Arxiu d'etiquetes: falco tinnunculus

El xoriguer petit: el nostre falcó urbà, el nostre tresor

D’entre totes les aus rapinyaires diürnes, el xoriguer petit (Falco naumanni) és el que té major vinculació amb l’ésser humà, forjant al llarg d’anys d’evolució una relació molt beneficiosa per a ambdues parts i que malauradament va començar a trontollar a la segona meitat del segle XX. Actualment s’estan desenvolupant mesures de protecció per a aquesta rapinyaire tan important, però encara queda molt per fer…

EL XORIGUER PETIT

Aquest petit falcó té unes mesures de 29-32 cm. Els mascles tenen el cap gris, dors vermellós uniforme, la part inferior color crema amb pintes negres, i la cua gris amb una banda sub-terminal negra. Les femelles i els juvenils són de color marró vermellós i estries negres, més pàl·lid en zones inferiors. Presenten ungles blanques.

Cernícalo primilla
Xoriguer petit (Falco naumanni) (Foto: http://www.avibirds.com)

Una altra espècie molt similar és el xoriguer comú o comú (Falco tinnunculus), encara que aquesta última és més gran. Els mascles no tenen la banda grisa a les ales i tenen clapejat negre a la part dorsal i bigotera. Les ungles són negres.

Cernícalo vulgar
Xoriguer comú (Falco tinnunculus) (Foto: http://www.avibirds.com)

Malgrat la semblança d’aquestes dues espècies, estudis genètics assenyalen que el xoriguer petit i el xoriguer comú no estan tan estretament relacionats. El xoriguer petit és una espècie de la qual no es coneixen subespècies.

La dieta del xoriguer petit està basada en insectes, i en menor mesura petits mamífers (ratolins i altres micromamífers).

Viuen en zones amb clima càlid i sec, amb ecosistemes oberts com estepes i zones de cultiu que presenten alta densitat de preses (principalment insectes, coleòpters com escarabats, i ortòpters com grills i llagostes).

És una espècie migratòria estival que torna de Àfrica al febrer-març per a reproduir-se. Durant l’època de cria, els xoriguers habiten en zones rurals i crien en buits a les parets, forats de la bastida o sota teules en edificis de les nostres ciutats i pobles. La reproducció i els comportaments de caça solen realitzar-los en grup, ja que són espècies gregàries i viuen en colònies.

Les postes, entre 3 i 6 ous, s’inicien a l’abril-maig i seran incubades per la parella durant 26-28 dies. Quan els pollets tenen 30-35 dies comencen a caçar i volar, reduint-la seva dependència al menjar que els pares donen al niu. Al setembre-octubre els individus realitzen de nou el viatge cap a les seves zones d’hivernada a Àfrica, recorrent milers de quilòmetres.

LA SEVA HISTÒRIA

Des de fa segles, va començar a desplaçar-se de talussos, on solia niar, a edificis construïts per l’home. Aquesta evolució progressiva va suposar grans avantatges per a l’espècie que es van traduir en un increment de la seva població. D’una banda, la disponibilitat d’edificis en els quals nidificar li va permetre ampliar el seu rang de distribució, i d’altra, va trobar en els ambients humanitzats un refugi perfecte enfront de depredadors. Els terrenys transformats per l’home als voltants dels pobles, fruit d’activitats agrícoles i ramaderes, eren l’hàbitat perfecte on aquestes aus trobaven gran quantitat d’aliment.

L’ésser humà, però, també va resultar beneficiat d’aquesta aliança natural, ja que les aus han exercit durant tots aquests anys la funció de controladors biològics en els cultius, evitant plagues que d’altra manera haurien destruït les collites.

Hábitat cernícalo primilla
Hàbitat del xoriguer petit en Need Karyes (Greece) (Foto: M.Tάλη, http:/www.life-kirkinezi.gr )

No obstant això, aquesta situació va canviar a mitjans del segle XX, quan les poblacions van patir un descens molt acusat, principalment per les activitats humanes.

ON I EN QUINA SITUACIÓ ES TROBA EN L’ACTUALITAT?

Avui en dia, el xoriguer petit és una de les espècies més amenaçades. Des de la segona meitat del segle XX, les poblacions d’aquest rapinyaire migratori han disminuït més del 90% en molts països europeus.

L’espècie es localitza a la regió paleàrtica, que és una de les vuit ecozones en què es divideix la superfície terrestre. Comprèn ecosistemes boreals i temperats, i inclou Europa, Àsia al nord de l’Himàlaia, Àfrica septentrional i les zones nord i central de la península aràbiga.

Espanya manté la població reproductora més important d’Europa, seguida de Turquia, Grècia i Itàlia. Les poblacions europees migren a l’Àfrica sub-sahariana (Senegal, Mauritània i Oest de Mali), mentre que les asiàtiques ho fan a l’Est i Sud d’Àfrica.

Distribución cernícalo primilla
Distribució global de xoriguer (Falco naumanni) (Foto: BirdLife International)

QUINES SÓN LES SEVES AMENACES I COM PROTEGIR-LO?

La causa principal del declivi de la població del xoriguer petit en les seves zones de cria ha estat la degradació del seu hàbitat, principalment a causa de la intensificació de l’agricultura i els canvis de l’ús del sòl associats a ella. El canvi de cultius ha generat dues pressions importants per a l’espècie: dificultat per trobar preses i disminució de l’abundància de preses de grans dimensions. A més, l’ús de pesticides redueix les poblacions de preses.

Altres amenaces són:

  • Pèrdua de llocs adequats de cria a causa de l’abandó i col·lapse d’edificis rurals (com granges, torres…), restauració de velles edificacions, i molèsties durant l’època de cria. Una solució possible seria habilitar llocs de nidificació alternatius, que requereixen un manteniment (neteja, restauració) regular.
  • Augment de la mortalitat de la nidada a causa de la destrucció deliberada de zones de cria tot i la protecció jurídica, i depredació en ponedors d’algunes colònies.
  • La pèrdua d’àrees de descans abans de la migració, l’electrocució en línies elèctriques, i col·lisions amb molins de vent o altres infraestructures són factors que incrementen la mortalitat en adults.
  • Reducció de la taxa de supervivència i retorn juvenil a causa de precipitacions en àrees d’hivernada al Sahel, ús de pesticides a l’Àfrica i degradació d’hàbitats situats a la ruta migratòria i zones de descans.

