Flying again: exercise for convalescing raptors

When an animal is admitted to a Wildlife Rehabilitation Center, it starts a long process to survey and be released in nature. In this article we are going to discover one of the most exciting and difficult stage in raptor rehabilitation: the recovery of flight capacity. Finally, I will tell you some tips for attending injured birds.

WHAT IS A WILDLIFE REHABILITATION CENTER?

For all species the survival is a challenge. To the natural tests we have to add the threats of our life: poison, shots, electrocution, collisions are the daily admissions’ reasons in a wildlife rehabilitation center.

The Wildlife Rehabilitation Centers have the purpose to rehabilitate incapacitated wild species to release in the nature in the best conditions and secure its adaptation and survival.

Every time, when a wild animal is rescued and moved to the Rehabilitation Center a cooperation team word for days, months and years starts with an single purpose: the animal’s freedom.

The first step for an animal’s admission is the exploration to determinate its health and to obtain a diagnosis. Also, the species’ information is necessary (species’ name, age, sex, biometric data). According to its health’s gravity, the veterinary will choose to keep it in the ICU (Intensive Care Unit) for a strict control and treatment, move to a environment place or flight (for birds), or even directly the freedom.

Owl (Bubo bubo) with injures in right wing – http://www.verkami.com

Specific food, adequate hydration and handling according to the physiological and ethological features are important for the process, since the animal is rescued until its release.

RECOVERY OF INJURIES AND DECREASE OF THE FLIGHT CAPACITY

An optimum flight capacity is essential for birds, but in raptors is more important because of hunting require different types of flights according their vital strategy (the best way to hunt  is an increase in quantities and quality of food with the lowest possible energy cost). Some birds have to fly in reduced spaces and speed is cruel to hunt, such us forest species (goshawk and sparrowhawk), and other raptors can use the termal air currents until they reach the sufficient altitude to move effortlessly (vultures). These characteristics must be borne in mind when planning rehabilitation training.

Regarding raptors, their recovery of injuries involve periods of inactivity that could decrease the physical condition creating muscle atrophy and circulatory disorders. However, this inactivity period is necessary in most circumstances and veterinarians provision an adequate food and vitamin supplements maintaining a body condition to facilitate the recovery. So, when injuries are recovered, raptors will need exercises before they are released.

AFTER THE REHABILITATION… TO THE GYM!

Different techniques, with the purpose to increase slowly the animals’ muscular mass and recovery its flight’s skills, are used for the raptors’ rehabilitation.

• Common facilities to rehabilitation: it is common to use them because it is only necessary to have suitable and big facilities with perches in different distances and height which help the bird’s flight. Another benefit is that many animals can stay in the same facility reducing the stress of the human contact and improving their social behavior. The problem is that the flights are not under control, the rehabilitation is slow, and the bird makes only minimum flights to reach the food place.

Vultures (Gyps fulvus) in common facilities to fly – Photo: Patricia, http://www.diariodeburgos.

• Rehabilitation using guarantor: this method can be used for large birds, which would need big facilities, and is based to exercise in open field with guarantors (large ropes with ballast at one end to avoid escape of birds, the other end is used to hold their tarsus with a leather This exercise is more efficient, testing about flight capacity and a monitoring process can be obtained. Disadvantage is greater stress because of transport to training place and handling during the exercise. It is therefore essential to carry out a risk analysis to assess the cost (direct handling, stress,…) and benefit (extent of their flying range) taken into account the individual behavior.

Bonelli’s Eagle (Aquila fasciata) in rehabilitation flying with guarantor – http://www.grefa.org

• Facilities to rehabilitation in oval design: First circular facilities to rehabilitation were used in the United Arab Emirates due to the long tradition of falconry (it is a hunting in which man makes use of previously trained birds of prey). The facility is formed by a corridor to fly in the entire perimeter, and resting boxes where birds are housed.  This corridor is divided with moved curtains to lead them inside the boxes. In this way birds can fly continuously. Also, it is possible an indirect handling during the process: entrance and exit through manual doors and curtains to block the flight, and stress will be lower than in direct handling.  In this case, the process could be monitoring, the exercises will be twice a week firstly, and later they will be increased until all days with a time and repetition increment.

Exercises and method will be selected according to the species and their injuries. It is very interested to alternate them with other steps such us the use of pieces of meat adhering that it obliges them to work specific muscles on neck and pelvic.

WHAT WE HAVE TO DO IF WE FIND A WOUNDED BIRD?

If we find a wounded bird, we have to touch them with care, otherwise it is dangerous for us and for the bird because we could increase its wounds.

There are some recommendations:

• Be sure that animal needs your help because sometimes bird chicks are helped thinking they are abandoned but it is wrong.
• Use a blanket and take it fast to avoid more wounds. If we close its eyes the birds are more relax although be careful with the claws and the beak.
• Move it inside a carton box with air holes and leave it in a quiet place.
• Phone to the closest rehabilitation center, in order to collect the bird as soon as possible and give you the best advices.
• Do not force it to drink or eat because it could be bad to get worse.
• Don’t try to treat it because a specialize veterinary has to examine it.

REFERENCES

• Mauro Hernandez Segovia, ” Birds of Prey Rehabilitation and Conservation : Veterinary Aspects ” . Ardeola 39 ( 2) , 1992 , 49-64.
• Gustavo Aprile and Claudio Bertonatti , “Manual on Wildlife Rehabilitation ” . Argentina Wildlife Foundation .
• Patricia Contreras Coppelia Ovalle , Maria José Ubilla Carvajal, “Evaluation of the Animal Welfare raptors in rehabilitation” . Faculty of Ecology and Natural Resources, University Andres Bello.
• Patrick Reding. “Exercise for convalescing Raptors ” . The Raptor Center, University of Minnesota.
• Main photo: Releasing barn owl (Tyto alba) – http://www.martioda.org

Volver a volar: musculación de aves en rehabilitación

En el momento en que un animal ingresa en un centro de recuperación de especies, comienza una carrera por salvarle la vida, en primer lugar, y devolverlo posteriormente a la naturaleza en condiciones óptimas. En este artículo descubriremos una de las fases más apasionantes, y en ocasiones más difícil, en la rehabilitación de aves rapaces: la recuperación de su capacidad de vuelo. Además, os contaré algunas consideraciones básicas a tener en cuenta si encontráis un ave herida.

¿QUÉ ES UN CENTRO DE RECUPERACIÓN DE ESPECIES?

