Motivos para ver mamíferos marinos en cautividad (o puede que no!)

El tema que tratamos esta semana es la cautividad de los mamíferos marinos, un tema realmente controvertido. Mientras que unos están totalmente a favor de esta práctica porque dicen que aporta ciertos beneficios (no sólo económicos, que en este caso está claro que son altísimos), otros están totalmente en contra. Aquí iremos desgranando los diferentes motivos.

INTRODUCCIÓN

En el debate sobre la cautividad de mamíferos marinos; los zoos, acuarios y delfinarios mantienen que sus espectáculos tienen un gran valor de conservación, la gente aprende mucho sobre ellos y que los animales tienen una buena vida. Por otro lado, los grupos de protección animal y cada vez más científicos argumentan que sus vidas están empobrecidas, la gente no recibe información correcta de las especies y las capturas de animales salvajes tienen un impacto negativo sobre las poblaciones naturales y sus hábitats.

LA CAUTIVIDAD DE MAMÍFEROS MARINOS TIENE VALOR EDUCATIVO (O PUEDE QUE NO!)

A pesar de que algunos países obliguen a estos centros a ofrecer valores educativos en sus espectáculos, hay poca evidencia de que la industria difunda información sobre los mamíferos marinos y sus hábitats. En Estados Unidos hay más de 1.600 centros y sólo una ínfima parte se involucra realmente en el valor educativo y de conservación, pues la mayoría tienen por objetivo el entretenimiento de sus visitantes.

Los espectáculos de animales como por ejemplo leones marinos y cetáceos son simples exageraciones de su comportamiento natural y hacen que los espectadores pierdan la noción del lugar donde están: dentro de piscinas confinadas por Plexiglas. En una encuesta a 1.000 ciudadanos de los Estados Unidos, los encuestados respondieron casi por unanimidad que prefieren ver a los animales cautivos mostrando su comportamiento natural más que haciendo peripecias artificiales.

Contraste del comportamiento entre una orca (Orcinus orca) y un león marino. A la derecha, el comportamiento natural, en el cual las orcas capturan a los leones marinos (Foto: Daniel Bianchetta). A la izquierda, comportamiento artificial en que un león marino alimenta a una orca.

En general, casi no se explica nada sobre los comportamientos naturales, la ecología, la demografía y la distribución geográfica en los delfinarios durante los espectáculos. Además, cuando se da esta información, a menuda es incorrecta o distorsionada. Por ejemplo: en SeaWorld no se utiliza la palabra “evolución” ya que muchos visitantes consideran la teoría de la evolución controvertida o se engaña sobre el motivo de la caída de la aleta dorsal de las orcas y su esperanza de vida.

Un último ejemplo es que muy a menudo los delfines presentan comportamientos que en libertad serían considerados agresivos, como por ejemplo el hecho de abrir y cerrar muy rápidamente la boca o hacer golpes de cola o de aletas pectorales contra la superficie del agua. Estos centros le dan la vuelta a la tortilla y dicen que se trata de un comportamiento de diversión y juego.

Comportamiento agresivo de un delfín, consistente en dar golpes de cola contra la superficie del mar (Foto extrahída de Sara's Cetacean Stories).

Así pues, la exposición de mamíferos marinos cautivos tiene un efecto contrario al que argumentan: en vez de sensibilizar a los visitantes, los desensibiliza a la crueldad que suponen sus espectáculos.

Si quieres aprender cuáles son los comportamientos naturales de los cetáceos, éste es tu curso: 

LOS ZOOS AYUDAN A LA CONSERVACIÓN DE LAS ESPECIES (O PUEDE QUE NO!)

Los zoos, acuarios y delfinarios, cada vez más, se venden como centros de conservación, como si se tratasen de un arca de Noé. De hecho, muchos centros sólo se limitan a producir nuevos individuos de unas pocas especies y no presentan ningún programa de conservación.

