Arxiu d'etiquetes: heliconius

Mimetismo animal: Ahora me ves…

¿Qué ves en la imagen? ¿Serpientes u orugas? Todos los animales buscan mejorar su supervivencia, y una de las formas más eficaces (así como de las más llamativas) consiste en parecerse a elementos de su entorno, ya sea camuflándose o imitando diferentes rasgos de otros organismos. El mimetismo es un fenómeno complejo y sorprendente que se da en prácticamente todos los grupos de animales conocidos, y en los cuales actúa como un motor evolutivo. ¿Sabes qué clases de mimetismo existen y qué animales lo llevan a cabo? ¿Te animas a descubrirlo en este artículo?

Mimetismo vs camuflaje (o cripsis)

El término “mimetismo” (procedente del griego mimetikos = “imitación”) se usaba inicialmente para describir a las personas capaces de imitar. A partir de 1851 (época en la que afloraron muchas ciencias biológicas), su uso se extiende a otras formas de vida.

Es frecuente encontrarse el término mimetismo como sinónimo de “camuflaje o cripsis”. Aunque son conceptos que se solapan y que a veces se mezclan, en biología se diferencian muy bien:

  • Mimetismo: capacidad que un organismo tiene de imitar algún aspecto de otro organismo (con el que generalmente no guarda relación) y así obtener alguna ventaja.
  • Camuflaje (o cripsis, del griego kryptos, “lo oculto”): capacidad que un organismo tiene de pasar desapercibido en el medio a ojos de sus depredadores (o presas), copiando aspectos de elementos ambientales o desarrollarando una coloración disruptiva que le permita ocultarse.

Algunos autores consideran que el camuflaje sólo hace referencia a la semejanza morfológica de un organismo con elementos del medio, como el sustrato, las plantas o los animales sésiles (es decir, inmóviles) como esponjas o corales (como en la siguiente fotografía), mientras que el mimetismo iría más allá, pues en este caso el organismo imita a otro animal móvil morfológica, fisiológica y/o conductualmente buscando una respuesta en el receptor.

¿Eres capaz de ver al caballito de mar camuflado en esta imagen? (Foto de Stephen Childs, CC).

En resumen: el objetivo del organismo que se mimetiza es engañar a los sentidos de los otros animales con los que convive (vista, oído, olfato…), induciendo en ellos una determinada conducta y obteniendo un beneficio a cambio.

Clases de mimetismo

Existen muchas formas de clasificar los diferentes tipos de mimetismo, pero me centraré en la que los divide según su función básica: mimetismo defensivo y mimetismo no defensivo.

Mimetismo defensivo

El mimetismo defensivo lo desarrollan sobre todo organismos que sufren mucha depredación y cuya supervivencia depende fuertemente del hecho de no ser detectados.

MIMETISMO BATESIANO

Las especies venenosas o incomestibles suelen presentar rasgos muy llamativos que alertan de su peligrosidad (coloración, sonidos); este fenómeno recibe el nombre de aposematismo (cuando el organismo tiene colores muy llamativos que indican que es venenoso o incomestible, hablamos de coloración aposemática). En el mimetismo batesiano, el organismo mimético (que por lo general es inofensivo y comestible) copia los rasgos llamativos de un organismo venenoso o incomestible con el fin de pasar por una especie peligrosa y evitar que lo deprededen.

A la izquierda, serpiente de coral (venenosa); a la derecha, falsa coral o serpiente rey (no venenosa), la cual imita el patrón de coloración aposemática de la serpiente de coral (Fuente de la imagen oakdome.com).

 

MIMETISMO MÜLLERIANO

A veces, en un mismo hábitat conviven varias especies venenosas o incomestibles cuyas poblaciones están sometidas a mucha depredación. En algunos de estos casos, cuando una de estas especies desarrolla un rasgo que alerta de su peligrosidad a sus posibles depredadores, las demás la imitan y desarrollan ese mismo rasgo (a diferencia del mimetismo batesiano, TODAS son peligrosas).

Imaginemos que todas estas especies acaban adquiriendo una coloración llamativa: cuando el depredador ataque a una de las especies y salga malparado, asociará la coloración llamativa a la peligrosidad del animal y no atacará a otras especies con la misma coloración. De esta forma, la presión de depredación se reparte entre todas las especies, pues con que el depredador ataque a una sola de estas especies ya no atacará a las demás.

