El fong assassí d’amfibis

En els darrers anys, les poblacions mundials d’amfibis han experimentat un descens molt important, algunes d’elles han desaparegut completament. Els investigadors apunten que la causa més probable d’aquestes pèrdues es degui a tres factors concrets: el canvi climàtic, la pèrdua del seu hàbitat i la presència d’un fong paràsit. En aquest article, parlarem sobre el conegut com a fong assassí.

EL FONG

Es coneix científicament com Batrachochytrium dendrobatidis. Pertany a la classe Chytridiomycetes, la qual agrupa fongs paràsits de plantes i invertebrats. No obstant això, el fong que tractem aquí, és l’únic capaç d’infectar vertebrats. Està relacionat amb la extinció de més de 200 espècies d’amfibis, entre elles el Gripau Dorat de Costa Rica.

Una de les darreres imatges del gripau dorat de Costa Rica. (Imatge: Richard K.)

Aquest fong presenta un cicle vital que consta de dues fases: una immòbil (que correspon a l’esporangi i una mòbil (mitjançant zoòspores). A la imatge inferior podem observar un esquema de l’estructura característica d’aquest tipus de fong. L’esporangi té unes prolongacions fines anomenades rizoides o miceli rizoïdal que els permet subjectar-se a les capes internes de la pell. La zoòspora emergeix de l’esporangi quan ha madurat i presenta un flagel simple apical.

Esquema de l’estructura de les dues fases vitals del fong Batrachocytrium dendrobatidis. (Imatge: trilobite glassworks).

Com es tracta d’un organisme paràsit, necessita un hostatger que li proporcioni els nutrients. En aquest cas, el fong s’alimenta de la queratina de la pell dels amfibis. Les zoòspores arriben mitjançant l’aigua i s’enquisten a les zones de la pell que presenten major quantitat de queratina. Un cop entren en contacte amb l’hostatger, les espores perden el flagel i germinen donant lloc a l’esporangi. Aquests desenvolupen el miceli i produeixen, de nou, zoòspores que surten madures cap a l’aigua. Cal destacar que si no hi ha amfibis a la zona, el fong es pot mantenir com a sapròfit (alimentant-se de matèria orgànica en descomposició).

Cicle vital de B. dendrobatidis. (Imatge: Roseblum)

 

Pèro, per què aquest fong resulta tan perjudicial pels amfibis?

LA QUITRIDIOMICOSI

La pell és l’òrgan més important als amfibis. S’encarrega de la realització de funcions vitals com ara la hidratació, l’osmoregulació, la termoregulació i la respiració (alguns amfibis respiren únicament per la pell, un exemple extraordinari és el que ens presenta David López en aquest article). Com el fong s’alimenta de la queratina de la pell, provoca la destrucció de les capes superficials d’aquesta i s’estén per tota la superfície de l’organisme. Aquest fet impedeix que l’òrgan realitzi les seves funcions i provoca la mort dels amfibis.

Imatge microscòpica de la pell d’un amfibi afectat per la quitridiomicosi. Les fletxes senyalen els esporangis enquistats. (Imatge: Che Weldon)

Els esporangis es fixen  a les zones més queratinitzades de la pell. Aproximadament 6 dies després de la infecció, es comencen a desenvolupar les zoòspores (esferes obscures dins els esporangis de la imatge superior). Quan aquestes espores han madurat, s’alliberen al medi a través d’un tub de descàrrega que inicialment està tancat. El tap (imatge inferior) es dissol poc abans de l’alliberació de les espores madures.

Imatge d’escàner electrònic de la superfície de la pell d’un gripau. Les papil·les dels esporangis es troben senyalades amb un triangle. La fletxa negra indica un esporangi amb un tap dissolt. (Imatge: Berger).

Aquesta malaltia només afecta als individus adults. Tot i això, els capgrossos són reservoris, és a dir, es poden infectar però no desenvolupen els símptomes. Normalment el fong infecta zones queratinitzades de la boca dels capgrossos. A mesura que es realitza la metamorfosi, el fong s’estén cap a altres zones, infectant completament l’individu adult.

EXPANSIÓ GEOGRÀFICA: ESPANYA

Inicialment, aquest fong era un paràsit característic de l’espècie Xenopus laevis (Gripau d’ungles Sud-Africà). Aquest gripau és molt utilitzat en investigació, fet que implica la seva distribució arreu del món. L’expansió del fong és una conseqüència del tràfic d’organismes infectats. La situació de les poblacions d’amfibis és tan greu, que l’Organització mundial de Sanitat Animal (OiE) ha catalogat aquesta infecció com una malaltia de declaració obligatòria. A més, B. dendrobatidis està inclòs a la llista de les 100 espècies exòtiques més invasores de la IUCN. Si t’interessa sabre que són les espècies invasores, consulta el següent article.

Regions on s’han confirmat casos positius de quitridiomicosi. (imatge: Bd-maps).

 

Espanya va ser el primer país europeu en detectar un brot de la malaltia. Concretament es va donar al Parc Natural de Peñalara a Madrid on el gripau paridor o tòtil (Alytes obstetricans) va ser el més afectat. També s’han donat casos a altres regions del país, com per exemple a les Illes Balears. Actualment, hi ha moltes investigacions obertes per solucionar aquest problema, com per exemple el Porjecte Zero de la Fundació General CSIC.

Espècies d’amfibis afectats per la quitridiomicosi a Espanya (Imatge: Bd-maps)

 

EL CAS DEL FERRERET

El gripau paridor balear o ferreret (Alytes muletensis) és endèmic de l’Illa de Mallorca. Està classificat com espècie vulnerable per la IUCN (en aquest article parlem sobre aquesta organització i la seva llista vermella d’espècies). Viu en zones escarpades i de difícil accés a la Serra de Tramuntana. Els individus adults poden arribar a mesurar uns 4 cm i són animals nocturns. Generalment ha estat amenaçat per la destrucció del seu hàbitat o la depredació, però des de fa 10 anys tenen una nova amenaça: el fong  B.dendrobatidis.

Exemplat adult de Ferreret carregant els ous (Foto: Guillem Gutiérrez).

Els investigadors van observar que certes poblacions experimentaven un descens molt important en el nombre d’individus. Aquests apareixien morts sense motiu aparent. Els estudis realitzats descobriren que aquestes morts eren degudes a la presència del fong assassí. La població que més va sofrir l’atac de B. dendrobatidis es troba al Torrent dels Ferrerets (que l’any 2004 va presentar la primera mort per quitriomicosi).

Evolució de la població de Ferrerets al Torrent dels Ferrerets (Mallorca). S’han registrat morts per quitridomicosi des de l’any 2004. (Imatge: Joan Mayol)

Per acabar amb aquest greu problema i evitar l’extinció d’aquesta espècie, els investigadors mallorquins van desenvolupar un mètode eficaç, el primer a escala mundial. A finals del 2015, van acabar amb els casos de quitriomicosi mitjançant un procés combinat de desinfecció del medi i un tractament antifúngic als capgrossos. Tot i això, els esforços per acabar amb la propagació d’aquest fong han de continuar.

·

La quitriomicosi segueix acabant amb la vida de moltes poblacions d’amfibis, però encara hi ha esperança. 

REFERÈNCIES

• Organització mundial de Sanitat Animal (OiE)
• Fundació General CSIC: Lucha sin cuartel contra la quitriomicosis (Castellà) de Jaume Bosch.
• 100 espécies exóticas más dañinas del mundo, ISSG. PDF en castellà.
• El ferreret: del descubrimiento a la conservación, de Joan Mayol i Joan Oliver.
• Imatge de Portada: Vance Vredenburg.

 

El hongo exterminador de anfibios

En los últimos años, las poblaciones de anfibios de todo el mundo han sufrido un importante declive, hasta el punto que muchas de ellas desaparecen por completo. Muchos investigadores apuntan a que la pérdida de estas poblaciones se debe a diversos factores: el cambio climático, pérdida de hábitat y la presencia de un hongo parásito. En este articulo daremos a conocer el parásito bautizado como hongo asesino. 

EL HONGO

Batrachochytrium dendrobatidis  es el nombre científico que recibe este hongo. Pertenece a la clase Chytridiomycetes, que agrupa a hongos parásitos de plantas e invertebrados. Sin embargo, este es el único de esta clase que afecta a organismos vertebrados. Está relacionado con la desaparición de más de 200 especies de anfibios, entre ellas el Sapo Dorado de Costa Rica.

Una de las últimas imágenes que se tienen del Sapo Dorado (Incilius periglenes). (Foto: Richard K.)

Presenta un ciclo vital que consta de dos fases: una inmóvil (esporangio) y una móvil (mediante zoosporas). En la imagen inferior podemos ver un esquema de la estructura de este tipo de hongos. El esporangio tiene unas prolongaciones finas conocidas como rizoides o micelio rizoidal que le permite anclarse en las capa internas de la piel. La zoospora emerge del esporangio cuando esta madura y presenta un flagelo simple apical.

Esquema de la estructura del hongo Bd. (Foto: trilobite glassworks).

Al ser un parásito necesita de un hospedador que le proporcione los nutrientes. En este caso, el hongo se alimenta de la queratina de la piel de los anfibios. Las zoosporas llegan a la piel del hospedador por el agua y se enquistan en las zonas con mayor cantidad de queratina. Pierden el flagelo y se transforman en un esporangio. Estos desarrollan el micelio y de nuevo producen las zoosporas que emergen hacia el agua. En el caso que no haya hospedadores alrededor, el parásito se convierte en saprofito (se alimenta de materia orgánica en descomposición)  a la espera de la llegada de algún anfibio.

Ciclo vital de B. dendrobatidis. (Foto: Roseblum)

Pero, ¿Por qué este proceso resulta en una enfermedad para los anfibios?

LA QUITRIDIOMICOSIS

En los anfibios, la piel es uno de los órganos más importantes. Se encarga de funciones como la hidratación, la osmoregulación, la termoregulación y la respiración (por ejemplo, los lisanfibios respiran únicamente por la piel. Descúbrelos en este articulo). Al alimentarse de la queratina de la piel, destruyen las capas superiores y se expanden por toda la superficie del organismo impidiendo que este órgano realice el intercambio iónico. Los ejemplares mueren por un paro cardíaco.

