El planeta Terra es queda infèrtil

Un estudi publicat recentment a la revista Proceedings of the National Academy of Science (PNAS) revela que els animals tenen un paper important en el transport de nutrients, però la seva contribució s’ha reduït a causa de les extincions i a la reducció de moltes poblacions. En aquest article, revisem aquest estudi per entendre les conseqüències d’aquest fet.

INTRODUCCIÓ

En el passat, la Terra estava plena d’animals grans, amb abundants balenes als oceans i animals grans a la terra. Tot i això, les seves poblacions s’han reduït per diferents motius:

• L’extinció massiva de finals del quaternari: unes 150 espècies de mamífers grans (més de 44 kg) es van extingir.
• Extincions recents i presents.
• Reducció de les poblacions de grans balenes a causa de la caça: algunes poblacions es van reduir entre el 66% i el 99%, com la balena blava (Balaenoptera musculus).
• Pressions ambientals presents: el 27% de les espècies d’aus marines estan amenaçades i les poblacions de peixos anàdroms s’han reduït més d’un 10% dels seus valors històrics (en el Pacífic nord-oest).

Tot això és probable que hagi causat un canvi en el cicle global dels nutrients. En concret, Doughty et al. estimen una reducció fins al 8% en la capacitat dels animals en escampar els nutrients per la terra i fins al 5% en els oceans, comparat amb els valors passats. S’han identificat diversos grups d’animals importants en aquest sistema:

1. Animals terrestres: acceleren el cicle dels nutrients ja que transformen les formes més resistents en matèria en descomposició. Alguns animals terrestres transfereixen nutrients al medi aquàtic, mentre uns altres ho fan del revés. Fins i tot alguns animals, com els óssos i les àguiles, transfereixen nutrients oceànics cap als ecosistemes terrestres ja que s’alimenten de peixos anàdroms.

   

   L’ant americà (Alces americanus) transfereix nitrogen dels ambients aquàtics als terrestres (Foto: BioLib).

2. Elss peixos anàdroms, aquells que viatgen de l’oceà als rius per pondre els ous (com el salmó i el llobarro atlàntic ratllat), i les aus marines transporten nutrients del mar a terra.

   

   El llobarro atlàntic ratllat (Morone saxatilis) és un peix anàdrom (Foto: Ethan Dropkin).

3. Els mamífers marins, que inclouen els cetacis, sirenis (amb el dugong i els manatís) i les foques; tenen dues funcions en el reciclatge de nutrients: transportar nutrients verticalment (de les profunditats a la superfície dels oceans gràcies als excrements i l’orina) i lateralment a causa de les migracions. [Llegeix més sobre la migració dels cetacis]

LA TERRA ÉS TAN FÈRTIL COM ERA?

La resposta a aquesta pregunta és “no”.

Noves troballes revelen que la capacitat global de distribuir els nutrients en terra s’ha reduït fins a un 8% del seu valor inicial. Tot i això, hi ha variació regional: la major capacitat actual està a l’Àfrica perquè encara hi ha moltes espècies de megafauna, mentre a Amèrica del Sud té un 1% de la capacitat passada. En el passat, Amèrica del Sud tenia el major nombre d’herbívors grans (més de 1.000 kg), però tots ells es van extingir. Actualment, els animals més grans pesen al voltant dels 300 kg. Aquesta diferència explica la reducció.

Arctotherium bonariense era un ós que vivia a Amèrica del Sud durant el Pliocè tardà (Foto: W.B. Scott, Creative Commons).

La capacitat actual dels oceans és més de tres vegades superior que a la terra. De totes maneres, la reducció de la seva capacitat és important: un 2% de la seva capacitat inicial a l’oceà Austral i un 14% a l’Atlàntic. Referent al transport vertical de nutrients, la quantitat de fòsfor transportat de les profunidades fins a les aigües superficials és actualment del 23% del seu valor original, amb diferències entre oceans. Darrere de tot això hi ha la pressió deguda a la caça de mamífers marins. Els nutrient que cauen per sota de la zona ben il·luminada de l’oceà es consideren perduts. Els mamífers marins haurien estat els responsables de retornar els nutrients a la superfície ja que s’alimenten en profunditat i defequen i orinen a la superfície.

Finalment, les aus marines transporten 6,3 milions de quilos de fòsfor per quilòmetre quadrat des del mar fins als ecosistemes costaners cada any (els valors inicials no es coneixen) i la capacitat actual dels peixos anádromos és un 4% de la capacitat en el passat, possiblement a causa de la sobrepesca i la modificació de l’hàbitat (com ara per la construcció de preses).

Sistema potencial d’interconexió del cicle de nutrients. Els animals de color gris representen extincions (Imatge: Doughty et al. 2015).

COM HO PODEM SOLUCIONAR?

Doughty i els seus col·legues han donat algunes solucions per restablir aquesta situació:

• Les pastures futures haurien de tenir menys tanques i presentar més espècies per simular les pastures naturals.
• Recuperar les poblacions d’herbívors salvatges.
• Recuperar les poblacions de balenes.
• Recuperar les poblacions d’aus marines i peixos anàdroms.