Distintas formas geográficas de Heliconius erato (fila de arriba) y formas geográficas de Heliconius melpomene (fila de abajo). H. melpomene es una especie neotropical ampliamente distribuida y bien conocida debido a los patrones de coloración que presenta en sus diferentes localizaciones. A lo largo de todo su rango de distribución, esta especie es mimetizada por otra especie menos abundante, H. erato. Ambas tienen un sabor desagradable para los depredadore (Fuente de la imagen: heliconius.org).

 

MIMETISMO MERTENSIANO O EMSLEYANO

Se trata de un mimetismo poco frecuente (algunos pocos casos en serpientes). En este caso, una especie peligrosa adopta una rasgo aposemático (p.e. la coloración) de otra especie menos peligrosa que ella. ¿En qué aspecto puede serle esto útil?:

Mimetismo_MertensianoEn este primer escenario, vemos que el depredador que se come al organismo peligroso muere (p.e. por ser venenoso), por lo que la información “este animal es venenoso y mortal, no te lo comas” no tendrá oportunidad de transmitirse al resto de la población y menos aún a las siguientes generaciones; así, continuarán siendo depredados. Por otro lado, el depredador que se come a la especie menos venenosa y vive tendrá la oportunidad de transmitir esa misma información al resto de la población, por lo que dejarán de depredarlo.

Ante esta situación, ¿qué hace el organismo más venenoso? Imitar la coloración del organismo menos venenoso con el fin de que los depredadores que se coman a estas especies poco venenosas y vivan aprendan que todos los organismos con esa misma coloración son peligrosos.

Mimetismo no defensivo

Dentro del mimetismo no defensivo, uno de los más importantes es el mimetismo agresivo o Peckhammiano.

MIMETISMO AGRESIVO O PECKHAMMIANO

A diferencia del mimetismo defensivo, en este caso es el organismo depredador (o parásito) el que adopta las características de una especie poco o nada dañina (o incluso beneficiosa en algunos casos para el receptor), evitando ser detectados por sus presas u hospedadores.

peses
Plagiotremus rhinorhynchos (derecha), especie mimética agresiva de Labroides dimidiatus o pez limpiador (izquierda). Plagiotremus rhinorhynchos (fam. Blenniidae) imita morfológicamente y conductualmente a los juveniles de Labroides dimidiatus (Perciforme). Muchos peces se adentran en los corales con el fin de ser limpiados de parásitos por estos peces; aprovechando esta situación, P. rhinorhynchos se acerca a dichos peces, modifica su morfología y comportamiento para hacerse pasar por peces limpiadores, y les propicia pequeños bocados para alimentarse (Imágenes: izquiera por Karelj, CC y derecha por JennyHuang, CC).

 

En algunos casos, el mimetismo agresivo puede ser confundido con el camuflaje o cripsis, pues, como ya hemos comentado al principio, a veces estos conceptos se solapan y sus diferencias no quedan claras: es el caso de algunas especies de peces abisales que presentan los radios de sus aletas dorsales en forma de “cebos”. Estos cebos  imitan a veces la forma de sus presas, de manera que éstas se sienten atraídas por ellos. Algunos autores proponen que la presa sería el organismo modelo mediante el cual el depredador habría modificado su aleta dorsal.

fotonoticia_20141125173234-680849_640
Pez abisal en una escena de la película de Pixar “Buscando a Nemo” (©, 2003).

 

abyss-angler2
Pez abisal…algo más real (con su cebo luminoso) (Fuente de la imagen: http://www.bogleech.com/nature/).

Caso curioso: el automimetismo

El automimetismo (también conocido como mimetismo intraespecífico) es un caso particular de mimetismo que tiene lugar cuando, dentro de una misma especie, un organismo desarrolla alguna parte de su cuerpo que imita a otra parte del mismo o bien cuando un organismo imita algún carácter de un conspecífico. El objetivo: obtener algún beneficio de otro organismo, disuadir a los depredadores o pasar inadvertido a ojos de las presas.

