Arxiu d'etiquetes: linx ibéric

El trencalòs: conservació d’un voltor únic

El mes passat va néixer per primera vegada a Espanya un trencalòs en llibertat de pares criats en captivitat i reintroduïts a la natura. El trencalòs és l’única au del món que s’alimenta gairebé exclusivament d’ossos. Igual que el linx ibèric, és un dels animals emblemàtics de la Península Ibèrica i està en perill d’extinció, per la qual cosa és objecte de diversos programes de conservació i reintroducció. En aquest article t’animem a descobrir més sobre el trencalòs i alguns programes de conservació que es duen a terme a Espanya.

DESCRIPCIÓ

El trencalòs (Gypaetus barbatus) és un ocell rapinyaire diürn inclòs popularment en el que anomenem voltors, aus eminentment carronyeres o necròfagues, és a dir, que s’alimenten d’animals morts. Tot i això, el trencalòs és bastant diferent a la resta de voltors:

Quebrantahuesos (Gypaetus barbatus) adulto. )Foto de Jose Luis Ojeda)
Trencalòs (Gypaetus barbatus) adult. (Foto de Jose Luis Ojeda)

  • Està tan summament especialitzat que el 85% de la seva alimentació són ossos (osteòfag) de mamífers morts, com ungulats salvatges (isards) i bestiar domèstic (cabres, ovelles). Pot empassar-se ossos de fins a 25 cm, i si són massa grans els agafa, s’eleva a 20-40 m i els estavella contra les roques en trossos més petits que pugui empassar-se. Aquestes zones es denominen trencadors. També utilitza la mateixa tècnica per trencar closques de tortugues. Completa l’alimentació amb pells i restes de carn.
  • És molt gran, amb una envergadura alar de fins a 2,8 metres i 7 kg de pes
  • En general és poc sorollós: només xiula si està molt excitat o en època de zel.
  • No presenta el típic cap sense plomes de voltor. Els voltors tenen poc o nul plomatge al cap per mantenir una òptima higiene després d’introduir-lo en els animals morts i tacar-se de sang. A causa de la seva peculiar alimentació, el trencalòs més plomes al cap i coll, essent característica la seva barba” sota el bec.
  • El plomatge és igual per a tots dos sexes però va canviant amb l’edat. El típic color vermellós i groguenc dels adults es deu al seu costum de banyar-se en fang ric en òxids de ferro, d’una altra manera tindrien el pit blanc.

Fases del plomatge del trencalòs, segons Adam i Llopis (2003). (Imatge de © X. Parellada.)
Fases del plomatge del trencalòs, segons Adam i Llopis (2003). (Imatge de © X. Parellada.)

En aquest video (5 minuts) es poden veure trencalosos en vol, trencant ossos, empassant-se’ls, criant un pollet al niu i banyant-se en fang.

REPRODUCCIÓ

El trencalòs nidifica a sortints i coves naturals de la roca, a les zones muntanyoses i escarpades on habita. Forma parella estable durant tota la vida a partir dels 7 anys i el cicle reproductor té diferents etapes:

  • Preposta (setembre-novembre): construcció del niu (tapissant-lo amb branques, llana, plomes, ossos), defensa del territori i activitat sexual.
  • Incubació (desembre-febrer): ponen un o dos ous amb 6 dies de diferència. Tots dos sexes participen en la incubació durant 53 dies.
  • Criança (març-agost): el poll més gran acaba matant al seu germà (caïnisme) per assegurar la supervivència. Els pares aporten aliment i quan el poll abandona el niu (juny-juliol), aprèn d’ells a buscar i preparar l’aliment fins a la seva emancipació.
  • Emancipació (gener): desplaçament (milers de quilòmetres) per buscar parella i retorn al territori on va néixer per criar (instint filopàtric).

Seguimiento de nidos naturales mediante cámaras. (Foto: FCQ)
Seguiment de nius naturals mitjantçant càmeres. (Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos)

DISTRIBUCIÓ

La subespècie Gypaetus barbatus meridonalis es distribueix pel sud i est d’Àfrica, mentre que Gypaetus barbatus barbatus pel Nord d’Àfrica i algunes zones d’Euràsia (veure mapa).