Sobrevivir, para cualquier especie, ya es un reto… aún más teniendo en cuenta que a las pruebas que la propia naturaleza impone, hay que unir las amenazas que estas especies encuentran derivadas de nuestra particular forma de vivir: veneno, disparos, electrocuciones, atropellos, entre otros, son sólo algunas de las causas de ingreso que se encuentra día a día cualquier centro de recuperación de especies.

Los Centros de Recuperación de Fauna tienen como finalidad la recuperación de ejemplares incapacitados de especies de fauna salvaje, para liberarlos en el medio natural en condiciones óptimas que aseguren su adaptación al mismo y su supervivencia.

Cada vez que un animal silvestre es rescatado y trasladado a un centro de recuperación, comienza un trabajo que suele involucrar a un equipo multidisciplinar durante días, meses, e incluso años… con un único objetivo: devolver al animal su libertad.

El primer paso tras el ingreso del animal es la exploración para determinar su estado y obtener un diagnóstico, con el fin de comenzar a tratarle lo antes posible de forma adecuada. Además, se suelen tomar datos del ejemplar (especie, edad, sexo, datos biométricos). Según la gravedad de su estado, el veterinario podrá optar por mantenerlo en la UCI (Unidad de Cuidados Intensivos), para un control estricto y aplicación de un tratamiento; trasladarlo a instalaciones de aclimatación o vuelo (en aves); o incluso su liberación directa.

Búho real (Bubo bubo) con lesión en ala derecha – http://www.verkami.com

Una alimentación específica e hidratación adecuada, así como el manejo teniendo en cuenta las características morfológicas y etológicas de la especie, son muy importantes durante todo el proceso, desde que el animal es recogido hasta que pueda ser finalmente liberado.

RECUPERACIÓN DE LESIONES VS PÉRDIDA DE CAPACIDAD DE VUELO EN AVES RAPACES

Tener una capacidad óptima de vuelo es imprescindible para cualquier ave, pero en el caso de las rapaces lo es aún más si cabe, ya que conseguir presas requiere diferentes tipos de vuelos según la estrategia que hayan adoptado (el mejor estilo de caza para cada especie será el que proporcione mayor cantidad de alimento con el menor gasto energético posible). Así tenemos aves que deben maniobrar en espacios muy reducidos, como el caso de las aves forestales (azor y gavilán); algunas que aprovechan las térmicas (corrientes de aire) para elevarse y desplazarse con el mínimo coste energético (buitres); aves para las que la velocidad en vuelo es crucial para poder alimentarse (azor y gavilán); y otras muchas características que deben tenerse en cuenta.

En lo que respecta a este grupo, su recuperación ante lesiones más o menos importantes supone asumir periodos de inactividad que pueden disminuir de forma considerable su condición física, generando atrofia muscular y algunos problemas circulatorios. Sin embargo, este periodo de inactividad es inevitable en la mayoría de casos, por lo que es importante suministrar una alimentación adecuada según la especie, con un correcto aporte vitamínico, con el fin de mantener una condición corporal que facilite su posterior recuperación. Además, una vez recuperada la lesión, el ave necesitará someterse a una fase de musculación antes de ser liberada.

DESPUÉS DE LA RECUPERACIÓN… ¡AL GIMNASIO!

Para la musculación de aves rapaces se usan diferentes técnicas, todas ellas con el objetivo de incrementar paulatinamente la masa muscular del animal y recuperar sus habilidades de vuelo.

• Musculación en voladeros convencionales: suele practicarse con bastante frecuencia, ya que sólo es necesario disponer de instalaciones adecuadas y amplias, con posaderos a diferentes distancias y alturas que fomenten el vuelo del ave. Otra ventaja es que pueden mantenerse varios individuos en la misma instalación y se minimiza el estrés por el escaso o nulo contacto humano. Una desventaja que puede presentar este tipo de voladeros es que al no ser vuelos forzados y controlados, la recuperación puede ser lenta y el ave puede acomodarse a realizar vuelos mínimos para llegar únicamente a la zona donde se le proporciona la comida.

Foto buitres leonados (Gyps fulvus) en voladero convencional – Foto: Patricia, http://www.diariodeburgos.es

• Musculación mediante fiador: para aves de gran tamaño, que necesitarían instalaciones de gran amplitud, puede usarse esta técnica que consiste en muscularlas en campo abierto con ayuda de “fiadores” (cordeles de gran longitud que tienen un lastre en uno de sus extremos para evitar la huida del ave, el otro extremo sirve para sujetar al ave y se engancha en las “pihuelas”: correas que se colocan en los tarsos). Este tipo de musculación es bastante eficaz y en ella se puede obtener una valoración real de la capacidad de vuelo del ave, además permite un seguimiento del proceso. Las sesiones se inician un par de veces por semana, para ir incrementando hasta realizarlas a diario, aumentando el tiempo y las repeticiones. La desventaja es que supone un estrés mayor para el ave, derivado del transporte al lugar de musculación y manejo durante la sesión. Por ello, es necesario valorar la relación costo (manejo directo, estrés,…) – beneficio (amplitud para ejercitar el vuelo, musculación,…), que puede variar a nivel individual, encontrando ejemplares que se estresan con facilidad frente a otros que se habitúan y toleran cierto manejo. En función de estos factores, se deberá decidir si esta técnica es la adecuada en cada situación.

Águila Azor-perdicera (Aquila fasciata) en musculación con fiador – http://www.grefa.org

• Musculación en voladero oval: Los primeros voladeros circulares en el mundo son los voladeros que utilizaban en los Emiratos Árabes, debido a su tradición en cetrería. El voladero oval se compone de un pasillo de musculación que rodea todo el perímetro, y de instalaciones de reposo en el centro, en las que están alojadas las aves. Este pasillo se interrumpe por una cortina correderas para introducir a los ejemplares  en las instalaciones interiores. En el voladero tipo ovalado se consigue en el ave un vuelo continuado en el tiempo y sin pausas. Además, permiten un manejo indirecto durante la entrada/salida del ave de la instalación (a través de trampillas que se accionan desde fuera) y cortinas para cortar el paso, lo que permite disminuir el estrés que suponen otros manejos más directos. En este caso todo el proceso puede ser monitorizado, las sesiones se inician un par de veces por semana, para ir incrementando hasta realizarlas a diario, aumentando el tiempo y las repeticiones.

