4 animals marins que potser no coneixes

Hi ha molts grups d’animals marins, com ara els cnidaris, els ctenòfors, els equinoderms i els amfioxos, que són àmpliament coneguts, principalment perquè s’ensenyen a les escoles o perquè els bussejadors en poden gaudir degut a la seva vida macroscòpica. En aquest article es parlarà sobre 4 grups d’animals marins que segurament, a no ser que siguis biòleg/a o hagis estudiat quelcom semblant, no coneixes. 

1. PLACOZOUS

Els placozous són un grup d’animals marins descoberts al 1883 en un aquàrium d’Àustria. Es tracta d’animals plans (gruix entre 0,01 i 0,015 mm) i de mida petita (uns 3 mm de llarg), els quals no tenen cap morfologia concreta ni simetria. El seu cos està constituït per només 4 tipus de cèl·lules diferents, però els manquen les cèl·lules nervioses, sensorials i musculars. Viuen al fons marí de les zones tropicals i subtropicals. Per alimentar-se, repleguen el cos entorn a les partícules alimentàries per formar una mena de cavitat, en la qual hi aboquen els enzims digestius (digestió externa) i posteriorment incorporen les substàncies digerides a l’interior del cos. Es reprodueixen de forma asexual mitjançant fissió, fragmentació o generació de gemmes; o bé de forma sexual. Aquest grup s’ha considerat durant molt temps que contenia una única espècie, Trichoplax adherens, però un estudi del 2010 va trobar fins a 7 possibles espècies críptiques diferents (encara no descrites ni amb nom), amb diferents distribucions geogràfiques

Placozou Trichoplax adherens (Foto: Taringa).

2. GNATOSTOMÚLIDS

Els gnatostomúlids són un grup de 100 organismes de petites dimensions (entre 0,5 i 1 mm), els quals tenen forma de cuc i que viuen entre els grans de sorra dels fons marins pobres en oxigen (anòxics). Algunes curiositats d’aquests animals són que no tenen anus o bé és temporal, l’epiteli només té una capa de cèl·lules, normalment tenen penis, dos testicles i un ovari (organismes hermafrodites) i fan postes d’un únic ou. Tot i la simplicitat del cos, tenen sistema nerviós amb sedes sensorials, musculatura i protonefridis per a l’excreció, tot i que la circulació i la respiració la fan per difusió a través de l’epiteli. S’alimenten de bacteris i fongs.

Gnatostomúlid Problognathia minima (Foto: Xtec).

3. QUINORRINCS

Els quinorrincs són un grup de 150 espècies inferiors a 1 mm. Tenen el cos recobert per 13 plaques de quitina (com els insectes i altres artròpodes), les quals estan articulades entre elles. S’alimenten gràcies a la presència d’una trompa amb moltes espines, la qual també intervé en el seu desplaçament. Presenten tots els sistemes anatòmics, excepte la circulació i la respiració que és també per difusió. Tenen una gran quantitat d’elements sensorials: ocels per detectar la llum i espines mecanoreceptores. Tenen sexes separats. S’alimenten de detritus i diatomees. Viuen entre els grans de sorra del fons marí.

Quinorrinc (Foto: O Cays Doze)

4. CICLIÒFORS

Fins fa poc, es creia que els cicliòfors incloïen una única espècie: Symbion pandora. Es tracta d’animals que viuen sobre les plaques bucals dels escamarlans (Nephrops narvegicus). El mascle té una mida diminuta, tant diminuta que s’ha convertit en una bossa d’espermatozoides, i viu enganxat a la femella. Les femelles tenen sistema digestiu, una corona de cilis i un disc adhesiu a la base per enganxar-se als escamarlans. Es reprodueixen tant de forma asexual, formant una larva coneguda com a pandora, com de forma sexual, a través d’una larva coneguda com a cordoide, la qual sempre dóna femelles. Altres espècies són Symbion americanus, que viu sobre la llagosta americana (Homarus americanus) i hi podría haver més espècies encara no descrites i sense nom, que viurien sobre altres crustacis.

Cicliòfor Symbion pandora (Foto: Peter Funch, University of Copenhagen)

REFERÈNCIES

• Apunts de l’assignatura Invertebrats de la Llicenciatura en Biologia (Universitat de Barcelona).
• Brusca RC & Brusca GJ (2005). Invertebrados. Ed. McGraw Hill (2 ed).
• Hickman, Roberts, Larson, l’Anson & Eisenhour (2006). Principios integrales de Zoología. Ed. McGraw Hill (13 ed).

