El quebrantahuesos: conservación de un buitre único

El mes pasado nació por primera vez en España un quebrantahuesos en libertad de padres criados en cautividad y reintroducidos en la naturaleza. El quebrantahuesos es la única ave del mundo que se alimenta casi exclusivamente de huesos. Igual que el lince ibérico, es uno de los animales emblemáticos de la Península Ibérica y está en peligro de extinción, por lo que es objeto de diversos programas de conservación y reintroducción. En este artículo te animamos a descubrir más sobre el quebrantahuesos y algunos programas de conservación que se realizan en España.

DESCRIPCIÓN

El quebrantahuesos (Gypaetus barbatus) es un ave rapaz diurna incluída popularmente en lo que denominamos buitres, aves eminentemente carroñeras o necrófagas, es decir, que se alimentan de animales muertos. A pesar de ello, el quebrantahuesos es bastante distinto al resto de buitres:

Quebrantahuesos (Gypaetus barbatus) adulto. (Foto de Jose Luis Ojeda)

• Está tan sumamente especializado que el 85% de su alimentación son huesos (osteófago) de mamíferos muertos, como ungulados salvajes (rebecos) y ganado doméstico (cabras, ovejas). Puede tragar huesos de hasta 25 cm, y si son demasiado grandes los coge, se eleva a 20-40 m y los estrella contra las rocas en trozos más pequeños que pueda tragar. Estas zonas se denominan rompederos. También utiliza la misma técnica para romper caparazones de tortugas. Completa la alimentación con pellejos y restos de carne.

• Es muy grande, con una envergadura alar de hasta 2,8 metros y 7 kg de peso.

• En general es poco ruidoso: sólo silba si está muy excitado o en época de celo.

• No presenta la típica cabeza desplumada de buitre. Los buitres tenen poco o nulo plumaje en la cabeza para mantener una óptima higiene después de introducirla en los animales muertos y mancharse de sangre. Debido a su peculiar alimentación, el quebrantahuesos tiene más plumas en cabeza y cuello, siendo característica su “barba” debajo del pico.

• El plumaje es igual para ambos sexos pero va cambiando con la edad. El típico color rojizo y amarillento de los adultos se debe a su costumbre de bañarse en barro rico en óxidos de hierro, de otro modo tendrían el pecho blanco.

Fases del plumaje del quebrantahuesos, según Adam y Llopis (2003). (Imagen de © X. Parellada.)

En este vídeo (5 minutos, en catalán) se pueden ver quebrantahuesos en vuelo, rompiendo huesos, engulléndolos, criando un pollito en el nido y bañándose en barro.

REPRODUCCIÓN

El quebrantahuesos nidifica en salientes y cuevas naturales de la roca, en las zonas montañosas y escarpadas donde habita. Forma pareja estable durante toda la vida a partir de los 7 años y el ciclo reproductor tiene diferentes etapas:

• Prepuesta (septiembre-noviembre):  construcción del nido (tapizándolo con ramas, lana, plumas, huesos…), defensa del territorio y actividad sexual.
• Incubación (diciembre- febrero): ponen uno o dos huevos con 6 días de diferencia. Ambos sexos participan en la incubación durante 53 días.
• Crianza (marzo-agosto): el pollo más grande acaba matando a su hermano (cainismo) para asegurar la supervivencia. Los padres aportan alimento y cuando el pollo abandona el nido (junio-julio), aprende de ellos a buscar y preparar el alimento hasta su emancipación.
• Emancipación (enero): desplazamiento (miles de kilómetros) para buscar pareja y regreso al territorio donde nació para criar (instinto filopátrico).

Seguimiento de nidos naturales mediante cámaras. (Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos)

DISTRIBUCIÓN

La subespecie Gypaetus barbatus meridonalis se distribuye por el Sur y Este de África, mientras que Gypaetus barbatus barbatus por el Norte de África y algunas zonas de Eurasia (ver mapa).

En la Península Ibérica se encuentra únicamente de forma natural en los Pirineos (Catalunya, Aragón y Navarra), siendo España el país europeo con más parejas reproductoras censadas (unas 130, datos de 2014).

