Ets una mica Neandertal

Els neandertals són potser, juntament amb Australophitecus afarensis (Lucy), els avantpassats més coneguts pel públic en general. La visió clàssica d’ells, uns éssers rudes, maldestres, bèsties, poc intel·ligents, encara segueix viva en l’imaginari popular (fins i tot s’utilitza com a insult), però en els últims anys les investigacions indiquen que no eren així. Descobreix en aquest article qui eren i per què ets una mica Neandertal.

COM ERA UN NEANDERTAL?

Homo neanderthalensis va ser el primer hominí fòssil descobert i actualment disposem de centenars de fòssils d’espècimens de totes les edats, amb el que és el millor conegut. Va obtenir el seu nom de la vall de Neander (Neanderthal en alemany), una vall propera a Düsseldorf.

Distribució geogràfica de l’home de Neandertal. Imatge de Ryulong

Van viure a tota Europa (fins a Sibèria) i a Àsia sud-occidental, fa uns 350.000-28.000 anys (40.000 segons les fonts), una època marcada per cicles glacials. Van estar doncs en el món més temps del que portem nosaltres, els Homo sapiens.

Els neandertals presentaven diverses adaptacions al fred, com la seva robustesa i alçada menor a H. sapiens, així com una cavitat nasal ampla.

Comparació del crani de sapiens i neanderthalensis. Cleveland Museum of Natural History. Foto de Matt Celeskey.

Del crani destaca la seva grandària, amb una capacitat mitjana de 1.475 cm³, una mica més gran que la dels humans moderns i més allargat cap endarrere (protusió o monyo occipital). També s’observa fàcilment un poderós torus supraorbitari (os sobre de les conques oculars). La seva pelvis era més ampla que la nostra i les cames més curtes.

Reproducció d’esquelet de H. neanderthalensis. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol

COM VIVIEN?

ALIMENTACIÓ

Els neandertals eren caçadors hàbils i selectius que s’enfrontaven a grans animals (així ho testifiquen les seves lesions, algunes mortals) i utilitzaven estratègies de caça igual que les poblacions d’Homo sapiens que van arribar a Europa després d’ells. Eren caçadors estacionals a causa del clima (bàsicament rens a l’hivern, cérvols i senglars a l’estiu). La seva dieta doncs estava basada en la carn, però a prop de la costa també menjaven mol·luscs com musclos, que bullien per obrir-los. És probable que practiquessin el canibalisme. També capturaven mamífers marins com foques monjo i dofins, probablement encallats a la platja, i a més consumien cereals cuinats.

ESTRIS

Homo neanderthalensis posseïa una indústria lítica (treball de la pedra per a la construcció d’eines) anomenada mosteriana, associada també a altres espècies com H. heidelbergensis i fins i tot Homo sapiens, que requeria una gran habilitat i planificació. En alguns jaciments s’han trobat eines compostes usant adhesius.

Neandertal amb ornamentació de plomes. Reconstrucció de Fabio Fogliazza.

No s’han trobat restes de roba, però és probable que usessin pells per cobrir-se atesos els canvis climatològics als quals es van enfrontar.

En coves espanyoles s’han trobat petxines perforades amb restes de pigments, el que suggereix que van ser usades com a platerets per a tints per a pintura corporal o de pells. Es suggereix que potser van ser els primers en fer pintures rupestres, en contra de la creença que som els únics que ho fèiem. També van tallar ossos i van usar plomes com a decoració personal. Tot això suggereix algun tipus de pensament simbòlic, associat fins fa poc com un tret exclusiu d’Homo sapiens.

Pintures rupestres de mans (“Grup de les mans”) i discs vermells a la cova de El Castillo, Espanya. Són les més antigues d’Europa (41.000 anys) i pot ser que les fessin els neandertals, en lloc dels sapiens com es creia fins ara. Foto de Science.

SOCIETAT

Els neandertals es creu que vivien en grups familiars, encara que els últims estudis suggereixen que les femelles en arribar a l’edat adulta es traslladarien a d’altres famílies, mentre que els homes adults romanien amb la família original.

