Arxiu d'etiquetes: extinció

La naturalesa en temps de guerra

El món actual viu temps convulsos. Notícies relacionades amb el terrorisme, el narcotràfic, els cops d’estat, la crisi dels refugiats o les nombroses guerres encara presents inunden les nostres pantalles dia rere dia. I, en un biaix totalment comprensible, l’atenció es centra, gairebé exclusivament, en les persones i els països involucrats. Però (i és una cosa que em pregunto cada vegada que miro el telenotícies) què passa amb la natura en aquestes regions castigades per la violència? En aquesta entrada repassem els conflictes armats més importants en l’actualitat i les seves conseqüències sobre la naturalesa del seu entorn.

INTRODUCCIÓ

Qualsevol acció humana té repercussions sobre la vida natural, i encara més les guerres, destructores intrínseques. Amb elles vénen associats una sèrie de perjudicis sobre la vida silvestre com són la desforestació, la degradació del sòl, la contaminació o la caça, entre molts altres. La primera vegada que es va prendre realment consciència del gran impacte de les guerres sobre la naturalesa va ser amb la Guerra de Vietnam. L’exèrcit nord-americà, en la seva lluita contra un enemic invisible, va llançar més de 75 milions de litres d’herbicides sobre les selves, amb l’objectiu de defoliar els arbres i poder trobar, d’aquesta manera, als seus enemics. No obstant això, i malgrat aconseguir parcialment el seu objectiu (tots sabem com va acabar aquella guerra) la naturalesa va ser greument danyada. En un estudi dut a terme a Vietnam a mitjans dels 80 es va trobar que, en una àrea on abans habitaven entre 145 i 170 espècies d’ocells i entre 30 i 55 espècies de mamífers tan sols quedaven 24 i 5 espècies, respectivament.

800px-us-huey-helicopter-spraying-agent-orange-in-vietnam
Un helicòpter Huey de les forces armades nord-americanes sobrevola les selves del Vietnam mentre les ‘banya’ amb Agent Taronja. L’Agent Taronja va ser un potent herbicida i defoliador usat pels Estats Units durant la guerra amb l’objectiu de fer més visibles els enemics ocults a la selva. Un sol avió podia defoliar desenes d’hectàrees en un sol vol. El govern dels Estats Units va arribar a gastar-se 60 milions de dòlars anuals en l’Agent Taronja. Font: Zmescience.

Altres guerres, com la Guerra Civil de Rwanda, a part de deixar més de 500.000 morts i 2 milions de desplaçats, va deixar la naturalesa del país en un estat de crisi absoluta. Al Parc Nacional d’Akagera, un dels entorns més emblemàtics del país, la desforestació va fer estralls: es van perdre 200.000 de les 300.000 hectàrees de bosc en tan sols 3 anys, i el 90% dels grans mamífers.

Però, què està passant en l’actualitat? Com estan afectant les guerres d’avui dia a la supervivència de la natura? Aquí repassem els conflictes actuals més importants i la seva difícil coexistència amb la vida salvatge de la regió.

El Conflicte palestí-israelià (1948-actualitat)

Encara que l’última guerra entre Israel i Palestina va començar el 2005, la violència entre els dos països ha estat present des de la creació de l’estat d’Israel. Milers de persones han mort durant dècades, i milions han estat desplaçades en contra de la seva voluntat. I, és clar, la natura no n’ha sortit indemne.

Un dels casos més sonats va ocórrer en 2006. L’exèrcit israelià va bombardejar dos tancs de pretróleo propers a una central elèctrica de Jieh, al Líban (país on es trobava Hezbollah, un grup terrorista rival d’Israel) provocant l’abocament d’entre 10.0000 i 15.000 metres cúbics de petroli al Mediterrani. Aquesta marea negra es va estendre al llarg de 90 km de la costa del Líban, portant la mort amb ella. A més, va afectar greument l’hàbitat de la tortuga verda (Chelonia mydas) en un dels pocs espais ben preservats que encara tenia aquesta espècie al Mediterrani.

2316325_xl
El bombardeig de dos tancs de petroli per part de l’exèrcit israelià va deixar 80 km de costa del Líban en una situació semblant a la de la imatge. En 2014, la Assemblea de les Nacions Unides va instar a l’Israel a compensar amb 856,4 milions de dòlars al Líban per aquesta catàstrofe mediambiental. Font: hispantv.

No obstant això, a principis de 2016 van sortir a la llum unes imatges que dirien encara més l’atenció internacional: desenes d’animals del zoo de Gaza van aparèixer completament momificats, després de patir una terrible agonia i morir de fam. Va passar en dues ocasions des que es va obrir el zoo en 2007, però la fam més forta va tenir lloc el 2014, arran d’un conflicte entre Israel i les forces palestines de Hamas. Es calcula que uns 80 animals van morir de fam, entre ells cocodrils, tigres, babuins o porcs espins. Quan els serveis de rescat van poder arribar al zoo, només quedaven 15 animals amb vida, molts d’ells amb greus símptomes de desnutrició.

gaza-zoo-2
El zoo de Gaza es va fer mundialment conegut a causa de les impactants imatges de cossos momificats arran de la forta fam que va causar la guerra. Segons Abu Diab Oweida, el propietari del zoo, els cossos van ser momificats perquè tothom veiés que fins als animals es veien afectats per la guerra. Font: Dailymail.
caballos-muertos
Els continus bombardejos a la franja de Gaza causen nombroses víctimes, com la d’aquests equins que apareixen a la imatge. Lamentablement, la fi del conflicte sembla llunyana. Font: helpinganimalsingaza.

Segona Guerra del Congo (1998-2003)

Aquesta guerra, també coneguda com la Gran Guerra d’Àfrica o la Guerra Mundial Africana, ha provocat la mort de més de 5 milions de persones des de llavors, el que li ha brindat el dubtós honor de ser el conflicte armat més mortífer des de la Segona Guerra Mundial. Encara que oficialment va acabar en 2003 i hi ha un govern electe des de 2006, la República Democràtica del Congo viu sotmesa en un estat d’inestabilitat propi d’un país en guerra.

Els guerrillers fan servir els nombrosos recursos naturals del país per obtenir diners i així poder continuar amb la guerra. I l’ivori és el bé més preuat, el que produeix més beneficis. És per això que les poblacions delefant africà (Loxodonta africana) s’han vist reduïdes en un 90% des de l’inici dels conflictes armats. Pitjor li ha anat al rinoceront blanc del nord (Ceratotherium simum cottoni) una subespècie del rinoceront blanc. Es creu que els seus últims exemplars, 2 mascles i 2 femelles residents al Parc Nacional Garamba, van morir entre 2006 i 2008 a les mans dels guerrillers, provocant l’extinció d’aquesta subespècie.

gorila-de-montana
El goril·la de muntanya (Gorilla beringei beringei), del que tan sols queden 700 exemplars en llibertat, viu gairebé exclusivament a les muntanyes Virunga, un territori compartit per la República Democràtica del Congo, Rwanda i Uganda. A la imatge, un goril·la de muntanya mort per causes desconegudes al 2007. Es creu que els guardaboscos van estar implicats en la mort. Font: The Guardian.

El ‘bushmeat’ o menjar d’animals salvatges, és un altre gran problema derivat dels nombrosos conflictes militars al país. Arran de la pobresa extrema, molts vilatans s’han vist obligats a caçar per sobreviure. I un dels grups més perjudicats ha estat el dels primats. Les poblacions dels grans primats, en un altre temps comptades per milions, s’han vist reduïdes dràsticament. Es creu que queden tan sols 200.000 goril·les de plana, 100.000 ximpanzés i 10.000 bonobos en llibertat.

bonobo-killed
Els bonobos (Pan paniscus), són els nostres parents més propers, i un dels animals més amenaçats al Congo. És una espècie endèmica d’aquest país, però està sent fortament caçat per menjar i, més recentment, per servir com menjar al mercat asiàtic. Exemplars com el de la imatge poden ser fàcilment trobats en els mercats de Kinshasa i Brazzaville. Font. National Geographic.

Guerra Civil de Síria (2011-actualitat)

Sens dubte la guerra en actiu de la qual més sentim parlar. Aquest conflicte ha costat la vida a més de 500.000 persones i ha provocat una de les crisis humanitàries més importants del nostre temps: s’estima que hi ha més de 10 milions de refugiats per culpa de la guerra. Els que s’han quedat a Síria, s’han anat desplaçant des de l’interior a la zona costanera, constituint una gran amenaça per als boscos de la regió. Segons Aroub Almasri, un ecologista del govern sirià, la majoria de gent necessita menjar, electricitat i combustible per cuinar i escalfar-se, amb el que han començat a talar els boscos de la zona, la majoria en àrees protegides. A part del propi impacte de la desforestació, es sumen un gran nombre de focs que s’han anat estenent per la regió en els últims temps. Una àrea especialment afectada es tracta del bosc de Fronlok, a la frontera amb Turquia. En aquestes muntanyes el grau d’endemisme és alt, i hi ha el perill que moltes espècies desapareguin de la zona, especialment un tipus d’encino, el Quercus cerris, nadiu de la regió i que comença a estar amenaçat.

A causa de la fragmentació de l’hàbitat, es creu que una espècie icònica de la Mediterrània i catalogada com en perill crític d’extinció per la UICN, s’ha extingit a Síria. Es tracta del ibis ermità (Geronticus eremita), una au del qual només queden 500 individus en llibertat i que està present només en tres països: Marroc, Turquia i Síria. Malgrat l’enorme esforç de Síria per mantenir una població estable en el seu territori, la guerra va acabar amb els últims individus d’aquesta espècie a la regió. Tan sols queda un individu de l’espècie, una femella anomenada Zenobia, que va ser vista per última vegada a Palmira abans que les tropes de l’ISIS entressin a la ciutat.

ibis-eremita
Sembla que els nombrosos esforços realitzats pel govern de Síria en els primers anys del segle XXI han estat insuficients per salvar de l’extinció a aquesta emblemàtica espècie. Abans present en grans parts d’Europa (des d’Àustria a la Península Ibèrica) el ibis ermità compta amb les poblacions més importants al Marroc, el seu últim reducte en estat natural. Font: New Scientist.

