Arxiu d'etiquetes: Gat

El problema dels animals salvatges com a animals de companyia

Encara que els primers animals en els que pensem com a companys de vida són els gossos o gats, el cert és que malauradament moltes persones decideixen tenir un animal salvatge o exòtic a casa. Porcs vietnamites, petaures, fennecs, suricates, ossos rentadors, mones… És possible tenir en bones condicions un animal salvatge a casa, per molt bones intencions que tinguem? Quins són els problemes amb els que ens podem trobar? Quins mamífers salvatges es tenen com a animals de companyia? Et convidem a seguir llegint per descobrir-ho.

QUINA DIFERÈNCIA HI HA ENTRE ANIMAL DOMÈSTIC I SALVATGE?

Un animal domèstic és aquell que porta convivint amb els humans durant milers d’anys. Són animals que durant la història de la nostra espècie, hem anat seleccionant artificialment per obtenir-ne beneficis, com aliment, companyia o protecció, com els gossos, que fins i tot han coevolucionat amb nosaltres. La majoria d’animals domèstics no podrien sobreviure a la natura, ja que no sabrien trobar aliment o serien presa fàcil pels depredadors. Els que sobreviuen quan són abandonats, com alguns gossos o gats, causen greus problemes a la fauna salvatge o fins i tot a les persones.

lobo perro dog wolf gos llop
Alguns animals domèstics, com certes races de gos (dreta), s’assemblen als seus homòlegs salvatges (llop, esquerra) el que provoca la falsa idea que els animals salvatges es poden domesticar. Foto: desconegut

I un animal salvatge, què és? Moltes persones confonen animal salvatge amb animal ferotge o perillós. Un animal salvatge és un animal que no ha estat domesticat, és a dir, la seva espècie no ha estat en contacte amb les persones (almenys no durant milers d’anys com els domèstics). El fet que alguns animals salvatges no siguin perillosos (o no del tot) per nosaltres, que apareguin en sèries i pel·lícules, alguns famosos en posseeixin i les ganes de tenir algunaanimal “especial” a casa, continua afavorint la compra-venda d’aquests animals com a animals de companyia.

monkey mono capuchino marcel ross friends
El personatge de Ross a la famosa sèrie ‘Friends’ tenia un mico caputxí, del que s’ha de desfer quan alzanza la maduresa sexual per conductes agressives. Font

QUINA PROBLEMÀTICA COMPORTA TENIR UN ANIMAL SALVATGE A CASA?

PROBLEMÀTIQUES PER LES PERSONES

La principal causa per la que els animals salvatges o exòtics originen problemes pels humans és el desconeixement de l’espècie: alguns tenen dietes molt específiques pràcticament impossibles de reproduïr en captivitat. D’altres, poden arribar a viure més que el propietari, ser molt sorollosos, ocupar molt d’espai, tenir hàbits nocturns, transmetre malalties o ser verinosos. Això es tradueix en dificultats de manteniment i canvis de comportament de l’animal, fins arribar a ser perillós per al seu propietari. La conseqüència acostuma a ser l’abandonament de l’animal, cosa que li causarà la mort, provocarà problemes a la natura o altíssims costos de manteniment si acaba en un centre de recuperació (segons Fundació Mona, mantenir un ximpanzé costa 7.000 euros l’any. La seva esperança de vida són 60 anys: 420.000 euros en total per un sol animal).

Els ossos rentadors pateixen canvis comportamentals i poden arribar a atacar els seus propietaris. Font de la foto

Moltes espècies alliberades a la natura acaben sent invasores, posant en perill els ecosistemes autòctons. Si vols saber la diferència entre espècies introduïdes i invasores, consulta aquest article. Per conèixer les amenaces que suposen pels ecosistemes, consulta aquest altre article.

No cal oblidar tampoc que la compra, venda i tinença de molts animals salvatges és totalment il·legal.

