Arxiu d'etiquetes: lèmur

El ai-ai: el primat més rar

Amb un aspecte i alimentació peculiar, l’ai-ai és potser el primat més rar que existeix. També rar per la seva distribució i exemplars: és endèmic de Madagascar i està en perill d’extinció. Descobreix en aquest article per què el ai-ai és especial.

EL AI-AI ÉS UN PROSIMI

El ai-ai (Daubentonia madagascariensis) és l’única espècie de la Família Daubentoniidae. Es creia extint fins a la seva redescoberta el 1957. Encara que costi de creure, l’ai-ai és un primat com nosaltres. Alguns autors el consideren un tipus de lèmur.

 Ai-ai (Daubentonia madagascariensis). (Foto: Frans Lanting)
Ai-ai (Daubentonia madagascariensis). Foto: Frans Lanting

El seu estrany nom es creu que prové de l’expressió malgaixa “heh heh”, que vol dir “no ho sé”, per evitar nomenar-lo, ja que es considera un animal que representa el dimoni segons algunes tradicions. “Hai hai” i “hay hay” també és un nom comú a l’illa de Madagascar que podria haver donat el nom a l’animal.

Les seves peculiars característiques es deuen al fet que és un prosimi, el grup més antic de primats. Els prosimis es caracteritzen per:

  • Urpes en lloc d’ungles (tenen almenys una ungla)
  • Morro llarg amb nas humit. Són els primats amb major sentit de l’olfacte
  • Major orientació lateral dels ulls que la resta de primats. Aquests són grans i tenen bona visió nocturna
  • Pavellons auditius mòbils
  • Més petita proporció cerebral dels primats 

Si vols saber més sobre la classificació i característiques dels primats, pots visitar l’article qui són els homínids?

ASPECTE I COMPORTAMENT

L’ai-ai té un pelatge negre-marró fosc despentinat, cobert per un mantell de pèls blancs com a protecció. Posseeix una cua frondosa igual de llarga que el seu propi cos. Mesuren fins a 40 cm i pesen de 2,5 a 3 kg, el que els converteix en els primats nocturns més grans.

Els seus ulls i pavellons auditius són grans i els seus dits esvelts, amb urpes en tots ells, cosa que els permet penjar-se de les branques. És doncs exclusivament arborícola, per escalar fa petits salts verticals com els esquirols i evita trepitjar el sòl de la selva humida en què viu, al nord i est de Madagascar.

Vista frontal del ai-ai i les seves urpes. Foto de Dani Jeske

Són d’hàbits nocturns i solitaris i passen el dia descansant fets un cabdell entre la unió de les branques o en una mena de niu fet de branques i fulles. Aquests nius tenen aspecte d’esferes amb un forat d’entrada, situats entre les branques de grans arbres i són ocupats per successius ai-ai, mai són compartits.

ALIMENTACIÓ

Els ai-ai s’alimenten principalment de llavors de Canarium spp, un arbre, cosa que determina la seva distribució. També menja fruits, incloent la polpa del coco, altres llavors i fongs.

Però sens dubte li atreuen també les larves d’insectes i la seva manera de trobar-les és gairebé exclusiva: dóna petits cops a l’escorça dels arbres amb el seu primíssim tercer dit (fins a 8 vegades /segon), i després escolta la presència de larves perforadores de fusta en els buits interiors, d’una manera semblant a l’ecolocalització, cosa que el converteix en l’únic primat que utilitza l’ecolocalització.

 Detall de lmano del aye-aye, amb el prim tercer dit i el llarg quart dit. Foto: Mark Carwardine
Detall de la mà de l’ai-ai, amb el tercer dit prim i el quart dit, el més llarg. Foto: Mark Carwardine

Igual que fa el picot, que també s’alimenta de larves de dins dels arbres, el ai-ai utilitza les dents incisives per perforar l’escorça, que sempre estan en creixement com les dels rosegadors i amb el tercer o el quart dit, que és el més llarg i amb una doble articulació, les s’extreu. Mira com ho fa en aquest curt vídeo:

Aquest mètode de trobar aliment es coneix com farratge per percussió. L’altre únic animal que es coneix que utilitzi aquesta estratègia és el pòssum ratllat comú (Dactylopsila trivirgata) un marsupial australià.

 Stripped possum
Pòssum comú. Foto: Peter Bray

REPRODUCCIÓ

Tot i que són solitaris, hi ha evidències que els ai-ai també s’alimenten en parelles i exhibeixen diferents relacions entre animals del mateix sexe (Sterling and Richard 1995). Els territoris de diferents mascles es poden solapar entre si, així com amb el de diverses femelles. Aquests territoris són marcats amb olor.

Les femelles són fèrtils als 3-4 anys i poden parir cada 2-3 anys (Petter and Peyrieras 1970). No hi ha una època d’aparellament determinada i després de la gestació neix una única cria.

 Aye-aye d'un dia de vida sent pesat dins d'un programa de cria en captivitat. Foto: David Haring
Ai-ai d’un dia de vida sent pesat dins d’un programa de cria en captivitat. Foto: David Haring

AMENACES I CONSERVACIÓ

L’ai-ai està considerat per la  Llista Vermella de la UICN com en perill. La tendència de la població és el decreixement, i en els últims 30 anys ja ha desaparegut més de la meitat de la mateixa. La principal causa és la desaparició i degradació del seu hàbitat, així com l’explotació de la selva per mitjà de formes poc sostenibles de caça. Aquestes causes no han disminuït i a llarg termini no són fàcilment reversibles, de manera que es calcula que en 10-20 anys desapareixerà més del 50% de la població d’aquest moment. Si vols saber més sobre les amenaces que pateix Madagascar visita Madagascar, un paradís en perill.

Distribució del Aye-aye a Madagascar, Àfrica. Font
Distribució del ai-ai a Madagascar, Àfrica. Font

A més de la destrucció de l’hàbitat i la seva caça com a aliment, també es mata en algunes àrees per considerar-lo un auguri de mala sort, una encarnació del dimoni o una plaga per als cultius (de cocoters, per exemple).

Ai-ai caçat i penjat perquè els viatgers s’enduguin el seu esperit maligne, segons algunes tradicions malgaixes. Foto: Thomas Althaus

Algunes poblacions es troben en àrees protegides dins de Parcs Nacionals i reserves. Existeixen a més programes de reproducció en captivitat per a l’estudi i posterior reintroducció de l’espècie en l’hàbitat, que van començar als anys 60, ja que les seves poblacions són fragmentades i amb poca densitat d’individus. Tot i així, no s’ha aconseguit que la segona generació es reprodueixi en captivitat.

És difícil establir el nombre d’individus, evasius i d’hàbits nocturns. La seva presència s’assumeix per les marques que deixen als arbres, encara que un sol individu pot deixar diverses marques. Se sospita que els ai-ai tenen la menor diversitat genètica de tots els lèmurs. Es fa necessària més investigació i censos de l’ai-ai per entendre més sobre la seva biologia i dinàmica poblacional.