Guerra de Líbia (2014-actualitat)

Després de la guerra civil de Líbia, que va culminar amb la caiguda del coronel Gaddafi, el país s’ha vist arrossegat a una espiral de violència afavorida pels nombrosos grups armats que governen el país. La importació de carn de l’exterior s’ha detingut, i els propietaris de les ovelles, cabres i camells guarden als seus animals com si d’or es tractés a causa del desproveïment. A causa d’això, els grups armats s’estan dirigint al sud del país, on l’anarquia impera al seu aire, per proveir-se de menjar provinent d’animals salvatges.

Una de les espècies més perjudicades ha estat la gasela de Loder (Gazella leptoceros), catalogada com amenaçada segons la UICN i amb les seves poblacions en franc descens. Fa deu anys la població no superava els diversos centenars d’individus, i es creu que avui dia la situació és molt pitjor.

slender-horned_gazelle_cincinnati_zoo
La gasela de Loder és nativa del nord d’Àfrica, on queden menys de 2500 individus. Les milícies fan servir la seva carn per alimentar-se o vendre-la al mercat libi, on escasseja. Font: Creative Commons.

Però les gaseles no són l’úniques perjudicades pel vandalisme i impunitat regnants a Líbia. Gran quantitat d’aus migratòries, que han de creuar el país africà en el seu camí cap a Europa, són abatudes pels caçadors. A més, els oasis que fan servir per descansar estan sent oberts pels caçadors, el que provoca que centenars de grues, ànecs, garses i flamencs siguin aniquilats sense que ningú pugui fer res.

A més, l’efecte de la guerra de Líbia sobre la naturalesa no queda dins de les seves fronteres. El 2015, prop d’uns cadàvers d’elefant de Mali, una subespècie d’elefant greument amenaçada, es van trobar armes provinents de Líbia. Es creu que l’ivori dels elefants de Mali està servint per finançar a les milícies líbies.

A slaughtered elephant is seen in Bambara-Maoude
Els elefants de Mali són una de les dues úniques poblacions d’elefants que viuen al desert. L’últim cens aeri (de 2007) va revelar la presència de tan sols 350 individus al país. El 2015 es van trobar 80 individus caçats, amb el que els pronòstics no són gens favorables: els científics creuen que la població s’extingirà en 3 anys Font: Reuters.

Guerra del Govern Colombià contra les FARC i altres milícies (1964-2016)

Malgrat l’acord de pau assolit fa poc mesos entre el govern colombià i les FARC, les ferides, tant socials com mediambientals, trigaran molt de temps a tancar-se. Durant molt de temps les milícies s’han finançat en gran part dels diners generats pels cultius il·legals de cocaïna. Emplaçades en el més profund de la selva colombiana, milers d’hectàrees de bosc primigeni han estat aclarides per a la construcció de laboratoris i la sembra de cultius de coca. A més, en un intent per acabar amb aquest tipus de cultius il·legals, el govern ha fumigat extenses zones de selva amb glifosat, un herbicida que, tot i ser considerat inofensiu, ha pogut provocar la mort d’aus, petits mamífers i insectes, deixant sense suport a la gent que viu de la caça. Un altre problema afegit és que els cultius d’ús il·lícit s’han estès a les zones protegides. Així doncs, segons un informe de Parcs Naturals de Colòmbia, les FARC estaven presents en 37 àrees protegides del país, i es van detectar, a més, 3791 hectàrees de coca sembrada.

No obstant això, l’activitat il·lícita que més amenaça la naturalesa de Colòmbia és la mineria il·legal, una de les activitats més lucratives per als grups armats. I és que, mentre 1 kg de coca es ven a uns 4.3 milions de pesos, un d’or es ven a 85 milions de pesos, unes 20 vegades més. Per aquest motiu, grans extensions de selva han estat destruïdes per les màquines retroexcavadores per obrir mines d’or (el 60%), coltan (25%), carbó (10%) i tungstè (5%). La desforestació derivada de la mineria il·legal arriba a xifres inimaginables: entre el 1990 i el 2010 es van deforestar, de mitjana, 310.349 hectàrees de selva a l’any, és a dir, 6.206.000 hectàrees en tot aquest temps, o el que és el mateix, el 5.4% de la superfície de Colòmbia.

mineria-ilegal2
Per a l’extracció de l’or s’utilitzen mercuri i cianur, metalls altament contaminants. S’estima que al voltant de 200 tones de mercuri van a parar, cada any, a rius colombians. Això ha provocat que almenys 90 rius estiguin contaminats per aquest tipus de metalls, afectant a la fauna i flora local. Font: Semana.
Finalment, les accions dutes a terme per les FARC contra les extraccions petrolieres ha causat greus vessaments de cru en àrees d’alt valor ambiental. És el cas, per exemple, del vessament de 492 litres de petroli a Puerto Assís, Putumayo, al juny de 2015. Les FARC van interceptar un comboi que contenia tancs amb petroli i els vessar, afectant a 9 aiguamolls i estenent el petroli al llarg del riu Putumayo.
petroleo-derramado
Els atacs sistemàtics de les FARC contra la indústria petroliera van arribar, tan sols a la província de Putumayo, als 132 el 2013. Els hidrocarburs contaminen els sòls i romanen aquí durant anys. A l’aigua, el petroli, causa del seu consum d’oxigen, crea condicions anòxiques que provoca la mort dels peixos propers. Font: elcolombiano.

Guerra d’Afganistan (2001-2014)

Tant l’última guerra de l’Afganistan com l’anterior van tenir un fort impacte sobre la vida salvatge de la regió. Es calcula que entre el 1990 i el 2007 més d’un terç dels boscos de l’Afganistan van ser talats, tant per refugiats per utilitzar la fusta per cuinar, combustible o construcció com per les indústries de la fusta, que talen impunement els boscos de la regió.

Malgrat tot, les notícies són més optimistes del que s’esperaria d’un país sumit en la guerra durant dècades. Entre els anys 2006 i 2009 es van realitzar, a la província de Nuritán, els primers censos des de la dècada dels 70, amb l’ajuda de càmeres-trampa, l’estudi de la femta i la realització de transsectes. Els resultats van ser encoratjadors: es van observar 18 óssos negres, 280 exemplars de porc espí, moltes guineus vermelles, llops grisos i xacals daurats, alguns gats salvatges, civetes de les palmeres i macacos rhesus i, sobretot, es va detectar la presència del esquiu lleopard de les neus (Panthera uncia), en concret de 3 individus diferents.
leopardo-de-las-nieves
Càmeres de foto-trampeig van aconseguir fotografiar a l’esquiu lleopard de les neus a les agrestes muntanyes afganeses. Sens dubte, una notícia esperançadora per a la seva conservació. Font: James Nava.
No obstant això, encara no es pot cantar victòria. La gran quantitat de bombes llançades durant anys van fer efecte en l’abundància d’aus migratòries. Moltes de les aus van morir directament per l’impacte de les bombes o enverinades a l’entrar en contacte amb aigua contaminada. Altres, però, van variar el seu rumb a causa dels bombardejos i ja no creuen el país. És el cas de la grua siberiana (Grus leucogeranus), una espècie críticament amenaçada d’extinció per la UICN i que no s’ha tornat a veure a l’Afganistan des del 1999. A més, a causa de la guerra ia la incipient economia afganesa, centenars de caçadors es veuen obligats a atrapar ocells vius per al seu posterior contraban cap a països àrabs rics. Aquesta situació ha propiciat que, en algunes regions de l’Afganistan, l’observació d’aus migratòries hagi baixat un 85% des de l’inici de la guerra.
afganistan-pajaros
Segons el director de Protecció Ambiental de l’Afganistan, cada any al voltant de 5000 aus són caçades per contraban, sobretot en les regions de Syed Khel i Kohistan. Moltes de les avitardes hubara (Chlamydotes undulata) i diferents tipus de falcons són enviats als països rics del Golf per servir com a mascotes. A la imatge, caçadors afganesos al costat de les seves gàbies rudimentàries. Font: focusingonwildlife.

El conflicte de Corea (1950-actualitat)

La Zona Desmilitaritzada de Corea és la prova que fins a alguna cosa tan tràgic com una guerra pot portar conseqüències positives. Arran de la pau acordada pels dos països el 1953, es va dur a terme la creació de la zona desmilitaritzada de Corea, una franja de terra de 4 km d’ample i 250 km de llarg que separa els dos països. La zona, que compta amb una forta presència militar de prop de 2 milions de soldats, ha romàs pràcticament inalterada i escassament habitada des de llavors.
separacion-corea
La zona desmilitaritzada de Corea, o ZDC, separa els dos països gràcies a una zona ‘buffer’ de 4 km d’ample. En aquest enclavament es solen celebrar les infreqüents i tenses reunions entre els mandataris d’ambdós països. Font: Creative Commons.
La zona es caracteritza per posseir una gran riquesa topogràfica i alta varietat d’ecosistemes, el que li permet ostentar una gran diversitat. Algunes expedicions científiques s’han pogut documentar més de 1.100 espècies de plantes, 80 espècies de peixos, 50 de mamífers i centenars d’aus. A més, és una freqüent parada per a moltes espècies d’aus migratòries que es dirigeixen cap a Mongòlia, Filipines o Austràlia.
zdc2
La zona té una gran riquesa florística i faunística. Cérvols, óssos, senglars i gran quantitat d’aus poblen el territori. Es creu, fins i tot, que podria contenir alguns individus de tigre siberià, habitant habitual de la zona abans de l’ocupació japonesa de Corea. Font: BBC.
Recentment, gràcies a la millora de les relacions entre els dos països, la zona pot ser visitada per tan sols uns 43 euros. A més, a causa del seu excepcional estat de conservació i alta diversitat, estan sorgint campanyes per convertir la zona en una àrea protegida. Una d’aquestes campanyes, la DMZ Fòrum, proposa declarar la zona Patrimoni de la Humanitat i Parc Mundial per la Pau, i poder protegir-la així d’un possible desenvolupament urbanístic el dia en què s’assoleixi la pau entre els dos països.
zdc
La zona ha rebut nombrosos suports per convertir-la en una reserva natural que la protegeixi d’una possible explotació futura. Entre les personalitats que han donat suport al pla es troben l’ex-president dels Estats Units, Bill Clinton, o el fundador de la CNN, Ted Turner. Font: BBC.