REFERÈNCIES

• Doughty, CE; Roman, J; Faurby, S; Wolf, A; Haque, A; Bakker, ES; Malhi, Y; Dunning, JB & Svenning, JC (2015). Global nutrient transport in a world of giants. PNAS, doi: 10.1073/pnas.1502549112

El dugong

Segurament, els cetacis (dofins, balenes i altres espècies) són els mamífers marins més coneguts, però altres grups també hi estan inclosos: l’ós polar, els pinnípeds (que contenen les morses, foques i lleons marins), les llúdrigues marines i els sirenis (amb manatís i el dugong). En aquest article, em centraré en el dugong, una de les quatre espècies de sirenis vivents. 

INTRODUCCIÓ

Els sirenis, coneguts també com a vaques marines, són un ordre de quatre espècies vivents, que conté 3 espècies de manatí (Trichechus) i el dugong (Dugong). L’ordre es va originar fa 50-55 milions d’anys a la regió africana o europea, segons les fonts. Totes les seves activitats, fins i tot el part, tenen lloc a l’aigua, pel que són mamífers completament aquàtics. Les quatre espècies viuen en aigües càlides amb abundants praderes marines i vegetació, ja que són herbívors. Fins al segle XVIII, va existir una cinquena espècie: la vaca marina de Steller (Hydrodamalis gigas), que mesurava 9 metres de longitud i va ser caçada fins a l’extinció.

Vaca marina de Steller (Hydrodamalis gigas) (Foto: Encylopaedia Britannica).

EL DUGONG: DESCRIPCIÓ I BIOLOGIA

Tot i que actualment existeix una única espècie de dugong, s’han descrit uns 19 gèneres extingits.

Els dugongs (Dugong dugon) són sirenis amb la pell grisa i llisa, la boca s’obre ventralment per sota del morro i presenten una cua semblant a la dels dofins, que és diferent dels manatís i permet la seva identificació. Degut a la forma del morro, els dugongs mengen obligatòriament del fons marí. Els mascles tenen ullals, però no les femelles. Les aletes pectorals són curtes i no tenen ungles. Poden pesar 400 kg i superar els 3,5 m de longitud.

Dugong (Dugong dugong) (Foto: WWF).

Els dugongs viuen en la regió tropical i subtropical dels oceans Índic i Pacífic, incloent el mar Roig; en aigües poc profundes de menys de 10 m de profunditat. Això representa una àrea potencial d’ocupació de 125.000 km quadrats. S’alimenten dels rizomes de les praderes marines (més que de les fulles) i altres plantes, que són riques en nutrients disponibles (com el nitrogen) i midó, fàcils de mastegar i pobres en fibra. En alguns casos, mengen invertebrats principalment durant l’hivern en les latituds més altes de la seva àrea de distribució.

Distribució del dugong (Foto: Dugongs Endangered).

Són bastant difícils de poder observar perquè surten a la superfície de forma molt discreta, traient només les fosses nasals. A diferència dels manatís, el dugong passa tota la seva vida al mar.

Són generalment solitaris, ja que la única unitat que perdura en el temps és l’establerta entre una mare i la seva cria. Les femelles tenen la seva primera cria quan tenen entre 6 i 17 anys i el temps entre parts és d’entre 3 i 7 anys. Les seves ventrades normalment són d’una única cria i el període de gestació dura 13 mesos. L’exemplar més vell trobat en una investigació es va estimar que tenia 73 anys d’edat.

ESTAT DE CONSERVACIÓ I AMENACES

D’acord amb la Llista Vermella de la IUCN, els dugongs estan classificats com a espècies vulnerables. A més, la mida poblacional total és desconeguda. Els dugongs són vulnerables a vàries influències antropològiques:

• Pèrdua d’hàbitat i degradació: la sensibilitat dels ecosistemes de praderies marines és alta i poden ser destruïts per la mineria, la pesca d’arrossegament, el dragatge, la deforestació costanera i interior i les hèlix dels vaixells, entre altres; el que redueix la intensitat lluminosa i, així, el creixement de les plantes.
• Pressió pesquera: l’emmallament accidental en xarxes i trampes, tan en la pesqueria artesanal com en la industrial, és una amenaça important.
• Ús i caça indígena: els productes derivats del dugong són utilitzats en la majoria de països amb informació disponible. Aquests productes inclouen la carn, la pell, oli, medicaments, amulets i altres. Afortunadament, en molts països, la caça de dugongs està prohibida.

Dugongs caçats per gent indígena d’Austràlia (Foto: Earthrace Conservation).

• Contaminació acústica: hi ha pocs informes de l’impacte del tràfic marítim en els dugongs, però alguns suggereixen que eviten les àrees amb un tràfic alt. Altres estudis amb detonacions militars suggereixen impactes indirectes potencials en dugongs com ara ferides, alteracions socials, danys en l’hàbitat i desplaçaments. A més, els efectes de les prospeccions sísmiques marines en els dugongs podrien incloure: interferència amb les seves senyals comunicatives naturals, dany en les orelles i canvis de comportament.
• Contaminants químics: els dugongs acumulen nivells alts de metalls pesants, però no hi ha evidència de que siguin perjudicials per ells, i pesticides.
• Malalties: són susceptibles a malalties infeccioses i parasítiques, com les produïdes per helmints, protozous i altres paràsits.