Cierto es que algunos zoos tienen programas de cría de algunas especies en peligro de extinción en cautividad con la intención de repoblar las poblaciones naturales afectadas, pero entre estas especies no hay ninguna de cetáceos. Una de las muchas instalaciones de los EUA tiene, pero, un programa para criar defines del río Yangtze (Lipotes vexillifer).

Delfín del río Yangtze (Lipotes vexillifer) (Foto: Mark Carwardine, Arkive).

Además, el número de centros que dan fondos en programas de investigación es limitado y de cuantías bajas (no llega al 1% de sus beneficios). Menos de un 5-10% de los zoos, delfinarios y acuarios están involucrados en programas de conservación, ya sean éstos en la naturaleza (programas in situ) o en cautividad (ex situ).

De todas formas, en Europa están obligados por ley a tener programas de conservación para liberar los animales criados en cautividad en la naturaleza. Si realmente su objetivo fuese la conservación, los programas se dedicarían a especies que realmente están en peligro de extinción, cosa que no pasa. Además, el éxito de estos programas estaría en la capacidad de introducir estos animales en la naturaleza, lo que se ha conseguido en muy escasas ocasiones.

Lo peor de todo es que muchos centros compran animales capturados directamente de las poblaciones naturales, lo que tiene un impacto muy negativo en las poblaciones.

CAPTURA DE ORGANISMOS SALVAJES

Los métodos de captura de cetáceos son invasivos, estresantes y potencialmente letales, a pesar de que la técnica mejor considerada consiste en capturarlos con redes de cerco: los delfines son perseguidos con pequeñas embarcaciones y luego se rodean grupos enteros. El proceso es tan traumático que causa la muerte de una séptima parte de los delfines capturados en los cinco primeros días. Los delfines que no han sido seleccionados sufren un riesgo similar a morar una vez se abandona la zona.

Captura de delfines en Japón utilizando la captura en cerco (Foto: Adrian Mylne, Reuters)

Algunas practicas son aún más crueles, especialmente las que se realizan en Taiji y Futo, Japón. Una flota de pequeñas embarcaciones producen ruido bajo el agua con barras de hierro para obligar a los delfines a salir del agua y después los capturan. Algunos se venden vivos para los espectáculos y otros se matan para consumo humano o de animales o para otros productos.

Captura y matanza de delfines en Taiji (Japón) (Foto: autor desconocido).

Si quieres aprender cuál es el estado de conservación de los cetáceos y qué amenazas tienen que afrontar, éste es tu curso: 

LOS ZOOS, ACUARIOS Y DELFINAROS TIENEN PROGRAMAS PARA TRATAR LOS ANIMALES VARADOS EN LA COSTA (O PUEDE QUE NO!)

Un aspecto en que la actividad de los delfinarios, zoos y acuarios podría tener un papel importante es en el rescate, rehabilitación y liberación de animales marinos varados en la costa. Ciertamente, hay programas muy buenos, pero los intereses no siempre están claros.

Muy a menudo, el interés real es crear una buena imagen de ellos mismos, de manera que se venden como centros altruistas que se preocupan de los mamíferos marinos en la naturaleza. Además, utilizan estos rescates para hacer creer a la gente que el medio natural está lleno de peligros antropogénicos y naturales, de manera que el público recibe una imagen sesgada de la realidad.

También es preocupante el hecho que evalúen a los animales por su potencial de exhibición. Cada animal es evaluado por su potencial de éxito en la liberación, de manera que se ha visto que para las especies que más les interesa o los organismos más extraños su liberación es inadecuada.

TENER MAMÍFEROS MARINOS EN CAUTIVIDAD PERMITE LA INVESTIGACIÓN (O PUEDE QUE NO!)

Muchas veces, los delfinarios y acuarios declaran que fomentan la investigación de los mamíferos marinos, de manera que contribuyen tanto en la educación como en su conservación. De todas formas, todo lo que se puede conocer de los mamíferos marinos en cautividad ya se sabe (fisiología reproductiva, agudeza visual, duración de la gestación y fisiología general). Además, muchos resultados se ha visto que no son válidos debido a las condiciones no naturales y atípicas a las cuales son sometidos, especialmente los relacionados con su comportamiento.

