Arxiu d'etiquetes: eutanasia

5 experiències en un centre de recuperació de fauna salvatge

Si ets un antic, present o futur estudiant de biologia això t’interessa. Una de les experiències laborals més gratificants que he tingut mai va ser treballar en una estació biològica de recuperació de fauna salvatge. En realitat, vaig estar en qualitat de pràctiques d’auxiliar tècnica veterinària, però em va permetre conèixer el funcionament d’un centre d’aquestes característiques (dirigit per un biòleg) i tenir contacte directe amb fauna autòctona. Aquestes són només 5 experiències i aprenentatges d’aquella aventura.

QUÈ ÉS UN CENTRE DE RECUPERACIÓ DE FAUNA AUTÒCTONA O SALVATGE?

Són instal·lacions on s’acullen animals salvatges ferits o malalts i se’ls procuren cures veterinàries i aliment fins que són capaços de valer-se per si mateixos. Llavors, se’ls allibera al seu hàbitat. Són d’una gran importància per a la conservació de les espècies, sobretot les que es troben en perill d’extinció o vulnerables. El contacte amb els animals ha de ser el mínim per evitar la humanització dels mateixos i no modificar el seu comportament perquè puguin sobreviure un cop reintroduïts a la natura.

En alguns centres, com en el que vaig estar, també es crien espècies en perill d’extinció, com la tortuga mediterrània (Testudo hermanni) per intentar recuperar les poblacions salvatges introduint les cries a la natura.

Àguila en un volador del Centre de Recuperació de Fauna Silvestre 'La Vall', Múrcia. Foto presa de Múrcia enclavament ambiental
Àguila en un volador del Centro de Recuperación de Fauna Silvestre ‘El Valle’, Murcia. Foto presa de Murcia enclave ambiental

Desgraciadament, alguns animals són irrecuperables, a causa de les seves ferides o comportament, així que al centre hi havia alguns exemplars de rapinyaires, com l’astor (Accipiter gentilis) per ser exemple en educació i sensibilització ambiental.

Si et trobes un animal ferit, MAI intentis quedar-te’l o intentar tractar-lo ni alimentar-lo: probablement causis un mal major. Avisa sempre a un d’aquests centres o a les autoritats locals. Aquí tens una llista dels centres de recuperació de fauna salvatge de tota Espanya. Ells tenen les instal·lacions i coneixements adequats per tractar aquests animals.

1. NETEJAR, NETEJAR… I MÉS NETEJAR

La primera informació que em van donar quan vaig ingressar al centre va ser: “el 80% del temps d’aquest treball és netejar les instal·lacions dels animals. Però el 20% restant és tan gratificant que val la pena”.

El director tenia raó. És un treball en el que et tacaràs, i si ets una mica aprensiu, no és per a tu o t’hi hauràs d’acostumar (i creu-me, a gairebé tot s’acostuma un, netejar no va ser el més dur al que em vaig enfrontar). Però veure com tira endavant un animal del que n’has tingut cura, no té preu.

2. LA MERAVELLA DE TREBALLAR EN PLENA NATURA

El somni de la molts biòlegs és treballar en contacte directe amb la natura. Aquests centres solen estar situats a la natura o molt a prop, el que dóna la possibilitat de treballar a l’aire lliure, lluny de l’estrès i contaminació de la ciutat. De vegades plou, fa un sol de justícia o les baixes temperatures et gelen les mans i et tallen la pell. Però els moments bons són terriblement reconfortants. A molts ens compensa suportar de tant en tant condicions meteorològiques adverses en lloc d’estar tancats en una oficina sense finestres durant 8 o més hores.

En el meu cas a més, hi havia un parell d’instal·lacions adjuntes fora del centre a les que calia anar diàriament fent una passejada pel bosc, amb l’atractiu i adrenalina afegida (sobretot si et trobaves amb un senglar) de veure animals i vegetals en el seu hàbitat.

Parque Natural del Montseny. Foto de Mireia Querol
Parc Natural del Montseny. Foto de Mireia Querol

El treball de camp es completava amb el de laboratori i sala de cures: anàlisi de femta, sang, múscul… per detectar la presència de paràsits, tant en animals acabats de arribar, futurs reintroduïts i morts: les autòpsies permeten tenir un registre sobre possibles malalties i epidèmies de la fauna local.