Imagen de microscopía de la piel de un anfibio afectado por quitridiomicosis. Las flechas señalan los esporangios. (Foto: Che Weldon)

Los esporangios se acoplan a las zonas queratinizadas de la piel, de las cuales obtienen sus nutrientes. Aproximadamente entre los 4 y 6 días posteriores a la infección, se comienzan a desarrollar las zoosporas (esferas negras en el interior de los esporangios de la imagen superior). Cuando estas esporas han madurado, se liberan a través de un tubo de descarga que inicialmente esta cerrado. El tapón (imagen inferior) se disuelve poco antes de la liberación de las zoosporas.

Imagen de escáner electrónico de la superficie de la piel de una rana. Las papilas del esporangio están señalas con un triangulo. La flecha negra indica un esporangio con el tapón disuelto. (Foto: Berger).

Esta enfermedad afecta solo a ejemplares adultos. Aún así, los renacuajos son reservorios de la enfermedad, es decir, pueden infectarse pero no desarrollan los síntomas. El hongo  infecta zonas queratinizadas del renacuajo (normalmente las zonas de la boca) y a medida que se realiza la metamorfosis, el hongo se expande hacia otras zonas.

EXPANSIÓN GEOGRÁFICA: ESPAÑA

El hongo es característico de poblaciones sudafricanas de Xenopus laevis (Sapo africano de uñas, utilizado en investigación), pero se expandió por todo el mundo mediante el tráfico de ejemplares infectados. La situación es tan grave que la Organización mundial de Sanidad Animal (OiE) ha catalogado la quitridiomicosis como una enfermedad de declaración obligatoria. Además B. dendrobatidis esta incluida en la lista de las 100 especies exóticas más invasoras por la IUCN (si quieres saber que son las especies invasoras, consulta el siguiente articulo).

Regiones donde se han confirmado casos positivos de quitridiomicosis. (Foto: Bd-maps).

España fue el primer país europeo en sufrir un brote de quitridiomicosis, concretamente en el Parque Natural de Peñalara en Madrid. El sapo partero común (Alytes obstetricans) fue el más afectado. También se han dado casos en otras regiones españolas, como por ejemplo en las Islas Baleares. Actualmente, hay muchas investigaciones en marcha para solucionar este problema, como por ejemplo del Proyecto Cero de la Fundación general CSIC.

Especies de anfibios positivos para la quitridiomicosis en España (Foto: Bd-maps)

EL CASO DEL SAPO PARTERO BALEAR

El sapo partero balear o ferreret (Alytes muletensis) es endémico de las Islas Baleares. Está clasificado como especie vulnerable por la IUCN (en este articulo hablamos sobre esta organización y su lista roja de especies). Vive en pozas y barrancos de díficil acceso de la Sierra de Tramuntana (Mallorca). Los ejemplares pueden llegar a medir unos 4 cm y son de hábitos nocturnos. Generalmente, esta especie estaba amenazada por la destrucción de su hábitat o la depredación, pero la última amenaza a la que se enfrentan es la quitridiomicosis.

Sapo partero balear o ferreret (Foto: Guillem Gutiérrez).

Los investigadores observaron que ciertas poblaciones experimentaban una disminución significativa en el número de ejemplares y, estos, aparecían muertos sin razón aparente. Los estudios revelaron que estas muertes se debían a la presencia del hongo parásito B.dendrobatidis. La población que presentó más problemas era la que se encontraba en la zona conocida como Torrent dels Ferrets (en 2004 se confirmó el primer caso de quitridiomicosis).

Evolución de la población de Alytes muletensis en el Torrent dels Ferrerets. Se han registrado muertes por Bd des de el año 2004 (Foto: Joan Mayol)

 

Las investigaciones para acabar con este hongo parásito exterminador han dado sus frutos. A finales del 2015, investigadores de las Islas Baleares confirmaron el primer tratamiento exitoso contra la quitridiomicosis. Realizaron una desinfección en el medio natural (para eliminar cualquier presencia de zoospora) y la combinaron con un tratamiento antifúngico a los renacuajos. Consiguieron eliminar por completo la presencia del parásito y salvar así la población. Aún así, los esfuerzos para terminar con este hongo no deben cesar.

·

La quitridiomicosis sigue siendo un problema grave para las poblaciones mundiales de anfibios, aún así hay esperanza. 

REFERENCIAS

• Organización mundial de la sanidad animal (OiE)
• Fundación General CSIC: Lucha sin cuartel contra la quitridiomicosis, de  Jaime Bosch.
• 100 de las especies invasoras más dañinas del mundo, ISSG. PDF
• El ferreret, del descubrimiento a la conservación, de Joan Mayol y Joan Oliver.
• Imagen de portada: Vance Vredenburg

 

 

What is IUCN and its Red List?

A lot it is talked about endangered, critically endangered and vulnerable species. In fact, in this blog we have given some examples: Mediterranean monk seal is an example of a critically endangered species and Iberian lynx of an endangered species. But, which is the meaning of these names? Who is responsible of categorising them and how do they do it? Here, there are the answers. 

WHAT IS IUCN?

Have you ever seen this logo in some report or in Internet?

International Union for Conservation of Nature logo (Pictrure: IUCN).

The International Union for Conservation of Nature (IUCN) is a union with more than 1,000 government and NGO member organizations, and about 11,000 scientists from 160 countries.

Its purpose is to preserve nature and, for this reason, it seeks to solve the most urgent environmental problems.

The IUCN is composed by 6 commissions, among which there is the Species Survival Commission (SSC), which have more than 10,000 volunteer experts from all over the world, distributed in different working groups.

The IUCN and the Species Survival Commission are the responsibles of elaborating the Red List. What is a Red List?

WHAT IS A RED LIST?

The red list of threatened species is an inventory of the the conservation state of plant, animal and fungi species. So, it evaluates the risk of extinction of a species in case no conservation actions are taken.

Red List of Spanish Vascular Flora 2008. (Picture: Jolube).

This list is produced following objective criteria that permit to classify species in 8 threat categories, so that it is easier to compare different taxa. Let’s see them!

IUCN RED LIST CATEGORIES AND CRITERIA

REQUIREMENTS TO CATEGORISE TAXA

To use these criteria, some requirements have to be followed:

• They can be applied to species and lower taxonomic levels.
• They can only be applied to wild populations in their natural distribution and to populations resulting from benign introductions.
• Criteria have to be applied to taxon whatever the level of conservation action affecting it.
• The conservation status of a species doesn’t have to be necessarily the same in a global scale or a regional or national scale.

WHICH ARE THE IUCN CATEGORIES?

From less to more extinction risk, evaluated taxa can be classified in one of the following categories:

• Least concern (LC): when a taxon cannot be classified in any of the following categories, it is said that there is a least concern for its conservation.
• Near Threatened (NT): when a taxon cannot be classified in any of the following categories, but is close, it is said that is near threatened because in the near future it will possibly classified in some of them. The dwarf cassowary (Casuarius bennetti), a bird that could be the current velociraptor, has this category.

Cassowary eating quandongs, one of its favourite fruits (Picture: Christian Ziegler).

• Vulnerable (VU): when a taxon is considered to be facing a high risk of extinction in the wild, it is classified as vulnerable. Two examples are whale shark and the basking shark, the two biggest fishes in the world and feed on plankton.
• Endangered (EN): a taxon is endangered when faces a very high risk of extinction in the wild. An example is the Iberian lynx (Lynx pardinus).
• Critically Endangered (CR): a taxon is critically endangered when faces an extremely high risk of extinction in the wild. An example, it is the Mediterranean monk seal (Monachus monachus).
• Extinct in the Wild (EW): it means that only survives in cultivation, in captivity or as a naturalized population well outside the past range.
• Extinct (EX): a taxon is extinct when there is no doubt that the last individual has died. An example is the thylacine.

Thylacine was extinct by humans. Museo nacional de Ciencias Naturales, Madrid (Picture: Mireia Querol).

Vulnerable, Endangered and Critically endangered categories are those that show a threatened condition of the species. So, an endangered and a threatened species are not exactly the same.

Moreover, there are two other categories for those species not evaluated:

• Data deficient (DD): when there is inadequate information to make an assessment of its risk of extinction.
• Not evaluated (NE): when it has not yet been evaluated.

WHICH CRITERIA ARE USED FOR THREATENED CATEOGIRES?

5 are the criteria to evaluate the state of conservation of taxa:

• Criterion A: Reduction in population size. It has to accomplish some of the following subcriteria (A1-A4), evaluating the reduction in the largest period, 10 years or 3 generations.

	Critically endangered	Endangered	Vulnerable
A1 Reduction in the past where the causes are reversible, understood and have ceased	90% or more	70% or more	50% or more
A2 Reduction in the past where the causes may no have ceased, may no be understood or may not be reversible	80% or more	50% or more	30% or more
A3 Reduction in the future (up to 100 years)	80% or more	50% or more	30% or more
A4 Reduction where the time period mus include both the past and the future (up to 100 years in the future) and where the causes may not have ceased, may not be understood or may not be reversible	80% or more	50% or more	30% or more

• Criterion B: Geographic range either extent of occurrence or area of occupancy. Let’s see these concepts:
  • Extent of occurrence: when you draw a line that joints all the most external places where there is a taxon (and all the places are included), you find the extent of occurrence.
  • Area of occupancy: it refers to the area inside the extent of occurrence having into account that there is not present in all its extent of occurrence.

Two examples of the difference between extent of occurrence and area of occupancy. (A) is the spatial distribution of a species, (B) show  the extent of occurrence and (C) shows the area of occupancy (Picture: IUCN).

	Critically endangered	Endangered	Vulnerable
B1 Extent of occurrence	Less than 100 km2	Less than 5.000 km2	Less than 20.000 km2
B2 Area of occupancy	Less than 10 km2	Less than 500 km2	Les than 2.000 km2

• Criterion C: Small size of the population and decline.