BIBLIOGRAFIA

DeWeerdt, Sarah (January 2008). “War and the Environment”. World Wide Watch. 21
King, Jessie (8 July 2006). “Vietnamese wildlife still paying a high price for chemical warfare”. The Independent.
Kanyamibwa S (1998). Impact of war on conservation: Rwandan environment and wildlife in agony. Biodiversity and Conservation, 7: 1399-1406.

Ricard-català

Anuncis

Els humans ho hem tornat a fer: l’Antropocè, una nova fita (vergonyosa) de la humanitat

Els llibres de ciència hauran de modificar-se de nou. A les ja conegudes èpoques geològiques del càmbric, juràssic o pleistocè caldrà afegir-ne, des d’ara, una altra més: l’Antropocè. A finals d’agost d’aquest any es va confirmar el que ja es temia: els humans hem intervingut tant en els processos terrestres que hem arribat a canviar fins i tot el propi cicle natural del planeta. Les conseqüències ja les estem patint, i l’empremta humana quedarà present en el nostre planeta fins després de la nostra desaparició.

INTRODUCCIÓ

La història de l’home actual, l’Homo sapiens sapiens, no va ser senzilla en els seus inicis. Es creu que vam aparèixer en el Paleolític mitjà, fa uns 200.000 anys, a l’Àfrica. En aquells temps l’ésser humà ja era un bon caçador, però també era una bona presa, i encara que l’espècie era pròspera i s’expandia pel planeta, ho feia a marxes forçades i sempre a remolc de canvis climàtics severs. Va trigar 100.000 anys a sortir d’Àfrica i 80.000 fins a arribar a Amèrica. Durant tot aquest temps i fins pràcticament els nostres dies, l’ésser humà estava a mercè de la Terra i els seus capricis, la qual decidia al seu antull el destí dels nostres avantpassats. No obstant això, les glaciacions van acabar, l’Holocè va començar i, amb això, un avanç tecnològic sense precedents. La revolució industrial va transformar definitivament a l’ésser humà i la seva forma d’interactuar amb el món, i aquest va sofrir les devastadores conseqüències d’una espècie ambiciosa i inconscient de la seva enorme influència global.

mamut
L’ésser humà ha estat, la major part de la seva existència, una espècie nòmada, amb una forta dependència de les condicions ambientals que condicionaven les seves preses. Amb l’agricultura i la ramaderia es formen els primers pobles, que conduiran a l’estil modern d’avui en dia. Font: Return of Kings.

¿QUÈ ÉS UNA ÈPOCA GEOLÒGICA Y COM S’ENTRA O ES SURT D’ELLA?

En un primer moment pot semblar una simple qüestió sintàctica, o un caprici de geòlegs. No obstant això, designar una època geològica és important a l’hora de delimitar grans períodes de temps que han gaudit de condicions ambientals similars. Per regla general, una època geològica sol durar no menys de 2 milions d’anys, i s’usa el registre fòssil per buscar discontinuïtats en el patró típic de la biota de l’època. Per tant, una època geològica sol acabar-se amb un canvi brusc en el clima (el Plistocè acaba amb l’última de les grans glaciacions) que comporta, de retruc, canvis en la biota (el meteorit que va extingir els dinosaures no avians va acabar amb el període Cretaci). No obstant això, aquests canvis bruscs s’han de donar de forma global i en un curt espai de temps perquè realment pugui considerar-se que s’ha canviat d’època geològica.

geological-time-scale
La Terra es divideix en períodes que, al seu torn, es divideixen en èpoques geològiques. Aquestes estan marcades per períodes de temps relativament estables i / o amb una biota característica. Solen acabar-se per esdeveniments que comporten canvis dràstics per als éssers vius a escala planetària. Font: philipmarshall.net.

L’ANTROPOCÈ

El terme no és nou (va començar a utilitzar-se a mitjans del segle XIX, en plena revolució industrial) però va recobrar importància a principis de l’any 2000, de la mà de Paul Crutzen. Aquest químic, juntament amb altres col·legues, va descobrir els compostos que estaven acabant amb la capa d’ozó, el que li va permetre guanyar el Premi Nobel de Química. En el seu discurs, va tenir especial interès en recalcar que l’Holocè “havia acabat per sempre” per donar pas a l’Antropocè, l’època dels humans. El seu article a Nature sobre l’Antropocè va sentar càtedra, i des de llavors multitud de científics han fet servir sense cap tipus d’inconvenient aquest terme per referir-se a l’època en què vivim. El 29 d’agost de 2016, la comissió d’experts de l’Antropocè va votar, al Congrés Geològic Internacional (IGC, per les seves sigles en anglès) per formalment establir l’Antropocè com a nova època geològica.

Grinding Shop
La revolució industrial va canviar el curs de la Terra per sempre. Ingents quantitats de combustibles fòssils van ser cremats i els seus productes emesos a l’atmosfera. El sistema productiu va donar un gir, prioritzant la producció i, amb això, a fer un ús sense precedents dels recursos del planeta. A la foto, treballadors britànics en una fàbrica de productes agraris al 1928. Font: Daily mail.

PERÒ, PER QUÈ ESTEM A L’ANTROPOCÈ?

Com comentàvem abans, per canviar d’època s’ha d’evidenciar un canvi en les condicions ambientals a escala global. I això és el que està passant des de la dècada dels anys 50 del segle passat, data en què oficialment s’ha marcat l’inici del Antropocè. En aquest article de Science, investigadors de tot el món van recopilar proves geològiques que demostraven amb total certesa que l’ésser humà ha canviat tant el planeta que ja s’ha de parlar d’una altra època geològica. Els investigadors també van assenyalar als productes de les nombroses proves atòmiques dels anys 50 com el punt de partida de l’Antropocè.

mushroom-cloud-of-first-hydrogen-bomb-test
Les proves nuclears dels anys 50, com aquesta en la qual es va testar la primera bomba d’hidrogen (Ivy Mike) va provocar l’emissió de grans quantitats de materials radioactius a l’atmosfera. Aquestes partícules van anar assentant-se i això ha permès als investigadors disposar de proves per demostrar l’impacte de les accions humanes a escala global. Font: CBC.

EVIDÈNCIES DE L’ANTROPOCÈ

Des de l’inici de la revolució industrial, fa més de dos segles, nombrosos dipòsits antropogènics han anat sedimentant en l’escorça terrestre, des de nous minerals i roques fins alumini, ciment i derivats del petroli com els plàstics. Just després d’aquestes línies, les principals evidències esgrimides pels investigadors per justificar el canvi d’època:

Els alts nivells d’hidrocarburs aromàtics policíclics (PAHs), bifenils policlorats (PCB), plàstics, fertilitzants i plaguicides en sediments. La combustió de petroli, carbó i altres productes derivats de la fusta són l’origen de grans quantitats de PAHs en l’atmosfera, que acaben assentant-se en l’escorça terrestre i als éssers vius. Pel que fa als fertilitzants, nutrients tan poc abundants al sòl com són el nitrogen i el fòsfor s’han duplicat en l’últim segle degut al creixent nombre de correus, molts dels quals intensius, per tal de maximitzar la producció. D’altra banda, els plàstics ja són presents a tot el món. La seva alta resistència a la degradació impedeix el seu reciclatge natural, el que provoca que grans quantitats passin als sediments i, sobretot, al mar, on forma autèntiques illes de plàstic, com la coneguda Gran Illa de Plàstic del Pacífic.

plastics
El plàstic és el producte derivat del petroli més estès a la Terra. El seu impacte sobre el medi ambient és un dels més greus en l’actualitat, i la seva sedimentació a escala global deixarà restes de la nostra presència fins a milers d’anys després de la nostra desaparició. Font: The Guardian.

Els elements radiactius de les proves nuclears. A la detonació de la bomba atòmica de la Trinitat el 1945 a Nou Mèxic (EUA), la va seguir, en plena Guerra Freda, una gran llista d’altres proves nuclears. Com a resultat, grans quantitats de carboni-14 i plutoni-239, entre d’altres molècules, van ser llançades a l’atmosfera i sedimentades anys després en moltes parts del planeta, constituint una prova inqüestionable del gran impacte humà sobre la Terra.

sediment
Aquest core, extret pels geòlegs que han determinat que estem en una nova època, mostra l’acumulació de material d’origen humà en els sediments d’un llac de Groenlàndia. En ell es van trobar pesticides, nitrogen radioactiu, metalls pesants, increments de la concentració de gasos d’efecte hivernacle i plàstics. Font: Science.

Les altes concentracions de CO2 i CH4 a l’atmosfera. A partir de 1850 i sobretot en les dècades següents, els nivells d’aquests gasos a l’atmosfera van trencar amb el patró típic de l’Holocè, arribant-se a aconseguir, en el nostre segle, les 400 ppm (parts per milió) de CO2, un augment de més de 150 punts respecte a la situació preindustrial. Aquest augment de CO2 atmosfèric té un impacte directe sobre la temperatura de la Terra. Es creu que la temperatura global s’ha incrementat al voltant d’1ºC des de l’any 1900, i que augmentarà entre 1,5 i 3,5 ° C per a l’any 2100.

aumento-co2
En aquest gràfic es mostra l’augment sense precedents del CO2, el metà i l’òxid de nitrogen a l’atmosfera. Si bé és cert que el més conegut i el que té més impacte a gran escala és el CO2, els altres dos gasos tenen un major poder de limitació de la dissipació del calor cap a l’espai. L’augment d’aquests gasos està estretament relacionat amb l’augment de la temperatura mundial. Font: CSIRO.