Aquesta espècie està inclosa a la Directiva d’Aus (Annex I), a la llista del Comitè Ornis, i a més compta amb un Pla d’Acció de la Unió Europea. A Espanya, està inclosa a la Llista d’Espècies sota protecció especial, i en el Llibre Vermell de les Aus apareix a la categoria “Vulnerable”.

Pollastre de xoriguer petit
Pollet de xoriguer petit a l’entrada de niu sota teula (Foto: Turismo Extremadura)

Les mesures de conservació per a protegir les poblacions de xoriguer petit són:

  • Recuperar les seves poblacions mitjançant la cria en captivitat i alliberament al moment i forma adequats.
  • Millorar, augmentar i mantenir els llocs de nidificació.
  • Millorar els hàbitats d’alimentació de l’espècie mitjançant la promoció de bones pràctiques agrícoles que afavoreixin les seves preses objectiu (principalment insectes).
  • Realitzar seguiment de la població reproductora a nivell global.
  • Fomentar la sensibilització, amb activitats ambientals adreçades a diferents destinataris, sobre la importància de conservar els hàbitats i les poblacions de xoriguer petit.
Liberaciones juveniles
Alliberament de juvenils de xoriguer petit recuperats de ponedors en una campanya de sensibilització ambiental. (Foto: DEMA)

“La Natura necessita la nostra ajuda. ¡Hem d’actuar! “

REFERÈNCIES

  • Fernández Palacios, J. S. (2004). El xoriguer petit a Andalusia. Bases ecològiques per a la seva conservació. Sevilla: Conselleria de Medi Ambient.
  • Iñigo, A. B. (2010). Action pla for the lesser Kestrel (Falco naumanni) in the European Union. SEO / BirdLife.
  • Madrid, C. d. (1999). Biologia i Conservació del Xoriguer petit. Madrid: Direcció General Promoció i Disciplina Ambiental.
  • Wink, M., & Sauer-Gürth, H. (2004). Phylogenetic relationships in diurnal raptors based on nucleotide sequences of mitochondrial and nuclear marker genes. Raptors worldwide. WWGBP, Berlin, 483-498.

Sara de la Rosa Ruiz

Anuncis

Lesser kestrel: our urban falcon, our treasure

Lesser kestrel (Falco naumanni) is the diurnal raptors most closely-related to the human beings, because of the development of a mutually beneficial relationship after years of evolution. But this relationship began to become very weak in the second half of 20th century. Current, several conservation measures are being developed to protect this raptor but more needs to be done…

Lesser kestrel

This small falcon is 29-32 cm. Male has grey head, uniform rusty upperparts, buff underparts with black spots. Grey band from carpal to tertials and black flight feathers. Grey tail with black subterminal band. Female and immature rusty with black barring and streaking and paler underparts. They have white nails.

Cernícalo primilla
Lesser kestrel (Falco naumanni) (Photo: http://www.avibirds.com)

Common kestrel (Falco tinnunculus) is a similar species, but it is larger. Male lacks grey band on wing and has black spotting on upperparts and moustachial stripe. They have black nails.

Cernícalo vulgar
Common kestrel (Falco tinnunculus) (Photo: http://www.avibirds.com)

The lesser kestrel is a species with no recognized subspecies. Genetic evidence suggests that despite their similar appearance the lesser kestrel is not closely related to the common kestrel.

Diet of lesser kestrel is based on insects, and small mammals in smaller quantities (mice and others micro-mammals).

It lives in regions where the weather conditions are warm and dry with open ecosystems such as steppes and growing areas with high density of preys (mainly insects, coleopteras as beetles, and orthopteras such as crickets and gasshoppers).

This is a migratory species that come back to Africa in February-March to breed. In breeding season, lesser kestrel lives in rural areas and breeds in cavity walls, holes or under shingle roofs in old buildings in our cities and villages. Breeding and hunting behaviors are conducted in group because is a gregarious species and they live in colonies.

Females lay between 3 to 6 eggs, in April-May, both the female and male incubate the eggs for 28-30 days. When chicks are 30-35 days old, they start to hunt and fly reducing their dependency on the food provided in the nest. In September-October lesser kestrels will travel thousands of kilometres to their wintering areas in Africa.

LESSER KESTREL’S HISTORY

The species began to occupy human buildings for many centuries, shifting from historical breeding sites (shelves and slopes) to humanised areas. This continuous evolution proved to be very important advantanges in increasing their populations. Their distributional range was raised because of the buildings available for breeding, and they also discovered  the humanized areas were a perfect protection from predators. Human-altered landscapes around the villages as a result from activities related to agricultural and livestock, were a perfect habitat to find a huge amount of food for adults and their chicks.

However, this biological alliance was also beneficial for humans who found a strategic ally in protecting crops against pests.

Hábitat cernícalo primilla
Hábitat of lesser kestrel in Nees Karyes (Grecia) (Photo: M.Tάλη, http:/www.life-kirkinezi.gr)

However, this situation changed in the second half of 20th Century when populations decreased significantly by human activities.

WHERE IS IT AND WHAT IS ITS SITUATION?

The lesser kestrel is one of the most endangered bird species in the world. Since the 2nd half of 20th Century, the populations of this migratory bird of prey have decreased more than 90% in many European countries.

This species is a migratory small falcon distributed in the Palaearctic south. The palaearctic area is the largest ecozone which the earth is divided. In this area there are boreal and temperate ecosystems, and includes Europe, north of Himalayas in Asia, north Africa and middle and north of the Arabian Peninsula.

Spain holds the most important breeding population in Europe, followed by Turkey, Greece and Italy. The European and Asian populations are fully migratory to Sub-Saharan Africa, from Senegal, Mauritania and West Mali and Niger to Eastern and Southern Africa.

Distribución cernícalo primilla
Global distribution of lesser kestrel  (Falco naumanni) (Photo: BirdLife Internacional)

WHAT IS THEIR THREATS AND HOW CAN WE PROTECT THEM?

The main cause of the decline of the lesser kestrel populations in their Palaearctic breeding grounds has been habitat degradation, mainly because of agricultural intensification and the associated land use changes. The replacement of grazed grasslands, extensive dry cereal and pulses with taller and denser crops (e.g. sunflower, maize, vineyards and other perennial crops) has lead to two important pressures: reduced abundance of large insects and decreased access to prey. The use of pesticides reduced prey populations futher.