Por otro lado, aunque hay aspectos como la cognición y los impactos del ruido que se podrían estudiar en cautividad, actualmente la tecnología, los dardos de biopsia, el seguimiento vía satélite, el vídeo subacuático y las mejoras en las técnicas de captura y liberación permiten estudiarlo también con los animales en libertad.

Uso de una cúpula para estudiar el metabolismo de los leones marinos (Foto de Vancouver Aquarium).

REFERENCIAS

• Kleiman, D.G.; Thompson, K.V.; & Kirk Baer, C. (2010) Wild Mammals in Captivity. Principles and Tecniques for Zoo Management. The University of Chicago Press (2 ed).
• Rose, N.A; Parsons, E.C.M & Farinato, R. (2009). The case against Marine Mammals in Captivity. The Humane Society of the United States and the World Society for the Protection of Animals (4 ed)

Si has encontrado interesante esta publicación, te animo a que la compartas en las redes sociales para que más gente la pueda leer, pues el objetivo del blog es la divulgación de la ciencia y que llegue al máximo de gente posible.

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Motius per anar a veure mamífers marins en captivitat (o potser no!)

El tema que tractarem aquesta setmana és la captivitat dels mamífers marins, un tema realment controvertit. Mentre que uns estan totalment a favor d’aquesta pràctica perquè diuen que aporta certs beneficis (no només econòmics, que en aquest cas està clar que són altíssims), uns altres hi estan totalment en contra. Aquí anirem desgranant els diferents motius.

INTRODUCCIÓ

En el debat sobre la captivitat de mamífers marins; els zoos, aquaris i dofinaris mantenen que els seus espectacles tenen un gran valor de conservació, la gent aprèn molt sobre ells i que els animals tenen una bona vida. Per altra banda, els grups de protecció animal i cada vegada més científics argumenten que les seves vides estan empobrides, la gent no rep informació correcta de les espècies i les captures d’animals salvatges tenen un impacte negatiu sobre les poblacions naturals i els seus hàbitats.

LA CAPTIVITAT DE MAMÍFERS MARINS TÉ VALOR EDUCATIU (O POTSER NO!)

Malgrat alguns països obliguen a aquests centres a oferir valors educatius en els seus espectacles, hi ha poca evidència de que la indústria difongui informació sobre els mamífers marins i els seus hàbitats. Als Estats Units hi ha més de 1.600 centres i només una ínfima part s’involucra realment en el valor educatiu i de conservació, doncs la majoria tenen per objectiu l’entreteniment dels seus visitants.

Els espectacles d’animals com ara lleons marins i cetacis són meres exageracions del seu comportament natural i fan que els espectadors perdin la noció del lloc on estan: dins de piscines confinades per Plexiglas. En una enquesta a 1.000 ciutadans dels Estats Units, els enquestats van respondre quasi per unanimitat que preferien veure als animals captius mostrant el seu comportament natural més que fent peripècies artificials.

Contrast del comportament entre una orca (Orcinus orca) i un lleó marí. A la dreta, el comportament natural, en el qual les orques capturen als lleons marins (Foto: Daniel Bianchetta). A l'esquerra, comportament artificial en que un lleó marí alimenta a una orca.

En general, quasi no s’explica res sobre els comportaments naturals, l’ecologia, la demografia i la distribució geogràfica en els dofinaris durant els espectacles. A més, quan es dóna aquesta informació, molt sovint és incorrecta o distorsionada. Per exemple: a SeaWorld no s’utilitza la paraula “evolució”  ja que molts visitants consideren la teoria de l’evolució controvertida o s’enganya sobre el motiu de la caiguda de l’aleta dorsal de les orques i la seva esperança de vida.

