Arxiu d'etiquetes: lynx

Three felines you might not know

Cats, tigers, lions, panthers… we all know big cats, but what about the small ones? Do you know who are the caracal, the jaguarundi and the margay? Read on to meet them.


Maybe you have a cat (Felis silvestris catus) at home, but have you ever thinked about what it has in common with a tiger? The truth is that a lot: the similarity among all species of felines is extraordinary and the classification of the smallest ones is difficult .

Felines are the most specialized carnivorous mammals. They live across Eurasia, Africa and America, from deserts to alpine heights. Most are solitary, big climbers (except the larger ones) and many good swimmers.


With round face and short snout, felines have developed specialized canine teeth to cut meat. They have 5 toes on their front paws and 4 in the back paws, with a curved retractable claw in each to grab prey. Retracted in the rest position, the claws are kept well sharpened. The pads of the feet, surrounded by hair, help them to be silent while walking.

Felines have very acute senses, from a good night vision, good sense of hearing and smell and sensory whiskers .

retracted and extended a feline claw. The domestic cat declawing involves the amputation of the nail and the first phalanx, which can cause serious bodily injury. In many countries it is illegal to be ethically unacceptable.
Retracted and extended feline claw. Domestic cat’s declawing involves the amputation of the nail and the first phalanx, which can cause serious injury. In many countries it is illegal to be ethically unacceptable.


The caracal (Caracal caracal) lives in Africa and western, central and southern Asia, in semi-desert areas and savannah. It is also known as desert lynx, but is more related to other cats (such as serval and the African golden cat) than with the lynx. It has medium size (60-90 cm long); its lynx appearance is mainly due to hair brushes in his ears, the longest and widest of all felines. Its usefulness is unclear, maybe they can improve hearing, ward off insects or highlight facial expressions as a system of communication between peers. Indeed, its name comes from the Turkish word Karakulak, literally “black ears”.

Their fur is usually brown or reddish and blotchy white belly, although there are melanic individuals (skin and coat with lots of black pigment melanin) as found in other felines, such as the famous black panther, which actually is a melanic leopard ( Panthera pardus ).

 Caracal in South Africa. Photo taken from Blue Project
Caracal in South Africa. Unknown author

Their habits are mostly nocturnal and solitary. The most notable ability of the caracal is their jumps up to 3 meters vertically and catching birds in flight. It is also good climber, so it can prey on nests in trees. Its other dams are small antelopes, rabbits, rodents, etc. and poultry, so it is persecuted for this reason.

Watch a caracal jumping and catching a bird in flight:

According to the IUCN Red List is not generally considered in danger, but as “least concern”, although the Asian subspecies (Caracal caracal schmitzi) has suffered a serious setback. In addition to hunting, habitat destruction is the main threat of the caracal.


The jaguarundi or eyra cat (Herpailurus yagouarondi) is distributed throughout the southern United States to South America, in habitats such as tropical forests, wetlands and arid shrublands.

It has small size (9kg), and it seems more a puma or a weasel, with long legs and short tail and ears. The coat is uniform, without spots or stripes, with colors ranging from black, gray, light brown or reddish. Even in the same litter, the pups may have different hues. The dark furs are more common in wooded areas, while clear furs in drier environments.

 Jaguarundi. Photo Kevin Schafer
Jaguarundi. Photo by Kevin Schafer

Unlike other cats of its size, its territories are quite large and are mainly terrestrial, although it moves smoothly through the trees. Their prey are small mammals and birds, but can also hunt on reptiles, amphibians and fish caught in the river banks. It can jump two meters and as the caracal, catch their prey in the air.

Watch the movements and techniques of a jaguarundi hunting from 9:55 minute:

Just like the caracal, it is considered as “least concern “by the IUCN, although populations are smaller than initially thought, since being diurnal is an easily observable species. The threats are the same: prosecution for killing poultry and habitat loss and fragmentation. Fortunately his fur has no commercial value.


The margay (Leopardus wiedii) is distributed throughout Central and South America in forested areas. Similar to ocelots, has a size and weight (40-60 cm long and 3.5 kg) smaller than them. The spotted coat helps them blend in with the environment. These spots are called rosettes and cover the entire body except the head . Each individual has his own pattern of spots, like our fingerprints.

 margay in a tree Stock Wendy Shattil & amp;. Bob Rozinski
Margay in a tree. Photo by Wendy Shattil and Rob Rozinski

 The most striking of margay are their big eyes and tail, very long (up to 70% of their body size). These are adaptations to their nocturnal habits and extreme agility to move through the trees, where it spends most of the time. Their prey are birds, small monkeys, small mammals, lizards, tree frogs and even insects.

