Arxiu d'etiquetes: gibó

Menjar carn ens va fer humans

Actualment una part de la població mundial es pot permetre el luxe de triar la seva dieta: omnívora, vegetariana, vegana, crudívora, carnívora, paleodieta… però què menjaven els nostres avantpassats? Quina dieta s’ajusta més a la dels nostres avantpassats? Sense voler entrar en polèmica, parlarem sobre un dels fets crucials del pas de Australopitechus a Homo : la ingesta de carn.

QUÈ MENGEN ELS NOSTRES PARENTS?

Una de les raons que s’esgrimeixen per seguir una dieta vegana o vegetariana estricta és que com som micos, aquests s’alimenten de fruites i plantes, i a més, així s’aconsegueix una dieta més natural . Actualment i tradicionalment la base de l’alimentació mundial són les llavors de cereals (arròs, blat, blat de moro, etc.) i llegums (mongetes, llenties…), que moltes vegades necessiten elaboració (la farina, per exemple) i no tenen res a veure amb els seus avantpassats silvestres. Des de que es va inventar l’agricultura i ramaderia i s’han seleccionat les millors varietats per a consum humà, l’etiqueta de “natural” perd tot el seu sentit. Tot i que ara els transgènics estan en boca de tots, en realitat la modificació genètica la venim fent des de fa milers d’anys.

A la fila de dalt, avantpassats silvestres de l’enciam, pastanaga i blat de moro. A sota, les varietats domèstiques. Font

Que siguem micos i per això el natural és menjar vegetals, tampoc és del tot cert. Com els primats hem evolucionat als arbres, els homínids tenen una dieta estricta o principalment folívora -fulles- i frugívora -fruita- (goril·les , orangutans), mentre que els gibons , a més, completen la dieta amb invertebrats. Els nostres parents més propers però (bonobos, ximpanzés), són omnívors, ja que s’alimenten de vegetals, fruita, invertebrats i fins a petits mamífers i altres primats, encara que això sí, en menor quantitat que de vegetals.

Ximpanzé menjant carn. S’han descrit poblacions de ximpanzés que cacen amb llances construïdes per ells mateixos. Foto de Cristina M.Gomes, Institut Max Planck.

No és d’estranyar doncs, que els nostres ancestres directes llunyans, australopitecs com Lucy, tinguessin les fulles, fruites, arrels i tubercles com a base de la seva dieta. Algunes espècies, a més de vegetals, també s’alimentaven d’invertebrats i petits vertebrats, de manera similar als actuals ximpanzés.

HERBÍVORS I CARNÍVORS

Els fruits tenen més sucres, encara que no són molt abundants en comparació amb les fulles i tiges. Per contra, les fulles tenen menys valor nutritiu, ja que contenen moltes fibres que no podem assimilar, com la cel·lulosa. Els llegums contenen més proteïnes que els cereals, però alguns aminoàcids essencials i vitamines (com la B12) són inexistents en alguns vegetals o es troben en molt poca quantitat, o d’altres com el ferro de fàcil assimilació (ferro hemo) només es troben en aliments d’origen animal.

En resum, els vegetals són més difícils d’assimilar comparat amb la carn, de manera que mamífers herbívors presenten sistemes digestius més llargs, o amb estómacs compartimentats, masteguen durant llargs períodes de temps i alguns són remugants, mentre que els carnívors tenen sistemes digestius amb menor superfície d’absorció i necessiten poca masticació de l’aliment.

Sistemes digestius de herbívors no remugants, remugants, insectívors i carnívors. Autor desconegut

PER QUÈ ELS NOSTRES AVANTPASSATS VAN COMENÇAR A MENJAR MÉS CARN?

Fa 2,6 milions d’anys, un canvi climàtic va fer el nostre planeta més fred i sec. A l’Àfrica la sabana dominava gran part del territori, de manera que els homínids s’havien de conformar amb fulles dures, recobertes de ceres, tiges durs o amb espines, arrels… aquests recursos difícils de digerir van ser explotats pels paràntrops (Paranthropus), amb grans dents i potents musculatures a la mandíbula per poder triturar-los, encara que amb un cervell semblant al dels australopitecs. Es van extingir fa un milió d’anys.

Paranthropus boisei. Reconstrucció de John Gurche, foto de Xip Clark.

Però un altre grup d’hominins va trobar un tipus de recurs que els oferia més energia en menys quantitat, i eren més fàcils de mastegar: la carn. Homo habilis va ser el primer a menjar carn en major proporció que la resta de parents i a més, carns amb més quantitat de greix. Es tractava d’un oportunista: gairebé qualsevol cosa comestible l’aprofitava. Per contra els Paranthropus eren especialistes, de manera que si escassejava el seu aliment, el més probable era que morissin.