REFERÈNCIES

mireia querol rovira

Anuncis

El aye-aye: el primate más raro

Con un aspecto y alimentación peculiar, el aye-aye es quizá el primate más raro que existe. También raro por su distribución y ejemplares: es endémico de Madagascar y está en peligro de extinción. Descubre en este artículo por qué el aye-aye es especial.

EL AYE-AYE ES UN PROSIMIO

El aye-aye (Daubentonia madagascariensises la única especie de la Familia Daubentoniidae. Se creía extinto hasta su redescubrimeinto en 1957. Aunque cueste de creer, el aye-aye  es un primate como nosotros. Algunos autores lo consideran un tipo de lemur.

Ai-ai (Daubentonia madagascariensis). (Foto: Frans Lanting)
Aye-aye (Daubentonia madagascariensis). Foto: Frans Lanting

Su extraño nombre se cree que proviene de la expresión malgache “heh heh“, que significa “no lo sé”,  para evitar nombrarlo ya que se considera un animal que representa el mal según algunas tradiciones. “Hai hai” y “hay hay” también es un nombre común en la isla de Madagascar que podrían haber dado el nombre al animal.

Sus peculiares características se deben a que es un prosimio, el grupo más antiguo de primates. Los prosimios se caracterizan por:

  • Garras en lugar de uñas (tienen al menos una uña)
  • Hocico largo con nariz húmeda. Son los primates con mayor sentido del olfato
  • Mayor orientación lateral de los ojos que el resto de primates. Éstos son grandes y tienen buena visión nocturna
  • Pabellones auditivos móviles
  • Menor proporción cerebral de los primates

Si quieres saber más sobre la clasificación y características de los primates, puedes visitar el artículo ¿Quiénes son los homínidos?

ASPECTO Y COMPORTAMIENTO

El aye-aye tiene un pelaje tosco negro-marrón oscuro y desgreñado, cubierto por un manto de pelos blancos como protección.  Posee una cola frondosa igual de larga que su propio cuerpo. Miden hasta 40 cm y pesan de 2,5 a 3 kg, lo que los convierten en los primates nocturnos más grandes.

Como prosimio que es, sus ojos y pabellones auditivos son grandes y sus dedos esbeltos, con garras en todos ellos, cosa que les permite colgarse de las ramas. Es pues exclusivamente arborícola. Para escalar hace pequeños saltos verticales como las ardillas y evita pisar el suelo de la selva húmeda en la que vive, en el norte y este de Madagascar.

Vista frontal del aye-aye y sus garras. Foto de Dani Jeske/Animals Animals-Earth Scenes
Vista frontal del aye-aye y sus garras. Foto de Dani Jeske

Son de hábitos nocturnos y solitarios y pasan el día descansando hechos un ovillo entre la unión de las ramas o en una especie de nido hecho de ramas y hojas. Estos nidos tienen aspecto de esferas con un agujero de entrada, situados entre las ramas de grandes árboles y son ocupados por sucesivos aye-ayes, nunca son compartidos.

ALIMENTACIÓN

Los aye-aye se alimentan principalmente de semillas de Canarium spp, un árbol, cosa que determina su distribución. También come frutos, incluyendo la pulpa del coco, otras semillas y hongos.

Pero sin duda le atraen también las larvas de insectos y su manera de encontrarlas es casi exclusiva: da pequeños golpes en la corteza de los árboles con su delgado tercer dedo (hasta 8 veces/segundo), y luego escucha la presencia de larvas perforadoras de madera en los huecos interiores, de un modo parecido a la ecolocalización, cosa que lo convierte en el único primate que utiliza la ecolocalización.

Detalle de lmano del aye-aye, con el delgado tercer dedo y el largo cuarto dedo. Foto: Mark Carwardine
Detalle de la mano del aye-aye, con el delgado tercer dedo y el largo cuarto dedo. Foto: Mark Carwardine

Igual que hace el pájaro carpintero, que también se alimenta de larvas de dentro de los árboles, el aye-aye utiliza los dientes delanteros para perforar la corteza, que siempre están en crecimiento como los de los roedores y con el tercero o el cuarto dedo, que es el más largo y con una doble articulación, las extrae.  Mira cómo lo hace en este corto vídeo:

Este método de encontrar alimento se conoce como forrajeo por percusión. El otro único animal que se conoce que utilice esta estrategia es el falangero listado (Dactylopsila trivirgata), un marsupial australiano.

stripped possum
Falangero listado. Foto: Peter Bray

REPRODUCCIÓN

A pesar de que son solitarios, hay evidencias que los aye-ayes también se alimentan en parejas y exhiben diferentes relaciones entre animales del mismo sexo (Sterling and Richard 1995). Los territorios de diferentes machos se pueden solapar entre sí, así con el de varias hembras. Estos territorios son marcados con olor.

Las hembras son fértiles a los 3-4 años y pueden parir cada 2-3 años (Petter and Peyrieras 1970). No hay una época de apareamiento determinada y después de la gestación nace una única cría.

Aye-aye de un día de vida siendo pesado dentro de un programa de cría en cautividad. Foto: David Haring
Aye-aye de un día de vida siendo pesado dentro de un programa de cría en cautividad. Foto: David Haring

AMENAZAS Y CONSERVACIÓN

El aye-aye está considerado por la Lista Roja de la UICN como en peligro. La tendencia de la población es el decrecimiento, y en los últimos 30 años ya ha desaparecido más de la mitad de la  misma. La principal causa es la desaparición y degradación de su hábitat, así como la explotación de la selva por medio de formas poco sostenibles de caza.  Estas causas no han disminuido y a largo plazo no son fácilmente reversibles, por lo que se calcula que en 10-20 años desaparecerá más del 50% de la población de ese momento. Si quieres saber más sobre las amenazas que sufre Madagascar visita Madagascar, un paraíso en peligro.

Distribución del Aye-aye en Madagascar, África. Fuente
Distribución del aye-aye en Madagascar, África. Fuente

Además de la destrucción del hábitat y su caza como alimento, también se mata en algunas áreas por considerarlo un augurio de mala suerte, una encarnación del mal o una plaga para los cultivos (de cocoteros, por ejemplo).

Aye-aye cazado y colgado para que los viajeros se lleven su espíritu maligno, según algunas tradiciones malgasias. Foto: Thomas Althaus
Aye-aye cazado y colgado para que los viajeros se lleven su espíritu maligno, según algunas tradiciones malgaches. Foto: Thomas Althaus

Algunas poblaciones se encuentran en áreas protegidas dentro de Parques Nacionales y reservas. Existen además programas de reproducción en cautividad para el estudio y posterior reintroducción de la especie en el hábitat, que empezaron en los años 60, ya que sus poblaciones son fragmentadas y con poca densidad de individuos. Aun así, no se ha conseguido que las segunda generación se reproduzca en cautividad.

Es difícil establecer el número de individuos, evasivos y de hábitos nocturnos. Su presencia se asume por las marcas que dejan en los árboles, aunque un solo individuo puede dejar varias marcas. Se sospecha que los aye-aye tienen la menor diversidad genética de todos los lemures. Son precisos más investigación y censos del aye-aye para entender más sobre su biología y dinámica poblacional.