REFERÈNCIES

• Animal Diversity Web: Dugongidae
• Berta A, Sumich J & Kovacs K (2011). Marine mammals. Evolutionary Biology. Academic Press (2 ed)
• IUCN Red List: Dugong dugon
• Marsh H (2002). Dugong: Status Reports and Action Plans for Countries and Territories. UNEP.
• Marsh H (2009). Dugong: Dugong dugon. In Perrin W, Würsig B & Thewissen JGM (edit.). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).
• Save the Manatee Club: Sirenians of the World 
• Sirenian International: Frequently Asked Questions 
• University of California – Museum of Paleontology: Introduction to Sirenia

Efecte dels abocaments de petroli al medi marí

En motiu de l’accident del pesquer rus Oleg Naydenov prop de Gran Canària, l’article d’aquesta setmana tracta sobre els efectes que té el petroli al medi marí. Aquí s’explicarà quin és l’origen del petroli al mar, quines transformacions pateix i els seus efectes sobre la fauna i flora. 

INTRODUCCIÓ

L’accident del pesquer rus Oleg Naydenov a 25 km al sud de Gran Canària, que ha acabat amb el seu enfonsament, està provocant l’aparició de combustible en una àrea d’uns 12 km quadrats. El motiu és que es va enfonsar amb més de 1.400 tones de fuel, 30 de gasoil i 65 més de lubricant. Recorda que en aquesta entrada vam parlar del què són les prospeccions sísmiques (un métode d’exploració d’hidrocarburs) i els seus impactes en la biodiversitat marina.

ORIGEN DELS HIDROCARBURS AL MAR

Malgrat els accidents de petrolers i altres embarcacions tenen un gran ressò als mitjans de comunicació, representen una petita part del total dels hidrocarburs que arriben al mar. A grans trets, aquestes són les principals fonts de petroli al mar:

• Descàrregues industrials i drenatge urbà: 37%.
• Operacions de les embarcacions: 33%.
• Accidents de petrolers: 12%.
• Atmosfera: 9%.
• Fonts naturals: 7%.
• Exploració i producció d’hidrocarburs: 2%.

Tot i que aquests valors poden variar d’unes fonts a unes altres, en general representen prou bé les proporcions. S’ha estimat que, cada any, entren al mar 3.800 milions de litres d’hidrocarburs, equivalent a 1.500 piscines olímpiques.

TRANSFORMACIÓ DELS HIDROCARBURS AL MAR

Un cop els hidrocarburs han estat abocats al mar (accidentalment o deliberadament), les seves característiques i forma canvien amb el temps. Aquests canvis són tant físics, químics com biològics. En conjunt es coneixen com a processos de intemperització. Aquests mecanismes són:

1. Evaporació: permet que certes substàncies dels hidrocarburs passin a l’atmosfera, permetent la pèrdua del 40% del seu volum el primer dia segons els casos. De tota manera, l’atmosfera de l’entorn serà inflamable.
2. Dispersió: consisteix en el trencament de la taca en petites gotes menors. Quan són suficientment petites, romanen en suspensió i es barregen amb la columna d’aigua i afavoreix que hi tingui lloc la biodegradació i la sedimentació.

   

   La dispersió del petroli té un efecte positiu, doncs afavoreix la seva biodegradació (Foto extreta de Ecosfera).

3. Emulsionament: consisteix en l’absorció d’aigua per l’hidrocarbur de manera que augmenta el seu volum entre 3 i 4 vegades. Això impedeix que es pugui evaporar, no es dispersa ni es degrada per oxigenació o biodegradació.
4. Dissolució: depèn de la composició del producte de que es tracti, de la temperatura de l’aigua i de la seva agitació. Només els components més volàtils es poden dissoldre.
5. Oxidació: l’efecte de l’oxidació pot ser que es formi un compost que es degradi més fàcilment o que ho dificulti encara més.
6. Sedimentació: consisteix en el desplaçament vertical cap avall de les partícules d’hidrocarbur. Depèn de la seva densitat (respecte de l’aigua), de la mida de les partícules i de l’estat d’agitació del mar.
7. Biodegradació: consisteix en la eliminació d’hidrocarburs pels éssers vius, com ara bacteris i fongs.

EFECTE DEL PETROLI AL MEDI MARÍ

Com hem comentat al principi de l’article, l’objectiu principal és comentar quins són els efectes del petroli (i altres hidrocarburs) a la fauna i flora marines. Doncs som-hi!

Els efectes del petroli sobre la fauna són molt amplis degut a la gran diversitat d’organismes marins.  Els efectes principals del petroli sobre la biodiversitat marina són:

1. Contaminació directa: el petroli s’adhereix a les plomes, pelatge i escames, el que impedeix l’aïllament tèrmic, els moviments i altres funcions vitals dels éssers vius. Com a conseqüència, produeix la mort de peixos, mamífers marins i aus.

