Arxiu d'etiquetes: espècies invasores

Coneix la vespa asiàtica o “vespa assassina” en 5 punts

En els darrers anys, els informes sobre espècies exòtiques invasores a la Península Ibèrica han augmentat de forma alarmant. Un dels casos més recents és el de vespa asiàtica, també coneguda com la “vespa assassina”, la qual es troba ben establerta en gairebé tot el nord de la península i la presència de la qual a la ciutat de Barcelona va ser confirmada fa pocs dies.

Què en sabem, sobre aquesta espècie? Per què rep el sobrenom d'”assassina”?

1. Quin és el seu origen i com va arribar fins aquí?

La vespa asiàtica (Vespa velutina) és una vespa social originària del sud-est asiàtic. La seva presència a Europa va ser notificada per primera cop l’any 2004 al sud-oest de França, país en el qual es troba àmpliament estesa actualment. Segons la majoria de fonts, és molt probable que la seva entrada al país tingués lloc de forma accidental mitjançant un vaixell de càrrega procedent de la Xina, en el qual haurien arribat vespes reines hivernants.

Les associacions d’apicultors de Guipúscoa van confirmar la seva arribada a la Península Ibèrica a través dels Pirineus l’any 2010. I així va començar el periple d’aquesta espècie pel nord de la península: va ser detectada a Galícia l’any 2011, al nord de Catalunya i algunes zones aïllades d’Aragó el 2012, en zones molt concretes de la Rioja ia Cantàbria el 2014 ia Mallorca, el 2015.

Mapa dinàmic de José Luis Ordóñez – CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, Catalunya)

Paral·lelament, la vespa asiàtica va anar estenent-se per Itàlia, Portugal, Alemanya, Bèlgica, Suïssa i, puntualment, el Regne Unit. La seva presència al Japó i Corea, on també és invasora, ja havia estat confirmada anys enrere.

Va ser detectada per primer cop a Catalunya a les comarques situades més al nord-est de la comunitat, concretament a l’Alt Empordà, i l’any 2015 ja se n’havien detectat gairebé 100 nius en tota la seva franja nord. Actualment, la vespa asiàtica es troba ben estesa per les comarques de les províncies de Girona i, en els últims anys, de Barcelona.

El 13 de juliol d’aquest mateix any (2018), va ser corroborada per la Generalitat de Catalunya la presència del primer niu d’aquesta espècie detectat en ple centre de la ciutat de Barcelona, prop de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona; prèviament, també s’havien detectat nius al Vallès Oriental i al Baix Llobregat.

2. Com la identifiquem?

Es tracta de vespes d’entre 2-3,5 cm. Reines i obreres presenten un aspecte idèntic excepte per la grandària, sent les obreres una mica més petites que les reines.

La vespa asiàtica es caracteritza pels següents trets:

  • Tòrax totalment negre.
  • Abdomen principalment fosc, excepte pel 4t segment, que és sobretot groc.
  • Meitat anterior de les potes, negra, i meitat posterior, groga.
  • Part superior del cap, fosca; cara groc-rogenca.

Imatge dorsal i ventral de Vespa velutina. Imatge de Didier Descouens, Muséum de Toulouse, CC 3.0.

Si sospites que pugui tractar-se d’una vespa asiàtica i vols avisar les autoritats, primer has d’assegurar-te que compleix totes aquestes característiques. Això és especialment important de cara a preservar espècies autòctones amb les que la vespa asiàtica és fàcilment confusible, com la vespa terrera (Vespa crabro), entre d’altres.

Vespa crabro. Imatge de Ernie, CC 3.0.

3. I per què assassina?

La vespa asiàtica no és ni més perillosa, ni més verinosa ni més agressiva que altres vespes europees. Així doncs, per què se la coneix com la “vespa assassina”?

Aquesta espècie caça principalment abelles mel·líferes com a aliment per les seves larves, les quals poden arribar a configurar més del 80% de la seva dieta; el percentatge restant estaria compost d’altres insectes. Les vespes adultes se situen en les entrades de les arnes i cacen les abelles que queden exposades, fins i tot al vol. Una sola vespa pot capturar entre 25 i 50 abelles per dia, a les que habitualment esquarteren per quedar-se únicament amb el seu tòrax, que és la part més nutritiva; és per això pel que també se les sol denominar “vespes carnisseres“, igual que a les seves parents europees.

A Àsia, algunes abelles colonials han desenvolupat mecanismes defensius sorprenents per deslliurar-se dels seus depredadors: entre ells, la formació d’eixams al voltant de la vespa per causar-li un xoc tèrmic mitjançant vibracions.