REFERENCIAS

Mireia Querol Rovira

Aye-aye: the strangest primate

With a peculiar appearance and way to find food, the aye-aye is perhaps the rarest primate that exists. It is also rare for its distribution and specimens: it is endemic to Madagascar and it is in risk of extinction. Find out in this post why the aye-aye is special.

THE AYE-AYE IS A PROSIMIAN

The aye-aye is the only species of the Daubentoniidae Family. It was believed to have been extinct until its rediscovery in 1957. Although it is hard to believe, the aye-aye is a primate like us. Some authors consider it a type of lemur.

Aiye-aye (Daubentonia madagascariensis). Photo: Frans Lanting

Its strange name is believed to come from the Malgasy expression “heh heh“, which means “I do not know”, to avoid naming it as it is considered as an animal that represents evil according to some traditions.  “Hai hai” or “hay hay” is also a common name on the island of Madagascar that could have given the animal its name.

Because it is a prosimian, the oldest group of primates, it has particular carachteristics. The prosimians are characterized by:

  • Claws instead of nails (they have at least one nail)
  • Long snout with moist nose. They are the primates with the greater sense of the smell
  • Bigger lateral orientation of the eyes than other primates. These are large and have good night vision
  • Mobile hearing pavilions
  • They have the lower cerebral proportion of primates

If you want to know more about classification and characteristics of primates, you can visit the post Who are the hominids?

APPEREANCE AND BEHAVIOR

The aye-aye has a black-brown coarsed fur covered by white hairs as  a protection. It has a leafy tail as long as its own body. They measure up to 40 cm and weigh up 2.5 to 3 kg, making them the largest nocturnal primates.

Its eyes and auditory pavilions are large and its fingers are slender, with claws in all of them, which allows them to hang from the branches. It is therefore exclusively arboreal. To climb it performs small vertical jumps like squirrels do, and it avoids treading the ground of the rainforest in which it lives, in the North and East of Madagascar.

Front view of aye-aye and its claws. Photo: Dani Jeske

They have nocturnal and solitary habits and they spend the day resting between the junction of the branches or in a kind of nest made of branches and leaves. These nests have the appearance of spheres with an entrance hole, they are located between the branches of large trees and are occupied by successive aye-ayes, they are never shared.

DIET

The aye-aye feed mainly on seeds of Canarium spp, a tree, which determines its distribution. It also eats fruits, including coconut pulp, other seeds and fungi.

But they are also attracted to insect larvae, and their way of finding them is almost exclusive: it gives small strokes on the bark of the trees with their thin third finger (up to 8 times/second), and then it listens the presence of larvae inside the hollow chambers, in a way similar to echolocation  (it is the only primate that uses echolocation).

 Detail of lmano del Aye-aye, with the thin third finger and the long fourth finger. Photo by Mark Carwardine
Aye-aye hand detail, with the slender third finger and the long fourth finger Photo: Mark Carwardine

Like the woodpecker, which also feeds on larvae from within the trees, the aye-aye uses the frontal teeth to chew the bark. Its frontal teeth are always growing as rodent teeth do, and with the third or fourth finger, which is the longest and with a double joint, extracts the larvae. Here’s how aye-aye’s do it in this short video:

This method of finding food is known as percussive foraging. The only other animal known to use this strategy is the stripped possum  (Dactylopsila trivirgata), an Australian marsupial.

Stripped possum. Photo: Peter Bray
Stripped possum. Photo: Peter Bray

REPRODUCTION

Although they are solitary, there is evidence that aye-ayes also feed on tandem and exhibit different relationships between animals of the same sex (Sterling and Richard 1995). The territories of different males can overlap each other, as well as the terriotories of several females. These territories are marked with scents.

Females are fertile at 3-4 years old and can give birth every 2-3 years (Petter and Peyrieras 1970). There is no season of mating and after gestation a single young is born.

Aye-aye de un día de vida siendo pesado dentro de un programa de cría en cautividad. Foto: David Haring
One year old aye-aye being weighed within a captive breeding program. Photo: David Haring

THREATS AND CONSERVATION

Aye-aye is considered by the IUCN Red List as endangered. The trend of the population is decreasing, and in the last 30 years more than half of it has disappeared. The main cause is the decline and degradation of their habitat, as well as the exploitation of the forest through unsustainable ways of hunting. These causes have not ceased and they are not easily reversible, so it is estimated that in 10-20 years more than 50% of the population will disappear. If you want to know more about the threats to Madagascar, visit Madagascar, a paradise in danger.

Distribución del Aye-aye en Madagascar, África. Fuente
Distribution of aye-aye in Madagascar, África. Source

In addition to habitat destruction and its hunting as food, it is also killed in some areas as a bad omen, an evil incarnation or a pest for crops (eg coconut).

Aye-aye cazado y colgado para que los viajeros se lleven su espíritu maligno, según algunas tradiciones malgasias. Foto: Thomas Althaus
Aye-aye hunted and hung for travelers to take away their evil spirit, according to some Malagasy traditions. Photo: Thomas Althaus

Some populations are in protected areas within National Parks and reserves. There are also captivity breeding programs to study the aye-aye and its subsequent reintroduction of the species in their habitat, which began in the 60s, since their populations are fragmented and with low density of individuals. Even so, the second generation has not succeeded in reproducing in captivity.

It is difficult to establish the number of individuals, which have evasive and nocturnal habits. Their presence is assumed by the marks that they leave in the trees, although a single individual can leave several marks. It is suspected that the aye-aye has the least genetic diversity of all lemurs. More research and census of aye-aye are needed to understand more about its population dynamics and biology.

REFERENCES

MIREIA QUEROL ALL YOU NEED IS BIOLOGY

Check the evolution in your own body

42% of the US population and 11.5% of the Spanish people do not believe in evolution. However, there are different evidence that Darwin was right, some of them in your own body. Have you had your appendix or wisdom teeth removed? Find out in this post which vestigial organs you have inherited from your ancestors.

WHAT ARE VESTIGIAL STRUCTURES?

Vestigial structures (often called organs althouth they are not organs properly) are body parts that have been reduced or have lost its original function during the evolution of a species. They can be found in many animals, including humans.

Esqueleto de orca en el que se observan vestigios de las extremidades traseras. Foto: Patrick Gries
Orca skeleton in which vestiges of the hind limbs can be seen. This is a proof of its terrestrial origins. Photo: Patrick Gries

Vestigial structures were fully functional in the ancestors of these species (and in the homologous structures of other existing species), but currently its function is practically useless or it has changed. For example, the second pair of flying wings in some insects such as flies have lost their function and they have been reduced to balance organs (halteres). If you want to know more about the evolution of flight in insects click here.

Besides physical structures, vestigial features can also manifest itself in behavior or biochemistry processes.

WHY ARE THEY  EVIDENCE OF EVOLUTION?