8757890953_215354a10f_c
El búho pigmeo (Glaucidium californicum) posee dos manchas de color oscuro detrás de su cabeza que imitan dos grandes ojos (Imagen de Michael Durham).

El mimetismo hace que los animales…¡Evolucionen!

Muchos fenómenos hacen que los animales cambien, pero el mimetismo es uno de los que hace que estas transformaciones tengan lugar de forma más rápida (¿Quieres aprender más sobre evolución? visita este artículo de Mireia).

Estos cambios pueden darse a mayor o menor velocidad. Así pues, ¿qué pasa con los animales que mimetizan a otros? Los organismos miméticos se encuentran en constante presión selectiva para parecerse cada vez más a sus modelos con el fin de pasar desapercibidos y mejorar su supervivencia, pero al mismo tiempo los organismos imitados, los receptores, también se encuentran bajo selección, pues éstos afinan su capacidad para discernir entre los modelos y los imitadores.

.            .             .

Así pues, el mimetismo es un motor evolutivo increíble: una lucha constante entre los organismos miméticos por pasar desapercibidos y de los receptores por agudizar sus sentidos y habilidades para detectarlos.

REFERENCIAS

  • Bone Q., More R. Biology of fishes. 3a ed. Taylor & Francis.
  • Campbell, N.A., Reece J. B. 2007. Biología. Ed. Médica Panamericana.
  • Cheneya K.L., N. Justin M. 2009. Mimicry in coral reef fish: how accurate is this deception in terms of color and luminance?. Behavoural ecology, Oxford Journals. Vol 20. P. 459-468.
  • Harper D. Online Etymology Dictionary.
  • Kashyap H. V. 2001. Advanced Topics In Zoology. Ed. Orient Blackswan.
  • Sarmiento O.F., Vera F., Juncosa E. J. 2000. Diccionario de ecología: paisajes, conservación y desarrollo sustentable para Latinoamérica. Ed. Abya Yala.

Fuente de la imagen de portada: www.yedirenkhaber.com.

Difusió-castellà

Mimetisme animal: Ara em veus…

Què veus en la imatge? ¿Serps o erugues? Tots els animals busquen millorar la seva supervivència, i una de les formes més eficaces (així com una de les més cridaneres) consisteix en assemblar-se a elements del seu entorn, ja sigui camuflant-se o imitant diferents trets d’altres organismes. El mimetisme és un fenomen complex i sorprenent que es dóna en pràcticament tots els grups d’animals coneguts, i dins els quals actua com un motor evolutiu. Saps quines classes de mimetisme existeixen i quins animals els duen a terme? T’animes a descobrir-ho a través d’aquest article?

Mimetisme vs camuflatge (o cripsi)

El terme “mimetisme” (procedent del grec mimetikos = “imitació”) s’usava inicialment per descriure a les persones capaces d’imitar. A partir de 1851 (època en la que van sorgir moltes ciències biològiques), el seu ús s’estén a altres formes de vida.

És freqüent trobar-se el terme mimetisme com a sinònim de “camuflatge o cripsi”. Encara que són conceptes que es solapen i que sovint es barregen, en biologia es diferencien molt bé:

  • Mimetisme: capacitat que un organisme té d’imitar algun aspecte d’un altre organisme (amb el que generalment no té cap mena de relació) i així obtenir algun avantatge.
  • Camuflatge (o cripsi, del grec kryptos, “allò ocult”): capacitat que té un organisme de passar desapercebut al seu medi a ulls de possibles depredadors (o preses), copiant aspectes d’elements ambientals o desenvolupant una coloració disruptiva que li permeti ocultar-se.

Alguns autors consideren que el camuflatge només fa referència a la semblança morfològica d’un organisme envers elements del medi, com el substrat, les plantes o els animals sèssils (és a dir, immòbils) com esponges o coralls (com en la següent fotografia), mentre que el mimetisme aniria més enllà: l’organisme imita a un altre animal mòbil morfològica, fisiològica i / o conductualment amb l’objectiu de provocar una resposta en el receptor.

Ets capaç de veure el cavallet de mar camuflat en aquesta imatge? (Foto de Stephen Childs, CC).