Neandertal mostrant compassió cap a un company mort. Reproduccions de Elisabeth Daynès , CosmoCaixa Barcelona. Foto de Mireia Querol

Un dels trets més importants dels neandertals és que van ser probablement els primers ancestres humans que enterraven als seus morts, el que evidencia una consciència pròpia de l’individu i dels seus companys, a més de cert pensament simbòlic o abstracte com hem esmentat anteriorment. Això augmentava la supervivència dels individus i feia més forts els llaços socials, ja que també ajudaven a altres congèneres dependents com ancians i malalts (com el vell de la Chapelle-Aux-Saints). La seva esperança de vida era d’uns 40 anys.

PARLAVEN ELS NEANDERTALS?

Una altra pregunta sense resposta, encara que cobren força opinions d’alguns científics com Juan Luis Arsuaga, que gràcies a les restes del jaciment amb més fòssils d’Homo del món, La Sima de los Huesos (Burgos), són partidaris que posseïen un llenguatge oral, en contra del pensament generalitzat fins ara de comunicació a base de grunyits. A més de les adaptacions anatòmiques al llenguatge, l’ADN neandertal conté el gen FoxP₂, relacionat amb la parla en H. sapiens.

Recreació d’un campament neandertal. Neanderthal Museum a Krapina, Croàcia.

EXTINCIÓ DELS NEANDERTALS

L’extinció dels neandertals és un dels debats més controvertits de la paleoantropologia. Van desaparèixer fa 28.000 anys, després de l’arribada dels humans anatòmicament moderns a Europa, fa uns 60.000 anys. Durant molt temps la seva extinció es va associar a la seva menor capacitat intel·lectual, però ja hem vist que no va tenir perquè ser així, atès que s’assemblaven molt a nosaltres. Incapacitat d’adaptar-se a canvis climàtics? Menys capacitat reproductora? Major mortalitat infantil? Menys eficiència per aconseguir recursos o caçar? Guerres directes? Importació de malalties? O … potser el sexe?

HIBRIDACIÓ ENTRE H. SAPIENS  I H. NEANDERTHALENSIS

Negat durant molt de temps, avui sabem que la nostra espècie es va reproduir amb els neandertals quan estaven a punt de ser incompatibles genèticament (fa uns 100.000 anys), ja que van conviure entre 2.600 i 5.400 anys i van deixar descendència fèrtil. Tal és així, que la quantitat de genoma neandertal acumulada per tots els éssers humans actuals és del 20%, tot i que el percentatge per individu -sense arrels africanes- és de l’1 al 3%.

El 22 de juny es va publicar a Nature la troballa d’una mandíbula a Romania d’Homo sapiens anatòmicament modern (de fa 40.000 anys) que contenia entre el 6 i 9% d’ADN neandertal, la qual cosa implica que la seva ascendència neanderthalensis va ser de només 4 o 6 generacions enrere en el seu arbre genealògic.

Homo sapiens pèl-roig i recreació de H. neanderthalensis. Foto de Science

Així que una altra possible explicació de la seva extinció, és la deguda a aquests creuaments reproductius. Homo sapiens eren molt més nombrosos, el que podria haver provocat que els gens neandertals es “diluïssin” amb el pas de milers de generacions. Això es coneix com exterminació per hibridació.

QUINES IMPLICACIONS TÉ QUE SIGUEM UNA MICA NEANDERTALS?

Es creu que els gens neandertals ens van aportar alguns avantatges, com algunes característiques a la pell i cabell, com el color i gruix, que van poder ajudar a la nostra espècie a colonitzar zones més fredes. De fet alguns neandertals, segurament eren pèl-rojos i de pell clara.

Per contra algunes malalties es poden associar a aquesta herència: més risc de patir cirrosi biliar, lupus, diabetis, malaltia de Crohn i fins i tot dificultat per deixar de fumar (fumadors: no val fer-ho servir com a excusa).

En definitiva, resulta apassionant pensar que vam conviure i fins i tot ens vam aparellar amb una espècie tan semblant a la nostra i que d’alguna manera, encara perduren en cadascun de nosaltres. Potser no som tan especials com pensem.

Actualment som els únics representants del gènere Homo, però en l’antiguitat no va ser així. Us imagineu un món on us creuéssieu pel carrer amb un neandertal i us diguéssiu “bon dia“?

