La por a fer anys

Quan som nens esperem amb ànsies el dia del nostre aniversari. Aquell dia de l’any que ens pertany, en el qual amics i familiars ens omplen de regals i bufem les espelmes esperant que es compleixin tots els nostres desitjos. Amb el pas dels anys, els regals disminueixen i s’agraeix més que es recordin d’un mateix. Però aquell dia tan especial ve lligat a la por a fer-se gran i envellir. En aquest article us parlaré sobre què és l’envelliment i la seva genètica.

INTRODUCCIÓ

Rembrandt Harmensz van Rijn (1606 – 1669) va ser un pintor holandès, considerat un dels grans mestres barrocs de la pintura i el gravat. A aquest pintor li agradava autoretratar-se (Figura 1). Té molts autoretrats en els quals el pas del temps és evident en el seu rostre i també el seu envelliment.

Figura 1. Autoretrats de Rembrandt (Font: El Mundo)

La paraula envelliment acostumem a relacionar-la amb el verb guanyar (guanyar vivències, guanyar experiència, guanyar arrugues) i amb el verb perdre (perdre pèl, perdre gent estimada, perdre capacitats). Però, què és realment l’envelliment?

L’envelliment és un procés en el qual es produeix un deteriorament dels mecanismes homeostàtics. La homeòstasis és el sistema de regulació i control de les constants del medi intern de l’organisme (pH que tenim a la sang, la pressió d’oxigen…) i tots els òrgans i aparells del nostre cos formen part de mecanismes homeostàtics.

Llavors, a l’envellir, en el nostre organisme passa el següent: disminueixen les funcions orgàniques, com passa a l’estómac, que funciona pitjor i costa més digerir; i és més difícil l’adaptació, la gent gran es deshidrata més fàcilment. Tot això va lligat a una atròfia tissular i disminució del recanvi cel·lular, ja que l’equilibri entre cèl·lules que es formen i cèl·lules que es destrueixen es perd amb l’edat.

L’envelliment és un procés fisiològic, no una malaltia, tot i que en aquesta situació fisiològica sí que es produeix una major quantitat de successos patològics.

ENVELLIMENT vs. SENESCÈNCIA

A vegades, quan es parla d’envelliment és fàcil confondre-ho amb el terme senescència. L’envelliment fa referència a tot l’organisme, mentre que la senescència és el procés de l’envelliment en la part cel·lular i orgànica.

Quan la cèl·lula pateix un estímul senescent es produeix una aturada en el cicle cel·lular i dany en l’ADN. Això significa que la cèl·lula para de créixer perquè el seu ADN està danyat. La disminució de la proliferació cel·lular, per exemple en la medul·la òssia pot provocar anèmies.

Les cèl·lules d’un teixit poden entrar en senescència degut a la radiació UV i es generen una sèrie de proteïnes que activen el reclutament de cèl·lules immunitàries macrofàgiques. Aquestes cèl·lules macrofàgiques, al formar part del sistema immunitari, s’encarreguen d’eliminar altres cèl·lules perjudicials per l’organisme. Aleshores maten a les cèl·lules senescents i deixen forats, que són coberts per noves cèl·lules. Això és el que passa a la pell normal.

Si aquest procés es dóna en una pell vella, queden cèl·lules senescents que no poden morir perquè no hi ha suficients macròfags. Llavors el teixit s’aprimarà per la seva incapacitat de formar noves cèl·lules.

LES 9 CLAUS DE L’ENVELLIMENT

Hi ha una sèrie de factors, entre els que s’inclouen factors genètics i epigenètics, que contribueixen a l’envelliment (Figura 2):

1. Inestabilitat genòmica: ha d’haver un equilibri entre les lesions de l’ADN i les vies de reparació. S’ha de reparar l’ADN perquè no hi hagi un fenotip senescent en la cèl·lula.
2. Escurçament dels telòmers: són els extrems dels cromosomes i es van escurçant a cada divisió cel·lular. Quan són molt curts la cèl·lula mor.
3. Alteracions epigenètiques: com l’ambient influeix en l’expressió dels gens.
4. Pèrdua de l’equilibri proteic: hi ha canvis en la capacitat de degradació del proteasoma, un complex que elimina les proteïnes no necessàries o danyades.
5. Pèrdua de sensibilització als nutrients i alteracions metabòliques: les persones grans no controlen bé les seves ganes de menjar, o mengen molt o mengen molt poc. No tenen una bona sensibilitat als senyals de sacietat i apetit. El mateix passa amb la sensació de set. Les persones grans mai tenen set i això pot provocar la seva deshidratació.
6. Recanvi mitocondrial: els mitocondris subministren energia per l’activitat cel·lular.
7. Senescència cel·lular: es produeixen processos de dany cel·lular.
8. Esgotament de les cèl·lules mare: la formació de cèl·lules mare disminueix. En les cèl·lules musculars no hi ha noves cèl·lules per reparar les fibres musculars i el múscul cada vegada es va fent més petit, provocant que la persona estigui cada vegada més dèbil.
9. Mecanismes de comunicació cel·lular alterats: les diferents vies cel·lulars no funcionen bé.

Figura 2. Les 9 claus de l’envelliment (Font: The Hallmarks of Aging)

Es poden proposar una sèrie d’alternatives o intervencions en cada un dels factors mencionats abans que podrien allargar la vida mitja de l’organisme, però encara no es disposa de les eines necessàries per avaluar tots els factors que poden estar implicats en l’envelliment, tot i que s’hagi avançat molt durant els últims anys.

No obstant, la interpretació de què és patològic i què no ho és suposa un dels principals reptes a resoldre.

REFERÈNCIES

• F. Rodier, J. J. Campisi. Four faces of cellular senescence. Cell Biol. 2011; 192(4), 547-56
• Daniel Muñoz-Espín, Manuel Serrano. Cellular senescence: from physiology to pathology. Nat. Rev. Molecular Cell Biology 2014; 15, 482-496
• C. López-Otin, M. A. Blasco, L. Partridge, M. Serrano, G. Kroemer. The Hallmarks of Aging. Cell 2013