The margay special ability is that it can vertically go down tree trunks, with its head down like squirrels do. This is possible because they can rotate 180 degrees the rear ankles. The only other feline able to do the same: is the clouded leopard (Neofelis nebulosa). This feature, along with special claws for climbing and clinging to the branches, allow them to move through the trees with the agility of a monkey: they can even hold on to a branch with only one leg. They are therefore the best climbers among cats.

 Margay down a trunk with the head down. Photo taken from online Terrarium
Margay down a trunk with the head down. Photo taken from Terrarium online

Like caracals and jaguarundis, margays are solitary and they meet only when they have to mate.

The margay is classified by the IUCN as “near threatened and their populations are declining. Unlike jaguarundi, it is hunted for its beautiful fur and for use as pets illegally. The destruction and fragmentation of habitat (forest conversion into farmland) are the other major threat to the margay, who does not tolerate humanized habitats.

We finish the post with images of margay in action from 1:22 minute:



El linx ibèric: espècie en perill d’extinció

Potser, a molts de vosaltres us sonarà el nom Kenitra. Efectivament, es tracta d’un dels 8 linx ibèrics reintroduïts aquest any a Ciutat Real que va morir el passat 22 d’octubre per un tret d’un caçador. Aquest fet dóna peu a parlar d’aquesta valuosa espècie, per donar a conèixer la seva situació actual i la importància de la seva conservació.


El linx ibèric (Lynx pardinus) és un felí proper als grans carnívors (tigres, lleons, jaguars…), més que als gats. Els linx,felins del gènere Lynx, es varen originar fa 3,2 milions d’anys a Nord-Amèrica, patint a posteriori una dispersió i especiació per Euràsia. Del total de 6 espècies de linx que han sorgit des de la seva aparició, quatre els trobem en l’actualitat:  linx roig (Lynx rufus), linx ibèric (Lynx pardinus), linx boreal (Lynx lynx) i linx canadenc (Lynx canadensis).


Les quatre espècies actuals de linx presenten unes característiques comunes: orelles amb un floc de pèls llargs a la punta coneguts com a pinzells (núm. 1), presència de barbes (núm. 2) i presència d’una cua curta (núm. 3).

El linx ibèric és un carnívor de mida mitjana (12,5 kg), essent els mascles més grans que les femelles. El seu aspecte és el d’un linx típic (característiques anteriors), amb un borló negre a la punta de la cua (núm. 4), a més de les característiques típiques dels felins. El motejat del pelatge li proporciona la capacitat de mimetisme del seu hàbitat, presentant taques de diferents mides.



El bosc mediterrani és l’hàbitat natural del linx ibèric. Es caracteritza per un predomini dels arbusts, especialment de fulla perenne, i la presència de vegetals amb gran resistència a la sequera. Aquest ecosistema es veu amenaçat pels incendis forestals, l’expansió urbanística, el maneig forestal substitutiu, el sobrepastureig i els canvis d’usos agrícoles.

bosc mediterrani

El linx ibèric està restringit a la Península Ibèrica (espècie endèmica), actualment només en la seva part sud-oest, formant grups aïllats a l’àrea de Doñana-Aljarafe i Sierra Morena. De tota manera, es creu que abans del segle XIX ocupava tota la Península.


Presència del linx ibèric en l’àrea de Doñana-Aljarafe al 2013

sierra morena

Presència del linx ibèric en l’àrea de Sierra Morena al 2013


El linx ibèric és un dels animals més emblemàtics de la Península Ibèrica i és el felí més amenaçat del món. Fins no fa gaire, estava catalogat per la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa com un animal críticament amenaçat. Afortunadament, se li ha rebaixat la categoria i ara està classificat com un animal en perill d’extinció (mira aquí).

A Espanya es coneixen només dues poblacions reproductores, amb uns 84 – 143 individus adults en total, essent insuficients per a la supervivència de l’espècie a llarg termini. Les seves poblacions han estat disminuint degut a la caiguda de la seva presa principal, el conill europeu (Oryctolagus cuniculus), per malalties com la mixomatosi i la malaltia vírica hemorràgica del conill o la sobrecaça, a més d’una alta mortalitat del linx per causes humanes (atropellaments, ús de tècniques il·legals i no selectives de caça, furtivisme, ús de verins…) i la destrucció i fragmentació del seu hàbitat per l’agricultura i el desenvolupament industrial.