	Critically endangered	Endangered	Vulnerable
Number of mature individuals	Less than 250 (and C1 and/or C2)	Less than 2.500 (and C1 and/or C2)	Less than 10.000 (and C1 and/or C2)
C1 Continuing decline	At least 25% in 3 years or 1 generation (up to 100 years)	At least 20% in 5 years or 2 generations (up to 100 years)	At least 10% in 10 years or 3 generations (up to 100 years)
C2 Continuing decline and at least one of the 3 conditions (2a.i, 2a.ii, 2b)
2a.i Number of mature individuals in each subpopulation	At least 50	At least 250	At least 1.000
2a.ii % of individuals in one subpopulation	90-100%	95-100%	100%
2b Extreme fluctuations in the number of mature individuals

• Criterion D: Very small population or restricted

	Critically endangered	Endangered	Vulnerable
Number of mature individuals	Less than 250	Less than 2.500	Less than 10.000

• Criterion E: Quantitative analysis 

	Critically endangered	Endangered	Vulnerable
E Probability of extinction in the wild	At least 50% in 10 years or 3 generations (up to 100 years)	At least 20% in 30 years or 5 generations (up to 100 years)	At least 10% up to 100 years.

Despite there have to be evaluated all the criteria, with just one of them is enough to classify the species in the category.

The previous criteria are simplified because there are complementary conditions that have to be accomplished. For further details, read the document IUCN Red List Categories and Criteria.

REFERENCES

• IUCN
• IUCN: IUCN Red List categories and criteria 
• IUCN Red List 
• Cover picture Delphi Forums.

Què és la IUCN i la seva Llista Vermella?

Molt es parla d’espècies que estan en perill, en perill crític, que són vulnerables… De fet, en aquest blog hem posat alguns exemples d’aquestes: la foca monjo del Mediterrani és un clar exemple d’espècie en perill crític i el linx ibèric d’una en perill. Ara bé, què volen dir aquests noms? Qui s’encarrega de catalogar-les i com ho fan? Aquí tens les respostes.

QUÈ ÉS LA UICN?

Has vist alguna vegada aquest logo en alguna publicació o per Internet?

Logo de la Unió Internacional per a la Conservació de les Espècies (Imatge: IUCN).

La IUCN, de les seves sigles en anglès, és la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN en català), una xarxa de més de 1.000 organitzacions governamentals i no governamentals, composta per uns 11.000 científics de més de 160 països.

El seu propòsit, com indica el seu nom, és el de conservar la natura i, per aquest motiu, busca solucions per als problemes ambientals més urgents.

La UICN està formada per 6 comissions, entre les quals cal destacar la Comissió de Supervivència d’Espècies (CSE), que compta amb més de 10.000 experts voluntaris de tot el món, distribuïts en diferents grups de treball.

La UICN i la Comissió de Supervivència d’Espècies són els responsables d’elaborar la Llista Vermella. Què és una llista vermella?

QUÈ ÉS UNA LLISTA VERMELLA?

Una llista vermella d’espècies amenaçades, com el seu propi nom indica, és un inventari sobre l’estat de conservació de les espècies vegetals, animals i fongs. Així doncs, s’avalua el risc que s’extingeixi una espècie si no es conserva.

Llista vermella de la Flora Vascular Espanyola 2008. (Imatge: Jolube).

Aquesta llista s’elabora seguint uns criteris objectius que permeten classificar les espècies en 8 categories d’amenaça, de manera que sigui més fàcil poder comparar els diferents taxons. Anem a veure-les!

CATEGORIES I CRITERIS DE LA LLISTA VERMELLA DE LA UICN

REQUISITS PER A CATEGORTIZAR ALS TAXONS

Per poder utilitzar aquests criteris, s’han de complir un conjunt de requeriments:

• Es poden aplicar a les espècies o nivells taxonòmics inferiors.
• Només es pot aplicar a les poblacions silvestres en la seva àrea de distribució natural o en aquelles poblacions resultat d’una introducció benigna.
• Els criteris s’han d’aplicar independentment de si es desenvolupen accions per a la seva conservació o no.
• L’estat de conservació d’una espècie no ha de ser necessàriament el mateix per a una escala global que per a una escala regional o nacional.

QUINES SÓN LES CATEGORIES DE LA UICN?

De menys a més risc d’extinció, els taxons avaluats es poden classificar en una de les següents categories:

• Preocupació menor (LC): quan un taxó no pot ser classificat en cap de les categories següents, es diu que hi ha una preocupació menor en el seu estat de conservació.
• Gairebé amenaçat (NT): quan un taxó no pot ser classificat en cap de les categories següents, però hi està molt pròxim, es diu que està gairebé amenaçat, ja que en un futur proper possiblement s’hi pugui classificar. El casuari menor (Casuarius bennetti), una au que podria ser el velociraptor actual, té aquesta categoria.

Casuario menjant quandongs, un dels seus fruits predilectes (Foto: Christian Ziegler).

• Vulnerable (VU): si el risc que un tàxon s’extingeixi en la vida silvestre és alt, es classifica en la categoria de vulnerable. Dos exemples són el tauró balena i el pelegrí, els dos peixos més grans del món i que mengen plàncton.
• En perill (EN): es classifica un taxó en perill si hi ha un risc d’extinció molt alt en estat de vida natural. Un exemple és el linx ibèric (Lynx pardinus).
• En perill crític (CR): quan un taxó s’enfronta a un risc d’extinció extremadament alt en estat de vida silvestre es diu que corre un perill crític. Un exemple, com hem comentat, és la foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus).
• Extint en Estat Silvestre (EW): significa que només viu en cultiu, captivitat o com una població naturalitzada fora de la seva distribució natural.
• Extint (EX): un taxó està extingit quan no hi ha cap dubte que ha mort l’últim individu existent. Un exemple és el llop marsupial, que nosaltres el vam extingir.

El llop marsupial va ser extingit pels humans. Museo nacional de Ciencias Naturales, Madrid (Foto: Mireia Querol).

Les categories Vulnerable, En perill i En perill crític són les que mostren que una espècie està amenaçada. Així doncs, una espècie amenaçada i una que està en perill no són exactament el mateix.

A més, hi ha dues categories per a les espècies que no s’hagin avaluat:

• Dades insuficients (DD): s’inclou un taxó en aquesta categoria quan no hi ha informació adequada per avaluar el seu estat de conservació.
• No avaluat (NE): quan encara no s’ha classificat un taxó amb els criteris de la UICN, llavors es classifica en aquesta categoria.

QUINS CRITERIS S’UTILITZEN PER A LES CATEGORIES D’AMENAÇA?

S’utilitzen fins a 5 criteris diferents per avaluar l’estat de conservació dels taxons:

• Criteri A: Reducció de la mida poblacional. S’han de complir qualsevol dels subcriteris (A1-A4), avaluant la reducció en el període més llarg, ja siguin 10 anys o 3 generacions.

	En perill crític	En perill	Vulnerable
A1 Reducció en el passat quan les causes són reversibles, enteses i conegudes i han cessat	Superior o igual al 90%	Superior o igual al 70%	Superior o igual al 50%
A2 Reducció en el passat quan les causes poden no haver cessat, no ser enteses ni conegudes o no són reversibles.	Superior o igual al 80%	Superior o igual al 50%	Superior o igual al 30%
A3 Reducció en el futur (fins un màxim de 100 anys)	Superior o igual al 80%	Superior o igual al 50%	Superior o igual al 30%
A4 Reducció on el temps considerat inclou el passat i el futur (fins un màxim de 100 anys en el futur) i quan les causes poden haver no cessat, poder no ser enteses ni conegudes o poden no ser reversibles	Superior o igual al 80%	Superior o igual al 50%	Superior o igual al 30%

• Criteri B: Distribució geogràfica representada com a extensió de presència i/o àrea d’ocupació. Vegem aquests conceptes:
  • Extensió de presència: quan dibuixes la línia que uneix els llocs més externs on hi ha un taxó (i que contingui la resta de llocs en el seu interior), trobes la seva extensió de presència.
  • Àrea d’ocupació: es refereix a l’àrea dins de l’extensió de presència que ocupa un taxó tenint en compte que no està present en tota la seva extensió de presència.

Dos exemples de la diferència entre extensió de presència i àrea d’ocupació. (A) és la distribució espacial de dues espècies, (B) és la delimitació de l’extensió de presència i (C) mostra la mesura de l’àrea d’ocupació (Foto: IUCN).

	En perill crític	En perill	Vulnerable
B1 Extensió de presència	Inferior a 100 km2	Inferior a 5.000 km2	Inferior a 20.000 km2
B2 Àrea d’ocupació	Inferior a 10 km2	Inferior a 500 km2	Inferior a 2.000 km2

• Criteri C: Mida petita de la població i reducció

	En perill crític	En perill	Vulnerable
Número de individus adults	Inferior a 250 (i C1 i/o C2)	Inferior a 2.500 (i C1 i/o C2)	Inferior a 10.000 (i C1 i/o C2)
C1 Disminució continuada	Mínim del 25% en 3 anys o 1 generació (el més llarg, màxim 100 anys)	Mínim del 20% en 5 anys o 2 generacions (el més llarg, màxim 100 anys)	Mínim del 10% en 10 anys o 3 generacions (el més llarg, màxim 100 anys)
C2 Disminució continuada i mínim una de las 3 condiciones (2a.i, 2a.ii, 2b)
2a.i Número d’individus madurs en cada subpoblació	Inferior o igual a 50	Inferior o igual a 250	Inferior o igual a 1.000
2a.ii % d’individus en una sola subpoblació	90-100%	95-100%	100%
2b Fluctuacions extremes en el número de individus maduros

• Criteri D: Població molt petita o restringida.

	En perill crític	En perill	Vulnerable
Número d’individus adults	Inferior a 250	Inferior a 2.500	Inferior a 10.000

• Criteri E: Anàlisi quantitatiu.

	En perill crític	En perill	Vulnerable
E Probabilitat d’extinció en estat silvestre	Superior o igual al 50% en 10 anys o 3 generacions (el més llarg, màxim 100 anys).	Superior o igual al 20% en 30 anys o 5 generacions (el més llarg, màxim 100 anys).	Superior o igual al 10% en 100 anys

Encara que cal avaluar-tots sempre que sigui possible, amb que compleixin un únic criteri és suficient per classificar-los en tal categoria.

