Arxiu d'etiquetes: falco naumanni

El xoriguer petit: el nostre falcó urbà, el nostre tresor

D’entre totes les aus rapinyaires diürnes, el xoriguer petit (Falco naumanni) és el que té major vinculació amb l’ésser humà, forjant al llarg d’anys d’evolució una relació molt beneficiosa per a ambdues parts i que malauradament va començar a trontollar a la segona meitat del segle XX. Actualment s’estan desenvolupant mesures de protecció per a aquesta rapinyaire tan important, però encara queda molt per fer…

EL XORIGUER PETIT

Aquest petit falcó té unes mesures de 29-32 cm. Els mascles tenen el cap gris, dors vermellós uniforme, la part inferior color crema amb pintes negres, i la cua gris amb una banda sub-terminal negra. Les femelles i els juvenils són de color marró vermellós i estries negres, més pàl·lid en zones inferiors. Presenten ungles blanques.

Cernícalo primilla
Xoriguer petit (Falco naumanni) (Foto: http://www.avibirds.com)

Una altra espècie molt similar és el xoriguer comú o comú (Falco tinnunculus), encara que aquesta última és més gran. Els mascles no tenen la banda grisa a les ales i tenen clapejat negre a la part dorsal i bigotera. Les ungles són negres.

Cernícalo vulgar
Xoriguer comú (Falco tinnunculus) (Foto: http://www.avibirds.com)

Malgrat la semblança d’aquestes dues espècies, estudis genètics assenyalen que el xoriguer petit i el xoriguer comú no estan tan estretament relacionats. El xoriguer petit és una espècie de la qual no es coneixen subespècies.

La dieta del xoriguer petit està basada en insectes, i en menor mesura petits mamífers (ratolins i altres micromamífers).

Viuen en zones amb clima càlid i sec, amb ecosistemes oberts com estepes i zones de cultiu que presenten alta densitat de preses (principalment insectes, coleòpters com escarabats, i ortòpters com grills i llagostes).

És una espècie migratòria estival que torna de Àfrica al febrer-març per a reproduir-se. Durant l’època de cria, els xoriguers habiten en zones rurals i crien en buits a les parets, forats de la bastida o sota teules en edificis de les nostres ciutats i pobles. La reproducció i els comportaments de caça solen realitzar-los en grup, ja que són espècies gregàries i viuen en colònies.

Les postes, entre 3 i 6 ous, s’inicien a l’abril-maig i seran incubades per la parella durant 26-28 dies. Quan els pollets tenen 30-35 dies comencen a caçar i volar, reduint-la seva dependència al menjar que els pares donen al niu. Al setembre-octubre els individus realitzen de nou el viatge cap a les seves zones d’hivernada a Àfrica, recorrent milers de quilòmetres.

LA SEVA HISTÒRIA

Des de fa segles, va començar a desplaçar-se de talussos, on solia niar, a edificis construïts per l’home. Aquesta evolució progressiva va suposar grans avantatges per a l’espècie que es van traduir en un increment de la seva població. D’una banda, la disponibilitat d’edificis en els quals nidificar li va permetre ampliar el seu rang de distribució, i d’altra, va trobar en els ambients humanitzats un refugi perfecte enfront de depredadors. Els terrenys transformats per l’home als voltants dels pobles, fruit d’activitats agrícoles i ramaderes, eren l’hàbitat perfecte on aquestes aus trobaven gran quantitat d’aliment.

L’ésser humà, però, també va resultar beneficiat d’aquesta aliança natural, ja que les aus han exercit durant tots aquests anys la funció de controladors biològics en els cultius, evitant plagues que d’altra manera haurien destruït les collites.

Hábitat cernícalo primilla
Hàbitat del xoriguer petit en Need Karyes (Greece) (Foto: M.Tάλη, http:/www.life-kirkinezi.gr )

No obstant això, aquesta situació va canviar a mitjans del segle XX, quan les poblacions van patir un descens molt acusat, principalment per les activitats humanes.