Neandertal vestit d’etiqueta. Foto: Neanderthal Museum/H. Neumann

REFERÈNCIES

• Roberts, Alice. Akal, 2012. Evolución: historia de la humanidad.
• La corta vida de dos especies de humanos arcaicos
• Los neandertales no eran idiotas
• Descifran el legado de los genes neandertales en los humanos actuales
• El neandertal que llevamos dentro
• Los neandertales usaban plumas de aves con fines ornamentales
• Los neandertales podrían ser los autores de las pinturas más antiguas del mundo
• ¿Cuánto tiempo coexistimos con los neandertales?
• Los neandertales también tuvieron lenguaje oral
• ¿Qué lengua hablaban los neandertales?
• El alucinante hombre de Altamura
• ¿Fue el sexo con humanos lo que provocó la extinción de los neandertales?
• Micro-Biomechanics of the Kebara 2 Hyoid and Its Implications for Speech in Neanderthals

• The genomic landscape of Neanderthal ancestry in present-day humans

• Imatge de portada del Neanderthal Museum

Els gossos ens van fer més sapiens

Fixa’t en el gos que descansa al teu costat mentre llegeixes aquest article o en el Yorkshire Terrier que t’has creuat pel carrer. Bulldog Francès, Carlí, Chihuahua, West Highland, Golden Retriever, Pinscher… de vegades costa pensar que l’ancestre de totes aquestes races és el llop. És sabut que la gran varietat de races de gossos actuals és deguda a la selecció artificial per part dels humans, però el debat segueix viu quan s’intenten respondre preguntes sobre el lloc, el moment, el com i el perquè es va produir la domesticació del llop fins a evolucionar en gos. És més, han influït els gossos en la nostra evolució com a espècie? Per què tenim una relació tan estreta amb ells?

HIPÒTESIS SOBRE L’ORIGEN DEL GOS

Actualment és sabut que l’ancestre del gos és el llop (Canis lupus), probablement d’alguna espècie ja extingida. El gos (Canis lupus familiaris) és de fet, una de les dues subespècies domèstiques del llop; l’altra és el dingo australià (Canis lupus dingo) encara que actualment es consideri salvatge/silvestre.

Llop europeu (Canis lupus lupus). Foto de Bernard Landgraf.

Les primeres hipòtesis que van intentar explicar l’origen del gos es basaven en la idea que els nostres avantpassats atrapaven cadells de llops i els criaven com a mascotes. Però atès que la domesticació és un procés lent i llarg, aquesta creença actualment està pràcticament descartada. Què ens diuen investigacions més recents?

• Un estudi de 2002 apostava per un origen asiàtic (actual Xina) fa 15.000 anys, basat en l’anàlisi d’ADN mitocondrial de més de 600 gossos.
• Un altre estudi  de 2010  situava l’origen del gos fa uns 12.000 anys a l’Orient Mitjà, basat en restes fòssils.
• El 2013, l’anàlisi de ADN mitocondrial de cànids prehistòrics, gossos i llops moderns va concloure que la domesticació es va produir fa entre 18.800-32.100 anys i a Europa, molt abans del que s’havia pensat. El gos seria doncs el primer ésser viu domesticat per l’humà, ja que el seu origen és anterior a l’agricultura. Això posaria en dubte la investigació del mateix any que apuntava que alguns llops van ser capaços de metabolitzar el midó, i per tant els cereals dels primers agricultors, cosa que va afavorir (entre altres coses) l’acostament entre llops i humans.

Cànid de Razboinichya, fòssil de 33.000 anys d’antiguitat que presenta característiques de domesticació. Foto presa de Plos One.

Segurament l’agricultura i ramaderia van influir en l’evolució del gos, però el contacte entre humans i llops va ser quan encara érem caçadors i recol·lectors, abans de la domesticació d’animals a priori més profitosos (vaques, ovelles …). Però, ¿com va succeir?