Distribución del quebrantahuesos (Gypaetus barbatus). En rojo, zonas donde ha sido reintroducido. (Imagen de Mario, Wikimedia).

AMENAZAS

Las poblaciones de quebrantahuesos están en regresión desde hace años. Está catalogada a nivel mundial como “casi amenazada”  en la Lista Roja de la IUCN y “en peligro de extinción” en el Catálogo Español de Especies Amenazadas. Las amenazas actuales a las que se enfrentan son:

• Muerte por envenenamientos (cebos ilegales, consumo de animales envenenados, consumo de restos de munición de caza con plomo –plumbismo-).
• Muerte por electrocuciones o choques con tendidos eléctricos y aerogeneradores de parques eólicos.
• Caza directa (ilegal)
• Pérdida de hábitat y disminución de la eficacia reproductora debido a la humanización del medio (urbanizaciones, actividades deportivas…)
• Reducción del alimento (ganado en establos, obligación de enterrar los cadáveres…)

Quebrantahuesos muerto por envenenamiento. (Foto: DARPAMN)

CONSERVACIÓN EN ESPAÑA

Debido a la limitada distribución de las poblaciones, su bajo número y la dificultad para colonizar nuevos territorios, en 2014 trece comunidades autónomas firmaron un protocolo para la recuperación del quebrantahuesos en España. Las acción más destacada de este protocolo es el refuerzo de la Estrategia Nacional para la Conservación del Quebrantahuesos en España (iniciado el año 2000) y del  Programa de Cría en Cautividad (2001), con acciones como la revalorización del medio rural, alimentación suplementaria y el apoyo a las prácticas ganaderas tradicionales. Esta estrategia también incluye la reintroducción en zonas históricas donde el quebrantahuesos fue extinguido:

• Reintroducción en los Picos de Europa: después de 70 años extinguido, se reintrodujeron en 2006 dos ejemplares en el Parque Nacional, gestionado por la Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos, que actualmente sigue desarrollando proyectos para la recuperación del quebrantahuesos en Aragón.
• Reintroducción en el Parque Natural de Cazorla, Segura y Las Villas: en esta zona de Jaén no había reproducción desde los años 80 del siglo pasado. La Fundación Gypaetus gestiona el Centro de Cría en Cautividad de Cazorla y el Programa Life 04NAT/ES/000056 para la reintroducción del quebrantahuesos en Andalucía mediante el hacking.

¿QUÉ ES EL HACKING?

El hacking o crianza campestre es una técnica que consiste en la liberación de ejemplares nacidos en cautividad en un área que el ave asimile como su lugar de nacimiento. En caso de éxito, el quebrantahuesos vuelve para asentarse y reproducirse. Esta técnica en inicio no tenía un origen conservacionista, ya que se fue desarrollada por los cetreros en la Edad Medieval. La cetrería (caza con aves rapaces) también se utiliza actualmente para el control de fauna en los aeropuertos o ciudades.

En cetrería la crianza campestre controlada consiste en dejar en una jaula de altura a pollos que pueden alimentarse por sí solos. Se les alimenta sin ser vistos. Al cabo de unos días se les abre la jaula, que utilizan como base  para aprender a volar. Se les sigue alimentando hasta que aprenden a cazar por sí solos y abandonan la jaula, y quedarán fijados como si la jaula fuera su lugar de nacimiento.

Alimentación de un pollo con un señuelo para evitar el contacto humano y hacer posible su vida en libertad. (Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos)

El centro gestionado por la Fundación Gypaetus se basa en la cría natural, con la mínima intervención humana. Los padres crían y alimentan a sus pollos a partir de la segunda semana de la eclosión del huevo. Para hacer el seguimiento de los nidos se utiliza un sistema de videovigilancia.

Desde 2006 han sido liberados 31 quebrantahuesos procedentes de la cría en cautividad, de los que se hace seguimiento mediante transmisores GPS. Actualmente 15 individuos siguen enviando señales (9 murieron y en 7 dejaron de funcionar). Como adelantábamos en la introducción, la buena noticia es que hace 27 días nació el primer pollo resultado de ejemplares liberados (Tono y Blimunda) mediante la técnica del hacking. No olvidéis visitar el Facebook o web de la Fundación Gypaetus para ver imágenes y conocer las últimas noticias sobre la familia.