Los ejercicios de musculación variarán en función de cada especie, debido a sus diferentes cualidades de vuelo, y de la lesión que presenten. Es interesante combinar estos ejercicios con otras medidas como es la utilización de “roederos” (muy utilizados en cetrería, consisten en suministrar al ave cuellos de pollo y otras piezas con carne muy adherida que les obliga a trabajar la musculatura del cuello y miembro pelviano).

QUÉ HACER SI ENCUENTRO UN AVE HERIDA

En caso de encontrar un ave herida recuerda que su manejo puede ser peligroso, tanto para la persona que lo realiza como para el animal herido, pudiendo agravar sus lesiones si no se hace de forma adecuada.

Por ello, debes tener en cuenta varias recomendaciones:

• Asegúrate de que el animal necesita tu ayuda, ya que en ocasiones se recogen pollos de aves al creer que están abandonadas
• Utiliza una manta y cógelo con rapidez para evitar daños, al impedir su visión las aves suelen estar más tranquilas aunque debes tener cuidado con las garras y pico, en caso de rapaces, o con el pico si se trata de cigüeña, gaviota, buitre,…
• Métela en una caja de cartón con agujeros de ventilación y déjala en un lugar tranquilo donde no pueda verte ni oírte.
• Llama al Centro de Recuperación más cercano para que puedan recoger al animal lo antes posible y puedan indicarte las recomendaciones a seguir
• No le fuerces a comer ni beber, ya que puede ser perjudicial y puede agravar su situación
• No intentes curarla ya que debe ser examinada por un veterinario especialista en animales salvajes.

REFERENCIAS

• Mauro Hernández Segovia, “Rehabilitación de Aves de Presa y Conservación: Aspectos Veterinarios”. Ardeola 39(2), 1992, 49-64.
• Gustavo Aprile y Claudio Bertonatti,”Manual sobre Rehabilitación de Fauna”. Fundación Vida Silvestre Argentina.
• Patricia Coppelia Contreras Ovalle, María José Ubilla Carvajal, “Evaluación del Bienestar Animal de Aves Rapaces en Rehabilitación”. Facultad de Ecología y Recursos Naturales, Universidad Andrés Bello.
• Patrick Reding.”Exercise for Convalescing Raptors”. The Raptor Center, University of Minnesota.
• Foto de portada: Liberación de lechuza (Tyto alba) – http://www.martioda.org

Tornar a volar: musculació d’aus en rehabilitació

En el moment en què un animal ingressa en un centre de recuperació d’espècies, comença una carrera per salvar-li la vida, en primer lloc, i tornar-lo posteriorment a la naturalesa en condicions òptimes. En aquest article descobrirem una de les fases més apassionants, i en ocasions més difícil, en la rehabilitació d’aus rapinyaires: la recuperació de la seva capacitat de vol. A més, us explicaré algunes consideracions bàsiques a tenir en compte si trobeu una au ferida.

QUÈ ÉS UN CENTRE DE RECUPERACIÓ D’ESPÈCIES?

Sobreviure, per a qualsevol espècie, ja és un repte… encara més tenint en compte que a les proves que la pròpia naturalesa imposa, cal unir les amenaces que aquestes espècies troben derivades de la nostra particular forma de viure: verí, trets, electrocucions, atropellaments, entre d’altres, són només algunes de les causes d’ingrés que es troba dia a dia qualsevol centre de recuperació d’espècies.

Els Centres de Recuperació de Fauna tenen com a finalitat la recuperació d’exemplars incapacitats d’espècies de fauna salvatge, per alliberar-los al medi natural en condicions òptimes que asseguren la seva adaptació al mateix i la seva supervivència.

Cada vegada que un animal silvestre és rescatat i traslladat a un centre de recuperació, comença una feina que sol involucrar un equip multidisciplinari durant dies, mesos, i fins i tot anys, amb un únic objectiu: tornar a l’animal la seva llibertat.

El primer pas després de l’ingrés de l’animal és l’exploració per determinar el seu estat i obtenir un diagnòstic, per tal de començar a tractar-ho el abans possible de forma adequada. A més, se solen prendre dades de l’exemplar (espècie, edat, sexe, dades biomètriques). Segons la gravetat del seu estat, el veterinari pot optar per mantenir-lo en l’UCI (Unitat de Cures Intensives), per a un control estricte i aplicació d’un tractament; traslladar-lo a instal·lacions d’aclimatació o vol (en aus); o fins i tot el seu alliberament directe.

Duc amb (Bubo bubo) amb lesió en ala dreta – http://www.verkami.com

Una alimentació específica i hidratació adequada, així com el maneig tenint en compte les característiques morfològiques i etològiques de l’espècie, són molt importants durant tot el procés, des que l’animal és recollit fins que pugui ser finalment alliberat.

RECUPERACIÓ DE LESIONS I PÈRDUA DE CAPACITAT DE VOL EN AUS RAPINYAIRES

Tenir una capacitat òptima de vol és imprescindible per a qualsevol au, però en el cas de les rapinyaires ho és encara més si és possible, ja que aconseguir preses requereix diferents tipus de vols segons l’estratègia que hagin adoptat (el millor estil de caça per a cada espècie serà el que proporcioni major quantitat d’aliment amb la menor despesa energètica possible). Així tenim aus que han de maniobrar en espais molt reduïts, com el cas de les aus forestals (astor i esparver); algunes que aprofiten les tèrmiques (corrents d’aire) per elevar-se i desplaçar-se amb el mínim cost energètic (voltors); aus per a les que la velocitat en vol és crucial per poder alimentar-se (astor i esparver); i moltes altres característiques que s’han de tenir en compte.

Pel que fa a aquest grup, la seva recuperació davant lesions més o menys importants suposa assumir períodes d’inactivitat que poden disminuir de forma considerable la seva condició física, generant atròfia muscular i alguns problemes circulatoris. No obstant això, aquest període d’inactivitat és inevitable en la majoria de casos, pel que és important subministrar una alimentació adequada segons l’espècie, amb una correcta aportació vitamínica, per tal de mantenir una condició corporal que faciliti la seva posterior recuperació. A més, un cop recuperada la lesió, l’au necessitarà sotmetre a una fase de musculació abans de ser alliberada.

DESPRÉS DE LA RECUPERACIÓ… AL GIMNÀS!

