Arxiu d'etiquetes: malpolon monspessulanus

CATALÀ, CONTINGUTS, RÈPTILS, Rèptils: Diversitat actual, ZOOLOGIA

Ofidis ibèrics: colobres simpàtiques, escurçons verinosos

11/02/2015 David López Bosch 4 comentaris

En la meva primera entrada vam parlar sobre les diferents classes de serps que hi ha basant-nos en la forma de la seva dentició. En aquesta entrada parlaré sobre els diferents ofidis que habiten a la Península Ibèrica, quines espècies són verinoses i quines no, i com identificar les diferents espècies que ens podem trobar quan sortim al camp. Com veurem en aquesta entrada, les serps han estat injustament demonitzades, ja que les espècies del nostre país no representen cap perill per a nosaltres.

INTRODUCCIÓ

A la Península Ibèrica hi trobem 13 espècies diferents de serps, entre les quals es troben representats tres dels quatre tipus de dentició dels quals vam parlar a l’altra entrada. No hi ha però ofidis proteròglifs, ja que entre els membres de la família Elapidae no hi ha cap serp europea. La resta d’espècies ibèriques són en la seva majoria o bé colobres (família Colubridae, àglifs o opistòglifs) o escurçons (família Viperidae, solenòglifs).

Natrix maura bo — Colobra escurçonera (Natrix maura), serp àglifa

Malpolon bo — Serp verda (Malpolon monspessulanus), serp opistòglifa

Vipera latastei bo — Escurçó ibèric (Vipera latastei), serp solenòglifa

COLOBRES vs. ESCURÇONS

Quan ens trobem una serp a la naturalesa és important saber distingir si l’animal en qüestió és una colobra o un escurçó. Les mossegades de colobres ibèriques no solen ser especialment perilloses ja que al presentar denticions poc especialitzades (àglifa) o ullals verinosos posteriors (opistòglifs) no solen injectar verí, o si ho fan no en solen injectar gaire. En canvi els escurçons ibèrics al ser solenòglifs injecten grans quantitats de verí, sent aquests els principals responsables d’incidències per mossegades de serps a Espanya. Tot i així les mossegades són molt poc freqüents, i quasi totes es donen després d’una manipulació massa prolongada del animal.

Per a identificar una serp com a una colobra o un escurçó existeixen un seguit de característiques anatòmiques que ens permet diferenciar-los. Aquestes característiques són aplicables només per a ofidis ibèrics; les espècies de fora de la península poden presentar diferents combinacions de caràcters.

El caràcter més citat és la pupil·la. En general els escurçons presenten una pupil·la el·líptica, prima i vertical mentre que les colobres presenten una pupil·la rodona. Tanmateix, això és variable, ja que en condicions de poca llum la pupil·la d’un escurçó pot semblar rodona, ja que els ulls d’aquests animals s’adapten a la foscor.

PUPILA — Colúbrid amb la pupila rodona (colobra de collar, Natrix natrix) i vipèrid amb la pupila elíptica (escurçó ibèric, Vipera latastei). Fotos de Honorio Iglesias.

La segona característica fa referència a la forma del cos. Mentre que les colobres solen ser molt esveltes, sense un coll diferenciat i amb la cua llarga i prima, els escurçons solen ser més gruixuts, tenen un cap triangular, un coll ben diferenciat i la cua és curta i cònica.

BODYYY — Colobra d’Esculapi (Zamenis longissimus) i escurçó cantàbric (Vipera seoanei, foto de Daniel Gómez)

Tot i que no sempre és possible fixar-s’hi, les escames poden servir per saber si una serp és una colobra o un escurçó. Els escurçons sempre presenten escames carenades, les quals presenten una petita protuberància longitudinal en forma de quilla. En canvi les colobres, tot i que poden tindre escames carenades en la seva majoria tenen escames llises.

SCALES — Escames llises de colobra de ferradura (Hemorrhois hippocrepis, foto de Saúl Yubero) i escames carenades de escurçó pirinenc (Vipera aspis, foto de Grégoire Meier)

Finalment, mentre que les colobres són serps molt actives i que normalment fugen abans de que ens hi puguem acostar, els escurçons es refien del seu camuflatge per a evitar els depredadors, fent que es quedin quiets sense que els veiem, i poden mossegar si es senten acorralades.

