Arxiu d'etiquetes: heteroptera

Some insects and other arthropods you should not confuse

Untrustworthy and sensational news about insects and arthropods are constantly shared through social networks, spreading tergiversated data and confusing amateur users. As a result, this usually leads to misidentifications and unnecessary alarmism toward harmless organisms.

Here we bring you a brief list of some insects and other arthropods that are usually confused and how to tell them apart. Don’t get tricked!

Spiders VS ‘Anything resembling them’

Spiders (Order Araneae) probably are some of the most feared arthropods among users for two main reasons: they are venomous and there are a lot of other arachnids that resemble them. So, it is quite understandable some people have serious doubts when finding an organism with eight long legs and a grim face.

However, most of these spider-like organisms are harmless and  unable to weave webs:

Harvestmen: unlike other arachnids, harvestmen or daddy longlegs (Order Opiliones) don’t have their body divided into two parts (prosoma and opisthosoma) by a thin waist, so they remind off a ‘ball with legs’. Also, they only have a pair of central eyes very close to each other. They neither have venom glands nor silk glands, so they can’t bite nor weave webs. They live in moist places, caves and near to streams and harvests. They are usually confused with spiders of the Pholcidae family because of their long legs.

Pholcus phalangioides (Pholcidae) (Picture by Olaf Leillinger, CC 2.5)

Harvestman (Picture by Dalavich, CC 3.0)

Solifugae: also known as camel spiders, Solifugae is an order of tropical arachnids characterized for having a segmented body and a pair of conspicuously large chelicerae forwardly projected. However, and despite their menacing appearance, they aren’t venomous (even though they bite can be very painful) nor weave webs. They inhabit desert and arid places, some of them are nocturnal and the diurnal ones move quickly looking for shadows to escape from sunlight.

Camel spider (Picture by Swen Langel, CC 2.0).

Amblypygi: also known as whip spiders or tailless whip scorpions, Amblypygi is an order of tropical arachnids that are neither spiders nor scorpions. Despite their menacing appearance, as it happens with camel spiders, whip scorpions don’t have venom glands. They have a pair of big thorny pedipalps ended in a pincer for grabbing preys, while the first pair of legs, which are filiform and segmented, act as sensory organs (not for walk). They don’t weave webs and have nocturnal habits.

Amblypygi (Picture by José Eugenio Gómez Rodríguez on Flickr, CC 2.0)

Pill bugs VS Pill millipedes

When playing in a park or in some natural place as a kid, you some time probably found a small animal, full of legs that rolled up when being touched.

These organisms are commonly known as woodlice. Woodlice belong to the suborder Oniscidea, a group of terrestrial crustaceans within the order Isopoda. They have a tough, calcarean and segmented exoskeleton, and inhabit moist places.

Armadillidium vulgare, Oniscidea (Picture by Franco Folini, CC 2.5)

Woodlice of the family Armadillidae, also known as pill bugs, are usually confused with pill millipedes (Subphylum Myriapoda, Class Diplopoda, Superorder Oniscomorpha), both groups with a similar external appearance and able to roll up into an almost perfect sphere as a defensive mechanism (convergent evolution).

Glomeris marginata, Oniscomorpha (Picture by Stemonitis, CC 2.5).

To tell them apart, you have to count the total number of legs per segment: if it has only a pair of legs per segment (one at each side of the segment), it is a pill bug; if it has two pairs, it is a pill millipede.

Bees and wasps VS Hoverflies

We talked widely about the main differences between bees and wasps (Order Hymenoptera) in this postThis time, we introduce you the hoverflies or syrphid flies (Order Diptera, Suborder Brachycera, Family Syrphidae), which resemble a lot to bees and wasps.

Resemblance of hoverflies to bees, wasps and bumblebees is a clear example of Batesian mimicry, which we explained widely in this post about animal mimicry. Moreover, hoverflies mimicry goes even further, since some of them also imitate the flight and the hum of these hymenopterans.

Hoverfly (Public domain picture, CC0).

Honey bee (Picture by Andy Murray on Flickr, CC 2.0)

To tell them apart, you have to pay attention to their eyes, antennae and wings: since they are flies, hoverflies have a pair of big compound eyes that occupy almost all their head, very short antennae with eight or less segments and a single pair of wings (the second pair has evolved into small equilibrium organs, the halteres), while wasps, bees and bumblebees have smaller compound eyes that occupy only the sides of the head, longer antennae with ten or more segments and two pairs of functional wings. Moreover, female hoverflies don’t have the abdomen ended in a stinger, so they are completely harmless.

Ladybugs VS Pyrrhocoris apterus

If you look for ladybugs pictures on Internet, you’d probably find a picture of this insect:

Public domain picture (CC0)

This is Pyrrhocoris apterus, a very common insect in the Palearctic area (from Europe to China) and recorded to the USA, Central America and India. You can find it on common mallows (Malva sylvestris), from which they eat seeds and sap, and they usually congregate in big groups because of their gregarious behavior.

Ladybugs are coleopterans (Order Coleoptera) with a more or less globular shape; they are carnivorous (with a diet based mainly on the intake of aphids) and can fly. Their first pair of wings are hard (elytra) and form a kind of shield that encloses the second pair of membranous wings.

Ladybug Coccinella septempunctata (Public domain picture, CC0)

On the other hand, Pyrrhocoris apterus is a bug (Order Heteroptera) with a depressed body, phytophagous habits and, unlike ladybugs and other bugs, it is unable to fly. Moreover, it doesn’t have a hardened shield.

Mantises VS Mantidflies

Mantises (Order Dyctioptera), which were widely addressed in this post, are very alike to this insect:

Mantispa styriaca (Picture by Gilles San Martin on Flickr, CC 2.0)

This insect belongs to the family Mantispidae (Order Neuroptera), also known as mantidflies or mantispids. This group is very well represented in tropical and subtropical countries, and just a few species are known from Europe. They have a pair of raptorial legs like those of Mantodea which they use for grabbing their preys.

Neuropterans, like mantidflies, green lacewings and antlions, have two pairs of similar sized wings with a very complex and branched venation. In Mantodea, the first pair of wings are smaller and harder than the second one, which are membranous and functional for flying; also, this second pair doesn’t have such a complex venation like that of neuropterans.

Mantodea (Picture by Shiva shankar, CC 2.0)

Mantidflies of the genera Climaciella and Entanoneura have a body coloration like that of some wasps, but they are totally harmless.

Climaciella brunnea (Picture by Judy Gallagher on Flickr, CC 2.0)

Mosquitoes VS Crane flies

Have you ever seen a giant mosquito and dreaded its bite? Well, you can stop being afraid of it.

These giant ‘mosquitoes’ (Order Diptera), which are commonly known as crane flies or daddy longlegs (Family Tipulidae), are totally inoffensive (and somewhat clumsy). They are distributed all over the world and inhabit moist places, like meadows and streams. Adults feed on nectar or don’t feed; in any case, they don’t suck blood!

Females have the abdomen ended in a kind of stinger; however, it is only their sharp ovipositor (not a stinger like those of bees or wasps).

Female crane fly (Picture by Irene Lobato Vila)

Dragonflies VS Damselflies

Both groups belong to the Order Odonata and have very similar appearance and behavior, being very common near sitting waters and lakes.

Two thirds of the Odonata are dragonflies (suborder Anisoptera), while the other third are damselflies (suborder Zygoptera). An easy way to tell them apart is by paying attention to their wings at rest: in dragonflies, wings are held flat and away from the body, while in damselflies they are held folded, along or above the abdomen.

On the other hand, eyes of dragonflies are large and touch in the vertex of the head, of which they occupy most of its surface, while those of dragonflies are smaller and are usually located on the sides of the head.

Dragonfly (Public domain image, CC0)

Damselfly (Picture by Xosema, CC 4.0)

.         .         .

If you know about any other insect or arthropod that can be confused, let us know it by leaving a comment!

References

Algunos insectos y otros artrópodos que no deberías confundir

A través de las redes sociales se comparten con demasiada frecuencia noticias y artículos poco contrastados o sensacionalistas sobre insectos y otros artrópodos. Muchos de estos enlaces dan información poco ajustada y generan confusión entre los usuarios aficionados, llevando a malas identificaciones, a confundir unos organismos con otros y a generar rechazo o alarmismos innecesarios.