ON I EN QUINA SITUACIÓ ES TROBA EN L’ACTUALITAT?

Avui en dia, el xoriguer petit és una de les espècies més amenaçades. Des de la segona meitat del segle XX, les poblacions d’aquest rapinyaire migratori han disminuït més del 90% en molts països europeus.

L’espècie es localitza a la regió paleàrtica, que és una de les vuit ecozones en què es divideix la superfície terrestre. Comprèn ecosistemes boreals i temperats, i inclou Europa, Àsia al nord de l’Himàlaia, Àfrica septentrional i les zones nord i central de la península aràbiga.

Espanya manté la població reproductora més important d’Europa, seguida de Turquia, Grècia i Itàlia. Les poblacions europees migren a l’Àfrica sub-sahariana (Senegal, Mauritània i Oest de Mali), mentre que les asiàtiques ho fan a l’Est i Sud d’Àfrica.

Distribución cernícalo primilla
Distribució global de xoriguer (Falco naumanni) (Foto: BirdLife International)

QUINES SÓN LES SEVES AMENACES I COM PROTEGIR-LO?

La causa principal del declivi de la població del xoriguer petit en les seves zones de cria ha estat la degradació del seu hàbitat, principalment a causa de la intensificació de l’agricultura i els canvis de l’ús del sòl associats a ella. El canvi de cultius ha generat dues pressions importants per a l’espècie: dificultat per trobar preses i disminució de l’abundància de preses de grans dimensions. A més, l’ús de pesticides redueix les poblacions de preses.

Altres amenaces són:

  • Pèrdua de llocs adequats de cria a causa de l’abandó i col·lapse d’edificis rurals (com granges, torres…), restauració de velles edificacions, i molèsties durant l’època de cria. Una solució possible seria habilitar llocs de nidificació alternatius, que requereixen un manteniment (neteja, restauració) regular.
  • Augment de la mortalitat de la nidada a causa de la destrucció deliberada de zones de cria tot i la protecció jurídica, i depredació en ponedors d’algunes colònies.
  • La pèrdua d’àrees de descans abans de la migració, l’electrocució en línies elèctriques, i col·lisions amb molins de vent o altres infraestructures són factors que incrementen la mortalitat en adults.
  • Reducció de la taxa de supervivència i retorn juvenil a causa de precipitacions en àrees d’hivernada al Sahel, ús de pesticides a l’Àfrica i degradació d’hàbitats situats a la ruta migratòria i zones de descans.

Aquesta espècie està inclosa a la Directiva d’Aus (Annex I), a la llista del Comitè Ornis, i a més compta amb un Pla d’Acció de la Unió Europea. A Espanya, està inclosa a la Llista d’Espècies sota protecció especial, i en el Llibre Vermell de les Aus apareix a la categoria “Vulnerable”.

Pollastre de xoriguer petit
Pollet de xoriguer petit a l’entrada de niu sota teula (Foto: Turismo Extremadura)

Les mesures de conservació per a protegir les poblacions de xoriguer petit són:

  • Recuperar les seves poblacions mitjançant la cria en captivitat i alliberament al moment i forma adequats.
  • Millorar, augmentar i mantenir els llocs de nidificació.
  • Millorar els hàbitats d’alimentació de l’espècie mitjançant la promoció de bones pràctiques agrícoles que afavoreixin les seves preses objectiu (principalment insectes).
  • Realitzar seguiment de la població reproductora a nivell global.
  • Fomentar la sensibilització, amb activitats ambientals adreçades a diferents destinataris, sobre la importància de conservar els hàbitats i les poblacions de xoriguer petit.
Liberaciones juveniles
Alliberament de juvenils de xoriguer petit recuperats de ponedors en una campanya de sensibilització ambiental. (Foto: DEMA)