   

   Els mamífers marins es veuen efectats per la contaminació per petroli (Foto extreta de Channel Island)

2. Alteració de la circulació de gasos: la pel·lícula de petroli redueix el contingut d’oxigen a l’aigua, el que causa la mort del plàncton i peixos, que a la vegada provoca la mort dels organismes que s’alimenten d’ells.
3. Afectació dels fons marins: quan el petroli es diposita sobre el fons, mata i provoca efectes subletals sobre la fauna i flora bentòniques.
4. Intoxicació: El petroli enverina la fauna marina, penetrant al seu sistema digestiu, la seva coberta cutània i les mucoses. El resultat és, d’una banda, la mort per asfíxia i trastorns genètics de peixos, mol·luscs, mamífers marins, rèptils i aus; i, de l’altra, la intoxicació d’altres organismes com l’ésser humà, a l’ingerir animals que els acumulen als seus teixits. Per posar un exemple, en el cas de les aus marines, només una quarta part de les contaminades arriben a terra (ja siguin vives o mortes); la resta s’enfonsen al mar.

   

   Només una quarta part de les aus marines contaminades arriben a terra, la resta moren (Foto de Marine Photobank, Creative Commons).

5. Augment de les infeccions: degut a que el petroli causa una disminució de la resistència front a aquestes. Això es fa especialment important en aus ja que al netejar-se les plomes s’empassen petroli, de manera que poden presentar concentracions subletals.
6. Efectes negatius en la fertilitat, reproducció i propagació de la fauna i flora marina.
7. Alteracions del comportament. 
8. Destrucció de les fonts d’aliment.
9. Incorporació de substàncies cancerígenes a les xarxes tròfiques. 
10. Efectes sobre la disponibilitat de llum: No hem d’oblidar que una taca de petroli a la superfície del mar produeix una reducció important de llum en tota la columna d’aigua. Això produeix una reducció o impediment de la fotosíntesi, procés indispensable pel manteniment de les xarxes tròfiques doncs d’ella en depèn el creixement dels vegetals, que serveixen d’aliment als herbívors (i així successivament) i genera un aportament d’oxigen a l’aigua. A més, hem de tenir present que les comunitats algals són refugi per a moltes larves i juvenils de peixos.
11. Afectació de les comunitats marines: A nivell de comunitat, hi ha un gradient de vulnerabilitat als abocaments de petroli. De menys a més vulnerabilitat, les comunitats són: penya-segats exposats, plataformes rocoses exposades, platges de sorra fina, platges de sorra mitjana a grossa, planes mareals exposades, platges de sorra grossa i grava, platges de grava, costes rocoses protegides, planes mareals protegides, marismes i manglars, fons submareals de sorra i grava, fons submareals de fang, fons batials i abissals, fons infralitorals i circalitorals i esculls coral·lins.

REFERÈNCIES

• Apunts de l’assignatura Ecotoxicologia i contaminació marina del Màster en Oceanografia i Gestió del Medi Marí de la Universitat de Barcelona
• Curs EmerCoast. “Capacitació front a riscos per contaminació marina. Els riscos ambientals al medi litoral i marí”.
• Curs “Contaminació marina”, de EuroInnova.
• Greenpeace (2012). Impactes ambientals del petroli (Fulletó).

Foca monjo del Mediterrani: Fins quan sobreviurà?

En aquest post, farem una aproximació a la foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus), una espècie críticament amenaçada que, de fet, és l’espècie de pinnípede més amenaçada del món. Aquí farem una revisió històrica i parlarem sobre la seva història de vida, el seu hàbitat i distribució, el seu estat de conservació i amenaces i, finalment, la seva conservació.  

INTRODUCCIÓ

La foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus) és una de les tres espècies inclosa al gènere Monachus (Foques monjo). Les altres dues espècies són la foca monjo de Hawaii (Monachus schauinslandi), que està críticament amençada, i la foca monjo del Carib (Monachus tropicalis), que està extingida.

Foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus) (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)

A l’antiguitat, la foca monjo del Mediterrani va ser caçada pel seu pelatge, oli, carn i medicines, però això no va amenaçar la seva existència. L’evidència suggereix que va ser severament reduïda durant l’era romana, però degut a la caiguda de l’imperi, es va poder recuperar. Les dues guerres mundials, la revolució industrial, l’explosió del turisme i l’inici de la pesca industrial van causar el declivi de l’espècie i la desaparició de gran part del seu rang original.

HISTORIA NATURAL DE LA FOCA MONJO DEL MEDITERRANI

Al néixer, la seva longitud és de 94 cm i el seu pes és de 15-20 kg. Fins al deslletament (al cap de 16-17 setmanes), el creixement és ràpid i té lloc un increment important de la mida en només dues setmanes. Les cries tenen un pelatge suau i llanut, amb una taca blanca al ventre i la resta de color negre a xocolata fosc.

Els individus adults mesuren 2,4 m de longitud des del nas fins a la cua i pesen 250-300 kg. Els mascles només són lleugerament més grans que les femelles. Els juvenils i els adults tenen el pel curt i eriçat. Mentre que els mascles adults són negres amb una taca blanca al ventre, les femelles adultes són marros i grises amb una coloració més clara al ventre. En qualsevol cas, poden presentar més taques al coll (mascles) i a l’esquena (femelles). També tenen bigotis molt fins.