PROBLEMÀTIQUES PELS ANIMALS

Els animals han de viure en un ambient on puguin tenir cobertes les seves necessitats, tan físiques com psíquiques. Obviant els animals maltractats físicament, per molt bona fe, estima i diners que es pugui gastar algú en mantenir un animal salvatge, mai podrà reproduïr les seves condicions naturals. Manca d’espai, de contacte amb d’altres animals de la seva espècie, temps de cerca de l’aliment, condicions de temperatura, humitat, llum… l’animal no podrà desenvolupar el seu comportament normal d’espècie encara que estigui en les condicions més òptimes de captivitat.

Una guineu fennec, un animal carnívor del desert, en evident estat de mala salut. Segons les xarxes, perquè estava sent alimentat amb una dieta vegana. Segons la seva propietària, Sonia Sae, perquè és al·lèrgic al pol·len malgrat que segueixi aquesta dieta. Sigui com sigui, és evident que al Sahara les quantitats de pol·len no tenen res a veure amb les d’Europa.  Font

Les conseqüències que patirà un animal que no té cobertes les seves necessitats es tradueixen en problemes de salut (malalties, creixement deficitari…) i de comportament (estereotípies -moviments compulsius- , autolesions, ansietat, agressivitat…).

Finalment, la conseqüència més greu quan adquirim un animal salvatge és que estem afavorint el tràfic d’animals, la mort de milers d’ells durant el transport fins a casa nostra i fins i tot la seva extinció. El tràfic d’animals és la segona causa de pèrdua de biodiversitat del nostre planeta (per darrere de la destrucció dels hàbitats).

Els loris peresosos són animals nocturns i verinosos que es comercialitzen com a animals de companyia i com la majoria, es transporten en condicions pèssimes. Coneix més sobre el calvari dels loris visitant blognasua. Foto: Naturama.

CASOS CONCRETS DE MAMÍFERS SALVATGES COM A ANIMALS DE COMPANYIA

PRIMATS

Titís, loris peresosos, gibons de mans blanques, ximpanzés, macacs de Barbaria… la llista de primats que la gent té en captivitat és quasi infinita. Un dels principals errors que cometen les persones que desitgen un primat com animal de companyia és creure que tenen les nostres mateixes necessitats, sobretot en primats superiors com els ximpanzés. També es confonen les seves expressions amb les nostres: el que mostra la foto no és un somriure de felicitat i el que mostra el vídeo no son pessigolles, sino una actitud de defensa (els loris peresosos tenen verí als colzes).

Aquest ximpanzé no està rient, està espantat. Foto: Photos.com

Molts primats viuen en grups familiars i les cries necessiten estar amb la mare els primers anys de vida, pel que ja només el simple fet d’aquirir una cria de primat, comporta la mort de tots els adults del seu grup familiar i problemes psicològics per l’animal. Per conèixer l’extensa i greu problemàtica de mantenir primats en captivitat et recomanem encaridament llegir aquest article.

PETAURES DEL SUCRE

Els petaures del sucre (Petaurus breviceps) tenen aspecte d’esquirol, però en realitat són marsupials. Tenen una dieta molt específica (insectes i les seves deposicions, saba d’eucaliptus, néctar…), viuen a la copa dels arbres en grups de 6 a 10 individus i es desplacen entre els arbres saltant fins a 50 metres amb una membrana que els permet planejar. Són d’hàbits nocturns, a la nit és quan més se senten els seus crits. Resulta evident que és impossible reproduïr aquestes condicions en captivitat, pel que la majoria acaben morint per deficiències nutricionals.

Petaure del sucre engabiat. Foto: FAADA

PORCS VIETNAMITES

Encara que es tracti d’una varietat d’animal domèstic, els porcs vietnamites (Sus scrofa

Desde que l’actor George Clooney va presentar un porc vietnamita com a animal de companyia, la moda es va estendre ràpidament. Font

domestica) de cries són petits, però d’adults poden arribar a fer més de 100 quilos, pel que resulta impossible mantenir-los en un pis. S’han produït tants abandonaments i s’han reproduït tant, que hi ha poblacions establertes per tota Espanya.  Es poden reproduïr amb els porcs senglars i es desconeix si els híbrids són fèrtils. No existeix cap centre de recuperació o acollida, pel que continuen afectant els ecosistemes autòctons.