Amfioxos: animals que volien ser vertebrats

L’article d’aquesta setmana té per objectiu els amfioxos, animals situats en el grup dels Cefalocordats, dins el fílum dels Cordats. Els Cefalocordats són un grup d’animals marins situats a la frontera entre els animals invertebrats i els vertebrats, sense arribar a ser vertebrats. Aquí s’explicarà la importància d’aquests animals en la Zoologia i s’explicarà la seva biologia. 

INTRODUCCIÓ

Els amfioxos, situats al subfílum dels Cefalocordats, són animals marins situats en el grup dels Cordats. Els Cordats inclouen, a més d’aquest grup, als urocordats (entre els quals hi ha els pirosòmids), a les mixines i als vertebrats (peixos, amfibis, rèptils, aus i mamífers). Tot i que representen només un 4% del total dels éssers vius de la Terra (que correspon a unes 55.000 espècies), els Cordats han tingut un èxit evolutiu molt important.

La importància en Zoologia dels amfioxos és que presenten totes les característiques dels Cordats visibles, doncs altres cordats les han perdut posteriorment o les han modificat. Aquestes característiques són:

• Notocorda: vareta dorsal per sota del sistema nerviós i de funció esquelètica.
• Epinèuria: disposició dorsal del tub neural.
• Endostil: solc faringi ventral que secreta mucus per captar l’aliment i compostos iodats, i que acaba donant a la tiroides.
• Cua post – anal: apèndix locomotor.

Característiques bàsiques dels Cordats representades en un cefalocordat (Foto extreta i modificada de Asturnatura)

ELS CEFALOCORDATS: ELS AMFIOXOS

Els cefalocordats, coneguts com a amfioxos o llancetes, són un grup de 25 espècies d’animals marins de cos prim, comprimit lateralment i transparent, que mesuren entre 5 i 7 cm de longitud.

Brachiostoma lanceolatum (Foto: Hans Hillewaert, Creative Commons)

ANATOMIA GENERAL

La pell dels cefalocordats està constituïda per una única capa de cèl·lules prismàtiques i amb glàndules mucoses que secreten mucus, seguida per una làmina basal connectiva i una dermis senzilla.

El teixit més característic és el notocordi. Està format per cèl·lules disposades una al costat de l’altra longitudinalment i rodejades per una beina conjuntiva, constituïda per actina i paramiosina. Aquestes cèl·lules estan innervades per neurones que surten del tub neural, permetent la seva contracció en diàmetre.

Anatomia general d’un cefalocordat. 1: globus pseudocerebral – 2: notocordi – 3: corda nerviosa dorsal – 4: cua post-anal – 5: ànus – 6: tub digestiu – 7: sistema circulatori – 8: porus abdominals – 9: cavitat superfaríngea – 10: solcs branquials – 11: faringe – 12: cavitat bucal – 13: mimosa – 14: obertura bucal – 15: gònades (ovaris/testicles) – 16: sensor de llum – 17: nervis – 18: plec abdominal – 19: sac hepàtic (Imatge: Piotr Michał Jaworski, Creative Commons)

Es tracta d’animals nedadors, amb una sèrie d’aletes: tenen una aleta dorsal, suportada per vesícules situades una al darrera de l’altra; una aleta caudal i una d’anal, que s’estén des de la caudal fins a l’atrioporus, l’orifici per on surt l’aigua que circula per la faringe. Aquesta anal es bifurca en dues làmines i dóna lloc a dos plecs per estabilitzar-los lleugerament, coneguts com a plecs metapleurals.

Tenen una sèrie de fascicles musculars anomenats miòmers, que no són continuats sinó que presenten metamerització, i tenen forma de V amb el vèrtex cap endavant.

La regió bucal presenta un vel amb tentacles per discriminar les partícules que entren, l’òrgan de Wheel (genera moviments d’aigua) i un diafragma per regular el pas d’aigua a l’interior. La faringe està perforada per unes 80 fenedures, amb l’endostil a la base, productor de mucus i que es recull a la làmina dorsal, on hi ha unes petites varetes que formen unes trabècules, i es dirigeix a l’esòfag.

FUNCIONS

Per alimentar-se, l’aigua li entra per la boca carregada de partícules, és impulsada pel vel i passa a través de les fenedures branquials a la faringe, on hi queda atrapat l’aliment gràcies al mucus produït per l’endostil, fins que finalment passa a l’intestí. Un cop aquí, les partícules alimentàries passen a un cec hepàtic i són fagocitades i digerides intracel·lularment. Un cop s’ha filtrat l’aigua, aquesta passa a la cavitat interna del cos (coneguda com a atri) i surt per un porus (atrioporus). L’aparell digestiu està constituït per l’aparell bucal, la faringe amb endostil, l’esòfag i un tub digestiu senzill sense musculatura; format per un intestí, el cec hepàtic (secreta enzims i absorbeix nutrients) i l’anus, situat a la part esquerra del cos. El seu moviment es deu a un anell de cilis.

