Arxiu d'etiquetes: esquer

El trencalòs: conservació d’un voltor únic

El mes passat va néixer per primera vegada a Espanya un trencalòs en llibertat de pares criats en captivitat i reintroduïts a la natura. El trencalòs és l’única au del món que s’alimenta gairebé exclusivament d’ossos. Igual que el linx ibèric, és un dels animals emblemàtics de la Península Ibèrica i està en perill d’extinció, per la qual cosa és objecte de diversos programes de conservació i reintroducció. En aquest article t’animem a descobrir més sobre el trencalòs i alguns programes de conservació que es duen a terme a Espanya.

DESCRIPCIÓ

El trencalòs (Gypaetus barbatus) és un ocell rapinyaire diürn inclòs popularment en el que anomenem voltors, aus eminentment carronyeres o necròfagues, és a dir, que s’alimenten d’animals morts. Tot i això, el trencalòs és bastant diferent a la resta de voltors:

Quebrantahuesos (Gypaetus barbatus) adulto. )Foto de Jose Luis Ojeda)
Trencalòs (Gypaetus barbatus) adult. (Foto de Jose Luis Ojeda)

  • Està tan summament especialitzat que el 85% de la seva alimentació són ossos (osteòfag) de mamífers morts, com ungulats salvatges (isards) i bestiar domèstic (cabres, ovelles). Pot empassar-se ossos de fins a 25 cm, i si són massa grans els agafa, s’eleva a 20-40 m i els estavella contra les roques en trossos més petits que pugui empassar-se. Aquestes zones es denominen trencadors. També utilitza la mateixa tècnica per trencar closques de tortugues. Completa l’alimentació amb pells i restes de carn.
  • És molt gran, amb una envergadura alar de fins a 2,8 metres i 7 kg de pes
  • En general és poc sorollós: només xiula si està molt excitat o en època de zel.
  • No presenta el típic cap sense plomes de voltor. Els voltors tenen poc o nul plomatge al cap per mantenir una òptima higiene després d’introduir-lo en els animals morts i tacar-se de sang. A causa de la seva peculiar alimentació, el trencalòs més plomes al cap i coll, essent característica la seva barba” sota el bec.
  • El plomatge és igual per a tots dos sexes però va canviant amb l’edat. El típic color vermellós i groguenc dels adults es deu al seu costum de banyar-se en fang ric en òxids de ferro, d’una altra manera tindrien el pit blanc.

Fases del plomatge del trencalòs, segons Adam i Llopis (2003). (Imatge de © X. Parellada.)
Fases del plomatge del trencalòs, segons Adam i Llopis (2003). (Imatge de © X. Parellada.)

En aquest video (5 minuts) es poden veure trencalosos en vol, trencant ossos, empassant-se’ls, criant un pollet al niu i banyant-se en fang.

REPRODUCCIÓ

El trencalòs nidifica a sortints i coves naturals de la roca, a les zones muntanyoses i escarpades on habita. Forma parella estable durant tota la vida a partir dels 7 anys i el cicle reproductor té diferents etapes:

  • Preposta (setembre-novembre): construcció del niu (tapissant-lo amb branques, llana, plomes, ossos), defensa del territori i activitat sexual.
  • Incubació (desembre-febrer): ponen un o dos ous amb 6 dies de diferència. Tots dos sexes participen en la incubació durant 53 dies.
  • Criança (març-agost): el poll més gran acaba matant al seu germà (caïnisme) per assegurar la supervivència. Els pares aporten aliment i quan el poll abandona el niu (juny-juliol), aprèn d’ells a buscar i preparar l’aliment fins a la seva emancipació.
  • Emancipació (gener): desplaçament (milers de quilòmetres) per buscar parella i retorn al territori on va néixer per criar (instint filopàtric).

Seguimiento de nidos naturales mediante cámaras. (Foto: FCQ)
Seguiment de nius naturals mitjantçant càmeres. (Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos)

DISTRIBUCIÓ

La subespècie Gypaetus barbatus meridonalis es distribueix pel sud i est d’Àfrica, mentre que Gypaetus barbatus barbatus pel Nord d’Àfrica i algunes zones d’Euràsia (veure mapa).

A la Península Ibèrica es troba únicament de forma natural als Pirineus (Catalunya, Aragó i Navarra), essent Espanya el país europeu amb més parelles reproductores censades (unes 130, dades de 2014).

gypaetus barbatus, quebrantahuesos, trencalòs, berded vulture distribution, distribución
Distribució del trencalòs (Gypaetus barbatus). En vermell, zones on ha estat reintroduït. (Imatge de Mario, Wikimedia).