Natural selection acts on species favoring features that increase their survival and eliminating the ones with no benefits, for example when changes appear in the habitat. Individuals with unfavorable characteristics will die or will breed less and that feature will be removed after some generations, while favorable traits will remain as their carriers can pass them to the next generation.

Sometimes there are features that are neither favorable nor unfavorable, so they continue appearing in the next generations. But all has a cost structure (energy, risk to become infected, develop tumors…), so selective pressure continues acting to eliminate something that is not conducive to the success of the species. This is the case of vestigial structures, which “take longer” disappear throughout evolution. Their existence reveal that in the past these structures had an important role in our ancestors.

FIND YOUR VESTIGIAL TRAITS

THE NICTITATING MEMBRANE

We talked about it in How animals see the world. The third eyelid is a transparent or translucent membrane that protects and moisten the eye without losing visibility. It is common in amphibians, reptiles and birds. Among primates, it is only functional in lemurs and lorises.

membrana nictitante, nictitating membrane
Nictitating membrane or third eyelid of a masked lapwing (Vanellus miles). Photo: Toby Hudson

In humans the plica semilunaris is a remnant of the nictitating membrane. Obviously we can not move it but still has some lacrimal drainage function and helps on the eye movement (Dartt, 2006).

Plica semilunaris (pliegue semilunar). Foto: desconocido
Plica semilunaris. Photo: unknown

DARWIN’S TUBERCLE AND EAR MUSCLES

10% of the population has a thickening in the ear, a vestige of the common pointy ear in primates. This structure is called Darwin’s tubercle and has no function.

Variabilidad del Tubérculo de Darwin en la punta de la oreja (0= ausente). Puede presentarse en otras zonas del pabellón auditivo: ver publicación.
Variability of Darwin’s tubercle at the top of the ear (0 = absent).  Credit.
Comparación entre la oreja de un macaco y la nuestra. Fuente
Comparison between the ear of a yellow baboon (Papio cynocephalus) and ours. Credit

Also, primates (and other mammals) have mobile ears to lead the pinna toward the sound source: surely you have noticed it in your house dog or house cat. Humans (and chimps) no longer have that great mobility, although some people may move slightly pinna. It has been proven with electrodes these muscles are excited when we perceive a sound that comes from a particular direction (2002).

Auricular muscles responsible of movement of the pinna. Credit

The occipitofrontalis muscle has lost its function to prevent the head from falling, but participates in facial expression.

PALMARIS LONGUS MUSCLE

16% of Caucasians do not have this muscle on the wrist, neither 31% of nigerian people neither 4,6% of chinese people. It can even appear in one arm and not in the other or be double.

It is believed that this muscle actively participated in the arboreal locomotion of our ancestors, but currently has no function, because it does not provide more grip strength. This muscle is longer in completely arboreal primates (like lemurs) and shorter in land primates, like gorillas (reference).

And do you have it or not? Try it: join your thumb and pinky and raise your hand slightly.

mireia querol, mireia querol rovira, palmaris longus, musculo palmar largo, tendon
I have two palmaris longus in the left arm and one on the right. Photo: Mireia Querol

WISDOM TEETH

35% of people do not have wisdom teeth or third molar. In the rest, its appearance is usually painful and removal is necessary.

Yo no tengo el tercer molar. Foto: Mireia Querol Rovira
I don’t have the third molar. Photo: Mireia Querol Rovira

Our hominin ancestors had them, much bigger than ours. A recent research explains that when a tooth develops, emits signals that determine the size of the neighboring teeth. Reducing the mandible dentition and the other along evolution has resulted in reduced molars (and eventually the disappearance of the third).

Comparativa entre la dentición de un chimpancé, Australopithecus afarensis y Homo sapiens. Fuente
Comparison between the dentition of a chimpanzee, Australopithecus afarensis and Homo sapiens. Look at the reduction of the last three molars between afarensis and sapiens, Credit

THE TAILBONE

If you touch your spine till the end, you will reach the coccyx or tailbone. It is three to five fused vertebrae, vestige of the tail of our primate ancestors. In fact, when we were in the womb, in the early stages of embryo development a 10-12 tail vertebrae formation is observed.

Distintos estados en el desarrollo embrionmario humano y comparación con otras especies. Créditos en la imagen
Different stages in human embryonic development (1 to 8) and comparison with other species. Credits in the image.

Subsequently it is reabsorbed, but not in all cases: it has been reported 40 newborns with a tail.

Neonato nacido con cola. Una mutación ha evitado la inhibición del crecimiento de la cola durante la gestación. Fuente
Infant born with tail. A mutation has prevented the growth inhibition of the tail during pregnancy. Credit

Although we have no tail, currently these bones serve as anchors of some pelvic muscles.

mireia querol, mireia querol rovira, coxis, sacro, sacrum, tailbone, rabadilla
Tailbone position. Photo: Mireia Querol Rovira

SUPERNUMERARY NIPPLES (POLYTHELIA)

It is estimated that up to 5% of the world population has more than two nipples. These “extra” nipples can be presented in different ways so sometimes are confused with freckles or moles. They are located in the mammillary line (from the axilla to the groin), exactly in the same position as other mammals with more than two breasts (observe your house dog, for example). Usually the number of breasts corresponds to the average of offspring that has a mammal, so extra nipples would be a vestige from when our ancestors had more offspring per birth. Usual is 3 nipples, but has been documented a case of up to 8 nipples in a person.

Pezón suplementario debajo del principal. Fuente
Additional nipple below the main one. Credit

FIND YOUR VESTIGIAL REFLEXES AND BEHAVIOURS

PALMAR AND FOOT SOLE GRASP REFLEX

Surely you’ve experienced that if you bring anything into the hands of a baby, automatically he grabs it with such a force that would be able to hold his own weight. This reflex disappears at 3-4 months of age and is a remnant of our arboreal past and the way to grab the hair of the mother, as with the other current primates. Watch the next video in 1934 on a study of twins (minute 0:34):

On the feet there is also a reflex of trying to grab something when the foot of a baby is touched. It disappears at 9 months of age.

By the way, have you noticed how easily children climb on any handrails or higher zones in a playground?

GOOSEBUMPS

Cold, stress or intense emotion (eg, listening to some music) causes the piloerector muscle to raise the hair giving the skin the appearance of a plucked chicken. It is an involuntary reflex in which some hormones, like adrenaline (which is released in the mentioned situations) are involved. What utility had this to our ancestors and has in modern mammals?

  • Increasing the space between the skin and the external surface, so that hot air trapped between hair helps on maintaining temperature.
  • Looking bigger to scare off potential predators or competitors.
Chimpancé con el pelo erizado durante un display antes de un conflicto. Foto: Chimpanzee Sanctuary Northwest
Chimpanzee with hair bristling in a display before a conflict. Photo: Chimpanzee Sanctuary Northwest

Obviously we have lost hair in most parts of the body, so although we retain the reflex, it has no use to us or to keep warm or to ward off predators. The hair has been preserved abundantly in areas where protection is necessary or due to sexual selection (head, eyebrows, eyelashes, beard, pubis…), but in general, can also be considered a vestigial structure.