Per a la musculació d’aus rapinyaires s’usen diferents tècniques, totes elles amb l’objectiu d’incrementar de mica en mica la massa muscular de l’animal i recuperar les seves habilitats de vol.

• Musculació en voladors convencionals: es sol practicar amb bastant freqüència, ja que només cal disposar d’instal·lacions adequades i àmplies, amb posadors a diferents distàncies i altures que fomentin el vol de l’au. Un altre avantatge és que poden mantenir diversos individus en la mateixa instal·lació i es minimitza l’estrès per l’escàs o nul contacte humà. Un desavantatge que pot presentar aquest tipus de voladors és que en no ser vols forçats i controlats, la recuperació pot ser lenta i l’au pot acomodar-se a realitzar vols mínims per arribar únicament a la zona on se li proporciona el menjar.

Voltors (Gyps fulvus) en volador convencional – Foto: Patricia, http://www.diariodeburgos.es

• Musculació mitjançant fiador: per a aus de grans dimensions, que necessitarien instal·lacions de gran amplitud, pot usar-se aquesta tècnica, que consisteix a muscular-les en camp obert amb ajuda de “fiadors” (cordills de gran longitud que tenen un llast en un dels seus extrems per evitar la fugida de l’au, l’altre extrem serveix per a subjectar a l’au i s’enganxa a les “pihuelas”: corretges que es col·loquen en els tarsos). Aquest tipus de musculació és bastant eficaç i amb aquesta es pot obtenir una valoració real de la capacitat de vol de l’au, a més permet un seguiment del procés. Les sessions es realitzen un parell de vegades per setmana, per anar incrementant fins a realitzar-les diàriament, augmentant el temps i les repeticions. El desavantatge és que suposa un estrès més gran per l’au, derivat del transport al lloc de musculació i maneig durant la sessió. Per això, cal valorar la relació cost (maneig directe, estrès…) – benefici (amplitud per exercitar el vol, musculació…), que pot variar a nivell individual, trobant exemplars que s’estressen amb facilitat davant d’altres que s’habituen i toleren cert maneig. En funció d’aquests factors, s’haurà de decidir si aquesta tècnica és l’adequada en cada situació.

Àguila azor-cuabarrada (Aquila fasciata) a musculació amb fiador – http://www.grefa.org

• Musculació en volador oval: Els primers voladors circulars al món són els voladors que utilitzaven en els Emirats Àrabs, per la seva tradició en falconeria. El volador oval es compon d’un passadís de musculació que envolta tot el perímetre, i d’instal·lacions de repòs al centre, en què estan allotjades les aus. Aquest passadís s’interromp per una cortina corredissa per introduir els exemplars a les instal·lacions interiors. En el volador tipus ovalat s’aconsegueix en l’au un vol continuat en el temps i sense pauses. A més, permeten un maneig indirecte durant l’entrada / sortida de l’au de la instal·lació (a través de trampes que s’accionen des de fora) i cortines per tallar el pas, el que permet disminuir l’estrès que suposen altres manejos més directes. En aquest cas tot el procés pot ser monitoritzat, les sessions s’inicien un parell de vegades per setmana, per anar incrementant fins realitzar-les diàriament, augmentant el temps i les repeticions.

Els exercicis de musculació variaran en funció de cada espècie, per les seves diferents qualitats de vol, i de la lesió que presentin. És interessant combinar aquests exercicis amb altres mesures com és la utilització de “roederos” (molt utilitzats en falconeria, consisteixen en subministrar a l’au colls de pollastre i altres peces amb carn molt adherida que els obliga a treballar la musculatura del coll i membre pelvià) .

QUÈ FER SI ET TROBES UNA AU FERIDA?

En cas de trobar una au ferida recorda que el seu maneig pot ser perillós, tant per a la persona que el realitza com per a l’animal ferit, podent agreujar les seves lesions si no es fa de forma adequada.

Per això, heu de tenir en compte diverses recomanacions:

• Assegura’t que l’animal necessita la teva ajuda, ja que en ocasions es recullen pollets d’aus en creure que estan abandonats.
• Utilitza una manta i agaf’l amb rapidesa per evitar danys, en impedir la seva visió els ocells solen estar més tranquils, encara que has d’anar amb compte amb les urpes i bec, en cas de rapinyaires, o amb el pic si es tracta de cigonya, gavina, voltor…
• Fica’l en una caixa de cartró amb forats de ventilació i deixa’l en un lloc tranquil on no pugui veure’t ni sentir-te.
• Truca al Centre de Recuperació més proper perquè puguin recollir l’animal el més aviat possible i puguin indicar les recomanacions a seguir.
• No el forcis a menjar ni beure, ja que pot ser perjudicial i pot agreujar la seva situació
• No intentis curar-lo ja que ha de ser examinat per un veterinari especialista en animals salvatges.

REFERÈNCIES

• Mauro Hernández Segòvia, “Rehabilitació d’Aus de Presa i Conservació: Aspectes Veterinaris”. Ardeola 39 (2), 1992, 49-64.
• Gustavo Aprile i Claudio Bertonatti, “Manual sobre Rehabilitació de Fauna”. Fundació Vida Silvestre Argentina.
• Patricia Coppelia Contreras Ovalle, María José Ubilla Carvajal, “Avaluació del Benestar Animal d’Aus Rapinyaires en Rehabilitació”. Facultat d’Ecologia i Recursos Naturals, Universitat Andrés Bell.
• Patrick Reding. “Exercise for Convalescing Raptors”. The Raptor Center, University of Minnesota.

5 experiències en un centre de recuperació de fauna salvatge

Si ets un antic, present o futur estudiant de biologia això t’interessa. Una de les experiències laborals més gratificants que he tingut mai va ser treballar en una estació biològica de recuperació de fauna salvatge. En realitat, vaig estar en qualitat de pràctiques d’auxiliar tècnica veterinària, però em va permetre conèixer el funcionament d’un centre d’aquestes característiques (dirigit per un biòleg) i tenir contacte directe amb fauna autòctona. Aquestes són només 5 experiències i aprenentatges d’aquella aventura.

QUÈ ÉS UN CENTRE DE RECUPERACIÓ DE FAUNA AUTÒCTONA O SALVATGE?