Para más información, os dejamos con este reportaje sobre el quebrantahuesos y su conservación (El bosque protector. Fauna amenazada, El Quebrantahuesos, 29 minutos).

REFERENCIAS

• Fundación Gypaetus
• Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos
• Grup d’Estudi i Protecció del trencalòs
• Enciclopedia virtual de los vertebrados españoles (MNCN)
• Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente
• La cetrería y conservación de rapaces
• Imagen de portada de jayhem

Bearded vulture: conservation of a unique bird

Last month a bearded vulture was born for the first time in Spain of parents bred in captivity and reintroduced into the wild. The bearded vulture is the only bird in the world that feeds almost exclusively on bones. Like the Iberian lynx, it is one of the emblematic animals of the Iberian Peninsula and it is endangered, so it is subject to various conservation and reintroduction programs. In this article, we encourage you to find out more about the bearded vulture and the spanish conservation projects.

DESCRIPTION

The bearded vulture (Gypaetus barbatus) is a diurnal bird of prey popularly included in what is called vultures, scavenger and ghoul birds (they feed on dead animals). However, the bearded vulture is quite different from other vultures:

Adult bearded vulture (Gypaetus barbatus). (Photo by Jose Luis Ojeda)

 

• It is so highly specialized that 85% of their diet are bones (osteophague) of dead mammals such as wild ungulates (chamois) and domestic cattle (goats, sheep). It can swallow bones up to 25 cm, and if they are too large catches them, rises them to 20-40 m and crashes bones against the rocks into smaller pieces that can swallow. It also uses the same technique to break tortoise shells.

• It is very large, with a wingspan up to 2.8 meters and a weitgh up to 7 kg.

• In general it isn’t noisy: it just whistles if it is excited or during the mating season.

• It hasn’t the typical plucked vulture head. Vultures have a few or no feathers on their heads to maintain an optimum hygiene after putting their head in dead animals. Due to its peculiar diet, the bearded vulture has more feathers on head and neck, with its characteristic “beard” below the peak.

• The plumage is the same for both sexes but changes with age. The typical reddish and yellowish adults plumage is due to their habit of bathing in mud rich in iron oxides, otherwise they will had a white breast.

Plumage phases of the bearded vulture, Adam and Llopis (2003). (Image by © X. Parellada.)

In this video (5 minutes, catalan) you can see bearded vultures in flight, breaking bones, engulfing them, raising a chick in the nest and bathing in mud.

REPRODUCTION

Bearded vultures nests on ledges and natural rock caves in the mountainous and rugged areas where they live. They have stable partner for life from age 7 and the reproductive cycle has different stages:

• Pre-laying (September to November): nest building (covering it with branches, wool, feathers, bones …), defense of territory and sexual activity.
• Incubation (December-February): they lay one or two eggs with a time difference of 6 days. Both sexes participate in the incubation for 53 days.
• Nurturing (March-August): the largest chick kills his brother (fraticidal violence) to ensure survival. Parents provide food and when the chick leaves the nest (June-July), learn from them to find and prepare food until their emancipation.
• Emancipation (January): displacement (thousands of kilometers) and dating back to the land where it was born to breed (philopatric instinct).

Tracking of natural nests with cameras. (Photo: Foundation for the Conservation of the Bearded Vulture)

DISTRIBUTION

Subspecies Gypaetus barbatus meridonalis is distributed by the South and East Africa, while Gypaetus barbatus barbatus by North Africa and parts of Eurasia (see map).

In the Iberian Peninsula is found naturally only in the Pyrenees (Catalonia, Aragon and Navarra). Spain is the European country with more breeding couples registered (about 130, 2014 data).

Bearded vulture distribution. In red, areas in which has been reintroduced . (Image by Mario, Wikimedia).

