Arxiu d'etiquetes: macacos

Pensant en un doctorat? L’experiència de la primatòloga Mireia Olivé

Si estàs estudiant biologia o altres estudis superiors, en algun moment potser et planteges continuar-los amb un doctorat. Val la pena? Quant temps i esforç hi hauràs de dedicar? Coneix de primera mà l’experiència d’escriure una tesi i doctorar-se amb aquesta entrevista a la primatòloga Mireia Olivé.

L’INTERÈS PER LA PRIMATOLOGIA

  • Mireia, gràcies per dedicar el teu temps a All You Need Is Biology per compartir la teva experiència. Comencem pels inicis: quan vas saber que volies estudiar biologia? Per què vas escollir aquesta carrera i no una altra?

La veritat és que l’elecció no va ser gens fàcil perquè sempre m’han agradat moltes coses i em va costar decidir-me. Per escollir la carrera, un dels criteris que vaig seguir va ser pensar quin camp m’obriria més portes, el que em permetria ser més interdisciplinar. El que també va acabar de decantar la balança va ser la part emocional: em motivava molt saber que, algun dia, podria saber coses que sempre m’havia preguntat (en l’àmbit dels primats, especialment).

  • Per què vas fer un doctorat? Tenies algun futur professional en ment, va sorgir la oportunitat sense tenir-ho meditat…?

És ben curiós que acabés fent el doctorat perquè no hi havia pensat mai. Alguns companys de la Universitat tenien claríssim que es dedicarien a fer recerca, però jo estava participant en altres projectes que no estaven relacionats amb la investigació i no ho havia tingut mai en compte. M’ho va proposar el tutor del meu treball del Màster en Cognició i Evolució de Primats, i després de valorar-ho molt (i de saber que podria seguir compaginant-ho amb els altres projectes) vaig acceptar la proposta.

  • Sobre quina temàtica és el doctorat que vas fer? Quines investigacions vas dur a terme?

El meu doctorat estudiava la relació entre la jerarquia i el grooming en un grup de macacos de Barbaria (Macaca sylvanus). Per a integrar aquests dos conceptes i veure com s’interrelacionaven, la investigació va tenir diverses vessants:

  • Una primera, de tipus bibliogràfic, sobre la jerarquia i el grooming.
  • Una segona sobre els models computacionals i la simulació (pertanyo al GCAIGrup de Conducta Adaptativa i Interacció-, que estudia la conducta adaptativa i la psicologia computacional).
  • Una tercera, d’empírica, sobre el terreny, observant els individus del grup de macacos.

    groomig, macacos de barbaria, macaco de barberia, macaco de Gibraltar, mona rabona
    Macacos de Barbaria durant el grooming. Foto: Mireia Olivé Obradors

EL TREBALL DE CAMP

  • Parlem ara sobre la vessant empírica: en quina zona vas dur a terme les teves observacions?

La part empírica va ser una mica complicada d’iniciar perquè ens costava trobar un grup que fos prou representatiu, ja que havia de tenir un mínim d’individus de cada gènere i classe d’edat, i havia de ser d’una família de primats determinada. Finalment, i després d’alguns intents fallits (ja havíem començat la observació d’un grup però la vam haver d’aturar perquè hi va haver problemes amb els individus), vam escollir un grup d’un parc francès prop de Poitiers que es diu La Vallée des Singes, on el grup de macacos de Barbaria complia tots els requisits que havíem establert. A més a més, el grup estava en condicions de semillibertat, i això ens oferia força avantatges respecte a altres opcions que havíem considerat.

Macacos de Barbaria dalt dels arbres de la Vallée des Singes a la primavera. Foto: Mireia Olivé Obradors
  • Així que vas haver de fer part de la recerca a l’estranger. Com valores l’experiència?

Va ser una experiència molt interessant, que em va permetre conèixer estudiants, tècnics i professionals del sector “animalier” (no sé si animalístic és una bona traducció) i del camp de la primatologia, ampliar el cercle d’amics i millorar el nivell de llengües estrangeres.

  • Era dura la feina de camp?

La feina de camp va ser molt intensa, perquè vaig voler aprofitar molt l’estada per recollir tantes dades com pogués (fins i tot, pensant en posteriors investigacions per desenvolupar en acabar el doctorat). Sortir a observar els animals és una tasca que requereix molta constància i dedicació: un cop establerta la dinàmica de les observacions cal mantenir-la en tot tipus de condicions, això vol dir que anava a fer registres tant si plovia, com si la temperatura era inferior als 4ºC, en dies laborables i en cap de setmana, i en qualsevol moment del dia. La part empírica, però, va ser la millor de tot l’estudi.