Són instal·lacions on s’acullen animals salvatges ferits o malalts i se’ls procuren cures veterinàries i aliment fins que són capaços de valer-se per si mateixos. Llavors, se’ls allibera al seu hàbitat. Són d’una gran importància per a la conservació de les espècies, sobretot les que es troben en perill d’extinció o vulnerables. El contacte amb els animals ha de ser el mínim per evitar la humanització dels mateixos i no modificar el seu comportament perquè puguin sobreviure un cop reintroduïts a la natura.

En alguns centres, com en el que vaig estar, també es crien espècies en perill d’extinció, com la tortuga mediterrània (Testudo hermanni) per intentar recuperar les poblacions salvatges introduint les cries a la natura.

Àguila en un volador del Centro de Recuperación de Fauna Silvestre ‘El Valle’, Murcia. Foto presa de Murcia enclave ambiental

Desgraciadament, alguns animals són irrecuperables, a causa de les seves ferides o comportament, així que al centre hi havia alguns exemplars de rapinyaires, com l’astor (Accipiter gentilis) per ser exemple en educació i sensibilització ambiental.

Si et trobes un animal ferit, MAI intentis quedar-te’l o intentar tractar-lo ni alimentar-lo: probablement causis un mal major. Avisa sempre a un d’aquests centres o a les autoritats locals. Aquí tens una llista dels centres de recuperació de fauna salvatge de tota Espanya. Ells tenen les instal·lacions i coneixements adequats per tractar aquests animals.

1. NETEJAR, NETEJAR… I MÉS NETEJAR

La primera informació que em van donar quan vaig ingressar al centre va ser: “el 80% del temps d’aquest treball és netejar les instal·lacions dels animals. Però el 20% restant és tan gratificant que val la pena”.

El director tenia raó. És un treball en el que et tacaràs, i si ets una mica aprensiu, no és per a tu o t’hi hauràs d’acostumar (i creu-me, a gairebé tot s’acostuma un, netejar no va ser el més dur al que em vaig enfrontar). Però veure com tira endavant un animal del que n’has tingut cura, no té preu.

2. LA MERAVELLA DE TREBALLAR EN PLENA NATURA

El somni de la molts biòlegs és treballar en contacte directe amb la natura. Aquests centres solen estar situats a la natura o molt a prop, el que dóna la possibilitat de treballar a l’aire lliure, lluny de l’estrès i contaminació de la ciutat. De vegades plou, fa un sol de justícia o les baixes temperatures et gelen les mans i et tallen la pell. Però els moments bons són terriblement reconfortants. A molts ens compensa suportar de tant en tant condicions meteorològiques adverses en lloc d’estar tancats en una oficina sense finestres durant 8 o més hores.

En el meu cas a més, hi havia un parell d’instal·lacions adjuntes fora del centre a les que calia anar diàriament fent una passejada pel bosc, amb l’atractiu i adrenalina afegida (sobretot si et trobaves amb un senglar) de veure animals i vegetals en el seu hàbitat.

Parc Natural del Montseny. Foto de Mireia Querol

El treball de camp es completava amb el de laboratori i sala de cures: anàlisi de femta, sang, múscul… per detectar la presència de paràsits, tant en animals acabats de arribar, futurs reintroduïts i morts: les autòpsies permeten tenir un registre sobre possibles malalties i epidèmies de la fauna local.

3. DONAR VIDA… PERÒ TAMBÉ TREURE-LA

A més de mantenir les condicions higièniques adequades, la principal ocupació que vaig tenir va ser alimentar els animals. En aquell moment hi havia mamífers com eriçons, teixons o guineus als quals s’alimentava amb pinso i suplements com cucs per als eriçons.

Per a les aus rapinyaires, uns dels inquilins més freqüents, la dieta es basava sobretot en pollets i ratolins. Els pollets es compraven congelats, simplement calia planificar la descongelació i deixar-los en les seves instal·lacions. En un cas vaig haver de alimentar mà un xot (Otus scops) amb l’ala trencada, de manera que el contacte amb l’animal va ser inevitable. I no us penseu, donar de menjar a un rapinyaire nocturn amb pinces, per petita que sigui, és tasca complicada la primera vegada!

Xot (Otus scops). Foto de Mario Cea

Els ratolins en canvi, els manteníem vius. Per ètica i risc que danyessin l’animal, calia matar-los amb el menor patiment possible abans de servir-los com a aliment. Aprendre la tècnica i realitzar-la correctament, crea un sentiment de contradicció, de manera que el millor és enfocar l’atenció cap a l’animal que intentes salvar, com un falcó pelegrí (Falco peregrinus), un escurçó (Vipera aspis), un gamarús (Strix aluco), xoriguers (Falco tinnunculus), un astor (Accipiter gentilis)… Per als herbívors, com les tortugues mediterrànies (Testudo hermanni ), era molt més fàcil preparar el seu aliment. I el més bonic, donar biberó (bé, xeringa) a una cria d’esquirol (Sciurus vulgaris).

Infermera alimentant una cria d’esquirol. Foto d’Ezequiel Becerra

El moment més dur és el que has de eutanasiar a un animal. Malauradament, alguns arriben en tan mal estat, que no es pot fer res per salvar-los. En altres casos, si es tracta d’espècies no prioritàries (com gavines, coloms, espècies invasores…) la manca de recursos i/o legislació deixen com a única sortida l’eutanàsia. Per a això s’anestesia primer a l’animal per evitar-li un patiment innecessari, i després s’eutanasia amb una xeringa directament al cor perquè sigui el més ràpid possible. Trobar el cor amb l’estetoscopi i haver de comprovar que ha deixat de bategar és una de les experiències més punyents que vaig haver de viure-hi.

La mort doncs també està present en aquests centres. Causa frustració i tristesa veure morir un animal que intentes tirar endavant, o haver de eutanasiar-lo per evitar-li patiment, però és una de les dificultats a les que cal enfrontar-s’hi.

4. NOSALTRES, EL PRINCIPAL MOTIU DE L’INGRÉS D’ANIMALS FERITS

Els animals arribaven al centre a través dels forestals, amb els quals es té comunicació constant, associacions o altres institucions o particulars. En alguna ocasió també ens desplaçàvem perquè era impossible moure l’animal: un senglar (Sus scrofa) de grans dimensions atropellat per un tren. Els atropellaments són una de les causes principals de mort d’animals salvatges. La situació no podia ser més dantesca: pluja, l’animal a la cuneta en un bassal de fang i la seva pròpia sang. Van ser moments difícils ja que vam haver de aplicar-li dosis d’eutanàsia més altes del normal perquè s’aferrava a la vida, a més d’haver de vetllar per la nostra pròpia seguretat. Per fi, el sofriment va acabar per a tots. Bruts i tristos, vam pujar al tot terreny de tornada al centre.