Els criteris exposats anteriorment estan simplificats ja que hi ha condicions complementàries que s’han de complir. Per a un detall més gran, consulta el document Categories i Criteris de la Llista Vermella de la UICN.

REFERÈNCIES

• IUCN
• IUCN: Categorías y criterios de la Lista Roja de la IUCN
• IUCN Red List 
• Imatge de portada extreta de Delphi Forums.

¿Qué es la UICN y su Lista Roja?

Mucho se habla de especies que están en peligro, en peligro crítico, que son vulnerables… De hecho, en este blog hemos puesto algunos ejemplos de estas: la foca monje del Mediterráneo es un claro ejemplo de especie en peligro crítico y el lince ibérico de una en peligro. Ahora bien, ¿Qué significan estos nombres? ¿Quién se encarga de catalogarlas y cómo lo hacen? Aquí tienes las respuestas.

¿QUÉ ES LA UICN?

¿Has visto alguna vez este logo en alguna publicación o por Internet?

Logo de la Unión Internacional para la Conservación de las Especies (Imagen: IUCN).

La IUCN, de sus siglas en inglés, es la Unión Internacional para la Conservación de la Naturaleza (UICN en castellano), una red de más de 1.000 organizaciones gubernamentales y no gubernamentales, compuesta por unos 11.000 científicos de más de 160 países.

Su propósito, como indica su nombre, es el de conservar la naturaleza y, por este motivo, busca soluciones para los problemas ambientales más urgentes.

LA UICN está compuesta por hasta 6 comisiones, entre las cuales cabe destacar la Comisión de Supervivencia de Especies (CSE), que cuenta con más de 10.000 expertos voluntarios de todo el mundo, distribuidos en distintos grupos de trabajo.

La UICN y la Comisión de Supervivencia de Especies son los responsables de elaborar la Lista Roja. ¿Qué es una lista roja?

¿QUÉ ES UNA LISTA ROJA?

Una lista roja de especies amenazadas, como su propio nombre indica, es un inventario sobre el estado de conservación de las especies vegetales, animales y hongos. Así pues, se evalúa el riesgo de que se extinga una especie si no se conserva.

Lista Roja de la Flora Vascular Española 2008. (Imagen: Jolube).

Esta lista se elabora siguiendo unos criterios objetivos que permiten clasificar a las especies en 8 categorías de amenaza, de manera que sea más fácil poder comparar los diferentes taxones. ¡Vamos a verlas!

CATEGORÍAS Y CRITERIOS DE LA LISTA ROJA DE LA UICN

REQUISITOS PARA CATEGORIZAR A LOS TAXONES

Para poder utilizar estos criterios, se deben de cumplir un conjunto de requerimientos:

• Se pueden aplicar a las especies o a niveles taxonómicos inferiores.
• Sólo puede aplicarse para las poblaciones silvestres en su área de distribución natural o en aquellas poblaciones resultado de una introducción benigna.
• Los criterios se tienen que aplicar sin importar si se desarrollan acciones para su conservación o no.
• El estado de conservación de una especie no tiene que ser necesariamente el mismo para una escala global que para una escala regional o nacional.

¿CUÁLES SON LAS CATEGORÍAS DE LA UICN?

De menos a más riesgo de extinción, los taxones evaluados se pueden clasificar en una de las siguientes categorías:

• Preocupación menor (LC): cuando un taxón no puede ser clasificado en ninguna de las categorías siguientes, se dice que hay una preocupación menor en su estado de conservación.
• Casi amenazado (NT): cuando un taxón no puede ser clasificado en ninguna de las categorías siguientes, pero  está muy próximo, se dice que está casi amenazado, puesto que en un futuro cercano posiblemente se pueda clasificar. El casuario menor (Casuarius bennetti), un ave que podría ser el velociraptor actual, tiene esta categoría.

Casuario comiendo quandongs, uno de sus frutos predilectos (Foto: Christian Ziegler).

• Vulnerable (VU): si el riesgo de que un taxón se extinga en la vida silvestre es alto, se clasifica en la categoria de vulnerable. Dos ejemplos son el tiburón ballena y el peregrino, los dos peces más grandes del mundo y que comen plancton.
• En peligro (EN): se clasifica un taxón en peligro si hay un riesgo de extinción muy alto en estado de vida natural. Un ejemplo es el lince ibérico (Lynx pardinus).
• En peligro crítico (CR): cuando un taxón se enfrenta a un riesgo de extinción extremadamente alto en estado de vida silvestre se dice que corre un peligro crítico. Un ejemplo, como hemos comentado, es la foca monje del Mediterráneo (Monachus monachus).
• Extinto en Estado Silvestre (EW): significa que sólo vive en cultivo, cautividad o como una población naturalizada fuera de su distribución natural.
• Extinto (EX): un taxon está extinguido cuando no hay ninguna duda de que ha muerto el último individuo existente. Un ejemplo es el tilacino, que nosotros lo extinguimos. 

El tilacino fue extinguido por los humanos. Museo nacional de Ciencias Naturales, Madrid (Foto: Mireia Querol).

Las categorías Vulnerable, En peligro y En peligro crítico son las que muestran que una especie está amenazada. Así pues, una especie amenazada y una que está en peligro no son exactamente lo mismo.

Además, hay otras dos categorías para las especies que no se hayan evaluado:

• Datos insuficientes (DD): se incluye un taxón en esta categoría cuando no hay información adecuada para evaluar su estado de conservación.
• No evaluado (NE): cuando todavía no se ha clasificado un taxón con los criterios de la UICN, entonces se clasifica en esta categoría.

¿QUÉ CRITERIOS SE UTILIZAN PARA LAS CATEGORÍAS DE AMENAZA?

Se utilizan hasta 5 criterios distintos para evaluar el estado de conservación de los taxones:

• Criterio A: Reducción del tamaño poblacional. Se tienen que cumplir cualquiera de los subcriterios (A1-A4), evaluando la reducción en el período más largo, ya sean 10 años o 3 generaciones.

	En peligro crítico	En peligro	Vulnerable
A1 Reducción en el pasado cuando las causas son reversibles, entendidas y conocidas y han cesado	Superior o igual al 90%	Superior o igual al 70%	Superior o igual al 50%
A2 Reducción en el pasado cuando las causas pueden no haber cesado, no ser entendidas ni conocidas o no son reversibles.	Superior o igual al 80%	Superior o igual al 50%	Superior o igual al 30%
A3 Reducción en el futuro (hasta un máximo de 100 años)	Superior o igual al 80%	Superior o igual al 50%	Superior o igual al 30%
A4 Reducción donde el tiempo considerado incluye el pasado y el futuro (hasta un máximo de 100 años en el futuro) y cuando las causas pueden haber no cesado, pueden no ser entendidas ni conocidos o pueden no ser revesibles	Superior o igual al 80%	Superior o igual al 50%	Superior o igual al 30%

• Criterio B: Distribución geográfica representada como extensión de presencia y/o área de ocupación. Veamos estos conceptos:
  • Extensión de presencia: cuando dibujas la línea que une a los lugares más externos donde hay un taxón (y que contenga el resto de lugares en su interior), encuentras su extensión de presencia.
  • Área de ocupación: se refiere al área dentro de la extensión de presencia que ocupa un taxón teniendo en cuenta que no está presente en toda su extensión de presencia.

Dos ejemplos de la diferencia entre extensión de presencia y área de ocupación. (A) es la distribución espacial de dos especies, (B) es la delimitación de la extensión de presencia y (C) muestra una medida del área de ocupación (Foto: IUCN).

	En peligro crítico	En peligro	Vulnerable
B1 Extensión de presencia	Inferior a 100 km2	Inferior a 5.000 km2	Inferior a 20.000 km2
B2 Área de ocupación	Inferior a 10 km2	Inferior a 500 km2	Inferior a 2.000 km2

• Criterio C: Pequeño tamaño de la población y reducción.

	En peligro crítico	En peligro	Vulnerable
Número de individuos adultos	Inferior a 250 (y C1 y/o C2)	Inferior a 2.500 (y C1 y/o C2)	Inferior a 10.000 (y C1 y/o C2)
C1 Disminución continuada	Mínimo del 25% en 3 años o 1 generación (lo más largo, máximo 100 años)	Mínimo del 20% en 5 años o 2 generaciones (lo más largo, máximo 100 años)	Mínimo del 10% en 10 años o 3 generaciones (lo más largo, máximo 100 años)
C2 Disminución continuada y mínimo una de las 3 condiciones (2a.i, 2a.ii, 2b)
2a.i Número de individuos maduros en cada subpoblación	Inferior o igual a 50	Inferior o igual a 250	Inferior o igual a 1.000
2a.ii % de individuos en una sola subpoblación	90-100%	95-100%	100%
2b Fluctuaciones extremas en el número de individuos maduros

• Criterio D: Población muy pequeña o restringida.

	En peligro crítico	En peligro	Vulnerable
Número de individuos adultos	Inferior a 250	Inferior a 2.500	Inferior a 10.000

• Criterio E: Análisis Cuantitativo.

	En peligro crítico	En peligro	Vulnerable
E Probabilidad de extinción en estado silvestre	Superior o igual al 50% en 10 años o 3 generaciones (lo más largo, máximo 100 años)	Superior o igual al 20% en 30 años o 5 generaciones (lo más largo, máximo 100 años)	Superior o igual al 10% en 100 años

Aunque hay que evaluarlos todos siempre que sea posible, con que cumplan un único criterio es suficiente para clasificarlos en tal categoría.

Los criterios expuestos anteriormente estan simplificados puesto que hay condiciones complementarias que se tienen que cumplir. Para un detalle mayor, consulta el documento Categorías y Criterios de la Lista Roja de la UICN.

REFERENCIAS

• IUCN
• IUCN: Categorías y criterios de la Lista Roja de la IUCN
• IUCN Red List 
• Imagen de portada extraída de Delphi Forums.

El quebrantahuesos: conservación de un buitre único

El mes pasado nació por primera vez en España un quebrantahuesos en libertad de padres criados en cautividad y reintroducidos en la naturaleza. El quebrantahuesos es la única ave del mundo que se alimenta casi exclusivamente de huesos. Igual que el lince ibérico, es uno de los animales emblemáticos de la Península Ibérica y está en peligro de extinción, por lo que es objeto de diversos programas de conservación y reintroducción. En este artículo te animamos a descubrir más sobre el quebrantahuesos y algunos programas de conservación que se realizan en España.