CERVELLS GRANS …

Mentre que Australophitecus i Paranthropus tenien una capacitat craniana de 400-500 cm3, Homo habilis va arribar a tenir fins a 700 cm3. Aquesta major grandària cerebral li permetia una major capacitat d’improvisació i versatilitat per trobar aliment.

Una de les coses que ens diferencia clarament de la resta de primats i animals és la gran mida del nostre cervell. Com haureu observat, H. habilis ja es classifica dins del gènere Homo, el nostre, per aquest gran salt de grandària cerebral, entre altres coses.

Comparació dels cranis d’Australophitecus, Paranthropus i Homo habilis. Crèdit: Peter S. Ungar et al, 2011.

Però un cervell gran també té inconvenients: el 25% d’energia del nostre cos el consumeix el cervell en repòs, H . habilis consumia el 15% i Australopithecus només el 10%. A més de quantitat, aquesta energia també ha de ser de qualitat: alguns àcids grassos per a un correcte funcionament del cervell només es troben en alguns fruits secs, però sobretot, en greix d’origen animal, més fàcil d’aconseguir si escassejaven els vegetals.

homo habilis, cosmocaixa, daynes, museu de la ciencia de barcelona
Reconstrucció d’Homo habilis d’Elisabeth Daynès, Cosmocaixa (Barcelona). Foto de Mireia Querol

… BUDELLS PETITS …

L’única manera de poder dedicar més energia al funcionament del cervell és reduir la mida d’altres òrgans que consumeixin molta energia (Aiello, L. i Wheeler, P, 1995). Cor, ronyons, fetge, són grans consumidors d’energia però vitals, de manera que la solució és reduir el tub digestiu i això només va ser possible amb el pas d’una dieta gairebé exclusivament vegetariana dels Australophitecus a una altra de més fàcil assimilació amb més contingut de proteïnes i greix animal d’H. habilis .

Comparació entre els òrgans consumidors d’energia entre humans i altres primats. Imatge de J. Rodríguez

… I EINES

Un cervell gran va donar a més un altre avantatge a H. habilis. Malgrat el seu físic (mida petita, sense urpes ni grans ullals) va poder explotar gran varietat de carn (primer com carronyers i després cada vegada més com a caçadors) per l’ús d’eines. Probablement els australopitecs van utilitzar algun tipus d’eina senzilla, majoritàriament de fusta, però les primeres proves segures que disposem de fabricació d’eines de pedra (lítiques) pertanyen a H. habilis. Això fins i tot els va permetre aprofitar el moll interior de l’os de grans preses abatudes per carnívors quan tota la carn ja havia estat consumida per altres animals. Actualment només les hienes i trencalosos poden accedir sense eines a aquest recurs. En no necessitar unes dents i mandíbules tan grans, el crani pot allotjar un cervell més gran.

habilis, carronyer, carroñero, habilis, herramientas ,eines
Grup d’H. habilis aprofitant la carronya d’un rinoceront. Font: DK FindOut

CONCLUSIÓ

En resum, l’augment del cervell de Homo va ser possible gràcies al canvi de dieta, que va permetre un tub digestiu més curt i un aparell mastegador més petit. Al seu torn, per obtenir aquests aliments més energètics es necessita més intel·ligència, que va donar com a resultat comportaments més complexos com l’ús d’eines treballades (tecnologia lítica Olduvaiana, Mode 1).

El nostre aparell digestiu és el resultat de milions d’anys d’evolució com omnívors oportunistes. Algunes dietes actuals estrictes (ja siguin vegetarianes o gairebé carnívores) entren en contradicció amb aquesta herència biològica i l’abús i accés a tota mena d’aliments ens porten tot tipus d’al·lèrgies i problemes alimentaris. El secret segueix sent una dieta equilibrada i variada.

REFERÈNCIES

Qui són els homínids?

L’article d’avui està dedicat als primats. Coneixerem algunes de les seves principals característiques, com es classifiquen les espècies actuals i descobrirem qui són els homínids i els hominins.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DELS PRIMATS

Els primats són un ordre de mamífers placentaris que va aparèixer fa quasi 65 milions d’anys a la selva plujosa tropical. Actualment existeixen més de 400 espècies vives, la majoria de vida arborícola. Atès que no hi ha una tret únic que els defineixi, són difícils de classificar, així doncs s’ha de considerar tot un conjunt de característiques, de les qual destaquen:

  • Sistema visual complex: amb els ulls situats de manera frontal, la seva visió és estereoscòpica, cosa que els permet percebre la distància i profunditat amb gran precisió. La majoria d’espècies veuen en color.
  • Alta mobilitat de l’espatlla: facilita el moviment del braç en totes direccions.
  • Mans i peus: tenen cinc dits i el polze oposable (almenys a les mans) cosa que els permet agafar i manipular objectes amb precisió. Encara que alguns tenen urpes, la majoria tenen ungles planes i tots (excepte alguns orangutans) tenen una ungla plana al dit gros del peu.
  • Tors i cua: diversos primats reposen i es desplacen amb el tors erecte. Excepte els simis, posseeixen una cua en alguns casos prènsil, que utilitzen com una cinquena extremitat.
  • Mida del cervell: a més d’algunes espècies de balenes dentades, els primats superiors tenen, en relació al cos, el cervell més gran de tots els mamífers.
  • Organització social: només orangutans, alguns lèmurs i gàlags són solitaris, la resta de primats s’organitzen en grups socials complexos.