AMENACES

Les poblacions de trencalòs estan en regressió des de fa anys. Està catalogada a nivell mundial com gairebé amenaçada” a la Llista Roja de la IUCN i “en perill d’extinció” al Catàleg Espanyol d’Espècies Amenaçades. Les amenaces actuals a què s’enfronten són:

  • Mort per enverinaments (esquers il·legals, consum d’animals enverinats, consum de restes de munició de caça amb plom plumbisme).
  • Mort per electrocucions o xocs amb esteses elèctriques i aerogeneradors de parcs eòlics.
  • Caça directa (il·legal)
  • Pèrdua d’hàbitat i disminució de l’eficàcia reproductora causa de la humanització del medi (urbanitzacions, activitats esportives )
  • Reducció de l’aliment (bestiar en estables, obligació d’enterrar els cadàvers )

Quebrantahuesos muerto por envenenamiento. (Foto: DARPAMN)
Trencalòs mort per enverinament. (Foto: DARPAMN)

CONSERVACIÓ A ESPANYA

A causa de la limitada distribució de les poblacions, el seu baix nombre i la dificultat per colonitzar nous territoris, el 2014 tretze comunitats autònomes van signar un protocol per la recuperació del trencalòs a Espanya. Les accions més destacades d’aquest protocol és el reforç de l’Estratègia Nacional per a la Conservació del Trencalòs a Espanya (iniciat l’any 2000) i del Programa de Cria en Captivitat (2001), amb accions com la revalorització del medi rural, l’alimentació suplementària i el suport a les pràctiques ramaderes tradicionals. Aquesta estratègia també inclou la reintroducció en zones històriques on el trencalòs va ser extingit:

QUÈ ÉS EL HACKING?

El hacking o criança campestre és una tècnica que consisteix en l’alliberament d’exemplars nascuts en captivitat en una àrea que l’au assimili com el seu lloc de naixement. En cas d’èxit, el trencalòs torna per assentar-se i reproduir-se. Aquesta tècnica en inici no tenia un origen conservacionista, ja que va ser desenvolupada pels falconers a l’Edat Medieval. La falconeria (caça amb aus rapinyaires) també s’utilitza actualment per al control de fauna als aeroports o ciutats.

En falconeria la criança campestre controlada consisteix a deixar en una gàbia d’altura a polls que poden alimentar-se per si sols. Se’ls alimenta sense ser vistos. Al cap d’uns dies se’ls obre la gàbia, que utilitzen com a base per a aprendre a volar. Se’ls segueix alimentant fins que aprenen a caçar per si sols i abandonen la gàbia, i quedaran fixats com si la gàbia fos el seu lloc de naixement, per la qual cosa tornaran.

Alimentación de un pollo con un señuelo para evitar el contacto humano. Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos
Alimentació d’un poll amb esquer per evitar el contacte humà i fer possible la seva vida en llibertat. (Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos)

El centre gestionat per la Fundación Gypaetus es basa en la cria natural, amb la mínima intervenció humana. Els pares crien i alimenten als seus polls a partir de la segona setmana de l’eclosió de l’ou. Per fer el seguiment dels nius s’utilitza un sistema de videovigilància.

Des de 2006 han estat alliberats 31 trencalosos procedents de la cria en captivitat, dels quals es fa seguiment mitjançant transmissors GPS. Actualment 15 individus segueixen enviant senyals (9 van morir i en 7 van deixar de funcionar). Com avançàvem a la introducció, la bona notícia és que el mes passat va néixer el primer pollet resultat d’exemplars alliberats (Tono i Blimunda) mitjançant la tècnica del hacking. No oblideu visitar el Facebook o web de la Fundación Gypaetus per veure imatges i conèixer les últimes notícies de la família.

Per a més informació, us deixem amb aquest reportatge sobre el trencalòs i la seva conservació (El bosque protector. Fauna amenazada, El Quebrantahuesos, 29 minuts).

REFERÈNCIES

mireia querol rovira

Com salvar a les tortugues marines del palangre?

Aquesta setmana, en aquest article es parla de com podem salvar a les tortugues marines del palangre, doncs moltes espècies de tortugues marines estan en perill degut a la seva captura accidental. 