Guineu atropellada. Foto presa de 20 minutos

El mascotisme (tinença d’animals salvatges com a mascotes) provoca accidents per negligència o ignorància dels seus propietaris: va ser el cas d’una àguila a la qual van tallar les plomes primàries perquè no pogués volar quan va deixar de ser un pollet inofensiu. Va haver de passar per quiròfan per fer-li un empelt i esperar que les plomes creixessin en la següent muda i aprendre a volar.

Els mateixos animals domèstics també són causants de ferides greus: no eren rars els casos de tortugues i altres rèptils mossegats per gossos.

Les trampes, enverinament i trets directes de caçadors, fins i tot sobre espècies protegides com rapinyaires, és una altra de les causes de tenir animals allà. Les aus a més, s’enfronten a perills com cables elèctrics, torres d’alta tensió, aerogeneradors, tanques de filferro… trampes mortals per a molts d’ells.

Radiografia d’una àliga morta degut a un tret de perdigons. Foto presa de Quo

Eren pocs els casos en que les causes d’ingrés al centre eren naturals o impossibles de determinar. De fet, en no recordo cap.

5. AQUESTA SENSACIÓ A VEURE UN ANIMAL RECUPERAT VOLAR CAP A LA LLIBERTAT

El moment més meravellós és aquell en el qual l’animal està preparat per al seu retorn a la natura. La planificació del com i on es farà, el viatge fins al lloc, la insepecció in situ del terreny (i si hi ha sort, amb l’albirament d’altres espècies) el moment en que obres la gàbia… i veus aquells dos xoriguers que has estat alimentant durant mesos, elevar-se ansiosos cap al cel, tu amb els prismàtics en mà per veure’ls allunyar-se cap a la immensitat fins a esdevenir diminuts punts negres… fins a desaparèixer. Mai abans vaig veure materialitzada de manera més clara la metàfora del que és la llibertat. Aquest sentiment, com l’amor, no es pot explicar.

Potser és que és amor, al cap i a la fi.

 

Foto de portada: Mireia Querol. Voltor comú (Gyps fulvus) en vol sobre la Foz de Lumbier (Navarra, 2007).

* Les fotografies d’aquest article no pertanyen als animals del centre de recuperació, s’han buscat a tall d’exemple de les espècies esmentades en l’article.

5 experiencias en un centro de recuperación de fauna salvaje

¡ATENCIÓN! 

ESTE ARTÍCULO ESTÁ DESACTUALIZADO

LEE LA VERSIÓN MÁS RECIENTE AQUÍ

Si eres un antiguo, presente o futuro estudiante de biología esto te interesa. Una de las experiencias laborales más gratificantes que he tenido fue trabajar en una estación biológica de recuperación de fauna salvaje. En realidad, estuve en calidad de prácticas de auxiliar técnica veterinaria, pero me permitió conocer el funcionamiento de un centro de estas características (dirigido por un biólogo) y tener contacto directo con fauna autóctona. Estas son sólo 5 experiencias y aprendizajes de aquella aventura.

¿QUÉ ES UN CENTRO DE RECUPERACIÓN DE FAUNA AUTÓCTONA O SALVAJE?

Son instalaciones donde se acogen animales salvajes heridos o enfermos y se les procuran cuidados veterinarios y alimento hasta que son capaces de valerse por sí mismos. Entonces, se les libera en su hábitat. Son de una gran importancia para la conservación de las especies, sobretodo las que se encuentran en peligro de extinción o vulnerables. El contacto con los animales debe ser el mínimo para evitar la humanización de los mismos y no modificar su comportamiento para que puedan sobrevivir una vez reintroducidos en la naturaleza.

En algunos centros, como en el que estuve, también se crían especies en peligro de extinción, como la tortuga mediterránea (Testudo hermanni) para intentar recuperar las poblaciones salvajes al introducir las crías en la naturaleza.

Rapaz en un volador del Centro de Recuperación de Fauna Silvestre ‘El Valle’, Murcia. Foto tomada de Murcia enclave ambiental

Desgraciadamente, algunos animales son irrecuperables, debido a sus heridas o comportamiento, así que en el centro había algunos ejemplares de rapaces, como el azor (Accipiter gentilis) para ser ejemplo en educación y sensibilización ambiental.

Si te encuentras un animal herido, NUNCA intentes quedártelo o intentar tratarlo ni alimentarlo: probablemente causes un mal mayor. Avisa siempre a uno de estos centros o a las autoridades locales. Aquí tienes una lista de los centros de recuperación de fauna salvaje de toda España. Ellos tienen las instalaciones y conocimientos adecuados para tratar estos animales.

1. LIMPIAR, LIMPIAR… Y MÁS LIMPIAR

La primera información que me dieron cuando ingresé en el centro fue: “el 80% del tiempo de este trabajo es limpiar las instalaciones de los animales. Pero el 20% restante es tan gratificante que vale la pena”.

El director tenía razón. Es un trabajo en el que te vas a manchar, y si eres un poco aprensivo, no es para a ti o deberás acostumbrarte (y créeme, a casi todo se acostumbra uno, limpiar no fue lo más duro a lo que me enfrenté). Pero ver como sale adelante un animal que has cuidado tu, no tiene precio.

2. LA MARAVILLA DE TRABAJAR EN PLENA NATURALEZA

El sueño de la muchos biólogos es trabajar en contacto directo con la naturaleza. Estos centros suelen estar en ella, lo que da la posibilidad de trabajar al aire libre, lejos del estrés y contaminación de la ciudad. A veces llueve, hace un sol de justicia o las bajas temperaturas te hielan las manos y te cortan la piel. Pero los momentos buenos son terriblemente reconfortantes. A muchos nos compensa soportar de vez en cuando condiciones meteorológicas adversas en lugar de estar encerrados en una oficina sin ventanas durante 8 o más horas.

En mi caso además, había un par de instalaciones adjuntas fuera del centro a las que había que ir diariamente dando un paseo por el bosque, con el atractivo y adrenalina añadida (sobretodo si te encontrabas con un jabalí) de ver animales  y vegetales en su hábitat.