“La Natura necessita la nostra ajuda. ¡Hem d’actuar! “

REFERÈNCIES

  • Fernández Palacios, J. S. (2004). El xoriguer petit a Andalusia. Bases ecològiques per a la seva conservació. Sevilla: Conselleria de Medi Ambient.
  • Iñigo, A. B. (2010). Action pla for the lesser Kestrel (Falco naumanni) in the European Union. SEO / BirdLife.
  • Madrid, C. d. (1999). Biologia i Conservació del Xoriguer petit. Madrid: Direcció General Promoció i Disciplina Ambiental.
  • Wink, M., & Sauer-Gürth, H. (2004). Phylogenetic relationships in diurnal raptors based on nucleotide sequences of mitochondrial and nuclear marker genes. Raptors worldwide. WWGBP, Berlin, 483-498.

Sara de la Rosa Ruiz

Lesser kestrel: our urban falcon, our treasure

Lesser kestrel (Falco naumanni) is the diurnal raptors most closely-related to the human beings, because of the development of a mutually beneficial relationship after years of evolution. But this relationship began to become very weak in the second half of 20th century. Current, several conservation measures are being developed to protect this raptor but more needs to be done…

Lesser kestrel

This small falcon is 29-32 cm. Male has grey head, uniform rusty upperparts, buff underparts with black spots. Grey band from carpal to tertials and black flight feathers. Grey tail with black subterminal band. Female and immature rusty with black barring and streaking and paler underparts. They have white nails.

Cernícalo primilla
Lesser kestrel (Falco naumanni) (Photo: http://www.avibirds.com)

Common kestrel (Falco tinnunculus) is a similar species, but it is larger. Male lacks grey band on wing and has black spotting on upperparts and moustachial stripe. They have black nails.

Cernícalo vulgar
Common kestrel (Falco tinnunculus) (Photo: http://www.avibirds.com)

The lesser kestrel is a species with no recognized subspecies. Genetic evidence suggests that despite their similar appearance the lesser kestrel is not closely related to the common kestrel.

Diet of lesser kestrel is based on insects, and small mammals in smaller quantities (mice and others micro-mammals).

It lives in regions where the weather conditions are warm and dry with open ecosystems such as steppes and growing areas with high density of preys (mainly insects, coleopteras as beetles, and orthopteras such as crickets and gasshoppers).

This is a migratory species that come back to Africa in February-March to breed. In breeding season, lesser kestrel lives in rural areas and breeds in cavity walls, holes or under shingle roofs in old buildings in our cities and villages. Breeding and hunting behaviors are conducted in group because is a gregarious species and they live in colonies.

Females lay between 3 to 6 eggs, in April-May, both the female and male incubate the eggs for 28-30 days. When chicks are 30-35 days old, they start to hunt and fly reducing their dependency on the food provided in the nest. In September-October lesser kestrels will travel thousands of kilometres to their wintering areas in Africa.

LESSER KESTREL’S HISTORY

The species began to occupy human buildings for many centuries, shifting from historical breeding sites (shelves and slopes) to humanised areas. This continuous evolution proved to be very important advantanges in increasing their populations. Their distributional range was raised because of the buildings available for breeding, and they also discovered  the humanized areas were a perfect protection from predators. Human-altered landscapes around the villages as a result from activities related to agricultural and livestock, were a perfect habitat to find a huge amount of food for adults and their chicks.

However, this biological alliance was also beneficial for humans who found a strategic ally in protecting crops against pests.

Hábitat cernícalo primilla
Hábitat of lesser kestrel in Nees Karyes (Grecia) (Photo: M.Tάλη, http:/www.life-kirkinezi.gr)

However, this situation changed in the second half of 20th Century when populations decreased significantly by human activities.

WHERE IS IT AND WHAT IS ITS SITUATION?

The lesser kestrel is one of the most endangered bird species in the world. Since the 2nd half of 20th Century, the populations of this migratory bird of prey have decreased more than 90% in many European countries.

This species is a migratory small falcon distributed in the Palaearctic south. The palaearctic area is the largest ecozone which the earth is divided. In this area there are boreal and temperate ecosystems, and includes Europe, north of Himalayas in Asia, north Africa and middle and north of the Arabian Peninsula.