OSSOS RENTADORS i COATÍS

Un altre mamífer que, degut al seu aspecte agradable, algunes persones intenten tenir com a animals de companyia. Els ossos rentadors (Procyon sp) desenvolupen conductes agressives al no tenir les seves necessitats cobertes, són destructius amb els objectes de la llar i tenen tendència a mossegar-ho tot, fins i tot les persones. Actualment a Espanya és il·legal adquirir-los i està catalogat com a espècie invasora.

A més de l’agressivitat, una de les conductes més comunes dels ossos rentadors és el “robatori”. Font

Els coatís (Nasua sp)estan emparentats amb els ossos rentadors i, igual que aquests, d’adults es tornen agressius si es mantenen en captivitat en un domicili particular. A Espanya també està prohibida la seva tinença.

coatí nasua
El coatí, un altre mamífer d’aspecte amistós que pot resultar perillós. Font

SURICATES

Els suricates (Suricata suricatta) són animals molt socials que viuen en colònies de fins a 30 individus sota terra a la sabana Sudafricana. Acostumen a fer forats a terra per protegir-se i són molt territorials. Per tant, tenir un suricata a casa o a un jardí és totalment inviable. A més, les condicions climàtiques (altes temperatures i baixa humitat) a les que estan adaptats no són les mateixes que les d’un domicili particular. Com en el petaure, la seva alimentació és impossible de reproduïr a casa: carn de  serp, aranyes, escorpins, insectes, aus i mamífers petits… Com els ossos rentadors, no dubten en mossegar i són animals molt actius.

Suricata amb una corretja on es poden veure els seus ullals. Foto: FAADA

FENNEC

Aquesta espècie de guineu del desert (Vulpes zerda) també s’ha posat de moda com a animal de companyia. Malgrat que la seva tinença encara és legal, s’ha proposat diverses vegades com a espècie invasora.

La principal raó per la que no es pot tenir un fennec a casa son les condicions climàtiques desèrtiques a les que està adaptat. Viure en un pis els causa problemes renals i de termorregulació. A més, és un animal nocturn. Els canvis en el seu ritme circadià els comporta problemes hormonals.

Fennec al desert. Foto: Cat Downie/Shutterstock

Igual que les dues anteriors espècies, poden acabar apareixent problemes de comportament i tornar-se violents contra el mobiliari o el seus propietaris.

ELEFANTS, TIGRES…

Encara que sigui increïble, hi ha persones que tenen un elefant al jardí de casa i d’altres tenen felins, com tigres. A aquestes alçades no creiem necessari exposar les raons per les quals aquests animals no tenen cobertes les seves necessitats i el perill potencial que suposen per als seus propietaris o veïns en cas de fugida.

Dumba, l’elefanta que viu a un jardí de Caldes de Montbui. Foto: FAADA

EN CONCLUSIÓ

Com ja hem vist, un animal salvatge en captivitat mai tindrà les seves necessitats cobertes per garantir el seu benestar. Aquí hem presentat els mamífers salvatges més coneguts que es tenen com a animals de companyia, però malauradament la llista no deixa de créixer.

Per no afavorir el tràfic d’animals i causar patiments innecessaris durant la vida de l’animal, evita adquirir animals d’aquest tipus, informa’t i informa les persones del teu voltant, denuncia tinences irresponsables i en cas que ja en tinguis un i ja no te’n puguis fer càrrec, contacta amb alguna protectora i no l’alliberis mai a la natura.

Com veuen el món els animals?

Has sentit alguna vegada que els gossos veuen en blanc i negre? O que els gats veuen en la foscor? Per què tenim els ulls davant de la cara? I per què les cabres tenen la pupil·la horitzontal? En aquest article donarem resposta a aquestes i altres qüestions sobre els ulls i la visió, centrant-nos en els mamífers.