There are more vestigial structures but in this post we have focused on the most observable. In future posts we will discuss other internal structures, like the famous appendix or vomeronasal organ.

REFERENCES

Comprueba la evolución en tu propio cuerpo

El 42% de la población estadounidense y el 11,5 de la española no cree que la evolución sea cierta. A pesar de ello, existen diferentes pruebas de que el genial Darwin estaba en lo cierto, algunas de ellas en tu propio cuerpo. ¿Te han operado del apéndice o quitado las muelas del juicio? Descubre en este artículo qué órganos vestigiales heredaste de tus antepasados.

¿QUÉ SON LAS ESTRUCTURAS VESTIGIALES?

Las estructuras vestigiales (a menudo llamadas órganos, aunque no lo sean propiamente dicho) son partes del cuerpo que han visto reducida o perdida su función original durante la evolución de una especie. Se encuentran en muchos animales, incluidos por supuesto los humanos.

Esqueleto de orca en el que se observan vestigios de las extremidades traseras. Foto: Patrick Gries
Esqueleto de orca en el que se observan vestigios de las extremidades traseras, prueba de su origen terrestre. Foto: Patrick Gries

Las estructuras vestigiales eran plenamente funcionales en los antepasados de esas especies (y lo son en las estructuras homólogas de otras especies actuales), pero actualmente su función es prácticamente nula o ha cambiado. Por ejemplo, en algunos insectos como las moscas el segundo par de alas ha perdido su función voladora y ha quedado reducido a órganos del equilibrio (halterios). Si quieres saber más sobre la evolución del vuelo en los insectos entra aquí.

Además de estructuras físicas, las características vestigiales también pueden manifestarse en comportamientos o procesos bioquímicos.

¿POR QUÉ SON PRUEBAS DE LA EVOLUCIÓN?

La selección natural actúa sobre las especies favoreciendo características que aumenten su supervivencia y eliminando las que no, por ejemplo cuando aparecen cambios en el hábitat. Los individuos con características poco favorables morirán o se reproducirán menos y esa característica se verá eliminada a la larga, mientras que las favorables se mantendrán ya que sus portadores la podrán pasar a la siguiente generación.

A veces hay características que no son ni favorables ni desfavorables, por lo que seguirán pasando a las siguientes generaciones. Pero toda estructura tiene un coste (energético, peligro a que se infecte, desarrolle tumores…), por lo que la presión selectiva sigue actuando para eliminar algo que no favorece al éxito de la especie. Es el caso de las estructuras vestigiales, que “tardarían más” en desaparecer a lo largo de la evolución. El hecho que existan revelan que en el pasado esas estructuras sí tenían una función importante en nuestros antepasados.

ENCUENTRA TUS ÓRGANOS VESTIGIALES

LA MEMBRANA NICTITANTE

Ya hablamos de ella en Cómo ven el mundo los animales. Se trata de una membrana transparente o translúcida que sirve para proteger el ojo y humedecerlo sin perder visibilidad. Es común en anfibios, reptiles y aves. Entre los primates, sólo la poseen completa lémures y loris.

membrana nictitante, nictitating membrane
Membrana nictitante o tercer párpado de un avefría militar (Vanellus miles). Foto: Toby Hudson

En humanos la plica semilunaris es un vestigio de la membrana nictitante. Obviamente no la podemos mover pero aún tiene cierta función de drenaje del lagrimal y ayuda al movimiento del ojo (Dartt, 2006).

Plica semilunaris (pliegue semilunar). Foto: desconocido
Plica semilunaris (pliegue semilunar). Foto: desconocido

EL TUBÉRCULO DE DARWIN Y LOS MÚSCULOS DE LA OREJA

El 10% de la población tiene un engrosamiento en la oreja, vestigio de la oreja puntiaguda común en los primates. Esta estructura se llama tubérculo de Darwin y no tiene ninguna función.

Variabilidad del Tubérculo de Darwin en la punta de la oreja (0= ausente). Puede presentarse en otras zonas del pabellón auditivo: ver publicación.
Variabilidad del Tubérculo de Darwin en la punta de la oreja (0= ausente).  Fuente.
Comparación entre la oreja de un macaco y la nuestra. Fuente
Comparación entre la oreja de un babuino amarillo (Papio cynocephalus) y la nuestra. Fuente

Asimismo, los primates (y otros mamíferos) tienen orejas móviles para dirigir los pabellones auditivos hacia la fuente de sonido: seguramente lo habrás observado en tu perro o gato. Los humanos (y chimpancés) ya no tenemos esa gran movilidad, aunque algunas personas pueden mover ligeramente los pabellones auditivos a voluntad. Se ha comprobado mediante electrodos que estos músculos se excitan cuando percibimos un sonido que viene de una dirección concreta (2002).

Músculos auriculares responsables del movimiento del pabellón auditivo. Fuente

El músculo occipitofrontal también ha perdido su función de evitar que se caiga la cabeza, aunque participa en la expresión facial.

MÚSCULO PALMAR LARGO

El 16% de las personas caucásicas no posee este músculo en la muñeca, tampoco un 31% de las nigerianas ni un 4,6% de las chinas. Incluso puede aparecer en un brazo y no en el otro o ser doble según las personas.

Se cree que este músculo participaría activamente en la locomoción arborícola de nuestros antepasados, pero actualmente no tiene ninguna función necesaria, ya que no proporciona más fuerza de agarre. Este músculo es más largo en primates completamente arborícolas (lemures) y más corto en los más terrestres, como los gorilas (referencia).

Y tú, ¿lo tienes o no? Haz la prueba: junta los dedos pulgar y meñique y levanta ligeramente la mano.

mireia querol, mireia querol rovira, palmaris longus, musculo palmar largo, tendon
Yo tengo dos en el brazo izquierdo y uno en el derecho. Foto: Mireia Querol

MUELAS DEL JUICIO

El 35% de las personas no poseen muelas del juicio o tercer molar. En el resto, su aparición suele ser dolorosa y es necesaria la extirpación.

Yo no tengo el tercer molar. Foto: Mireia Querol Rovira
Yo no tengo el tercer molar. Foto: Mireia Querol Rovira

Nuestros ancestros homininos sí las tenían, bastante mayor que el nuestro. Un reciente estudio explica que cuando un diente se desarrolla, emite señales que determinan el tamaño de los dientes vecinos. La reducción de la mandíbula y el resto de dentadura a lo largo de la evolución ha provocado la reducción de los molares (e incluso la desaparición del tercero).

Comparativa entre la dentición de un chimpancé, Australopithecus afarensis y Homo sapiens. Fuente
Comparativa entre la dentición de un chimpancé, Australopithecus afarensis y Homo sapiens. Observa la reducción de los tres últimos molares entre afarensis y sapiens, Fuente

EL COXIS

Si te tocas la columna vertebral hasta el final, llegarás al coxis o cóccix. Se trata de 3 a 5 vértebras fusionadas vestigio de la cola de nuestros ancestros primates. De hecho, cuando estábamos en el útero materno, en los primeros estadíos de desarrollo del embrión se observa una cola con 10-12 vértebras en formación.