En este artículo, te presentamos un pequeño listado de insectos y otros artrópodos que suelen confundirse y te explicamos cómo diferenciarlos. ¡Que no te den gato por liebre!

Arañas VS “Cualquier cosa que se les parezca”

Probablemente las arañas (Orden Araneae) sean de los artrópodos que más inquietudes despiertan por dos motivos: pueden picar y hay muchos organismos que se les parecen. Así pues, es bastante comprensible que la gente tenga dudas de cualquier organismo que presente ocho patas largas y cara de pocos amigos.

Sin embargo, la mayoría de organismos similares a las arañas no son venenosos ni construyen telarañas:

Opiliones: a diferencia de otros arácnidos, los opiliones (Orden Opiliones) carecen de un estrechamiento o cintura que divida su cuerpo en dos partes (prosoma y opistosoma), por lo que a simple vista parecen “una bola con patas”. Además, sólo presentan un par de ojos centrales muy cercanos entre sí. Tampoco presentan glándulas venenosas ni hileras para la síntesis de seda, por lo que no pueden picar ni construir telarañas. Son habituales en lugares húmedos, cuevas y zonas cercanas a riachuelos, así como en cultivos. Suelen confundirse con arañas de la familia Pholcidae por la longitud de sus patas.

Araña de la especie Pholcus phalangioides (Pholcidae) (Imagen de Olaf Leillinger, CC 2.5)

Opilión (Imagen de Dalavich, CC 3.0)

Solífugos: también conocidos como arañas camello, los solífugos (Orden Solifugae) son unos arácnidos tropicales algo particulares, ya que presentan el cuerpo claramente segmentado y unos grandes quelíceros proyectados hacia delante. Sin embargo, y a pesar de la amenazadora apariencia de sus quelíceros, no son venenosos (aunque su mordedura puede ser dolorosa). Tampoco construyen telarañas. Habitan lugares áridos o desérticos; muchos son nocturnos, y los diurnos se mueven activamente en busca de sombras para huir del sol (de ahí su nombre).

Araña camello o solífugo (Imagen de Swen Langel, CC 2.0).

Amblipigios: los amblipigios (Orden Amblypygy) son típicamente tropicales. A pesar de su aparente agresividad, son inofensivos dado que carecen de glándulas venenosas. Sus pedipalpos son grandes, llenos de espinas y acaban en pinza, mientras que el primer par de patas es extremadamente largo, muy fino y articulado. No construyen telarañas y son nocturnos.

Amblipigio (Imagen de José Eugenio Gómez Rodríguez en Flickr, CC 2.0)

Cochinillas de la humedad VS Milpiés

Eres un niño y estás jugando en el campo o un parque y, de repente, bajo una piedra o un tronco húmedo encuentras un pequeño animal con muchas patas y que se hace una bola al tocarlo. Seguro que a más de uno le resulta familiar esta escena.

Bicho bola o cochinilla de la humedad. Las cochinillas pertenecen al suborden Oniscidea, formado por crustáceos terrestres (Orden Isopoda). Su exoesqueleto es rígido, segmentado y calcáreo, y habitan lugares húmedos.

Armadillidium vulgare, Oniscidea (Imagen de Franco Folini, CC 2.5)

Los oniscídeos de la familia Armadillidae, como las cochinillas de la humedad, se confunden fácilmente con los Oniscomorpha, un superorden de milpiés (Subfilo Myriapoda, Clase Diplopoda) de cuerpo corto y de apariencia externa muy similar a los oniscídeos fruto de una evolución convergente. Igual que las cochinillas, también adoptan forma de bola para protegerse.

Glomeris marginata, Oniscomorpha (imagen de Stemonitis, CC 2.5).

Para diferenciarlos, basta con contar las patas que se observan por segmento: si sólo presenta un par (una a cada lado), es una cochinilla; si presenta dos pares (dos a cada lado), es un milpiés.

Abejas y avispas VS Sírfidos

En este artículo tratamos en detalle las diferencias más relevantes entre abejas y avispas (Orden Hymenoptera). En esta ocasión, os presentamos a los sírfidos (Orden Diptera, Suborden Brachycera, Familia Syrphidae), unas moscas que guardan un parecido razonable con estos himenópteros.

La similitud de los sírfidos con abejas, avispas y abejorros constituye un claro ejemplo de mimetismo batesiano, del cual hablamos ampliamente en esta entrada sobre el mimetismo animal.  En este caso, además, su mimetismo va más allá de la coloración, pues algunos imitan el vuelo y el zumbido de estos himenópteros.

Sírfido (Imagen de dominio público, CC0).

Abeja melífera (Imagen de Andy Murray en Flickr, CC 2.0)

Para diferenciarlos, basta con fijarse en los ojos, las antenas y las alas: los sírfidos, como moscas que son, presentan unos ojos muy grandes que ocupan gran parte de la cabeza, unas antenas muy cortas de ocho o menos segmentos (a veces casi inapreciables) y un solo par de alas para volar (el segundo par está reducido formando unos órganos de equilibro diminutos, los halterios), mientras que abejas y avispas presentan unos ojos más reducidos que ocupan sólo los laterales de la cabeza, unas antenas más largas, con diez o más segmentos y dos pares de alas funcionales. Además, las hembras de sírfido no presentan el abdomen terminado en aguijón, así que son inofensivas.

Mariquitas VS Pyrrhocoris apterus

Si buscáis en Internet imágenes de mariquitas, seguro que alguna vez os habéis encontrado con fotografías de este insecto:

Imagen de dominio público (CC0)

Este pequeño insecto es Pyrrhocoris apterus, muy frecuente en el Paleártico (desde Europa hasta China), y citado también en USA, América Central y en la India. Es fácil de observar sobre las malvas (Malva sylvestris), de las cuales ingiere la savia y las semillas, y normalmente aparece en grandes grupos dado su comportamiento gregario (especialmente sus formas inmaduras).

Las mariquitas son escarabajos (Orden Coleoptera) de cuerpo globoso, su alimentación es esencialmente carnívora (pulgones) y pueden volar. Su primer par de alas está endurecido (élitros) formando una especie de caparazón que esconde el segundo par de alas membranoso.

Mariquita de la especie Coccinella septempunctata (Imagen de dominio público, CC0)

En cambio, Pyrrhocoris apterus es una chinche (Orden Heteroptera) de cuerpo deprimido, fitófaga y, al contrario que las mariquitas y otras chinches, no puede volar. Además, no presentan un caparazón endurecido.

Mantis VS Mantíspidos

En esta entrada hablamos ampliamente sobre las mantis (Orden Dyctioptera), las cuales son a primera vista muy similares a este insecto:

Mantispa styriaca (Imagen de Gilles San Martin en Flickr, CC 2.0)

Este insecto pertenece a la familia de los mantíspidos (Orden Neuroptera, Familia Mantispidae), la cual está muy bien representada en países tropicales y subtropicales, y con tan sólo algunas especies conocidas de Europa. Presentan unas patas anteriores raptoras que recuerdan a las de las mantis y con las que sujetan a sus presas, las cuales suelen ser insectos de cuerpo blando.

Los neurópteros, como los mantíspidos, las crisopas o las hormigas león, presentan dos pares de alas de tamaño similar con una venación muy compleja y ramificada. En los mantodeos, en cambio, las primeras son más pequeñas y endurecidas que las segundas, las cuales son grandes y membranosas; además, no presentan una venación tan compleja.

Mantis (Imagen de Shiva shankar, CC 2.0)

Los mantíspidos de los géneros Climaciella y Entanoneura tienen una coloración y un aspecto similar a una avispa, pero son totalmente inofensivos.

Climaciella brunnea (Imagen de Judy Gallagher en Flickr, CC 2.0)

Mosquitos VS Típulas

Seguro que alguna vez has visto una especie de mosquito gigante, de varios centímetros de longitud, y te has asustado pensando en su picadura. Pues bien, no hace falta que te asustes más.

