Gats, tigres, lleons, panteres … tots coneixem els grans felins, però ¿què hi ha dels petits? Saps qui són el caracal, el jaguarundi i el margay? Segueix llegint per conèixer-los.
QUÈ ÉS UN FELÍ?
Potser tinguis un gat (Felis silvestris catus) a casa, però t’has parat a pensar què té en comú amb un tigre? La veritat és que bastant: la similitud entre totes les espècies de felins és extraordinària i la classificació dels més petits és dificultosa.
Els felins són els mamífers carnívors més especialitzats. Es distribueixen per Euràsia, Àfrica i Amèrica, des de deserts fins a altures alpines. La majoria són solitaris, grans trepadors (exceptuant els més grans) i molts, bons nedadors.
ANATOMIA
De cara arrodonida i musell curt, els felins tenen dents canins i carnissers desenvolupats per tallar la carn. Posseeixen 5 dits a les potes davanteres i 4 a les del darrere, amb una ungla corbada retràctil a cadascun per agafar la presa. En estar retretes en posició de repòs, les urpes es mantenen ben esmolades. Els coixinets de les potes, envoltats de pèl, els ajuden a ser sigil·losos al caminar.
Els felins tenen sentits molt aguts, des d’una bona visió nocturna, bon sentit de l’oïda i olfacte i bigotis sensitius.
EL CARACAL: EL QUE SALTA MÉS ALT
El caracal (Caracal caracal) es troba a Àfrica i oest, centre i sud d’Àsia, en zones semidesèrtiques i de sabana. També se’l coneix com linx del desert, encara que està més emparentat amb altres felins (com el serval i el gat daurat africà) que amb els linxs. De mida mitjana (60-90 cm de llarg), el seu aspecte de linx sobretot és a causa dels pinzells de pèl de les orelles, els més llargs i amples de tots els felins. La seva utilitat no està clara, pot ser que ajudin a l’audició, a espantar insectes o a remarcar les expressions facials com a sistema de comunicació entre ells. Precisament, el seu nom prové de la paraula turca karakulak, literalment “orelles negres”.
Habitualment són de color castany o vermellós i de ventre blanc amb taques, encara que hi ha exemplars melànics (pell i pelatge amb gran quantitat de pigment negre, melanina) igual que en altres felins, com la famosa pantera negra, que en realitat es tracta d’un lleopard (Panthera pardus ) melànic.
Són animals d’hàbits sobretot nocturns i solitaris. L’habilitat més destacada del caracal són els salts de fins a 3 metres de manera vertical, podent atrapar ocells en ple vol. També és bon grimpador, així que pot depredar sobre nius en els arbres. Les seves altres preses són antílops petits, llebres, rosegadors, etc. i aus de corral, pel que és objecte de persecució.
Observa el caracal saltant i atrapant un ocell al vol:
Segons la llista vermella de la IUCN en general no està considerat en perill, sinó com a “preocupació menor”, encara que la subespècie asiàtica (Caracal caracal schmitzi) ha patit un greu retrocés. A més de la caça, la destrucció de l’hàbitat és la principal amenaça del caracal.
EL JAGUARUNDI: EL MÉS ESTRANY
El jaguarundi, (Herpailurus yagouarondi) es distribueix pel sud d’EUA fins a Sudamérica, en hàbitats com la selva tropical, pantans i terres arbustives semiàrides. Se’l coneix amb multitud de noms populars segons la zona (gat eyra, gat llúdriga, lleonet… ).
De mida petita (9kg), té un aspecte que recorda al puma o una mostela, amb potes i orelles curtes i cua llarga. El pelatge és uniforme, sense taques ni ratlles, amb coloracions que van del negre, al marró grisenc, clar o vermellós. Fins i tot en una mateixa ventrada, les cries poden presentar diferents tonalitats. Les formes fosques són més comunes en zones boscoses, mentre que les clares en ambients més secs.
A diferència d’altres felins de la seva grandària, els seus territoris són força amplis i són d’hàbits solitaris i principalment terrestres, encara que es desplaça sense problemes pels arbres. Les seves preses són petits mamífers i aus, però també pot caçar rèptils, amfibis i peixos atrapats en les ribes dels rius. És capaç de donar salts de dos metres i com el caracal, atrapar les seves preses a l’aire.
Observa els moviments i tècniques de caça del jaguarundi a partir del minut 09:55:
Igual que el caracal, està considerat com a “ preocupació menor “per la IUCN, encara que les poblacions són més reduïdes del que inicialment s’havia pensat, ja que en ser d’hàbits diürns és una espècie fàcilment observable. Els perills són els mateixos: persecució per matar aus de corral i pèrdua i fragmentació d’hàbitats. Afortunadament el seu pelatge no té valor comercial.
EL MARGAY: EL MILLOR GRIMPADOR
El margay (Leopardus wiedii) es distribueix per centre i Sud-amèrica en zones boscoses. D’aspecte similar a l’ocelot, té una mida i pes (40-60 cm de llarg i 3,5 kg) menor que aquest. El pelatge clapejat l’ajuda a camuflar-se amb en l’entorn. Aquestes taques s’anomenen rosetes i li cobreixen tot el cos, exceptuant el cap. Cada individu té el seu propi patró de taques, igual que les nostres empremtes dactilars.
El que més destaca de margay són els seus grans ulls i la cua, molt llarga (fins a un 70% de la mida del seu cos). Això són adaptacions als seus hàbits nocturns i a la seva extrema agilitat per desplaçar-se pels arbres, on passa la major part del temps. Les seves preses són ocells, petits micos, petits mamífers, llangardaixos, granotes arborícoles i fins i tot insectes.
La capacitat més especial del margay és que pot baixar verticalment pels troncs dels arbres, amb el cap cap avall igual que els esquirols. Això és possible gràcies al fet que pot girar 180 graus els turmells del darrere. Només hi ha una altre felí capaç de fer el mateix: la pantera nebulosa (Neofelis nebulosa). Aquesta característica, juntament amb unes urpes especials per enfilar-se i agafar-se a les branques, li permeten moure pels arbres amb la mateixa agilitat que un mico: poden fins i tot agafar-se a una branca només amb una pota. Són doncs, els millors trepadors entre els felins.
Igual que les espècies anteriors, els margays són solitaris i només es troben en el moment de reproduir-se.
El margay està classificat per la IUCN com “ gairebé amenaçat “i les seves poblacions estan en retrocés. A diferència del jaguarundi, és caçat pel la seu bonic pelatge i per utilitzar-lo com a mascota de manera il·legal. La destrucció i fragmentació de l’hàbitat (conversió de boscos en camps de cultiu) són l’altra amenaça seriosa a la qual s’enfronta el margay, que no tolera bé hàbitats humanitzats.
Acabem l’article amb unes imatges del margay en acció a partir del minut 01:22:
REFERÈNCIES
- Clutton-Brock, Juliet et al. 2002. Animal. Pearson Educació
- Caracal (IUCN)
- Caracal (DeAnimalia)
- jaguarundi (IUCN)
- jaguarundi (EOL)
- Margay: master of the trees
- Margay (IUCN)
- International Society for Endangered Cats (Canada)
- Foto de portada de Aaron John Curtis
All you need is Biology 