Femella de foca monjo del Mediterrani (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)

Mascle de foca monjo del Mediterrani (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)

Els mascles i les femelles són sexualment madurs entre els 5 i els 6 anys. Després d’una gestació que dura 9-11 mesos, neix una única cria (generalment a la tardor).

S’alimenten de peix i cefalòpodes.

HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ

L’hàbitat de l’espècie són les coves inaccessibles, sovint en costes de penya-segats, amb entrades submarines. La veritat és que en temps anteriors habitaven en platges obertes de sorra i costes de roques. Les foques monjo del Mediterrani es poden trobar en aigües temperades, subtropicals i tropicals del Mediterrani i l’oceà Atlàntic est.

Hàbitat de la foca monjo del Mediterrani  (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)

Foca monjo del Mediterrani en una platja (Foto: Hellio & Van Ingen)

En temps passats, la foca monjo ocupava un rang geogràfic ampli i les colònies es podien trobar per tot el Mediterrani, Mar Negre i a la costa atlàntica d’Àfrica i en algunes illes atlàntiques. A l’actualitat, l’espècie ha desaparegut de quasi tot el seu rang passat. El resultat d’això és que Monachus monachus només està present al Mediterrani nord-est i a l’Atlàntic nord-est.

Mapa de distribució de la foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus). En blau, distribució històrica; en vermell, distribució actual. (Foto: Matthias Schnellmann, The Monachus Guardian)

ESTAT DE CONSERVACIÓ I AMENACES

La foca monjo del Mediterrani és una de les espècies de mamífer marí més amenaçada del món i és l’espècie de pinnípede més amenaçada, amb 350-450 individus, potser 550. De fet, està descrita com a críticament amenaçada per la IUCN. Està inclosa a l’Apèndix I de CITES, la Convenció de Boon, la Convenció de Bern, la Convenció sobre Diversitat Biològica i la Directiva Hàbitats de la UE.

La foca monjo del Mediterrani està críticament amenaçada, segons la IUCN (Foto: IUCN).

Les principals amenaces en contra de l’espècie són:

• Deterioració i pèrdua de l’hàbitat pel desenvolupament de la costa. Les causes d’això poden ser la caça, el turisme de masses, una explosió de les embarcacions recreatives i la immersió. El resultat és que les coves ocupades ara poden no ser adequades per la supervivència de l’espècie i la seva recuperació és només possible amb el seu retorn a les platges de sorra.
• Mort deliberada pels pescadors i operadors de les granges aqüícoles perquè les consideren una amenaça que destrueix les seves xarxes i els roba el peix. A Grècia, la mort directa representa el 43% de les morts d’animals joves i adults i a Turquia són només 5 de cada 22.

Mort deliberada d’una foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus) (Foto: E. Tounta, MOm).

• Enxarxament accidental amb aparells de pesca. Es desconeix si això té un impacte important actualment, però en el passat recent ho era i, de fet, ha estat la causa de l’eliminació de l’espècie en algunes parts.
• Reducció de la disponibilitat de menjar degut a la sobrepesca. Els efectes possibles de la sobrepesca són la malnutrició, la susceptibilitat contra els patògens, pot afectar al creixement, la reproducció, la supervivència dels joves i la taxa de mortalitat i causar la seva dispersió.
• Esdeveniments puntuals: com les malalties epidèmiques (com per exemple el morbillivirus), algues tòxiques, caigudes de roques, col·lapse de coves i abocaments de petroli.
• Contaminació, probablement causada pels compostos organoclorats dels pesticides.
• Depressió per endogàmia, resultant en la reducció de la fecunditat i la supervivència de les cries. Aquest factor no és significatiu a curt termini, però si ho és en el futur. La pèrdua de variabilitat genètica causa la reducció de la fertilitat, l’augment de la mortalitat dels més joves i la distorsió en la relació de sexes.
• Falta de coordinació internacional i fons per a la conservació i gestió de les accions.

CONSERVACIÓ

La conservació de la foca monjo va començar a la dècada dels 1970, tot i que les millores han estat aïllades i lentes. Les mesures de conservació inclouen:

• Establiment d’àrees marines protegides (AMP). Aquestes àrees protegides han estat establertes en només algunes regions (com Madeira, Grècia, Turquia i Cap Blanc). El que és necessari és una xarxa de AMPs.
• Rescat i rehabilitació de foques ferides i orfes.
• Educació i consciència pública.
• Investigació científica per a identificar i seguir l’hàbitat de l’espècie.
• Coordinació internacional efectiva de les activitats de conservació.
• Aplicació efectiva de la legislació que prohibeix la mort directa i l’abús de les espècies, i accions governamentals per estimular la coexistència entre pescadors i foques.

Per altre banda, les mesures ex situ (com la cria en captivitat i la translocació) han estat abandonades perquè l’espècie és tant sensible a les molèsties humanes que podria ser una altra amenaça.