El circulatori està mancat de cor i el circuit ventral va de la cua a la part cefàlica i el dorsal del revés. El líquid circulatori va cap a les fenedures faríngies per oxigenar-se, recollint-se gràcies als bulbils de l’aorta dorsal. Arriba a la part posterior a través d’un sinus venós. El líquid circulatori té amebòcits, però no pigments respiratoris, de manera que la respiració és per difusió gràcies a la faringe.

L’excretor està constituït per solenòcits, cèl·lules filtradores de la sang que els arriba gràcies a les artèries, situades a la cresta nefrítica, que connecta amb l’atri a través d’un canal, de manera que això permet que els productes d’excreció s’expulsin amb la corrent d’aigua de l’atri.

El sistema nerviós consisteix en un autèntic tub neural senzill amb una vesícula senzilla a la part anterior. Aquest tub neural, en cada metàmer, emet dos nervis dorsals mixtes, és a dir, amb fibres sensorials i fibres motores; que es bifurca en dues branques: una de dorsal sensitiva i una de ventral mixta. Aquesta ventral es ramifica cap a les vísceres, el tegument i a la musculatura. El sistema sensorial està constituït per receptors que analitzen les característiques del medi; com ara una taca pigmentària, que connecta amb una vesícula del tegument que detecta la intensitat de llum, i quimioreceptors a tota la epidermis.

Pel que fa a la reproducció, cada animal té un únic sexe (animals dioics), tot i que la seva anatomia és molt semblant. Tenen entre 25 i 38 parells de gònades i quan han de fer la posta, es trenca la paret de l’atri.

HÀBITAT

Els amfioxos viuen semienterrats als fons arenosos de les aigües costaneres poc profundes i en estuaris de tot el món.

Llanceta comuna (Branchiostoma lanceolatum) (Foto extreta de UniProt)

REFERÈNCIES

• Apunts de l’assignatura Cordats de la Llicenciatura en Biologia de la Universitat de Barcelona
• Brusca & Brusca (2005). Invertebrates. Ed. Mc Graw Hill (2 ed)
• Hickman, Roberts, Larson, l’Anson & Eisenhour (2006). Integrated principles of Zoology. Ed. Mc Graw Hill (13 ed)
• Foto de portada: Ricardo R. Fernandez

Si t’ha agradat aquest article, no dubtis a compartir-lo a través de les xarxes socials per fer-ne difusió. Gràcies a la vostra col·laboració, la divulgació de la ciència i la natura arriba a molta més gent!

Aquesta publicació està subjecte a una llicència Creative Commons:

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Maratus sp.: l’aranya que volia ser un paó reial

Si us digués que a Austràlia viuen paons reials d’uns 5mm, us ho creuríeu? Si bé és cert que en aquest país habiten organismes sorprenents, a hores d’ara els científics encara no hi han descobert aus tan petites. Ara bé, sí hi podem trobar uns animals diminuts que s’assemblen molt a aquestes aus: les aranyes paó reial (Maratus sp., Família Salticidae), l'”abdomen” o opistosoma de les quals (és a dir, la part posterior del cos de les aranyes) presenta una mena d’ales que poden desplegar a ambdós costats del cos, ben bé com si es tractés de la cua d’un paó reial.

El mes passat us vam ensenyar algunes fotografies d’aquests organismes als webs de les nostres xarxes socials. Al llarg d’aquest article, coneixereu les seves característiques més peculiars i descobrireu la funció que amaga l’opistosoma desplegable que presenten.

LES ARANYES SALTARINES

Les aranyes paó reial es situen dins la família Salticidae, grup que inclou les aranyes comunament conegudes com a aranyes saltarines o saltícids. Aquesta família inclou més de 5000 espècies (essent possiblement el grup d’aranyes més divers i abundant) i la seva distribució és pràcticament mundial (podent-se trobar, fins i tot, al cim de l’Everest; aquest és el cas de l’espècie Euophrys omnisuperstes). Ara bé, la majoria d’espècies es concentra sobretot en boscos tropicals.

¿COM PODEM DISTINGIR-LES?