El paisatge i les condicions d'observació durant l'hivern eren totalment diferents. Foto: Mireia Olivé Obradors
El paisatge i les condicions d’observació durant l’hivern eren totalment diferents. Foto: Mireia Olivé Obradors
  • Vas passar por en algun moment?

Habitualment les sessions eren tranquil·les, però en dues ocasions vaig passar força por. El lloc on feia les observacions era directament sobre el territori dels macacos, una extensió de 3’3 hectàrees de bosc, per on els animals circulaven lliurement. En moments puntuals hi havia personal del parc que passava a controlar que tot estigués en ordre, però jo podia estar a l’altra punta del territori i, sovint, no veia ningú en tot el dia. Al grup hi havia diverses femelles juvenils, amb moltes ganes de jugar i de posar-me a prova.

Alguns integrants del grup de macacos objecte de l'estudi. Foto: Mireia Olivé Obradors
Alguns integrants del grup de macacos objecte de l’estudi. Foto: Mireia Olivé Obradors

Una de les vegades en què vaig patir una mica va ser perquè el grup de les quatre femelles més joves em van envoltar, se m’acostaven i m’estiraven la roba (era una manera de jugar una mica agressiva). La situació era complicada perquè en aquell moment jo ja havia estat més o menys acceptada pel grup com a observadora i em podia acostar força als animals, però si les espantava perquè em deixessin marxar no només m’arriscava a perdre aquesta confiança i, conseqüentment, la capacitat d’observar les seves conductes de ben a prop, sinó també perquè els adults les haguessin vingut a ajudar (i els adults tenen molta força i uns ullals molt llargs) i m’haurien atacat (no s’ho haguessin pensat dues vegades).

L'observació dins l'hàbitat dels animals té els seus riscos: cal conèixer perfectament les pautes d'actuació en cas de perill. Foto: Mireia Olivé Obradors
L’observació dins l’hàbitat dels animals té els seus riscos: cal conèixer perfectament les pautes d’actuació en cas de perill. Foto: Mireia Olivé Obradors

CONSELLS PRÀCTICS SOBRE EL DOCTORAT

  • La dedicació és molt gran, és possible compaginar el doctorat amb una feina? Pots donar una idea a futurs estudiants del que suposa la càrrega de feina?

Tant si compagines el doctorat amb una feina com si fas la tesi de manera exclusiva, la càrrega és considerable i cal molta constància per poder anar avançant. Per a mi era important no deixar de treballar i anar participant en altres projectes que no eren de recerca, i per això vaig assumir que tardaria més en acabar el doctorat. Estar mentalitzada era important per poder seguir treballant en tots els fronts oberts.

Exemple d'una sola pàgina de la llibreta de camp de la Mireia. Després, totes aquestes dades cal analitzar-les en el moment de redacció de la tesi. Foto: Mireia Olivé Obradors
Exemple d’una sola pàgina de la llibreta de camp de la Mireia. Després, totes aquestes dades cal analitzar-les en el moment de redacció de la tesi. Foto: Mireia Olivé Obradors

En el meu cas, durant la major part del doctorat vaig fer un horari laboral que em permetia ser a casa entre les 17h i les 18h, i llavors em posava a treballar (ja fos llegint articles, estudiant, redactant o fent càlculs) fins les 21h o les 22h, i els caps de setmana hi dedicava entre 4 i 6 hores diàries. Els amics que treballaven fent la tesi a la universitat hi destinaven unes 8 hores cada dia, de dilluns a divendres, tot i que també depenia de l’etapa en què es trobessin (l’etapa final de redacció és bastant més intensa).

  • Però també té la seva vessant positiva oi?

I tant que té coses bones!! Per començar, investigues un tema que t’apassiona i t’intriga i en fas algun descobriment. A més a més, aprens, de primera mà, què vol dir fer recerca, què suposa (organització, hipòtesis, resultats, etc.).

També coneixes un munt de gent, que comparteix els mateixos interessos i motivació que tu, i estàs a l’última de tot el que passa en el teu camp. Tant a l’última i descobrint tantes coses sobre el tema, que acabes essent el que en sap més: és el teu tema!