INTRODUCCIÓ

La tortuga babaua (Caretta caretta) i la llaüt (Dermochelys coriacea) són les espècies de tortuga marina que més es capturen amb el palangre de superfície (Gilman et al. 2006), però també es capturen la resta de tortugues marines (Polovina et al. 2003). Tot i que les captures accidentals d’aquestes espècies són rares, el conjunt mundial té un efecte molt important (Lewison et al. 2004). Aquí ens centrarem en les mesures per reduir la captura accidental en la tortuga babaua per l’extensa bibliografia disponible.

Caretta_Caretta_by_kailorTortuga babaua (Caretta caretta) (Foto extreta de DeviantArt).

EL PALANGRE

El palangre és un art de pesca consistent en una línia principal de la que pengen els hams amb l’esquer. És un dels sistemes de pesca més antics que es coneixen. La linia principal pot mesurar entre uns quants centenars de metres fins a 50-60 km, amb una distància entre hams que va des d’un metre fins als 50 m. Tot i ser considerada com la pesca més selectiva que existeix, ja que depenent de l’esquer i la mida de l’ham utilitzats s’aconsegueix pescar un tipus de peix o un altre, no està exempt de captures accidentals, entre les quals hi trobem aus marines i tortugues marines.

longline-fishing-animationLa pesca de palangre, tot i ser molt selectiva, captura tortugues marines (Foto de Sea Turtle Conservancy).

COM SALVAR A LES TORTUGUES MARINES DEL PALANGRE?

Reducció del temps de pesca

La reducció del temps en que el palangre està a l’aigua és efectiu en la babaua, però no en la llaüt (Watson et al. 2005), però inviable econòmicament per la reducció de les captures de les espècies objectiu.

Canvi d’hams 

Les modificacions en els hams són les més efectives. Els hams més amples redueixen la captura de tortugues i la proporció de les que s’empassen els hams sense comprometre la viabilitat comercial en el peix espasa a l’Atlàntic Nord (Gilman et al. 2006), però no és així en altres pesqueries. La forma determina la posició on s’uneix: els hams circulars ho fan a la mandíbula o la boca i els hams en J ho fan internament. El canvi a hams circulars redueix les captures i la mortalitat després de l’alliberament (retardada) en la tortuga babaua perquè tendeixen a ser capturades quan mosseguen l’esquer i aquest s’enganxa més externament i és més fàcil que es puguin alliberar (Gilman et al. 2006; Bolten i Bjorndal 2005; Watson et al. 2003). El canvi en la forma és efectiu en certes pesqueries i àrees, com ara en el peix espasa (mantenint-se les captures (Piovano et al. 2009)) i en la tintorera a les Açores (Bolten i Bjorndal 2005). Per tant, els hams circulars no redueixen les captures de les espècies objectiu i suposen una inversió baixa, però dificulten la seva extracció per part dels pescadors i solen ser més dèbils respecte els hams en J (Gilman et al. 2006). Així, l’aplicació d’hams circulars en la pesca del peix espasa al Mediterrani i a l’Atlàntic Nord-oest pot representar una tècnica senzilla i barata per disminuir les captures de tortugues (Piovano et al. 2009; Watson et al. 2005; Gilman et al. 2006, 2007). La mortalitat directa pels hams és baixa, doncs el 80% de les alliberades estan vives, però la mortalitat retardada depèn molt de la posició de l’ham (Camiñas i Valeiras 2001).

bas09_n02_ac_01Tipus d'hams. (A) Ham circular i (B) Ham en J (Foto extreta de Cicmar).

Canvi d’esquer

L’esquer és un altre factor important. Quan és peix, es redueix molt la captura de tortugues babaues respecte de si és calamars, a la vegada que augmenten les captures de peix espasa quan és l’objectiu (Watson et al. 2005), perquè se’l mengen en petites mossegades fins que el treuen de l’ham i evita que se l’empassin, mentre que el calamars és més resistent i se l’empassen sencer (Watson et al. 2003, 2004). Al Mediterrani i a l’Atlàntic Nordoest, utilitzar verat  manté les captures de peix espasa a la vegada que es redueixen les captures de tortugues babaues (Alessandro i Antonello 2010; Watson et al. 2005; Gilman et al. 2006, 2007), tot i que disminueixen les captures de tonyina vermella (Rueda et al. 2006; Rueda i Sagaraminaga 2008). Utilitzar diferents colors d’esquer no sembla ser una bona mesura ja que no eviten les captures (Swimmer et al. 2005; Watson et al. 2002).