CARACTERÍSTIQUES GENERALS

Generalment, les aranyes de la família Salticidae assoleixen una llargada d’uns pocs mil·límetres quan són adultes (el més habitual és que no sobrepassin els 10mm). Anatòmicament, els organismes d’aquest grup es caracteritzen per posseir dos grans ulls simples frontals flanquejats per dos de més petits, més quatre de molt petits situats per sobre i als costats d’aquests. La mida i posició d’aquests ulls els confereixen una visió excel·lent en comparació a altres grups d’aranyes, i fins tot comparada amb altres artròpodes la seva capacitat visual resulta excepcional.

Mireu quins ulls més grossos! Hi ha algú que se’n resisteixi?

Exemplar de l’aranya saltarina Paraphidippus auranticus (Foto de Thomas Shahan (c)).

A banda d’una bona visió, aquestes aranyes tenen la capacitat de saltar una distància de fins a 50 cops la seva longitud, motiu pel qual van rebre el sobrenom de “saltarines”. Així, són sobretot la seva capacitat per desplaçar-se llargues distàncies d’un únic salt i la seva visió extraordinària els dos trets que fan que aquestes aranyes siguin unes depredadores excel·lents, les quals cacen les seves presses per mitjà de la tècnica de l’aguait sense haver de construir teranyines o trampes de seda. A més a més, algunes de les seves potes davanteres tendeixen a ser més llargues que la resta, fet que millora la subjecció de les preses.

Aranya saltarina depredant un exemplar de Diaea evanida o aranya rosa de les flors (Foto de James Niland a Flickr, Creative Commons).

Els individus d’aquesta família d’aranyes solen presentar un dimorfisme sexual molt marcat (és a dir, diferències fisiognòmiques notables entre mascles i femelles). Els mascles de les aranyes saltarines solen tenir uns apèndixs bucals (o palps) molt grossos, els quals fan servir durant els balls nupcials i la còpula tant per cridar l’atenció de les femelles com per transmetre’ls l’espermatòfor (massa o càpsula d’espermatozous) durant l’aparellament.

Mascle d’araña saltarina de l’espècie Sitticus fasciger; s’aprecien els palps engruixits (de color fosc) (Foto de sankax a Flickr, Creative Commons).

Femella d’aranya saltarina de l’espècie Sitticus fasciger (Foto de sankax a Flickr, Creative Commons).

A banda d’uns palps força desenvolupats, els mascles d’algunes espècies d’aquesta família d’aranyes es caracteritzen per presentar un opistosoma (part posterior del cos de les aranyes) colorit o amb propietats iridiscents; alguns, fins i tot, són capaços de reflectir les radiacions UV procedents del Sol, les quals són detectades per les femelles de la seva mateixa espècie gràcies a la seva excel·lent capacitat visual, tal i com suggereixen alguns estudis recents. Les femelles, en canvi, solen ser de colors més apagats i críptics (encara que no sempre).

Mascle (dreta) i femella (esquerra) de Maratus mungaich. El mascle presenta un “abdomen” o opistosoma molt cridaner, de color blau i vermell (foto de Jurgen Otto a Flickr, Creative Commons).

Els colors cridaners dels mascles criden l’atenció de les femelles, fet que complementen amb danses nupcials en les que fan vibrar l’opistosoma i els palps, mouen les potes anteriors, es desplacen fent ziga-zaga, etc. Generalment, aquests balls d’aparellament solen ésser força complexes.

I UNA CURIOSITAT…

Existeixen gèneres d’aranyes saltarines que es mimetitzen amb les formigues. Aquest fenomen rep el nom de “mirmecomorfia”, terme que descriu el mimetisme d’un animal envers les formigues o els organismes que es mimetitzen amb elles (mirmecomorfs).

Algunes de les espècies més famoses per la seva enorme semblança amb les formigues són les del gènere Myrmarachne sp.

Ejemplar de Myrmarachne sp. (Foto de Jean and Fred a Flickr, Creative Commons).

Amb aquest exemple, més tot el que s’ha anat explicant anteriorment, queda força patent que la família Salticidae constitueix un grup molt divers a diferents nivells.

PAONS REIALS EN MINIATURA: L’ARANYA PAÓ REIAL

Cap a finals dels segle XIX, Octavius Pickard-Cambridge, reverend i zoòleg apassionat dels aràcnids, descobrí un organisme molt peculiar: una petita aranya de poc més de 5mm els mascles de la qual presentaven un opistosoma molt llampant.

Mascle de Maratus volans (Foto de Jurgen Otto a Flickr, Creative Commons).