Other threats are:

  • Loss of suitable breeding sites due to the abandonment and collapse of rural buildings (e.g. farm houses, towers,…), restoration works of old buildings which cause loss of nesting sites and important disturbance during the breeding season. The solution could be to provide alternative nesting sites but they also it is necessary a regular maintenance (cleaning, restoration) or replacement.
  • Increased brood mortality due to deliberate destruction of nest sites despite of the legal protection and nest predation in some populations. Loss of pre-migration roosting sites and electrocution in power lines, wind farms or linear infrastructures are factors increasing the adult mortality.
  • Reducing juvenile survival and recruitment due to rainfall in Sahel wintering area, pesticides use in Africa, and habitat degradation along migration and stop-over sites.

This species is included in the Annex I of the Birds Directive, in the list of Ornis Committee, and has a Species Action Plan in the European Union. In Spain, is included in the List of Wild Species under Special Protection and in the Red Book of Bird is listed as Vulnerable.

Pollo cernícalo primilla
Chick of lesser kestrel inside a nest under roof. (Photo: Turismo Extremadura)

Conservation measures to protect lesser kestrel populations are:

  • To restore lesser kestrel populations through captive-breeding and release at the right way.
  • To improve, increase and maintain the breeding sites.
  • To improve the foraging habitat by promoting farming practices which favour the lesser kestrel’s prey (mainly insects).
  • To monitor the breeding population of this species at a global level.
  • To raise awareness of environmental activities among different target audiences, on the importance of pseudo-steppe habitats and lesser kestrel populations.
Liberaciones juveniles
Activity of releasing of juveniles to recover from natural nests. (Foto: DEMA)

“Nature is asking for our help, we have to take action!”

REFERENCES

  • Fernández Palacios, J. S. (2004). Lesser kestrel in Andalusia.  Ecological conservation lines. Seville:  Ministry of Environment.
  • Iñigo, A. B. (2010). Action plan for the lesser kestrel Falco naumanni in the European Union. SEO/BirdLife.
  • Madrid, C. d. (1999). Biologist and Conservation of Lesser Kestrel. Madrid: Managing Director of Environmental Development.
  • Wink, M., & Sauer-Gürth, H. (2004). Phylogenetic relationships in diurnal raptors based on nucleotide sequences of mitochondrial and nuclear marker genes. Raptors worldwide. WWGBP, Berlin, 483-498.

Sara de la Rosa Ruiz

El cernícalo primilla: nuestro halcón urbano, nuestro tesoro

Entre todas las aves rapaces diurnas, el cernícalo primilla (Falco naumanni) es la que tiene mayor vinculación con el ser humano, forjando a lo largo de años de evolución una relación muy beneficiosa para ambas partes y que desgraciadamente comenzó a tambalearse en la segunda mitad del siglo XX. Actualmente se están desarrollando medidas de protección para esta rapaz tan importante, pero aún queda mucho por hacer…

EL CERNÍCALO PRIMILLA

Este pequeño halcón tiene unas medidas de 29-32 cm. Los machos tienen la cabeza gris, dorso rojizo uniforme, la parte inferior color crema con pintas negras, y la cola gris con banda sub-terminal negra. Las hembras y los juveniles son de color marrón rojizo, con barreado y estrías negras, más pálido en zonas inferiores. Presentan uñas blancas.

Cernícalo primilla
Cernícalo primilla (Falco naumanni) (Foto: http://www.avibirds.com)

Otra especie muy similar es el cernícalo vulgar o común (Falco tinnunculus), aunque esta última tiene mayor tamaño. Los machos carecen de la banda gris en las alas y tienen moteado negro en la parte dorsal y  bigotera. Las uñas son negras.

Cernícalo vulgar
Cernícalo vulgar (Falco tinnunculus) (Foto: http://www.avibirds.com)

A pesar del parecido de estas dos especies, estudios genéticos señalan que el cernícalo primilla y el cernícalo vulgar no están tan estrechamente relacionados. El cernícalo primilla es una especie de la que no se conocen subespecies.

La dieta del cernícalo primilla está basada en insectos, y en menor medida pequeños mamíferos (ratones y otros micromamíferos).

Viven en zonas con clima cálido y seco, con ecosistemas abiertos como estepas y zonas de cultivo que presentan alta densidad de presas (principalmente insectos, coleópteros como escarabajos, y ortópteros como grillos y saltamontes).

Es una especie migradora estival que regresa de África en febrero-marzo para reproducirse. Durante la época de cría, los cernícalos habitan en zonas rurales y crían en huecos en las paredes, mechinales o bajo tejas en edificios de nuestras ciudades y pueblos. La reproducción y los comportamientos de caza suelen realizarlos en grupo, ya que son especies gregarias y viven en colonias.

Las puestas, entre 3 y 6 huevos, se inician en abril-mayo y serán incubadas por la pareja durante 26-28 días. Cuando los pollos tienen 30-35 días empiezan a cazar y volar, reduciéndose su dependencia a la comida que los padres dan en el nido. En septiembre-octubre los individuos realizan de nuevo el viaje hacia sus zonas de invernada en África, recorriendo miles de kilómetros.

SU HISTORIA

Desde hace siglos comenzó a desplazarse de cortados y taludes, donde solía anidar, a edificios construidos por el hombre. Esta evolución progresiva supuso grandes ventajas para la especie que se tradujeron en un incremento de su población. Por un lado, la disponibilidad de edificios en los que nidificar le permitió ampliar su rango de distribución, y por otro, encontró en los ambientes humanizados un refugio perfecto frente a depredadores. Los terrenos transformados por el hombre en los alrededores de los pueblos, fruto de actividades agrícolas y ganaderas, eran el hábitat perfecto donde estas aves encontraban gran cantidad de alimento.

El ser humano, no obstante, también resultó beneficiado de esta alianza natural, ya que las aves han ejercido durante todos estos años la función de controladores biológicos en los cultivos, evitando plagas que de otra forma habrían destruido las cosechas.

Hábitat cernícalo primilla
Hábitat de cernícalo primilla en Nees Karyes (Grecia) (Foto: M.Tάλη, http:/www.life-kirkinezi.gr )

Sin embargo, esta situación cambió a mediados del siglo XX cuando las poblaciones sufrieron un descenso muy acusado principalmente por las actividades humanas.