COM ES FORMA UNA IMATGE?

Els ulls són els receptors encarregats de captar la llum i enviar el senyal a través del nervi òptic al cervell, que farà la interpretació. La llum no és més que una ona electromagnètica, igual que els infrarojos, ultraviolats, raigs X, microones, etc. En aquest article ens referirem a la llum visible, és a dir, la part de l’espectre que captem els humans i la majoria de mamífers.

Parts de l’ull humà. Imatge del Dr. Soler

Bàsicament, la llum passa a través de la pupil·la. Aquesta pot regular la quantitat de llum que passa canviant de mida gràcies a músculs associats a l’iris (que dóna el color a l’ull). El cristal·lí seria la lent que permet enfocar els objectes. La imatge es projecta invertida a la retina, per a ser enviada com a senyal elèctric al cervell.

PER QUÈ VEIEM EN COLOR?

A la retina es troben dos principals tipus de cèl·lules fotoreceptores: cons i bastons  La principals diferències són:

BASTONS
  • Més sensibles en poques condicions de llum
  • No permeten veure en color
  • Sensibles al moviment
  • Poc detall de la imatge
CONS
  • S’activen en condicions elevades de llum
  • Permeten veure en color
  • Sensibles al contrast
  • Alt detall de la imatge

És per això que quan hi ha poca llum, els vertebrats veiem en blanc i negre i la imatge no és clara, ja que els bastons estan activats al màxim però els cons romanen inactius. Alguns primats disposem de tres tipus diferents de cons (visió tricromàtica), que responen a la llum vermella, verda i blava (RGB, de les sigles d’aquests colors en anglès). Altres primats i animals tenen visió monocromàtica (només disposen d’un tipus de con) o dicromàtica (dos). Alguns animals tenen visió tetracromàtica, com les aus.

Els cons són sensibles a diferents longituds d’ona, és a dir, a diferents colors. Foto presa d’Associació Primatológica Colombiana

Generalitzant molt, els vertebrats diürns tenen més cons que bastons, en canvi els nocturns tenen més bastons que cons, el que els permet veure millor en la foscor. Però realment veuen en la foscor?

VEURE EN LA FOSCOR

En absència total de llum és impossible veure, encara que alguns animals puguin detectar altres radiacions com els infrarojos (serps) o els ultraviolats (abelles). A més de la relació entre cons i bastons, altres factors que milloren la vista en condicions de poca llum són:

LA CÒRNIA

Com més gran sigui l’ull i la còrnia, millor aprofitament de llum. El mamífer amb la còrnia més gran respecte a l’ull és el tarser de Filipines (Carlito syrichta), de vida nocturna.

Tarser de Filipines (Foto: Kok Leng Yeo)

LA PUPIL·LA

Una altra manera d’aprofitar al màxim les poques condicions de llum és augmentant la mida de la pupil·la. Segons la forma d’aquesta, el control de llum que entra és més precís: és el cas de molts felins. Comparada amb una pupil·la rodona, l’allargada s’obre i tanca més perquè ho fa cap als costats i segons la posició de la parpella, la superfície de pupil·la exposada a la llum es pot controlar millor.

Els fèlids amb pupil·la vertical poden obrir-la horitzontalment i controlar millor l’entrada de llum que una circular. Imatge d’autor desconegut, adaptada de Aquarium-Muséum de Liège

EL TAPETUM LUCIDUM

Felins, cànids, ratpenats, cavalls, cetacis, cocodrils, bòvids i alguns primats nocturns posseeixen a la retina o darrere d’ella una capa brillant anomenada tapetum lucidum, que augmenta fins a 6 vegades la capacitat de captar llum comparat amb els humans. Com si d’un mirall es tractés, el tapetum lucidum reflecteix la llum que arriba a l’ull per tornar de nou a la retina i aprofitar la llum al màxim.