Si ens ajustem a aquesta definició, sembla que no ens allunyem massa de la imatge típica d’una aranya saltarina; però la veritat és que aquestes aranyes amaguen un tret força més cridaner: a més d’ésser molt llampant, l’opistosoma dels mascles disposa d’unes expansions laterals flexibles que es despleguen com ales per sobre del prosoma (o part anterior del cos de les aranyes), i que tornen a plegar un cop finalitzada la seva funció.

Opistosoma d’un mascle de Maratus mungiach (1,2,3-Diferents graus d’expansió de les solapes laterals) (Article de Otto y Hill, 2011).

Així doncs, degut al seu opistosoma colorit i expansible aquesta aranya va rebre el nom d’aranya paó reial.

Dins d’aquest grup, la més coneguda sigui, possiblement, Maratus volans, una de les primeres espècies en rebre el sobrenom d’”aranya paó reial”. Avui dia s’han identificat al voltant de 30 espècies d’aranyes paó reial, cadascuna de les quals presenta variacions subtils en la forma i coloració del seu opistosoma. Totes elles s’inclouen dins els gènere Maratus sp., les quals (menys M. fruvus) són endèmiques d’Austràlia. A més, recentment els doctors Jurgen Otto y David Hill han identificat dues noves espècies a Queensland: Maratus jactatus i Maratus sceletus.

Mascle de Maratus amabilis (Foto de Jurgen Otto a Flickr, Creative Commons).

Mascle de Maratus harrisi (Foto de Jurgen Otto a Flickr, Creative Commons).

Mascle de Maratus volans (Foto de Jurgen Otto a Flickr, Creative Commons).

Encara que inicialment es va pensar que aquestes expansions laterals els servien per volar o planar (motiu pel qual en un principi se les va anomenar “aranyes paó reial voladores”, d’aquí el nom de Maratus volans), estudis posteriors van revelar que la seva funció era una mica més…”romàntica”. Veiem-ho a continuació.

UN FESTEIG MOLT PARTICULAR

Igual que els paons reials mascle quan veuen una femella, aquestes aranyes australianes fan servir el seu opistosoma com a reclam durant el festeig.

Al llarg d’aquest procés, els mascles duen a terme una dansa nupcial una mica diferent a la de la resta d’aranyes saltarines: en primer lloc, fan vibrar l’opistosoma i els palps; alhora, aixequen el tercer parell de potes per sobre de la regió cefàlica i les sacsegen enèrgicament per atraure les femelles que hagi al seu voltant; finalment, alcen l’opistosoma i despleguen les solapes laterals mostrant el seu patró de colors. A continuació, el fan vibrar per mostrar la seva iridescència i es desplacen lateralment agitant les potes.

Però, com és habitual, una imatge val més que mil paraules (en aquest vídeo (realitzat per Jürgen Otto) es fa una explicació molt visual del festeig de Maratus volans):

Com haureu vist a mesura que llegíeu l’article, dos animals pertanyents a grups molt poc relacionats entre sí (paons reials i aranyes) evolutivament han desenvolupat una estratègia de festeig força similar, la qual sembla que ofereix bons resultats en ambdós casos. La natura no deixa de sorprendre’ns!

REFERÈNCIES

• Lim M.L.M, Li D. (2005). Extreme ultraviolet sexual dimorphism in jumping spiders (Araneae: Salticidae). Biological Journal of the Linnean Society 89: 397–406.
• Otto J.C., Hill D.E. (2015). Two new peacock spiders of the calcitrans group from southern Queensland (Araneae: Salticidae: Euophryinae: Maratus). Peckhamia 121.1: 1-34.
• Otto J.C., Hill D.E. (2014). Spiders of the mungaich group from Western Australia (Araneae: Salticidae: Euophryinae: Maratus), with one new species from Cape Arid. Peckhamia 112.1: 1-35.ç
• Otto J.C., Hill D.E. (2011). An illustrated review of the known peacock spiders of the genus Maratus from Australia, with description of a new species (Araneae: Salticidae: Euophryinae).
• Salticidae, Jumping spiders.
• Two New Species of Peacock Spiders Discovered in Australia. Sci-knews.com.
• The extraordinary courtship dance of Australia’s peacock spider. The Guardian.

Si t’ha agradat aquest article, no dubtis a compartir-lo a través de les xarxes socials per fer-ne difusió. Gràcies a la vostra col·laboració, la divulgació de la ciència i la natura arriba a molta més gent!

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

La vida secreta de les abelles

De ben segur que, en pensar en una abella, et vingui al cap la imatge d’una colònia d’insectes molt ben organitzada, voleiant al voltant d’una bresca formada per cel·les de cera ben delimitades i plenes de mel.