REFERÈNCIES

• Fauna Iberica: Foca monje
• IUCN Red List: Monachus monachus 
• MarineBio: Mediterranean Monk Seals
• NOAA Fisheries, Office of Protected Resources: Mediterranean Monk Seal
• The Monachus Guardian 
• Wildscreen Arkive: Mediterranean Monk Seal

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible. Deixa’ns els teus comentaris. 

Aquesta publicació té una llicència Creative Commons:

Motius per anar a veure mamífers marins en captivitat (o potser no!)

El tema que tractarem aquesta setmana és la captivitat dels mamífers marins, un tema realment controvertit. Mentre que uns estan totalment a favor d’aquesta pràctica perquè diuen que aporta certs beneficis (no només econòmics, que en aquest cas està clar que són altíssims), uns altres hi estan totalment en contra. Aquí anirem desgranant els diferents motius.

INTRODUCCIÓ

En el debat sobre la captivitat de mamífers marins; els zoos, aquaris i dofinaris mantenen que els seus espectacles tenen un gran valor de conservació, la gent aprèn molt sobre ells i que els animals tenen una bona vida. Per altra banda, els grups de protecció animal i cada vegada més científics argumenten que les seves vides estan empobrides, la gent no rep informació correcta de les espècies i les captures d’animals salvatges tenen un impacte negatiu sobre les poblacions naturals i els seus hàbitats.

LA CAPTIVITAT DE MAMÍFERS MARINS TÉ VALOR EDUCATIU (O POTSER NO!)

Malgrat alguns països obliguen a aquests centres a oferir valors educatius en els seus espectacles, hi ha poca evidència de que la indústria difongui informació sobre els mamífers marins i els seus hàbitats. Als Estats Units hi ha més de 1.600 centres i només una ínfima part s’involucra realment en el valor educatiu i de conservació, doncs la majoria tenen per objectiu l’entreteniment dels seus visitants.

Els espectacles d’animals com ara lleons marins i cetacis són meres exageracions del seu comportament natural i fan que els espectadors perdin la noció del lloc on estan: dins de piscines confinades per Plexiglas. En una enquesta a 1.000 ciutadans dels Estats Units, els enquestats van respondre quasi per unanimitat que preferien veure als animals captius mostrant el seu comportament natural més que fent peripècies artificials.

Contrast del comportament entre una orca (Orcinus orca) i un lleó marí. A la dreta, el comportament natural, en el qual les orques capturen als lleons marins (Foto: Daniel Bianchetta). A l'esquerra, comportament artificial en que un lleó marí alimenta a una orca.

En general, quasi no s’explica res sobre els comportaments naturals, l’ecologia, la demografia i la distribució geogràfica en els dofinaris durant els espectacles. A més, quan es dóna aquesta informació, molt sovint és incorrecta o distorsionada. Per exemple: a SeaWorld no s’utilitza la paraula “evolució”  ja que molts visitants consideren la teoria de l’evolució controvertida o s’enganya sobre el motiu de la caiguda de l’aleta dorsal de les orques i la seva esperança de vida.

Un últim exemple és que molt sovint els dofins presenten comportaments que en llibertat serien considerats agressius, com ara el fet d’obrir i tancar molt ràpidament la boca o de fer cops de cua o d’aletes pectorals contra la superfície de l’aigua. Aquests centres li donen la volta a la situació i diuen que es tracta d’un comportament de diversió i joc.

Comportament agressiu d'un dofí, consistent en fer cops de cua contra la superfície del mar. (Foto extreta de Sara's Cetacean Stories)

Així doncs, l’exposició de mamífers marins captius té un efecte contrari al que argumenten: enlloc de sensibilitzar als visitants, els dessensibilitza a la crueltat que suposen els seus espectacles.

Si vols aprendre quins són els comportaments naturals dels cetacis, aquest és el teu curs: 

ELS ZOOS AJUDEN A LA CONSERVACIÓ DE LES ESPÈCIES (O POTSER NO!)

Les zoos, aquaris i dofinaris, cada vegada més, es venen com a centres de conservació, com si es tractessin d’una arca de Noè. De fet, molts centres només es limiten a produir nous individus d’unes poques espècies i no presenten cap programa de conservació.

Cert és que alguns zoos tenen programes de cria d’algunes espècies en perill d’extinció en captivitat amb la intenció de repoblar les poblacions naturals afectades, però entre aquestes espècies no n’hi ha cap de cetacis. Una de les moltes instal·lacions dels EUA tenen, però, un programa per criar dofins del riu Yangtze (Lipotes vexillifer).

Dofí del riu Yangtze (Lipotes vexillifer) (Foto: Mark Carwardine, Arkive).

A més a més, el nombre de centres que donen fons en programes de recerca és limitat i de quanties baixes (no arriba a l’1% dels seus beneficis). Menys d’un 5-10% dels zoos, dofinaris i aquaris estan involucrats en programes de conservació, ja siguin aquests a la naturalesa (programes in situ) o en captivitat (ex situ).

De tota manera, a Europa estan obligats per llei a tenir programes de conservació per tal d’alliberar els animals criats en captivitat a la natura. Si realment el seu objectiu fos la conservació, els programes es farien sobre espècies que realment estan en perill d’extinció, cosa que no passa. A més, l’èxit d’aquests programes estaria en la capacitat de introduir aquests animals a la natura, el que s’ha aconseguit en molt escasses ocasions.