L’augment de la ràtio d’extinció d’éssers vius en totes les parts del món com a conseqüència de les activitats humanes. Des de l’any 1500 l’extinció d’espècies per part dels éssers humans ha augmentat, però és a partir del segle XIX en endavant quan les extincions es fan presents en la totalitat del planeta. La distribució de les espècies s’ha vist alterada a causa d’activitats humanes com l’agricultura o la desforestació i per la introducció d’espècies invasores, que provoquen canvis en els costums de les espècies autòctones i solen arribar a desplaçar-les o fins i tot extingir-les. Aquest elevat ràtio d’extinció sense precedents és considerat per molts com un símbol inequívoc de que estem davant de la sisena extinció massiva de la Terra.

ratio-extincion
Des de l’inici de la revolució industrial, el ritme d’extinció dels vertebrats és 100 vegades més gran que en el passat. A aquest ritme, s’estima que pels següents segles el nombre d’espècies que s’extingiran arribarà al 75% de les existents. La línia negra puntejada d’aquest gràfic mostra el ritme d’extinció pre-industrialització, mentre que les altres fan referència al percentatge acumulat d’espècies extintes des de l’any 1500. Font: Science.

FUTUR

Sigui quin suigui el destí de la humanitat i de les accions futures dutes a terme per pal·liar el canvi climàtic, el que està clar és que l’empremta humana quedarà indeleble en la superfície terrestre durant milions d’anys, de manera semblant a la que van deixar les extincions en massa del Pèrmic o del Cretaci. Els estrats mostraran les insensateses i els excessos duts a terme per nosaltres, potser com advertència per a la següent espècie que s’atreveixi a rellevar a la humanitat de la seva condició com a espècie dominant.

L’espai vital dels éssers vius

Tots tenim el nostre propi espai vital, aquell lloc en el qual ens sentim a gust, com si estiguéssim a casa. També tenim les nostres rutines, costums i tot aquest elenc de preferències que ens fan únics. Cada un de nosaltres tenim, en definitiva, el nostre propi nínxol ecològic, un concepte extensiu a cadascuna de les espècies que comparteixen la Terra amb nosaltres. D’ell deriven processos ecològics com la competència o l’especiació, fenòmens clau per entendre l’acoblament i la dinàmica dels ecosistemes naturals.

INTRODUCCIÓ

Quan a un li pregunten com descriuria a una persona estimada, el primer que ens ve al cap és la seva manera de ser quan estàs allà amb ella i allò que adora fer. Sabem què és el primer que sempre demana en un restaurant, allò que li treu de polleguera, quins llocs li agrada freqüentar, què li agrada fer quan té temps lliure i fins i tot com es comporta quan li agrada algú. Si a més hem conviscut amb ells, podríem encertar gairebé amb precisió suïssa la seva rutina diària, des que s’aixeca fins que se’n va a dormir. Encara que evidentment no ens comportem sempre igual, hi ha multitud de trets, manies i rutines que ens caracteritzen i diferencien. Cada un de nosaltres tenim la nostra zona de confort, els nostres hobbies, preferències alimentàries i persones amb les que adorem passar el nostre temps lliure.

7852026050_3fd72271f8_b
Les preferències alimentàries de cada un, així com les seves rutines i hobbies, serveixen de comparació per exemplificar la diversitat de nínxols ecològics en el regne natural. Font: Flickr, George Redgrave.

EL NÍNXOL ECOLÒGIC D’UNA ESPÈCIE

Aquest “espai vital” que cada un tenim i amb el que ens sentim identificat, és igualment equiparable al nínxol ecològic dels éssers vius. El nínxol ecològic d’una espècie és un concepte que sempre se’ns ha estat presentat com la “ocupació”, “professió” o “treball” que realitza un ésser viu en el lloc on viu (Viquipèdia o Conicet), però que va molt més enllà d’això. Hutchinson (1957) el va definir com: “L’hipervolum d’n dimensions dins del qual l’espècie pot mantenir una població viable”. Malgrat la possible confusió en la definició, és interessant quedar-se amb el terme d'”n dimensions”, ja que és la idea en què es fonamenta el nínxol ecològic. Un nínxol ecològic no és res més que tots aquells requeriments multidimensionals d’una espècie. Dit d’una altra manera, el nínxol ecològic d’una espècie vindria a ser tot allò que envolta a l’espècie i que li permet prosperar i sobreviure allà on es troba. Fa referència, al cap i a la fi, a totes aquelles variables que l’afecten en el seu dia a dia, ja siguin biològiques -contacte amb altres éssers vius- o físiques i químiques -el clima en totes les seves expressions, l’hàbitat físic en el qual viu-. Un nínxol ecològic d’una espècie seria l’espectre d’aliments que consumeix o pot arribar a consumir, el moment del dia en què està activa per realitzar les seves funcions, el moment de l’any i la forma en la que porta a terme la reproducció, les espècies que la depreden i aquelles a les que depreda, l’hàbitat que tolera i tots aquells factors físics i químics que permeten que aquesta espècie segueixi sent viable.

competencia_03
Aquestes 5 espècies d’aloses d’Amèrica del Nord semblen ocupar el mateix hàbitat (l’avet) però no és així. En realitat cada una ocupa una posició diferent dins l’arbre. Font: Fisicanet.

Per posar un exemple bastant il·lustratiu, situem-nos a la sabana africana. Els principals ungulats que pasturen i realitzen les migracions massives estan compostos per zebres, nyus i gaseles de Thomson. A primera vista, podríem pensar que el seu nínxol ecològic és molt semblant: mateix hàbitat, mateixa rutina, mateixos depredadors i mateix àpat. Mateix menjar? En absolut. Durant la migració, les zebres van davant, devorant l’herba alta, que és la de pitjor qualitat. Els segueixen els nyus, que mengen el que encara queda en peu, i a aquests els segueixen les gaseles de Thomson, que s’alimenten dels nous brots, de gran qualitat, que comencen a germinar.

picg8
Encara que a primera vista pugui semblar que s’alimenten del mateix, cada espècie es centra en una part diferent de la planta. Font: Abierto por vacaciones.

PODEN CONVIURE DUES ESPÈCIES AMB EL MATEIX NÍNXOL EN UN MATEIX LLOC?

El principi d’exclusió competitiva, proposat per Gause (1934), declara que dues espècies ocupant el mateix nínxol no poden coexistir a llarg termini ja que entrarien en competència pels recursos. Així doncs, en un procés de competència pel mateix nínxol ecològic, sempre hi ha un guanyador i un perdedor. Al final, un dels competidors s’imposa a l’altre, i llavors poden passar dues coses: que el perdedor s’extingeixi (imatge A) o que hi hagi un desplaçament de les seves característiques per tal d’ocupar un altre nínxol (imatge B). De fet, el principi d’exclusió competitiva està darrere de la problemàtica actual amb les espècies invasores. Les espècies invasores no són més que espècies amb uns nínxols ecològics molt semblants a les espècies natives que, quan convergeixen en un mateix hàbitat, acaben desplaçant a les espècies autòctones, ja que són millors competidores. També sol passar, per descomptat, el contrari: l’espècie exòtica en qüestió és pitjor competidora que la seva homòloga i no arriba a prosperar en el nou ambient.

20_08_competitvexclusion-l1335993938015
Imatge A | Es va dur a terme aquest estudi per observar l’efecte de l’exclusió competitiva en dues espècies de protists. Les dues espècies ocupen nínxols ecològics gairebé idèntics, però aïllats en la natura. La densitat d’una d’elles cau en picat quan se les obliga a compartir el mateix espai, fins que acaba desapareixent. Aquest mateix procés succeeix amb les espècies invasores. Font: Jocie Broth.
pinzones
Imatge B | Quan les 3 espècies de pinsans de les Galàpagos (els diferents colors) conviuen a la mateixa illa, es dóna un desplaçament de caràcters per exclusió competitiva. Els individus dels extrems tendeixen a tenir valors de profunditat de bec molt semblants als de les altres espècies, el que provoca un solapament de nínxol i la seva posterior competència. Així s’acaben establint els límits finals. Font: Nature.

L’EQUIVALÈNCIA FUNCIONAL

Hem vist que compartir nínxol ecològic és sinònim de conflicte entre espècies. No obstant això, hi ha una situació en què no és així. La hipòtesi de l’equivalència funcional de Hubbell proclama que si els nínxols són idèntics i els paràmetres de vida (fecunditat, mortalitat, dispersió) de les espècies implicades també ho són, cap d’elles té un avantatge competitiu sobre l’altra, i la batalla acaba en taules. Aquest fet sembla haver-se demostrat, de moment, tan sols en un ecosistema molt estable com és el bosc tropical en una illa de Panamà (Barro Colorado). Les diferents espècies d’arbres d’aquest bosc, al tenir paràmetres de vida gairebé idèntics, no competeixen i es distribueixen a l’atzar, com si d’individus de la mateixa espècie es tractessin. A més, sembla ser que l’especiació en aquest tipus de boscos tropicals també podria donar-se per atzar, el que hauria provocat l’alta diversitat d’espècies que contenen aquests boscos.

1503897694_2ab5f7ba2e_b
Els boscos tropicals presenten una densitat d’espècies arbòries única al món. Una hectàrea de bosc tropical pot contenir fins a 650 espècies arbòries, més que tot Canadà i els EUA junts. Serà l’equivalència funcional de Hubbell l’explicació a aquest curiós fenomen? Font: Flickr, Jo.