Canvi de la profunditat de pesca i de la distància de la costa

Com que les tortugues babaues solen bussejar per sobre els 40 m, màxim fins a 100 metres (Polovina et al. 2003), col·locar el palangre per sota de la profunditat de més abundància redueix la seva captura (Rueda i Sagarminaga 2008), però  també redueix les de l’espècie objectiu segons les pesqueries (Gilman et al. 2006) i si queden atrapades no poden sortir a superfície i moren afogades, de manera que la mortalitat directa augmenta. Segons els pescadors, els hams més propers a les boies capturen més tortugues perquè estan a menys profunditat (Watson et al. 2002), de manera que aquestes línies secundàries haurien de ser més llargues. Les captures de tortugues també depenen de la distància a la costa (Báez et al. 2007), de manera que hauria de fer-se més enllà de les 35 milles nàutiques i no afectaria les captures de peix espasa (Alessandro i Antonello 2010).

Eliminació de les barres de llum

Les barres de llum haurien d’estar prohibides perquè les atrau molt (Alessandro i Antonello 2010).

Canvi d’àrees de pesca

Com que les tortugues marines s’agreguen en àrees, la captura d’una tortuga augmenta molt la probabilitat de capturar-ne més. Per això una bona mesura seria la comunicació entre les diferents embarcacions i desplaçar-se una certa distància (100 km, per exemple) durant un període de temps (una setmana, per exemple) per evitar capturar-ne més (Gilman et al. 2007). Aquesta mesura seria molt efectiva, però suposa una despesa de combustible addicional i la reducció del temps de pesca degut als desplaçaments. També es podrien tancar aquestes àrees estacionalment o permanentment, tot i  que és inviable econòmicament, a més que pot fer concentrar l’esforç pesquer en altres àrees on hi poden haver altres problemes i genera polèmiques amb els pescadors.

Seguiment de la temperatura de l’aigua

Com que la taxa de captura de babaues augmenta a temperatures per sobre els 22ºC, mentre que la captura de peix espasa augmenta a temperatures inferiors als 20ºC, seria indicat pescar en aigües de menys de 20ºC (Watson et al. 2005). De tota manera, en aquest cas seria important controlar la pressió sobre el peix espasa.

Observadors pesquers

Una bona eina de gestió és la presència d’observadors a bord de les embarcacions, com en la flota de palangre de peix espasa a Hawaii (Gilman et al. 2007), els quals enregistren el nombre d’aparells de pesca disponibles, els dies de pesca, la posició de pesca i el nombre de tortugues capturades (Álvarez de Quevedo et al. 2010).

JPE_TurtleUna bona eina de gestió és la presència d'observadors a bord de les embarcacions (Foto extreta de Journal of Applied Ecology).

COM S’HAN D’ALLIBERAR LES TORTUGUES ATRAPADES?

Les bones pràctiques dels pescadors per alliberar les tortugues són fonamentals: han de treure els hams de les tortugues amb un aparell indicat i si no el poden treure han de tallar el fil el màxim proper a l’ull de l’ham. Un cop enganxades, tallar totalment la línia secundària del palangre disminueix la seva mortalitat ja que la seva presència, per curta que sigui, pot afectar als intestins (Casale et al. 2007).

Activists Free a TurtlePer alliberar a les tortugues cal tallar el fil de tal manera que quedi el més curt possible (Foto extreta de Greenpeace).

CONCLUSIÓ

L’efectivitat i la viabilitat comercial de les estratègies per evitar la captura de tortugues babaua depèn de la pesqueria, de la mida de la tortuga, l’objectiu de pesca i altres diferències entre flotes (Gilman et al. 2006, 2007). La combinació d’hams circulars i peix com a esquer és molt efectiu en reduir les captures de babaues sense afectar les captures de l’espècie objectiu. Aquestes modificacions, junt a eines per treure els hams i els fils de les tortugues, redueixen les captures accidentals i la mortalitat post-alliberament.