En aquest vídeo, pots veure com funciona aquest mecanisme (cas d’abelles japoneses i vespa japonesa):

A Europa, en canvi, aquests mecanismes defensius no han estat citats o bé utilitzen altres que no són tan efectius contra la vespa asiàtica com sí ho són contra la vespa terrera, la qual és menys voraç que el seu parent asiàtic i els seus nius, més petits. A més a més, la inexistència de depredadors naturals que regulin les poblacions de la vespa asiàtica a Europa fa més fàcil la seva expansió.

Durant anys, diferents associacions d’apicultors i científics europeus han denunciat aquesta situació, ja que les pèrdues econòmiques (producció de mel, cultius, etc.), ecològiques i ambientals (pèrdua de biodiversitat d’insectes i plantes) a causa de la mort de les abelles han estat enormes.

4. Com són els seus nius i què he de fer si en veig un?

Els nius de la vespa asiàtica solen localitzar-se en arbres a gran alçada (a diferència del vespa terrera, que mai els construeix en les capçades), encara que també se n’han trobat alguns en edificis de zones poc pertorbades i, rares vegades, a terra. Es tracta de nius esfèrics o amb forma de pera amb un creixement continu al llarg de l’any, un únic orifici d’entrada i sortida en el seu terç superior des del qual no s’aprecien les cel·les internes (amb un orifici inferior des del qual s’aprecien les cel·les internes en els de vespa terrera), i que poden assolir fins a 1 m d’alçada i 80 cm de diàmetre. Estan construïts amb un material similar al paper maixé que les vespes fabriquen barrejant fibres de fusta o fulles mastegades i saliva.

Niu de vespa asiàtica. Imatge de Fredciel, CC 3.0.

En cas de detectar un niu, primer de tot es recomana precaució i no precipitar-se en les conclusions: no t’acostis massa (una distància mínima de 5 m), estudia la forma del niu i observa si hi ha individus sobrevolant-lo. Si trobes algun exemplar mort (sempre sense acostar-te al niu!), pots mirar d’identificar-lo. En qualsevol cas, el més recomanable és ser prudent i trucar al servei de control de plagues de l’ajuntament del teu municipi o al 112 perquè vinguin a retirar-lo.

5. Existeixen mètodos de prevenció i control?

Actualment, els mètodes de prevenció i control proposats són, en essència, els següents:

  • Protocols per a una detecció de nius més eficient.
  • Detecció precoç de la vespa mitjançant la col·locació de trampes.
  • Xarxa eficaç per comunicar la presència de la vespa entre comunitats.
  • Destrucció de nius.
  • Captura de reines.
  • Millorar el tractament de l’hàbitat per limitar l’assentament de la vespa i per millorar els espais per a l’assentament d’abelles autòctones.
  • Estudis per introduir possibles enemics naturals.

En el següent enllaç pots descarregar-te el PDF elaborat pel Gobierno (2014) en el qual es detallen aquestes estratègies i més dades sobre la biologia d’aquesta espècie.

En els casos d’espècies invasores, també és essencial la participació ciutadana. És el cas d’algunes associacions d’apicultors, com l’associació Gallega d’Apicultura (AGA) i la seva campanya Stop Vespa velutina, que realitzen xerrades divulgatives sobre aquesta espècie i col·loquen trampes per controlar les seves poblacions; o els estudiants de la Universitat de les Illes Balears, que han desenvolupat una aplicació mòbil para controlar la seva expansió.

.          .          .

Encara que poc a poc es va tenint més coneixement sobre aquesta espècie, encara queda molta feina per fer. Veurem com evolucionen les seves poblacions en els propers anys.

Imatge de portada de Danel Solabarrieta a Flickr, CC 2.0.

Els humans ho hem tornat a fer: l’Antropocè, una nova fita (vergonyosa) de la humanitat

Els llibres de ciència hauran de modificar-se de nou. A les ja conegudes èpoques geològiques del càmbric, juràssic o pleistocè caldrà afegir-ne, des d’ara, una altra més: l’Antropocè. A finals d’agost d’aquest any es va confirmar el que ja es temia: els humans hem intervingut tant en els processos terrestres que hem arribat a canviar fins i tot el propi cicle natural del planeta. Les conseqüències ja les estem patint, i l’empremta humana quedarà present en el nostre planeta fins després de la nostra desaparició.