THREATS

Bearded vulture populations are declining. It is ranked globally as“near threatened” in the IUCN Red List and “endangered” in the Spanish Catalogue of Endangered Species. Current threats they face are:

• Death by poisoning (illegal baits, poisoned animal consumption, consumption of remains of lead hunting ammunition –plumbism–).
• Death by electrocution or collisions with power lines and wind turbines of wind farms.
• Poaching
• Habitat loss and decreasing of reproductive efficiency because of the humanization of the medium (urbanisation, adventure sports …)
• Reduction of food (cattle in stables, obligation to bury the corpses …)

Bearded vulture dead by poisoning. (Photo: DARPAMN)

CONSERVATION IN SPAIN

Due to the limited distribution of populations, their low number and difficulty to colonize new territories, in 2014 thirteen autonomous communities signed a protocol for the recovery of vultures in Spain. The most prominent action of this protocol is to strengthen the National Strategy for the Conservation of the Bearded Vulture in Spain (started in 2000) and the Programme Captive Breeding (2001), with actions such as the revaluation of rural areas, supplementary feeding and support for traditional farming practices. This strategy also involves the reintroduction in historic areas where the bearded vulture has been extinguished:

• Reintroduction in Picos de Europa: after 70 years extinct, in 2006 two individuals were reintroduced in the National Park, managed by the Foundation for the Conservation of the Bearded Vulture, which currently continues to develop projects for the recovery of vultures in Aragón.
• Reintroduction in the National Park of Cazorla, Segura and Las Villas: in this area of Jaen no breeding was registered since the 80s of last century. The Gypaetus Foundation manages the Captive Breeding Center of Cazorla and the Life Project 04NAT/ES/000056 for the reintroduction of bearded vultures in Andalucia by hacking techniques.
  

WHAT IS HACKING?

Hacking or rural upbringing is a technique that involves the release of captive-bred animals in an area that the bird assimilates as its birthplace. If successful, the bearded vulture returns to settle and breed. This technique did not has a conservationist origin, since it was developed by falconers in the Medieval Age. Falconry (hunting with birds of prey) are also currently used for wildlife control at airports or cities.

In falconry hacking consists in lefting in an elevated cage chicks that can feed by themselves. Falconer feeds them without being seen. After a few days they open the cage, using it as a basis for learning to fly. They are still feeding them until they learn to hunt by themselves and leave the cage. The young ones connect the cage as its birthplace so it will always return.

Feeding a chick with a decoy to avoid human contact and make its life possible in the wild. (Photo: Foundation for the Conservation of the Bearded Vulture)

The center managed by the Gypaetus Foundation is based on the natural breeding, with minimal human intervention. Parents raise and feed their young from the second week of hatching. To monitor the nests a video surveillance system is used.

Since 2006, 31 bearded vultures have been released from captive breeding and each one is tracked by GPS transmitters. Currently 15 individuals are still sending signals (9 were killed and 7 stopped working). As said in the introduction, the good news is that last month was born the first chick result of released individuals (Tono and Blimunda) by hacking technique.

For more information, check out this documentary (in spanish) about the bearded vulture and its conservation (El bosque protector. Fauna amenazada, El Quebrantahuesos, 29 minutes).

REFERENCES

• Fundación Gypaetus
• Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos
• Grup d’Estudi i Protecció del trencalòs
• Enciclopedia virtual de los vertebrados españoles (MNCN)
• Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente
• La cetrería y conservación de rapaces
• Cover image by jayhem

El trencalòs: conservació d’un voltor únic

El mes passat va néixer per primera vegada a Espanya un trencalòs en llibertat de pares criats en captivitat i reintroduïts a la natura. El trencalòs és l’única au del món que s’alimenta gairebé exclusivament d’ossos. Igual que el linx ibèric, és un dels animals emblemàtics de la Península Ibèrica i està en perill d’extinció, per la qual cosa és objecte de diversos programes de conservació i reintroducció. En aquest article t’animem a descobrir més sobre el trencalòs i alguns programes de conservació que es duen a terme a Espanya.

