Sovint es diu que les plantes epífites viuen de l’aire i realment sembla així, ja que són plantes que no necessiten gairebé sòl per desenvolupar-se, aprofiten troncs per créixer i enfilar-se en busca de la font d’energia més buscada als boscos tropicals: el sol. En aquest article descrivim les adaptacions de les epífites i els grups més comuns i espectaculars d’aquestes plantes increïbles.
Adaptacions de les epífites
Les plantes epífites són aquelles que viuen sobre una altra planta sense parasitar-la, sense afectar negativament cap dels seus òrgans o funcions. Les epífites aprofiten l’estructura d’altres plantes com a suport físic, per créixer cap al dosser dels boscos ombrejats, aprofitant els troncs i branques d’arbres més vells per arribar a més alçada i captar la llum del sol. Les epífites mai toquen el terra, estan adaptades a viure de l’aire!
Són plantes que presenten adaptacions sorprenents a aquest hàbit de vida, com:
- La capacitat de captar l’aigua i els nutrients de l’aire, la pluja i de la petita quantitat de sòl o restes orgànics que poden quedar-se presos al tronc dels arbres on arrelen.
- Les arrels que desenvolupen no tenen la funció de captar nutrients sinó la de subjectar-se.
- Freqüentment, desenvolupen estructures per tal d’acumular la humitat.
Tot i que les epífites depenen del seu hoste per aconseguir els seus nutrients i no tenen l’objectiu de parasitar-lo, de vegades creixen tant que acaben sobrecarregant-lo i matant el seu suport. Aquest és el cas d’alguns Ficus (Moraceae), anomenats “estranguladors”, que desenvolupen les seves arrels aèries al voltant d’altres troncs fins a no deixar-lo créixer més.
Gràcies a la contribució de les epífites podem dir que el bosc tropical humit està organitzat en un gradient vertical al llarg dels troncs dels arbres, on trobem la diversitat d’organismes organitzada segons la distància al sòl. Les epífites són responsables en gran part de la biodiversitat extremament rica que fa que els boscos humits tropicals siguin un dels ecosistemes més complexes de la Terra. A més de proporcionar diferents estrats de vegetació en alçada, les epífites proporcionen refugi i nutrients a diverses espècies d’insectes i amfibis, que aprofiten l’aigua acumulada en les seves fulles o l’aixopluc que generen al mig del tronc per fer-hi niu.
Les plantes epífites es troben majoritàriament en boscos tropicals humits, on s’han registrat arbres amb dotzenes d’epífites a sobre. Tot i així, en climes temperats o fins i tot deserts, també trobem espècies epífites tolerants a la sequera.
Diversitat d’epífites
Al voltant de 25000 espècies tenen actualment aquesta forma de vida. Les epífites més conegudes i comuns són les famílies Bromeliaceae, Orchidaceae i el grup de les falgueres. L’epifitisme ha aparegut diverses vegades al llarg de l’evolució i en trobem exemples en d’altres famílies d’espermatòfits (plantes amb tronc i llavor) tropicals com són les Ericaceae, Gesneriaceae, Melastomataceae, Moraceae i Piperaceae i en plantes sense llavor (líquens, molses i hepàtiques) en climes temperats.
Orquídies
La família de les orquídies és on trobem més espècies d’epífites, amb més de 20 gèneres tropicals exclusivament epífits, d’entre els quals destaca pel nombre d’espècies els gèneres Bulbophyllum (1800) i Dendrobium (1200). El gènere d’orquídies epífites Phalaenopsis (60 espècies) és cultivada arreu per la seva bellesa. De fet, moltes plantes usades en jardineria d’interior són epífites pels pocs requeriments en nutrients i aigua.
Però d’entre les orquídies, en volíem destacar una altra coneguda per motius ben diferents: la Vainilla (Vanilla planifolia), originària de Mèxic i Amèrica central, on es consumia barrejada amb el cacau. Es va importar a l’Illa de Reunió i Madagascar (actualment, primers productors mundials) pels espanyols quan van descobrir el seu aroma. Els cultius de vainilla imiten la seva forma natural de créixer, sobre els arbres, i no planten la vainilla al terra, sinó sobre troncs.
La part que es consumeix de la vainilla és el fruit encara immadur, que passa per un procés de curació.