INTRODUCCIÓ

La història de l’home actual, l’Homo sapiens sapiens, no va ser senzilla en els seus inicis. Es creu que vam aparèixer en el Paleolític mitjà, fa uns 200.000 anys, a l’Àfrica. En aquells temps l’ésser humà ja era un bon caçador, però també era una bona presa, i encara que l’espècie era pròspera i s’expandia pel planeta, ho feia a marxes forçades i sempre a remolc de canvis climàtics severs. Va trigar 100.000 anys a sortir d’Àfrica i 80.000 fins a arribar a Amèrica. Durant tot aquest temps i fins pràcticament els nostres dies, l’ésser humà estava a mercè de la Terra i els seus capricis, la qual decidia al seu antull el destí dels nostres avantpassats. No obstant això, les glaciacions van acabar, l’Holocè va començar i, amb això, un avanç tecnològic sense precedents. La revolució industrial va transformar definitivament a l’ésser humà i la seva forma d’interactuar amb el món, i aquest va sofrir les devastadores conseqüències d’una espècie ambiciosa i inconscient de la seva enorme influència global.

mamut
L’ésser humà ha estat, la major part de la seva existència, una espècie nòmada, amb una forta dependència de les condicions ambientals que condicionaven les seves preses. Amb l’agricultura i la ramaderia es formen els primers pobles, que conduiran a l’estil modern d’avui en dia. Font: Return of Kings.

¿QUÈ ÉS UNA ÈPOCA GEOLÒGICA Y COM S’ENTRA O ES SURT D’ELLA?

En un primer moment pot semblar una simple qüestió sintàctica, o un caprici de geòlegs. No obstant això, designar una època geològica és important a l’hora de delimitar grans períodes de temps que han gaudit de condicions ambientals similars. Per regla general, una època geològica sol durar no menys de 2 milions d’anys, i s’usa el registre fòssil per buscar discontinuïtats en el patró típic de la biota de l’època. Per tant, una època geològica sol acabar-se amb un canvi brusc en el clima (el Plistocè acaba amb l’última de les grans glaciacions) que comporta, de retruc, canvis en la biota (el meteorit que va extingir els dinosaures no avians va acabar amb el període Cretaci). No obstant això, aquests canvis bruscs s’han de donar de forma global i en un curt espai de temps perquè realment pugui considerar-se que s’ha canviat d’època geològica.

geological-time-scale
La Terra es divideix en períodes que, al seu torn, es divideixen en èpoques geològiques. Aquestes estan marcades per períodes de temps relativament estables i / o amb una biota característica. Solen acabar-se per esdeveniments que comporten canvis dràstics per als éssers vius a escala planetària. Font: philipmarshall.net.

L’ANTROPOCÈ

El terme no és nou (va començar a utilitzar-se a mitjans del segle XIX, en plena revolució industrial) però va recobrar importància a principis de l’any 2000, de la mà de Paul Crutzen. Aquest químic, juntament amb altres col·legues, va descobrir els compostos que estaven acabant amb la capa d’ozó, el que li va permetre guanyar el Premi Nobel de Química. En el seu discurs, va tenir especial interès en recalcar que l’Holocè “havia acabat per sempre” per donar pas a l’Antropocè, l’època dels humans. El seu article a Nature sobre l’Antropocè va sentar càtedra, i des de llavors multitud de científics han fet servir sense cap tipus d’inconvenient aquest terme per referir-se a l’època en què vivim. El 29 d’agost de 2016, la comissió d’experts de l’Antropocè va votar, al Congrés Geològic Internacional (IGC, per les seves sigles en anglès) per formalment establir l’Antropocè com a nova època geològica.

Grinding Shop
La revolució industrial va canviar el curs de la Terra per sempre. Ingents quantitats de combustibles fòssils van ser cremats i els seus productes emesos a l’atmosfera. El sistema productiu va donar un gir, prioritzant la producció i, amb això, a fer un ús sense precedents dels recursos del planeta. A la foto, treballadors britànics en una fàbrica de productes agraris al 1928. Font: Daily mail.

PERÒ, PER QUÈ ESTEM A L’ANTROPOCÈ?

Com comentàvem abans, per canviar d’època s’ha d’evidenciar un canvi en les condicions ambientals a escala global. I això és el que està passant des de la dècada dels anys 50 del segle passat, data en què oficialment s’ha marcat l’inici del Antropocè. En aquest article de Science, investigadors de tot el món van recopilar proves geològiques que demostraven amb total certesa que l’ésser humà ha canviat tant el planeta que ja s’ha de parlar d’una altra època geològica. Els investigadors també van assenyalar als productes de les nombroses proves atòmiques dels anys 50 com el punt de partida de l’Antropocè.

mushroom-cloud-of-first-hydrogen-bomb-test
Les proves nuclears dels anys 50, com aquesta en la qual es va testar la primera bomba d’hidrogen (Ivy Mike) va provocar l’emissió de grans quantitats de materials radioactius a l’atmosfera. Aquestes partícules van anar assentant-se i això ha permès als investigadors disposar de proves per demostrar l’impacte de les accions humanes a escala global. Font: CBC.