Distintos estados en el desarrollo embrionmario humano y comparación con otras especies. Créditos en la imagen
Distintos estadíos en el desarrollo embrionario humano (1 a 8) y comparación con otras especies. Créditos en la imagen

Posteriormente se reabsorbe, pero no en todos los casos: hay reportados 40 nacimientos de bebés con cola.

Neonato nacido con cola. Una mutación ha evitado la inhibición del crecimiento de la cola durante la gestación. Fuente
Neonato nacido con cola. Una mutación ha evitado la inhibición del crecimiento de la cola durante la gestación. Fuente

Aunque no tengamos cola, actualmente estos huesos sirven de anclaje de algunos músculos pélvicos.

mireia querol, mireia querol rovira, coxis, sacro, sacrum, tailbone, rabadilla
Situación del coxis. Foto: Mireia Querol Rovira

PEZONES SUPERNUMERARIOS (POLITELIA)

Se estima que hasta un 5% de la población mundial presenta más de dos pezones. Estos pezones “extra”, pueden presentarse en diferentes formas (completos o no) por lo que a veces se confunden con pecas o lunares.  Se situan en la línea mamilar (de la ingle a la axila), exactamente en la misma posición que el resto de mamíferos con más de dos mamas (observa a tu perro, por ejemplo). Habitualmente el número de mamas corresponde con la media de crías que puede tener un mamífero, por lo que los pezones extra serían un vestigio de cuando nuestros antepasados tenían más crias por parto. Lo habitual son 3 pezones, pero se ha documentado un caso de hasta 8 pezones en una persona.

Pezón suplementario debajo del principal. Fuente
Pezón suplementario debajo del principal. Fuente

ENCUENTRA TUS REFLEJOS Y COMPORTAMIENTOS VESTIGIALES

EL REFLEJO DE PRENSIÓN PALMAR Y PLANTAR

Alguna vez habrás experimentado que al acercar cualquier cosa a las manos de un bebé, automáticamente lo agarra con una fuerza tal que sería capaz de aguantar su propio peso. Desaparece hacia los 3-4 meses y es un remanente de nuestro pasado arborícola y a la forma de agarrarse al pelo de la madre, igual que sucede con los otros primates actuales. Observa el siguiente vídeo de 1934 sobre un estudio de dos gemelos (minuto 0:34):

En los pies también existe el reflejo de intentar agarrar algo cuando se toca la planta del pie de un bebé. Desaparece hacia los 9 meses de edad.

Por cierto, ¿te has fijado en la afición y facilidad que tienen los niños y niñas para subirse a cualquier barandilla o parte elevada en un parque infantil?

LA PIEL DE GALLINA

El frío, el estrés o una emoción intensa (por ejemplo, el escuchar cierta música) provoca que el músculo piloerector nos erice el vello dándole a la piel el aspecto de una gallina desplumada. Es un reflejo involuntario en el que algunas hormonas, com la adrenalina (que se libera en las situaciones mencionadas), están implicadas.  ¿Qué utilidad tenía esto para nuestros ancestros y tiene en los mamíferos actuales?

  • Aumentar el espacio entre la piel y el exterior, por lo que el aire caliente atrapado entre el pelo ayuda a mantener la temperatura.
  • Parecer más grandes para ahuyentar posibles depredadores o competidores.

    Chimpancé con el pelo erizado durante un display antes de un conflicto. Foto: Chimpanzee Sanctuary Northwest
    Chimpancé con el pelo erizado durante un display antes de un conflicto. Foto: Chimpanzee Sanctuary Northwest

Obviamente nosotros hemos perdido el pelo en la mayor parte del cuerpo, por lo que aunque conservamos el reflejo, no nos sirve ni para calentarnos ni para ahuyentar depredadores. El pelo se ha conservado más abundantemente en zonas donde es necesaria protección o  debido a la selección sexual (cabeza, cejas, pestañas, barba, pubis…), pero en general, también puede ser considerado una estructura vestigial.

Existen más estructuras vestigiales aunque en este artículo nos hemos centrado en las más observables. En futuros artículos hablaremos de otras internas, como el famoso apéndice o el órgano vomeronasal.

REFERENCIAS

Comprova l’evolució en el teu propi cos

El 42% de la població nord-americana i l’11,5 de l’espanyola no creu que l’evolució sigui certa. Tot i això, hi ha diferents proves de que el genial Darwin tenia raó, algunes d’elles en el teu propi cos. T’han operat de l’apèndix o tret els queixals del seny? Descobreix en aquest article quins òrgans vestigials vas heretar dels teus avantpassats.

¿QUÈ SÓN LES ESTRUCTURES VESTIGIALS?

Les estructures vestigials (sovint anomenades òrgans, encara que no ho siguin pròpiament dit) són parts del cos que han vist reduïda o perduda la seva funció original durant l’evolució d’una espècie. Es troben en molts animals, inclosos per descomptat els humans.

Esqueleto de orca en el que se observan vestigios de las extremidades traseras. Foto: Patrick Gries
Esquelet  d’orca en el que s’observen vestigis de les extremitats posteriors, prova del seu origen terrestre. Foto: Patrick Gries

Les estructures vestigials eren plenament funcionals en els avantpassats d’aquestes espècies (i ho són en les estructures homòlogues d’altres espècies actuals), però actualment la seva funció és pràcticament nul·la o ha canviat. Per exemple, en alguns insectes com les mosques el segon parell d’ales ha perdut la seva funció voladora i ha quedat reduït a òrgans de l’equilibri (halteris). Si vols saber més sobre l’evolució del vol en els insectes entra aquí.

A més d’estructures físiques, les característiques vestigials també poden manifestar-se en comportaments o processos bioquímics.

¿PER QUÈ SÓN PROVES DE L’EVOLUCIÓ?

La selecció natural actua sobre les espècies afavorint característiques que augmentin la seva supervivència i eliminant les que no, per exemple quan apareixen canvis en l’hàbitat. Els individus amb característiques poc favorables moriran o es reproduiran menys i aquesta característica es veurà eliminada a la llarga, mentre que les favorables es mantindran ja que els seus portadors la podran passar a la següent generació.

De vegades hi ha característiques que no són ni favorables ni desfavorables, pel que seguiran passant a les següents generacions. Però tota estructura té un cost (energètic, perill a que s’infecti, desenvolupi tumors…), de manera que la pressió selectiva segueix actuant per eliminar una cosa que no afavoreix l’èxit de l’espècie. És el cas de les estructures vestigials, que “trigarien més” a desaparèixer al llarg de l’evolució. El fet que n’hi hagi revelen que en el passat aquestes estructures sí tenien una funció important en els nostres avantpassats.