Però el cert és que no totes les abelles de les que es té coneixement avui en dia s’organitzen en societats jerarquitzades ni totes elles fabriquen mel. Tot el contrari: la major part de les espècies desenvolupen formes de vida solitàries totalment contràries a la imatge clàssica de l’abella de la mel, tan apreciada pels apicultors.

Al llarg d’aquest article, tractaré de resumir les diferents formes de vida de les abelles amb la finalitat d’esclarir una mica tot aquest assumpte.

INTRODUCCIÓ

Les abelles configuren un grup d’insectes molt divers dins l’ordre dels Himenòpters, el qual també inclou les vespes i les formigues. Avui en dia es coneixen al voltant de 20.000 espècies d’abelles arreu del món, encara que es sospita que n’hi podria haver moltes més sense classificar. La seva distribució és quasi planetària, doncs a excepció de l’Antàrtida es poden trobar en tots els continents del món i pràcticament en tots aquells hàbitats on hi creixen plantes amb flors.

Les abelles tenen un gran interès ecològic ja que, al marge de presentar diferents formes de vida, gairebé totes viatgen de flor en flor recollint nèctar i pol·len per nodrir-se tant elles com a les seves larves, el que al seu torn propicia el fenomen de la pol·linització; així doncs, la seva activitat contribueix a potenciar la biodiversitat floral de la zona.

Exemplar d’Apis mellifera o abella de la mel (Foto de Leo Oses en Flickr)

Ara bé, encara que en general comparteixin una alimentació basada en nèctar i pol·len, no totes les espècies d’abelles desenvolupen els mateixos hàbits de vida.

FORMES DE VIDA DE LES ABELLES

ABELLES SOLITÀRIES

La majoria d’espècies d’abelles a escala mundial, al contrari del que és habitual pensar, són solitàries: neixen i es desenvolupen soles, es reprodueixen en un moment molt concret de la seva vida en trobar-se grups de mascles i femelles i, finalment, moren soles. Si bé es cert que algunes d’aquestes abelles viuen en grups, en cap cas cooperen entre elles com sí ho fan les abelles colonials.

En les formes solitàries, són les femelles les que construeixen, sense ajuda de cap altre exemplar, un niu format per una o vàries cel·les separades (o no) per envans de diferents materials (fang, material vegetal mastegat, fulles, etc.); posteriorment, proveeixen aquestes cel·les amb pol·len i nèctar (l’aliment perfecte per les larves) i, finalment, hi dipositen els ous. Aquests nius, a diferència dels ruscs, tendeixen a ser molt discrets, essent difícils de reconèixer a simple vista.

Niu d’abella solitària; s’aprecien els envans, 
el pol·len i els ous a dins de cada cel·la (Foto de USDA)

El lloc on les abelles solitàries construeixen el niu és molt variable: sota terra, dins de fulles recargolades, a l’interior de closques de cargol buides o, fins i tot, en cavitats preestablertes (artificials o construïdes i abandonades per altres animals), entre d’altres.

Aquestes abelles no es generen massivament a l’interior d’un rusc ni fabriquen mel, essent aquests els motius principals i més probables pels quals gaudeixen de menys fama que l’abella de la mel o Apis mellifera, la qual sí construeix ruscs. La majoria d’estudis relacionats amb abelles es focalitzen en aquesta espècie, deixant en segon pla l’estudi i protecció de les formes de vida solitàries, tot i ser aquestes les majors contribuents a la pol·linització degut al seu elevat número i diversitat; algunes, fins i tot, són pol·linitzadores exclusives d’una única espècie de planta, fet que revela una estreta relació entre ambdós organismes.

Existeix una gran varietat d’abelles solitàries de diversa morfologia:

1) Exemplar d'Andrena sp. (Foto de kliton hysa a Flickr); 
2) Exemplar de Xylocopa violacea, l'abella fustera o abellot negre (Foto de Nora Caracci fotomie2009 a Flickr); 
3) Exemplar d'Anthidium sp. (Foto de Rosa Gambóias a Flickr).

Dins les abelles solitàries també existeixen formes paràsites: abelles que s’aprofiten dels recursos d’altres insectes (fins i tot d’altres abelles), és a dir, dels hostes, causant-los un greuge. Aquest és el cas de les abelles del gènere Nomada sp., les espècies del qual dipositen els ous dins els nius d’altres abelles; en néixer, les larves paràsites s’alimenten del nèctar i el pol·len del niu que parasiten, deixant a les abelles parasitades sense recursos. Aquest tipus concret de parasitisme es coneix com a cleptoparasitisme (klepto = robar), atès que les larves paràsites roben, literalment, l’aliment de les larves de l’espècie hoste.