EVIDÈNCIES DE L’ANTROPOCÈ

Des de l’inici de la revolució industrial, fa més de dos segles, nombrosos dipòsits antropogènics han anat sedimentant en l’escorça terrestre, des de nous minerals i roques fins alumini, ciment i derivats del petroli com els plàstics. Just després d’aquestes línies, les principals evidències esgrimides pels investigadors per justificar el canvi d’època:

Els alts nivells d’hidrocarburs aromàtics policíclics (PAHs), bifenils policlorats (PCB), plàstics, fertilitzants i plaguicides en sediments. La combustió de petroli, carbó i altres productes derivats de la fusta són l’origen de grans quantitats de PAHs en l’atmosfera, que acaben assentant-se en l’escorça terrestre i als éssers vius. Pel que fa als fertilitzants, nutrients tan poc abundants al sòl com són el nitrogen i el fòsfor s’han duplicat en l’últim segle degut al creixent nombre de correus, molts dels quals intensius, per tal de maximitzar la producció. D’altra banda, els plàstics ja són presents a tot el món. La seva alta resistència a la degradació impedeix el seu reciclatge natural, el que provoca que grans quantitats passin als sediments i, sobretot, al mar, on forma autèntiques illes de plàstic, com la coneguda Gran Illa de Plàstic del Pacífic.

plastics
El plàstic és el producte derivat del petroli més estès a la Terra. El seu impacte sobre el medi ambient és un dels més greus en l’actualitat, i la seva sedimentació a escala global deixarà restes de la nostra presència fins a milers d’anys després de la nostra desaparició. Font: The Guardian.

Els elements radiactius de les proves nuclears. A la detonació de la bomba atòmica de la Trinitat el 1945 a Nou Mèxic (EUA), la va seguir, en plena Guerra Freda, una gran llista d’altres proves nuclears. Com a resultat, grans quantitats de carboni-14 i plutoni-239, entre d’altres molècules, van ser llançades a l’atmosfera i sedimentades anys després en moltes parts del planeta, constituint una prova inqüestionable del gran impacte humà sobre la Terra.

sediment
Aquest core, extret pels geòlegs que han determinat que estem en una nova època, mostra l’acumulació de material d’origen humà en els sediments d’un llac de Groenlàndia. En ell es van trobar pesticides, nitrogen radioactiu, metalls pesants, increments de la concentració de gasos d’efecte hivernacle i plàstics. Font: Science.

Les altes concentracions de CO2 i CH4 a l’atmosfera. A partir de 1850 i sobretot en les dècades següents, els nivells d’aquests gasos a l’atmosfera van trencar amb el patró típic de l’Holocè, arribant-se a aconseguir, en el nostre segle, les 400 ppm (parts per milió) de CO2, un augment de més de 150 punts respecte a la situació preindustrial. Aquest augment de CO2 atmosfèric té un impacte directe sobre la temperatura de la Terra. Es creu que la temperatura global s’ha incrementat al voltant d’1ºC des de l’any 1900, i que augmentarà entre 1,5 i 3,5 ° C per a l’any 2100.

aumento-co2
En aquest gràfic es mostra l’augment sense precedents del CO2, el metà i l’òxid de nitrogen a l’atmosfera. Si bé és cert que el més conegut i el que té més impacte a gran escala és el CO2, els altres dos gasos tenen un major poder de limitació de la dissipació del calor cap a l’espai. L’augment d’aquests gasos està estretament relacionat amb l’augment de la temperatura mundial. Font: CSIRO.

L’augment de la ràtio d’extinció d’éssers vius en totes les parts del món com a conseqüència de les activitats humanes. Des de l’any 1500 l’extinció d’espècies per part dels éssers humans ha augmentat, però és a partir del segle XIX en endavant quan les extincions es fan presents en la totalitat del planeta. La distribució de les espècies s’ha vist alterada a causa d’activitats humanes com l’agricultura o la desforestació i per la introducció d’espècies invasores, que provoquen canvis en els costums de les espècies autòctones i solen arribar a desplaçar-les o fins i tot extingir-les. Aquest elevat ràtio d’extinció sense precedents és considerat per molts com un símbol inequívoc de que estem davant de la sisena extinció massiva de la Terra.

ratio-extincion
Des de l’inici de la revolució industrial, el ritme d’extinció dels vertebrats és 100 vegades més gran que en el passat. A aquest ritme, s’estima que pels següents segles el nombre d’espècies que s’extingiran arribarà al 75% de les existents. La línia negra puntejada d’aquest gràfic mostra el ritme d’extinció pre-industrialització, mentre que les altres fan referència al percentatge acumulat d’espècies extintes des de l’any 1500. Font: Science.

FUTUR

Sigui quin suigui el destí de la humanitat i de les accions futures dutes a terme per pal·liar el canvi climàtic, el que està clar és que l’empremta humana quedarà indeleble en la superfície terrestre durant milions d’anys, de manera semblant a la que van deixar les extincions en massa del Pèrmic o del Cretaci. Els estrats mostraran les insensateses i els excessos duts a terme per nosaltres, potser com advertència per a la següent espècie que s’atreveixi a rellevar a la humanitat de la seva condició com a espècie dominant.