Un últim exemple és que molt sovint els dofins presenten comportaments que en llibertat serien considerats agressius, com ara el fet d’obrir i tancar molt ràpidament la boca o de fer cops de cua o d’aletes pectorals contra la superfície de l’aigua. Aquests centres li donen la volta a la situació i diuen que es tracta d’un comportament de diversió i joc.

Comportament agressiu d'un dofí, consistent en fer cops de cua contra la superfície del mar. (Foto extreta de Sara's Cetacean Stories)

Així doncs, l’exposició de mamífers marins captius té un efecte contrari al que argumenten: enlloc de sensibilitzar als visitants, els dessensibilitza a la crueltat que suposen els seus espectacles.

Si vols aprendre quins són els comportaments naturals dels cetacis, aquest és el teu curs: 

ELS ZOOS AJUDEN A LA CONSERVACIÓ DE LES ESPÈCIES (O POTSER NO!)

Les zoos, aquaris i dofinaris, cada vegada més, es venen com a centres de conservació, com si es tractessin d’una arca de Noè. De fet, molts centres només es limiten a produir nous individus d’unes poques espècies i no presenten cap programa de conservació.

Cert és que alguns zoos tenen programes de cria d’algunes espècies en perill d’extinció en captivitat amb la intenció de repoblar les poblacions naturals afectades, però entre aquestes espècies no n’hi ha cap de cetacis. Una de les moltes instal·lacions dels EUA tenen, però, un programa per criar dofins del riu Yangtze (Lipotes vexillifer).

Dofí del riu Yangtze (Lipotes vexillifer) (Foto: Mark Carwardine, Arkive).

A més a més, el nombre de centres que donen fons en programes de recerca és limitat i de quanties baixes (no arriba a l’1% dels seus beneficis). Menys d’un 5-10% dels zoos, dofinaris i aquaris estan involucrats en programes de conservació, ja siguin aquests a la naturalesa (programes in situ) o en captivitat (ex situ).

De tota manera, a Europa estan obligats per llei a tenir programes de conservació per tal d’alliberar els animals criats en captivitat a la natura. Si realment el seu objectiu fos la conservació, els programes es farien sobre espècies que realment estan en perill d’extinció, cosa que no passa. A més, l’èxit d’aquests programes estaria en la capacitat de introduir aquests animals a la natura, el que s’ha aconseguit en molt escasses ocasions.

El pitjor de tot és que molts centres compren animals capturats directament de les poblacions naturals, el que té un impacte molt negatiu en les poblacions.

CAPTURA D’ORGANISMES SALVATGES

Els mètodes de captura de cetacis són invasius, estressants i potencialment letals, malgrat la tècnica millor considerada consisteix en atrapar-los amb xarxes de cèrcol: els dofins són perseguits amb petites embarcacions i després s’encerclen grups sencers. El procés és tan traumàtic que causa la mort d’una sisena part dels dofins capturats en els cinc primers dies. Els dofins que no han estat seleccionats pateixen un risc similar de morir un cop s’abandona l’àrea.

Captura de dofins al Japó utilitzant la captura en cèrcol (Foto: Adrian Mylne, Reuters)

Altres pràctiques són encara més cruels, especialment les que es duen a terme a Taiji i a Futo, Japó. Una flota de petites embarcacions produeixen soroll sota l’aigua amb barres de ferro per obligar als dofins a sortir de l’aigua i després els capturen. Alguns es venen vius pels espectacles i altres es maten per consum humà o d’animals o per altres productes.

Captura i matança de dofins a Taiji (Japó) (Foto: autor desconegut).

Si vols aprendre quin és l’estat de conservació dels cetacis i a quines amenaces han de fer front, aquest és el teu curs: 

ELS ZOOS, AQUARIS I DOFINARIS TENEN PROGRAMES PER TRACTAR ELS ANIMALS AVARATS A LA COSTA (O POTSER NO!)

Un aspecte en que l’activitat dels dofinaris, zoos i aquaris podria tenir un paper important és en el rescat, rehabilitació i alliberació d’animals marins avarats a la costa. Certament, hi ha programes molt bons, però els interessos no sempre estan clars.

