espècies mediterrànies. 

INTRODUCCIÓ

Tot i que els mars i oceans del planeta estan habitats per un elevat nombre d’animals potencialment perillosos per a l’ésser humà, entenent la seva perillositat per mossegades, picades, descàrregues elèctriques o bé pel seu consum; el cert és que només en molt comptades ocasions aquests animals ataquen deliberadament (i vull remarcar que només en molt poques ocasions); així doncs, els accidents es deuen a això: a accidents per desconeixement o descuit humà. Hem de tenir en compte que els humans no som presa dels peixos que constaran aquí sota, per tant, quin sentit té que ens ataquin voluntàriament (excepte si els ataquem!)?

Aquests peixos amb mala espina estan catalogats com a animals verinosos activament, és a dir, presenten un aparell verinós constituït per glàndules productores de verí i un dispositiu que permet introduir-lo en un altre animal, com espines o dents. Aquests verins els serveixen per a defensar-se i/o per a capturar les seves preses.

 VAL MÉS PREVENIR QUE CURAR

A continuació consten alguns consells de prevenció per evitar possibles danys per quan anem a la platja com per quan fem busseig. Val a dir que no només s’apliquen als peixos amb espines verinoses, sinó a altres organismes marins:

Precaució a la platja

  • Informa’t dels animals verinosos del teu destí.
  • No toquis res que no coneguis (i per anar bé tampoc allò que coneguis, per evitar molestar-los).
  • Ves amb cura del lloc on trepitges. Hi poden haver eriçons de mar, peixos enterrats a la sorra…
  • Banyar-se de nit i en platges desertes comporta més risc.
  • Utilitza neoprè de cos sencer en aigües on hi hagi fauna potencialment perillosa, com és el cas d’Austràlia.
  • No nedis gaire a prop del fons (ja sigui rocós, arenós o un escull).

Precaució durant el busseig

  • Controla bé la flotabilitat per no tocar res.
  • No introdueixis les mans en cavitats, esquerdes o forats si no veus bé el seu interior.
  • Deixa una via de fugida pels animals.
  • No alimentis als peixos.

PEIXOS MEDITERRANIS AMB ESPINES VERINOSES

Miliobatiformes

Descripció. Inclouen el que en castellà se’n diuen “rayas látigo” (no s’ha trobat cap nom comú en català), entre altres grups. Tenen el cos aplanat i de forma circular a romboïdal ample. Són els únics peixos verinosos que poden provocar una ferida profunda. L’espina o espines verinoses estan situades a la part superior de la cua, amb formes, mides i posicions diferents segons les famílies. Solen viure sobre el fons (espècies bentòniques), sovint enterrades al sediment i traient els ulls i espiracles únicament, de manera que la majoria d’accidents es deuen a trepitjades involuntàries.

Perill. En el cas que ens ocupa, l’agulla està localitzada lluny de la base de la cua, el que li permet un radi d’acció ampli, però només l’utilitza com a arma defensiva. Aquesta espina és dura i presenta ganxos al marge. És a l’interior d’aquesta espina on hi ha les glàndules del verí, el qual actua sobre els músculs del cor. A més de la ferida per l’espina, els símptomes són: nàusees, diarrea, vòmit, sudoració, trastorns circulatoris i neguit.

Espècies mediterrànies. S’han trobat dues espècies verinoses al Mediterrani: l’escurçana clavellada (Dasyatis centroura) i l’escurçana o milà (Dasyatis pastinaca). L’escurçana clavellada pot mesurar 210 cm, té forma romboïdal i la part central del dors i la cua tenen tubercles espinosos. Viu en aigües costaneres, on s’alimenta de crustacis, cefalòpodes i petits peixos. Per altra banda, l’escurçana o milà, que també viu en aigües costaneres, no té tubercles espinosos a la part dorsal, però sí a la cua.

Escurçana clavellada (Dasyatis centroura)
Escurçana clavellada (Dasyatis centroura) (Foto de Okeefes)

Escurçana o milà (Dasyatis pastinaca) (Foto de Ictioterm)
Escurçana o milà (Dasyatis pastinaca) (Foto de Ictioterm)

Escórpores

Descripció. Es caracteritzen per un cos robust amb les aletes pectorals grans i el cap ample i gran. La seva coloració és marró roja i irregular.

Perill. La majoria d’espècies viuen sobre roques o entre coralls, molt ben camuflats, de manera que hi ha el perill de trepitjar-les. El verí produeix una baixada de la pressió i edema pulmonar i un augment de la pressió en les artèries pulmonars, a més de rampes musculars. Els radis durs situats a la part de davant de l’aleta dorsal, els tres primers de l’aleta anal i els dos primers de les ventrals són els que tenen el verí.