OFIDIS IBÈRICS

Família Colubridae:

Gènere Coronella: Anomenades serps o colobres llises, a la Península Ibèrica hi trobem la colobra llisa septentrional (Coronella austriaca) que presenta un antifaç fosc des dels orificis nasals fins al coll i marques fosques irregulars a l’esquena, i la colobra llisa meridional (Coronella girondica) la qual presenta dues marques als parietals i marques fosques transversals per tot el dors.

Coronella aust gir — Colobra llisa septentrional (Coronella austriaca, esquerra, foto de Christian Fischer) i colobra llisa meridional (Coronella girondica, dreta, foto de Evaristo Corral)

Gènere Hierophis: La serp verda i groga (Hierophis viridiflavus) es una serp de colors vius amb taques i dibuixos negres, grocs i verd clars. Tot i que arriben a fer 170 cm de llarg no és verinosa. Normalment es pot trobat des de boscos temperats a camps de conreu, i fins i tot en construccions abandonades.

Gènere Natrix: Comunament anomenades serps d’aigua per la seva afinitat pels hàbitats aquàtics, hi trobem dues espècies a la Península Ibèrica, la colobra escurçonera (Natrix maura) anomenada així per les marques que presenta en zig-zag i les escames carendes semblants a les dels escurçons, i la colobra de collar ibèrica (Natrix astreptophora) que presenta les pupil·les vermelloses, una coloració molt variable i un “collar” negre en els individus juvenils.

Natrix mau nat — Colobra escurçonera (Natrix maura, esquerra, foto de Honorio Iglesias) i colobra de collar ibèrica (Natrix astreptophora, dreta, foto de Fafner)

Gènere Zamenis: La serp de Esculapi (Zamenis longissimus) és un colúbrid inofensiu, llarg i prim amb un cap allargat i estret. Normalment es troba en zones boscoses, amb diferents variacions microclimátiques que afavoreixen la seva termoregulació. Aquesta espècie és la que es representa enroscada a la Vara d’Esculapi i a la Copa de Higia, símbols de la medicina i la farmàcia respectivament.

Zamensis long — Serp d’Esculapi (Zamenis longissimus) (esquerra per Amiralles).

Gènere Hemorrhois: La colobra de ferradura (Hemorrhois hippocrepis) és un colúbrid àglif que, tot i que pot mossegar si se’l toca o agafa, no se la considera una espècie verinosa. Presenta una marca transversal al cap que toca els dos ulls i una marca al coll en forma de ferradura que li dóna el nom comú. És una espècie típica de hàbitats rupícoles.

Gènere Rhinechis: La serp blanca o ratllada (Rhinechis scalaris) rep el seu nom comú per les ratlles longitudinals que presenten els individus adults i els seu nom científic pel dibuix en forma de escala que presenten els exemplars juvenils al dors. Tot i ser una serp que pot semblar agressiva, no sol mossegar y és inofensiva per l’ésser humà.

Gènere Macroprotodon: Aquesta es una de les poques espècies verinoses de la península. La serp de caputxó (Macroprotodon brevis) és un animal que es troba en tot tipus de hàbitats mediterranis. Tot i ser verinosa la seva boca petita i opistòglifa i el seu caràcter tranquil la fan totalment inofensiva. Anomenada així per la marca fosca que presenta al clatell, el cap és curt i aixafat.

Gènere Malpolon: Amb exemplars que arriben als dos metres i mig de longitud, la serp verda o colobra bastarda (Malpolon monspessulanus) és l’ofidi més gran de la península. La seva dentició opistòglifa fa que normalment no injecti verí al mossegar (cosa que no passa quasi mai), tot i que els exemplars més grans al tindre més amplitud a la boca, poden clavar els ullals (tot i que les escasses mossegades solen ser seques i només d’advertiment). És fàcilment reconeixible per les seves celles prominents que li donen un aspecte feroç.

Família Viperidae:

Només un gènere a la Península Ibèrica amb tres espècies. Els escurçons tenen el cap ample i triangular, el morro lleugerament aixecat i normalment presenten un dibuix en zig-zag al dors que els ajuda a camuflar-se. Les tres espècies són verinoses, tot i que gràcies a la medecina moderna les mossegades ocasionals no representen un perill per l’ésser humà. L’escurçó pirinenc (Vipera aspis) es la serp més verinosa de la península, presenta les escames grisoses daurades o groguenques, amb taques negres o verdoses. L’escurçó ibèric (Vipera latastei) és l’escurçó més freqüent de la península i la seva coloració varia del bru al gris. Finalment, l’escurçó cantàbric (Vipera seoanei) és un escurçó de mida mitjana i amb una coloració altament polimòrfica.