Molt sovint, l’interès real és crear una bona imatge d’ells mateixos, de manera que es venen com a centres altruistes que es preocupen dels mamífers marins a la natura. A més, utilitzen aquests rescats per fer creure a la gent que el medi natural està ple de perills antropogènics i naturals, de manera que el públic rep una imatge esbiaixada de la realitat.

També és preocupant el fet que avaluïn els animals pel seu potencial d’exhibició. Cada animal és avaluat pel seu potencial d’èxit en l’alliberament, de manera que s’ha vist que per les espècies que més els interessa o els organismes més estranys la seva alliberació és inadequada.

TENIR MAMÍFERS MARINS EN CAPTIVITAT PERMET LA RECERCA (O POTSER NO!)

Moltes vegades, els dofinaris i aquaris declaren que fomenten la recerca dels mamífers marins, de manera que contribueixen tant a l’educació com a la seva conservació. De tota manera, tot el que es pot conèixer dels mamífers marins en captivitat ja se sap (fisiologia reproductiva, agudesa visual, durada de la gestació i fisiologia general). A més, molts resultats s’ha vist que no són vàlids degut a les condicions no naturals i atípiques als quals són sotmesos, especialment els relacionats amb el seu comportament.

Per altra banda, tot i que hi ha aspectes com la cognició i els impactes del soroll que es podrien estudiar en captivitat, actualment la tecnologia, els dards de biòpsia, el seguiment via satèl·lit, el vídeo subaquàtic i les millores en les tècniques de captura i alliberament permeten estudiar-ho també amb els animals en llibertat.

Ús d'una cúpula per estudiar el metabolisme dels lleons marins (Foto extreta de Vancouver Aquarium).

REFERÈNCIES

• Kleiman, D.G.; Thompson, K.V.; & Kirk Baer, C. (2010) Wild Mammals in Captivity. Principles and Tecniques for Zoo Management. The University of Chicago Press (2 ed).
• Rose, N.A; Parsons, E.C.M & Farinato, R. (2009). The case against Marine Mammals in Captivity. The Humane Society of the United States and the World Society for the Protection of Animals (4 ed)

Si has trobat interessant aquesta publicació, t’animo a que la comparteixis a les xarxes socials perquè més gent la pugui llegir, doncs l’objectiu del blog és la divulgació de la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Qui es carrega la naturalesa?

Fa unes setmanes, en aquest blog es varen resumir els resultats de l’Informe Planeta Viu per l’any 2014, en el qual es detallava l’estat de conservació dels vertebrats. Ara, un estudi publicat al novembre d’aquest any a la revista PlosONE, treu a la llum quins països són els més responsables d’aquestes pèrdues. 

INTRODUCCIÓ

La preocupació dels diferents governs dels països del món per a la conservació de la naturalesa va fer que es promogués la Convenció sobre la Diversitat Biològica i varen acordar que pel 2010 s’hauria reduït la pèrdua de biodiversitat. El cert és que no es va aconseguir i varen planificar pel 2020 que s’hauria evitat l’extinció de les espècies en perill i el seu estat de conservació hauria millorat.

Els resultats de l’estudi que aquí es presenten es basen en l’Índex de la Llista Vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (IUCN, en anglès), el qual se basa en deteriorament o la millora de l’estat de conservació entre diferents períodes de temps.

Segons un estudi publicat a Science, s’ha produït una caiguda en el mencionat Índex del 0,02% pels ocells, un 0,07% pels mamífers i un 0,14% pels amfibis; el que significa que s’ha accelerat la taxa de pèrdua per aquests grups.

IMPACTE PER ZONES

Malgrat que en general la majoria de regions i països han causat un impacte negatiu en les tendències globals, en algunes ha estat positiu. Són exemples d’aquest últim cas les Illes Cook, Fiji, Maurici, Seychelles i Tonga.