En resum: l’objectiu de l’organisme que es mimetitza és enganyar els sentits dels altres animals amb els que conviu (vista, oïda, olfacte ), induint en ells una determinada conducta i obtenint un benefici a canvi.

Classes de mimetisme

Existeixen moltes formes de classificar els diferents tipus de mimetisme, però em centraré en la que els divideix segons la seva funció bàsica: mimetisme defensiu i mimetisme no defensiu.

Mimetisme defensiu

El mimetisme defensiu el desenvolupen sobretot organismes que pateixen molta depredació i la supervivència dels quals depèn fortament del fet de no ser detectats.

MIMETISME BATESIÀ

Les espècies verinoses o incomestibles solen presentar trets molt cridaners que alerten de la seva perillositat (coloració, sons); aquest fenomen rep el nom d’aposematisme (quan l’organisme colors molt cridaners que indiquen que és verinós o incomestible, parlem de coloració aposemàtica). En el mimetisme batesià, l’organisme mimètic (que en general és inofensiu i comestible) copia els trets cridaners d’un organisme verinós o no comestible per tal de passar per una espècie perillosa i evitar que el deprededin.

A l’esquerra, serp de corall (verinosa); a la dreta, falsa corall o serp rei (no verinosa), la qual imita el patró de coloració aposemàtica de la serp de corall (Font de la imatge: oakdome.com).

 

MIMETISME MÜLLERIÀ

A vegades, en un mateix hàbitat conviuen diverses espècies verinoses o incomestibles les poblacions de les quals estan sotmeses a molta depredació. En alguns d’aquests casos, quan una d’aquestes espècies desenvolupa un tret que alerta de la seva perillositat als seus possibles depredadors, les altres la imiten i desenvolupen aquest mateix tret (a diferència del mimetisme batesià, TOTES són perilloses).

Imaginem que totes aquestes espècies acaben adquirint una coloració cridanera: quan el depredador ataqui a una de les espècies i surti malparat, associarà la coloració cridanera a la perillositat de l’animal i no atacarà a altres espècies amb la mateixa coloració. D’aquesta manera, la pressió de depredació es reparteix entre totes les espècies, ja que només que el depredador ataqui a una sola d’aquestes espècies ja no atacarà les altres.

Diferents formes geogràfiques de Heliconius Erato (fila de dalt) i formes geogràfiques de Heliconius Melpomene (fila de sota). H. Melpomene és una espècie neotropical àmpliament distribuïda i ben coneguda a causa dels patrons de coloració que presenta en les seves diferents localitzacions. Al llarg de tot el seu rang de distribució, aquesta espècie és mimetitzada per una altra espècie menys abundant, H. Erato. Totes dues tenen un gust desagradable per als depredadors (Font de la imatge: heliconius.org).

 

MIMETISME MERTENSIÀ O EMSLEYÀ

Es tracta d’un mimetisme poc freqüent (alguns pocs casos en serps). En aquest cas, una espècie perillosa adopta una tret aposemàtic (p.ex. la coloració) d’una altra espècie menys perillosa que ella. En quin aspecte pot ser-li això útil ?:
Mimetisme_cat

En aquest primer escenari, veiem que el depredador que es menja a l’organisme perillós mor (p.ex. per èsser verinós), de manera que la informació aquest animal és verinós i mortal, no te’l mengisno tindrà oportunitat de transmetre’s a la resta de la població i menys encara a les següents generacions; així, continuaran sent depredats. D’altra banda, el depredador que es menja a l’espècie menys verinosa i viu, tindrà l’oportunitat de transmetre aquesta mateixa informació a la resta de la població, de manera que deixaran de depredar-lo.

Davant d’aquesta situació, què fa l’organisme més verinós? Imitar la coloració de l’organisme menys verinós per tal que els depredadors que es mengin a aquestes espècies poc verinoses i visquin, aprenguin que tots els organismes amb aquesta mateixa coloració són perillosos.

Mimetisme no defensiu

Dins el mimetisme no defensiu, un dels més importants és el mimetisme agressiu o Peckhammià.