L’espai vital dels éssers vius

Tots tenim el nostre propi espai vital, aquell lloc en el qual ens sentim a gust, com si estiguéssim a casa. També tenim les nostres rutines, costums i tot aquest elenc de preferències que ens fan únics. Cada un de nosaltres tenim, en definitiva, el nostre propi nínxol ecològic, un concepte extensiu a cadascuna de les espècies que comparteixen la Terra amb nosaltres. D’ell deriven processos ecològics com la competència o l’especiació, fenòmens clau per entendre l’acoblament i la dinàmica dels ecosistemes naturals.

INTRODUCCIÓ

Quan a un li pregunten com descriuria a una persona estimada, el primer que ens ve al cap és la seva manera de ser quan estàs allà amb ella i allò que adora fer. Sabem què és el primer que sempre demana en un restaurant, allò que li treu de polleguera, quins llocs li agrada freqüentar, què li agrada fer quan té temps lliure i fins i tot com es comporta quan li agrada algú. Si a més hem conviscut amb ells, podríem encertar gairebé amb precisió suïssa la seva rutina diària, des que s’aixeca fins que se’n va a dormir. Encara que evidentment no ens comportem sempre igual, hi ha multitud de trets, manies i rutines que ens caracteritzen i diferencien. Cada un de nosaltres tenim la nostra zona de confort, els nostres hobbies, preferències alimentàries i persones amb les que adorem passar el nostre temps lliure.

7852026050_3fd72271f8_b
Les preferències alimentàries de cada un, així com les seves rutines i hobbies, serveixen de comparació per exemplificar la diversitat de nínxols ecològics en el regne natural. Font: Flickr, George Redgrave.

EL NÍNXOL ECOLÒGIC D’UNA ESPÈCIE

Aquest “espai vital” que cada un tenim i amb el que ens sentim identificat, és igualment equiparable al nínxol ecològic dels éssers vius. El nínxol ecològic d’una espècie és un concepte que sempre se’ns ha estat presentat com la “ocupació”, “professió” o “treball” que realitza un ésser viu en el lloc on viu (Viquipèdia o Conicet), però que va molt més enllà d’això. Hutchinson (1957) el va definir com: “L’hipervolum d’n dimensions dins del qual l’espècie pot mantenir una població viable”. Malgrat la possible confusió en la definició, és interessant quedar-se amb el terme d'”n dimensions”, ja que és la idea en què es fonamenta el nínxol ecològic. Un nínxol ecològic no és res més que tots aquells requeriments multidimensionals d’una espècie. Dit d’una altra manera, el nínxol ecològic d’una espècie vindria a ser tot allò que envolta a l’espècie i que li permet prosperar i sobreviure allà on es troba. Fa referència, al cap i a la fi, a totes aquelles variables que l’afecten en el seu dia a dia, ja siguin biològiques -contacte amb altres éssers vius- o físiques i químiques -el clima en totes les seves expressions, l’hàbitat físic en el qual viu-. Un nínxol ecològic d’una espècie seria l’espectre d’aliments que consumeix o pot arribar a consumir, el moment del dia en què està activa per realitzar les seves funcions, el moment de l’any i la forma en la que porta a terme la reproducció, les espècies que la depreden i aquelles a les que depreda, l’hàbitat que tolera i tots aquells factors físics i químics que permeten que aquesta espècie segueixi sent viable.

competencia_03
Aquestes 5 espècies d’aloses d’Amèrica del Nord semblen ocupar el mateix hàbitat (l’avet) però no és així. En realitat cada una ocupa una posició diferent dins l’arbre. Font: Fisicanet.

Per posar un exemple bastant il·lustratiu, situem-nos a la sabana africana. Els principals ungulats que pasturen i realitzen les migracions massives estan compostos per zebres, nyus i gaseles de Thomson. A primera vista, podríem pensar que el seu nínxol ecològic és molt semblant: mateix hàbitat, mateixa rutina, mateixos depredadors i mateix àpat. Mateix menjar? En absolut. Durant la migració, les zebres van davant, devorant l’herba alta, que és la de pitjor qualitat. Els segueixen els nyus, que mengen el que encara queda en peu, i a aquests els segueixen les gaseles de Thomson, que s’alimenten dels nous brots, de gran qualitat, que comencen a germinar.

picg8
Encara que a primera vista pugui semblar que s’alimenten del mateix, cada espècie es centra en una part diferent de la planta. Font: Abierto por vacaciones.

PODEN CONVIURE DUES ESPÈCIES AMB EL MATEIX NÍNXOL EN UN MATEIX LLOC?