REFERÈNCIES

  • Alessandro L,  Antonello S (2010) An overview of loggerhead sea turtle (Caretta caretta) bycatch and technical mitigation measures in Mediterranean Sea. Rev. Fish Biol. Fisheries 20: 141-161
  • Álvarez de Quevedo I, Cardona L, De Haro A, Pubill E, Aguilar A (2010) Sources of bycatch of loggerhead sea turtles in the western Mediterranean other than drifting longlines. ICES Journal of Marine Science, 67: 000-000
  • Báez JC, Real R, García-Soto C, De la Serna JM, Macías D, Camiñas JA (2007) Loggerhead sea turtle bycatch depends on distance to the coast, independent of fishing effort: implications for conservation and fisheries management. Mar Ecol Prog Ser 338:249–256
  • Bolten A, Bjorndal K (2005) Experiment to evaluate gear modification on rates of sea turtle bycatch in the swordfish longline fishery in the Azores – Phase 4. Final Project Report submitted to the National Marine Fisheries Service. Archie Carr Center for Sea Turtle Research, University of Florida, Gainesville, Florida, USA.
  • Camiñas JA, Valeiras J (2001) Marine turtles, mammals and sea birds captured incidentally by the Spanish surface longline fisheries in the Mediterranean Sea. Rapp Comm Int Mer Medit 36:248
  • Casale P, Freggi D, Rocco M (2007) Mortality induced by drifting longline hooks and branchlines in loggerhead sea turtles, estimated through observation in captivity. Aquatic Conserv: Mar Freshw Ecosyst doi: 10.1002/acq. 894
  • Gilman E, Kobayashi D, Swenarton T, Brothers N, Dalzell P, Kinan-Kelly I (2007) Reducing sea turtle interactions in the Hawaii-based longline swordfish fishery. Biol Cons 139:19–28
  • Gilman E, Zollet E, Beverly S, Nakano H, Davis K, Shiode D, Dalzell P, Kinan I (2006) Reducing sea turtle bycatch in pelagic longline fisheries. Fish Fish 7:2–23
  • Lewison RL, Freeman SA, Crowder LB (2004) Quantifying the effects of fisheries on threatened species: the impact of pelagic longlines on loggerhead and leatherback sea turtles. Ecol Lett 7(3):221–231
  • Piovano S, Swimmer Y, Giacoma C (2009) Are circle hooks effective in reducing incidental captures of loggerhead sea turtles in a Mediterranean longline fishery? Aquatic conservation: marine and freshwater ecosystems. Published online in Wiley InterScience
  • Polovina JJ, Howell EA, Parker DM, Balazs GH (2003) Dive depth distribution of loggerhead (Caretta caretta) and olive ridley (Lepidochelys olivacea) turtles in the central North Pacific: Might deep longline sets catch fewer turtles? Fish Bull (Wash DC) 101:189–193
  • Rueda L, Sagarminaga R (2008) Reducing bycatch of loggerhead sea turtles in the southwest Mediterranean via collaborative research with fishermen. Poster presented to the 28th international sea turtle symposium Loreto, Baja California Sur, Mexico, 19–26 January 2008
  • Rueda L, Sagarminaga RJ, Báez JC, Camiñas JA, Eckert SA, Boggs C (2006) Testing mackerel bait as a possible bycatch mitigation measure for the Spanish Mediterranean swordfish longlining fleet. In: Frick M, Panagopoulou A, Rees A, Williams K (eds) Book of abstracts of the 26th annual symposium on sea turtle biology and conservation. Island of Crete, Greece, 3–8 April 2006
  • Swimmer Y, Arauz R, Higgins B, McNaughton L, McCracken M, Ballestero J, Brill R (2005) Food color and marine turtle feeding behaviour: Can blue bait reduce turtle bycatch in commercial fisheries? Mar Ecol Prog Ser 295: 273–278
  • Watson J, Foster D, Epperly S, Shah A (2002) Experiments in the Western Atlantic Northeast Distant Waters to Evaluate Sea Turtle Mitigation Measures in the Pelagic Longline Fishery. Report on Experiments Conducted in 2001. US National Marine Fisheries Service, Pascagoula, MS, USA
  • Watson JW, Epperly SP, Shah AK, Foster DG (2005) Fishing methods to reduce sea turtle mortality associated with pelagic longlines. Can J Fish Aquat Sci 62:965–981
  • Watson JW, Foster DG, Epperly S, Shah A (2004) Experiments in the western Atlantic Northeast Distant Waters to evaluate sea turtle mitigation measures in the pelagic longline fishery. Report on experiments conducted in 2001, pp 135
  • Watson JW, Hataway BD, Bergmann CE (2003) Effect of hook size on ingestion of hooks by loggerhead sea turtles. Report of NOAA National Maritime Fisheries Service, Pascagoula, MS, USA

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

 Aquesta publicació està sota una llicencia Creative Commons:
Llicència Creative Commons

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.