¿DÓNDE Y EN QUE SITUACIÓN SE ENCUENTRA EN LA ACTUALIDAD?

Hoy en día, el cernícalo primilla es una de las especies más amenazadas. Desde la segunda mitad del siglo XX, las poblaciones de esta rapaz migratoria han disminuido más del 90% en muchos países europeos.

La especie se localiza en la región paleártica, que es una de las ocho  ecozonas en las que se divide la superficie terrestre. Comprende ecosistemas boreales y templados, e incluye Europa, Asia al norte del Himalaya, África septentrional y las zonas norte y central de la península arábiga.

España mantiene la población reproductora más importante de Europa, seguida de Turquía, Grecia e Italia. Las poblaciones europeas migran al África sub-sahariana (Senegal, Mauritania y Oeste de Mali), mientras que las asiáticas lo hacen al Este y Sur de África.

Distribución cernícalo primilla
Distribución global de cernícalo (Falco naumanni) (Foto: BirdLife Internacional)

¿CUÁLES SON SUS AMENAZAS Y CÓMO PROTEGERLE?

La causa principal del declive de la población del cernícalo primilla en sus zonas de cría ha sido la degradación de su hábitat, principalmente debido a la intensificación de la agricultura y los cambios del uso del suelo asociados a ella. El cambio de cultivos ha generado dos presiones importantes para la especie: dificultad para encontrar presas y disminución de la abundancia de presas de gran tamaño. Además, el uso de pesticidas reduce las poblaciones de presas.

Otras amenazas son:

  • Pérdida de lugares adecuados de cría debido al abandono y colapso de edificios rurales (como granjas, torres,…), restauración de viejas edificaciones, y molestias durante la época de cría. Una solución posible sería habilitar lugares de nidificación alternativos, que requieren un mantenimiento (limpieza, restauración) regular.
  • Aumento de la mortalidad de la nidada debido a la destrucción deliberada de zonas de cría a pesar de la protección jurídica, y depredación en nidales de algunas colonias.
  • La pérdida de áreas de descanso antes de la migración, la electrocución en líneas eléctricas, y colisiones con molinos de viento u otras infraestructuras son factores que incrementan la mortalidad en adultos.
  • Reducción de la tasa de supervivencia y retorno juvenil debido a precipitaciones en áreas de invernada en Sahel, uso de pesticidas en África, y degradación de hábitat situados en la ruta migratoria y zonas de descanso.

Esta especie está incluida en la Directiva de Aves (Anexo I), en la lista del Comité Ornis, y además cuenta con un Plan de Acción de la Unión Europea. En España, está incluida en la Lista de Especies bajo Protección Especial, y en el Libro Rojo de las Aves aparece en la categoría “Vulnerable”.

Pollo cernícalo primilla
Pollo de cernícalo primilla en entrada de nido bajo teja (Foto: Turismo Extremadura)

Las medidas de conservación para proteger las poblaciones de cernícalo primilla son:

  • Recuperar sus poblaciones mediante la cría en cautividad y liberación en el momento y forma adecuados.
  • Mejorar, aumentar y mantener los lugares de nidificación.
  • Mejorar los hábitats de alimentación de la especie mediante la promoción de buenas prácticas agrícolas que favorezcan sus presas objetivo (principalmente insectos).
  • Realizar seguimiento de la población reproductora a nivel global.
  • Fomentar la sensibilización, con actividades ambientales dirigidas a diferentes destinatarios, sobre la importancia de conservar los hábitats y las poblaciones de cernícalo primilla.
Liberaciones juveniles
Liberación de juveniles de cernícalo primilla recuperados de nidales en una campaña de sensibilización ambiental. (Foto: DEMA)

“La Naturaleza necesita nuestra ayuda. ¡Tenemos que actuar!”

REFERENCIAS

  • Fernández Palacios, J. S. (2004). El cernícalo primilla en Andalucía. Bases ecológicas para su conservación. Sevilla: Consejería de Medio Ambiente.
  • Iñigo, A. B. (2010). Action plan for the lesser kestrel Falco naumanni in the European Union. SEO/BirdLife.
  • Madrid, C. d. (1999). Biología y Conservación del Cernícalo Primilla. Madrid: Dirección General Promoción y Disciplina Ambiental.
  • Wink, M., & Sauer-Gürth, H. (2004). Phylogenetic relationships in diurnal raptors based on nucleotide sequences of mitochondrial and nuclear marker genes. Raptors worldwide. WWGBP, Berlin, 483-498.

Sara de la Rosa Ruiz

5 experiències en un centre de recuperació de fauna salvatge

Si ets un antic, present o futur estudiant de biologia això t’interessa. Una de les experiències laborals més gratificants que he tingut mai va ser treballar en una estació biològica de recuperació de fauna salvatge. En realitat, vaig estar en qualitat de pràctiques d’auxiliar tècnica veterinària, però em va permetre conèixer el funcionament d’un centre d’aquestes característiques (dirigit per un biòleg) i tenir contacte directe amb fauna autòctona. Aquestes són només 5 experiències i aprenentatges d’aquella aventura.

QUÈ ÉS UN CENTRE DE RECUPERACIÓ DE FAUNA AUTÒCTONA O SALVATGE?

Són instal·lacions on s’acullen animals salvatges ferits o malalts i se’ls procuren cures veterinàries i aliment fins que són capaços de valer-se per si mateixos. Llavors, se’ls allibera al seu hàbitat. Són d’una gran importància per a la conservació de les espècies, sobretot les que es troben en perill d’extinció o vulnerables. El contacte amb els animals ha de ser el mínim per evitar la humanització dels mateixos i no modificar el seu comportament perquè puguin sobreviure un cop reintroduïts a la natura.

En alguns centres, com en el que vaig estar, també es crien espècies en perill d’extinció, com la tortuga mediterrània (Testudo hermanni) per intentar recuperar les poblacions salvatges introduint les cries a la natura.

Àguila en un volador del Centre de Recuperació de Fauna Silvestre 'La Vall', Múrcia. Foto presa de Múrcia enclavament ambiental
Àguila en un volador del Centro de Recuperación de Fauna Silvestre ‘El Valle’, Murcia. Foto presa de Murcia enclave ambiental

Desgraciadament, alguns animals són irrecuperables, a causa de les seves ferides o comportament, així que al centre hi havia alguns exemplars de rapinyaires, com l’astor (Accipiter gentilis) per ser exemple en educació i sensibilització ambiental.