EL LLOP ES VA DOMESTICAR A SI MATEIX

La domesticació del llop és un cas únic, ja que es tracta de l’únic gran carnívor amb qui ho hem aconseguit. Segons publica Science l’abril de 2015, la majoria de científics creuen que van ser els llops els que es van acostar als assentaments humans per voluntat pròpia. Els que eren menys tímids, obtenien més fàcilment aliment de les restes de cadàvers d’animals deixats pels nostres avantpassats. Amb el pas del temps, aquests llops sobrevivien més i cada generació era lleugerament diferent a l’anterior, cada vegada menys temorosos dels humans, que escollirien els més dòcils fins a arribar a conviure amb ells. Les habilitats socials dels llops i la cooperació amb els de la seva espècie van ser segurament característiques que van ajudar a la cooperació amb l’ésser humà.

Enterrament d’una dona i un gos del Neolític, a Ripoli (Italia). Museu Nacional d’Antiguitats de Chieti. (Crèdits)

Amb el pas dels milers d’anys la relació entre humans i gossos ha estat de coevolució (un ha influït en l’evolució de l’altre i viceversa), fins al punt de crear llaços afectius només amb la mirada, característica que podríem pensar que és exclusiva dels homínids. Quan mires als ulls del teu gos s’allibera la mateixa hormona en ambdós (oxitocina) que quan una mare mira al seu fill. Si tu també tens la sensació que el teu gos t’entén quan el mires, li somrius, li parles … pel que sembla no estàs del tot equivocat.

CONSEQÜÈNCIES DE LA CONVIVÈNCIA AMB GOSSOS EN HOMO SAPIENS

Encara que potser el teu gos només sigui un animal de companyia i/o part de la teva família, actualment són també utilitzats per gairebé les mateixes tasques que de les que ja treien profit els primers Homo sapiens moderns:

• Ajuda per a la caça: els gossos podien rastrejar la presa en tenir un millor olfacte, perseguir-la i assetjar-per finalment matar-la nosaltres si era massa gran per a ells. A més, hi ha la possibilitat que es comuniquessin amb els humans amb la mirada, fent així una caça més silenciosa.
• Recerca d’aliment enterrat o amagat.
• Transport d’objectes: els fòssils indiquen que els primers gossos transportaven objectes a l’esquena i estiraven de carros.
• Vigilància i protecció enfront d’altres depredadors, gràcies a una millor visió nocturna i sentit de l’oïda.
• Ús com a aliment alternatiu si la caça escassejava.
• Després de l’aparició de la ramaderia, per controlar el bestiar.

El gos per la seva banda, també obtenia beneficis de la seva unió amb H. sapiens, sobretot en forma d’aliment fàcil d’aconseguir.

Pintura rupestre a Tassili (Argelia) mostrant una escena de caça amb gossos.

Una conseqüència important de la domesticació del llop és que va ser el punt de partida de la domesticació d’altres animals: els nostres avantpassats van entendre els avantatges que suposava tenir a prop animals domesticats per al seu profit, iniciant-se així la revolució ramadera fa uns 10.000 anys.

A més Pat Shipman, antropòloga, ha publicat recentement un article i llibre on apunta l’avantatge que suposaria per H.sapiens tenir gossos en comparació amb H. neanderthalensis, contribuint fins i tot a l’extinció d’aquests últims. Pel que sembla, els avantatges exposats a dalt d’associar-se amb gossos, no només els donava als primers sapiens moderns avantatge per competir amb altres animals carnívors per un aliment cada vegada més escàs en plena glaciació. També tenia avantatge sobre l’home de Neandertal, que disposava únicament dels seus propis mitjans per alimentar-se. No només va desaparèixer la població neandertal amb la nostra arribada a Europa, també ho van fer els mamuts, lleons europeus i búfals.

Recreació d’un campament neandertal. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol

Les causes de l’extinció de l’espècie més semblant a la nostra, la Neandertal, segueixen sent una incògnita. Probablement les raons siguin múltiples, però gairebé mai ens plantegem que “el millor amic de l’home” hi hagi contribuït. Que potser gràcies a ells estiguis llegint aquest article i jo escrivint-lo, que siguem aquí com a espècie.