A la Península Ibèrica es troba únicament de forma natural als Pirineus (Catalunya, Aragó i Navarra), essent Espanya el país europeu amb més parelles reproductores censades (unes 130, dades de 2014).

gypaetus barbatus, quebrantahuesos, trencalòs, berded vulture distribution, distribución
Distribució del trencalòs (Gypaetus barbatus). En vermell, zones on ha estat reintroduït. (Imatge de Mario, Wikimedia).

AMENACES

Les poblacions de trencalòs estan en regressió des de fa anys. Està catalogada a nivell mundial com gairebé amenaçada” a la Llista Roja de la IUCN i “en perill d’extinció” al Catàleg Espanyol d’Espècies Amenaçades. Les amenaces actuals a què s’enfronten són:

  • Mort per enverinaments (esquers il·legals, consum d’animals enverinats, consum de restes de munició de caça amb plom plumbisme).
  • Mort per electrocucions o xocs amb esteses elèctriques i aerogeneradors de parcs eòlics.
  • Caça directa (il·legal)
  • Pèrdua d’hàbitat i disminució de l’eficàcia reproductora causa de la humanització del medi (urbanitzacions, activitats esportives )
  • Reducció de l’aliment (bestiar en estables, obligació d’enterrar els cadàvers )

Quebrantahuesos muerto por envenenamiento. (Foto: DARPAMN)
Trencalòs mort per enverinament. (Foto: DARPAMN)

CONSERVACIÓ A ESPANYA

A causa de la limitada distribució de les poblacions, el seu baix nombre i la dificultat per colonitzar nous territoris, el 2014 tretze comunitats autònomes van signar un protocol per la recuperació del trencalòs a Espanya. Les accions més destacades d’aquest protocol és el reforç de l’Estratègia Nacional per a la Conservació del Trencalòs a Espanya (iniciat l’any 2000) i del Programa de Cria en Captivitat (2001), amb accions com la revalorització del medi rural, l’alimentació suplementària i el suport a les pràctiques ramaderes tradicionals. Aquesta estratègia també inclou la reintroducció en zones històriques on el trencalòs va ser extingit:

QUÈ ÉS EL HACKING?

El hacking o criança campestre és una tècnica que consisteix en l’alliberament d’exemplars nascuts en captivitat en una àrea que l’au assimili com el seu lloc de naixement. En cas d’èxit, el trencalòs torna per assentar-se i reproduir-se. Aquesta tècnica en inici no tenia un origen conservacionista, ja que va ser desenvolupada pels falconers a l’Edat Medieval. La falconeria (caça amb aus rapinyaires) també s’utilitza actualment per al control de fauna als aeroports o ciutats.

En falconeria la criança campestre controlada consisteix a deixar en una gàbia d’altura a polls que poden alimentar-se per si sols. Se’ls alimenta sense ser vistos. Al cap d’uns dies se’ls obre la gàbia, que utilitzen com a base per a aprendre a volar. Se’ls segueix alimentant fins que aprenen a caçar per si sols i abandonen la gàbia, i quedaran fixats com si la gàbia fos el seu lloc de naixement, per la qual cosa tornaran.

Alimentación de un pollo con un señuelo para evitar el contacto humano. Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos
Alimentació d’un poll amb esquer per evitar el contacte humà i fer possible la seva vida en llibertat. (Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos)

El centre gestionat per la Fundación Gypaetus es basa en la cria natural, amb la mínima intervenció humana. Els pares crien i alimenten als seus polls a partir de la segona setmana de l’eclosió de l’ou. Per fer el seguiment dels nius s’utilitza un sistema de videovigilància.

Des de 2006 han estat alliberats 31 trencalosos procedents de la cria en captivitat, dels quals es fa seguiment mitjançant transmissors GPS. Actualment 15 individus segueixen enviant senyals (9 van morir i en 7 van deixar de funcionar). Com avançàvem a la introducció, la bona notícia és que el mes passat va néixer el primer pollet resultat d’exemplars alliberats (Tono i Blimunda) mitjançant la tècnica del hacking. No oblideu visitar el Facebook o web de la Fundación Gypaetus per veure imatges i conèixer les últimes notícies de la família.

Per a més informació, us deixem amb aquest reportatge sobre el trencalòs i la seva conservació (El bosque protector. Fauna amenazada, El Quebrantahuesos, 29 minuts).