Si et trobes un animal ferit, MAI intentis quedar-te’l o intentar tractar-lo ni alimentar-lo: probablement causis un mal major. Avisa sempre a un d’aquests centres o a les autoritats locals. Aquí tens una llista dels centres de recuperació de fauna salvatge de tota Espanya. Ells tenen les instal·lacions i coneixements adequats per tractar aquests animals.

1. NETEJAR, NETEJAR… I MÉS NETEJAR

La primera informació que em van donar quan vaig ingressar al centre va ser: “el 80% del temps d’aquest treball és netejar les instal·lacions dels animals. Però el 20% restant és tan gratificant que val la pena”.

El director tenia raó. És un treball en el que et tacaràs, i si ets una mica aprensiu, no és per a tu o t’hi hauràs d’acostumar (i creu-me, a gairebé tot s’acostuma un, netejar no va ser el més dur al que em vaig enfrontar). Però veure com tira endavant un animal del que n’has tingut cura, no té preu.

2. LA MERAVELLA DE TREBALLAR EN PLENA NATURA

El somni de la molts biòlegs és treballar en contacte directe amb la natura. Aquests centres solen estar situats a la natura o molt a prop, el que dóna la possibilitat de treballar a l’aire lliure, lluny de l’estrès i contaminació de la ciutat. De vegades plou, fa un sol de justícia o les baixes temperatures et gelen les mans i et tallen la pell. Però els moments bons són terriblement reconfortants. A molts ens compensa suportar de tant en tant condicions meteorològiques adverses en lloc d’estar tancats en una oficina sense finestres durant 8 o més hores.

En el meu cas a més, hi havia un parell d’instal·lacions adjuntes fora del centre a les que calia anar diàriament fent una passejada pel bosc, amb l’atractiu i adrenalina afegida (sobretot si et trobaves amb un senglar) de veure animals i vegetals en el seu hàbitat.

Parque Natural del Montseny. Foto de Mireia Querol
Parc Natural del Montseny. Foto de Mireia Querol

El treball de camp es completava amb el de laboratori i sala de cures: anàlisi de femta, sang, múscul… per detectar la presència de paràsits, tant en animals acabats de arribar, futurs reintroduïts i morts: les autòpsies permeten tenir un registre sobre possibles malalties i epidèmies de la fauna local.

3. DONAR VIDA… PERÒ TAMBÉ TREURE-LA

A més de mantenir les condicions higièniques adequades, la principal ocupació que vaig tenir va ser alimentar els animals. En aquell moment hi havia mamífers com eriçons, teixons o guineus als quals s’alimentava amb pinso i suplements com cucs per als eriçons.

Per a les aus rapinyaires, uns dels inquilins més freqüents, la dieta es basava sobretot en pollets i ratolins. Els pollets es compraven congelats, simplement calia planificar la descongelació i deixar-los en les seves instal·lacions. En un cas vaig haver de alimentar mà un xot (Otus scops) amb l’ala trencada, de manera que el contacte amb l’animal va ser inevitable. I no us penseu, donar de menjar a un rapinyaire nocturn amb pinces, per petita que sigui, és tasca complicada la primera vegada!

xot, xot, otus scops,
Xot (Otus scops). Foto de Mario Cea

Els ratolins en canvi, els manteníem vius. Per ètica i risc que danyessin l’animal, calia matar-los amb el menor patiment possible abans de servir-los com a aliment. Aprendre la tècnica i realitzar-la correctament, crea un sentiment de contradicció, de manera que el millor és enfocar l’atenció cap a l’animal que intentes salvar, com un falcó pelegrí (Falco peregrinus), un escurçó (Vipera aspis), un gamarús (Strix aluco), xoriguers (Falco tinnunculus), un astor (Accipiter gentilis)… Per als herbívors, com les tortugues mediterrànies (Testudo hermanni ), era molt més fàcil preparar el seu aliment. I el més bonic, donar biberó (bé, xeringa) a una cria d’esquirol (Sciurus vulgaris).

enfermera alimentando una cría de ardilla. Foto de Ezequiel Becerra.
Infermera alimentant una cria d’esquirol. Foto d’Ezequiel Becerra

El moment més dur és el que has de eutanasiar a un animal. Malauradament, alguns arriben en tan mal estat, que no es pot fer res per salvar-los. En altres casos, si es tracta d’espècies no prioritàries (com gavines, coloms, espècies invasores…) la manca de recursos i/o legislació deixen com a única sortida l’eutanàsia. Per a això s’anestesia primer a l’animal per evitar-li un patiment innecessari, i després s’eutanasia amb una xeringa directament al cor perquè sigui el més ràpid possible. Trobar el cor amb l’estetoscopi i haver de comprovar que ha deixat de bategar és una de les experiències més punyents que vaig haver de viure-hi.

La mort doncs també està present en aquests centres. Causa frustració i tristesa veure morir un animal que intentes tirar endavant, o haver de eutanasiar-lo per evitar-li patiment, però és una de les dificultats a les que cal enfrontar-s’hi.

4. NOSALTRES, EL PRINCIPAL MOTIU DE L’INGRÉS D’ANIMALS FERITS

Els animals arribaven al centre a través dels forestals, amb els quals es té comunicació constant, associacions o altres institucions o particulars. En alguna ocasió també ens desplaçàvem perquè era impossible moure l’animal: un senglar (Sus scrofa) de grans dimensions atropellat per un tren. Els atropellaments són una de les causes principals de mort d’animals salvatges. La situació no podia ser més dantesca: pluja, l’animal a la cuneta en un bassal de fang i la seva pròpia sang. Van ser moments difícils ja que vam haver de aplicar-li dosis d’eutanàsia més altes del normal perquè s’aferrava a la vida, a més d’haver de vetllar per la nostra pròpia seguretat. Per fi, el sofriment va acabar per a tots. Bruts i tristos, vam pujar al tot terreny de tornada al centre.

Zorro atropellado. Foto tomada de 20 minutos
Guineu atropellada. Foto presa de 20 minutos

El mascotisme (tinença d’animals salvatges com a mascotes) provoca accidents per negligència o ignorància dels seus propietaris: va ser el cas d’una àguila a la qual van tallar les plomes primàries perquè no pogués volar quan va deixar de ser un pollet inofensiu. Va haver de passar per quiròfan per fer-li un empelt i esperar que les plomes creixessin en la següent muda i aprendre a volar.