El pitjor de tot és que molts centres compren animals capturats directament de les poblacions naturals, el que té un impacte molt negatiu en les poblacions.

CAPTURA D’ORGANISMES SALVATGES

Els mètodes de captura de cetacis són invasius, estressants i potencialment letals, malgrat la tècnica millor considerada consisteix en atrapar-los amb xarxes de cèrcol: els dofins són perseguits amb petites embarcacions i després s’encerclen grups sencers. El procés és tan traumàtic que causa la mort d’una sisena part dels dofins capturats en els cinc primers dies. Els dofins que no han estat seleccionats pateixen un risc similar de morir un cop s’abandona l’àrea.

Captura de dofins al Japó utilitzant la captura en cèrcol (Foto: Adrian Mylne, Reuters)

Altres pràctiques són encara més cruels, especialment les que es duen a terme a Taiji i a Futo, Japó. Una flota de petites embarcacions produeixen soroll sota l’aigua amb barres de ferro per obligar als dofins a sortir de l’aigua i després els capturen. Alguns es venen vius pels espectacles i altres es maten per consum humà o d’animals o per altres productes.

Captura i matança de dofins a Taiji (Japó) (Foto: autor desconegut).

Si vols aprendre quin és l’estat de conservació dels cetacis i a quines amenaces han de fer front, aquest és el teu curs: 

ELS ZOOS, AQUARIS I DOFINARIS TENEN PROGRAMES PER TRACTAR ELS ANIMALS AVARATS A LA COSTA (O POTSER NO!)

Un aspecte en que l’activitat dels dofinaris, zoos i aquaris podria tenir un paper important és en el rescat, rehabilitació i alliberació d’animals marins avarats a la costa. Certament, hi ha programes molt bons, però els interessos no sempre estan clars.

Molt sovint, l’interès real és crear una bona imatge d’ells mateixos, de manera que es venen com a centres altruistes que es preocupen dels mamífers marins a la natura. A més, utilitzen aquests rescats per fer creure a la gent que el medi natural està ple de perills antropogènics i naturals, de manera que el públic rep una imatge esbiaixada de la realitat.

També és preocupant el fet que avaluïn els animals pel seu potencial d’exhibició. Cada animal és avaluat pel seu potencial d’èxit en l’alliberament, de manera que s’ha vist que per les espècies que més els interessa o els organismes més estranys la seva alliberació és inadequada.

TENIR MAMÍFERS MARINS EN CAPTIVITAT PERMET LA RECERCA (O POTSER NO!)

Moltes vegades, els dofinaris i aquaris declaren que fomenten la recerca dels mamífers marins, de manera que contribueixen tant a l’educació com a la seva conservació. De tota manera, tot el que es pot conèixer dels mamífers marins en captivitat ja se sap (fisiologia reproductiva, agudesa visual, durada de la gestació i fisiologia general). A més, molts resultats s’ha vist que no són vàlids degut a les condicions no naturals i atípiques als quals són sotmesos, especialment els relacionats amb el seu comportament.

Per altra banda, tot i que hi ha aspectes com la cognició i els impactes del soroll que es podrien estudiar en captivitat, actualment la tecnologia, els dards de biòpsia, el seguiment via satèl·lit, el vídeo subaquàtic i les millores en les tècniques de captura i alliberament permeten estudiar-ho també amb els animals en llibertat.

Ús d'una cúpula per estudiar el metabolisme dels lleons marins (Foto extreta de Vancouver Aquarium).

REFERÈNCIES

• Kleiman, D.G.; Thompson, K.V.; & Kirk Baer, C. (2010) Wild Mammals in Captivity. Principles and Tecniques for Zoo Management. The University of Chicago Press (2 ed).
• Rose, N.A; Parsons, E.C.M & Farinato, R. (2009). The case against Marine Mammals in Captivity. The Humane Society of the United States and the World Society for the Protection of Animals (4 ed)

Si has trobat interessant aquesta publicació, t’animo a que la comparteixis a les xarxes socials perquè més gent la pugui llegir, doncs l’objectiu del blog és la divulgació de la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Efectes de les prospeccions sísmiques sobre la biodiversitat marina

En anteriors entrades varem parlar del que eren les prospeccions sísmiques i com es duen a terme. En motiu de l’inici de les prospeccions sísmiques a Canàries aquest dimarts 18 de novembre en una zona d’especial interès pels cetacis, junt a las múltiples projectes aprovats i pendents, em veig obligat a parlar dels impactes que suposa aquesta activitat. 

INTRODUCCIÓ

Els aparells més usuals per dur a terme les campanyes d’exploració d’hidrocarburs solen generar nivells d’intensitat sonora de 215 – 250 decibels (dB), amb unes freqüències de entre 10 i 300 hertzs (Hz). Per tant, l’alta intensitat dels sons produïts suposa efectes potencials a nivell físic, fisiològic i de comportament.