Parque Natural del Montseny. Foto de Mireia Querol

El trabajo de campo se completaba con el de laboratorio y sala de curas: análisis de heces, sangre, músculo… para detectar la presencia de parásitos, tanto en animales acabados de llegar, futuros reintroducidos y muertos: las autopsias permiten tener un registro sobre posibles enfermedades y epidemias de la fauna local.

3. DAR VIDA… PERO TAMBIÉN QUITARLA

Además de mantener las condiciones higiénicas adecuadas, la principal ocupación que tuve fue alimentar a los animales.  En aquel momento había mamíferos como erizos, tejones o zorros a los que se alimentaba con pienso y suplementos como gusanos para los erizos.

Para las aves rapaces, unos de los inquilinos más frecuentes, la dieta se basaba sobretodo en pollitos y ratones. Los pollitos se compraban congelados, simplemente había que planificar la descongelación y dejarlos en sus instalaciones. En un caso tuve que alimentar a mano un autillo (Otus scops) con el ala rota, por lo que el contacto con el animal fue inevitable. Y no creáis, dar de comer a una rapaz nocturna con pinzas, por pequeña que sea, ¡es tarea complicada la primera vez!

Autillo (Otus cops). Foto de Mario Cea

Los ratones en cambio, los manteníamos vivos. Por ética y riesgo de que dañaran al animal, había que matarlos con el menor sufrimiento posible antes de servirlos como alimento. Aprender la técnica y realizarla correctamente, crea un sentimiento de contradicción, por lo que lo mejor en enfocar la atención hacia el animal que intentas salvar, como un halcón peregrino (Falco peregrinus), una víbora (Vipera aspis), un cárabo (Strix aluco), cernícalos (Falco tinnunculus),  un azor (Accipiter gentilis)… Para los herbívoros, como las tortugas mediterráneas (Testudo hermanni), era mucho más fácil preparar su alimento. Y lo más bonito, dar biberón (bueno, jeringa) a una cría de ardilla (Sciurus vulgaris).

Enfermera alimentando una cría de ardilla. Foto de Ezequiel Becerra

El momento más duro es en el que tienes que eutanasiar a un animal. Desgraciadamente, algunos llegan en tan mal estado, que no se puede hacer nada por salvarlos. En otros casos, si se trata de especies no prioritarias (como gaviotas, palomas, especies invasoras…) la falta de recursos y/o legislación dejan como única salida la eutanasia. Para ello se anestesia primero al animal para evitar un sufrimiento innecesario, y luego se eutanasia con una jeringa directamente en el corazón para que sea lo más rápido posible. Encontrar el corazón con el estetoscopio y tener que comprobar que ha dejado de latir es una de las experiencias más desgarradoras que tuve que vivir allí.

La muerte pues también está presente en estos centros. Causa frustración y tristeza ver morir un animal que intentas sacar adelante, o tener que eutanasiarlo para evitarle sufrimiento, pero es una de las dificultades a las que hay que enfrentarse.

4. NOSOTROS, EL PRINCIPAL MOTIVO DEL INGRESO DE ANIMALES HERIDOS

Los animales llegaban al centro a través de los forestales, con los que se tiene comunicación constante, asociaciones u otras instituciones o particulares. En alguna ocasión también nos desplazamos porque era imposible mover al animal: un jabalí (Sus scrofa) de grandes dimensiones atropellado por un tren. Los atropellamientos son una de las causas principales de muerte de animales salvajes. La situación no podía ser más dantesca: lluvia, el animal en la cuneta en un charco de barro y su propia sangre. Fueron momentos difíciles ya que tuvimos que aplicarle dosis de eutanasia más altas de lo normal porque se aferraba a la vida, además de tener que velar por nuestra propia seguridad. Por fin, el sufrimiento terminó para todos. Sucios y tristes, subimos al todoterreno de vuelta al centro.

Zorro atropellado. Foto tomada de 20 minutos

El mascotismo (tenencia de animales salvajes como mascotas) provoca accidentes por negligencia o ignorancia de sus propietarios: fue el caso de un águila a la que cortaron las plumas primarias para que no pudiera volar cuando dejó de ser un pollito inofensivo. Tuvo que pasar por quirófano para hacerle un injerto y esperar que las plumas crecieran en la siguiente muda y aprender a volar.

Los propios animales domésticos también son causantes de heridas graves: no eran raros los casos de tortugas, iguanas… mordidas por perros.

Las trampas, envenenamiento y disparos directos de cazadores, incluso sobre especies protegidas como rapaces, es otra de las causas de tener animales allí. Las aves además, se enfrentan a peligros como tendidos eléctricos, torres de alta tensión, aerogeneradores, cercas de alambre… trampas mortales para muchos de ellos.

Radiografía de águila muerta debido a un disparo de perdigones. Foto tomada de Quo

Eran pocos los casos en que las causas de ingreso al centro eran naturales o imposibles de determinar. De hecho, no recuerdo ninguno.

5. ESA SENSACIÓN AL VER UN ANIMAL RECUPERADO VOLAR HACIA LA LIBERTAD

El momento más maravilloso es aquel en el que el animal está preparado para su regreso a la naturaleza. La planificación del cómo y dónde se hará, el viaje hasta el lugar, la insepección in situ del terreno (y si hay suerte, con el avistamiento de otras especies) el momento en el que abres la jaula… y ves aquellos dos cernícalos que has estado alimentando durante meses, elevarse ansiosos hacia el cielo, tú con los prismáticos en mano para verlos alejarse hacia la inmensidad hasta convertirse en diminutos puntos negros… hasta desaparecer. Nunca antes vi materializada de manera más clara la metáfora de lo que es la libertad. Ese sentimiento, como el amor, no se puede explicar.

Quizá es que es amor, al fin y al cabo.

Foto de portada: Mireia Querol. Buitre leonado (Gyps fulvus) en vuelo sobre la Foz de Lumbier (Navarra, 2007).

*Las fotografías de este artículo no pertenecen a los animales del centro de recuperación, se han buscado a modo de ejemplo de las especies mencionadas en el artículo.

5 experiences in a wildlife rescue center

If you’re a former, present or future biology student this interests you. One of the most rewarding work experiences I ever had was working in a wildlife rescue center. Actually, I worked as a technical assistant veterinary, but allowed me to know how a center like this (led by a biologist) works and have direct contact with wildlife. These are just 5 experiences and lessons learned from that adventure.

WHAT IS A WILDLIFE RECOVERY CENTER?