3. DONAR VIDA… PERÒ TAMBÉ TREURE-LA

A més de mantenir les condicions higièniques adequades, la principal ocupació que vaig tenir va ser alimentar els animals. En aquell moment hi havia mamífers com eriçons, teixons o guineus als quals s’alimentava amb pinso i suplements com cucs per als eriçons.

Per a les aus rapinyaires, uns dels inquilins més freqüents, la dieta es basava sobretot en pollets i ratolins. Els pollets es compraven congelats, simplement calia planificar la descongelació i deixar-los en les seves instal·lacions. En un cas vaig haver de alimentar mà un xot (Otus scops) amb l’ala trencada, de manera que el contacte amb l’animal va ser inevitable. I no us penseu, donar de menjar a un rapinyaire nocturn amb pinces, per petita que sigui, és tasca complicada la primera vegada!

xot, xot, otus scops,
Xot (Otus scops). Foto de Mario Cea

Els ratolins en canvi, els manteníem vius. Per ètica i risc que danyessin l’animal, calia matar-los amb el menor patiment possible abans de servir-los com a aliment. Aprendre la tècnica i realitzar-la correctament, crea un sentiment de contradicció, de manera que el millor és enfocar l’atenció cap a l’animal que intentes salvar, com un falcó pelegrí (Falco peregrinus), un escurçó (Vipera aspis), un gamarús (Strix aluco), xoriguers (Falco tinnunculus), un astor (Accipiter gentilis)… Per als herbívors, com les tortugues mediterrànies (Testudo hermanni ), era molt més fàcil preparar el seu aliment. I el més bonic, donar biberó (bé, xeringa) a una cria d’esquirol (Sciurus vulgaris).

enfermera alimentando una cría de ardilla. Foto de Ezequiel Becerra.
Infermera alimentant una cria d’esquirol. Foto d’Ezequiel Becerra

El moment més dur és el que has de eutanasiar a un animal. Malauradament, alguns arriben en tan mal estat, que no es pot fer res per salvar-los. En altres casos, si es tracta d’espècies no prioritàries (com gavines, coloms, espècies invasores…) la manca de recursos i/o legislació deixen com a única sortida l’eutanàsia. Per a això s’anestesia primer a l’animal per evitar-li un patiment innecessari, i després s’eutanasia amb una xeringa directament al cor perquè sigui el més ràpid possible. Trobar el cor amb l’estetoscopi i haver de comprovar que ha deixat de bategar és una de les experiències més punyents que vaig haver de viure-hi.

La mort doncs també està present en aquests centres. Causa frustració i tristesa veure morir un animal que intentes tirar endavant, o haver de eutanasiar-lo per evitar-li patiment, però és una de les dificultats a les que cal enfrontar-s’hi.

4. NOSALTRES, EL PRINCIPAL MOTIU DE L’INGRÉS D’ANIMALS FERITS

Els animals arribaven al centre a través dels forestals, amb els quals es té comunicació constant, associacions o altres institucions o particulars. En alguna ocasió també ens desplaçàvem perquè era impossible moure l’animal: un senglar (Sus scrofa) de grans dimensions atropellat per un tren. Els atropellaments són una de les causes principals de mort d’animals salvatges. La situació no podia ser més dantesca: pluja, l’animal a la cuneta en un bassal de fang i la seva pròpia sang. Van ser moments difícils ja que vam haver de aplicar-li dosis d’eutanàsia més altes del normal perquè s’aferrava a la vida, a més d’haver de vetllar per la nostra pròpia seguretat. Per fi, el sofriment va acabar per a tots. Bruts i tristos, vam pujar al tot terreny de tornada al centre.

Zorro atropellado. Foto tomada de 20 minutos
Guineu atropellada. Foto presa de 20 minutos

El mascotisme (tinença d’animals salvatges com a mascotes) provoca accidents per negligència o ignorància dels seus propietaris: va ser el cas d’una àguila a la qual van tallar les plomes primàries perquè no pogués volar quan va deixar de ser un pollet inofensiu. Va haver de passar per quiròfan per fer-li un empelt i esperar que les plomes creixessin en la següent muda i aprendre a volar.