Els mateixos animals domèstics també són causants de ferides greus: no eren rars els casos de tortugues i altres rèptils mossegats per gossos.

Les trampes, enverinament i trets directes de caçadors, fins i tot sobre espècies protegides com rapinyaires, és una altra de les causes de tenir animals allà. Les aus a més, s’enfronten a perills com cables elèctrics, torres d’alta tensió, aerogeneradors, tanques de filferro… trampes mortals per a molts d’ells.

Radiografía de águila muerta debido a un disparo de perdigones. Foto tomada de Quo
Radiografia d’una àliga morta degut a un tret de perdigons. Foto presa de Quo

Eren pocs els casos en que les causes d’ingrés al centre eren naturals o impossibles de determinar. De fet, en no recordo cap.

5. AQUESTA SENSACIÓ A VEURE UN ANIMAL RECUPERAT VOLAR CAP A LA LLIBERTAT

El moment més meravellós és aquell en el qual l’animal està preparat per al seu retorn a la natura. La planificació del com i on es farà, el viatge fins al lloc, la insepecció in situ del terreny (i si hi ha sort, amb l’albirament d’altres espècies) el moment en que obres la gàbia… i veus aquells dos xoriguers que has estat alimentant durant mesos, elevar-se ansiosos cap al cel, tu amb els prismàtics en mà per veure’ls allunyar-se cap a la immensitat fins a esdevenir diminuts punts negres… fins a desaparèixer. Mai abans vaig veure materialitzada de manera més clara la metàfora del que és la llibertat. Aquest sentiment, com l’amor, no es pot explicar.

Potser és que és amor, al cap i a la fi.

mireia querol rovira

Foto de portada: Mireia Querol. Voltor comú (Gyps fulvus) en vol sobre la Foz de Lumbier (Navarra, 2007).

* Les fotografies d’aquest article no pertanyen als animals del centre de recuperació, s’han buscat a tall d’exemple de les espècies esmentades en l’article.

5 experiencias en un centro de recuperación de fauna salvaje

Si eres un antiguo, presente o futuro estudiante de biología esto te interesa. Una de las experiencias laborales más gratificantes que he tenido fue trabajar en una estación biológica de recuperación de fauna salvaje. En realidad, estuve en calidad de prácticas de auxiliar técnica veterinaria, pero me permitió conocer el funcionamiento de un centro de estas características (dirigido por un biólogo) y tener contacto directo con fauna autóctona. Estas son sólo 5 experiencias y aprendizajes de aquella aventura.

¿QUÉ ES UN CENTRO DE RECUPERACIÓN DE FAUNA AUTÓCTONA O SALVAJE?

Son instalaciones donde se acogen animales salvajes heridos o enfermos y se les procuran cuidados veterinarios y alimento hasta que son capaces de valerse por sí mismos. Entonces, se les libera en su hábitat. Son de una gran importancia para la conservación de las especies, sobretodo las que se encuentran en peligro de extinción o vulnerables. El contacto con los animales debe ser el mínimo para evitar la humanización de los mismos y no modificar su comportamiento para que puedan sobrevivir una vez reintroducidos en la naturaleza.

En algunos centros, como en el que estuve, también se crían especies en peligro de extinción, como la tortuga mediterránea (Testudo hermanni) para intentar recuperar las poblaciones salvajes al introducir las crías en la naturaleza.

Águila en un volador del Centro de Recuperación de Fauna Silvestre ‘El Valle’, Murcia. Foto tomada de Murcia enclave ambiental
Rapaz en un volador del Centro de Recuperación de Fauna Silvestre ‘El Valle’, Murcia. Foto tomada de Murcia enclave ambiental

Desgraciadamente, algunos animales son irrecuperables, debido a sus heridas o comportamiento, así que en el centro había algunos ejemplares de rapaces, como el azor (Accipiter gentilis) para ser ejemplo en educación y sensibilización ambiental.

Si te encuentras un animal herido, NUNCA intentes quedártelo o intentar tratarlo ni alimentarlo: probablemente causes un mal mayor. Avisa siempre a uno de estos centros o a las autoridades locales. Aquí tienes una lista de los centros de recuperación de fauna salvaje de toda España. Ellos tienen las instalaciones y conocimientos adecuados para tratar estos animales.

1. LIMPIAR, LIMPIAR… Y MÁS LIMPIAR

La primera información que me dieron cuando ingresé en el centro fue: “el 80% del tiempo de este trabajo es limpiar las instalaciones de los animales. Pero el 20% restante es tan gratificante que vale la pena”.

El director tenía razón. Es un trabajo en el que te vas a manchar, y si eres un poco aprensivo, no es para a ti o deberás acostumbrarte (y créeme, a casi todo se acostumbra uno, limpiar no fue lo más duro a lo que me enfrenté). Pero ver como sale adelante un animal que has cuidado tu, no tiene precio.

2. LA MARAVILLA DE TRABAJAR EN PLENA NATURALEZA

El sueño de la muchos biólogos es trabajar en contacto directo con la naturaleza. Estos centros suelen estar en ella, lo que da la posibilidad de trabajar al aire libre, lejos del estrés y contaminación de la ciudad. A veces llueve, hace un sol de justicia o las bajas temperaturas te hielan las manos y te cortan la piel. Pero los momentos buenos son terriblemente reconfortantes. A muchos nos compensa soportar de vez en cuando condiciones meteorológicas adversas en lugar de estar encerrados en una oficina sin ventanas durante 8 o más horas.

En mi caso además, había un par de instalaciones adjuntas fuera del centro a las que había que ir diariamente dando un paseo por el bosque, con el atractivo y adrenalina añadida (sobretodo si te encontrabas con un jabalí) de ver animales  y vegetales en su hábitat.

Parque Natural del Montseny. Foto de Mireia Querol
Parque Natural del Montseny. Foto de Mireia Querol

El trabajo de campo se completaba con el de laboratorio y sala de curas: análisis de heces, sangre, músculo… para detectar la presencia de parásitos, tanto en animales acabados de llegar, futuros reintroducidos y muertos: las autopsias permiten tener un registro sobre posibles enfermedades y epidemias de la fauna local.

3. DAR VIDA… PERO TAMBIÉN QUITARLA

Además de mantener las condiciones higiénicas adecuadas, la principal ocupación que tuve fue alimentar a los animales.  En aquel momento había mamíferos como erizos, tejones o zorros a los que se alimentaba con pienso y suplementos como gusanos para los erizos.