REFERÈNCIES

• Los perros se hicieron amigos del hombre escarbando en sus basuras
• Los lobos se hicieron perros siguiendo a los primeros cazadores europeos
• Cómo los lobos se convirtieron en perros
• Historia de la domesticación del perro
• La mirada entre perro y dueño refuerza su unión emocional
• Imatge de portada (husky siberià) de Mireia Querol

I van pujar les aigües…

Aquesta setmana dedicaré l’article a un problema de nivell mundial afavorit en gran mesura per l’acció dels éssers humans, el qual és una de les moltes conseqüències del canvi global. Efectivament, m’estic referint a l’augment del nivell del mar.

INTRODUCCIÓ

Des de l’última glaciació fins a l’actualitat, el nivell del mar ha augmentat uns 125 metres. Les causes d’aquest augment del nivell del mar tenen un origen tant natural com antropogènic, malgrat l’augment de l’efecte hivernacle causat per l’ésser humà està intensificant aquest procés.

QUÈ ÉS I QUÈ EL PROVOCA?

L’augment del nivell del mar és una de les conseqüències més greus del canvi global. Les àrees costaneres són les més densament poblades del món, doncs dues de cada tres persones de la Terra viuen a menys de 8 km de la costa. Són especialment vulnerables als impactes del canvi climàtic doncs presenten zones agrícoles considerables, àrees urbanes i patrimonis.

El nivell del mar es veu determinat per processos naturals i per l’efecte hivernacle induït pels humans. Els especialistes distingeixen entre:

• Causes eustàtiques: referents a l’addició de masses d’aigua als oceans. Un exemple és l’augment del nivell del mar degut a la fusió de les glaceres.
• Causes isostàtiques (generalment tectòniques): referents a l’enfonsament o la pujada de l’escorça terrestre degut a l’augment del seu pes. D’una banda, durant les glaciacions, l’augment dels casquets de gel sobre l’escorça provocava un augment del pes, el que causava un enfonsament d’aquesta. Per altra banda, durant els períodes més càlids (interglacials) la fusió del gel significa una reducció del pes i, per tant, l’escorça puja. Aquest fenomen té efectes principalment regionals.

QUANT AUGMENTARÀ?

El nivell del mar pot canviar 10 metres o més al llarg dels segles i pot fluctuar més de 200 metres en escales de milions d’anys. Durant els períodes glacials, el nivell del mar disminuïa degut a la formació de grans casquets de gel sobre el continent, mentre que en els períodes interglacials (càlids) la seva fusió causava un augment del nivell del mar.

Ara bé, si comparem l’augment del nivell del mar d’aquest últim segle amb el nivell quasi constant dels últims 6000 – 8000 anys, podem observar un augment de 18 cm en només 100 anys i de 3,2 cm en l’última dècada. Les experts creuen que entre el 15 i el 50% de l’augment es deu a l’expansió de l’aigua marina degut a l’augment de temperatura, que un 25 – 45% es pot atribuir a la fusió de les glaceres fora de les regions polars i que entre el 15 i 40% es pot associar a la fusió de Grenlàndia i l’Antàrtida.

El nivell del mar augmentarà significativament cap al final d’aquest segle, malgrat no es coneix amb precisió quant pujarà. De tota manera, el Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC en anglès) preveu un augment d’un metre durant aquest segle (zona verd fosca de la imatge). Altres investigadors, però, consideren que pot superar els 180 cm (zona verd clara de la imatge). Si la major part dels casquets de gel de Grenlàndia i de l’Antàrtida oest es fonen, el nivell del mar podria augmentar 20 metres en els propers 1000 anys en el pitjor dels escenaris. La última vegada que la Terra tenia una temperatura tant elevada com la prevista pel 2050, el nivell del mar estava 4 metres per sobre del nivell actual.

Escenaris de futur de l'augment del nivell del mar. En verd fosc, el previst per l'IPCC i en verd clar el pitjor escenari. (Font: OceanFuture)

REFERÈNCIES

• http://worldoceanreview.com/wp-content/downloads/wor1/WOR1_english.pdf
• http://www.ipcc.ch/report/ar5/wg1/
• Flannery, T (2006). El clima está en nuestras manos. Historia del calentamiento global. Ed. Taurus.

Si has trobat interessant aquesta publicació, t’animo a que la comparteixis a les xarxes socials perquè més gent la pugui llegir, doncs l’objectiu del blog és la divulgació de la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.