El principi d’exclusió competitiva, proposat per Gause (1934), declara que dues espècies ocupant el mateix nínxol no poden coexistir a llarg termini ja que entrarien en competència pels recursos. Així doncs, en un procés de competència pel mateix nínxol ecològic, sempre hi ha un guanyador i un perdedor. Al final, un dels competidors s’imposa a l’altre, i llavors poden passar dues coses: que el perdedor s’extingeixi (imatge A) o que hi hagi un desplaçament de les seves característiques per tal d’ocupar un altre nínxol (imatge B). De fet, el principi d’exclusió competitiva està darrere de la problemàtica actual amb les espècies invasores. Les espècies invasores no són més que espècies amb uns nínxols ecològics molt semblants a les espècies natives que, quan convergeixen en un mateix hàbitat, acaben desplaçant a les espècies autòctones, ja que són millors competidores. També sol passar, per descomptat, el contrari: l’espècie exòtica en qüestió és pitjor competidora que la seva homòloga i no arriba a prosperar en el nou ambient.

20_08_competitvexclusion-l1335993938015
Imatge A | Es va dur a terme aquest estudi per observar l’efecte de l’exclusió competitiva en dues espècies de protists. Les dues espècies ocupen nínxols ecològics gairebé idèntics, però aïllats en la natura. La densitat d’una d’elles cau en picat quan se les obliga a compartir el mateix espai, fins que acaba desapareixent. Aquest mateix procés succeeix amb les espècies invasores. Font: Jocie Broth.

pinzones
Imatge B | Quan les 3 espècies de pinsans de les Galàpagos (els diferents colors) conviuen a la mateixa illa, es dóna un desplaçament de caràcters per exclusió competitiva. Els individus dels extrems tendeixen a tenir valors de profunditat de bec molt semblants als de les altres espècies, el que provoca un solapament de nínxol i la seva posterior competència. Així s’acaben establint els límits finals. Font: Nature.

L’EQUIVALÈNCIA FUNCIONAL

Hem vist que compartir nínxol ecològic és sinònim de conflicte entre espècies. No obstant això, hi ha una situació en què no és així. La hipòtesi de l’equivalència funcional de Hubbell proclama que si els nínxols són idèntics i els paràmetres de vida (fecunditat, mortalitat, dispersió) de les espècies implicades també ho són, cap d’elles té un avantatge competitiu sobre l’altra, i la batalla acaba en taules. Aquest fet sembla haver-se demostrat, de moment, tan sols en un ecosistema molt estable com és el bosc tropical en una illa de Panamà (Barro Colorado). Les diferents espècies d’arbres d’aquest bosc, al tenir paràmetres de vida gairebé idèntics, no competeixen i es distribueixen a l’atzar, com si d’individus de la mateixa espècie es tractessin. A més, sembla ser que l’especiació en aquest tipus de boscos tropicals també podria donar-se per atzar, el que hauria provocat l’alta diversitat d’espècies que contenen aquests boscos.

1503897694_2ab5f7ba2e_b
Els boscos tropicals presenten una densitat d’espècies arbòries única al món. Una hectàrea de bosc tropical pot contenir fins a 650 espècies arbòries, més que tot Canadà i els EUA junts. Serà l’equivalència funcional de Hubbell l’explicació a aquest curiós fenomen? Font: Flickr, Jo.

NÍNXOLS NOUS, ESPÈCIES NOVES

L’especiació, o formació de noves espècies, sol ocórrer quan es creen nous nínxols ecològics o algun queda desocupat. En ambdós casos, ocupar un nou nínxol ecològic implica diferenciar-se gradualment de la població inicial fins a esdevenir en una espècie genèticament diferent. Com a exemple de formació de nous nínxols ecològics tenim el cas de l’aparició de les angiospermes. El seu auge va obrir multitud de noves possibilitats, gràcies tant a l’augment de diversitat de llavors i fruits (augmentant d’aquesta manera el nombre d’espècies especialitzades en cadascuna d’elles) com a l’aparició de les flors complexes, que va permetre l’explosió de multitud de insectes que van començar a pol·linizar-les (facilitant l’aparició de nous insectívors). Com a exemple de nínxol desocupat, hi ha el famós cas de l’extinció dels dinosaures no avians. Els dinosaures dominaven gran quantitat de nínxols ecològics, tant terrestres com aeris, i fins i tot aquàtics. Aquest buit va ser aprofitat per multitud de mamífers, que van anar ocupant aquests nínxols, gràcies a la seva elevada fecunditat i plasticitat (flexibilitat a l’hora d’ocupar diferents nínxols). Això va acabar provocant grans ràtios d’especiació en poc temps, el que és conegut com a radiació adaptativa.