IMPACTE EN PEIXOS

Els peixos tenen la capacitat de sentir gràcies a l’orella interna i al sistema de la línia lateral (òrgan sensorial per detectar moviment i vibració), de manera que utilitzen les ones sonores per marcar la seva posició en el seu ambient i coordinar el moviment amb altres peixos. Els peixos osteïctis (peixos ossis, aquells que tenen un esquelet intern constituït principalment per peces calcificades, i molt poques de cartílag) són especialment vulnerables degut a la presència de la bufeta natatòria, un espai ple de gas que els ajuda a mantenir la flotació neutra.

Els efectes van des de danys físics severs a la bufeta natatòria i òrgans interns (com ara l’orella, causant la pèrdua auditiva temporal o permanent) o la mort a poca distància, a comportaments d’evitació de la zona, possiblement inclòs a varis quilòmetres. 

Diversos estudis senyalen que les emissions acústiques de les prospeccions sísmiques presenten un gran impacte sobre les pesqueries degut al canvi de comportament dels peixos, el que suposa una dificultat més gran per a capturar-los. En les pesqueries del Mar del Nord, es va observar una reducció en un 36% per a espècies demersals (peixos que viuen prop del fons marí), un 54% per les pelàgiques (viuen en la columna d’aigua) i un 13% per a petits pelàgics després d’un període de prospeccions sísmiques. S’ha observat també que la reducció és més gran en peixos de talla gran (més de 60 cm) que pels de talla petita (menys de 60 cm).

IMPACTE EN ELS CETACIS

Es poden considerar als cetacis com animals sonors degut a la gran importància que aquest té en ells per a la comunicació (funcions socials, de localització de preses, navegació i reproductives). Els dos subordres actuals de cetacis utilitzen diferents rangs:

• Misticets (cetacis amb barbes): utilitzen freqüències baixes (menys de 300 Hz), les quals coincideixen amb els rangs utilitzats en las prospeccions.
• Odontocets (cetacis amb dents): utilitzen freqüències mitjanes i altes, fins i tot ultrasons, els quals coincideixen amb les freqüències mitjanes de les prospeccions.

De tota manera, tot i que siguin més sensibles a unes determinades freqüències, això no evita que altres freqüències puguin produir danys físics en òrgans auditius i altres teixits. La comunitat científica va determinar una zona de seguretat de 160 – 180 dB (1 µPa) pels cetacis. És a dir, per sobre d’aquest valor els animals pateixen lesions a nivell fisiològic de forma irreversible. 

L’impacte de les activitats sísmiques es produeix a diferents nivells: provoca danys físics i perceptius, tenen efecte en el comportament, efectes crònics i indirectes. Aquí estan més detallats:

Tot això pot causar la mort dels cetacis. De fet,  després d’estudis d’aquest tipus, solen aparèixer varats animals morts a les platges.

IMPACTE EN ELS PINNÍPEDES

Els otàrids (lleons marins i ossos marins), les morses i les foques utilitzen vocalitzacions de baixa freqüència (com en les prospeccions) per marcar el seu territori, comunicar-se, aparellar-se, reproduir-se i protegir a les cries.

Les prospeccions suposen canvis en el seu comportament (reacció de por, deixar d’alimentar-se o allunyar-se de la zona) i disminució temporal de la capacitat auditiva. Malgrat això, són pocs els estudis i seria necessari ampliar el coneixement den aquest camp.

IMPACTE EN LES TORTUGUES MARINES

Les tortugues marines utilitzen i reben sons de baixa freqüència (70 – 750 Hz) per evitar els depredadors i pot ser que per detectar i tornar a les platges per pondre-hi els ous.

Les tortugues marines també pateixen els efectes de les prospeccions sísmiques, tot i que són necessaris més estudis. En concret, les seves rutes migratòries poden veure’s afectades; poden arribar a causar danys en els teixits dels òrgans interns, el crani i la closca; la pèrdua temporal de l’audició i s’observen canvis de comportament (augment de l’activitat natatòria, allunyament de la zona i agitació física). 

IMPACTE EN ELS INVERTEBRATS

És poc conegut l’efecte que tenen sobre els invertebrats, però s’han enregistrat danys en cefalòpodes (pops, calamars, sèpies i altres). La necròpsia de calamars gegants apareguts varats després de realitzar prospeccions sísmiques varen revelar lesions en teixits interns (mantell i òrgans interns). S’ha demostrat també que provoquen canvis de comportament en calamars i sèpies: tirar la seva tinta, canviar la velocitat de natació i buscar zones amb menys soroll.

FONTS DE CONSULTA

Per a elaborar aquesta entrada s’han consultat les següents fonts, on hi pots trobar més informació:

• Aguilar N i Brito A (2002). Cetáceos, pesca y prospecciones petrolíferas en las Islas Canarias. Facultad de Biología de la Universidad de La Laguna.
• Ecologistas en acción (2014). Prospecciones. Impactos en el medio marino de los sondeos y exploraciones de la industria de hidrocarburos. Madrid. Aquest informe es pot descarregar a http://ecologistasenaccion.org/article1058.html
• Hickman et al. (2006). Principios integrales de Zoología. 13ª edición. Madrid: Mc Graw Hill
• Instituto sindical de trabajo, ambiente y salud (2012). Informe sobre los principales impactos de las prospecciones petrolíferas en el mar.