MIMETISME AGRESIU O PECKHAMMIÀ

A diferència del mimetisme defensiu, en aquest cas és l’organisme depredador (o paràsit) el que adopta les característiques d’una espècie poc o gens nociva (o fins i tot beneficiosa en alguns casos pel receptor), evitant ser detectats per les seves preses o hostes.

peses
Plagiotremus rhinorhynchos (dreta), espècie mimètica agressiva de Labroides dimidiatus o peix netejador (esquerra). Plagiotremus rhinorhynchos (fam. Blènnid) imita morfològicament i conductualment als juvenils de Labroides dimidiatus (Perciforme). Molts peixos s’endinsen en els corals per tal de ser netejats de paràsits per aquests peixos; aprofitant aquesta situació, P. rhinorhynchos s’acosta a aquests peixos, modifica la seva morfologia i comportament per fer-se passar per peixos netejadors, i els propicia petits mossos per alimentar-se (Imatges: izquiera per Karelj, CC  i dreta per JennyHuang, CC).

En alguns casos, el mimetisme agressiu pot ser confós amb el camuflatge o cripsi, doncs, com ja hem comentat al principi, de vegades aquests conceptes es solapen i les seves diferències no queden gaire clares: és el cas d’algunes espècies de peixos abissals que presenten els radis de les seves aletes dorsals en forma de “esquers“. Aquests esquers de vegades imiten la forma de les seves preses, de manera que aquestes se senten atretes per ells. Alguns autors proposen que la presa seria l’organisme model mitjançant el qual el depredador hauria modificat la seva aleta dorsal.

fotonoticia_20141125173234-680849_640
Peix abissal en una escenda de la pel·lícula de Pixar “Buscant a Nemo” (©, 2003).
abyss-angler2
Peix abissal…una mica més real (amb el seu esquer lluminós) (Font de la imagen: http://www.bogleech.com/nature/).

Cas curiós: l’automimetisme

L’automimetisme (també conegut com a mimetisme intraespecífic) és un cas particular de mimetisme que lloc quan, dins d’una mateixa espècie, un organisme desenvolupa alguna part del seu cos que imita a una altra part del mateix o quan un organisme imita algun caràcter de d’algun conspecífic. L’objectiu: obtenir algun benefici d’un altre organisme, dissuadir els depredadors o passar inadvertit a ulls de les preses.
8757890953_215354a10f_c
El mussol pigmeu (Glaucidium californicum) posseeix dues taques de color fosc darrere del seu cap que imiten dos grans ulls (Imatge de Michael Durham).

El mimetisme fa que els animals…Evolucionin!

Molts fenòmens fan que els animals canviïn, però el mimetisme és un dels que fa que aquestes transformacions tinguin lloc de manera més ràpida (Vols aprendre més sobre evolució? Visita aquest article de la Mireia!).

Aquests canvis poden donar-se a més o menys velocitat. Així doncs, què passa amb els animals que mimetitzen a altres? Els organismes mimètics es troben en constant pressió selectiva per assemblar-se cada vegada més als seus models amb la finalitat de passar desapercebuts i millorar la seva supervivència, però al mateix temps els organismes imitats, els receptors, també es troben sota selecció, ja que aquests afinen la seva capacitat per discernir entre els models i els imitadors.

.            .             .

Així doncs, el mimetisme és un motor evolutiu increïble: una lluita constant entre els organismes mimètics per passar desapercebuts i dels receptors per aguditzar els seus sentits i habilitats per detectar-los.

REFERÈNCIES

  • Bone Q., More R. Biology of fishes. 3a ed. Taylor & Francis.
  • Campbell, N.A., Reece J. B. 2007. Biología. Ed. Médica Panamericana.
  • Cheneya K.L., N. Justin M. 2009. Mimicry in coral reef fish: how accurate is this deception in terms of color and luminance?. Behavoural ecology, Oxford Journals. Vol 20. P. 459-468.
  • Harper D. Online Etymology Dictionary.
  • Kashyap H. V. 2001. Advanced Topics In Zoology. Ed. Orient Blackswan.
  • Sarmiento O.F., Vera F., Juncosa E. J. 2000. Diccionario de ecología: paisajes, conservación y desarrollo sustentable para Latinoamérica. Ed. Abya Yala.

Font de la imatge de portada: www.yedirenkhaber.com.