Eomaia_NT
Aquest és Eomaia scansoria, una espècie extinta de mamífers que va viure a la mateixa època que els dinosaures. L’extinció dels dinosaures va obrir un gran ventall de possibilitats als mamífers, que, tot i que estaven en expansió, romanien en un segon pla. La seva gran plasticitat va fer que colonitzessin multitud d’hàbitats, ocupant els nínxols ecològics lliures deixats pels dinosaures. Font: Wikipedia.

L’ACOBLAMENT DE LES COMUNITATS

Com hem vist, el nínxol ecològic està darrere de processos ecològics i evolutius fonamentals. Totes les comunitats vives d’avui dia s’han anat formant gràcies als nínxols de les diferents espècies que, mitjançant competència per solapament de nínxols, s’han anat muntant com si fos un puzzle. Quan una peça desapareix, una altra ocupa el seu lloc, exercint la funció que l’altra duia a terme en la comunitat. No obstant això, conèixer la totalitat del nínxol ecològic d’una espècie és una feina complicada i, en la majoria dels casos, impossible. Com en les relacions humanes, un coneixement exhaustiu de tot allò que influeix en la vida d’una espècie (o de l’espai vital d’una persona) és de summa importància a l’hora d’assegurar la seva conservació a llarg termini.

REFERÈNCIES

Ricard-català

Per a què necessitem el mar?

Afortunadament, cada vegada la societat està més preocupada per l’estat de conservació del medi ambient a causa de les activitats humanes, tant a terra com al mar. Per si encara hi ha qui pensa que no necessitem el mar per a res, aquest article pretén mostrar quins beneficis ens aporta el mar.

QUINS PROBLEMES TÉ EL MAR?

Sabies que alguns estudis apunten que tota la superfície dels mars i oceans de la Terra està impactada per alguna activitat humana? De fet, un 41% de la superfície es veu afectada per més d’un factor d’origen antròpic.

Segons el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (UNEP), són diversos els impactes antròpics que estem realitzant al mar:

problemas mar contaminación
Són moltes els impactes d’origen antròpic sobre el mar, com per exemple la contaminació per diferents tipus de productes i materials (Foto: NOAA, Creative Commons).

Tot això no només afecta els ecosistemes marins, sinó que afecta també a la població humana ja que necessitem els serveis ecosistèmics per al nostre benestar. Així doncs, ens podem preguntar: per a què necessitem el mar?

QUINS BENEFICIS ENS APORTA EL MAR?

D’acord amb TEEB, s’entén per servei ecosistèmic a totes aquelles contribucions directes i indirectes dels ecosistemes i la seva biodiversitat al benestar humà.

Aquests serveis poden ser de tres grans tipus: serveis de proveïment, serveis culturals i serveis de regulació. A continuació anem a detallar cada un d’ells i posarem exemples perquè el puguis entendre millor.

SERVEIS DE PROVEÏMENT

Totes aquelles contribucions dels ecosistemes que es produeixen de manera directa o indirecta per al benestar humà, ja siguin d’origen biològic o geològic, formen part dels serveis de proveïment.

Els aliments que el mar ens ofereix són un dels serveis de proveïment més importants per als humans, entre els quals s’inclouen el peix, el marisc i les algues. Una mostra d’això és el fet que proporciona el 20% de la ingesta de proteïnes animals a 3.000 milions de persones i que al 2010 es van consumir més de 120 milions de tones de peix. Per tot això, la situació actual de les poblacions explotades és crítica en molts casos, com pots veure en aquest article.

seafood-165220_640
El mar aporta el 20% de les proteïnes d’origen animal que consumeixen 3.000 milions de persones (Foto: Pixabay).

El mar també és una font d’energia renovable ja que és l’origen de molts fenòmens climàtics (com el vent) i de les marees i corrents. Així doncs, ens proporciona energia eòlica (generada pel vent) i mareomotriu (generada per les marees, els corrents i l’onatge).

Un altre benefici que obtenim són diversos materials d’origen biòtic o geològic, com ara sals, materials d’ornamentació i recursos minerals. Sense entrar en els detalls de l’elevat impacte mediambiental que suposa extreure els recursos minerals marins, s’exploten materials com sorra, diamants, metalls com l’or i l’estany, carbó, hidrats de gas, petroli [Saps quins impactes tenen les prospeccions sísmiques quan estan buscant gas al fons marí?], gas i un llarguíssim etcètera [pots llegir més en aquest document de l’Autoritat Internacional del Fons marí (ISA)].

63805.ngsversion.1422283732883.adapt.768.1
L’explotació dels recursos geològics marins, la qual no està exempta d’impactes, permet obtenir recursos molt diversos (Foto: National Geographic).

A més, ens beneficiem de certes substàncies i organismes que tenen alguna propietat beneficiosa per a l’ésser humà, com poden ser medicines i cosmètics.