NÍNXOLS NOUS, ESPÈCIES NOVES

L’especiació, o formació de noves espècies, sol ocórrer quan es creen nous nínxols ecològics o algun queda desocupat. En ambdós casos, ocupar un nou nínxol ecològic implica diferenciar-se gradualment de la població inicial fins a esdevenir en una espècie genèticament diferent. Com a exemple de formació de nous nínxols ecològics tenim el cas de l’aparició de les angiospermes. El seu auge va obrir multitud de noves possibilitats, gràcies tant a l’augment de diversitat de llavors i fruits (augmentant d’aquesta manera el nombre d’espècies especialitzades en cadascuna d’elles) com a l’aparició de les flors complexes, que va permetre l’explosió de multitud de insectes que van començar a pol·linizar-les (facilitant l’aparició de nous insectívors). Com a exemple de nínxol desocupat, hi ha el famós cas de l’extinció dels dinosaures no avians. Els dinosaures dominaven gran quantitat de nínxols ecològics, tant terrestres com aeris, i fins i tot aquàtics. Aquest buit va ser aprofitat per multitud de mamífers, que van anar ocupant aquests nínxols, gràcies a la seva elevada fecunditat i plasticitat (flexibilitat a l’hora d’ocupar diferents nínxols). Això va acabar provocant grans ràtios d’especiació en poc temps, el que és conegut com a radiació adaptativa.

Eomaia_NT
Aquest és Eomaia scansoria, una espècie extinta de mamífers que va viure a la mateixa època que els dinosaures. L’extinció dels dinosaures va obrir un gran ventall de possibilitats als mamífers, que, tot i que estaven en expansió, romanien en un segon pla. La seva gran plasticitat va fer que colonitzessin multitud d’hàbitats, ocupant els nínxols ecològics lliures deixats pels dinosaures. Font: Wikipedia.

L’ACOBLAMENT DE LES COMUNITATS

Com hem vist, el nínxol ecològic està darrere de processos ecològics i evolutius fonamentals. Totes les comunitats vives d’avui dia s’han anat formant gràcies als nínxols de les diferents espècies que, mitjançant competència per solapament de nínxols, s’han anat muntant com si fos un puzzle. Quan una peça desapareix, una altra ocupa el seu lloc, exercint la funció que l’altra duia a terme en la comunitat. No obstant això, conèixer la totalitat del nínxol ecològic d’una espècie és una feina complicada i, en la majoria dels casos, impossible. Com en les relacions humanes, un coneixement exhaustiu de tot allò que influeix en la vida d’una espècie (o de l’espai vital d’una persona) és de summa importància a l’hora d’assegurar la seva conservació a llarg termini.

REFERÈNCIES

Ricard-català

Madagascar: un paradís en perill

La crisis social, política i ecològica en què viu sumit el país amenaça la supervivència de gran part de la seva biodiversitat, única al món. La tala selectiva del palissandre de Madagascar està provocant una crisi biològica sense precedents al país. Els lèmurs, un dels grups més afectats, es troben a la corda fluixa.

INTRODUCCIÓ

Quan el botànic francès Jean-Henri Humbert va trepitjar per primera vegada el massís de Marojejy, l’any 1948, va quedar tan meravellat pel que va veure, que 7 anys després va publicar Une merveille de la nature à Madagascar, un llibre que enaltia la increïble biodiversitat i els prístins boscos presents a la regió1. I és que Marojejy és, possiblement, l’exponent més important de la rica i variada fauna i flora que atresora Madagascar i, alhora, el millor indicador al que acudir quan l’illa comença a donar símptomes de col·lapse. Malauradament, tant la regió com el conjunt de Madagascar viuen dies d’incertesa, i el temor de que aquest tresor desaparegui és cada dia més real.

Silky_Sifaka_Pink_Face_Closeup
Un sifaca sedós (Propithecus candidus)  a Marojejy (Foto: Simponafotsy, Creative Commons).
5729172910_47145d1431_o
La fossa (Cryptoprocta ferox) és el carnívor més important de Madagascar, i endèmic de l’illa (Foto: Becker1999).

Madagascar, la quarta illa més gran del món, compta amb una superfície una mica superior a la Península Ibèrica, i gaudeix d’una riquesa biològica única. Malgrat la seva mida i de la relativa proximitat al continent africà, s’ha mantingut aïllada de la resta de continents des de fa 80 milions d’anys, el que ha provocat que la flora i la fauna locals hagin evolucionat de forma independent a la resta. Com a resultat, més del 90% de les espècies de Madagascar es consideren úniques al món2. El 90% dels rèptils3, el 60% de les aus4 i el 80% de la flora5 de l’illa són endèmics, així com alguns llinatges de mamífers únics, com el dels lèmurs i el de les fosses. No obstant això, tots ells corren un risc imminent de desaparició a causa dels esdeveniments viscuts al país els últims anys.

Deforestation-of-TRF-a-case-study-of-Madagascar_img_3
Un 80% del bosc original ha desaparegut. El 90% dels endemismes de Madagascar viu als boscos (Imatge: EOI).

CAUSES DE LA CRISI ECOLÒGICA QUE VIU EL PAÍS

La desforestació ha estat present a l’illa des de la seva colonització pels humans, fa uns 2000 anys. No obstant això, en els últims anys, la delicada situació política que viu el país ha portat als seus boscos a una situació límit. Amb un creixement de la població sense precedents, una pobresa extrema (una de les més altes del món6, 7) i una crisi política extrema, la naturalesa de l’illa es troba desemparada i assetjada per múltiples fronts. Al sistema de desforestació tradicional de tala i crema (slash and burn), que permet obrir els boscos per al seu cultiu, ha aparegut un actor inesperat dirigit per empreses internacionals. La tala selectiva de les espècies del gènere Dalbergia (conegudes en el món anglosaxó com a rosewoods), rares dins el bosc i preuades en el món desenvolupat a causa del seu característic color i a la fortalesa de la seva fusta, s’ha convertit en la principal amenaça per a la biodiversitat de l’illa. A l’impacte per se que comporta l’extracció d’espècies concretes del bosc, s’afegeixen amenaces derivades que poden ser fins i tot més perjudicials, com són la caça furtiva, l’obertura de camins, l’alteració de l’hàbitat, la introducció d’espècies invasores o la intimidació de les poblacions locals per part de les organitzacions criminals que gestionen l’explotació il·legal8.

loads-rosewood-Toamasina-009
Carregament de palissandre il·legal al Port de Toamasina, Madagascar (Foto: The Guardian).

La tala selectiva, present i endèmica des de fa dècades, va donar un respir a l’any 2000, gràcies a la seva prohibició en parcs nacionals. No obstant això, arran de la profunda crisi política de Madagascar de l’any 2009, que va culminar amb un cop d’estat, la situació es va descontrolar, i les organitzacions criminals van prendre el control, entrant amb total impunitat als parcs nacionals del país9. Molts d’aquests parcs nacionals estan sent literalment arrasats i saquejats, i no són més que un miratge del que van ser. Tot i la restauració de la democràcia al 201310 i de les promeses del seu president electe d’acabar amb la “plaga” -segons les seves pròpies paraules- que estava suposant la tala selectiva de palissandre al país11, res s’està fent per combatre els furtius.

Masoala-Logging-Camp_Toby-Smith-photo
Campament fuster de Masoala, que emmagatzema la fusta extreta del parc nacional de Masoala (Foto de Toby Smith, National Geographic).

QUINS PAÏSOS ESTAN DARRERE DEL FURTIVISME?

Xina és, de lluny, l’importador majoritari de la fusta il·legal procedent de Madagascar. Les principals raons són el creixement de la seva classe mitjana, que demanda mobiliari nou acord amb el seu nou nivell de vida, i les facilitats que concedeix la Xina a causa de la seva laxa legislació pel que fa a la fusta il·legal12. Una part considerable d’aquesta fusta és utilitzada per confeccionar mobles a l’estil de la dinastia Ming, que es poden arribar a vendre per 20.000 dòlars. Al no haver-hi control sobre la fusta il·legal que entra al país, és impossible seguir el rastre de la seva procedència. És per això que, en molts casos, el mobiliari i els instruments musicals fabricats a Europa o Amèrica del Nord han estat elaborats amb part o la totalitat de fusta il·legal13.

1201cmg2
Empresa de transports francesa (CMA CMG Delmas) carregant fusta il·legal a Madagascar (Foto: Mongabay).
Rosewood-Vase-Shop_Erik-Patel-photo
Fábrica de tractament de fusta de palissandre. Foto d’Erik Patel, National Geographic.

BIODIVERSITAT EN PERILL

A causa de l’obertura de camins per extreure la fusta de palissandre, els lèmurs i altres espècies autòctones s’han convertit en el blanc dels caçadors furtius. A l’inici de la crisi política de l’any 2009, una quantitat descomunal de lèmurs i altres animals salvatges van ser caçats per a l’alimentació pels milers de fusters que solen viure al bosc mentre es porta a terme la tala. No obstant això, més endavant va sorgir un mercat de luxe al voltant dels lèmurs, el que va provocar que pugés la demanda de la seva carn als restaurants de les ciutats més grans i que se’ls vengués com a una delicia.

Hunted_Silky_Sifakas
Sifaques sedosos i lèmurs de cap blanc (Eulemur albifrons) caçats per ser venuts com a menjar (Foto: Simponafotsy, Creative Commons).
Sin título
Sifaques sedosos i lèmurs de cap blanc (Eulemur albifrons) caçats per ser venuts com a menjar (Foto: Marojejy Website).
0820lemur
Un lèmur de collar vermell (Varecia rubra), en perill crític d’extinció , jeu mort víctima de la caça furtiva (Foto: Mongabay).

Tot i que la xifra de lèmurs morts en mans dels furtius és desconeguda, hi ha nombroses espècies que estan patint les conseqüències, moltes de les quals es troben en greu perill d’extinció, com l’indri -el lèmur més gran que existeix-, el sifaca de Tattersall o el sifaca sedós. D’aquest últim es calcula una població d’uns 300 individus. La situació dels lèmurs és tan dramàtica que un estudi de l’any 2012 va alertar que el 90% de les 103 espècies de lèmurs haurien d’estar a la Llista Vermella14. A més, 23 d’elles haurien d’estar qualificades com a espècies en Perill Crític d’Extinció, el nivell més alt d’amenaça.

Indri_indri_001
Un indri (Indri indri). L’especie es troba en Perill Crític d’Extinció (Foto: Erik Pattel).
Propithecus_tattersalli_001
Un sifaca de Tattersall (Propithecus tattersalli). L’especie es troba en Perill Crític d’Extinció (Foto: Jeff Gibbs).