DESCRIPCIÓN

El quebrantahuesos (Gypaetus barbatus) es un ave rapaz diurna incluída popularmente en lo que denominamos buitres, aves eminentemente carroñeras o necrófagas, es decir, que se alimentan de animales muertos. A pesar de ello, el quebrantahuesos es bastante distinto al resto de buitres:

Quebrantahuesos (Gypaetus barbatus) adulto. (Foto de Jose Luis Ojeda)

• Está tan sumamente especializado que el 85% de su alimentación son huesos (osteófago) de mamíferos muertos, como ungulados salvajes (rebecos) y ganado doméstico (cabras, ovejas). Puede tragar huesos de hasta 25 cm, y si son demasiado grandes los coge, se eleva a 20-40 m y los estrella contra las rocas en trozos más pequeños que pueda tragar. Estas zonas se denominan rompederos. También utiliza la misma técnica para romper caparazones de tortugas. Completa la alimentación con pellejos y restos de carne.

• Es muy grande, con una envergadura alar de hasta 2,8 metros y 7 kg de peso.

• En general es poco ruidoso: sólo silba si está muy excitado o en época de celo.

• No presenta la típica cabeza desplumada de buitre. Los buitres tenen poco o nulo plumaje en la cabeza para mantener una óptima higiene después de introducirla en los animales muertos y mancharse de sangre. Debido a su peculiar alimentación, el quebrantahuesos tiene más plumas en cabeza y cuello, siendo característica su “barba” debajo del pico.

• El plumaje es igual para ambos sexos pero va cambiando con la edad. El típico color rojizo y amarillento de los adultos se debe a su costumbre de bañarse en barro rico en óxidos de hierro, de otro modo tendrían el pecho blanco.

Fases del plumaje del quebrantahuesos, según Adam y Llopis (2003). (Imagen de © X. Parellada.)

En este vídeo (5 minutos, en catalán) se pueden ver quebrantahuesos en vuelo, rompiendo huesos, engulléndolos, criando un pollito en el nido y bañándose en barro.

REPRODUCCIÓN

El quebrantahuesos nidifica en salientes y cuevas naturales de la roca, en las zonas montañosas y escarpadas donde habita. Forma pareja estable durante toda la vida a partir de los 7 años y el ciclo reproductor tiene diferentes etapas:

• Prepuesta (septiembre-noviembre):  construcción del nido (tapizándolo con ramas, lana, plumas, huesos…), defensa del territorio y actividad sexual.
• Incubación (diciembre- febrero): ponen uno o dos huevos con 6 días de diferencia. Ambos sexos participan en la incubación durante 53 días.
• Crianza (marzo-agosto): el pollo más grande acaba matando a su hermano (cainismo) para asegurar la supervivencia. Los padres aportan alimento y cuando el pollo abandona el nido (junio-julio), aprende de ellos a buscar y preparar el alimento hasta su emancipación.
• Emancipación (enero): desplazamiento (miles de kilómetros) para buscar pareja y regreso al territorio donde nació para criar (instinto filopátrico).

Seguimiento de nidos naturales mediante cámaras. (Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos)

DISTRIBUCIÓN

La subespecie Gypaetus barbatus meridonalis se distribuye por el Sur y Este de África, mientras que Gypaetus barbatus barbatus por el Norte de África y algunas zonas de Eurasia (ver mapa).

En la Península Ibérica se encuentra únicamente de forma natural en los Pirineos (Catalunya, Aragón y Navarra), siendo España el país europeo con más parejas reproductoras censadas (unas 130, datos de 2014).

Distribución del quebrantahuesos (Gypaetus barbatus). En rojo, zonas donde ha sido reintroducido. (Imagen de Mario, Wikimedia).

AMENAZAS

Las poblaciones de quebrantahuesos están en regresión desde hace años. Está catalogada a nivel mundial como “casi amenazada”  en la Lista Roja de la IUCN y “en peligro de extinción” en el Catálogo Español de Especies Amenazadas. Las amenazas actuales a las que se enfrentan son:

• Muerte por envenenamientos (cebos ilegales, consumo de animales envenenados, consumo de restos de munición de caza con plomo –plumbismo-).
• Muerte por electrocuciones o choques con tendidos eléctricos y aerogeneradores de parques eólicos.
• Caza directa (ilegal)
• Pérdida de hábitat y disminución de la eficacia reproductora debido a la humanización del medio (urbanizaciones, actividades deportivas…)
• Reducción del alimento (ganado en establos, obligación de enterrar los cadáveres…)

Quebrantahuesos muerto por envenenamiento. (Foto: DARPAMN)

CONSERVACIÓN EN ESPAÑA

Debido a la limitada distribución de las poblaciones, su bajo número y la dificultad para colonizar nuevos territorios, en 2014 trece comunidades autónomas firmaron un protocolo para la recuperación del quebrantahuesos en España. Las acción más destacada de este protocolo es el refuerzo de la Estrategia Nacional para la Conservación del Quebrantahuesos en España (iniciado el año 2000) y del  Programa de Cría en Cautividad (2001), con acciones como la revalorización del medio rural, alimentación suplementaria y el apoyo a las prácticas ganaderas tradicionales. Esta estrategia también incluye la reintroducción en zonas históricas donde el quebrantahuesos fue extinguido:

• Reintroducción en los Picos de Europa: después de 70 años extinguido, se reintrodujeron en 2006 dos ejemplares en el Parque Nacional, gestionado por la Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos, que actualmente sigue desarrollando proyectos para la recuperación del quebrantahuesos en Aragón.
• Reintroducción en el Parque Natural de Cazorla, Segura y Las Villas: en esta zona de Jaén no había reproducción desde los años 80 del siglo pasado. La Fundación Gypaetus gestiona el Centro de Cría en Cautividad de Cazorla y el Programa Life 04NAT/ES/000056 para la reintroducción del quebrantahuesos en Andalucía mediante el hacking.

¿QUÉ ES EL HACKING?

El hacking o crianza campestre es una técnica que consiste en la liberación de ejemplares nacidos en cautividad en un área que el ave asimile como su lugar de nacimiento. En caso de éxito, el quebrantahuesos vuelve para asentarse y reproducirse. Esta técnica en inicio no tenía un origen conservacionista, ya que se fue desarrollada por los cetreros en la Edad Medieval. La cetrería (caza con aves rapaces) también se utiliza actualmente para el control de fauna en los aeropuertos o ciudades.

En cetrería la crianza campestre controlada consiste en dejar en una jaula de altura a pollos que pueden alimentarse por sí solos. Se les alimenta sin ser vistos. Al cabo de unos días se les abre la jaula, que utilizan como base  para aprender a volar. Se les sigue alimentando hasta que aprenden a cazar por sí solos y abandonan la jaula, y quedarán fijados como si la jaula fuera su lugar de nacimiento.

Alimentación de un pollo con un señuelo para evitar el contacto humano y hacer posible su vida en libertad. (Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos)

El centro gestionado por la Fundación Gypaetus se basa en la cría natural, con la mínima intervención humana. Los padres crían y alimentan a sus pollos a partir de la segunda semana de la eclosión del huevo. Para hacer el seguimiento de los nidos se utiliza un sistema de videovigilancia.

Desde 2006 han sido liberados 31 quebrantahuesos procedentes de la cría en cautividad, de los que se hace seguimiento mediante transmisores GPS. Actualmente 15 individuos siguen enviando señales (9 murieron y en 7 dejaron de funcionar). Como adelantábamos en la introducción, la buena noticia es que hace 27 días nació el primer pollo resultado de ejemplares liberados (Tono y Blimunda) mediante la técnica del hacking. No olvidéis visitar el Facebook o web de la Fundación Gypaetus para ver imágenes y conocer las últimas noticias sobre la familia.

Para más información, os dejamos con este reportaje sobre el quebrantahuesos y su conservación (El bosque protector. Fauna amenazada, El Quebrantahuesos, 29 minutos).

REFERENCIAS

• Fundación Gypaetus
• Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos
• Grup d’Estudi i Protecció del trencalòs
• Enciclopedia virtual de los vertebrados españoles (MNCN)
• Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente
• La cetrería y conservación de rapaces
• Imagen de portada de jayhem

Bearded vulture: conservation of a unique bird

Last month a bearded vulture was born for the first time in Spain of parents bred in captivity and reintroduced into the wild. The bearded vulture is the only bird in the world that feeds almost exclusively on bones. Like the Iberian lynx, it is one of the emblematic animals of the Iberian Peninsula and it is endangered, so it is subject to various conservation and reintroduction programs. In this article, we encourage you to find out more about the bearded vulture and the spanish conservation projects.

DESCRIPTION

The bearded vulture (Gypaetus barbatus) is a diurnal bird of prey popularly included in what is called vultures, scavenger and ghoul birds (they feed on dead animals). However, the bearded vulture is quite different from other vultures:

Adult bearded vulture (Gypaetus barbatus). (Photo by Jose Luis Ojeda)

 

• It is so highly specialized that 85% of their diet are bones (osteophague) of dead mammals such as wild ungulates (chamois) and domestic cattle (goats, sheep). It can swallow bones up to 25 cm, and if they are too large catches them, rises them to 20-40 m and crashes bones against the rocks into smaller pieces that can swallow. It also uses the same technique to break tortoise shells.

• It is very large, with a wingspan up to 2.8 meters and a weitgh up to 7 kg.

• In general it isn’t noisy: it just whistles if it is excited or during the mating season.

• It hasn’t the typical plucked vulture head. Vultures have a few or no feathers on their heads to maintain an optimum hygiene after putting their head in dead animals. Due to its peculiar diet, the bearded vulture has more feathers on head and neck, with its characteristic “beard” below the peak.

• The plumage is the same for both sexes but changes with age. The typical reddish and yellowish adults plumage is due to their habit of bathing in mud rich in iron oxides, otherwise they will had a white breast.

Plumage phases of the bearded vulture, Adam and Llopis (2003). (Image by © X. Parellada.)