La Mireia durant l'observació del grup de macacos. Foto: Mireia Olivé Obradors
La Mireia durant l’observació del grup de macacos. La part empírica és la millor de l’estudi. Foto: Mireia Olivé Obradors
  • Vas pensar en deixar-ho alguna vegada? Per què?

Sí, com deia abans, és un procés llarg i intens. A més a més, en investigació sovint no surten els resultats que esperes, i cal anar reconduint la situació, plantejant-se noves hipòtesis o enfocant-les des de diferents punts de vista… En aquests moments cal ser capaç de mirar una mica més enllà: o bé cap als inicis i veure des d’on sorties i on ets en aquell moment, o bé intentar veure cap a on vas, el que vols acabar descobrint…

Per això és important que t’agradi el que investigues, perquè sinó és fàcil no implicar-s’hi i acabar desistint.

Què et va animar a seguir?

Vull afegir que, a més a més d’aquesta motivació personal, el recolzament de família i amics és molt important: són els que t’animen, et tornen a animar i et segueixen animant, i quan estàs en un moment baix et convencen que allò que fas val la pena, i que cal seguir treballant.

  • Ho tornaries a fer?

Crec que sí, que tornaria a fer un doctorat. Això sí, ara, gràcies a l’experiència, tant el plantejament de la tesi com el personal serien ben diferents.

  • Per finalitzar, ens alguna recomanació per a persones que vulguin fer un doctorat?

El que els recomanaria és que, si poden, canviïn d’universitat perquè és molt interessant conèixer altres maneres de fer i d’enfocar la recerca.

També els diria que escullin un tema que realment els motivi: durant el doctorat hi ha moments de desànim, en què tens ganes d’engegar-ho tot a rodar (és inevitable, perquè és una tasca d’esforç continu i força llarg) però si el tema t’il·lusiona, es fa més fàcil trobar energia per continuar.

  • La teva tesi sona molt interessant, ens pots facilitar un enllaç a la publicació?

Una de les conclusions de la meva tesi ha estat l’elaboració d’uns indicadors que permeten conèixer l’estat d’un grup de macacos de Barbaria, fet que pot facilitar-hi les possibles intervencions (reintroducció a l’hàbitat natural, migracions d’individus…).

En aquest vincle es pot llegir el resum de la tesi i descarregar-la.

Macacos de Barbaria. Foto: Mireia Olivé Obradors
Macacos de Barbaria. Foto: Mireia Olivé Obradors

 

Mireia, moltes gràcies pel teu temps i experiència, que de ben segur serà una bona orientació pels futurs investigadors.

Gràcies a vosaltres per oferir-me l’oportunitat de divulgar la importància de la investigació científica.

mireia querol rovira

¿Quiénes son los homínidos?

El artículo de hoy está dedicado a los primates. Conoceremos algunas de sus principales características, como se clasifican las especies actuales y descubriremos quiénes son los homínidos y los homininos.

CARACTERÍSTICAS GENERALES DE LOS PRIMATES

Los primates son un orden de mamíferos placentarios que apareció hace casi 65 millones de años en la selva lluviosa tropical. Actualmente existen más de 400 especies vivas, la mayoría de vida arborícola. Dado que no hay un rasgo único que los defina, son difíciles de clasificar; se deben considerar pues todo un conjunto de características, de las cuales destacan:

  • Sistema visual complejo: con los ojos situados de manera frontal, su visión es estereoscópica, lo que les permite percibir la distancia y profundidad con gran precisión. La mayoría de especies ven en color.
  • Alta movilidad del hombro: facilita el movimiento del brazo en todas direcciones.
  • Manos y pies: tienen cinco dedos y el pulgar oponible (al menos en las manos) lo que les permite coger y manipular objetos con precisión. Aunque algunos tienen garras, la mayoría tienen uñas planas y todos (excepto algunos orangutanes) tienen una uña plana en el dedo gordo del pie.
  • Torso y cola: varios primates reposan y se desplazan con el torso erecto. Excepto los simios, poseen una cola en algunos casos prensil, que utilizan como una quinta extremidad.
  • Tamaño del cerebro: además de algunas especies de ballenas dentadas, los primates superiores tienen, en relación al cuerpo, el cerebro más grande de todos los mamíferos.
  • Organización social: sólo orangutanes, algunos lémures y gálagos son solitarios, el resto de primates se organizan en grupos sociales complejos.