Amb la finalitat de conservar-lo i protegir-lo, consta a l’annex del Llistat d’Espècies Silvestres en Règim de Protecció Especial i del Catàleg Espanyol d’Espècies Amenaçades (Real Decret 139/2011, de 4 de febrer). La seva situació és tan extrema que la Comissió Europea ha aprovat ja tres projectes LIFE per a la conservació de tal espècie. L’últim, vigent fins al 2016, és el Projecte Life+ IBERLINCE, per a la recuperació de la seva distribució històrica a Espanya i Portugal, amb un pressupost total de més de 34 milions d’euros.



S’han consultat les següents fonts per elaborar els continguts d’aquesta entrada, on podràs ampliar amb més informació:

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

El lince ibérico: especie en peligro de extinción

A lo mejor, a muchos de vosotros os va a sonar el nombre Kenitra. Efectivamente, se trata de uno de los 8 linces ibéricos reintroducidos este año en Ciudad Real que murió el pasado 22 de octubre por un disparo de un cazador. Este hecho da pie a hablar de esta valiosa especie, para dar a conocer su situación actual y la importancia de su conservación.


El lince ibérico (Lynx pardinus) es un felino cercano a los grandes carnívoros (tigres, leones, jaguares…), más que a los gatos. Los linces, felinos del género Lynx, se originaron hace 3,2 millones de años en Norteamérica, sufriendo a posteriori una dispersión y especiación por Eurasia. Del total de 6 especies de linces que han surgido des de su aparición, cuatro permanecen en la actualidad: lince rojo (Lynx rufus), lince ibérico (Lynx pardinus), lince boreal (Lynx lynx) y lince canadiense (Lynx canadensis).


Las cuatro especies actuales de lince presentan unas características comunes: orejas con un mechón de pelos largos en la punta conocidos como pinceles (núm. 1), presencia de barbas (núm. 2) y presencia de cola corta (núm. 3).

El lince ibérico es un carnívoro de tamaño medio (12,5 kg), siendo los machos más grandes que las hembras. Su aspecto es el de un lince típico (características anteriores), con un borlón negro en la punta de la cola (núm. 4), además de las características típicas de los felinos. El moteado del pelaje le proporciona la capacidad de mimetismo en su hábitat, presentando manchas de diferentes tamaños.



El monte mediterráneo es el hábitat natural del lince ibérico. Se caracteriza por un predomino de los arbustos, especialmente de hoja perenne, y la presencia de vegetales con gran resistencia a la sequía. Este ecosistema se ve amenazado por los incendios forestales, la expansión urbanística, el manejo forestal sustitutivo, el sobrepastoreo y los cambios de usos agrícolas.

bosc mediterrani

El lince ibérico está restringido a la Península Ibérica (especie endémica), actualmente sólo en su parte suroeste, formando grupos aislados en el área de Doñana-Aljarafe y Sierra Morena. De todos modos, se cree que antes del siglo XIX ocupaba toda la Península.


Presencia del lince ibérico en el área de Doñana-Aljarafe en el 2013

sierra morena

Presencia del lince ibérico en el área de Sierra Morena en el 2013


El lince ibérico es uno de los animales más emblemáticos de la Península Ibérica y es el felino más amenazado del mundo. Hasta hace poco, estaba catalogado por la Unión Internacional para la Conservación de la Naturaleza como un animal críticamente amenazado. Afortunadamente, su categoría ha sido rebajada y ahora está catalogado como animal en peligro de extinción (mira aquí).

En España se conocen sólo dos poblaciones reproductoras, con entre 84 y 143 individuos adultos en total, siendo insuficientes para la supervivencia de la especie a largo plazo. Sus poblaciones han estado disminuyendo debido a la caída de su presa principal, el conejo europeo (Oryctolagus cuniculus), por enfermedades como la mixomatosis y la enfermedad vírica hemorrágica del conejo o la sobrecaza, además de una alta mortalidad del lince por causas humanas (atropellos, uso de técnicas ilegales y no selectivas de caza, furtivismo, uso de venenos…) y la destrucción y fragmentación de su hábitat por la agricultura y el desarrollo industrial.


Con el fin de conservarlo y protegerlo, consta en el anexo del Listado de Especies Silvestres en Régimen de Protección Especial y del Catálogo Español de Especies Amenazadas (Real Decreto 139/2011, de 4 de febrero). Su situación es tan extrema que la Comisión Europea ha aprobado ya tres proyectos LIFE para la conservación de dicha especie. El último de ellos, vigente hasta 2016, es el Proyecto Life+ IBERLINCE, para la recuperación de su distribución histórica en España y Portugal, con un presupuesto total de más de 34 millones de euros.



Se han consultado las siguientes fuentes para elaborar los contenidos de esta entrada, donde podrás ampliar con más información:

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.