In this video (5 minutes, catalan) you can see bearded vultures in flight, breaking bones, engulfing them, raising a chick in the nest and bathing in mud.

REPRODUCTION

Bearded vultures nests on ledges and natural rock caves in the mountainous and rugged areas where they live. They have stable partner for life from age 7 and the reproductive cycle has different stages:

• Pre-laying (September to November): nest building (covering it with branches, wool, feathers, bones …), defense of territory and sexual activity.
• Incubation (December-February): they lay one or two eggs with a time difference of 6 days. Both sexes participate in the incubation for 53 days.
• Nurturing (March-August): the largest chick kills his brother (fraticidal violence) to ensure survival. Parents provide food and when the chick leaves the nest (June-July), learn from them to find and prepare food until their emancipation.
• Emancipation (January): displacement (thousands of kilometers) and dating back to the land where it was born to breed (philopatric instinct).

Tracking of natural nests with cameras. (Photo: Foundation for the Conservation of the Bearded Vulture)

DISTRIBUTION

Subspecies Gypaetus barbatus meridonalis is distributed by the South and East Africa, while Gypaetus barbatus barbatus by North Africa and parts of Eurasia (see map).

In the Iberian Peninsula is found naturally only in the Pyrenees (Catalonia, Aragon and Navarra). Spain is the European country with more breeding couples registered (about 130, 2014 data).

Bearded vulture distribution. In red, areas in which has been reintroduced . (Image by Mario, Wikimedia).

THREATS

Bearded vulture populations are declining. It is ranked globally as“near threatened” in the IUCN Red List and “endangered” in the Spanish Catalogue of Endangered Species. Current threats they face are:

• Death by poisoning (illegal baits, poisoned animal consumption, consumption of remains of lead hunting ammunition –plumbism–).
• Death by electrocution or collisions with power lines and wind turbines of wind farms.
• Poaching
• Habitat loss and decreasing of reproductive efficiency because of the humanization of the medium (urbanisation, adventure sports …)
• Reduction of food (cattle in stables, obligation to bury the corpses …)

Bearded vulture dead by poisoning. (Photo: DARPAMN)

CONSERVATION IN SPAIN

Due to the limited distribution of populations, their low number and difficulty to colonize new territories, in 2014 thirteen autonomous communities signed a protocol for the recovery of vultures in Spain. The most prominent action of this protocol is to strengthen the National Strategy for the Conservation of the Bearded Vulture in Spain (started in 2000) and the Programme Captive Breeding (2001), with actions such as the revaluation of rural areas, supplementary feeding and support for traditional farming practices. This strategy also involves the reintroduction in historic areas where the bearded vulture has been extinguished:

• Reintroduction in Picos de Europa: after 70 years extinct, in 2006 two individuals were reintroduced in the National Park, managed by the Foundation for the Conservation of the Bearded Vulture, which currently continues to develop projects for the recovery of vultures in Aragón.
• Reintroduction in the National Park of Cazorla, Segura and Las Villas: in this area of Jaen no breeding was registered since the 80s of last century. The Gypaetus Foundation manages the Captive Breeding Center of Cazorla and the Life Project 04NAT/ES/000056 for the reintroduction of bearded vultures in Andalucia by hacking techniques.
  

WHAT IS HACKING?

Hacking or rural upbringing is a technique that involves the release of captive-bred animals in an area that the bird assimilates as its birthplace. If successful, the bearded vulture returns to settle and breed. This technique did not has a conservationist origin, since it was developed by falconers in the Medieval Age. Falconry (hunting with birds of prey) are also currently used for wildlife control at airports or cities.

In falconry hacking consists in lefting in an elevated cage chicks that can feed by themselves. Falconer feeds them without being seen. After a few days they open the cage, using it as a basis for learning to fly. They are still feeding them until they learn to hunt by themselves and leave the cage. The young ones connect the cage as its birthplace so it will always return.

Feeding a chick with a decoy to avoid human contact and make its life possible in the wild. (Photo: Foundation for the Conservation of the Bearded Vulture)

The center managed by the Gypaetus Foundation is based on the natural breeding, with minimal human intervention. Parents raise and feed their young from the second week of hatching. To monitor the nests a video surveillance system is used.

Since 2006, 31 bearded vultures have been released from captive breeding and each one is tracked by GPS transmitters. Currently 15 individuals are still sending signals (9 were killed and 7 stopped working). As said in the introduction, the good news is that last month was born the first chick result of released individuals (Tono and Blimunda) by hacking technique.

For more information, check out this documentary (in spanish) about the bearded vulture and its conservation (El bosque protector. Fauna amenazada, El Quebrantahuesos, 29 minutes).

REFERENCES

• Fundación Gypaetus
• Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos
• Grup d’Estudi i Protecció del trencalòs
• Enciclopedia virtual de los vertebrados españoles (MNCN)
• Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente
• La cetrería y conservación de rapaces
• Cover image by jayhem

El trencalòs: conservació d’un voltor únic

El mes passat va néixer per primera vegada a Espanya un trencalòs en llibertat de pares criats en captivitat i reintroduïts a la natura. El trencalòs és l’única au del món que s’alimenta gairebé exclusivament d’ossos. Igual que el linx ibèric, és un dels animals emblemàtics de la Península Ibèrica i està en perill d’extinció, per la qual cosa és objecte de diversos programes de conservació i reintroducció. En aquest article t’animem a descobrir més sobre el trencalòs i alguns programes de conservació que es duen a terme a Espanya.

DESCRIPCIÓ

El trencalòs (Gypaetus barbatus) és un ocell rapinyaire diürn inclòs popularment en el que anomenem voltors, aus eminentment carronyeres o necròfagues, és a dir, que s’alimenten d’animals morts. Tot i això, el trencalòs és bastant diferent a la resta de voltors:

Trencalòs (Gypaetus barbatus) adult. (Foto de Jose Luis Ojeda)

• Està tan summament especialitzat que el 85% de la seva alimentació són ossos (osteòfag) de mamífers morts, com ungulats salvatges (isards) i bestiar domèstic (cabres, ovelles). Pot empassar-se ossos de fins a 25 cm, i si són massa grans els agafa, s’eleva a 20-40 m i els estavella contra les roques en trossos més petits que pugui empassar-se. Aquestes zones es denominen trencadors. També utilitza la mateixa tècnica per trencar closques de tortugues. Completa l’alimentació amb pells i restes de carn.

• És molt gran, amb una envergadura alar de fins a 2,8 metres i 7 kg de pes

• En general és poc sorollós: només xiula si està molt excitat o en època de zel.

• No presenta el típic cap sense plomes de voltor. Els voltors tenen poc o nul plomatge al cap per mantenir una òptima higiene després d’introduir-lo en els animals morts i tacar-se de sang. A causa de la seva peculiar alimentació, el trencalòs té més plomes al cap i coll, essent característica la seva “barba” sota el bec.

• El plomatge és igual per a tots dos sexes però va canviant amb l’edat. El típic color vermellós i groguenc dels adults es deu al seu costum de banyar-se en fang ric en òxids de ferro, d’una altra manera tindrien el pit blanc.

Fases del plomatge del trencalòs, segons Adam i Llopis (2003). (Imatge de © X. Parellada.)

En aquest video (5 minuts) es poden veure trencalosos en vol, trencant ossos, empassant-se’ls, criant un pollet al niu i banyant-se en fang.

REPRODUCCIÓ

El trencalòs nidifica a sortints i coves naturals de la roca, a les zones muntanyoses i escarpades on habita. Forma parella estable durant tota la vida a partir dels 7 anys i el cicle reproductor té diferents etapes:

• Preposta (setembre-novembre): construcció del niu (tapissant-lo amb branques, llana, plomes, ossos…), defensa del territori i activitat sexual.
• Incubació (desembre-febrer): ponen un o dos ous amb 6 dies de diferència. Tots dos sexes participen en la incubació durant 53 dies.
• Criança (març-agost): el poll més gran acaba matant al seu germà (caïnisme) per assegurar la supervivència. Els pares aporten aliment i quan el poll abandona el niu (juny-juliol), aprèn d’ells a buscar i preparar l’aliment fins a la seva emancipació.
• Emancipació (gener): desplaçament (milers de quilòmetres) per buscar parella i retorn al territori on va néixer per criar (instint filopàtric).

Seguiment de nius naturals mitjantçant càmeres. (Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos)

DISTRIBUCIÓ

La subespècie Gypaetus barbatus meridonalis es distribueix pel sud i est d’Àfrica, mentre que Gypaetus barbatus barbatus pel Nord d’Àfrica i algunes zones d’Euràsia (veure mapa).

A la Península Ibèrica es troba únicament de forma natural als Pirineus (Catalunya, Aragó i Navarra), essent Espanya el país europeu amb més parelles reproductores censades (unes 130, dades de 2014).

Distribució del trencalòs (Gypaetus barbatus). En vermell, zones on ha estat reintroduït. (Imatge de Mario, Wikimedia).

AMENACES

Les poblacions de trencalòs estan en regressió des de fa anys. Està catalogada a nivell mundial com “gairebé amenaçada” a la Llista Roja de la IUCN i “en perill d’extinció” al Catàleg Espanyol d’Espècies Amenaçades. Les amenaces actuals a què s’enfronten són:

• Mort per enverinaments (esquers il·legals, consum d’animals enverinats, consum de restes de munició de caça amb plom –plumbisme–).
• Mort per electrocucions o xocs amb esteses elèctriques i aerogeneradors de parcs eòlics.
• Caça directa (il·legal)
• Pèrdua d’hàbitat i disminució de l’eficàcia reproductora causa de la humanització del medi (urbanitzacions, activitats esportives …)
• Reducció de l’aliment (bestiar en estables, obligació d’enterrar els cadàvers …)

Trencalòs mort per enverinament. (Foto: DARPAMN)

CONSERVACIÓ A ESPANYA

A causa de la limitada distribució de les poblacions, el seu baix nombre i la dificultat per colonitzar nous territoris, el 2014 tretze comunitats autònomes van signar un protocol per la recuperació del trencalòs a Espanya. Les accions més destacades d’aquest protocol és el reforç de l’Estratègia Nacional per a la Conservació del Trencalòs a Espanya (iniciat l’any 2000) i del Programa de Cria en Captivitat (2001), amb accions com la revalorització del medi rural, l’alimentació suplementària i el suport a les pràctiques ramaderes tradicionals. Aquesta estratègia també inclou la reintroducció en zones històriques on el trencalòs va ser extingit:

• Reintroducció als Picos de Europa: després de 70 anys extingit, es van reintroduir el 2006 dos exemplars al Parc Nacional, gestionat per la Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos, que actualment segueix desenvolupant projectes per a la recuperació del trencalòs a Aragó.
• Reintroducció al Parc Natural de Cazorla, Segura i Las Villas: en aquesta zona de Jaén no hi havia reproducció des dels anys 80 del segle passat. La Fundación Gypaetus gestiona el Centre de Cría en Captivitat de Cazorla i el Programa Life 04NAT/ES/000056 per a la reintroducció del trencalòs a Andalusia mitjançant el hacking.
  