DESCRIPCIÓ

El trencalòs (Gypaetus barbatus) és un ocell rapinyaire diürn inclòs popularment en el que anomenem voltors, aus eminentment carronyeres o necròfagues, és a dir, que s’alimenten d’animals morts. Tot i això, el trencalòs és bastant diferent a la resta de voltors:

Trencalòs (Gypaetus barbatus) adult. (Foto de Jose Luis Ojeda)

• Està tan summament especialitzat que el 85% de la seva alimentació són ossos (osteòfag) de mamífers morts, com ungulats salvatges (isards) i bestiar domèstic (cabres, ovelles). Pot empassar-se ossos de fins a 25 cm, i si són massa grans els agafa, s’eleva a 20-40 m i els estavella contra les roques en trossos més petits que pugui empassar-se. Aquestes zones es denominen trencadors. També utilitza la mateixa tècnica per trencar closques de tortugues. Completa l’alimentació amb pells i restes de carn.

• És molt gran, amb una envergadura alar de fins a 2,8 metres i 7 kg de pes

• En general és poc sorollós: només xiula si està molt excitat o en època de zel.

• No presenta el típic cap sense plomes de voltor. Els voltors tenen poc o nul plomatge al cap per mantenir una òptima higiene després d’introduir-lo en els animals morts i tacar-se de sang. A causa de la seva peculiar alimentació, el trencalòs té més plomes al cap i coll, essent característica la seva “barba” sota el bec.

• El plomatge és igual per a tots dos sexes però va canviant amb l’edat. El típic color vermellós i groguenc dels adults es deu al seu costum de banyar-se en fang ric en òxids de ferro, d’una altra manera tindrien el pit blanc.

Fases del plomatge del trencalòs, segons Adam i Llopis (2003). (Imatge de © X. Parellada.)

En aquest video (5 minuts) es poden veure trencalosos en vol, trencant ossos, empassant-se’ls, criant un pollet al niu i banyant-se en fang.

REPRODUCCIÓ

El trencalòs nidifica a sortints i coves naturals de la roca, a les zones muntanyoses i escarpades on habita. Forma parella estable durant tota la vida a partir dels 7 anys i el cicle reproductor té diferents etapes:

• Preposta (setembre-novembre): construcció del niu (tapissant-lo amb branques, llana, plomes, ossos…), defensa del territori i activitat sexual.
• Incubació (desembre-febrer): ponen un o dos ous amb 6 dies de diferència. Tots dos sexes participen en la incubació durant 53 dies.
• Criança (març-agost): el poll més gran acaba matant al seu germà (caïnisme) per assegurar la supervivència. Els pares aporten aliment i quan el poll abandona el niu (juny-juliol), aprèn d’ells a buscar i preparar l’aliment fins a la seva emancipació.
• Emancipació (gener): desplaçament (milers de quilòmetres) per buscar parella i retorn al territori on va néixer per criar (instint filopàtric).

Seguiment de nius naturals mitjantçant càmeres. (Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos)

DISTRIBUCIÓ

La subespècie Gypaetus barbatus meridonalis es distribueix pel sud i est d’Àfrica, mentre que Gypaetus barbatus barbatus pel Nord d’Àfrica i algunes zones d’Euràsia (veure mapa).

A la Península Ibèrica es troba únicament de forma natural als Pirineus (Catalunya, Aragó i Navarra), essent Espanya el país europeu amb més parelles reproductores censades (unes 130, dades de 2014).

Distribució del trencalòs (Gypaetus barbatus). En vermell, zones on ha estat reintroduït. (Imatge de Mario, Wikimedia).