Espècies mediterrànies. Al Mediterrani es coneixen tres espècies amb espines verinoses: el cap-roig (Scorpaena scrofa), el captinyós (Scorpaena notata) i l’escórpora o escórpora vera (Scorpaena porcus). El cap-roig és l’espècie més gran del Mediterrani (fins a 50 cm) i viu en fons rocosos, arenosos i tous. Es pot identificar fàcilment per les seves espines dorsals anteriors molt llargues i amb la membrana molt separada. Per altra banda, el captinyós té un únic tentacle molt curt sobre de cada ull, no té apèndixs a la barbeta, és de mida mitjana (uns 20 cm) i té una taca negra a l’aleta dorsal. També viu en fons rocosos i arenosos. Finalment, l’escórpora té uns tentacles molt grans sobre dels ulls i a la zona de la barbeta.

Cap-roig (Scorpaena scrofa) (Foto de Ictioterm)
Cap-roig (Scorpaena scrofa) (Foto de Ictioterm)

Captinyós (Scorpaena notata) (Foto: Dein Freund der Baum, Creative Commons).
Captinyós (Scorpaena notata) (Foto: Dein Freund der Baum, Creative Commons).

Escórpora (Scorpaena porcus) (Foto de Maestro Pescador)
Escórpora (Scorpaena porcus) (Foto de Maestro Pescador)

Traquínids

Descripció. Són peixos de cos allargat i aplanat lateralment. Tenen l’obertura de la boca ample i està orientada cap amunt.

Perill. Totes les espècies viuen en fons sorrencs, on es solen enterrar. Els radis verinosos són els 5-7 radis durs primers de l’aleta dorsal, com també l’espina de l’opercle branquial. El verí produeix un dolor intens en la zona afectada, a més de provocar sudoració, nàusees i infeccions secundàries.

Espècies mediterrànies. S’han documentat dues espècies verinoses al Mediterrani: l’aranya de cap negre (Trachinus radiatus) i l’aranya blanca (Trachinus draco). L’aranya de cap negre es pot identificar per tenir el cos de bru groguenc a gris amb moltes taques fosques i pel fet que la primera aleta dorsal té sis radis espinosos. La seva picada és greu, fins i tot mortal. L’aranya blanca té el cos de gris verdós a bru groguenc, amb línies curtes grogues i fosques; a més de 5-7 radis espinosos en la primera aleta dorsal.

Aranya de cap negre (Trachinus radiatus) (Foto de SnipView).
Aranya de cap negre (Trachinus radiatus) (Foto de SnipView).

Aranya blanca (Trachinus draco) Foto de Biopix).
Aranya blanca (Trachinus draco) Foto de Biopix).

Peixos conill

Descripció. Són espècies típiques d’esculls de corall i llacunes de l’Indopacífic, tot i que una espècie es pot trobar al Mediterrani oriental, on viu sobre fons rocosos coberts d’algues. Tenen el cos ovalat i molt aplanat lateralment, amb el cap i la boca petites.

Perill. El peixos conill són molt tímids, de manera que és complicat ferir-se amb els seus radis espinosos, els quals es troben per tot el cos: 13 a l’aleta dorsal, 7 a l’aleta anal i 2 en les ventrals. El verí produeix un dolor fort, però no sol durar gaire.

Espècies mediterrànies. El peix conill llis (Siganus rivulatus) té el cos de color oliva clar i amb algunes taques marrons irregulars. Es pot confondre amb les salpes (Sarpa salpa). Es tracta d’una espècie invasora.

Peix conill llis (Siganus rivulatus) (Foto: Stephan Moldzio, Fishbase).
Peix conill llis (Siganus rivulatus) (Foto: Stephan Moldzio, Fishbase).

Recorda que no has de tenir por al mar ni a la natura. Amb sentit comú i respecte envers a la naturalesa és suficient per no patir cap dany.

REFERÈNCIES

  • Ballesteros E & Llobet, T (2015). Fauna i flora de la mar Mediterrània. Ed. Brau
  • Bergbauer, Myers & Kirschner (2009). Guía de animales marinos peligrosos. Ed. Omega
  • Martin, P (1999). Claves para la clasificación de la fauna marina. Ed. Omega
  • Riedl (1986). Fauna y Flora del Mar Mediterráneo. Ed. Omega

Difusió-català