Durant aquest temps també s’ha observat un increment del comerç d’animals salvatges per servir com a mascotes exòtiques, afectant principalment a camaleons i tortugues15, encara que també s’ha intensificat el contraban de lèmurs16. De fet, un estudi de l’any 2015 va estimar que la xifra de lèmurs capturats en llibertat pel mercat de mascotes exòtiques podria arribar a la alarmant xifra de 28.000 exemplars en els últims 3 anys17.

pets-11
Un lèmur de cua anellada (Lemur catta) en una gàbia per a mascotes. El seu contrabant per assortir el mercat de mascotes exòtiques està delmant la seva població (Foto: Importance of lemurs).

HI HA SOLUCIONS A LLARG TERMINI? 

Sempre hi ha solucions si hi ha voluntat. Aquí hi són algunes d’elles:

  • Evitar la tala selectiva de palissandre hauria de ser la prioritat número 1 per reduir els danys col·laterals que genera. Des del 2011 les espècies malgaixes del gènere Dalbergia pertanyen a l’Apèndix 3 de CITES, que els hi otorga un major grau de protecció i regula el seu comerç. No obstant això, els controls segueixen sent ineficients i la fusta segueix sortint de Madagascar direcció als ports de la Xina. Al 2013, CITES va instar a la Xina a incrementar els controls en els seus ports, però res es va fer al respecte. Com assenyala aquest article de 2015 de The guardian18, la fusta il·legal procedent de Madagascar segueix entrant en ingents quantitats, ja que la legislació xinesa permet importar fusta sense exigir permisos d’exportació.
  • Una monitorització efectiva del bosc per part d’observadors independents podria donar resultats. De fet, aquest sistema ja s’ha aplicat en països com Cambodja i Camerun, aconseguint bons resultats19.
  • Un altre mètode per aconseguir donar caça als furtius podría ser el sistema, cada vegada més usat, de reconeixement de l’empremta dactilar. Ja ha estat usat en ivori confiscat per identificar quines poblacions d’elefants estan sent caçades, i ja s’ha aplicat recentment en fusta il·legal d’altres països20.
  • Per acabar, cal que tots i cada un de nosaltres evitem adquirir mascotes exòtiques procedents de Madagascar si no hi ha una certificació legal que ens indiqui que no els estem causant cap perjudici.

Amb totes aquestes solucions, l’augment de la conscienciació de la població i una major serietat internacional referent als problemes ambientals, és possible que encara hi hagi un raig d’esperança per a la vida salvatge de Madagascar.

REFERÈNCIES

  1. http://www.marojejy.com/Intro_e.htm
  2. Hobbes & Dolan (2008), p. 517
  3. Okajima, Yasuhisa; Kumazawa, Yoshinori (15 July 2009). “Mitogenomic perspectives into iguanid phylogeny and biogeography: Gondwanan vicariance for the origin of Madagascan oplurines”.Gene(Elsevier441 (1–2): 28–35. doi:1016/j.gene.2008.06.011.PMID 18598742.
  4. Conservation International (2007).“Madagascar and the Indian Ocean Islands”Biodiversity Hotspots. Conservation International. Archived from the original on 24 August 2011. Retrieved 24 August 2011.
  5. Callmander, Martin; et. al (2011). “The endemic and non-endemic vascular flora of Madagascar updated”. Plant Ecology and Evolution144 (2): 121–125. doi:5091/plecevo.2011.513. Archived from the original (PDF) on 11 February 2012. Retrieved 11 February 2012.
  6. http://www.wildmadagascar.org/overview/FAQs/why_is_Madagascar_poor.html
  7. http://allafrica.com/stories/201510070931.html
  8. http://www.marojejy.com/Breves_e.htm
  9. http://news.mongabay.com/2009/08/lessons-from-the-crisis-in-madagascar-an-interview-with-erik-patel/
  10. http://newafricanmagazine.com/madagascar-a-new-political-crisis/
  11. http://news.mongabay.com/2015/09/activist-arrested-while-illegal-loggers-chop-away-at-madagascars-forests/
  12. http://news.mongabay.com/2009/12/major-international-banks-shipping-companies-and-consumers-play-key-role-in-madagascars-logging-crisis/
  13. https://www.sciencedaily.com/releases/2010/05/100527141957.htm
  14. http://www.bbc.com/news/science-environment-18825901
  15. http://www.ecologiablog.com/post/4016/malasia-se-incauta-de-300-tortugas-en-peligro-de-extincion-procedentes-de-madagascar
  16. http://news.mongabay.com/2009/03/conservation-groups-condemn-open-and-organized-plundering-of-madagascars-natural-resources/
  17. http://journals.cambridge.org/action/displayAbstract;jsessionid=AC9F12B7B37BD27ED8538264F7A0B46B.journals?aid=10245472&fileId=S003060531400074X
  18. http://www.theguardian.com/environment/2015/feb/16/rosewood-madagascar-china-illegal-rainforest
  19. http://www.trocaire.org/sites/trocaire/files/resources/policy/2006-forest-monitoring.pdf
  20. http://voices.nationalgeographic.com/2010/05/20/madagascar_logging_crisis/
  21. Imagen de portada: Alexis Dittberner, n0mad.mu project.

Ricard-català

El llop marsupial: nosaltres el vam extingir

Avui fa 79 anys de la mort de l’últim llop marsupial conegut, Benjamin, al zoo de Hobart (Tasmània). El llop marsupial o tigre de Tasmània és un dels exemples clàssics d’animals extingits pels humans. La seva fama es deu a la seva extinció relativament recent, a la seva anatomia atípica i a que hi ha imatges en moviment de l’últim exemplar, el que transmet cert desassossec en saber que ja no existeix. Vols conèixer les seves peculiaritats, les causes de la seva desaparició i les investigacions sobre la seva possible clonació?

EL TIGRE DE TASMÀNIA, UN MARSUPIAL

Malgrat els seus noms, el tigre de Tasmània (Thylacinus cynocephalus*) no estava emparentat ni amb els llops ni els tigres (mamífers placentaris), ja que es tractava d’un animal marsupial. Els marsupials són un infraordre de mamífers en què la cria neix en una etapa molt primerenca del seu desenvolupament, gairebé en estat d’embrió. Els representants més coneguts són els cangurs, coales, wallabys, sarigues i bandicuts.

Un dels pocs llops marsupials que es conserven taxidermitzats en el món. Museo nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol
Un dels pocs llops marsupials que es conserven taxidermitzats en el món. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol


Després d’una gestació molt curta, el nadó es desplaça fins a un dels mugrons de la mare on es queda agafat diversos mesos. En la majoria dels marsupials, els mugrons -i per tant la cria- estan protegits per una bossa anomenada marsupi. Quan la cria completa el seu desenvolupament, deixarà anar el mugró i sortirà del marsupi a explorar l’exterior. Observa en el següent vídeo el naixement i migració de l’embrió d’un cangur vermell:

DESCRIPCIÓ

El llop marsupial era originari d’Austràlia i Papua Nova Guinea, encara que al segle XVII (arribada dels colons europeus a Oceania) només es trobava a Tasmània.

mapa tilacino, thylacine distribution, tigre de tasmania, lobo de tasmania
Antiga distribució del tigre de Tasmània. Mapa de Discover Life

Es tractava d’un animal amb trets físics de llop, tigre i cangur a causa de l’evolució convergent, el que el convertia en un cas únic i un enigma per a la ciència abans de conèixer la seva taxonomia. El seu parent més proper és el diable de Tasmània (Sarcophilus harrisii).

Tenia aspecte de gos gran amb una cua gruixuda i rígida. El seu pes era d’uns 30 kg de mitjana. El pelatge era curt, de color marró grisenc i amb 13-20 ratlles negres verticals a la part posterior. S’estima que vivien entre 5 i 7 anys en llibertat.

Instal·lació d'exemplars dissecats. Foto: South Australian Museum
Instal·lació d’exemplars taxidermitzats. Foto: South Australian Museum

Era capaç de donar salts bípedes i mantenir la postura alçada durant breus lapses de temps. També eren bons nedadors. L’anatomia del llop marsupial quan es posava dempeus, amb la cua recolzada a terra, recorda al cangur com testifica la següent filmació de 1933:

ALIMENTACIÓ

El tigre de Tasmània era exclusivament carnívor, s’alimentava de cangurs, emús, wallabies i wombats. Era un caçador solitari i crepuscular, que atrapava a les seves preses mitjançant emboscades, ja que no era molt veloç. Podia girar el palmell de la pota igual que fan els gats. Aquest major moviment de la pota els hauria permès sotmetre més fàcilment a la presa després d’un atac per sorpresa. Per contra, animals amb menor mobilitat a la pota, com alguns cànids, prefereixen la persecució a l’emboscada i sovint cacen en grup.

Benjamin abriendo la boca en una respuesta a una amenza similar a un bostezo. Zoo de Beaumaris, foto de David Fleay.
Benjamin obrint la boca de manera similar a un badall en resposta a una amenaça. Zoo de Hobart. Foto de David Fleay.

Una altra característica única era la capacitat que tenia per obrir la boca. Dotada de 46 dents, les potents mandíbules podien obrir-se en un angle de 120 graus, la qual cosa li permetia engolir trossos de carn molt grans.

La impresionante capacidad bucal del tilacino. Foto: desconocido
La impressionant capacitat bucal del tigre de Tasmània. Foto: captura de video de David Fleay

Observa en el següent vídeo l’últim registre en moviment de Benjamin i el seu company de gàbia (1933), d’on s’ha obtingut la captura anterior:

Per veure els 7 vídeos que es conserven d’aquest fantàstic animal, entra a The Thylacine videos.