Els mateixos animals domèstics també són causants de ferides greus: no eren rars els casos de tortugues i altres rèptils mossegats per gossos.

Les trampes, enverinament i trets directes de caçadors, fins i tot sobre espècies protegides com rapinyaires, és una altra de les causes de tenir animals allà. Les aus a més, s’enfronten a perills com cables elèctrics, torres d’alta tensió, aerogeneradors, tanques de filferro… trampes mortals per a molts d’ells.

Radiografía de águila muerta debido a un disparo de perdigones. Foto tomada de Quo
Radiografia d’una àliga morta degut a un tret de perdigons. Foto presa de Quo

Eren pocs els casos en que les causes d’ingrés al centre eren naturals o impossibles de determinar. De fet, en no recordo cap.

5. AQUESTA SENSACIÓ A VEURE UN ANIMAL RECUPERAT VOLAR CAP A LA LLIBERTAT

El moment més meravellós és aquell en el qual l’animal està preparat per al seu retorn a la natura. La planificació del com i on es farà, el viatge fins al lloc, la insepecció in situ del terreny (i si hi ha sort, amb l’albirament d’altres espècies) el moment en que obres la gàbia… i veus aquells dos xoriguers que has estat alimentant durant mesos, elevar-se ansiosos cap al cel, tu amb els prismàtics en mà per veure’ls allunyar-se cap a la immensitat fins a esdevenir diminuts punts negres… fins a desaparèixer. Mai abans vaig veure materialitzada de manera més clara la metàfora del que és la llibertat. Aquest sentiment, com l’amor, no es pot explicar.

Potser és que és amor, al cap i a la fi.

 

Foto de portada: Mireia Querol. Voltor comú (Gyps fulvus) en vol sobre la Foz de Lumbier (Navarra, 2007).

* Les fotografies d’aquest article no pertanyen als animals del centre de recuperació, s’han buscat a tall d’exemple de les espècies esmentades en l’article.

5 experiencias en un centro de recuperación de fauna salvaje

Si eres un antiguo, presente o futuro estudiante de biología esto te interesa. Una de las experiencias laborales más gratificantes que he tenido fue trabajar en una estación biológica de recuperación de fauna salvaje. En realidad, estuve en calidad de prácticas de auxiliar técnica veterinaria, pero me permitió conocer el funcionamiento de un centro de estas características (dirigido por un biólogo) y tener contacto directo con fauna autóctona. Estas son sólo 5 experiencias y aprendizajes de aquella aventura.

¿QUÉ ES UN CENTRO DE RECUPERACIÓN DE FAUNA AUTÓCTONA O SALVAJE?

Son instalaciones donde se acogen animales salvajes heridos o enfermos y se les procuran cuidados veterinarios y alimento hasta que son capaces de valerse por sí mismos. Entonces, se les libera en su hábitat. Son de una gran importancia para la conservación de las especies, sobretodo las que se encuentran en peligro de extinción o vulnerables. El contacto con los animales debe ser el mínimo para evitar la humanización de los mismos y no modificar su comportamiento para que puedan sobrevivir una vez reintroducidos en la naturaleza.

En algunos centros, como en el que estuve, también se crían especies en peligro de extinción, como la tortuga mediterránea (Testudo hermanni) para intentar recuperar las poblaciones salvajes al introducir las crías en la naturaleza.

Águila en un volador del Centro de Recuperación de Fauna Silvestre ‘El Valle’, Murcia. Foto tomada de Murcia enclave ambiental
Rapaz en un volador del Centro de Recuperación de Fauna Silvestre ‘El Valle’, Murcia. Foto tomada de Murcia enclave ambiental

Desgraciadamente, algunos animales son irrecuperables, debido a sus heridas o comportamiento, así que en el centro había algunos ejemplares de rapaces, como el azor (Accipiter gentilis) para ser ejemplo en educación y sensibilización ambiental.