Reflexió de la llum a causa del tapetum lucidum. Imatge presa de Exclusively cats

El tapetum lucidum és el responsable que sembli que els ulls dels gats brillin en la foscor o vegem la pupil·la dels gossos verdosa/blavosa segons incideixi la llum.

Tapetum lucidum brillant en un gos. Foto de Mireia Querol

PER QUÈ HI HA ANIMALS AMB ELS ULLS DAVANT DE LA CARA I ALTRES ELS TENEN ALS COSTATS?

La posició dels ulls en els mamífers pot ser frontal, com en un gat, o lateral, com en un conill. Això els suposa diferents avantatges:

  • Visió binocular (estereoscòpica): permet un bon càlcul de les distàncies, tot i que el camp de visió és menor. La imatge generada és tridimensional. És típic de carnívors que han de focalitzar l’atenció cap a les seves preses o primats que han de calcular la distància entre les branques.
  • Visió lateral (perifèrica): permet que cada ull envii un senyal diferent al cervell, de manera que els és més fàcil adonar-se del que els envolta en tenir un camp de visió de gairebé 360º. És típic de mamífers herbívors, que han d’estar atents a la presència de possibles depredadors.
    Camp visual d’un gat i un cavall. La visió binocular és més àmplia en el gat, però té més àrea cega. La visió monocular en el cavall redueix els seus punts cecs. Font: Sjaastad OV, Sand O. i Hove K. Foto presa d’Eye Opener

    PER QUÈ LES CABRES TENEN LA PUPIL·LA HORITZONTAL?

    A més de la posició dels ulls, la forma de la pupil·la també té relació segons si s’és depredador o presa. La cabra o el cavall tenen la pupil·la horitzontal, mentre que felins com el margay la tenen vertical.

    Pupil·la d’una cabra (horitzontal) i un gat (vertical). Foto: Wikimedia Commons

    Segons Banks, per calcular la distància els depredadors es basen en la visió estereoscòpica (funciona millor amb una pupil·la petita) i la nitidesa (funciona millor amb una gran). Les pupil·les verticals són petites horitzontalment i grans verticalment.

    En el cas de les preses atacades per depredadors terrestres, la tendència de la pupil·la és ser horitzontal perquè “permet recollir més llum als costats i menys amunt i avall i també redueix la llum del sol, que podria enlluernar”. Les excepcions, com conills o ratolins amb pupil·la circular, es deuen al fet que han de vigilar depredadors que els puguin venir des del cel, com rapinyaires

    QUÈ ÉS LA TERCERA PARPELLA?

    Alguns animals posseeixen la membrana nictitant (“tercera parpella”), una membrana transparent o translúcida que serveix per protegir l’ull i humitejar-lo sense perdre visibilitat. Camells, foques i óssos polars la tenen completa, mentre que en altres mamífers, com en el gos o l’humà només es conserva reduïda.

    Membrana nictitant en un felí. Foto de Editor B

    ÉS VERITAT QUE ELS GOSSOS I ELS TOROS VEUEN EN BLANC I NEGRE?

    En realitat els gossos i gats són capaços de detectar els colors, concretament grisos, grocs i blaus en tons més suaus. Els gats potser puguin percebre algun color més.

    Espectre visible per un gos i per un humà. Font

    En el cas dels toros, també està estès el mite que o bé reaccionen davant el color vermell o veuen en blanc i negre. En realitat els toros tenen visió dicromàtica, com la majoria de mamífers diürns, ja que només tenen cons sensibles al blau i al verd. Per tant, no veuen el vermell, però no vol dir que vegin en blanc i negre.

    I ALTRES MAMÍFERS?

    Els equins, veuen en tons blaus i vermells. La majoria de rosegadors veuen en blanc i negre. La majoria d’espècies de la família de les cabres, ovelles i bous veuen del verd al violeta. A més, estudis recents indiquen que molts mamífers (sobretot nocturns), contràriament al que es creia, també poden percebre radiació ultraviolada: rates i ratolins, rens, possiblement gats i gossos, vaques, porcs, fures, okapis…

    Acabem amb un vídeo de BuzzFeed amb la simulació de la vista d’alguns animals, i si esncara tens alguna pregunta sobre com hi veuen els mamífers, deixa-la als comentaris!