Les orquídies tenen un dels sistemes de pol·linització més complexes de tot el món vegetal, amb diversos casos de coevolució monoespecífica lligada a insectes o colibrís. La vainilla no en deixa de ser un exemple, ja que és pol·linitzada per abelles i colibrís natius de Mèxic, així que la pol·linització no es dona de forma natural en les àrees de cultiu i s’ha de fer a mà. Normalment dones i nens encara practiquen aquesta tècnica artesanal de pol·linitzar cada una de les flors de vainilla per obtenir-ne el fruit tan preuat. De fet, al pes, és el cultiu més car del món i no és per menys!
Bromèlies
Les Bromeliàcies o clavells de l’aire inclouen més de 3000 espècies neotropicals, la majoria d’elles de forma epífita. Els gèneres més rics en espècies són Tillandsia (450), Pitcairnia (250), Vriesia (200), Aechmea (150) i Puya (150). Les fulles de les bromèlies creixen en roseta i tenen una forma imbrincada, característica que facilita l’acumulació d’aigua dins aquesta estructura. El cultiu de bromèlies s’ha arribat a prohibir al Brasil (on en són natives un 43% d’espècies d’aquesta família) per desconeixement, ja que es pensava que aquesta aigua afavoria la reproducció del mosquit Aedes aegypt, transmissor dels virus de la zika, chikungunya i dengue. Quan en realitat les bromèlies tenen compostos secundaris que precisament eviten la proliferació d’ous i larves d’aquest mosquit alhora que l’aigua que queda presa a l’interior de les fulles crea un microhàbitat que acumula nutrients que alimenten altres insectes, amfibis i ocells natius que ajuden a combatre’l.
Les seves flors tenen colors molt vius i són acompanyades per bràctees també ben vistoses per atreure l’atenció dels pol·linitzadors, principalment colibrís i rat-penats. Moltes bromèlies s’usen molt com a plantes ornamentals, especialment del gènere Tillandsia i Guzmania.
Epífites de climes temperats
D’entre les falgueres epífites, una de les més conegudes és la banya de cèrvol (Platycerium bifurcatum), molt usada com a planta ornamental. La banya de cérvol és nativa d’Austràlia però es troba en totes les àrees humides tropicals pel seu ús en horticultura. Desenvolupa dues formes de fulla: la primera té forma de ronyó i no produeix espores, la seva funció és adherir-se al tronc. Aquestes fulles amb el temps adquireixen una coloració marró i formen una base des d’on creixen es altres tipus de fulles, que són fèrtils i per tant produeixen espores. Són llargues i bifurcades i poden créixer fins a 90 cm de llargària. Les espores d’aquesta falguera són produïdes a l’àpex de les fulles fèrtils, que adquireixen una aparença vellutada.
A boscos temperats, les epífites més comuns són líquens. D’entre els líquens, destaquem el gènere Usnea o barba de caputxí. És un gènere de líquens cosmopolita que creix sobre coníferes i arbres caducifolis. Aquests líquens de coloració grisenca, creixen en forma de cortines que pengen dels arbres. Curiosament, hi ha una espècie de bromèlia epífita que recorda molt a les Usnea per aquesta particular forma de créixer. El seu nom és molsa espanyola (Tillandsia usneoides) però no és ni una molsa ni un liquen, sinó una bromèlia també d’hàbit epífit, de fulles molt petites que van creixent de forma encadenada cap al terra. Tampoc es troba a Espanya, sinó que viu al continent americà.
Les plantes epífites encara són poc conegudes perquè les tècniques d’escalada sobretot al mig del bosc humit tropical, fa poc temps que s’han desenvolupat i el seu estudi és més aviat recent comparat per exemple amb les plantes carnívores o paràsites. Encara n’hi ha moltes per descobrir!
REFERÈNCIES
Benzing, D.H. 1990. Vascular Epiphytes: General Biology and Related Biota. Cambridge: Cambridge University Press.
Smith N., Mori S. A., Henderson, A., Stevenson D. W. & Heald, S. V. 2004. Flowering Plants of the Neotropics. New Jersey, USA: The New York Botanical Garden, Princeton university press.
http://www.kew.org/science-conservation/plants-fungi/vanilla-planifolia-vanilla
https://www.anbg.gov.au/gnp/interns-2004/platycerium-bifurcatum.html
All you need is Biology 