Vipera asp lat seo — Escurçó pirinenc (Vipera aspis, a dalt esquerra, foto de Felix Reimann), escurçó ibèric (Vipera latastei, a dalt dreta, foto de Honorio Iglesias) i escurçó cantábric (Vipera seoanei, a baix, foto de Andre Schmid).

Com hem vist, les colobres i els escurçons no són tant dolents com els pinten. La majoria d’espècies fugen de l’ésser humà, i els accident i mossegades passen quan les forcem a interactuar amb nosaltres més del compte. A més, els ofidis ajuden a grangers i agricultors ja que cacen i s’alimenten d’espècies tradicionalment considerades plagues. Si deixem a les serps en pau, podrem gaudir de la bellesa d’aquests animals en harmonia.

REFERÈNCIES

S’han consultat les següents fonts per a elaborar els continguts d’aquesta entrada:

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió, doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

ENGLISH, REPTILE, Reptiles: Nowadays diversity, ZOOLOGY

Iberian ophidians: nice snakes and venomous vipers

11/02/2015 David López Bosch 3 comentaris

In my first blog entry I talked about the different kinds of snake that exist based on their dentition. In this entry, I’ll explain what species of ophidian we can find in the Iberian Peninsula, which species are venomous and which aren’t, and how we can identify the different species we can find when we are on the field. As we will see in this entry, snakes have been unfairly demonized, as the species in the Iberian Peninsula pose no threat to us.

INTRODUCTION

In the Iberian Peninsula we can find 13 different species of snakes, with representatives of three of the four types of dentition I talked about in my last post. There aren’t any proteroglyphous snake because the members of the Elapidae family are restricted to tropical and subtropical habitats. Most of the iberian species are snakes of the Colubridae family (aglyphous or opisthoglyphous) or vipers and adders of the Viperidae family (solenoglyphous).

COLUBRIDS vs. VIPERS

When we find a snake in the wild it’s important to know if that animal is a colubrid or a viper. Bites from Iberian colubrids are mostly harmless because they have either an unspecialized non-venomous dentition (aglyphous) or posterior venomous fangs (opisthoglyphous) which usually doesn’t inject venom and even if they do, normally they don’t inject enough venom for it to be dangerous. On the other hand, as Iberian vipers are solenoglyphous, they inject large quantities of venom, being vipers responsible for most of the snake bite accidents in Spain. Yet, bites are extremely rare, and most happen after a too prolonged manipulation of the animal.

To identify a snake as a colubrid or a viper there are some anatomical characteristics which tell them apart. These characteristics are usually only applicable to iberian ophidians; species from outside the Iberian Peninsula may present different combinations of characters.

The most cited character is the pupil. Normally vipers show an elliptic, slit-like pupil, while colubrids present a round pupil. However, this character is variable, because with low-light conditions a viper’s pupil may look round as the eyes of these animals can adapt to darkness.

The second character refers to the shape of the body. While colubrids are mostly thin, have an undifferentiated neck and a long slim tail, vipers have a triangular-shaped head with a neck differentiated from the body, and a short and conic tail.

Although it may be difficult to look at, scales can be useful to tell colubrids and vipers apart. Vipers always present keeled scales, which have a little keel-like protuberance longitudinally on it. On the other side, even though they can have some keeled scales, most colubrids present smooth scales.

Finally, while colubrids are active animals and usually flee before we can get close to them, vipers rely on their camouflage to avoid predation. Therefore, they stay still so we can’t see them, and may bite if they feel cornered.

IBERIAN OPHIDIANS

Colubridae family:

Coronella genus: Known as smooth snakes. In the Iberian Peninsula we can find the northern smooth snake (Coronella austriaca) which presents a dark mask-like spot covering from the nasal openings up to the neck and dark irregular markings on its back, and the southern smooth snake (Coronella girondica) which presents a pair of parietal marks and dark transversal spots on its back.