REFERÈNCIES

mireia querol rovira

El linx ibèric: espècie en perill d’extinció

Potser, a molts de vosaltres us sonarà el nom Kenitra. Efectivament, es tracta d’un dels 8 linx ibèrics reintroduïts aquest any a Ciutat Real que va morir el passat 22 d’octubre per un tret d’un caçador. Aquest fet dóna peu a parlar d’aquesta valuosa espècie, per donar a conèixer la seva situació actual i la importància de la seva conservació.

BIOLOGIA

El linx ibèric (Lynx pardinus) és un felí proper als grans carnívors (tigres, lleons, jaguars…), més que als gats. Els linx,felins del gènere Lynx, es varen originar fa 3,2 milions d’anys a Nord-Amèrica, patint a posteriori una dispersió i especiació per Euràsia. Del total de 6 espècies de linx que han sorgit des de la seva aparició, quatre els trobem en l’actualitat:  linx roig (Lynx rufus), linx ibèric (Lynx pardinus), linx boreal (Lynx lynx) i linx canadenc (Lynx canadensis).

linces(1)

Les quatre espècies actuals de linx presenten unes característiques comunes: orelles amb un floc de pèls llargs a la punta coneguts com a pinzells (núm. 1), presència de barbes (núm. 2) i presència d’una cua curta (núm. 3).

El linx ibèric és un carnívor de mida mitjana (12,5 kg), essent els mascles més grans que les femelles. El seu aspecte és el d’un linx típic (característiques anteriors), amb un borló negre a la punta de la cua (núm. 4), a més de les característiques típiques dels felins. El motejat del pelatge li proporciona la capacitat de mimetisme del seu hàbitat, presentant taques de diferents mides.

Linx

HÀBITAT I ÀREA DE DISTRIBUCIÓ

El bosc mediterrani és l’hàbitat natural del linx ibèric. Es caracteritza per un predomini dels arbusts, especialment de fulla perenne, i la presència de vegetals amb gran resistència a la sequera. Aquest ecosistema es veu amenaçat pels incendis forestals, l’expansió urbanística, el maneig forestal substitutiu, el sobrepastureig i els canvis d’usos agrícoles.

bosc mediterrani

El linx ibèric està restringit a la Península Ibèrica (espècie endèmica), actualment només en la seva part sud-oest, formant grups aïllats a l’àrea de Doñana-Aljarafe i Sierra Morena. De tota manera, es creu que abans del segle XIX ocupava tota la Península.

doñana

Presència del linx ibèric en l’àrea de Doñana-Aljarafe al 2013

sierra morena

Presència del linx ibèric en l’àrea de Sierra Morena al 2013

ESTAT I MESURES DE CONSERVACIÓ

El linx ibèric és un dels animals més emblemàtics de la Península Ibèrica i és el felí més amenaçat del món. Fins no fa gaire, estava catalogat per la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa com un animal críticament amenaçat. Afortunadament, se li ha rebaixat la categoria i ara està classificat com un animal en perill d’extinció (mira aquí).

A Espanya es coneixen només dues poblacions reproductores, amb uns 84 – 143 individus adults en total, essent insuficients per a la supervivència de l’espècie a llarg termini. Les seves poblacions han estat disminuint degut a la caiguda de la seva presa principal, el conill europeu (Oryctolagus cuniculus), per malalties com la mixomatosi i la malaltia vírica hemorràgica del conill o la sobrecaça, a més d’una alta mortalitat del linx per causes humanes (atropellaments, ús de tècniques il·legals i no selectives de caça, furtivisme, ús de verins…) i la destrucció i fragmentació del seu hàbitat per l’agricultura i el desenvolupament industrial.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Amb la finalitat de conservar-lo i protegir-lo, consta a l’annex del Llistat d’Espècies Silvestres en Règim de Protecció Especial i del Catàleg Espanyol d’Espècies Amenaçades (Real Decret 139/2011, de 4 de febrer). La seva situació és tan extrema que la Comissió Europea ha aprovat ja tres projectes LIFE per a la conservació de tal espècie. L’últim, vigent fins al 2016, és el Projecte Life+ IBERLINCE, per a la recuperació de la seva distribució històrica a Espanya i Portugal, amb un pressupost total de més de 34 milions d’euros.

DOCUMENTAL: LINX IBÈRIC, EL CAÇADOR SOLITARI

REFERENCIES

S’han consultat les següents fonts per elaborar els continguts d’aquesta entrada, on podràs ampliar amb més informació:

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.