Difusió-català

Animal mimicry: now you see me…

What do you see in the picture above? Maybe snakes… or maybe not? All animals try to enhance their survival rates, and one of the most effective ways to achieve this goal is by looking similar to some environmental elements, either by camouflaging or by imitating traits from other organisms. Mimicry is a complex and surprisingly phenomenon present in almost every animal taxa acting as an evolutionary driving force. Do you know what types of mimicry exist and which animals do perform each one? Are you ready to read more about this topic? If that’s the case, keep reading!

Mimicry vs camouflage (or crypsis)

The word mimicry (that derives from the Greek term mimetikos = “imitation”) was firstly being used to describe people who have the ability to imitate. From 1851 on, its use extended to other life forms.

Sometimes, the term mimicry is used as a synonym of “camouflage or crypsis”. Although these two words are sometimes confused and used equally, from a biological point of view they are well differentiated terms:

  • Mimicry: the ability an organism develops to imitate one or more traits from another organism (with which it’s unrelated) so that it can obtain some benefit.
  • Camouflage (or crypsis, from the Greek word kryptos = “hidden”): the ability an organism has to be unnoticed by its predators (or prays) by copying some environmental traits or by developing a disruptive coloration that allows it to hide.

Some authors consider that camouflage includes only to the ability an animal has for imitating morphological traits from some environmental elements, such as different natural surfaces, plants or even sessile animals (i.e. immobile animals) like corals and sponges (as you can see on the picture below). On the other hand, mimetic animals go further and try to imitate not only morphological traits, but physiological and behavioral, looking for a response from other animals.

Can you see the camouflaged seahorse? (Picture by Stephen Childs, CC).

To sum up: the main objective of mimetic animals is to trick the senses (e.g. sight, hearing, smell…) of the other organisms they live with, in order to induce them a specific behavior that gives mimetic animals a benefit in return.

Types of mimicry

There are different ways to classify the different types of mimicry, but I will show you two main groups of mimicry, in which we will see different subtypes: defensive mimicry and non-defensive mimicry.

Defensive mimicry

The defensive mimicry is specially performed by animals that have lots of predators, so their survival rates depend on avoiding their predators.

BATESIAN MIMICRY

Venomous and poisonous animals tend to develop flashy traits (especially flashy morphological traits, like coloration and menacing sounds) which alert other animals about their danger. This phenomenon is known as aposematism (when an animal has a flashy coloration we talk about aposematic coloration). In the Batesian mimicry, the mimetic organism (that is usually harmless and edible) copies the flashy traits of a venomous or poisonous organism present in its habitat in order to make predators think it’s a harmful species. Thus, the mimetic organism avoids being caught and eaten by predators.

Poisonous Coral Snake (on the left) and non-poisonous Scarlet King Snake or False Coral Snake (on the right). The second one imitates the aposematic coloration of the first one (Source: oakdome.com).

 

MÜLLERIAN MIMICRY

Sometimes, there are various poisonous or venomous species coexisting at the same time in the same habitat that are all being very hunted by predators (and sometimes by the same predator). In some of these cases, even when only one of these species has an aposematic trait to dispel predators, the rest of them try to mimic it and develop this trait (or traits). In contrast with de Batesian mimicry, in this model all species are harmful at some degree.

Try to think that all these species finally develop the same aposematic coloration: when predators prey on one of these species and are harmed in result, probably they won’t attack again any species that has the same coloration pattern. Thus, predation pressure will be distributed within the species matrix.

Different geographical forms of both Heliconius erato (top row) and Heliconius melpomene (bottom row). Heliconius melpomene is a widespread neotropical species well known for its geographic diversity in color pattern. Throughout its range, H. melpomene is co-mimetic with Heliconius erato (which is generally less abundant than H. erato). Both have a disgusting flavor when being eaten (source: heliconius.org).

 

MERTENSIAN MIMICRY

This is an unusual type of mimicry (only a few cases in snakes are known), and it occurs when a harmful species copies an aposematic trait (e.g. coloration) of a less dangerous organism. What could this mechanism be useful for?

Mimetisme_angIn the picture above, we can see that predators that feed on a harmful organism die (e.g. because it’s poisonous), so that the information “this animal is poisonous and mortal, don’t eat it!” won’t be transmitted to the rest of the predator population nor the next generations of predators. Thus, this harmful prey will remain preyed by predators. On the other hand, predators that feed on a less harmful prey and stay alive will have the chance to transmit this information to the rest of the population, so that predators will stop feeding on this prey.