TROBA ELS TEUS ÒRGANS VESTIGIALS

LA MEMBRANA NICTITANT

Ja vam parlar d’ella a Com veuen el món els animals. Es tracta d’una membrana transparent o translúcida que serveix per protegir l’ull i humitejar-lo sense perdre visibilitat. És comú en amfibis, rèptils i aus. Entre els primats, només la posseeixen completa lèmurs i loris.

membrana nictitante, nictitating membrane
Membrana nictitant o tercera parpella d’un fredeluga militar (Vanellus miles). Foto: Toby Hudson

En humans la plica semilunaris és un vestigi de la membrana nictitant. Òbviament no la podem moure però encara té certa funció de drenatge del lacrimal i ajuda al moviment de l’ull (Dartt, 2006).

Plica semilunaris (pliegue semilunar). Foto: desconocido
Plica semilunaris (plec semilunar). Foto: desconegut

EL TUBERCLE DE DARWIN I ELS MÚSCULS DE L’ORELLA

El 10% de la població té un engrossiment a l’orella, vestigi de l’orella punxeguda comú en els primats. Aquesta estructura es diu tubercle de Darwin i no té cap funció.

Variabilidad del Tubérculo de Darwin en la punta de la oreja (0= ausente). Puede presentarse en otras zonas del pabellón auditivo: ver publicación.
Variabilitat del Tubercle de Darwin a la punta de l’orella (0 = absent).  Font.
Comparación entre la oreja de un macaco y la nuestra. Fuente
Comparació entre l’orella d’un babuí groc (Papio cynocephalus) i la nostra. Font

Els primats (i altres mamífers) tenen orelles mòbils per dirigir els pavellons auditius cap a la font de so: segurament ho hauràs observat en el teu gos o gat. Els humans (i ximpanzés) ja no tenim aquesta gran mobilitat, encara que algunes persones poden moure lleugerament els pavellons auditius a voluntat. S’ha comprovat mitjançant elèctrodes que aquests músculs s’exciten quan percebem un so que ve d’una direcció concreta (2002).

Músculs auriculars responsables del moviment del pavelló auditiu. Font

El múscul occipitofrontal també ha perdut la seva funció d’evitar que caigui el cap, encara que participa en l’expressió facial.

MÚSCUL PALMAR LLARG

El 16% de les persones caucàsiques no posseeix aquest múscul al canell, tampoc un 31% de les nigerianes ni un 4,6% de les xineses. Fins i tot pot aparèixer en un braç i no en l’altre o ser doble segons les persones.

Es creu que aquest múscul participaria activament en la locomoció arborícola dels nostres avantpassats, però actualment no té cap funció necessària, ja que no proporciona més força d’agafada. Aquest múscul és més llarg en primats completament arborícoles (lèmurs) i més curt en els més terrestres, com els goril·les (referència).

I tu, el tens o no? Fes la prova: junta els dits polze i dit petit i aixeca lleugerament la mà.

mireia querol, mireia querol rovira, palmaris longus, musculo palmar largo, tendon
Jo tinc dos al braç esquerre i un al dret. Foto: Mireia Querol Rovira

QUEIXALS DEL SENY

El 35% de les persones no posseeixen queixals del seny o tercer molar. A la resta, la seva aparició sol ser dolorosa i és necessària l’extirpació.

Yo no tengo el tercer molar. Foto: Mireia Querol Rovira
Jo no tinc el tercer molar. Foto: Mireia Querol Rovira

Els nostres ancestres hominins sí en tenien, força més grans que els nostres. Un recent estudi explica que quan una dent es desenvolupa, emet senyals que determinen la mida de les dents veïnes. La reducció de la mandíbula i la resta de dentadura al llarg de l’evolució ha provocat la reducció dels molars (i fins i tot la desaparició del tercer).

Comparativa entre la dentición de un chimpancé, Australopithecus afarensis y Homo sapiens. Fuente
Comparativa entre la dentició d’un ximpanzé, Australopithecus afarensis i Homo sapiens. Observa la reducció dels tres últims molars entre afarensis i sapiens, Font

EL CÒCCIX

Si et toques la columna vertebral fins al final, arribaràs al còccix. Es tracta de 3 a 5 vèrtebres fusionades vestigi de la cua dels nostres avantpassats primats. De fet, quan estàvem a l’úter matern, en els primers estadis de desenvolupament de l’embrió s’observa una cua amb 10-12 vèrtebres en formació.

Distintos estados en el desarrollo embrionmario humano y comparación con otras especies. Créditos en la imagen
Diferents estadis en el desenvolupament embrionari humà (1 a 8) i comparació amb altres espècies. Crèdits a la imatge

Posteriorment es reabsorbeix, però no en tots els casos: hi ha reportats 40 naixements de nadons amb cua.

Neonato nacido con cola. Una mutación ha evitado la inhibición del crecimiento de la cola durante la gestación. Fuente
Nounat nascut amb cua. Una mutació ha evitat la inhibició del creixement de la cua durant la gestació. Font

Encara que no tinguem cua, actualment aquests ossos serveixen d’ancoratge d’alguns músculs pèlvics.

mireia querol, mireia querol rovira, coxis, sacro, sacrum, tailbone, rabadilla
Situació del coxis. Foto: Mireia Querol Rovira

MUGRONS SUPERNUMERARIS (POLITÈLIA)

S’estima que fins a un 5% de la població mundial presenta més de dos mugrons. Aquests mugrons “extra”, poden presentar-se en diferents formes (complets o no) pel que de vegades es confonen amb pigues. Se situen en la línia mamilar (de l’engonal a l’aixella), exactament en la mateixa posició que la resta de mamífers amb més de dues mames (observa el teu gos, per exemple).

Línea mamilar. Foto: MedicineNet
Línia mamilar. Foto: MedicineNet

Habitualment el número de mames correspon amb la mitjana de cries que pot tenir un mamífer, de manera que els mugrons extra serien un vestigi de quan els nostres avantpassats tenien més cries per part. L’habitual són 3 mugrons, però s’ha documentat un cas de fins a 8 mugrons en una persona.

Pezón suplementario debajo del principal. Fuente
Mugró suplementari sota del principal. Font

TROBA ELS TEUS REFLEXOS I COMPORTAMENTS VESTIGIALS

EL REFLEXE DE PRENSIÓ PALMAR I PLANTAR

Alguna vegada hauràs experimentat que a l’acostar qualsevol cosa a les mans d’un nadó, automàticament ho agafa amb una força tal que seria capaç d’aguantar el seu propi pes. Desapareix cap als 3-4 mesos i és un romanent del nostre passat arborícola i de la manera d’agafar-se al pèl de la mare, igual que succeeix amb els altres primats actuals. Observa el següent vídeo de 1934 sobre un estudi de dos bessons (minut 0:34):

En els peus també hi ha el reflex d’intentar agafar alguna cosa quan es toca la planta del peu d’un nadó. Desapareix cap als 9 mesos d’edat.

Per cert, t’has fixat en l’afició i facilitat que tenen els nens i nenes per pujar a qualsevol barana o part elevada en un parc infantil?

LA PELL DE GALLINA

El fred, l’estrès o una emoció intensa (per exemple, l’escoltar certa música) provoca que el múscul piloerector ens erici el pèl donant-li a la pell l’aspecte d’una gallina sense plomes. És un reflex involuntari en què algunes hormones, com l’adrenalina (que s’allibera en les situacions esmentades), estan implicades. Quina utilitat tenia això per als nostres ancestres i té en els mamífers actuals?