Estos grandes “mosquitos” (Orden Diptera) se conocen como típulas (Familia Tipulidae) y son totalmente inofensivas (y algo torpes). Se distribuyen por todo el mundo y suelen habitar lugares húmedos, como prados y riachuelos. En su forma adulta, se alimentan de néctar o no se alimentan (¡no succionan sangre!), y se dedican exclusivamente a la búsqueda de pareja. Las hembras presentan el abdomen con una terminación que recuerda a un aguijón, hecho que les da un aspecto amenazador; sin embargo, tan sólo se trata del ovopositor con el que realizan la puesta.

Típula (Imagen de Irene Lobato Vila)

Libélulas VS Caballitos del diablo

Ambos grupos pertenecen al Orden Odonata y tienen un aspecto y unos hábitos bastante similares, siendo frecuentes en zonas con aguas estancas o poco móviles.

Unas 2/3 partes de los Odonata son libélulas (suborden Anisoptera), mientras que casi todo el resto son caballitos del diablo (suborden Zygoptera). Una forma rápida y eficaz de diferenciarlos es mediante la observación de sus alas en reposo: en las libélulas, éstas quedan extendidas en posición horizontal con el suelo (no las pliegan), mientras que, en los caballitos del diablo, éstas quedan plegadas en posición vertical.

Por otro lado, los ojos de las libélulas son grandes y se tocan en el vértice de la cabeza, de la cual ocupan una gran superficie, mientras que los de los caballitos del diablo son más pequeños y laterales.

Libélula (Imagen de dominio público, CC0)

Caballito del diablo (Imagen de Xosema, CC 4.0)

.         .         .

Si conoces más insectos u otros artrópodos que generen confusión, ¡no dudes en comentárnoslo!

Referencias

Difusió-castellà

Alguns insectes i altres artròpodes que no hauries de confondre

A través de les xarxes socials es comparteixen amb massa freqüència notícies i articles poc contrastats o sensacionalistes sobre insectes i altres artròpodes. Molts d’aquests enllaços donen informació poc ajustada i generen confusió entre els usuaris aficionats, fet que condueix a males identificacions, a confondre uns organismes amb altres de semblants i a generar rebuig o alarmismes innecessaris.

A continuació, et presentem un petit llistat d’insectes i altres artròpodes fàcils de confondre i t’expliquem com diferenciar-los. Que no et donin gat per llebre!

Aranyes VS “quelcom que se’ls assembli”

Molt probablement, les aranyes (Ordre Araneae) siguin dels artròpodes que més inquietuds desperten per dos motius: piquen i hi ha molts organismes que se’ls semblen. Així doncs, és bastant comprensible que la gent tingui dubtes de qualsevol organisme que presenti vuit potes llargues i cara de pocs amics.

No obstant això, la majoria d’organismes similars a les aranyes no són verinosos ni construeixen teranyines:

Opilions: a diferència d’altres aràcnids, els opiliones (Ordre Opiliones) no presenten un estrenyiment o cintura que divideixi el seu cos en dues parts (prosoma i opistosoma), de manera que a simple vista semblen “una bola amb potes”. A més, només presenten un parell d’ulls centrals molt propers entre si. Tampoc presenten glàndules verinoses ni fileres per a la síntesi de seda, motiu pel qual no piquen ni construeixen teranyines. Són habituals en llocs humits, coves i zones pròximes a rierols, així com en cultius. Se’ls sol confondre amb aranyes de la família Pholcidae per la longitud de les seves potes.

Aranya de l’espècie Pholcus phalangioides (Pholcidae) (Imatge de Olaf Leillinger, CC 2.5)

Opilió (Imatge de Dalavich, CC 3.0)

Solífugs: també coneguts com aranyes camell, els solífugs (Ordre Solifugae) són uns aràcnids tropicals una mica particulars, ja que presenten el cos clarament segmentat i uns grans quelícers projectats cap endavant. Tanmateix, i malgrat l’amenaçadora aparença dels seus quelícers, no són verinosos (encara que la seva mossegada pot ser dolorosa). Tampoc construeixen teranyines. Habiten llocs àrids o desèrtics; molts són nocturns, i els diürns es mouen activament a la recerca d’ombres per fugir del sol (d’aquí el seu nom).

Aranya camell o solífug (Imatge de Swen Langel, CC 2.0).

Amblipigi: els amblipigis (Ordre Amblypygy) són típicament tropicals. Malgrat la seva aparent agressivitat, són inofensius atès que no tenen glàndules verinoses. Els seus pedipalps són grans, plens d’espines i acaben en pinça, mentre que el primer parell de potes és extremadament llarg, molt fi i articulat. No construeixen teranyines i són nocturns.

Amblipigi (Imatge de José Eugenio Gómez Rodríguez a Flickr, CC 2.0)

Porquets de Sant Antoni VS Milpeus

Ets un nen i estàs jugant al camp o un parc i, de sobte, sota una pedra o un tronc humit et pares a mirar un petit animal amb moltes potes i que es fa una bola quan el toques. Segur que a més d’un li resulta familiar aquesta escena.

Probablement es tractés d’un porquet de Sant Antoni. Els porquets de Sant Antoni pertanyen al subordre Oniscidea, format per crustacis terrestres (Ordre Isopoda). El seu exosquelet és rígid, segmentat i calcari, i habiten llocs humits.

Armadillidium vulgare, Oniscidea (Imatge de Franco Folini, CC 2.5)

Els oniscídis de la família Armadillidae, com els porquets, es confonen fàcilment amb els Oniscomorpha, un superordre de milpeus (Subfilo Myriapoda, Classe Diplopoda) de cos curt i d’aparença externa molt similar fruit d’una evolució convergent. De la mateixa manera que els Armadillidae, també es fan una bola per protegir-se.

Glomeris marginata, Oniscomorpha (Imatge de Stemonitis, CC 2.5).

Per diferenciar-los, només cal comptar les potes que tenen a cada segment: si en té un parell (una a cada costat), és un porquet de Sant Antoni; si en presenta dos parells (dos a cada costat), és un milpeus.

Abelles i vespes VS Sírfids

En aquest article vam parlar en detall sobre les diferències més rellevants entre abelles i vespes (Ordre Hymenoptera). En aquesta ocasió, us presentem als sírfids (Ordre Diptera, Subordre Brachycera, Família Syrphidae), unes mosques que guarden una semblança raonable amb aquests himenòpters.

La semblança dels sírfids amb abelles, vespes i borinots constitueix un exemple clar de mimetisme batesià, del qual parlàrem àmpliament en aquesta entrada sobre el mimetisme animal. En aquest cas, a més, el seu mimetisme vas més enllà de la coloració, ja que alguns imiten el vol i el brunzit d’aquests himenòpters.

Sírfid (Imagen de domini públic, CC0).

Abella de la mel (Imatge de Andy Murray a Flickr, CC 2.0)

Per diferenciar-los, només cal fixar-se en els ulls, les antenes i les ales: els sírfids, com mosques que són, presenten uns ulls molt grans que ocupen gran part del cap, unes antenes molt curtes de vuit o menys segments (de vegades gairebé inapreciables) i un sol parell d’ales per volar (el segon parell està reduït formant uns òrgans d’equilibri diminuts, els halteris), mentre que en abelles i vespes, els ulls són més petits i tan sols ocupen els laterals del cap, les antenes són més llargues, amb deu o més segments i presenten dos parells d’ales funcionals. A més a més, les femelles de sírfid no presenten l’abdomen acabat en agulló, així que són inofensives.

Marietes VS Pyrrhocoris apterus

Si busqueu a Internet imatges de marietes, segur que alguna vegada us heu trobat amb fotografies d’aquest insecte:

Imatge de domini públic (CC0)

Aquest petit insecte és Pyrrhocoris apterus, molt freqüent al Paleàrtic (des d’Europa fins a la Xina), i citat també als EUA, Amèrica Central i a l’Índia. És fàcil d’observar sobre les malves (Malva sylvestris), de les quals n’ingereix la saba i les llavors, i normalment apareix en grans grups degut al seu comportament gregari (especialment les seves formes immadures).

Les marietes són escarabats (Ordre Coleoptera) de cos globós, la seva alimentació és essencialment carnívora (pugons) i poden volar. El seu primer parell d’ales està endurit (èlitres) formant una espècie de closca que amaga el segon parell d’ales membranós.