In light of this situation, what do the most harmful organisms do? they try to imitate the aposematic traits of less harmful organisms (like coloration or shape) so that predators that feed on these less harmful organisms and stay alive, learn that all organisms with the same traits are dangerous. So, the predation pressure will fall for all preys.

Non-defensive mimicry

One of the most important types of mimicry within the non-defensive mimicry is the Peckhammian mimicry.

AGRESSIVE OR PECKHAMIAN MIMICRY

Unlike defensive mimicry, in this case are predators (or parasites) the ones that develop the traits of a more or less harmless species (or even of a beneficial one) in order to be unnoticed by their preys or hostages.

peses
Plagiotremus rhinorhynchos (on the right) is an aggressive mimetic species that imitates another fish known as Laborides dimidiatus or bluestreak cleaner wrasse. Plagiotremus rhinorhynchos (family Blenniidae) imitates youth specimens of Labroides dimidiatus (family Labridae) both morphologically and behaviorally. Many species of fishes enter corals in order to be cleaned from parasites by Labroides dimidiatus. Taking advantage of this situation, P. rhinorhynchos get close to these coral fishes by mimicking the bluestreak cleaner wrasse in order to feed on their tissues (Pictures: the left one by Karelj, CC  and the right one by JennyHuang, CC).

Aggressive mimicry can be confused with some camouflage or crypsis mechanisms, as sometimes these two terms can be overlapped or maybe show no evident differences. This is the case of some abyssal fish species which have one or more filaments of their dorsal fins transformed into lures (sometimes these lures are bioluminescent). These lures sometimes mimic the shape of the abyssal fish’s preys, so those preys feel strongly attracted by them. Some authors propose that preys could be the model organisms and that abyssal fishes would modified their dorsal fin through an evolutionary process.

fotonoticia_20141125173234-680849_640
Abyssal fish on a photogram from the film ‘Finding Nemo’ (© Pixar, 2003).
abyss-angler2
Abyssal fish…a way more real than the one showed above (with its luminescent lure) (Image source: http://www.bogleech.com/nature/).

A curious case: the automimicry

The automimicry (also known as intraspecific mimicry) is a special case of mimicry that takes place when an organism transforms some part of its body in order to seems like another part of its own body or even of the body of another member of its species (e.g. a male that mimics a trait from females). The objectives of this type of mimicry are to obtain some benefit from other organisms or maybe to be unnoticed by their predators or preys.

8757890953_215354a10f_c
The northern pygmy owl (Glaucidium californicum) has two big dark spots behind its head which remind of two big eyes (picture by Michael Durham).

Mimicry makes animals to evolve!

Mimicry is one of the processes that makes animals to evolve faster (do you want to learn more about evolutionary processes? Enter this link!).

These changes may occur in a higher or lower speed. So, what about those animals that mimic other organisms? Mimetic animals are in constant selective pressure to look more like their models in order to go unnoticed and improve their survival, but at the same time imitated organisms (the models) are also under selection to sharp their ability to discern between models and imitators.

.            .             .

Thus, mimicry is an incredible evolutionary engine: a perpetual struggle between mimetic organisms and imitated ones in order to improve their respective survivals.

REFERENCES

  • Bone Q., More R. Biology of fishes. 3a ed. Taylor & Francis.
  • Campbell, N.A., Reece J. B. 2007. Biología. Ed. Médica Panamericana.
  • Cheneya K.L., N. Justin M. 2009. Mimicry in coral reef fish: how accurate is this deception in terms of color and luminance?. Behavoural ecology, Oxford Journals. Vol 20. P. 459-468.
  • Harper D. Online Etymology Dictionary.
  • Kashyap H. V. 2001. Advanced Topics In Zoology. Ed. Orient Blackswan.
  • Sarmiento O.F., Vera F., Juncosa E. J. 2000. Diccionario de ecología: paisajes, conservación y desarrollo sustentable para Latinoamérica. Ed. Abya Yala.

Main picture source: www.yedirenkhaber.com.

Difusió-anglès