Spain holds the most important breeding population in Europe, followed by Turkey, Greece and Italy. The European and Asian populations are fully migratory to Sub-Saharan Africa, from Senegal, Mauritania and West Mali and Niger to Eastern and Southern Africa.

Distribución cernícalo primilla
Global distribution of lesser kestrel  (Falco naumanni) (Photo: BirdLife Internacional)

WHAT IS THEIR THREATS AND HOW CAN WE PROTECT THEM?

The main cause of the decline of the lesser kestrel populations in their Palaearctic breeding grounds has been habitat degradation, mainly because of agricultural intensification and the associated land use changes. The replacement of grazed grasslands, extensive dry cereal and pulses with taller and denser crops (e.g. sunflower, maize, vineyards and other perennial crops) has lead to two important pressures: reduced abundance of large insects and decreased access to prey. The use of pesticides reduced prey populations futher.

Other threats are:

  • Loss of suitable breeding sites due to the abandonment and collapse of rural buildings (e.g. farm houses, towers,…), restoration works of old buildings which cause loss of nesting sites and important disturbance during the breeding season. The solution could be to provide alternative nesting sites but they also it is necessary a regular maintenance (cleaning, restoration) or replacement.
  • Increased brood mortality due to deliberate destruction of nest sites despite of the legal protection and nest predation in some populations. Loss of pre-migration roosting sites and electrocution in power lines, wind farms or linear infrastructures are factors increasing the adult mortality.
  • Reducing juvenile survival and recruitment due to rainfall in Sahel wintering area, pesticides use in Africa, and habitat degradation along migration and stop-over sites.

This species is included in the Annex I of the Birds Directive, in the list of Ornis Committee, and has a Species Action Plan in the European Union. In Spain, is included in the List of Wild Species under Special Protection and in the Red Book of Bird is listed as Vulnerable.

Pollo cernícalo primilla
Chick of lesser kestrel inside a nest under roof. (Photo: Turismo Extremadura)

Conservation measures to protect lesser kestrel populations are:

  • To restore lesser kestrel populations through captive-breeding and release at the right way.
  • To improve, increase and maintain the breeding sites.
  • To improve the foraging habitat by promoting farming practices which favour the lesser kestrel’s prey (mainly insects).
  • To monitor the breeding population of this species at a global level.
  • To raise awareness of environmental activities among different target audiences, on the importance of pseudo-steppe habitats and lesser kestrel populations.
Liberaciones juveniles
Activity of releasing of juveniles to recover from natural nests. (Foto: DEMA)

“Nature is asking for our help, we have to take action!”

REFERENCES

  • Fernández Palacios, J. S. (2004). Lesser kestrel in Andalusia.  Ecological conservation lines. Seville:  Ministry of Environment.
  • Iñigo, A. B. (2010). Action plan for the lesser kestrel Falco naumanni in the European Union. SEO/BirdLife.
  • Madrid, C. d. (1999). Biologist and Conservation of Lesser Kestrel. Madrid: Managing Director of Environmental Development.
  • Wink, M., & Sauer-Gürth, H. (2004). Phylogenetic relationships in diurnal raptors based on nucleotide sequences of mitochondrial and nuclear marker genes. Raptors worldwide. WWGBP, Berlin, 483-498.

Sara de la Rosa Ruiz

El cernícalo primilla: nuestro halcón urbano, nuestro tesoro

Entre todas las aves rapaces diurnas, el cernícalo primilla (Falco naumanni) es la que tiene mayor vinculación con el ser humano, forjando a lo largo de años de evolución una relación muy beneficiosa para ambas partes y que desgraciadamente comenzó a tambalearse en la segunda mitad del siglo XX. Actualmente se están desarrollando medidas de protección para esta rapaz tan importante, pero aún queda mucho por hacer…

EL CERNÍCALO PRIMILLA

Este pequeño halcón tiene unas medidas de 29-32 cm. Los machos tienen la cabeza gris, dorso rojizo uniforme, la parte inferior color crema con pintas negras, y la cola gris con banda sub-terminal negra. Las hembras y los juveniles son de color marrón rojizo, con barreado y estrías negras, más pálido en zonas inferiores. Presentan uñas blancas.