Para las aves rapaces, unos de los inquilinos más frecuentes, la dieta se basaba sobretodo en pollitos y ratones. Los pollitos se compraban congelados, simplemente había que planificar la descongelación y dejarlos en sus instalaciones. En un caso tuve que alimentar a mano un autillo (Otus scops) con el ala rota, por lo que el contacto con el animal fue inevitable. Y no creáis, dar de comer a una rapaz nocturna con pinzas, por pequeña que sea, ¡es tarea complicada la primera vez!

autillo, xot, otus scops,
Autillo (Otus cops). Foto de Mario Cea

Los ratones en cambio, los manteníamos vivos. Por ética y riesgo de que dañaran al animal, había que matarlos con el menor sufrimiento posible antes de servirlos como alimento. Aprender la técnica y realizarla correctamente, crea un sentimiento de contradicción, por lo que lo mejor en enfocar la atención hacia el animal que intentas salvar, como un halcón peregrino (Falco peregrinus), una víbora (Vipera aspis), un cárabo (Strix aluco), cernícalos (Falco tinnunculus),  un azor (Accipiter gentilis)… Para los herbívoros, como las tortugas mediterráneas (Testudo hermanni), era mucho más fácil preparar su alimento. Y lo más bonito, dar biberón (bueno, jeringa) a una cría de ardilla (Sciurus vulgaris).

ardilla, jeringa, biberón, alimentación artificial
Enfermera alimentando una cría de ardilla. Foto de Ezequiel Becerra

El momento más duro es en el que tienes que eutanasiar a un animal. Desgraciadamente, algunos llegan en tan mal estado, que no se puede hacer nada por salvarlos. En otros casos, si se trata de especies no prioritarias (como gaviotas, palomas, especies invasoras…) la falta de recursos y/o legislación dejan como única salida la eutanasia. Para ello se anestesia primero al animal para evitar un sufrimiento innecesario, y luego se eutanasia con una jeringa directamente en el corazón para que sea lo más rápido posible. Encontrar el corazón con el estetoscopio y tener que comprobar que ha dejado de latir es una de las experiencias más desgarradoras que tuve que vivir allí.

La muerte pues también está presente en estos centros. Causa frustración y tristeza ver morir un animal que intentas sacar adelante, o tener que eutanasiarlo para evitarle sufrimiento, pero es una de las dificultades a las que hay que enfrentarse.

4. NOSOTROS, EL PRINCIPAL MOTIVO DEL INGRESO DE ANIMALES HERIDOS

Los animales llegaban al centro a través de los forestales, con los que se tiene comunicación constante, asociaciones u otras instituciones o particulares. En alguna ocasión también nos desplazamos porque era imposible mover al animal: un jabalí (Sus scrofa) de grandes dimensiones atropellado por un tren. Los atropellamientos son una de las causas principales de muerte de animales salvajes. La situación no podía ser más dantesca: lluvia, el animal en la cuneta en un charco de barro y su propia sangre. Fueron momentos difíciles ya que tuvimos que aplicarle dosis de eutanasia más altas de lo normal porque se aferraba a la vida, además de tener que velar por nuestra propia seguridad. Por fin, el sufrimiento terminó para todos. Sucios y tristes, subimos al todoterreno de vuelta al centro.

zorro, vulpes, atropellamiento, raposa, guineu, atropellament
Zorro atropellado. Foto tomada de 20 minutos

El mascotismo (tenencia de animales salvajes como mascotas) provoca accidentes por negligencia o ignorancia de sus propietarios: fue el caso de un águila a la que cortaron las plumas primarias para que no pudiera volar cuando dejó de ser un pollito inofensivo. Tuvo que pasar por quirófano para hacerle un injerto y esperar que las plumas crecieran en la siguiente muda y aprender a volar.

Los propios animales domésticos también son causantes de heridas graves: no eran raros los casos de tortugas, iguanas… mordidas por perros.

Las trampas, envenenamiento y disparos directos de cazadores, incluso sobre especies protegidas como rapaces, es otra de las causas de tener animales allí. Las aves además, se enfrentan a peligros como tendidos eléctricos, torres de alta tensión, aerogeneradores, cercas de alambre… trampas mortales para muchos de ellos.

Radiografía de águila muerta debido a un disparo de perdigones. Foto tomada de Quo
Radiografía de águila muerta debido a un disparo de perdigones. Foto tomada de Quo

Eran pocos los casos en que las causas de ingreso al centro eran naturales o imposibles de determinar. De hecho, no recuerdo ninguno.

5. ESA SENSACIÓN AL VER UN ANIMAL RECUPERADO VOLAR HACIA LA LIBERTAD

El momento más maravilloso es aquel en el que el animal está preparado para su regreso a la naturaleza. La planificación del cómo y dónde se hará, el viaje hasta el lugar, la insepección in situ del terreno (y si hay suerte, con el avistamiento de otras especies) el momento en el que abres la jaula… y ves aquellos dos cernícalos que has estado alimentando durante meses, elevarse ansiosos hacia el cielo, tú con los prismáticos en mano para verlos alejarse hacia la inmensidad hasta convertirse en diminutos puntos negros… hasta desaparecer. Nunca antes vi materializada de manera más clara la metáfora de lo que es la libertad. Ese sentimiento, como el amor, no se puede explicar.

Quizá es que es amor, al fin y al cabo.

Mireia Querol Rovira

Foto de portada: Mireia Querol. Buitre leonado (Gyps fulvus) en vuelo sobre la Foz de Lumbier (Navarra, 2007).

*Las fotografías de este artículo no pertenecen a los animales del centro de recuperación, se han buscado a modo de ejemplo de las especies mencionadas en el artículo.

5 experiences in a wildlife rescue center

If you’re a former, present or future biology student this interests you. One of the most rewarding work experiences I ever had was working in a wildlife rescue center. Actually, I worked as a technical assistant veterinary, but allowed me to know how a center like this (led by a biologist) works and have direct contact with wildlife. These are just 5 experiences and lessons learned from that adventure.

WHAT IS A WILDLIFE RECOVERY CENTER?