Marieta de l’espècie Coccinella septempunctata (Imatge de domini públic, CC0)

En canvi, Pyrrhocoris apterus és una xinxa (Ordre Heteroptera) de cos deprimit, fitòfaga i, al contrari que les marietes i altres xinxes, no pot volar. D’altra banda, no presenta una closca endurida.

Mantis VS Mantíspids

En aquesta entrada vam parlar àmpliament sobre les mantis (Ordre Dyctioptera), les quals són a primera vista molt similars a aquest insecte:

Mantispa styriaca (Imatge de Gilles San Martin a Flickr, CC 2.0)

Aquest insecte pertany a la família dels mantíspids (Ordre Neuroptera, Família Mantispidae), la qual està molt ben representada en països tropicals i subtropicals, i amb tan sols algunes espècies conegudes d’Europa. Presenten unes potes anteriors raptores que recorden a les de les mantis i amb les que subjecten les preses, les quals solen ser insectes de cos tou.

Els neuròpters, com els mantíspids, les crisopes o les formigues lleó, presenten dos parells d’ales de mida similar amb una venació molt complexa i ramificada. En els mantodeus, en canvi, les primeres són més petites i endurides que les segones, les quals són grans i membranoses; a més, no presenten una venació tan complexa.

Mantis (Imatge de Shiva shankar, CC 2.0)

Els mantíspids dels gèneres Climaciella i Entanoneura tenen una coloració i un aspecte similar a una vespa, però són totalment inofensius.

Climaciella brunnea (Imatge de Judy Gallagher a Flickr, CC 2.0)

Mosquits VS Típules

De ben segur que alguna vegada has vist una mena de mosquit gegant, de diversos centímetres de longitud, i t’has espantat pensant en la seva picada. Doncs bé, no cal que t’espantis més.

Aquests grans “mosquits” (Ordre Diptera) reben el nom de típules (Família Tipulidae) i són totalment inofensives (i una mica maldestres). Es distribueixen per tot el món i solen habitar llocs humits, com prats i rierols. En la seva forma adulta, s’alimenten de nèctar o no s’alimenten (no succionen sang!) i es dediquen exclusivament a la recerca de parella. Les femelles presenten l’abdomen amb una terminació que recorda un fibló, fet que els dóna un aspecte amenaçador; tanmateix, tan sols es tracta de l’ovopositor amb el que realitzen la posta.

Típula (Imatge de Irene Lobato Vila)

Libèl·lules VS Cavallets del diable

Ambdós dos grups pertanyen a l’Ordre Odonata i tenen un aspecte i uns hàbits força similars, sent freqüents en zones amb aigües estancades o poc mòbils.

Unes 2/3 parts dels Odonata són libèl·lules, també conegudes com espiadimonis (subordre Anisoptera), mentre que quasi tota la resta són cavallets del diable (subordre Zygoptera). Una manera ràpida i eficaç de diferenciar-los és mitjançant l’observació de les seves ales en repòs: a les libèl·lules, aquestes queden esteses en posició horitzontal (no les pleguen), mentre que en els cavallets del diable aquestes queden plegades en posició vertical.

D’altra banda, els ulls de les libèl·lules són grans i es toquen en el vèrtex del cap, del que n’ocupen una gran superfície, mentre que els dels cavallets del diable són més petits i laterals.

Libèl·lula o espiadimonis (Imatge de domini públic, CC0)

Cavallet del diable (Imatge de Xosema, CC 4.0)

.         .         .

Si coneixes més insectes o altres artròpodes que generin confusió, no dubtis en comentar-nos-ho!

Referències

 

Sleep tight, don’t let the bed bugs bite!

Have you ever felt uncomfortable when hearing this expression or feared to find your bed infested with bed bugs? Yes, bed bugs exist. However, good news is that not all insects known as ‘bugs’ sting nor live inside our bed sheets.

What bugs really are? Are all of them harmful? Where can we find them? Find out their diversity through this post, and give up thinking that bugs are dangerous!

Which insects are called ‘bugs’?

When talking about ‘bugs’, people are unconscious about the true diversity of these organisms. Bugs, and more exactly true bugs, belong to the Heteroptera suborder, which includes more than 40,000 species worldwide; in fact, they are the largest group of insects with simple metamorphosis. Their most ancient fossil, Paraknightia magnífica, which was found in Australia, has been dated from the late Permian (260-251 MA).

The Heteroptera belong to the Hemiptera order, inside which we can find other suborders which were formerly classified as a single suborder (‘Homoptera’). Some of the suborders once classified as ‘Homoptera’ include some well-known organisms, such as cicadas (Cicadidae) and aphids (Aphididae).

How can we recognize them?

Heteropterans appear in different forms and sizes. The tiniest specimens belong to the Anthocoridae, Microphysidae, Ceratocombidae, Dipsocoridae, Aepophilidae and Leptopodidae families, which are barely visible to the naked eye. Among the largest members there are some species of the Belostomatidae family, such as Lethocerus indicus (6.5-8 cm length). Despite this, they appear as a monophyletic group according to molecular data.

They show at least three synapomorphies:

  1. Piercing-sucking mouthparts, long, forming a stylet.

    Mouthparts of the predator Arilus cristatus (Reduviidae). Picture property of John Flannery on Flicker (CC 2.0).
  2. Paired odoriferous glands.
  3. Four-segmented antennae.

Furthermore, they have forewings (formally known as hemelytra) with both membranous and hardened portions, which gives its name to the group (Heteroptera, from the Ancient Greek ‘hetero’, different; ‘-pteron’, wings).

Pentatomidae. The proximal part of forewings is hardened, while the distal one is membranous. Picture property of Mick Talbot on Flickr (CC 2.0).

Ecology

Life cycle

Heteropterans undergo a simple metamorphosis, so youths or nymphs and adults almost show no differences and cohabit in the same habitat. After hatching, nymphs molt several times until reaching the last nymphal molt, known as imaginal molt, through which they reach adulthood.

Life cycle of heteropterans. Picture property of Encyclopedia Britannica, Inc. (link).

Adults differ from nymphs on having wings, a new disposition of odoriferous glands openings, a different number of tarsal (legs) and antennal segments, ocelli, ornaments (spines and glandular hairs), sexual traits on the terminal abdominal segments and sometimes a different coloration, besides a bigger size and a way harder tegument.

Nezara viridula nymph (Pentatomidae), still wingless. Picture property of S. Rae on Flickr (CC 2.0)

Communication and defense

Specimens of the same species emit volatile pheromones produced by their odoriferous glands as a way of communication. So, they can expel aggregation pheromones and sexual pheromones to gather in a point or to find a mate, respectively. In some species, it has also been documented the emission of sounds produced by stridulation, that is, producing sounds by rubbing together certain body parts.

Heteropterans develop passive and active defense mechanisms:

  • Among passive mechanisms, we can highlight the own body shapes (e. g., smooth and rounded structures which difficult their capture by predators), the inactivity as a way to go unnoticed by other organisms, and the crypsis or mimicry. Some examples of crypsis or mimicry are 1) color mimesis (homocromy) 2) shape mimesis (homotopy), through which they imitate structures of their environment, either plants or animals (e. g. ant-mimicry or myrmecomorphy) and 3) disruptive mimesis, that is, their outlines get blurred with the environment, so it gets difficult for predators to find them.

Leptoglossus occidentalis (Coreidae), with their wide tibiae that look like leaves. Picture property of Giancarlodessi (CC 3.0).

Myrmecoris gracilis (Miridae), a clear example of ant-mimicry or myrmecomorphy. Picture property of Michael F. Schönitzer (CC 4.0).

  • Some active mechanisms are 1) escaping, 2) biting, 3) the detachment of some appendices to confuse predators and 4) the emission of stink or irritating substances by their odoriferous glands, which in most of cases they acquire from plants they feed on. Others emit stridulating sounds.

Life forms and diversity

Even though most people know something about heteropterans due to the famous bed bugs, feeding on blood is far from being the only life form among true bugs.