    REFERÈNCIES

Tres felins que potser no coneixes

Gats, tigres, lleons, panteres … tots coneixem els grans felins, però ¿què hi ha dels petits? Saps qui són el caracal, el jaguarundi i el margay? Segueix llegint per conèixer-los.

QUÈ ÉS UN FELÍ?

Potser tinguis un gat (Felis silvestris catus) a casa, però t’has parat a pensar què té en comú amb un tigre? La veritat és que bastant: la similitud entre totes les espècies de felins és extraordinària i la classificació dels més petits és dificultosa.

Els felins són els mamífers carnívors més especialitzats. Es distribueixen per Euràsia, Àfrica i Amèrica, des de deserts fins a altures alpines. La majoria són solitaris, grans trepadors (exceptuant els més grans) i molts,  bons nedadors.

ANATOMIA

De cara arrodonida i musell curt, els felins tenen dents canins i carnissers desenvolupats per tallar la carn. Posseeixen 5 dits a les potes davanteres i 4 a les del darrere, amb una ungla corbada retràctil a cadascun per agafar la presa. En estar retretes en posició de repòs, les urpes es mantenen ben esmolades. Els coixinets de les potes, envoltats de pèl, els ajuden a ser sigil·losos al caminar.

Els felins tenen sentits molt aguts, des d’una bona visió nocturna, bon sentit de l’oïda i olfacte i bigotis sensitius.

Urpa retreta i estesa d’un felí. La desungulació del gat domèstic implica l’amputació de l’ungla i la primera falange, el que pot provocar danys físics greus. En molts països aquesta pràctica és il·legal per ser èticament inacceptable.

EL CARACAL: EL QUE SALTA MÉS ALT

El caracal (Caracal caracal) es troba a Àfrica i oest, centre i sud d’Àsia, en zones semidesèrtiques i de sabana. També se’l coneix com linx del desert, encara que està més emparentat amb altres felins (com el serval i el gat daurat africà) que amb els linxs. De mida mitjana (60-90 cm de llarg), el seu aspecte de linx sobretot és a causa dels pinzells de pèl de les orelles, els més llargs i amples de tots els felins. La seva utilitat no està clara, pot ser que ajudin a l’audició, a espantar insectes o a remarcar les expressions facials com a sistema de comunicació entre ells. Precisament, el seu nom prové de la paraula turca karakulak, literalment “orelles negres”.

Habitualment són de color castany o vermellós i de ventre blanc amb taques, encara que hi ha exemplars melànics (pell i pelatge amb gran quantitat de pigment negre, melanina) igual que en altres felins, com la famosa pantera negra, que en realitat es tracta d’un lleopard (Panthera pardus ) melànic.

 Caracal a Sud-àfrica. Foto presa de Projecte Blau
Caracal a Sudàfrica. Autor desconegut.

Són animals d’hàbits sobretot nocturns i solitaris. L’habilitat més destacada del caracal són els salts de fins a 3 metres de manera vertical, podent atrapar ocells en ple vol. També és bon grimpador, així que pot depredar sobre nius en els arbres. Les seves altres preses són antílops petits, llebres, rosegadors, etc. i aus de corral, pel que és objecte de persecució.
Observa el caracal saltant i atrapant un ocell al vol:


Segons la llista vermella de la IUCN en general no està considerat en perill, sinó com a “preocupació menor”, encara que la subespècie asiàtica (Caracal caracal schmitzi) ha patit un greu retrocés. A més de la caça, la destrucció de l’hàbitat és la principal amenaça del caracal.

EL JAGUARUNDI: EL MÉS ESTRANY

El jaguarundi, (Herpailurus yagouarondi) es distribueix pel sud d’EUA fins a Sudamérica, en hàbitats com la selva tropical, pantans i terres arbustives semiàrides. Se’l coneix amb multitud de noms populars segons la zona (gat eyra, gat llúdriga, lleonet… ).