Gorila comiendo (Gorilla sp.) donde se aprecian algunas de las características descritas (Foto: pixabay.com)

Gorila comiendo (Gorilla sp.) donde se aprecian algunas de las características descritas (Foto: pixabay.com)

CLASIFICACIÓN

Hasta hace poco las relaciones entre diferentes grupos de primates no han sido claras, así que habitualmente algunos términos llevan a confusión o se utilizan de manera indistinta de manera popular (monos, simios …). La cladística moderna clasifica los primates en dos subórdenes, los Haplorrinos (primates de nariz seca“) y los Estrepsirrinos (primates de nariz mojada“). Una posible clasificación sería la siguiente:

Taxonomía del orden primates. Credo por Mireia Querol basado en una imagen de humanorigins.si.edu

Tradicionalmente los primates se clasifican en tres grupos: prosimios, monos y simios.

PROSIMIOS

Los prosimios son el grupo más antiguo de primates. Se distribuyen por el sureste asiático e islas marginales de África. Comprenden los lemures, loris, gálagos, potos, indris, el aye-aye y los tarseros. Tienen en común las siguientes características:

  • Garras en lugar de uñas (tienen al menos una uña)
  • Hocico largo con nariz húmeda. Son los primates con mayor sentido del olfato
  • Mayor orientación lateral de los ojos que el resto de primates Éstos son grandes y tienen buena visión nocturna
  • Pabellones auditivos móviles
  • Menor proporción cerebral de los primates

    Aye-aye (Daubentonia madagascariensis). (Foto: Frans Lanting)
    Aye-aye (Daubentonia madagascariensis). (Foto: Frans Lanting)

Tarsero de Filipinas (Foto: Kok Leng Yeo)
Tarsero de Filipinas (Carlito syrichta). (Foto: Kok Leng Yeo)

MONOS DEL NUEVO Y VIEJO MUNDO

Los monos del Nuevo Mundo se distribuyen por América Central y del Sur. Tienen la cola larga, frecuentemente prensil. El hocico es plano y las narinas laterales. Son totalmente arborícolas. Los representantes más conocidos son los titís, el mono araña, los capuchinos, y los sakí.

Sakí cariblanco macho (Pithecia pithecia). (Foto: Charles Miller).
Sakí cariblanco macho (Pithecia pithecia). (Foto: Charles Miller).

Los monos del Viejo Mundo se distribuyen por África y Asia. Suelen tener un tamaño superior a los del Nuevo Mundo. Las narinas están orientadas hacia abajo o hacia delante y comprenden una gran diversidad de especies, como los macacos, papiones, mandriles, mangabeis, driles, colobos, narigudos, langures

Langur dorado (Trachypithecus geei). (Foto: Wikimedia).
Langur dorado (Trachypithecus geei). (Foto: Wikimedia).

SIMIOS

Los simios se dividen en dos familias: los hilobátidos (gibones y siamangs) y los homínidos (orangutanes, gorilas, chimpancés y humanos). Se distribuyen por África occidental y central y por el sur y sureste aisático, con excepción de los humanos, que nos distribuimos por todo el planeta y hábitats. Los simios tenemos la cara plana, con las narinas hacia abajo y una anatomía que facilita la postura erecta y la manipulación precisa de materiales, que incluye el uso y creación de herramientas en algunas especies.

Bonobo (Pan paniscus). (Foto: Pierre Fidenci)
Bonobo (Pan paniscus). (Foto: Pierre Fidenci)

En conclusión, los homínidos somos los seres humanos (Homo sapiens) conjuntamente con orangutanes (dos especies: Pongo pymaeus y Pongo abelii), chimpancés (Pan troglodytes), bonobos (Pan paniscusy gorilas (dos especies: Gorilla gorilla y Gorilla beringei), ya que todos pertenecemos a la familia Hominidae. El término homínido también se refiere a todas las especies fósiles de este familia, y por lo tanto, a nuestros antepasados, que trataremos en futuros artículos sobre evolución humana. A pesar de esto, actualmente para referirnos exclusivamente a las especies  de nuestra rama evolutiva (H. sapiens incluido) se utiliza el término homininos, que hace referencia a una tribu (Hominini) de la familia Hominidae.

REFERENCIAS

Si te ha gustado este artículo, por favor compártelo en las redes sociales para hacer difusión, pues el objetivo del blog, al fin y al cabo, es divulgar la ciencia y que llegue al máximo de gente posible .

 Esta publicación está bajo una licencia Creative Commons:
Llicència Creative Commons

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.