  • Terrestrial

Most heteropterans inhabit terrestrial environments, either on plants or on the ground as phytophagous (they feed on vegetal fluids) or predators of other insects. There are also some terrestrial heteropterans that feed on roots or on fungi that develop under tree bark. Some examples of terrestrial phytophagous families are Pentatomidae and Coreidae. Among predators, which use their stylet to inoculate proteolytic agents inside their preys to dissolve their content and then suck it, there are a lot of members from Reduviidae family.

  • Aquatic and semiaquatic

Aquatic and semiaquatic forms have special adaptations to live in water, like hydrofuge hairpiles which repel the water. Most of them live in lakes and rivers, either on their surface (semiaquatic) or submerged.

Semiaquatic species usually have long legs and long antennae, which together with the hydrofuge hairpiles let them to stand on water. Water striders (Gerridae), which are very abundant in Europe, are a clear example of this life form.

Water striders (Gerris sp.). Picture property of Webrunner (CC 3.0)

Aquatic species usually have a pair of legs adapted to swim. A good example of this are the members of the family Notonectidae or backswimmers, which have the hind legs fringed for swimming.

Notonecta sp. (Notonectidae). Picture property of Jane Burton/Bruce Coleman Ltd. (link).

Despite living in water, aquatic heteropterans need surface air to breath, so they go out of water periodically. They present different strategies to absorb oxygen, such as swallowing air that goes directly to the respiratory or tracheal system through a siphon (Nepidae) or capturing air bubbles with their hydrofuge hairpiles (Nepidae). Other simply get covered of a tiny air layer using their hydrofuge hairpiles.

  • Hematophagous

Finally, there are heteropterans that feed on blood and live as bird and mammal parasites. This is the case of the Cimicidae family (e. g. Cimex lectularius, the bed bug) and some groups of Reduviidae, such as the members of the subfamily Triatominae, which are also known for being vectors of the Chagas disease in the center and south of America (being Triatoma infestans its main vector).

Cimex lectularius or bed bug nymph. Public domain.

Triatoma sp. (Triatominae). Picture property of Bramadi Arya (CC 4.0).

Scientific interest

  • They help to regulate some wood and crop pests, having an important role in integratative pest management. This is the case of some predator heteropterans from the Reduviidae, Anthocoridae, Miridae, Nabidae and Geocoridae families. However, some phytophagous heteropterans can act as pests too.
  • They have been an interesting scientific model for the study of insect physiology.
  • They are an important element on human diet in some countries, being Pentatomidae one of the most consumed families. Some aquatic heteropterans, such as Lethocerus sp. (Belostomatidae) are very appreciated as food in some Asiatic countries, like Vietnam and Thailand.

Lethocerus sp. Picture property of Judy Gallagher on Flickr (CC 2.0).

  • Some of them are disease vectors or a cause of discomfort. The most classic example is the bed bug (Cimex lectularius), which has become a frequent pest in temperate regions; some Cimidae are also a threat for free range chickens and other farm birds. In America, Triatominae are vectors of different diseases, being the most famous the Chagas disease (transmitted by a protozoan, Trypanosoma cruzi).

.                .                 .

All organisms on Earth are necessary for some reason: you only need to investigate about them. Even the true bugs!

References

Main picture property of Pavel Kirillov on Flickr, with license  Creative Commons 2.0. (link).

¡Que no te piquen las chinches!

Al oír esta expresión, más de uno habrá temido sufrir las picaduras de esos pequeños bichos llamados “chinches” al irse a dormir (especialmente en una cama ajena). Sin embargo, lo cierto es que ni todas las chinches pican, ni todas se esconden en las camas, ni todas son tan pequeñas como estos compañeros nocturnos.

¿Qué son realmente las chinches? ¿Todas son dañinas? ¿Dónde se encuentran? Descubre su diversidad en este artículo, ¡y olvídate de una vez por todas de su mala fama!

¿Qué son?

Al referirse a las chinches, a menudo la gente no es consciente de la gran diversidad que esconden estos organismos, las cual va más allá de la idea de esos pequeños insectos que nos pican mientras dormimos. Las chinches pertenecen al suborden de los Heteroptera, un taxón de distribución cosmopolita que incluye más de 40.000 especies a nivel mundial; de hecho, constituyen el grupo de insectos más grande con metamorfosis sencilla. Su fósil más antiguo, Paraknightia magnifica, data del Pérmico superior en Australia (260-251 MA).

Este suborden se clasifica dentro del orden de los Hemiptera junto con otros subórdenes antiguamente agrupados en uno sólo (“Homoptera”), el cual incluía organismos tan conocidos como las cigarras (Cicadidae) o los pulgones (Aphididae).

¿Cómo los reconocemos?

Los heterópteros presentan un amplio abanico de formas y tamaños, oscilando entre apenas un milímetro a varios centímetros. Los miembros más pequeños pertenecen a las familias Anthocoridae, Microphysidae, Ceratocombidae, Dipsocoridae, Aepophilidae y Leptopodidae, apenas visibles. Entre los miembros más grandes se encuentran algunas especies de la familia Belostomatidae, como Lethocerus indicus con sus 6,5-8 cm de longitud.

A pesar de esto, constituyen un grupo monofilético con, al menos, tres caracteres morfológicos únicos o sinapomorfías:

  1. Piezas bucales de tipo picador-chupador, alargadas en forma de estilete.

    Piezas bucales del depredador Arilus cristatus (Reduviidae). Imagen propiedad de John Flannery en Flicker (CC 2.0).
  2. Glándulas odoríferas pares.
  3. Antenas con 4 segmentos.

Además, sus alas anteriores o hemiélitros se dividen en dos regiones fácilmente diferenciables: una basal endurecida y una distal membranosa, considerado un carácter derivado. De ahí que recibieran el nombre de Heteroptera (del griego “hetero”, diferente; “-pteron”, ala).

Pentatomidae. La parte superior de las alas anteriores está endurecida, mientras que la distal es membranosa. Imagen propiedad de Mick Talbot en Flickr (CC 2.0).

Ecología

Ciclo de vida

Los heterópteros llevan a cabo una metamorfosis sencilla, por lo que juveniles y adultos apenas presentan diferencias y conviven en el mismo hábitat. Tras salir del huevo, los juveniles o ninfas experimentan diversas mudas sucesivas, aumentando su tamaño. Finalmente, tras una última muda conocida como muda imaginal, alcanzan la fase adulta o imago.

Ciclo de desarrollo de los heterópteros. Imagen propiedad de Encyclopedia Britannica, Inc. (link).

Los adultos se diferencian de las ninfas por presentar alas, una nueva disposición de las aberturas de las glándulas odoríferas, un número diferente de segmentos tarsales (patas) y antenales, ocelos, ornamentación (espinas y pelos glandulares), rasgos sexuales en los segmentos terminales del abdomen y, en ocasiones, el patrón de coloración, además de una mayor talla y consistencia del tegumento o exoesqueleto.

Nimfa de Nezara viridula (Pentatomidae), aún carente de alas. Imagen propiedad de S. Rae en Flickr (CC 2.0).

Comunicación y defensa

Los individuos de una misma especie se comunican principalmente mediante la emisión de feromonas volátiles que emiten a través de las glándulas odoríferas, gracias a las cuales pueden agruparse (feromonas de agregación) o reunirse para la reproducción (feromonas sexuales). Aunque menos estudiado, también se han citado casos de especies que emiten sonidos por estridulación, es decir, frotando dos partes del cuerpo entre sí como hacen, por ejemplo, las cigarras.

Los heterópteros también presentan mecanismos defensivos activos y pasivos:

  • Entre los métodos pasivos se encuentran las características del propio cuerpo (por ejemplo, estructuras lisas, redondeadas, que dificultan el agarre), la inactividad (no moverse para pasar desapercibido) y la cripsis o el mimetismo. Dentro de las cripsis o mimetismos, destacan 1) la mimesis de color (homocromía), por ejemplo, con la vegetación, 2) la mimesis de forma (homotipia), mediante la cual se confunden con estructuras de su entorno, ya sean vegetales u otros animales (por ejemplo, imitando a hormigas en el caso de especies mirmecomorfas, un tipo de mimetismo batesiano) y 3) la disrupción de la silueta mediante formas que dificultan marcar los límites del individuo con su entorno.