Exemplar de Nomada sp. (Foto de Domingo Roldan a Flickr)

ABELLES PSEUDOSOCIALS

Deixem de banda les formes solitàries i, avançant en complexitat, ens trobem amb les formes pseudosocials: abelles que formen grups relativament organitzats i jerarquitzats, però sense arribar mai a l’alçada de les formes verdaderament socials, com és el cas d’Apis mellifera.

Possiblement, l’exemple més famós és el de l’abellot (Bombus sp.). Aquestes abelles formen colònies en les que la o les reines (femelles fecundades) són els únics exemplars que sobreviuen a l’hivern; la resta, mor degut al fred. Gràcies a elles, però, les colònies tornen a revifar durant la primavera següent.

Exemplar de Bombus terrestris o borinot (Foto de Le pot-ager "Je suis Charlie" a Flickr).

ABELLES EUSOCIALS

Finalment, les abelles més evolucionades en quan a complexitat de la seva estructura social són les abelles eusocials o verdaderament socials. L’únic cas reconegut avui dia és el de l’abella de la mel o Apis mellifera.

Donat que l’objectiu d’aquest article era desmentir el mite que “totes les abelles formen colònies, construeixen ruscs i fabriquen mel”, només diré que aquestes abelles formen complexes estructures socials jerarquitzades (un fenomen molt rar, també observat en tèrmits i formigues) liderades normalment per una única reina, construeixen grans ruscs formats per bresques de cera i produeixen mel, un producte d’elevat contingut calòric molt apreciat per l’ésser humà.

Exemplars d’Apis mellifera sobre una bresca plena de mel (Foto de Nicolas Vereecken a Flickr).

Com hem pogut veure, les abelles solitàries juguen un rol vital en termes de pol·linització, motiu pel qual haurien d’estar molt més protegides. En canvi, continuen sent les abelles de la mel les que s’enduen la major part de l’atenció degut, sobretot, als recursos directes que aquestes aporten a l’ésser humà.

REFERÈNCIES

• Apunts i memòria personals de les pràctiques acadèmiques del grau en Biologia Ambiental realitzades al curs 2013-2014 al CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals). Universitat Autònoma de Barcelona.
• O’toole, C. & Raw A. (1999) Bees of the world. Ed Blandford
• Pfiffner L., Müller A. (2014) Wild bees and pollination. Research Institute of Organic Agriculture FiBL (Switzerland).
• Solitary Bees (Hymenoptera). Royal Entomological Society: http://www.royensoc.co.uk/insect_info/what/solitary_bees.htm
• Stevens, A. (2010) Predation, Herbivory, and Parasitism. Nature Education Knowledge 3(10):36

Si t’ha agradat aquest article, no dubtis a compartir-lo a través de les xarxes socials per fer-ne difusió. Gràcies a la vostra col·laboració, la divulgació de la ciència i la natura arriba a molta més gent!

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Efectes de les prospeccions sísmiques sobre la biodiversitat marina

En anteriors entrades varem parlar del que eren les prospeccions sísmiques i com es duen a terme. En motiu de l’inici de les prospeccions sísmiques a Canàries aquest dimarts 18 de novembre en una zona d’especial interès pels cetacis, junt a las múltiples projectes aprovats i pendents, em veig obligat a parlar dels impactes que suposa aquesta activitat. 

INTRODUCCIÓ

Els aparells més usuals per dur a terme les campanyes d’exploració d’hidrocarburs solen generar nivells d’intensitat sonora de 215 – 250 decibels (dB), amb unes freqüències de entre 10 i 300 hertzs (Hz). Per tant, l’alta intensitat dels sons produïts suposa efectes potencials a nivell físic, fisiològic i de comportament.

IMPACTE EN PEIXOS

Els peixos tenen la capacitat de sentir gràcies a l’orella interna i al sistema de la línia lateral (òrgan sensorial per detectar moviment i vibració), de manera que utilitzen les ones sonores per marcar la seva posició en el seu ambient i coordinar el moviment amb altres peixos. Els peixos osteïctis (peixos ossis, aquells que tenen un esquelet intern constituït principalment per peces calcificades, i molt poques de cartílag) són especialment vulnerables degut a la presència de la bufeta natatòria, un espai ple de gas que els ajuda a mantenir la flotació neutra.

Els efectes van des de danys físics severs a la bufeta natatòria i òrgans interns (com ara l’orella, causant la pèrdua auditiva temporal o permanent) o la mort a poca distància, a comportaments d’evitació de la zona, possiblement inclòs a varis quilòmetres. 