AMENACES

Les poblacions de trencalòs estan en regressió des de fa anys. Està catalogada a nivell mundial com “gairebé amenaçada” a la Llista Roja de la IUCN i “en perill d’extinció” al Catàleg Espanyol d’Espècies Amenaçades. Les amenaces actuals a què s’enfronten són:

• Mort per enverinaments (esquers il·legals, consum d’animals enverinats, consum de restes de munició de caça amb plom –plumbisme–).
• Mort per electrocucions o xocs amb esteses elèctriques i aerogeneradors de parcs eòlics.
• Caça directa (il·legal)
• Pèrdua d’hàbitat i disminució de l’eficàcia reproductora causa de la humanització del medi (urbanitzacions, activitats esportives …)
• Reducció de l’aliment (bestiar en estables, obligació d’enterrar els cadàvers …)

Trencalòs mort per enverinament. (Foto: DARPAMN)

CONSERVACIÓ A ESPANYA

A causa de la limitada distribució de les poblacions, el seu baix nombre i la dificultat per colonitzar nous territoris, el 2014 tretze comunitats autònomes van signar un protocol per la recuperació del trencalòs a Espanya. Les accions més destacades d’aquest protocol és el reforç de l’Estratègia Nacional per a la Conservació del Trencalòs a Espanya (iniciat l’any 2000) i del Programa de Cria en Captivitat (2001), amb accions com la revalorització del medi rural, l’alimentació suplementària i el suport a les pràctiques ramaderes tradicionals. Aquesta estratègia també inclou la reintroducció en zones històriques on el trencalòs va ser extingit:

• Reintroducció als Picos de Europa: després de 70 anys extingit, es van reintroduir el 2006 dos exemplars al Parc Nacional, gestionat per la Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos, que actualment segueix desenvolupant projectes per a la recuperació del trencalòs a Aragó.
• Reintroducció al Parc Natural de Cazorla, Segura i Las Villas: en aquesta zona de Jaén no hi havia reproducció des dels anys 80 del segle passat. La Fundación Gypaetus gestiona el Centre de Cría en Captivitat de Cazorla i el Programa Life 04NAT/ES/000056 per a la reintroducció del trencalòs a Andalusia mitjançant el hacking.
  

QUÈ ÉS EL HACKING?

El hacking o criança campestre és una tècnica que consisteix en l’alliberament d’exemplars nascuts en captivitat en una àrea que l’au assimili com el seu lloc de naixement. En cas d’èxit, el trencalòs torna per assentar-se i reproduir-se. Aquesta tècnica en inici no tenia un origen conservacionista, ja que va ser desenvolupada pels falconers a l’Edat Medieval. La falconeria (caça amb aus rapinyaires) també s’utilitza actualment per al control de fauna als aeroports o ciutats.

En falconeria la criança campestre controlada consisteix a deixar en una gàbia d’altura a polls que poden alimentar-se per si sols. Se’ls alimenta sense ser vistos. Al cap d’uns dies se’ls obre la gàbia, que utilitzen com a base per a aprendre a volar. Se’ls segueix alimentant fins que aprenen a caçar per si sols i abandonen la gàbia, i quedaran fixats com si la gàbia fos el seu lloc de naixement, per la qual cosa tornaran.

Alimentació d’un poll amb esquer per evitar el contacte humà i fer possible la seva vida en llibertat. (Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos)

El centre gestionat per la Fundación Gypaetus es basa en la cria natural, amb la mínima intervenció humana. Els pares crien i alimenten als seus polls a partir de la segona setmana de l’eclosió de l’ou. Per fer el seguiment dels nius s’utilitza un sistema de videovigilància.

Des de 2006 han estat alliberats 31 trencalosos procedents de la cria en captivitat, dels quals es fa seguiment mitjançant transmissors GPS. Actualment 15 individus segueixen enviant senyals (9 van morir i en 7 van deixar de funcionar). Com avançàvem a la introducció, la bona notícia és que el mes passat va néixer el primer pollet resultat d’exemplars alliberats (Tono i Blimunda) mitjançant la tècnica del hacking. No oblideu visitar el Facebook o web de la Fundación Gypaetus per veure imatges i conèixer les últimes notícies de la família.

Per a més informació, us deixem amb aquest reportatge sobre el trencalòs i la seva conservació (El bosque protector. Fauna amenazada, El Quebrantahuesos, 29 minuts).

REFERÈNCIES

• Fundación Gypaetus
• Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos
• Grup d’Estudi i Protecció del trencalòs
• Enciclopedia virtual de los vertebrados españoles (MNCN)
• Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente
• La cetrería y conservación de rapaces
• Imatge de portada de jayhem