Tendències globals en l'estat de conservació dels vertebrats. En verd les regions amb impactes positius i en magenta amb impacte negatiu. Les àrees encerclades indican les illes. (Rodrigues et al. 2014, Creative Commons)

Observen una variació considerable en les tendències entre països y regions. La que més contrast presenta és entre terra i mar: en les àrees terrestres els canvis són principalment negatius, mentre que a nivell marí són positius en la majoria de zones. El motiu d’aquest canvi es deu a la millora de dues espècies de misticet, la iubarta o balena de gep (Megaptera novaeangliae) i la balena blava (Balaenoptera musculus). De tota manera, àrees marines com les Illes Galápagos han tingut un impacte negatiu.

L’estudi ha mostrat que més de la meitat del canvi total net en l’estat de la Llista Vermella es deu a canvis produïts en menys de l’1% de la superfície terrestre, essent només 8 països els responsables d’aquest fet. Aquests països són: Austràlia, Xina, Colòmbia, Equador, Indonesia, Malàisia, Mèxic i Estats Units.

La meitat del dany causat als vertebrats el causen només 8 països. 

L’explicació es deu a que els països amb més biodiversitat única (endemismes) són més vulnerables a patir les pèrdues més grans. Aquests 8 països anteriors ostenten el 33% de la diversitat mundial. De tota manera, Brasil, la República Democràtica del Congo, Índia i Perú presenten un 23% de la biodiversitat mundial i només presenten un 8% de les pèrdues.

IMPACTE PER GRUP

Els patrons de canvi difereixen entre els tres grups. Als Estats Units, mentre que ha millorat l’estat de conservació dels mamífers, ha empitjorat en amfibis i ocells. A Austràlia, Colòmbia i Mèxic el deteriorament s’ha produït sobretot en amfibis, mentre que a Indonesia és sobretot en aus i mamífers.

Tendències globals en l'estat de conservació dels amfibis (A), ocells (B) i mamífers (C). En verd les regions amb impactes positius i en magenta amb impacte negatiu. Les àrees encerclades indican les illes. (Rodrigues et al. 2014, Creative Commons)

AMENACES

Els autors de l’estudi han analitzat quines són les amenaces principals a les que s’afronten els diferents països i que posen en risc l’estat de conservació dels seus vertebrats. Estudien l’impacte de l’agricultura, l’explotació forestal, la caça, les pesqueries, les espècies invasores i el canvi climàtic.

Contribució en les diferents països de les diferents amenaces per a la conservació de les espècies. Agricultura (A), explotació forestal (B), caça (C), pesqueries (D), espècies invasores (E) i canvi climàtic (F). (Rodrigues et al. 2014, Creative Commons)

L’agricultura i l’explotació forestal són les principals responsables de la pèrdua de biodiversitat al sud-est asiàtic, especialment a Indonèsia i Malàisia. La caça d’animals per a menjar, medicina tradicional i el tràfic d’animals domèstics afecta sobretot als països asiàtics, sobretot a Xina i Indonesia. A les illes oceàniques i Austràlia, Colòmbia, Equador, Costa Rica i Panamà afecten especialment les espècies invasores (depredadors, modificadors d’hàbitat i patògens).

Aquesta publicació està sota una llicència Creative Commons:
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

¿Quién se carga la naturaleza?

Hace unas semanas, en este blog se resumieron los resultados del Informe Planeta Vivo para el año 2014, en el cual se detallaba el estado de conservación de los vertebrados. Ahora, un estudio publicado el noviembre de este año en la revista PlosONE, saca a la luz qué países son los más responsables de estas pérdidas. 

INTRODUCCIÓN

La preocupación de los distintos gobiernos de los países del mundo por la conservación de la naturaleza hizo que se promoviera la Convención sobre la Diversidad Biológica y acordaron que en 2010 se habría reducido la pérdida de biodiversidad. Lo cierto es que no se consiguió y planificaron que para 2020 se habría evitado la extinción de las especies en peligro y su estado de conservación habría mejorado.