QUÈ ÉS EL HACKING?

El hacking o criança campestre és una tècnica que consisteix en l’alliberament d’exemplars nascuts en captivitat en una àrea que l’au assimili com el seu lloc de naixement. En cas d’èxit, el trencalòs torna per assentar-se i reproduir-se. Aquesta tècnica en inici no tenia un origen conservacionista, ja que va ser desenvolupada pels falconers a l’Edat Medieval. La falconeria (caça amb aus rapinyaires) també s’utilitza actualment per al control de fauna als aeroports o ciutats.

En falconeria la criança campestre controlada consisteix a deixar en una gàbia d’altura a polls que poden alimentar-se per si sols. Se’ls alimenta sense ser vistos. Al cap d’uns dies se’ls obre la gàbia, que utilitzen com a base per a aprendre a volar. Se’ls segueix alimentant fins que aprenen a caçar per si sols i abandonen la gàbia, i quedaran fixats com si la gàbia fos el seu lloc de naixement, per la qual cosa tornaran.

Alimentació d’un poll amb esquer per evitar el contacte humà i fer possible la seva vida en llibertat. (Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos)

El centre gestionat per la Fundación Gypaetus es basa en la cria natural, amb la mínima intervenció humana. Els pares crien i alimenten als seus polls a partir de la segona setmana de l’eclosió de l’ou. Per fer el seguiment dels nius s’utilitza un sistema de videovigilància.

Des de 2006 han estat alliberats 31 trencalosos procedents de la cria en captivitat, dels quals es fa seguiment mitjançant transmissors GPS. Actualment 15 individus segueixen enviant senyals (9 van morir i en 7 van deixar de funcionar). Com avançàvem a la introducció, la bona notícia és que el mes passat va néixer el primer pollet resultat d’exemplars alliberats (Tono i Blimunda) mitjançant la tècnica del hacking. No oblideu visitar el Facebook o web de la Fundación Gypaetus per veure imatges i conèixer les últimes notícies de la família.

Per a més informació, us deixem amb aquest reportatge sobre el trencalòs i la seva conservació (El bosque protector. Fauna amenazada, El Quebrantahuesos, 29 minuts).

REFERÈNCIES

• Fundación Gypaetus
• Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos
• Grup d’Estudi i Protecció del trencalòs
• Enciclopedia virtual de los vertebrados españoles (MNCN)
• Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente
• La cetrería y conservación de rapaces
• Imatge de portada de jayhem

El pangolí: la caça el condemna a l’extinció

Ni el tigre, ni l’elefant, ni el rinoceront: el mamífer més caçat per l’humà és el pangolí, desconegut per a molts, fins al punt d’amenaçar críticament la seva supervivència com a espècie. Descobreix l’únic mamífer amb escates, el seu estat actual de conservació i què podem fer per evitar l’extinció de les vuit espècies que existeixen.

QUÈ ÉS UN PANGOLÍ?

Pangolí arborícola (Phataginus tricuspis). (Foto de Bart Wursten).

El nom pangolí inclou 8 espècies diferents distribuïdes per una gran varietat d’hàbitats (boscos humits tropicals, boscos secs, camps de sabana, camps oberts conreats…) d’Àfrica i Àsia. Mesuren entre 90 cm i 1,65 m. Són l’única família de l’ordre Pholidota: encara que físicament semblants, els armadillos, peresosos i óssos formiguers no són parents seus (ordre Xenarthra). La majoria són d’hàbits nocturns, solitaris i de comportament tímid, de manera que encara queden molts interrogants sobre la seva biologia i comportament en llibertat (no solen sobreviure a la captivitat).

MORFOLOGIA

Els pangolins són els únics mamífers amb escates: estan formades per queratina (igual que les nostres ungles) i els confereixen un aspecte com de pinya o carxofa. Les tenen molt esmolades i les poden moure voluntàriament. En cas de sentir-se amenaçats, xiulen i esbufeguen, s’enrotllen en forma de bola deixant les escates exposades i segreguen àcids pestilents per espantar als seus depredadors (tigres, lleons, panteres … i humans).

Una defensa impenetrable fins i tot per a una lleona. (Foto de Holly Cheese)

Les urpes els permeten tant enfilar-se com excavar: els pangolins terrestres es refugien i crien en galeries sota terra i els arborícoles fan el mateix en forats dels arbres. La cua del pangolí arborícola és prènsil per subjectar-se a les branques. A més, els pangolins són excel·lents nedadors.
Són animals principalment bípedes: les urpes davanteres són tan grans que els obliguen a caminar sobre les potes posteriors, amb una velocitat màxima de 5 km/h. Observa un pangolí caminant i alimentant-se:

ALIMENTACIÓ

El pangolí no té dents i és incapaç de mastegar. S’alimenta de formigues i tèrmits, que localitza amb el seu poderós sentit de l’olfacte (la vista està poc desenvolupada) i atrapa amb la seva enganxosa i llarga llengua (pot ser més llarga que el propi cos, fins a 40 cm). Les pedres que ingereix involuntàriament i estructures còrnies punxegudes del seu estómac l’ajuden a digerir els exosquelets dels insectes. Amb les seves potents urpes destrossen els nius de les seves preses per accedir-hi i eviten el seu atac taponant les orelles i fosses nasals, a més de posseir una parpella blindada. Es calcula que poden consumir uns 70 milions d’insectes anuals, el que els converteix en importants reguladors de la població de formigues i tèrmits.

Llengua del pangolí. (Foto de Wim Vorster).

REPRODUCCIÓ

Els pangolins poden reproduir-se en qualsevol època de l’any. Després de la gestació (de dos a cinc mesos, segons l’espècie) neix una sola cria (espècies africanes) o fins a tres (espècies asiàtiques).

Pangolí femella. (Foto de Scott Hurd)

El pangolí neix amb les escates toves, que comencen a endurir-se al cap de dos dies. Quan al cap d’un mes surten a l’exterior, es desplacen sobre la cua de la seva mare i s’independitzen als 3-4 mesos. Es desconeix la seva esperança de vida, encara que en captivitat un exemplar va viure fins als 20 anys.

Femella de pangolí transportant la seva cria. Zoo de Bali. (Foto de Firdia Lisnawati)

AMENACES I CONSERVACIÓ

A més de la destrucció del seu hàbitat, la principal amenaça a la qual s’enfronten els pangolins és la caça directa per al consum humà. Malgrat existir lleis internacionals per protegir-lo, es calcula que es cacen uns 100 mil pangolins anualment. Donada l’estratègia de defensa d’aquest animal, els caçadors furtius es limiten a agafar-lo de terra. Igual que succeeix amb d’altres espècies, com els taurons, el mercat gastronòmic i la medicina tradicional són els principals causants de dirigir el pangolí cap a l’extinció.

Comerç il·legal de pangolí. (Foto de Soggydan Benenovitch).

PER QUÈ ES CAÇA EL PANGOLÍ?

• La carn es considera una delicatessen i un indicador d’alt estatus social al Vietnam i la Xina. La sopa de fetus de pangolí es ven com un elixir per augmentar la virilitat i la producció de llet materna. El preu de la carn al mercat negre pot arribar a 300 $ per quilo. El preu per exemplar pot ser de 1000 $.

Sopa de fetus de pangolí. (Foto de TRAFFIC).

• La sang es ven com un tònic per a millorar la salut i com afrodisíac.
• Les escates poden arribar als 3000 $ per quilo i es creu que serveixen per a qualsevol cosa: curar des de l’acne fins al càncer. Curiosa dada tenint en compte que tenen la mateixa estructura que les nostres ungles.

Productes de la medicina tradicional xinesa fets de pangolí. (Foto de TRAFFIC).

Tots aquests suposats efectes medicinals i màgics no tenen cap base científica, el que converteix encara més el tràfic il·legal de pangolí  en un acte sense sentit.

CONSERVACIÓ

Les tendència de les poblacions de totes les espècies de pangolí és el descens, en alguns casos fins a límits alarmants. La Llista roja de la IUCN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) els classifica de la següent manera:

Categories de la Llista roja de la IUCN. (Imatge de iucn.org)

• Vulnerable: totes les espècies de pangolins africans: pangolí de cua llarga (Phataginus tetradactyla), pangolí arborícola (Phataginus tricuspis), pangolí gegant (Smutsia gigantea) i pangolí de Temmnick o terrestre (Smutsia temminckii).
• Amenaçat: pangolí filipí (Manis culionensis) i pangolí indi (Manis crassicaudata).
• En perill crític: pangolí malai (Manis javanica) i pangolí xinès (Manis pentadactyla).

A causa del seu estat, la UICN va restablir el 2012 un grup d’especialistes dins de la Comissió de Supervivència de les Espècies (Species Survival Commission -SSC-) dedicat exclusivament als pangolins (Pangolin Specialist Group -PangolinSG-). El seu objectiu principal és la investigació per augmentar el coneixement dels pangolins, les amenaces que pateixen i com poden ser mitigades per facilitar la seva conservació.

Els projectes de conservació que s’estan duent a terme inclouen campanyes per disminuir la demanda de carn i escates de pangolí, així com l’enduriment de les lleis. Malgrat tot, el desconeixement total de les poblacions i la seva baixa supervivència en captivitat per a la reproducció fa difícil el disseny d’estratègies per a la seva conservació.