Si te encuentras un animal herido, NUNCA intentes quedártelo o intentar tratarlo ni alimentarlo: probablemente causes un mal mayor. Avisa siempre a uno de estos centros o a las autoridades locales. Aquí tienes una lista de los centros de recuperación de fauna salvaje de toda España. Ellos tienen las instalaciones y conocimientos adecuados para tratar estos animales.

1. LIMPIAR, LIMPIAR… Y MÁS LIMPIAR

La primera información que me dieron cuando ingresé en el centro fue: “el 80% del tiempo de este trabajo es limpiar las instalaciones de los animales. Pero el 20% restante es tan gratificante que vale la pena”.

El director tenía razón. Es un trabajo en el que te vas a manchar, y si eres un poco aprensivo, no es para a ti o deberás acostumbrarte (y créeme, a casi todo se acostumbra uno, limpiar no fue lo más duro a lo que me enfrenté). Pero ver como sale adelante un animal que has cuidado tu, no tiene precio.

2. LA MARAVILLA DE TRABAJAR EN PLENA NATURALEZA

El sueño de la muchos biólogos es trabajar en contacto directo con la naturaleza. Estos centros suelen estar en ella, lo que da la posibilidad de trabajar al aire libre, lejos del estrés y contaminación de la ciudad. A veces llueve, hace un sol de justicia o las bajas temperaturas te hielan las manos y te cortan la piel. Pero los momentos buenos son terriblemente reconfortantes. A muchos nos compensa soportar de vez en cuando condiciones meteorológicas adversas en lugar de estar encerrados en una oficina sin ventanas durante 8 o más horas.

En mi caso además, había un par de instalaciones adjuntas fuera del centro a las que había que ir diariamente dando un paseo por el bosque, con el atractivo y adrenalina añadida (sobretodo si te encontrabas con un jabalí) de ver animales  y vegetales en su hábitat.

Parque Natural del Montseny. Foto de Mireia Querol
Parque Natural del Montseny. Foto de Mireia Querol

El trabajo de campo se completaba con el de laboratorio y sala de curas: análisis de heces, sangre, músculo… para detectar la presencia de parásitos, tanto en animales acabados de llegar, futuros reintroducidos y muertos: las autopsias permiten tener un registro sobre posibles enfermedades y epidemias de la fauna local.

3. DAR VIDA… PERO TAMBIÉN QUITARLA

Además de mantener las condiciones higiénicas adecuadas, la principal ocupación que tuve fue alimentar a los animales.  En aquel momento había mamíferos como erizos, tejones o zorros a los que se alimentaba con pienso y suplementos como gusanos para los erizos.

Para las aves rapaces, unos de los inquilinos más frecuentes, la dieta se basaba sobretodo en pollitos y ratones. Los pollitos se compraban congelados, simplemente había que planificar la descongelación y dejarlos en sus instalaciones. En un caso tuve que alimentar a mano un autillo (Otus scops) con el ala rota, por lo que el contacto con el animal fue inevitable. Y no creáis, dar de comer a una rapaz nocturna con pinzas, por pequeña que sea, ¡es tarea complicada la primera vez!

autillo, xot, otus scops,
Autillo (Otus cops). Foto de Mario Cea

Los ratones en cambio, los manteníamos vivos. Por ética y riesgo de que dañaran al animal, había que matarlos con el menor sufrimiento posible antes de servirlos como alimento. Aprender la técnica y realizarla correctamente, crea un sentimiento de contradicción, por lo que lo mejor en enfocar la atención hacia el animal que intentas salvar, como un halcón peregrino (Falco peregrinus), una víbora (Vipera aspis), un cárabo (Strix aluco), cernícalos (Falco tinnunculus),  un azor (Accipiter gentilis)… Para los herbívoros, como las tortugas mediterráneas (Testudo hermanni), era mucho más fácil preparar su alimento. Y lo más bonito, dar biberón (bueno, jeringa) a una cría de ardilla (Sciurus vulgaris).

ardilla, jeringa, biberón, alimentación artificial
Enfermera alimentando una cría de ardilla. Foto de Ezequiel Becerra

El momento más duro es en el que tienes que eutanasiar a un animal. Desgraciadamente, algunos llegan en tan mal estado, que no se puede hacer nada por salvarlos. En otros casos, si se trata de especies no prioritarias (como gaviotas, palomas, especies invasoras…) la falta de recursos y/o legislación dejan como única salida la eutanasia. Para ello se anestesia primero al animal para evitar un sufrimiento innecesario, y luego se eutanasia con una jeringa directamente en el corazón para que sea lo más rápido posible. Encontrar el corazón con el estetoscopio y tener que comprobar que ha dejado de latir es una de las experiencias más desgarradoras que tuve que vivir allí.