Los resultados del estudio que aquí se presentan se basan en el Índice de la Lista Roja de la Unión Internacional para la Conservación de la Naturaleza (IUCN, en inglés), el cual se basa en el deterioro o la mejora del estado de conservación entre diferentes periodos de tiempo.

Según un estudio publicado en Science, se ha producido una caída en el mencionado Índice del 0,02% para los pájaros, un 0,07% para los mamíferos y un 0,14% para los anfibios; lo que significa que se ha acelerado la tasa de pérdida para estos grupos.

IMPACTO POR ZONAS

A pesar de que en general la mayoría de regiones y países han causado un impacto negativo en las tendencias globales, en algunas ha sido positivo. Son ejemplos de este último caso las Islas Cook, Fiji, Mauricio, Seychelles y Tonga.

Tendencias globales en el estado de conservación de los vertebrados. En verde las regiones con impactos positivos y en magenta con impacto negativo. Las áreas rodeadas indican las islas. (Rodrigues et al. 2014, Creative Commons)

Observan una variación considerable en las tendencias entre países y regiones. La que más contraste presenta es entre tierra y mar: en las áreas terrestres los cambios son principalmente negativos, mientras que a nivel marino son positivos en la mayoría de zonas. El motivo de este cambio se debe a la mejora de dos especies de misticeto, la yubarta (Megaptera novaeangliae) y la ballena azul (Balaenoptera musculus). De todas formas, áreas marinas como las Islas Galápagos han tenido un impacto negativo.

El estudio ha mostrado que más de la mitad del cambio total neto en el estado de la Lista Roja se debe a cambios producidos en menos del 1% de la superficie terrestre, siendo sólo 8 países los responsables de este hecho. Estos países son: Australia, China, Colombia, Ecuador, Indonesia, Malasia, México y Estados Unidos.

La mitad del daño causado en los vertebrados lo causan sólo 8 países. 

La explicación se debe a qué los países con más biodiversidad única (endemismos) son más vulnerables a sufrir las mayores pérdidas. Estos 8 países anteriores ostentan  el 33% de la diversidad mundial. De todas formas, Brasil, la República Democrática del Congo, India y Perú presentan un 23% de la biodiversidad mundial y sólo presentan un 8% de las pérdidas.

IMPACTO POR GRUPO

Los patrones de cambio difieren entre los tres grupos. En Estados Unidos, mientras que ha mejorado el estado de conservación de los mamíferos, ha empeorado en los anfibios y pájaros. En Australia, Colombia y México el deterioro se produce sobre todo en anfibios; mientras en en Indonesia se producen en aves y mamíferos.

Tendencias globales en el estado de conservación de los anfibios (A), pájaros (B) y mamíferos (C). En verde las regiones con impactos positivos y en magenta con impacto negativo. Las áreas rodeadas indican las islas. (Rodrigues et al. 2014, Creative Commons)

AMENAZAS

Los autores del estudio han analizado cuáles son las mayores amenazas a las que se afrentan los diferentes países y que ponen en riesgo el estado de conservación de sus vertebrados. Estudian el impacto de la agricultura, la explotación forestal, la caza, las pesquerías, las especies invasoras y el cambio climático.

Contribución en los distintos países de las diferentes amenazas para la conservación de las especies. Agricultura (A), explotación forestal (B), caza (C), pesquerías (D), especies invasoras (E) y cambio climático (F). (Rodrigues et al. 2014, Creative Commons)

La agricultura y la explotación forestal son los principales responsables de la pérdida de biodiversidad en el sureste asiático, especialmente en Indonesia y Malasia. La caza de animales para comida, medicina tradicional y el tráfico de animales domésticos afecta sobre todo a los países asiáticos, sobre todo en China e Indonesia. En las islas oceánicas y Australia, Colombia, Ecuador, Costa Rica y Panamá afectan especialmente las especies invasoras (depredadores, modificadores de hábitat i patógenos).

Esta publicación está bajo una licencia Creative Commons:
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.