Leptoglossus occidentalis (Coreidae), con sus tibias posteriores aplanadas simulando hojas. Imagen propiedad de Giancarlodessi (CC 3.0).

Myrmecoris gracilis (Miridae), un claro ejemplo de mirmecomorfia. Imagen propiedad de Michael F. Schönitzer (CC 4.0).

  • Entre los métodos activos, destacan 1) la huida, 2) los picotazos, 3) el desprendimiento de apéndices para confundir y 4) la emisión de sustancias malolientes o irritantes mediante las glándulas odoríferas; en muchas ocasiones, adquieren estas sustancias irritantes o tóxicas a través de las plantas que ingieren. También las hay que emiten sonidos intimidatorios mediante estridulación.

Formas de vida y diversidad

Si bien casi todo el mundo conoce a las chinches por su alimentación basada en la ingesta de sangre, éste no es ni mucho menos su único modo de vida.

  • Terrestres

La mayoría de heterópteros vive en distintos ambientes terrestres, sobre plantas o en el suelo, pudiendo ser totalmente fitófagos (dieta basada en fluidos vegetales) o depredadores de otros insectos que se mueven entre la vegetación, los cuales además pueden ingerir líquidos vegetales para complementar su dieta. También los hay que viven bajo la corteza alimentándose de hongos, o en el suelo nutriéndose de raíces. Algunos ejemplos de familias terrestres fitófagas son Pentatomidae y Coreidae; entre las chinches depredadoras, las cuales utilizan su estilete para inocular agentes proteolíticos a sus presas, disolverlas y succionar su contenido, encontramos muchos representantes de la familia Reduviidae.

  • Acuáticos y semiacuáticos

Existe una gran diversidad de formas acuáticas o semiacuáticas depredadoras y fitófagas, las cuales presentan adaptaciones para vivir en estos ambientes, como la presencia de pelos hidrófugos (repelen el agua). La mayoría vive en lagos y ríos, ya sea únicamente en su superficie (semiacuáticos) o sumergidos.

Las especies semiacuáticas suelen presentar patas y antenas largas que, junto con los pelos hidrófugos, les ayudan a sostenerse sobre el agua; un ejemplo conocido de chinches semiacuáticas son los zapateros (familia Gerridae), abundantes en Europa.

Zapatero (Gerris sp.). Imagen propiedad de Webrunner (CC 3.0)

En cambio, las especies acuáticas suelen presentar algún par de patas transformado en paletas natatorias; un buen ejemplo son los notonéctidos (familia Notonectidae), los cuales presentan el último par de patas aplanadas y con franjas de pelos para aumentar su superficie.

Notonecta sp. (Notonectidae). Imagen propiedad de Jane Burton/Bruce Coleman Ltd. (link).

Los heterópteros acuáticos necesitan el aire para respirar, por lo que periódicamente realizan ascensos a la superficie para captar oxígeno. Para ello, han desarrollado múltiples estrategias, como absorber aire directamente hacia su sistema respiratorio o traqueal mediante un sifón (familia Nepidae) o capturar burbujas de aire mediante los pelos hidrófugos (familia Notonectidae). Otras, simplemente, quedan rodeadas de una fina película de aire al salir del agua (plastron) gracias a los pelos hidrófugos.

  • Hematófagos

También hay heterópteros que se alimentan de sangre como parásitos de aves y mamíferos, pudiendo ser potenciales vectores de enfermedades. Este es el caso de los Cimicidae (como Cimex lectularius, la chinche de las camas que da fama al grupo) y algunos grupos de Reduviidae, como la subfamilia Triatominae o vinchucas, agentes vectores de la enfermedad de Chagas en Centro y Sudamérica principalmente (siendo Triatoma infestans su mayor vector).

Ninfa de Cimex lectularius o chinche de las camas. Imagen de dominio público.

Triatoma sp. (Triatominae). Imagen propiedad de Bramadi Arya (CC 4.0)

Interés científico

Los heterópteros son interesantes por distintos motivos:

  • Contribuyen a regular las poblaciones de algunas plagas de insectos en bosques y cultivos, siendo un elemento esencial en el control integrado de plagas. Es el caso de algunos heterópteros depredadores de las familias Reduviidae, Anthocoridae, Miridae, Nabidae y Geocoridae. Sin embargo, algunos heterópteros fitófagos también pueden desarrollarse como plagas.
  • Han sido un modelo científico para estudiar la fisiología de los insectos.
  • Forman una parte importante de la dieta humana en algunos países, siendo especialmente consumidos los pentatómidos. También son muy apreciados en Asia algunos heterópteros acuáticos, como Lethocerus sp. (Belostomatidae) en Vietnam y Tailandia.

Lethocerus sp. Imagen propiedad de Judy Gallagher en Flickr (CC 2.0).

  • Son vectores de enfermedades o causantes de malestar. El caso más clásico es el chinche de las camas (Cimex lectularius), el cual se ha convertido en una plaga frecuente en regiones templadas; algunos cimícidos también resultan dañinos para las aves de corral. Por otro lado, y especialmente en América, los redúvidos de la subfamilia Triatominae son agentes vectores de enfermedades (como la enfermedad de Chagas causada por el protozoo Trypanosoma cruzi).

.                .                 .

Todos los organismos tienen alguna función o utilidad, tan sólo hay que indagar un poco para averiguarlo. ¡Incluso las chinches que tanta gente teme!

Referencias

Foto de portada propiedad de Pavel Kirillov en Flickr, con licencia Creative Commons 2.0. (link).

Que no et piquin les xinxes!

De ben segur que en sentir aquesta expressió, més d’un haurà temut patir les picades d’aquestes petits bestioles anomenades “xinxes” a l’hora d’anar al llit. Tanmateix, ni totes les xinxes piquen, ni totes s’amaguen dins els nostres llits, ni totes són tan petites com aquests companys nocturns.

Què són realment les xinxes? Totes són perjudicials? On es troben? Descobreix la seva diversitat en aquest article, i oblida’t d’una vegada per totes de la seva mala fama!

Què són?

En referir-se a les xinxes, sovint la gent no és conscient de la gran diversitat que amaguen aquests organismes, la qual va més enllà d’aquells petits insectes que ens piquen mentre dormim. Les xinxes pertanyen al subordre dels Heteroptera, un taxó de distribució cosmopolita que inclou més de 40.000 espècies a nivell mundial; de fet, constitueixen el grup d’insectes més gran amb metamorfosi senzilla. El seu fòssil més antic, Paraknightia magnífica, data del Permià superior a Austràlia (260-251 MA).

Aquest subordre es classifica dins l’ordre dels Hemiptera juntament amb altres subordres antigament agrupats en un de sol (“Homoptera”), el qual incloïa organismes tan coneguts com les cigales (Cicadidae) o els pugons (Aphididae).

Com els reconeixem?

Els heteròpters presenten un ampli ventall de formes i mides, oscil·lant entre un mil·límetre i diversos centímetres. Els membres més petits pertanyen a les famílies Anthocoridae, Microphysidae, Ceratocombidae, Dipsocoridae, Aepophilidae i Leptopodidae, molt poc visibles a ull nu. Entre els membres més grans trobem algunes espècies de la família Belostomatidae, com Lethocerus indicus amb els seus 6.5-8cm de longitud.

Tot i això, constitueixen un grup monofilètic amb, com a mínim, tres caràcters morfològics únics o sinapomorfies:

  1. Peces bucals de tipus picador-xuclador, allargades en forma d’estilet.

    Peces bucals del depredador Arilus cristatus (Reduviidae). Imatge propietat de John Flannery en Flicker (CC 2.0).
  2. Glàndules odoríferes parells.
  3. Antenes amb 4 segments.

A més a més, les seves ales anteriors o hemièlitres es divideixen en dues regions fàcilment diferenciables: un basal endurida i una distal membranosa, fet que es considera un caràcter derivat. Per aquest motiu van rebre el nom d’Heteroptera (del grec “hetero”, diferent; “-pteron“, ala).