Cernícalo primilla
Cernícalo primilla (Falco naumanni) (Foto: http://www.avibirds.com)

Otra especie muy similar es el cernícalo vulgar o común (Falco tinnunculus), aunque esta última tiene mayor tamaño. Los machos carecen de la banda gris en las alas y tienen moteado negro en la parte dorsal y  bigotera. Las uñas son negras.

Cernícalo vulgar
Cernícalo vulgar (Falco tinnunculus) (Foto: http://www.avibirds.com)

A pesar del parecido de estas dos especies, estudios genéticos señalan que el cernícalo primilla y el cernícalo vulgar no están tan estrechamente relacionados. El cernícalo primilla es una especie de la que no se conocen subespecies.

La dieta del cernícalo primilla está basada en insectos, y en menor medida pequeños mamíferos (ratones y otros micromamíferos).

Viven en zonas con clima cálido y seco, con ecosistemas abiertos como estepas y zonas de cultivo que presentan alta densidad de presas (principalmente insectos, coleópteros como escarabajos, y ortópteros como grillos y saltamontes).

Es una especie migradora estival que regresa de África en febrero-marzo para reproducirse. Durante la época de cría, los cernícalos habitan en zonas rurales y crían en huecos en las paredes, mechinales o bajo tejas en edificios de nuestras ciudades y pueblos. La reproducción y los comportamientos de caza suelen realizarlos en grupo, ya que son especies gregarias y viven en colonias.

Las puestas, entre 3 y 6 huevos, se inician en abril-mayo y serán incubadas por la pareja durante 26-28 días. Cuando los pollos tienen 30-35 días empiezan a cazar y volar, reduciéndose su dependencia a la comida que los padres dan en el nido. En septiembre-octubre los individuos realizan de nuevo el viaje hacia sus zonas de invernada en África, recorriendo miles de kilómetros.

SU HISTORIA

Desde hace siglos comenzó a desplazarse de cortados y taludes, donde solía anidar, a edificios construidos por el hombre. Esta evolución progresiva supuso grandes ventajas para la especie que se tradujeron en un incremento de su población. Por un lado, la disponibilidad de edificios en los que nidificar le permitió ampliar su rango de distribución, y por otro, encontró en los ambientes humanizados un refugio perfecto frente a depredadores. Los terrenos transformados por el hombre en los alrededores de los pueblos, fruto de actividades agrícolas y ganaderas, eran el hábitat perfecto donde estas aves encontraban gran cantidad de alimento.

El ser humano, no obstante, también resultó beneficiado de esta alianza natural, ya que las aves han ejercido durante todos estos años la función de controladores biológicos en los cultivos, evitando plagas que de otra forma habrían destruido las cosechas.

Hábitat cernícalo primilla
Hábitat de cernícalo primilla en Nees Karyes (Grecia) (Foto: M.Tάλη, http:/www.life-kirkinezi.gr )

Sin embargo, esta situación cambió a mediados del siglo XX cuando las poblaciones sufrieron un descenso muy acusado principalmente por las actividades humanas.

¿DÓNDE Y EN QUE SITUACIÓN SE ENCUENTRA EN LA ACTUALIDAD?

Hoy en día, el cernícalo primilla es una de las especies más amenazadas. Desde la segunda mitad del siglo XX, las poblaciones de esta rapaz migratoria han disminuido más del 90% en muchos países europeos.

La especie se localiza en la región paleártica, que es una de las ocho  ecozonas en las que se divide la superficie terrestre. Comprende ecosistemas boreales y templados, e incluye Europa, Asia al norte del Himalaya, África septentrional y las zonas norte y central de la península arábiga.