QUÈ POTS FER  TU PELS PANGOLINS?

• Rebutja qualsevol producte que provingui d’aquest animal, ja sigui carn, escates o productes “miracle” per a la cura de malalties. Llegeix bé les etiquetes de possibles remeis tradicionals, especialment si són originàries del mercat asiàtic, i recorda que els seus hipotètics beneficis no tenen cap base científica, per la qual cosa et pots replantejar el seu ús.
• Comparteix informació: si tens dades noves sobre pangolins, fotos o vídeos, contacta amb el PangolinSG per col·laborar amb la investigació. Parla sobre ell en el teu entorn proper per conscienciar i donar a conèixer aquest fantàstic animal únic.
• Fes un doctorat sobre el pangolí. Encara és necessària gran quantitat d’investigació sobre aquestes espècies, així que si ets estudiant i penses fer un doctorat, pots col·laborar amb el PangolinSG amb les teves futures investigacions.
• Fes-te voluntari del PangolinSG. Involucra’t en el desenvolupament i implementació de projectes i programes de conservació.
• Fes una donació econòmica perquè el PangolinSG pogui continuar la seva labor.

En conclusió, es necessita més investigació científica, un canvi de mentalitat i polítiques de protecció per evitar que el pangolí es converteixi en un exemple més d’espècie extingida a mans de la nostra, com li està a punt de succeir al rinoceront blanc.

REFERÈNCIES

• IUCN SSC Pangolin Specialist Group website
• I fucking love science
• The most trafficked mammal you’ve heard of (CNN)
• National Geographic
• Save Pangolins
• Havocscope. Global Black Market Information
• Traffic
• WWF
• Foto de portada de Nigel J. Dennis.

 

El pangolín: la caza lo condena a la extinción

Ni el tigre, ni el elefante, ni el rinoceronte: el mamífero más cazado por el humano es el pangolín, desconocido para muchos, hasta el punto de amenazar críticamente su supervivencia como especie. Descubre al único mamífero con escamas, su estado actual de conservación y qué podemos hacer para evitar la extinción de las ocho especies que existen.

¿QUÉ ES UN PANGOLÍN?

Pangolín arborícola (Phataginus tricuspis). (Foto de Bart Wursten).

El nombre pangolín  incluye 8 especies  diferentes distribuidas por una gran variedad de hábitats (bosques húmedos tropicales, bosques secos, campos de sabana, campos abiertos cultivados)  de África y Asia. Miden entre 90 cm y 1,65 m. Son la única familia del orden Pholidota: aunque físicamente parecidos, los armadillos, perezosos y osos hormigueros no son parientes suyos (orden Xenarthra). La mayoría son de hábitos nocturnos, solitarios y de comportamiento tímido, por lo que aún quedan muchos interrogantes sobre su biología y comportamiento en libertad (no suelen sobrevivir al cautiverio).

MORFOLOGÍA

Los pangolines son los únicos mamíferos con escamas: están formadas por queratina (igual que nuestras uñas) y les confieren un aspecto como de piña o alcachofa. Las tienen muy afiladas y pueden moverlas voluntariamente. En caso de sentirse amenazados, silban y resoplan, se enrollan en forma de bola dejando las escamas expuestas y segregan ácidos pestilentes para ahuyentar a sus depredadores (tigres, leones, panteras… y humanos).

Una defensa impenetrable hasta para una leona. (Foto de Holly Cheese)

Las zarpas les permiten tanto trepar como excavar: los pangolines terrestres se refugian y crían en galerías bajo tierra y los arborícolas hacen lo propio en huecos de los árboles. La cola del pangolín arborícola es prensil para sujetarse de las ramas. Además, los pangolines son excelentes nadadores.

Son animales principalmente bípedos: las zarpas delanteras son tan grandes que les obligan a andar sobre las patas posteriores, con una velocidad máxima de 5 km/h. Observa un pangolín caminando y alimentándose:

ALIMENTACIÓN

El pangolín no tiene dientes y es incapaz de masticar. Se alimenta de hormigas y termitas, que localiza con su poderoso sentido del olfato (la vista está poco desarrollada) y atrapa con su pegajosa y larga lengua (puede ser más larga que el propio cuerpo, hasta 40 cm).  Las piedras que ingiere involuntariamente y estructuras córneas puntiagudas en su estómago le ayudan a machacar los exoesqueletos de los insectos. Con sus potentes zarpas destrozan los nidos de sus presas para acceder a ellas y evitan su ataque taponando sus orejas y fosas nasales, además de poseer un párpado blindado. Se calcula que pueden consumir unos 70 millones de insectos anuales, lo que los convierte en importantes reguladores de la población de hormigas y termitas.

Lengua del pangolín. (Foto de Wim Vorster).

REPRODUCCIÓN

Los pangolines pueden reproducirse en cualquier época del año. Después de la gestación (de dos a cinco meses, según la especie) nace una sola cría (especies africanas) o hasta tres (especies asiáticas).

Pangolín hembra. (Foto de Scott Hurd)

El pangolín nace con las escamas blandas, que empiezan a endurecerse al cabo de dos días. Cuando al cabo de un mes salen al exterior, se desplazan sobre la cola de su madre y se independizan a los 3-4 meses. Se desconoce su esperanza de vida, aunque en cautividad un ejemplar vivió hasta los 20 años.

Hembra de pangolín transportando su cría. Zoo de Bali. (Foto de Firdia Lisnawati)

AMENAZAS Y CONSERVACIÓN

Además de la destrucción de su hábitat, la principal amenaza a la que se enfrentan los pangolines es la caza directa para el consumo humano. A pesar de existir leyes internacionales para protegerlo, se calcula que se cazan unos 100 mil pangolines anuales. Dada la estrategia de defensa de este animal, los cazadores furtivos se limitan a cogerlos del suelo. Igual que sucede con otras especies, como los tiburones, el mercado gastronómico y la medicina tradicional son los principales causantes de dirigir al pangolín hacia la extinción.

Comercio ilegal de pangolín. (Foto de Soggydan Benenovitch).

¿POR QUÉ SE CAZA AL PANGOLÍN?

• La carne se considera una delicatessen y un indicador de alto status social en Vietnam y China. La sopa de feto de pangolín se vende como un elixir para aumentar la virilidad y la producción de leche materna. El precio de la carne en el mercado negro puede llegar a 300$ por kilo. El precio por ejemplar puede ser de 1000$.

Sopa de feto de pangolín. (Foto de TRAFFIC).

• La sangre se vende como un tónico para mejorar la salud y como  afrodisíaco.
• Las escamas pueden alcanzar los 3000$ por kilo y se cree que sirven para cualquier cosa: curar desde el acné hasta el cáncer. Curioso dato teniendo en cuenta que tienen la misma estructura que nuestras uñas.

Productos de la medicina tradicional china hechos con pangolín. (Foto cortesía de WWW/TRAFFIC/UICN).

Todos esos supuestos efectos medicinales y mágicos no tienen ninguna base científica, lo que convierte todavía más en un sinsentido el tráfico ilegal de pangolín.

CONSERVACIÓN

Las tendencia de las poblaciones de todas las especies de pangolín es el descenso, en algunos casos hasta límites alarmantes. La lista roja de la IUCN (Unión Internacional para la Conservación de la Naturaleza) los clasifica como sigue:

Categorías de la lista roja de la IUCN. (Imagen de iucn.org)

• Vulnerable: todas las especies de pangolines africanos: pangolín de cola larga (Phataginus tetradactyla), pangolín arborícola (Phataginus tricuspis), pangolín gigante (Smutsia gigantea) y pangolín de Temmnick o terrestre (Smutsia temminckii).
• Amenazado: pangolín filipino (Manis culionensis) y pangolín indio (Manis crassicaudata).
• En peligro crítico: pangolín malayo (Manis javanica) y pangolín chino (Manis pentadactyla).

Debido a su estado, la IUCN reestableció en 2012 un grupo de especialistas dentro de la Comisión de Supervivencia de las Especies (Species Survival Commission -SSC-) dedicado exclusivamente a los pangolines (Pangolin Specialist Group -PangolinSG-). Su objetivo principal es la investigación para aumentar el conocimiento de los pangolines, las amenazas que sufren y cómo pueden ser mitigadas para facilitar su conservación.

Los proyectos de conservación que se están llevando a cabo incluyen campañas para disminuir la demanda de carne y escamas de pangolín, así como el endurecimiento de las leyes. Aun así, el desconocimiento total de las poblaciones y su baja supervivencia en cautividad para la reproducción hace difícil el diseño de estrategias para su conservación.

¿QUÉ PUEDES HACER TÚ POR EL PANGOLÍN?

• Rechaza cualquier producto que provenga de este animal, ya sea carne, escamas o productos “milagro” para la cura de enfermedades. Lee bien las etiquetas de posibles remedios tradicionales, especialmente si son originarias del mercado asiático, y recuerda que sus hipotéticos beneficios no tienen ninguna base científica, por lo que te puedes replantear su uso.
• Comparte información: si posees datos nuevos sobre pangolines, fotos o vídeos, contacta con el PangolinSG para colaborar con la investigación. Habla sobre él en tu entorno cercano para concienciar y dar a conocer este fantástico animal único.
• Haz un doctorado sobre el pangolín. Todavía es necesaria gran cantidad de investigación sobre estas especies, así que si eres estudiante y piensas hacer un doctorado, puedes colaborar con el PangolinSG con tus futuras investigaciones.
• Hazte voluntario del PangolinSG. Involúcrate en el desarrollo e implementación de proyectos y programas de conservación.
• Haz una donación económica para que el PangolinSG pueda continuar su labor.

En conclusión, se necesita más investigación científica, un cambio de mentalidad y políticas de protección para evitar que el pangolín se convierta en un ejemplo más de especie extinguida a manos de la nuestra, como le está a punto de suceder al rinoceronte blanco.

REFERENCIAS

• IUCN SSC Pangolin Specialist Group website
• I fucking love science
• The most trafficked mammal you’ve heard of (CNN)
• National Geographic
• Save Pangolins
• Havocscope. Global Black Market Information
• Traffic
• WWF
• Foto de portada de Nigel J. Dennis.