La muerte pues también está presente en estos centros. Causa frustración y tristeza ver morir un animal que intentas sacar adelante, o tener que eutanasiarlo para evitarle sufrimiento, pero es una de las dificultades a las que hay que enfrentarse.

4. NOSOTROS, EL PRINCIPAL MOTIVO DEL INGRESO DE ANIMALES HERIDOS

Los animales llegaban al centro a través de los forestales, con los que se tiene comunicación constante, asociaciones u otras instituciones o particulares. En alguna ocasión también nos desplazamos porque era imposible mover al animal: un jabalí (Sus scrofa) de grandes dimensiones atropellado por un tren. Los atropellamientos son una de las causas principales de muerte de animales salvajes. La situación no podía ser más dantesca: lluvia, el animal en la cuneta en un charco de barro y su propia sangre. Fueron momentos difíciles ya que tuvimos que aplicarle dosis de eutanasia más altas de lo normal porque se aferraba a la vida, además de tener que velar por nuestra propia seguridad. Por fin, el sufrimiento terminó para todos. Sucios y tristes, subimos al todoterreno de vuelta al centro.

zorro, vulpes, atropellamiento, raposa, guineu, atropellament
Zorro atropellado. Foto tomada de 20 minutos

El mascotismo (tenencia de animales salvajes como mascotas) provoca accidentes por negligencia o ignorancia de sus propietarios: fue el caso de un águila a la que cortaron las plumas primarias para que no pudiera volar cuando dejó de ser un pollito inofensivo. Tuvo que pasar por quirófano para hacerle un injerto y esperar que las plumas crecieran en la siguiente muda y aprender a volar.

Los propios animales domésticos también son causantes de heridas graves: no eran raros los casos de tortugas, iguanas… mordidas por perros.

Las trampas, envenenamiento y disparos directos de cazadores, incluso sobre especies protegidas como rapaces, es otra de las causas de tener animales allí. Las aves además, se enfrentan a peligros como tendidos eléctricos, torres de alta tensión, aerogeneradores, cercas de alambre… trampas mortales para muchos de ellos.

Radiografía de águila muerta debido a un disparo de perdigones. Foto tomada de Quo
Radiografía de águila muerta debido a un disparo de perdigones. Foto tomada de Quo

Eran pocos los casos en que las causas de ingreso al centro eran naturales o imposibles de determinar. De hecho, no recuerdo ninguno.

5. ESA SENSACIÓN AL VER UN ANIMAL RECUPERADO VOLAR HACIA LA LIBERTAD

El momento más maravilloso es aquel en el que el animal está preparado para su regreso a la naturaleza. La planificación del cómo y dónde se hará, el viaje hasta el lugar, la insepección in situ del terreno (y si hay suerte, con el avistamiento de otras especies) el momento en el que abres la jaula… y ves aquellos dos cernícalos que has estado alimentando durante meses, elevarse ansiosos hacia el cielo, tú con los prismáticos en mano para verlos alejarse hacia la inmensidad hasta convertirse en diminutos puntos negros… hasta desaparecer. Nunca antes vi materializada de manera más clara la metáfora de lo que es la libertad. Ese sentimiento, como el amor, no se puede explicar.

Quizá es que es amor, al fin y al cabo.

 

Foto de portada: Mireia Querol. Buitre leonado (Gyps fulvus) en vuelo sobre la Foz de Lumbier (Navarra, 2007).

*Las fotografías de este artículo no pertenecen a los animales del centro de recuperación, se han buscado a modo de ejemplo de las especies mencionadas en el artículo.