It is a center where sick or injured wild animals are welcome where they have veterinary care and food until they are able to fend for themselves. Then they are released into the wild. This centers are of great importance for the conservation of the species, especially those that are endangered or vulnerable. The contact with animals should be the minimum to avoid humanizing them and not change their behavior so they can survive once reintroduced in nature.

Some centers also breed in captivity threatened species, such as the Hermann’s tortoise (Testudo hermanni) to try to recover wild populations introducing the offspring in nature.

Eagle flying in the Wildlife recovery center “El Valle”, Murcia. Photo taken from Murcia enclave environmental

Unfortunately, some animals are unrecoverable due to his injuries or behavior, so in the center they lived some birds of prey such as the goshawk (Accipiter gentilis) to be an example in environmental education and awareness.

If you find an injured animal, NEVER try to keep, treat or feed it: probably you’ll cause more injuries. Always call one of these centers or local authorities. They have the facilities and appropriate knowledge to treat these animals.

1. CLEAN, CLEAN AND…  MORE CLEANING

The first information I got when I entered the center was: “80% of the time of this work is to clean the animal facilities. But the remaining 20% ​​is  worth rewarding. “

The director was right. It is a job where you’ll get dirty, and if you’re a little apprehensive, it is not for you or you’ll need to get used (and believe me, you get used to almost everything , cleaning was not the hardest thing I faced). But see how it goes ahead an animal that you have taken care, is priceless.

2. THE WONDER OF WORKING IN THE MIDDLE OF NATURE

The dream of many biologists is working in direct contact with nature. These centers are usually in it, which gives the opportunity to work outdoors, away from the stress and pollution of the city. Sometimes it rains, makes a blazing sun or cold temperatures will freeze your hands and cut your skin. But the good times are terribly comforting. Many of us prefer put up with occasionally adverse weather conditions  rather than being locked in a windowless office for 8 or more hours

In my case we also had a pair of attached facilities outside the center and had to go every day strolling through the woods, with the added appeal and adrenaline (especially if you met a wild boar) to see animals and plants in their habitat.

Natural park of Montseny. Photo by Mireia Querol

The field work was completed by the laboratory and treatment room: analysis of feces, blood, muscle… to detect the presence of parasites in new animals, future reintroduced ones and dead ones: autopsies allow to have a record of possible diseases and epidemics of local fauna.

3. GIVE LIFE… BUT ALSO QUIT LIFE

In addition to maintain proper hygienic conditions, the main occupation that I had was to feed the animals. At that time there were mammals like hedgehogs, badgers or foxes which we fed with fodder and supplements such as worms.

For raptors, one of the most frequent tenants, the diet was based mainly in chicks and mice. The chicks were bought frozen, you just had to plan the thawing and leave them on their premises. In one case I had to hand feed one tawny owl (Otus scops) with a broken wing, so the contact with the animal was inevitable. And feeding a nocturnal bird of prey, althought it was a small one, is complicated task the first time!

autillo, xot, Otus scops,
Tawny Owl (Otus scops). Photo by Mario Cea

The mice instead were kept alive. By ethics and risk the animal was injured, we had to kill them with the least possible suffering before serving them as food. To learn the technique and do it properly, creates a sense of contradiction, so it’s better to focus on the animal you’re trying to save as a peregrine falcon (Falco peregrinus), a viper (Vipera Aspis), a tawny owl (Strix aluco), kestrels (Falco tinnunculus), a hawk (Accipiter gentilis)… For herbivores, such Hermann’s tortoises (Testudo hermanni), was much easier to prepare their food. And the nicest thing, to feed a baby squirrel (Sciurus vulgaris).

Nurse feeding a baby squirrel. Photo by Ezequiel Becerra

The hardest moment is where you have to euthanize an animal. Unfortunately, some animals are seriously injured and you can not do anything to save them. In other cases, if it is not priority species (such as gulls, pigeons, invasive species…) lack of resources and/or legislation euthanasia is the only solution left. First the animal anesthetized to avoid unnecessary suffering, and then euthanized with a syringe directly into the heart to make it as fast as possible. Find the heart with a stethoscope and have to check it has stopped is one of the most harrowing experiences that I had to live there.

So death is also present in these centers. Causes frustration and sadness see dying an animal you are trying to get ahead, or having to euthanize it to avoid suffering, but it is one of the difficulties it has to be faced.

4. HUMANS, THE MAIN REASON OF INCOME OF WOUNDED ANIMALS

The animals arrived to the center through forest rangers, with which you have constant communication, associations or other institutions or individuals. On occasions we moved because it was impossible to move the animal: a huge wild boar (Sus scrofa) hit by a train. The collisions are a leading cause of death of wild animals. The situation could not be more daunting: rain, the animal on the roadside in a pool of his own blood and mud. Were difficult times as we had to apply higher euthanasia doses than normal because he clung to life, besides having to ensure our own security. Finally, for all of us the suffering ended. Dirty and sad, we get on the jeep back to the center.

Fox hit by a car. Photo taken from 20 minutos

The possession of wild animals as pets causes accidents by negligence or ignorance of their owners: was the case of an eagle which it had cut its primary feathers so he could not fly when it wasn’t a harmless chick anymore. He had to undergo surgery and expect to grow new feathers and learn to fly again.

Pets themselves also causes serious injuries: for example tortoises, iguanas bitten by dogs…

The traps, poisoning and direct shots of hunters , even on protected species like raptors, is another cause of having animals in these centers. Birds also face hazards such as power lines, pylons, wind turbines, wired fences … death traps for many of them.

Dead eagle because shot pellets. Photo taken from Quo

There were few cases where the causes of admission to the center were natural or impossible to determine. In fact, I do not remember any.

5. THAT FEELING WATCHING A RECOVERED ANIMAL FLYING TO FREEDOM

The most wonderful moment is that one in which the animal is ready to return to nature. Planning how and where, taking the journey to the place, checking the surroundings (and if lucky, with the sighting of other species) the moment you open the cage. .. and you see these two kestrels that you have been feeding for months, eager to rise into the sky, you with binoculars in your hand observing them away into the vastness to become tiny black dots… and disappear. I’ve never seen more clearly a metaphor of what freedom is. That feeling, like love, can not be explained.

Maybe it is love, after all


Querol Mireia Rovira

Cover photo: Mireia Querol. Griffon vulture (Gyps fulvus) in flight over the Foz of Lumbier (Navarra, 2007).

* The photos of this post do not belong to the animal rescue center, they are used as an example of the species listed in the post