Hierophis genus: The green whip snake or western whip snake (Hierophis viridiflavus) is a brightly-coloured snake with a pattern of black, yellow and green spots over its body. Even though they can grow up to 170 cm of length they are not venomous. It can be usually found from temperate forests to crop fields, and even in abandoned buildings.

Natrix genus: Commonly known as water snakes due to their affinity for aquatic habitats. In the Iberian Peninsula we can find two species, the viperine water snake (Natrix maura) named after its zigzag marking and its keeled scales similar to a viper, and the grass or iberian ringed snake (Natrix astreptophora) which presents reddish pupils, an extremely variable coloration and a black “ring” in juvenile individuals.

Zamenis genus: The Aesculapian snake (Zamenis longissimus) is a slim, long and harmless colubrid with a characteristically narrow and elongated skull. It is normally found on forested areas, with different microclimatic variations to aid it on its thermoregulation. This species is the one represented coiled around the rod of Aesculapius and the Bowl of Hygieia, symbols of medicine and pharmacy respectively.

Hemorrhois genus: The horseshoe whip snake (Hemorrhois hippocrepis) is an aglyphous colubrid that, even if it may bite if touched or grabbed, it’s not considered a venomous species. It presents a transversal mark on its head from one eye to the other, and another mark in the shape of a horseshoe on its neck, which gives this species its common name. It’s a species typical of rocky habitats.

Rhinechis genus: The ladder snake (Rhinechis scalaris) receives its common name due to the stripes that juvenile specimens present on their back, similar to a ladder, even though adult individuals may present only longitudinal stripes on their body without any transversal marks connecting them. Despite being an apparently aggressive snake, it rarely bites and is harmless to human beings.

Macroprotodon genus: This is one of the few venomous species in the Peninsula. The western false smooth snake (Macroprotodon brevis) is an animal common on many different Mediterranean habitats. Even if it’s venomous, its small opisthogyphous mouth and its calm behavior make it totally harmless. It is characterised by a dark mark on the back of its head, and its short and flattened skull.

Malpolon genus: With specimens growing up to two and a half meters of length, the Montpellier snake (Malpolon monspessulanus) is the largest ophidian of the peninsula. Due to its opisthoglyphous dentition it normally doesn’t inject venom when biting (which is extremely rare), but larger individuals with much wider mouths may inject venom, but to cause symptoms it should hold its bite for a long period of time (most bites, even if rare, are dry warning bites). It is easily recognisable for its prominent eyebrows which give it a ferocious look.

RuizAraFoto

Viperidae family:

There’s only one genus of vipers on the Iberian Peninsula with three representative species. Vipers and adders usually have a wide and triangular head, a lightly elevated snout and usually present a zigzag pattern on their back which help them camouflage. The three Iberian species are venomous, but thanks to modern medicine, their ocasional bites aren’t harmful to human beings. The asp viper (Vipera aspis), the most venomous snake in the peninsula, presents grey, golden or yellow scales, with black or green spots. The snub-nosed viper (Vipera latastei) is the most common viper in the peninsula and its coloration varies from brown to grey. Finally the Baskian or Portuguese viper (Vipera seoanei) is a middle-sized viper and with a highly polymorphic pattern.

As we have seen, snakes and vipers aren’t as bad as they are portrayed to be. Most species flee from human beings, and accidents and bites happen when we force them to interact with us too much. Also, ophidians help farmers and agriculturers by hunting and eating species traditionally seen as vermin. If we leave snakes and vipers alone, we will be able to enjoy the beauty of this animals in peace.

REFERENCES

The following sources have been consulted in the elaboration of this entry:

If you enjoyed this article, please share it on social networks tospread it. The aim of the blog, after all, is to spread science and reachas many people as possible.

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

CASTELLANO, CONTENTS, ENGLISH, REPTILE, REPTILES, Reptiles: Diversidad actual, ZOOLOGÍA, ZOOLOGY

Ofidios ibéricos: culebras majas, víboras venenosas

09/02/2015 David López Bosch 8 comentaris

En mi primera entrada hablé sobre las distintas clases de serpientes que existen basados en la forma de su dentición. En esta entrada hablaré sobre los distintos ofidios que habitan en la Península Ibérica, qué especies son venenosas y cuáles no, y de cómo identificar a las distintas especies que nos podemos encontrar cuando salimos al campo. Como veremos en esta entrada, las serpientes han sido injustamente demonizadas, ya que las especies de nuestro país no representan peligro alguno para nosotros.