SERVEIS CULTURALS

Els serveis culturals són els que s’obtenen a través de l’experiència directa amb els ecosistemes. Encara que no són els més importants, també cal tenir-los en compte.

Els ecosistemes ajuden a la creació i manteniment de la identitat cultural i del sentit de pertinença d’una comunitat. Què seríem sense les nostres festes populars i sense els diferents tipus de gastronomia?

Els ecosistemes marins permeten elaborar activitats de sensibilització i conscienciació per part d’escoles de mar, museus, etc. A més, contribueixen a l’augment del coneixement científic a través d’investigacions de diferent tipus. Si ets biòleg/a, no t’agradaria descobrir alguna espècie nova? Vols conèixer una plataforma de presa de dades oceanogràfiques de forma contínua?

ctd
L’estudi del medi marí permet obtenir coneixements útils per a la societat (Foto: Perplex Me Not).

També és la base de moltes activitats recreatives, com ara l’albirament de cetacis, el busseig, el turisme de navegació i la pesca recreativa [Vols saber si la pesca recreativa és compatible en les reserves marines?].

Aquí es podrien parlar de més serveis, però m’he centrat en els més rellevants.

SERVEIS DE REGULACIÓ

Finalment, i no per això el menys important, els ecosistemes marins són els responsables del funcionament correcte dels ecosistemes en el seu conjunt. Són els més importants ja que d’ells depenen tota la resta.

En els ecosistemes marins tenen lloc un conjunt de processos gràcies als quals es pot mantenir o millorar la qualitat de l’aigua i dels sediments. Per posar algun exemple, intervenen en l’oxigenació de zones mortes i en absorbir residus o contaminants.

Però, sens dubte, convé destacar el seu paper clau en regular el clima del planeta. Els oceans de la Terra són l’embornal de gasos d’efecte hivernacle més gran que existeix ja que captura el diòxid de carboni i l’allunya de l’atmosfera ja que el distribueix en profunditat. Així doncs, contribueixen a lluitar contra el canvi global, encara que tot té el seu límit.

imagen-sin-titulo
Degut a que els oceans absorbeixen diòxid de carboni, intervenen en la regulació del clima de tot el planeta (Foto: El Confidencial).

En innombrables ocasions, hem vist com les platges desapareixen després d’un temporal, un huracà i altres esdeveniments extrems. Vols saber el motiu? El motiu principal és que a causa de l’acció humana, el nostre litoral ha perdut la funció de protecció, és a dir, ha perdut la capacitat d’esmorteir les pertorbacions naturals. En una platja sana, després d’un temporal, aquesta es regeneraria de forma natural. Doncs bé, si desapareix la platja és quan després tenim problemes en els passejos marítims o en els pisos i cases construïts a primera línia de mar.

Tot i que que podria dir alguns beneficis més, acabaré esmentant la seva importància en proporcionar els nutrients necessaris per als organismes marins i en el manteniment de l’hàbitat de la biodiversitat.

REFERÈNCIES

  • Apunts de l’assignatura “Geologia dels oceans” del Màster en Oceanografia i Gestió del Medi Marí (UB).
  • FAO. (2012). The State of World Fisheries and Aquaculture. FAO. Rome.
  • Fernando Santos-Martín, Carlos Montes, Paloma Alcorlo, Susana García-Tiscar, Blanca González, María Rosario Vidal-Abarca, María Luisa Suárez, Laura Royo, Inmaculada Férriz, Juan Barragán, Juan Adolfo Chica, César López y Javier Benayas. 2015. La aproximación de los servicios de los ecosistemas aplicada a la gestión pesquera. Fondo Europeo de Pesca, Fundación Biodiversidad del Ministerio de Medio Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente. Madrid.
  • Jackson, J.B., Kirby, M.X., Berger, W.H., Bjorndal, K.A., Botsford, L.W., Bourque, B.J., Bradbury, R.H., Cooke, R., Erlandson, J., Estes, J.A., et al. (2001). Historical overfishing and the recent collapse of coastal ecosystems. Science 293, 629–637.
  • MA (Millennium Ecosystem Assessment). (2005). Ecosystem and Human Well-being. Island Press. Washington.
  • TEEB. (2012). The Economics of Ecosystems and Biodiversity in Business and Enterprise. Joshua Bishop (ed.). Earthscan, London and New York. Urquhart, J., Acott, T., Reed, M., Courtney, P. (2011). Setting an agenda for social science research in fisheries policy in Northern Europe. Fish. Res. 108,
    240–247.
  • UNEP. (2006). Marine and coastal ecosystem and human well-being. A synthesis report based on the finding of the Millennium Ecosystem Assesment. UNEP.
  • Foto de portada: Stilts fishhermen Sri Lanka (Bernard Gagnon, Creative Commons).