Diversos estudis senyalen que les emissions acústiques de les prospeccions sísmiques presenten un gran impacte sobre les pesqueries degut al canvi de comportament dels peixos, el que suposa una dificultat més gran per a capturar-los. En les pesqueries del Mar del Nord, es va observar una reducció en un 36% per a espècies demersals (peixos que viuen prop del fons marí), un 54% per les pelàgiques (viuen en la columna d’aigua) i un 13% per a petits pelàgics després d’un període de prospeccions sísmiques. S’ha observat també que la reducció és més gran en peixos de talla gran (més de 60 cm) que pels de talla petita (menys de 60 cm).

IMPACTE EN ELS CETACIS

Es poden considerar als cetacis com animals sonors degut a la gran importància que aquest té en ells per a la comunicació (funcions socials, de localització de preses, navegació i reproductives). Els dos subordres actuals de cetacis utilitzen diferents rangs:

• Misticets (cetacis amb barbes): utilitzen freqüències baixes (menys de 300 Hz), les quals coincideixen amb els rangs utilitzats en las prospeccions.
• Odontocets (cetacis amb dents): utilitzen freqüències mitjanes i altes, fins i tot ultrasons, els quals coincideixen amb les freqüències mitjanes de les prospeccions.

De tota manera, tot i que siguin més sensibles a unes determinades freqüències, això no evita que altres freqüències puguin produir danys físics en òrgans auditius i altres teixits. La comunitat científica va determinar una zona de seguretat de 160 – 180 dB (1 µPa) pels cetacis. És a dir, per sobre d’aquest valor els animals pateixen lesions a nivell fisiològic de forma irreversible. 

L’impacte de les activitats sísmiques es produeix a diferents nivells: provoca danys físics i perceptius, tenen efecte en el comportament, efectes crònics i indirectes. Aquí estan més detallats:

Tot això pot causar la mort dels cetacis. De fet,  després d’estudis d’aquest tipus, solen aparèixer varats animals morts a les platges.

IMPACTE EN ELS PINNÍPEDES

Els otàrids (lleons marins i ossos marins), les morses i les foques utilitzen vocalitzacions de baixa freqüència (com en les prospeccions) per marcar el seu territori, comunicar-se, aparellar-se, reproduir-se i protegir a les cries.

Les prospeccions suposen canvis en el seu comportament (reacció de por, deixar d’alimentar-se o allunyar-se de la zona) i disminució temporal de la capacitat auditiva. Malgrat això, són pocs els estudis i seria necessari ampliar el coneixement den aquest camp.

IMPACTE EN LES TORTUGUES MARINES

Les tortugues marines utilitzen i reben sons de baixa freqüència (70 – 750 Hz) per evitar els depredadors i pot ser que per detectar i tornar a les platges per pondre-hi els ous.

Les tortugues marines també pateixen els efectes de les prospeccions sísmiques, tot i que són necessaris més estudis. En concret, les seves rutes migratòries poden veure’s afectades; poden arribar a causar danys en els teixits dels òrgans interns, el crani i la closca; la pèrdua temporal de l’audició i s’observen canvis de comportament (augment de l’activitat natatòria, allunyament de la zona i agitació física). 

IMPACTE EN ELS INVERTEBRATS

És poc conegut l’efecte que tenen sobre els invertebrats, però s’han enregistrat danys en cefalòpodes (pops, calamars, sèpies i altres). La necròpsia de calamars gegants apareguts varats després de realitzar prospeccions sísmiques varen revelar lesions en teixits interns (mantell i òrgans interns). S’ha demostrat també que provoquen canvis de comportament en calamars i sèpies: tirar la seva tinta, canviar la velocitat de natació i buscar zones amb menys soroll.

FONTS DE CONSULTA

Per a elaborar aquesta entrada s’han consultat les següents fonts, on hi pots trobar més informació:

• Aguilar N i Brito A (2002). Cetáceos, pesca y prospecciones petrolíferas en las Islas Canarias. Facultad de Biología de la Universidad de La Laguna.
• Ecologistas en acción (2014). Prospecciones. Impactos en el medio marino de los sondeos y exploraciones de la industria de hidrocarburos. Madrid. Aquest informe es pot descarregar a http://ecologistasenaccion.org/article1058.html
• Hickman et al. (2006). Principios integrales de Zoología. 13ª edición. Madrid: Mc Graw Hill
• Instituto sindical de trabajo, ambiente y salud (2012). Informe sobre los principales impactos de las prospecciones petrolíferas en el mar.