De mida petita (9kg), té un aspecte que recorda al puma o una mostela, amb potes i orelles curtes i cua llarga. El pelatge és uniforme, sense taques ni ratlles, amb coloracions que van del negre, al marró grisenc, clar o vermellós. Fins i tot en una mateixa ventrada, les cries poden presentar diferents tonalitats. Les formes fosques són més comunes en zones boscoses, mentre que les clares en ambients més secs.

 jaguarundi. Foto de Kevin Schafer
Jaguarundi. Foto de Kevin Schafer

A diferència d’altres felins de la seva grandària, els seus territoris són força amplis i són d’hàbits solitaris i principalment terrestres, encara que es desplaça sense problemes pels arbres. Les seves preses són petits mamífers i aus, però també pot caçar rèptils, amfibis i peixos atrapats en les ribes dels rius. És capaç de donar salts de dos metres i com el caracal, atrapar les seves preses a l’aire.

Observa els moviments i tècniques de caça del jaguarundi a partir del minut 09:55:

Igual que el caracal, està considerat com a “ preocupació menor “per la IUCN, encara que les poblacions són més reduïdes del que inicialment s’havia pensat, ja que en ser d’hàbits diürns és una espècie fàcilment observable. Els perills són els mateixos: persecució per matar aus de corral i pèrdua i fragmentació d’hàbitats. Afortunadament el seu pelatge no té valor comercial.

EL MARGAY: EL MILLOR GRIMPADOR

El margay (Leopardus wiedii) es distribueix per centre i Sud-amèrica en zones boscoses. D’aspecte similar a l’ocelot, té una mida i pes (40-60 cm de llarg i 3,5 kg) menor que aquest. El pelatge clapejat l’ajuda a camuflar-se amb en l’entorn. Aquestes taques s’anomenen rosetes i li cobreixen tot el cos, exceptuant el cap. Cada individu té el seu propi patró de taques, igual que les nostres empremtes dactilars.

 Margay en un arbre. Foto de Wendy Shattil & amp; Bob Rozinski
Margay en un arbre. Foto de Wendy Shattil i Bob Rozinski

El que més destaca de margay són els seus grans ulls i la cua, molt llarga (fins a un 70% de la mida del seu cos). Això són adaptacions als seus hàbits nocturns i a la seva extrema agilitat per desplaçar-se pels arbres, on passa la major part del temps. Les seves preses són ocells, petits micos, petits mamífers, llangardaixos, granotes arborícoles i fins i tot insectes.

La capacitat més especial del margay és que pot baixar verticalment pels troncs dels arbres, amb el cap cap avall igual que els esquirols. Això és possible gràcies al fet que pot girar 180 graus els turmells del darrere. Només hi ha una altre felí capaç de fer el mateix: la pantera nebulosa (Neofelis nebulosa). Aquesta característica, juntament amb unes urpes especials per enfilar-se i agafar-se a les branques, li permeten moure pels arbres amb la mateixa agilitat que un mico: poden fins i tot agafar-se a una branca només amb una pota. Són doncs, els millors trepadors entre els felins.

 Margay baixant per un tronc amb el cap cap avall. Foto presa de Terrarium online
Margay baixant per un tronc cap per avall. Foto presa de Terrarium Online

Igual que les espècies anteriors, els margays són solitaris i només es troben en el moment de reproduir-se.

El margay està classificat per la IUCN com “ gairebé amenaçat “i les seves poblacions estan en retrocés. A diferència del jaguarundi, és caçat pel la seu bonic pelatge i per utilitzar-lo com a mascota de manera il·legal. La destrucció i fragmentació de l’hàbitat (conversió de boscos en camps de cultiu) són l’altra amenaça seriosa a la qual s’enfronta el margay, que no tolera bé hàbitats humanitzats.

Acabem l’article amb unes imatges del margay en acció a partir del minut 01:22:

REFERÈNCIES