INTRODUCCIÓN

En la Península Ibérica se encuentran 13 especies diferentes de serpientes, entre las cuales hay representados tres de los cuatro tipos de dentición de los que hablé en la entrada anterior. Sin embargo no encontramos ofidios proteroglifos, ya que entre los miembros de la família Elapidae no hay ninguna especie europea. El resto de especies ibéricas son en su mayoría o bien culebras (familia Colubridae, aglifas u opistoglifas) o víboras (familia Viperidae, solenoglifas).

CULEBRAS vs. VÍBORAS

Cuando nos encontramos con una serpiente en la naturaleza es importante poder distinguir si el animal con el que nos hemos cruzado es una culebra o una víbora. Los mordiscos de culebras ibéricas no suelen ser especialmente peligrosos ya que al presentar denticiones poco especializadas (aglifa) o colmillos venenosos posteriores (opistoglifos) no suelen inyectar veneno, o si lo hacen no suelen inyectar demasiado. En cambio las víboras ibéricas al ser solenoglifas, inyectan grandes cantidades de veneno, siendo éstas las principales responsables de incidentes relacionados con mordiscos de serpientes en España. Aun así, los mordiscos son muy poco frecuentes y en su mayoría se dan tras una demasiado prolongada manipulación del animal.

Para poder identificar a una serpiente cómo culebra o víbora hay un conjunto de características anatómicas que las diferencia. Estos caracteres sólo son aplicables a los ofidios ibéricos; las especies de fuera de la península pueden presentar diferentes combinaciones de caracteres.

El carácter más citado es la pupila. En general las víboras presentan una pupila elíptica, delgada y vertical, mientras que las culebras presentan una pupila redonda. Aún así esto es variable, ya que en condiciones de poca luz la pupila de una víbora puede parecer redonda, ya que los ojos de estos animales se adaptan a la oscuridad.

La segunda característica hace referencia a la forma del cuerpo. Mientras que las culebras son esbeltas, sin un cuello diferenciado y con la cola larga y delgada, las víboras son más gruesas, tienen la cabeza triangular, un cuello bien diferenciado y la cola es corta y cónica.

Aunque no siempre es posible fijarse, las escamas pueden servir para saber si una serpiente es una culebra o una víbora. Las víboras siempre tienen escamas carenadas, las cuales presentan una pequeña protuberancia longitudinal en forma de quilla. En cambio las culebras, aunque pueden tener escamas carenadas en su mayoría tienen escamas lisas.

Finalmente mientras que las culebras son serpientes muy activas y que normalmente huyen antes de que podamos acercarnos, las víboras se fían de su camuflaje para evitar a los depredadores, haciendo que se queden quietas sin que las veamos y pueden morder si se sienten acorraladas.

OFIDIOS IBÉRICOS

Familia Colubridae:

Género Coronella: Llamadas culebras lisas, en la Península Ibérica encontramos la culebra lisa europea (Coronella austriaca) que presenta un antifaz oscuro desde los orificios nasales hasta el cuello y marcas oscuras irregulares en la espalda, y la culebra lisa meridional (Coronella girondica) la cual presenta dos marcas en los parietales y marcas oscuras transversales a lo largo de todo el dorso.

Género Hierophis: La culebra verdiamarilla (Hierophis viridiflavus) es una serpiente de colores vivos con manchas y dibujos negros, amarillos y verde claros. Aunque llegan a los 170 cm de longitud no es venenosa. Normalmente se puede encontrar desde bosques templados a campos de cultivo, e incluso hasta en construcciones abandonadas.

Género Natrix: Comúnmente llamadas serpientes de agua por su afinidad por los hábitats acuáticos, encontramos dos especies en la Península Ibérica, la culebra viperina (Natrix maura) llamada así por las marcas que presenta en zigzag y las escamas carenadas parecidas a las de las víboras, y la culebra de collar ibérica (Natrix astreptophora) que presenta las pupilas rojizas, una coloración muy variable y un “collar” negro en los ejemplares juveniles.

Género Zamenis: La culebra de Esculapio (Zamenis longissimus) es un colúbrido inofensivo, largo y delgado con una cabeza alargada y estrecha. Normalmente se encuentra en zonas boscosas, con diferentes variaciones microclimáticas que favorecen su termorregulación. Ésta especie es la que se representa enroscada en la Vara de Esculapio y en la Copa de Higia, símbolos de la medicina y la farmacia respectivamente.