REPRODUCCIÓ

Els llops marsupials podien reproduir-se de juny a desembre. Naixien de 2 a 4 cries per ventrada, que passaven 3 mesos al marsupi però seguien depenent de la llet de la seva mare 9 mesos més. A diferència de molts marsupials, el marsupi s’obria cap a la part posterior del cos.

tilacino embarazada, cria tilacino
Úniques fotografies existents de femelles de tigre de Tasmània amb el marsupi engruixit per una cria. Foto presa de The Thylacine Museum

EXTINCIÓ

Els aborígens australians ja coneixien i caçaven el llop marsupial, com es pot veure en el seu art del 1000 a.C. Les primeres possibles petjades de llop marsupial descobertes per europeus daten de 1642, encara que no va ser fins 1808 que es va fer una descripció detallada de l’espècie.

tilacino cazado
Llop marsupial caçat el 1869. Foto de domini públic


Hi ha diverses hipòtesis que apunten a l’extinció del tigre de Tasmània, en la majoria, els humans som els principables cupables. Igual que passa actualment amb el llop a Espanya, el llop marsupial va ser ràpidament acusat de matar bestiar, de manera que s’oferien recompenses per animal abatut i va ser objecte d’una caça intensiva. Estudis posteriors han conclòs que la seva mandíbula no era suficientment forta com per matar una ovella adulta.

Única imatge existen d'un llop marsupial amb una presa. Investigacions recents suggereixen que es tracta d'un muntatge amb un especimen dissecat per donar-li mala fama. Foto de H. Burrell
Única imatge existent d’un llop marsupial amb una presa. Investigacions posteriors suggereixen que es tracta d’un muntatge amb un especimen dissecat per donar-li mala fama. Foto de H. Burrell (1921)

Amb la colonització d’Austràlia, l’hàbitat i les preses del tigre de Tasmània es van veure disminuïdes dràsticament. També van ser víctimes d’espècies introduïdes al continent pels humans, com els gossos, guineus i els dingos (subespècie de llop). És possible a més, que patissin algunes malalties que els portessin a la mort.

ültimo tilacino salvaje cazado por Wilfred Batty. Foto: desconocido (Wikimedia commons)
Últim tigre de Tasmània salvatge caçat per Wilfred Batty (1930). Foto: desconegut (Wikimedia commons)

El 1920 els llops marsupials ja estaven a la vora de l’extinció. El 1930, va ser caçat per un granger l’últim exemplar salvatge conegut i el 1933 va arribar al zoo de Hobart l’anomenat Benjamin. El 1936, el van oblidar fora de la seva gàbia i no va sobreviure a les gèlides temperatures de la nit. 59 dies abans, havia estat aprovada de manera oficial la protecció de l’espècie.

Només 128 anys després del seu “descobriment” es va extingir l’últim llop marsupial. Foto de David Fleay acolorida per Neitshade

Després dels 50 anys que exigeix la comunitat científica sense cap albirament o prova de la seva existència, el llop marsupial va ser oficialment declarat extingit per la IUCN el 1986. Molts diuen haver vist el tigre de Tasmània i fins i tot gravat algun en llibertat, però no hi ha proves definitives al respecte.

INVESTIGACIÓ ACTUAL

La International Thylacine Specimen Database és una base de dades internacional que recopila tots els registres existents del llop marsupial (exemplars dissecats, ossos, fotos, vídeos ). Des de 1999, hi ha hagut intents de tornar-lo a la vida mitjançant tècniques de clonació, que han resultat infructuosos. El 2008 científics australians van aconseguir extreure ADN d’exemplars conservats en alcohol i activar un gen implantant-lo en un embrió de ratolí i el 2009 es va publicar la seqüenciació completa de l’ADN mitocondrial. El difícil objectiu és activar el genoma complet del tigre de Tasmània, per tenir una possibilitat de real de clonar-lo. Però en cas que succeeixi, quines implicacions ètiques, econòmiques i científiques la reaparició d’una espècie ja extingida? El debat segueix obert.

*Thylacinus cynocephalus prové del grec θύλακος (thylakos, “butxaca”) i κυνοκἐφαλος (kinokefalos, “cap de ca”).

REFERÈNCIES

mireia querol rovira

Ets una mica Neandertal

Els neandertals són potser, juntament amb Australophitecus afarensis (Lucy), els avantpassats més coneguts pel públic en general. La visió clàssica d’ells, uns éssers rudes, maldestres, bèsties, poc intel·ligents, encara segueix viva en l’imaginari popular (fins i tot s’utilitza com a insult), però en els últims anys les investigacions indiquen que no eren així. Descobreix en aquest article qui eren i per què ets una mica Neandertal.

COM ERA UN NEANDERTAL?

Homo neanderthalensis va ser el primer hominí fòssil descobert i actualment disposem de centenars de fòssils d’espècimens de totes les edats, amb el que és el millor conegut. Va obtenir el seu nom de la vall de Neander (Neanderthal en alemany), una vall propera a Düsseldorf.

distribución geográfica neandertal
Distribució geogràfica de l’home de Neandertal. Imatge de Ryulong

Van viure a tota Europa (fins a Sibèria) i a Àsia sud-occidental, fa uns 350.000-28.000 anys (40.000 segons les fonts), una època marcada per cicles glacials. Van estar doncs en el món més temps del que portem nosaltres, els Homo sapiens.

Els neandertals presentaven diverses adaptacions al fred, com la seva robustesa i alçada menor a H. sapiens, així com una cavitat nasal ampla.

Comparación del cráneo de sapiens i neanderthalensis. Cleveland Museum of Natural History. Foto de Matt Celeskey.
Comparació del crani de sapiens i neanderthalensis. Cleveland Museum of Natural History. Foto de Matt Celeskey.

Del crani destaca la seva grandària, amb una capacitat mitjana de 1.475 cm3, una mica més gran que la dels humans moderns i més allargat cap endarrere (protusió o monyo occipital). També s’observa fàcilment un poderós torus supraorbitari (os sobre de les conques oculars). La seva pelvis era més ampla que la nostra i les cames més curtes.

homo neanderthalensis, hombre de neandertal, neanderthal, american museum of natural history, amnh
Reproducció d’esquelet de H. neanderthalensis. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol

COM VIVIEN?

ALIMENTACIÓ

Els neandertals eren caçadors hàbils i selectius que s’enfrontaven a grans animals (així ho testifiquen les seves lesions, algunes mortals) i utilitzaven estratègies de caça igual que les poblacions d’Homo sapiens que van arribar a Europa després d’ells. Eren caçadors estacionals a causa del clima (bàsicament rens a l’hivern, cérvols i senglars a l’estiu). La seva dieta doncs estava basada en la carn, però a prop de la costa també menjaven mol·luscs com musclos, que bullien per obrir-los. És probable que practiquessin el canibalisme. També capturaven mamífers marins com foques monjo i dofins, probablement encallats a la platja, i a més consumien cereals cuinats.

ESTRIS

Homo neanderthalensis posseïa una indústria lítica (treball de la pedra per a la construcció d’eines) anomenada mosteriana, associada també a altres espècies com H. heidelbergensis i fins i tot Homo sapiens, que requeria una gran habilitat i planificació. En alguns jaciments s’han trobat eines compostes usant adhesius.

Neandertal con ornamentación de plumas. Reconstrucción de Fabio Fogliazza.
Neandertal amb ornamentació de plomes. Reconstrucció de Fabio Fogliazza.

No s’han trobat restes de roba, però és probable que usessin pells per cobrir-se atesos els canvis climatològics als quals es van enfrontar.

En coves espanyoles s’han trobat petxines perforades amb restes de pigments, el que suggereix que van ser usades com a platerets per a tints per a pintura corporal o de pells. Es suggereix que potser van ser els primers en fer pintures rupestres, en contra de la creença que som els únics que ho fèiem. També van tallar ossos i van usar plomes com a decoració personal. Tot això suggereix algun tipus de pensament simbòlic, associat fins fa poc com un tret exclusiu d’Homo sapiens.

pintura rupestre, manos, arte rupestre, pinturas rupestres más antiguas, pinturas neandertales
Pintures rupestres de mans (“Grup de les mans”) i discs vermells a la cova de El Castillo, Espanya. Són les més antigues d’Europa (41.000 anys) i pot ser que les fessin els neandertals, en lloc dels sapiens com es creia fins ara. Foto de Science.

SOCIETAT

Els neandertals es creu que vivien en grups familiars, encara que els últims estudis suggereixen que les femelles en arribar a l’edat adulta es traslladarien a d’altres famílies, mentre que els homes adults romanien amb la família original.

entierro, neandertal, neanderthal, compasion, autoconciencia
Neandertal mostrant compassió cap a un company mort. Reproduccions de Elisabeth Daynès , CosmoCaixa Barcelona. Foto de Mireia Querol

Un dels trets més importants dels neandertals és que van ser probablement els primers ancestres humans que enterraven als seus morts, el que evidencia una consciència pròpia de l’individu i dels seus companys, a més de cert pensament simbòlic o abstracte com hem esmentat anteriorment. Això augmentava la supervivència dels individus i feia més forts els llaços socials, ja que també ajudaven a altres congèneres dependents com ancians i malalts (com el vell de la Chapelle-Aux-Saints). La seva esperança de vida era d’uns 40 anys.

PARLAVEN ELS NEANDERTALS?

Una altra pregunta sense resposta, encara que cobren força opinions d’alguns científics com Juan Luis Arsuaga, que gràcies a les restes del jaciment amb més fòssils d’Homo del món, La Sima de los Huesos (Burgos), són partidaris que posseïen un llenguatge oral, en contra del pensament generalitzat fins ara de comunicació a base de grunyits. A més de les adaptacions anatòmiques al llenguatge, l’ADN neandertal conté el gen FoxP2, relacionat amb la parla en H. sapiens.

neanderthal
Recreació d’un campament neandertal. Neanderthal Museum a Krapina, Croàcia.

EXTINCIÓ DELS NEANDERTALS

L’extinció dels neandertals és un dels debats més controvertits de la paleoantropologia. Van desaparèixer fa 28.000 anys, després de l’arribada dels humans anatòmicament moderns a Europa, fa uns 60.000 anys. Durant molt temps la seva extinció es va associar a la seva menor capacitat intel·lectual, però ja hem vist que no va tenir perquè ser així, atès que s’assemblaven molt a nosaltres. Incapacitat d’adaptar-se a canvis climàtics? Menys capacitat reproductora? Major mortalitat infantil? Menys eficiència per aconseguir recursos o caçar? Guerres directes? Importació de malalties? O … potser el sexe?