España mantiene la población reproductora más importante de Europa, seguida de Turquía, Grecia e Italia. Las poblaciones europeas migran al África sub-sahariana (Senegal, Mauritania y Oeste de Mali), mientras que las asiáticas lo hacen al Este y Sur de África.

Distribución cernícalo primilla
Distribución global de cernícalo (Falco naumanni) (Foto: BirdLife Internacional)

¿CUÁLES SON SUS AMENAZAS Y CÓMO PROTEGERLE?

La causa principal del declive de la población del cernícalo primilla en sus zonas de cría ha sido la degradación de su hábitat, principalmente debido a la intensificación de la agricultura y los cambios del uso del suelo asociados a ella. El cambio de cultivos ha generado dos presiones importantes para la especie: dificultad para encontrar presas y disminución de la abundancia de presas de gran tamaño. Además, el uso de pesticidas reduce las poblaciones de presas.

Otras amenazas son:

  • Pérdida de lugares adecuados de cría debido al abandono y colapso de edificios rurales (como granjas, torres,…), restauración de viejas edificaciones, y molestias durante la época de cría. Una solución posible sería habilitar lugares de nidificación alternativos, que requieren un mantenimiento (limpieza, restauración) regular.
  • Aumento de la mortalidad de la nidada debido a la destrucción deliberada de zonas de cría a pesar de la protección jurídica, y depredación en nidales de algunas colonias.
  • La pérdida de áreas de descanso antes de la migración, la electrocución en líneas eléctricas, y colisiones con molinos de viento u otras infraestructuras son factores que incrementan la mortalidad en adultos.
  • Reducción de la tasa de supervivencia y retorno juvenil debido a precipitaciones en áreas de invernada en Sahel, uso de pesticidas en África, y degradación de hábitat situados en la ruta migratoria y zonas de descanso.

Esta especie está incluida en la Directiva de Aves (Anexo I), en la lista del Comité Ornis, y además cuenta con un Plan de Acción de la Unión Europea. En España, está incluida en la Lista de Especies bajo Protección Especial, y en el Libro Rojo de las Aves aparece en la categoría “Vulnerable”.

Pollo cernícalo primilla
Pollo de cernícalo primilla en entrada de nido bajo teja (Foto: Turismo Extremadura)

Las medidas de conservación para proteger las poblaciones de cernícalo primilla son:

  • Recuperar sus poblaciones mediante la cría en cautividad y liberación en el momento y forma adecuados.
  • Mejorar, aumentar y mantener los lugares de nidificación.
  • Mejorar los hábitats de alimentación de la especie mediante la promoción de buenas prácticas agrícolas que favorezcan sus presas objetivo (principalmente insectos).
  • Realizar seguimiento de la población reproductora a nivel global.
  • Fomentar la sensibilización, con actividades ambientales dirigidas a diferentes destinatarios, sobre la importancia de conservar los hábitats y las poblaciones de cernícalo primilla.
Liberaciones juveniles
Liberación de juveniles de cernícalo primilla recuperados de nidales en una campaña de sensibilización ambiental. (Foto: DEMA)

“La Naturaleza necesita nuestra ayuda. ¡Tenemos que actuar!”

REFERENCIAS

  • Fernández Palacios, J. S. (2004). El cernícalo primilla en Andalucía. Bases ecológicas para su conservación. Sevilla: Consejería de Medio Ambiente.
  • Iñigo, A. B. (2010). Action plan for the lesser kestrel Falco naumanni in the European Union. SEO/BirdLife.
  • Madrid, C. d. (1999). Biología y Conservación del Cernícalo Primilla. Madrid: Dirección General Promoción y Disciplina Ambiental.
  • Wink, M., & Sauer-Gürth, H. (2004). Phylogenetic relationships in diurnal raptors based on nucleotide sequences of mitochondrial and nuclear marker genes. Raptors worldwide. WWGBP, Berlin, 483-498.

Sara de la Rosa Ruiz