Pentatomidae. La part superior de les ales anteriors es troba endurida, mentre que la distal és membranosa. Imatge propietat de Mick Talbot en Flickr (CC 2.0).

Ecologia

Cicle de vida

Els heteròpters duen a terme una metamorfosi senzilla, de manera que juvenils i adults quasi no presenten diferències i conviuen en el mateix hàbitat. Després de sortir de l’ou, els juvenils o nimfes experimenten diverses mudes successives, augmentant la seva mida. Finalment, després d’una darrera muda coneguda com a muda imaginal, assoleixen la fase adulta o imago.

Desenvolupament dels heteròpters. Imatge propietat de Encyclopedia Britannica, Inc. (link).

Els adults es diferencien de les nimfes per presentar ales, una nova disposició de les obertures de les glàndules odoríferes, un nombre diferent de segments tarsals (potes) i antenals, ocels, ornamentació (espines i pèls glandulars), trets sexuals en els segments terminals de l’abdomen i, a vegades, en el patró de coloració, a més d’assolir una major mida i consistència del tegument o exosquelet.

Nimfa de Nezara viridula (Pentatomidae), a la qual encara li manquen les ales. Imatge propietat de S. Rae en Flickr (CC 2.0)

Comunicació i defensa

Els individus d’una mateixa espècie es comuniquen principalment mitjançant l’emissió de feromones volàtils que emeten a través de les glàndules odoríferes, gràcies a les quals poden agrupar-se (feromones d’agregació) o reunir-se per a la reproducció (feromones sexuals). També s’han citat casos d’espècies que emeten sons per estridulació, és a dir, fregant dues parts del cos entre sí com fan, per exemple, les cigales.

Els heteròpters també presenten mecanismes defensius actius i passius:

  • Entre els mètodes passius es troben les característiques del propi cos (per exemple, estructures llises, arrodonides, que dificulten la captura per depredadors), la inactivitat (no moure’s per passar desapercebut) i la cripsi o el mimetisme. Dins de les cripsis o mimetismes, destaquen 1) la mimesi de color (homocromia), per exemple, amb la vegetació, 2) la mimesi de forma (homotípia), mitjançant la qual es confonen amb estructures del seu entorn, ja siguin vegetals o altres animals (per exemple, imitant formigues en el cas d’espècies mirmecomorfes, un tipus de mimetisme batesià) i 3) la disrupció de la silueta mitjançant formes que dificulten marcar els límits de l’individu amb el seu entorn.

Leptoglossus occidentalis (Coreidae), amb les seves tíbies posteriors aplanades imitant fulles. Imatge propietat de Giancarlodessi (CC 3.0).

Myrmecoris gracilis (Miridae), un clar exemple de mirmecomorfia. Imatge propietat de Michael F. Schönitzer (CC 4.0).

  • Entre els mètodes actius, destaquen 1) la fugida, 2) les picades, 3) el despreniment d’apèndixs per confondre els depredadors i 4) l’emissió de substàncies pudents o irritants a través de les glàndules odoríferes; en molts casos, adquireixen aquestes substàncies irritants o tòxiques a través de les plantes que ingereixen. També n’hi ha que emeten sons intimidatoris mitjançant estridulació.

Formes de vida i diversitat

Si bé gairebé tothom coneix a les xinxes per la seva alimentació basada en la ingesta de sang, aquesta no és ni de bon tros la seva única forma de vida.

  • Terrestres

La majoria d’heteròpters viu en ambients terrestres, sobre plantes o a terra, podent ser totalment fitòfags (dieta basada en fluids vegetals) o depredadors d’altres insectes que es mouen entre la vegetació, els quals a més poden ingerir líquids vegetals per complementar la seva dieta. També n’hi ha que viuen sota l’escorça alimentant-se de fongs, o a terra nodrint-se d’arrels. Alguns exemples de famílies terrestres fitòfagues són Pentatomidae i Coreidae; entre les xinxes depredadores, les quals utilitzen el seu estilet per inocular agents proteolítics a les seves preses, dissoldre-les i succionar el seu contingut, trobem molts representants de la família Reduviidae.

  • Aquàtics i semiaquàtics

Hi ha una gran diversitat de formes aquàtiques o semiaquàtiques depredadores i fitòfagues, les quals presenten adaptacions per viure en aquests ambients, com la presència de pèls hidròfugs (repel·leixen l’aigua). La majoria viu en llacs i rius, ja sigui únicament en la seva superfície (semiaquàtics) o submergits.

Les espècies semiaquàtiques solen presentar potes i antenes llargues que, juntament amb els pèls hidròfugs, els ajuden a sostenir-se sobre l’aigua; un exemple conegut de xinxes semiaquàtiques són els sabaters (família Gerridae), abundants a Europa.

Sabater (Gerris sp.). Imatge propietat de Webrunner (CC 3.0)

En canvi, les espècies aquàtiques solen presentar algun parell de potes transformat en paletes natatòries; en són un bon exemple els notonèctids (família Notonectidae), els quals presenten l’últim parell de potes aplanades i amb franges de pèls per augmentar la seva superfície.

Notonecta sp. (Notonectidae). Imatge propietat de Jane Burton/Bruce Coleman Ltd. (link).

Els heteròpters aquàtics necessiten l’aire per respirar, per la qual cosa realitzen ascensos periòdics a la superfície per captar oxigen. En aquest sentit presenten múltiples estratègies, com absorbir aire directament cap al seu sistema respiratori o traqueal mitjançant un sifó (família Nepidae) o capturar bombolles d’aire mitjançant els pèls hidròfugs (família Notonectidae). D’altres, simplement, queden envoltats d’una fina pel·lícula d’aire en sortir de l’aigua (plàstron) gràcies als pèls hidròfugs.

  • Hematòfags

També hi ha heteròpters que s’alimenten de sang com a paràsits d’aus i mamífers, podent ser potencials vectors de malalties. Aquest és el cas dels Cimicidae (com Cimex lectularius, la xinxa dels llits que dóna fama al grup) i alguns grups de Reduviidae, com la subfamília Triatominae, agents vectors de la malaltia de Chagas a Centre i Sud-amèrica principalment (sent Triatoma infestans el seu principal vector).

Nimfa de Cimex lectularius o xinxe dels llits. Imatge de domini públic.

Triatoma sp. (Triatominae). Imatge propietat de Bramadi Arya (CC 4.0).

Interès científic

Els heteròpters són interessants per diversos motius:

  • Contribueixen a regular les poblacions d’algunes plagues d’insectes en boscos i conreus, sent un element essencial en el control integrat de plagues. És el cas d’alguns heteròpters depredadors de les famílies Reduviidae, Anthocoridae, Miridae, Nabidae i Geocoridae. No obstant això, alguns heteròpters fitòfags també poden esdevenir plagues.
  • Han estat un model científic per estudiar la fisiologia dels insectes.
  • Formen una part important de la dieta humana en alguns països, sent especialment consumits els pentatòmids. També són molt apreciats a Àsia alguns heteròpters aquàtics, com Lethocerus sp. (Belostomatidae) a Vietnam i Tailàndia.

Lethocerus sp. Imatge propietat de Judy Gallagher a Flickr (CC 2.0).

  • Són vectors de malalties o causants de malestar. El cas més clàssic és la xinxa dels llits (Cimex lectularius), la qual ha esdevingut una plaga freqüent en regions temperades; alguns cimícids també resulten perjudicials per a les aus de corral. D’altra banda, i especialment a Amèrica, els redúvids de la subfamília Triatominae són agents vectors de malalties (com la malaltia de Chagas causada pel protozou Trypanosoma cruzi).

.                .                 .

Tots els organismes tenen alguna funció o utilitat, tan sols cal investigar una mica per esbrinar-ho. Incloses les xinxes!

Referències

Foto de portada propietat de Pavel Kirillov a Flickr, amb llicència Creative Commons 2.0. (link).

Flying made insects more diverse

The appearance of insect wings represented an adaptive improvement in the evolutionary history of these organisms, since they allowed them to spread and diversify across all kind of habitats. It is precisely for these events that wings are very diverse organs which have undergone a lot of changes.

In the following article, I will talk about the appearance of wings as elements that have ensured the diversification of insects, and also about the evolution of these organs and about their subsequent changes.