    Goril·la menjant (Gorilla sp.) on s'aprecien algunes de les característiques descrites. (Foto: pixabay.com)
    Goril·la menjant (Gorilla sp.) on s’aprecien algunes de les característiques descrites. Foto: pixabay.com

CLASSIFICACIÓ

Fins fa poc les relacions entre diferents grups de primats no han estat clares, així que habitualment alguns termes duen a confusió o s’utilitzen de manera indistinta de manera popular (micos, simis…). La cladística moderna classifica els primats en dos subordres, els Haplorins (“primats de nas sec”) i els Estrepsirins (“primats de nas moll”). Una possible classificació seria la següent:

Tradicionalment els primats es classifiquen en tres grups: prosimis, mones o micos i simis.

PROSIMIS

Els prosimis són el grup més antic de primats. Es distribueixen pel sud-est asiàtic i illes marginals d’Àfrica. Comprenen els lèmurs, loris, gàlags, indris, l’ai-ai i els tarsers. Tenen en comú les següents característiques:

  • Urpes enlloc d’ungles (tenen almenys una ungla).
  • Musells llargs amb nas humit. Són els primats amb major sentit de l’olfacte.
  • Major orientació lateral dels ulls que la resta de primats. Aquests són grans i tenen bona visió nocturna.
  • Pavellons auditius mòbils.
  • Menor proporció cerebral dels primats.

    Ai-ai (Daubentonia madagascariensis). (Foto: Frans Lanting)
    Ai-ai (Daubentonia madagascariensis). Foto: Frans Lanting

    Tarser de Filipines (Foto: Kok Leng Yeo)
    Tarser de Filipines (Carlito syrichta). Foto: Kok Leng Yeo

 MONES DEL NOU I VELL MÓN

Les mones del Nou Món es distribueixen per Amèrica Central i del Sud. Tenen la cua llarga, freqüentment prènsil. El musell és pla i les narius laterals. Són totalment arborícoles. Els representants més coneguts són els titís, la mona aranya, els caputxins, i els sakís.

Sakí cariblanco macho (Pithecia pithecia). (Foto: Charles Miller).
Sakí de cara blanca mascle (Pithecia pithecia). Foto: Charles Miller

Les mones del Vell Món es distribueixen per Àfrica i Àsia. Solen tenir una mida superior a les del Nou Món. Les narius estan orientades cap avall o cap endavant i comprenen una gran diversitat d’espècies, com els macacs, papions, mandrils, mangabeis, drils, còlobs, nassuts, langurs…

Langur dorado (Trachypithecus geei). (Foto: Wikimedia).
Langur daurat (Trachypithecus geei). Foto: Wikimedia

SIMIS

Els simis es divideixen en dues famílies: els hilobàtids (gibons i siamangs) i els homínids (orangutans, goril·les, ximpanzés i humans). Es distribueixen per Àfrica occidental i central i pel sud i sud-est asiàtic, amb excepció dels humans, que ens distribuïm per tot el planeta i hàbitats.  Els simis tenim la cara plana, amb les narius cap avall i una anatomia que facilita la postura erecta i la manipulació precisa de materials, que inclou l’ús i creació d’eines en algunes espècies.

Ximpanzè (Pan paniscus). Pierre Fidenci
Bonobo (Pan paniscus). Foto: Pierre Fidenci

En conclusió, els homínids som els éssers humans (Homo sapiens) conjuntament amb orangutans (dues especies: Pongo pymaeus i Pongo abelii), ximpanzès (Pan troglodytes), bonobos (Pan paniscus) i goril·les (dues especies: Gorilla gorilla i Gorilla beringei), ja que tots pertanyem a la família Hominidae. El terme homínid també es refereix a totes les espècies fòssils d’aquest família, i per tant, als nostres avantpassats, que tractarem en futurs articles sobre evolució humana. Malgrat això, actualment per referir-nos exclusivament a les espècies de la nostra branca evolutiva (inclòs H. sapiens) s’utilitza el terme hominins, que fa referència a una tribu (Hominini) de la família Hominidae.

REFERÈNCIES

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

 Aquesta publicació està sota una llicencia Creative Commons:
Llicència Creative Commons

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.