Género Hemorrhois: La culebra de herradura (Hemorrhois hippocrepis) es un colúbrido aglifo que, aunque puede morder si es tocado o agarrado, no se le considera una especie venenosa. Presenta una marca transversal en la cabeza que toca con ambos ojos y una marca en el cuello en forma de herradura que le da nombre. Es una especie típicamente rupícola.

Género Rhinechis: La culebra de escalera (Rhinechis scalaris) recibe su nombre común por las rayas transversales que presentan los individuos juveniles semejantes a una escalera, aunque los ejemplares adultos simplemente presentan líneas negras longitudinales a lo largo de su cuerpo. Aun siendo una serpiente que puede parecer agresiva, no suele morder y es inofensiva para el ser humano.

Género Macroprotodon: Esta es una de las pocas especies venenosas de la península. La culebra de cogulla occidental (Macroprotodon brevis) es un animal que se encuentra en todo tipo de hábitats mediterráneos. Aun siendo venenosa, su pequeña boca opistoglifa y su actitud tranquila la hacen totalmente inofensiva. Presenta una mancha oscura en el cogote y la cabeza es corta y aplanada.

Género Malpolon: Con ejemplares que llegan a los dos metros y medio de longitud, la culebra bastarda o de Montpellier (Malpolon monspessulanus) es el ofidio más grande de la península. Su dentición opistoglifa hace que no inyecte veneno al morder (cosa que no passa casi nunca), aunque los ejemplares más grandes al tener mayor amplitud de boca, pueden clavar los colmillos (aunque los escasos mordiscos suelen ser mordiscos secos de advertencia). Es fácilmente reconocible por las cejas prominentes que presenta y que le dan un aspecto feroz.

Familia Viperidae:

Sólo un género en la Península Ibérica con tres especies. Las víboras tienen la cabeza ancha y triangular, el hocico ligeramente elevado y normalemente presentan un dibujo en zigzag en el dorso que les ayuda a camuflarse. Las tres especies son venenosas, aunque gracias a la medicina moderna, los ocasionales mordiscos no suelen ser peligrosos para el ser humano. La víbora aspis o áspid (Vipera aspis) es la serpiente más venenosa de la península, presenta escamas grises y doradas o amarillentas, con manchas negras o verdosas. La víbora hocicuda (Vipera latastei) es la víbora más común de la península i su coloración varía del pardo al gris. Finalmente, la víbora cantábrica (Vipera seoanei) es una víbora de tamaño medio y con una coloración altamente polimórfica.

Como hemos visto, las culebras y las víboras no son tan malas como las pintan. La mayoría de especies huyen del ser humano, y los accidentes y mordiscos ocurren cuando las forzamos a interactuar con nosotros más de la cuenta. Además, los ofidios ayudan a granjeros y agricultores cazando y alimentándose de especies consideradas plagas. Si dejamos a las culebras y las víboras en paz, podremos disfrutar de la belleza de estos animales en harmonía con ellos.

REFERENCIAS

Se han consultado las siguientes fuentes para elaborar los contenidos de esta entrada:

Si te ha gustado este artículo, por favor compártelo en las redes sociales para hacer difusión, pues el objetivo del blog, al fin y al cabo,es divulgar la ciencia y que llegue al máximo de gente posible .

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

All you need is Biology

Arxiu d'etiquetes: malpolon monspessulanus

Ofidis ibèrics: colobres simpàtiques, escurçons verinosos

INTRODUCCIÓ

COLOBRES vs. ESCURÇONS

OFIDIS IBÈRICS

Família Colubridae:

Família Viperidae:

Iberian ophidians: nice snakes and venomous vipers

INTRODUCTION

COLUBRIDS vs. VIPERS

IBERIAN OPHIDIANS

Colubridae family:

Viperidae family:

REFERENCES

Ofidios ibéricos: culebras majas, víboras venenosas

INTRODUCCIÓN

CULEBRAS vs. VÍBORAS

OFIDIOS IBÉRICOS

Familia Colubridae:

Familia Viperidae:

REFERENCIAS

Blog professional sobre Biologia · Blog profesional sobre Biología · A professional blog about Biology