  • Augmentar l’espai entre la pell i l’exterior, de manera que l’aire calent atrapat entre el pèl ajuda a mantenir la temperatura.
  • Semblar més grans per espantar possibles depredadors o competidors.

    Chimpancé con el pelo erizado durante un display antes de un conflicto. Foto: Chimpanzee Sanctuary Northwest
    Ximpanzé amb els cabells estarrufats durant un display abans d’un conflicte. Foto: Chimpanzee Sanctuary Northwest

Òbviament nosaltres hem perdut el pèl en la major part del cos, de manera que encara conservem el reflex, no ens serveix ni per escalfar-nos ni per espantar depredadors. El pèl s’ha conservat més abundantment en zones on és necessària protecció o a causa de la selecció sexual (cap, celles, pestanyes, barba, pubis…), però en general, també pot ser considerat una estructura vestigial.

Hi ha més estructures vestigials tot i que en aquest article ens hem centrat en les més observables. En futurs articles parlarem d’altres internes, com el famós apèndix o l’òrgan vomeronasal.

REFERÈNCIES

Qui són els homínids?

L’article d’avui està dedicat als primats. Coneixerem algunes de les seves principals característiques, com es classifiquen les espècies actuals i descobrirem qui són els homínids i els hominins.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DELS PRIMATS

Els primats són un ordre de mamífers placentaris que va aparèixer fa quasi 65 milions d’anys a la selva plujosa tropical. Actualment existeixen més de 400 espècies vives, la majoria de vida arborícola. Atès que no hi ha una tret únic que els defineixi, són difícils de classificar, així doncs s’ha de considerar tot un conjunt de característiques, de les qual destaquen:

  • Sistema visual complex: amb els ulls situats de manera frontal, la seva visió és estereoscòpica, cosa que els permet percebre la distància i profunditat amb gran precisió. La majoria d’espècies veuen en color.
  • Alta mobilitat de l’espatlla: facilita el moviment del braç en totes direccions.
  • Mans i peus: tenen cinc dits i el polze oposable (almenys a les mans) cosa que els permet agafar i manipular objectes amb precisió. Encara que alguns tenen urpes, la majoria tenen ungles planes i tots (excepte alguns orangutans) tenen una ungla plana al dit gros del peu.
  • Tors i cua: diversos primats reposen i es desplacen amb el tors erecte. Excepte els simis, posseeixen una cua en alguns casos prènsil, que utilitzen com una cinquena extremitat.
  • Mida del cervell: a més d’algunes espècies de balenes dentades, els primats superiors tenen, en relació al cos, el cervell més gran de tots els mamífers.
  • Organització social: només orangutans, alguns lèmurs i gàlags són solitaris, la resta de primats s’organitzen en grups socials complexos.

    Goril·la menjant (Gorilla sp.) on s'aprecien algunes de les característiques descrites. (Foto: pixabay.com)
    Goril·la menjant (Gorilla sp.) on s’aprecien algunes de les característiques descrites. Foto: pixabay.com

CLASSIFICACIÓ

Fins fa poc les relacions entre diferents grups de primats no han estat clares, així que habitualment alguns termes duen a confusió o s’utilitzen de manera indistinta de manera popular (micos, simis…). La cladística moderna classifica els primats en dos subordres, els Haplorins (“primats de nas sec”) i els Estrepsirins (“primats de nas moll”). Una possible classificació seria la següent:

Tradicionalment els primats es classifiquen en tres grups: prosimis, mones o micos i simis.

PROSIMIS

Els prosimis són el grup més antic de primats. Es distribueixen pel sud-est asiàtic i illes marginals d’Àfrica. Comprenen els lèmurs, loris, gàlags, indris, l’ai-ai i els tarsers. Tenen en comú les següents característiques:

  • Urpes enlloc d’ungles (tenen almenys una ungla).
  • Musells llargs amb nas humit. Són els primats amb major sentit de l’olfacte.
  • Major orientació lateral dels ulls que la resta de primats. Aquests són grans i tenen bona visió nocturna.
  • Pavellons auditius mòbils.
  • Menor proporció cerebral dels primats.
    Ai-ai (Daubentonia madagascariensis). (Foto: Frans Lanting)
    Ai-ai (Daubentonia madagascariensis). Foto: Frans Lanting

    Tarser de Filipines (Foto: Kok Leng Yeo)
    Tarser de Filipines (Carlito syrichta). Foto: Kok Leng Yeo

 MONES DEL NOU I VELL MÓN

Les mones del Nou Món es distribueixen per Amèrica Central i del Sud. Tenen la cua llarga, freqüentment prènsil. El musell és pla i les narius laterals. Són totalment arborícoles. Els representants més coneguts són els titís, la mona aranya, els caputxins, i els sakís.

Sakí cariblanco macho (Pithecia pithecia). (Foto: Charles Miller).
Sakí de cara blanca mascle (Pithecia pithecia). Foto: Charles Miller

Les mones del Vell Món es distribueixen per Àfrica i Àsia. Solen tenir una mida superior a les del Nou Món. Les narius estan orientades cap avall o cap endavant i comprenen una gran diversitat d’espècies, com els macacs, papions, mandrils, mangabeis, drils, còlobs, nassuts, langurs…

Langur dorado (Trachypithecus geei). (Foto: Wikimedia).
Langur daurat (Trachypithecus geei). Foto: Wikimedia

SIMIS

Els simis es divideixen en dues famílies: els hilobàtids (gibons i siamangs) i els homínids (orangutans, goril·les, ximpanzés i humans). Es distribueixen per Àfrica occidental i central i pel sud i sud-est asiàtic, amb excepció dels humans, que ens distribuïm per tot el planeta i hàbitats.  Els simis tenim la cara plana, amb les narius cap avall i una anatomia que facilita la postura erecta i la manipulació precisa de materials, que inclou l’ús i creació d’eines en algunes espècies.

Ximpanzè (Pan paniscus). Pierre Fidenci
Bonobo (Pan paniscus). Foto: Pierre Fidenci

En conclusió, els homínids som els éssers humans (Homo sapiens) conjuntament amb orangutans (dues especies: Pongo pymaeus i Pongo abelii), ximpanzès (Pan troglodytes), bonobos (Pan paniscus) i goril·les (dues especies: Gorilla gorilla i Gorilla beringei), ja que tots pertanyem a la família Hominidae. El terme homínid també es refereix a totes les espècies fòssils d’aquest família, i per tant, als nostres avantpassats, que tractarem en futurs articles sobre evolució humana. Malgrat això, actualment per referir-nos exclusivament a les espècies de la nostra branca evolutiva (inclòs H. sapiens) s’utilitza el terme hominins, que fa referència a una tribu (Hominini) de la família Hominidae.

REFERÈNCIES

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

 Aquesta publicació està sota una llicencia Creative Commons:
Llicència Creative Commons

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.