It is a center where sick or injured wild animals are welcome where they have veterinary care and food until they are able to fend for themselves. Then they are released into the wild. This centers are of great importance for the conservation of the species, especially those that are endangered or vulnerable. The contact with animals should be the minimum to avoid humanizing them and not change their behavior so they can survive once reintroduced in nature.

Some centers also breed in captivity threatened species, such as the Hermann’s tortoise (Testudo hermanni) to try to recover wild populations introducing the offspring in nature.

Eagle flying in the Wildlife recovery center “El Valle”, Murcia. Photo taken from Murcia enclave environmental

Unfortunately, some animals are unrecoverable due to his injuries or behavior, so in the center they lived some birds of prey such as the goshawk (Accipiter gentilis) to be an example in environmental education and awareness.

If you find an injured animal, NEVER try to keep, treat or feed it: probably you’ll cause more injuries. Always call one of these centers or local authorities. They have the facilities and appropriate knowledge to treat these animals.

1. CLEAN, CLEAN AND…  MORE CLEANING

The first information I got when I entered the center was: “80% of the time of this work is to clean the animal facilities. But the remaining 20% ​​is  worth rewarding. “

The director was right. It is a job where you’ll get dirty, and if you’re a little apprehensive, it is not for you or you’ll need to get used (and believe me, you get used to almost everything , cleaning was not the hardest thing I faced). But see how it goes ahead an animal that you have taken care, is priceless.

2. THE WONDER OF WORKING IN THE MIDDLE OF NATURE

The dream of many biologists is working in direct contact with nature. These centers are usually in it, which gives the opportunity to work outdoors, away from the stress and pollution of the city. Sometimes it rains, makes a blazing sun or cold temperatures will freeze your hands and cut your skin. But the good times are terribly comforting. Many of us prefer put up with occasionally adverse weather conditions  rather than being locked in a windowless office for 8 or more hours

In my case we also had a pair of attached facilities outside the center and had to go every day strolling through the woods, with the added appeal and adrenaline (especially if you met a wild boar) to see animals and plants in their habitat.

Natural park of Montseny. Photo by Mireia Querol

The field work was completed by the laboratory and treatment room: analysis of feces, blood, muscle… to detect the presence of parasites in new animals, future reintroduced ones and dead ones: autopsies allow to have a record of possible diseases and epidemics of local fauna.

3. GIVE LIFE… BUT ALSO QUIT LIFE

In addition to maintain proper hygienic conditions, the main occupation that I had was to feed the animals. At that time there were mammals like hedgehogs, badgers or foxes which we fed with fodder and supplements such as worms.

For raptors, one of the most frequent tenants, the diet was based mainly in chicks and mice. The chicks were bought frozen, you just had to plan the thawing and leave them on their premises. In one case I had to hand feed one tawny owl (Otus scops) with a broken wing, so the contact with the animal was inevitable. And feeding a nocturnal bird of prey, althought it was a small one, is complicated task the first time!

Tawny Owl (Otus scops). Photo by Mario Cea

The mice instead were kept alive. By ethics and risk the animal was injured, we had to kill them with the least possible suffering before serving them as food. To learn the technique and do it properly, creates a sense of contradiction, so it’s better to focus on the animal you’re trying to save as a peregrine falcon (Falco peregrinus), a viper (Vipera Aspis), a tawny owl (Strix aluco), kestrels (Falco tinnunculus), a hawk (Accipiter gentilis)… For herbivores, such Hermann’s tortoises (Testudo hermanni), was much easier to prepare their food. And the nicest thing, to feed a baby squirrel (Sciurus vulgaris).

Nurse feeding a baby squirrel. Photo by Ezequiel Becerra

The hardest moment is where you have to euthanize an animal. Unfortunately, some animals are seriously injured and you can not do anything to save them. In other cases, if it is not priority species (such as gulls, pigeons, invasive species…) lack of resources and/or legislation euthanasia is the only solution left. First the animal anesthetized to avoid unnecessary suffering, and then euthanized with a syringe directly into the heart to make it as fast as possible. Find the heart with a stethoscope and have to check it has stopped is one of the most harrowing experiences that I had to live there.

So death is also present in these centers. Causes frustration and sadness see dying an animal you are trying to get ahead, or having to euthanize it to avoid suffering, but it is one of the difficulties it has to be faced.

4. HUMANS, THE MAIN REASON OF INCOME OF WOUNDED ANIMALS

The animals arrived to the center through forest rangers, with which you have constant communication, associations or other institutions or individuals. On occasions we moved because it was impossible to move the animal: a huge wild boar (Sus scrofa) hit by a train. The collisions are a leading cause of death of wild animals. The situation could not be more daunting: rain, the animal on the roadside in a pool of his own blood and mud. Were difficult times as we had to apply higher euthanasia doses than normal because he clung to life, besides having to ensure our own security. Finally, for all of us the suffering ended. Dirty and sad, we get on the jeep back to the center.

Fox hit by a car. Photo taken from 20 minutos

The possession of wild animals as pets causes accidents by negligence or ignorance of their owners: was the case of an eagle which it had cut its primary feathers so he could not fly when it wasn’t a harmless chick anymore. He had to undergo surgery and expect to grow new feathers and learn to fly again.

Pets themselves also causes serious injuries: for example tortoises, iguanas bitten by dogs…

The traps, poisoning and direct shots of hunters , even on protected species like raptors, is another cause of having animals in these centers. Birds also face hazards such as power lines, pylons, wind turbines, wired fences … death traps for many of them.

Dead eagle because shot pellets. Photo taken from Quo

There were few cases where the causes of admission to the center were natural or impossible to determine. In fact, I do not remember any.

5. THAT FEELING WATCHING A RECOVERED ANIMAL FLYING TO FREEDOM

The most wonderful moment is that one in which the animal is ready to return to nature. Planning how and where, taking the journey to the place, checking the surroundings (and if lucky, with the sighting of other species) the moment you open the cage. .. and you see these two kestrels that you have been feeding for months, eager to rise into the sky, you with binoculars in your hand observing them away into the vastness to become tiny black dots… and disappear. I’ve never seen more clearly a metaphor of what freedom is. That feeling, like love, can not be explained.

Maybe it is love, after all

Cover photo: Mireia Querol. Griffon vulture (Gyps fulvus) in flight over the Foz of Lumbier (Navarra, 2007).

* The photos of this post do not belong to the animal rescue center, they are used as an example of the species listed in the post