Introduction

Insects form the most diverse and successful group among the current fauna, and they’re also the unique invertebrates capable to fly. Even though they almost haven’t change since their appearance during the Devonian era (395-345Ma), the appearance of wings and of the ability to fly (alongside with other events that took place at the same time) allowed them to diversify rapidly.

Línea-geológica
Timeline of geological eras. Hexapoda and also insects appeared during the Devonian era (Picture from buglady.org).

Nowadays, there are almost 1 million of species of insects identified, and it’s known that there are lots of them waiting to be identified.

When winged insects appeared?

As you probably know, not all insects worldwide have wings: there are apterous insects (that is, insects without wings), which form the Apterygota group, and winged insects or Pterygota (is interesting to say that some organisms of this group have lost their wings later).

The most ancient winged insect is probably Delitzchala bitterfeldensis, an organism from the Palaeodictyoptera group dated from early Carboniferous in Germany (50Ma after the appearance of insects during the Devonian era, more or less).

Approximated representation of a Palaeodictyoptera. In contrast with current insects, these ones had three pair of wings instead of only one or two (the first one was probably a couple of little lobes located near the head) (Picture from Zoological excursions on Lake Baikal).

However, the fossil remains of the most ancient insect known nowadays, Rhyniognatha hirsti (dated from the early Devonian in Scotland, which was found in the “Rhynie Chert” sedimentary deposit), which has no wings, reveal that this insect shares some traits with winged insects (Pterygota). According to this, the origin of insect wings could be more ancient (probably from the Devonian or even more ancient).

We are still far from knowing the exact moment when the appearance of winged insects took place. But, despite of this, we can affirm that the ability to fly allowed them to reach new habitats, looking for more and better food and also run away from predators more easily. These events have provided a huge evolutionary advantage to insects and allowed them to diversify.

How did wings appeared?

Discrepancies toward the origin and evolution of insect wings is not limited only to “when ” , but also “how”: How did they appeared? Which structures from ancient insects have been modified to become wings?

There exist 4 hypothesis that try to explain the way wings were formed from different ancient organs: branchial hypothesis, stigmatic hypothesis, parapodial hypothesis and paranotal hypothesis.

First of all, and in order to understand all these hypothesis way better, we need to know the basis of corporal structure of insects. Let’s see the body scheme of a cricket (Orhoptera order):

Body scheme of a generic insect. There are 3 principal segments: 1) Head, where central nervous system and feeding functions are located, 2) Thorax, which has a locomotor function (here we can find all the appendices, including wings in winged insects); it’s divided in three parts: prothorax, mesothorax and metathorax; 3) Abdomen, in this segment we can usually find all the visceral organs. Moreover, we can also find the spiraculi located at both soft sides of its body, that is, holes that connect with the tracheal system and through where the exchange of gases takes place (Picture from Asturnatura).

 

Representation of the tracheal or respiratory system of an insect. This system is branched into the organism (Picture by M. Readey, Creative Commons).

 

So now, which are these hypothesis?

1) Branchial hypothesis 

According to this hypothesis, ancient Pterygota insects were aquatic organisms that were derived from terrestrial insects that got adapted to live underwater. Those ancestors breathed, as current insects, through spiracles connected to a net of internal pipes or tracheas. During the adaptation process to aquatic environment, these insects developed branchial or gill sheets on those spiracles in order to breathe underwater. Then, when they migrated back from aquatic to terrestrial environment, these sheets lost their ancient function and became a kind of wings.

According to recent data, it’s considered one of the most plausible hypothesis.

2) Stigmatic hypothesis

In the thoracic region, that is, where legs and wings born, the respiratory spiracles tend to be closed. According to this hypothesis, wings could be tracheal pipes expeled to the outside of the body in the thoracic region.

3) Parapodial hypothesis

This is a very simple hypothesis: it tells us that wings were formed by modified legs.

4) Paranotal hypothesis

A few years ago it was considered the most  plausible hypothesis, but now it competes with the brancial hypothesis. This is the most accepted hypothesis about the origin of insect’s wings. According to this hypothesis, wings were formed by the expansions of the tegumentary membrane located at both sides of the body, that is, the space located between the dorsal and the ventral surface of the body.

The expansions are known as “paranotes” (these structures gave the name to the paranotal hypothesis).

Ancient vs modern: Paleoptera and Neoptera

Nowadays, mostly of insects presents only one or two pairs of wings located, respectively, in the mesothorax and in the metathorax (middle and posterior segments), and not three pairs, as ancient insects usually had.

The way the two pairs of wings are articulated with the thorax, together with their position, allow us to differentiate two main groups of winged insects or Pterygota: Paleoptera and Neoptera.

Paleoptera

Generally, the Paleoptera insects can’t fold up the wings over the abdomen (this is an ancient condition). Moreover, the two pairs of wings are similar both in size and function, and also in the disposition of the veins that travel under their surface. Inside this group we find organisms from the Ephemeroptera order (for more information, take a look to my article about bioindicators), from Odonata order and also from the Palaeodictyoptera group, now extinguished.

An specimen of Odonata with its four wings unfolded because it has no way to fold up them over the abdomen (Picture by Ana_Cotta on Flickr, Creative Commons).

Neoptera

This group contain the rest of winged insects. Contrary to the ones explained above, Neoptera insects possess articulations that allow them to fold up the wings over the abdomen. Moreover, their wings are not always equal , and they can develop another functions (and new ones as well).

The wings of many groups of Neoptera insects have undergone a lot of secondary modifications, which allowed flying insects to diversify even more. Next, I will talk you about these secondary modifications.

An specimen of Diptera with its wings folded over its abdomen thanks to their articulations (Picture by Sander van der Wel on Flickr, Creative Commons).

Secondary modification of Neoptera’s wings

Generally, one of the two pairs of wings assumes the flying function (the ‘main wings’) while the other pair subordinates to the main one. This subordination can be expressed in two ways: 1) without external modifications (the subordinated pair of wings is limited to assist the main pair during the flight), 2) with secondary modifications, so the modified wings assume a new function.

Some Neoptera insects have undergone drastic modifications in one of the two pairs of wings. Let’s see some examples:

COLEOPTERA (beetles): the forewings, known as elytra, are a very hard structures that protect the rest of the body when they’re folded up. In this case, the hind wings are the main ones, so they assume the function of flying.

An specimen of a longhorn coleopter taking off. In this picture we can appreciate the forewings transformed into elytrum and the hind ones assuming the flying function (Picture by Matthew Fang on Flickr, Creative Commons).

HETEROPTERA (greenflies, cicadas, bedbugs): the forewings, known as hemelytra, aren’t completely hardened as in the case of beetles: only de proximal part is hardened, while the distal part has a membrane texture.

2628904535_09cbc0efbb
An specimen of Kleidocerys reseda (Picture by Mick Talbot on Flickr, Creative Commons).

POLINEOPTERA: in both cases that I’ve explained above, the hardening process of the forewings entails the loss of their veins; in Polineoptera insects (for example, cockroaches), the forewings are harder than the hind ones, but they retain their veins.

American-cockroach_polineoptera
An specimen of Periplaneta americana (american cockroach). Its wings are plenty of veins (Picture by Gary Alpert, Creative Commons).

DIPTERA and HIMENOPTERA (flies and mosquitoes; wasps, bees and ants): in this case, the forewings assume the flying function; on the other hand, the hind wings get reduced or modified, and sometimes they don’t appear. The hind wings of flies became equilibrium organs, the halteres.

halterios_dípteros_moscas-y-mosquitos
An specimen of crane fly (Tipulidae). The halteres (red circle) are located behind the forewings (Public domain picture).

ALTRES MODIFICACIONS: we can also talk about the changes in the shape, color, presence of filaments or scales, or even about the variations according to sex, hierarchy or geography location (for example, thats the case of ants or termites).

.              .             .

The origin and evolution of insect wings is still a fact waiting to be solved. Even so, independently of the moment and the way this event took place, is undeniable that wings have become key organs for the evolution and diversification of insects.

REFERENCES

Top picture by USGS Bee Inventory and Monitoring Lab (Creative Commons).

Difusió-anglès