HIBRIDACIÓ ENTRE H. SAPIENS  I H. NEANDERTHALENSIS

Negat durant molt de temps, avui sabem que la nostra espècie es va reproduir amb els neandertals quan estaven a punt de ser incompatibles genèticament (fa uns 100.000 anys), ja que van conviure entre 2.600 i 5.400 anys i van deixar descendència fèrtil. Tal és així, que la quantitat de genoma neandertal acumulada per tots els éssers humans actuals és del 20%, tot i que el percentatge per individu -sense arrels africanes- és de l’1 al 3%.

El 22 de juny es va publicar a Nature la troballa d’una mandíbula a Romania d’Homo sapiens anatòmicament modern (de fa 40.000 anys) que contenia entre el 6 i 9% d’ADN neandertal, la qual cosa implica que la seva ascendència neanderthalensis va ser de només 4 o 6 generacions enrere en el seu arbre genealògic.

pelirrojo, redhead, neanderthal
Homo sapiens pèl-roig i recreació de H. neanderthalensis. Foto de Science

Així que una altra possible explicació de la seva extinció, és la deguda a aquests creuaments reproductius. Homo sapiens eren molt més nombrosos, el que podria haver provocat que els gens neandertals es diluïssin” amb el pas de milers de generacions. Això es coneix com exterminació per hibridació.

QUINES IMPLICACIONS TÉ QUE SIGUEM UNA MICA NEANDERTALS?

Es creu que els gens neandertals ens van aportar alguns avantatges, com algunes característiques a la pell i cabell, com el color i gruix, que van poder ajudar a la nostra espècie a colonitzar zones més fredes. De fet alguns neandertals, segurament eren pèl-rojos i de pell clara.

Per contra algunes malalties es poden associar a aquesta herència: més risc de patir cirrosi biliar, lupus, diabetis, malaltia de Crohn i fins i tot dificultat per deixar de fumar (fumadors: no val fer-ho servir com a excusa).

En definitiva, resulta apassionant pensar que vam conviure i fins i tot ens vam aparellar amb una espècie tan semblant a la nostra i que d’alguna manera, encara perduren en cadascun de nosaltres. Potser no som tan especials com pensem.

Actualment som els únics representants del gènere Homo, però en l’antiguitat no va ser així. Us imagineu un món on us creuéssieu pel carrer amb un neandertal i us diguéssiu “bon dia“?

neanderthal, suit, traje, camisa, nenadertal
Neandertal vestit d’etiqueta. Foto: Neanderthal Museum/H. Neumann

REFERÈNCIES

mireia querol rovira

Els gossos ens van fer més sapiens

Fixa’t en el gos que descansa al teu costat mentre llegeixes aquest article o en el Yorkshire Terrier que t’has creuat pel carrer. Bulldog Francès, Carlí, Chihuahua, West Highland, Golden Retriever, Pinscher de vegades costa pensar que l’ancestre de totes aquestes races és el llop. És sabut que la gran varietat de races de gossos actuals és deguda a la selecció artificial per part dels humans, però el debat segueix viu quan s’intenten respondre preguntes sobre el lloc, el moment, el com i el perquè es va produir la domesticació del llop fins a evolucionar en gos. És més, han influït els gossos en la nostra evolució com a espècie? Per què tenim una relació tan estreta amb ells?

HIPÒTESIS SOBRE L’ORIGEN DEL GOS

Actualment és sabut que l’ancestre del gos és el llop (Canis lupus), probablement d’alguna espècie ja extingida. El gos (Canis lupus familiaris) és de fet, una de les dues subespècies domèstiques del llop; l’altra és el dingo australià (Canis lupus dingo) encara que actualment es consideri salvatge/silvestre.

canis lupus lupus, lobo europeo, eurasian wolf
Llop europeu (Canis lupus lupus). Foto de Bernard Landgraf.

Les primeres hipòtesis que van intentar explicar l’origen del gos es basaven en la idea que els nostres avantpassats atrapaven cadells de llops i els criaven com a mascotes. Però atès que la domesticació és un procés lent i llarg, aquesta creença actualment està pràcticament descartada. Què ens diuen investigacions més recents?

  • Un estudi de 2002 apostava per un origen asiàtic (actual Xina) fa 15.000 anys, basat en l’anàlisi d’ADN mitocondrial de més de 600 gossos.
  • Un altre estudi  de 2010  situava l’origen del gos fa uns 12.000 anys a l’Orient Mitjà, basat en restes fòssils.
  • El 2013, l’anàlisi de ADN mitocondrial de cànids prehistòrics, gossos i llops moderns va concloure que la domesticació es va produir fa entre 18.800-32.100 anys i a Europa, molt abans del que s’havia pensat. El gos seria doncs el primer ésser viu domesticat per l’humà, ja que el seu origen és anterior a l’agricultura. Això posaria en dubte la investigació del mateix any que apuntava que alguns llops van ser capaços de metabolitzar el midó, i per tant els cereals dels primers agricultors, cosa que va afavorir (entre altres coses) l’acostament entre llops i humans.
Cánido de Razboinichya, fósil de 33.000 años de antigüedad que persenta rasgos de domesticación. Foto tomada de Plos One.
Cànid de Razboinichya, fòssil de 33.000 anys d’antiguitat que presenta característiques de domesticació. Foto presa de Plos One.

Segurament l’agricultura i ramaderia van influir en l’evolució del gos, però el contacte entre humans i llops va ser quan encara érem caçadors i recol·lectors, abans de la domesticació d’animals a priori més profitosos (vaques, ovelles ). Però, ¿com va succeir?

EL LLOP ES VA DOMESTICAR A SI MATEIX

La domesticació del llop és un cas únic, ja que es tracta de l’únic gran carnívor amb qui ho hem aconseguit. Segons publica Science l’abril de 2015, la majoria de científics creuen que van ser els llops els que es van acostar als assentaments humans per voluntat pròpia. Els que eren menys tímids, obtenien més fàcilment aliment de les restes de cadàvers d’animals deixats pels nostres avantpassats. Amb el pas del temps, aquests llops sobrevivien més i cada generació era lleugerament diferent a l’anterior, cada vegada menys temorosos dels humans, que escollirien els més dòcils fins a arribar a conviure amb ells. Les habilitats socials dels llops i la cooperació amb els de la seva espècie van ser segurament característiques que van ajudar a la cooperació amb l’ésser humà.

Entierro de una mujer y un perro del Neolítico, en Ripoli (Italia). Museo Nacional de Antigüedades de Chieti. (Créditos)
Enterrament d’una dona i un gos del Neolític, a Ripoli (Italia). Museu Nacional d’Antiguitats de Chieti. (Crèdits)

Amb el pas dels milers d’anys la relació entre humans i gossos ha estat de coevolució (un ha influït en l’evolució de l’altre i viceversa), fins al punt de crear llaços afectius només amb la mirada, característica que podríem pensar que és exclusiva dels homínids. Quan mires als ulls del teu gos s’allibera la mateixa hormona en ambdós (oxitocina) que quan una mare mira al seu fill. Si tu també tens la sensació que el teu gos t’entén quan el mires, li somrius, li parles pel que sembla no estàs del tot equivocat.

CONSEQÜÈNCIES DE LA CONVIVÈNCIA AMB GOSSOS EN HOMO SAPIENS

Encara que potser el teu gos només sigui un animal de companyia i/o part de la teva família, actualment són també utilitzats per gairebé les mateixes tasques que de les que ja treien profit els primers Homo sapiens moderns:

  • Ajuda per a la caça: els gossos podien rastrejar la presa en tenir un millor olfacte, perseguir-la i assetjar-per finalment matar-la nosaltres si era massa gran per a ells. A més, hi ha la possibilitat que es comuniquessin amb els humans amb la mirada, fent així una caça més silenciosa.
  • Recerca d’aliment enterrat o amagat.
  • Transport d’objectes: els fòssils indiquen que els primers gossos transportaven objectes a l’esquena i estiraven de carros.
  • Vigilància i protecció enfront d’altres depredadors, gràcies a una millor visió nocturna i sentit de l’oïda.
  • Ús com a aliment alternatiu si la caça escassejava.
  • Després de l’aparició de la ramaderia, per controlar el bestiar.

El gos per la seva banda, també obtenia beneficis de la seva unió amb H. sapiens, sobretot en forma d’aliment fàcil d’aconseguir.

Tassili dogs cave painting
Pintura rupestre a Tassili (Argelia) mostrant una escena de caça amb gossos.

Una conseqüència important de la domesticació del llop és que va ser el punt de partida de la domesticació d’altres animals: els nostres avantpassats van entendre els avantatges que suposava tenir a prop animals domesticats per al seu profit, iniciant-se així la revolució ramadera fa uns 10.000 anys.

A més Pat Shipman, antropòloga, ha publicat recentement un article i llibre on apunta l’avantatge que suposaria per H.sapiens tenir gossos en comparació amb H. neanderthalensis, contribuint fins i tot a l’extinció d’aquests últims. Pel que sembla, els avantatges exposats a dalt d’associar-se amb gossos, no només els donava als primers sapiens moderns avantatge per competir amb altres animals carnívors per un aliment cada vegada més escàs en plena glaciació. També tenia avantatge sobre l’home de Neandertal, que disposava únicament dels seus propis mitjans per alimentar-se. No només va desaparèixer la població neandertal amb la nostra arribada a Europa, també ho van fer els mamuts, lleons europeus i búfals.

Recreaciópn de un campamento neandertal. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol
Recreació d’un campament neandertal. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol

Les causes de l’extinció de l’espècie més semblant a la nostra, la Neandertal, segueixen sent una incògnita. Probablement les raons siguin múltiples, però gairebé mai ens plantegem que el millor amic de l’home” hi hagi contribuït. Que potser gràcies a ells estiguis llegint aquest article i jo escrivint-lo, que siguem aquí com a espècie.

REFERÈNCIES

mireia querol rovira