Arxiu d'etiquetes: mantíspid

Some insects and other arthropods you should not confuse

Untrustworthy and sensational news about insects and arthropods are constantly shared through social networks, spreading tergiversated data and confusing amateur users. As a result, this usually leads to misidentifications and unnecessary alarmism toward harmless organisms.

Here we bring you a brief list of some insects and other arthropods that are usually confused and how to tell them apart. Don’t get tricked!

Spiders VS ‘Anything resembling them’

Spiders (Order Araneae) probably are some of the most feared arthropods among users for two main reasons: they are venomous and there are a lot of other arachnids that resemble them. So, it is quite understandable some people have serious doubts when finding an organism with eight long legs and a grim face.

However, most of these spider-like organisms are harmless and  unable to weave webs:

Harvestmen: unlike other arachnids, harvestmen or daddy longlegs (Order Opiliones) don’t have their body divided into two parts (prosoma and opisthosoma) by a thin waist, so they remind off a ‘ball with legs’. Also, they only have a pair of central eyes very close to each other. They neither have venom glands nor silk glands, so they can’t bite nor weave webs. They live in moist places, caves and near to streams and harvests. They are usually confused with spiders of the Pholcidae family because of their long legs.

Pholcus phalangioides (Pholcidae) (Picture by Olaf Leillinger, CC 2.5)
Harvestman (Picture by Dalavich, CC 3.0)

Solifugae: also known as camel spiders, Solifugae is an order of tropical arachnids characterized for having a segmented body and a pair of conspicuously large chelicerae forwardly projected. However, and despite their menacing appearance, they aren’t venomous (even though they bite can be very painful) nor weave webs. They inhabit desert and arid places, some of them are nocturnal and the diurnal ones move quickly looking for shadows to escape from sunlight.

Camel spider (Picture by Swen Langel, CC 2.0).

Amblypygi: also known as whip spiders or tailless whip scorpions, Amblypygi is an order of tropical arachnids that are neither spiders nor scorpions. Despite their menacing appearance, as it happens with camel spiders, whip scorpions don’t have venom glands. They have a pair of big thorny pedipalps ended in a pincer for grabbing preys, while the first pair of legs, which are filiform and segmented, act as sensory organs (not for walk). They don’t weave webs and have nocturnal habits.

Amblypygi (Picture by José Eugenio Gómez Rodríguez on Flickr, CC 2.0)

Pill bugs VS Pill millipedes

When playing in a park or in some natural place as a kid, you some time probably found a small animal, full of legs that rolled up when being touched.

These organisms are commonly known as woodlice. Woodlice belong to the suborder Oniscidea, a group of terrestrial crustaceans within the order Isopoda. They have a tough, calcarean and segmented exoskeleton, and inhabit moist places.

Armadillidium vulgare, Oniscidea (Picture by Franco Folini, CC 2.5)

Woodlice of the family Armadillidae, also known as pill bugs, are usually confused with pill millipedes (Subphylum Myriapoda, Class Diplopoda, Superorder Oniscomorpha), both groups with a similar external appearance and able to roll up into an almost perfect sphere as a defensive mechanism (convergent evolution).

Glomeris marginata, Oniscomorpha (Picture by Stemonitis, CC 2.5).

To tell them apart, you have to count the total number of legs per segment: if it has only a pair of legs per segment (one at each side of the segment), it is a pill bug; if it has two pairs, it is a pill millipede.

Bees and wasps VS Hoverflies

We talked widely about the main differences between bees and wasps (Order Hymenoptera) in this postThis time, we introduce you the hoverflies or syrphid flies (Order Diptera, Suborder Brachycera, Family Syrphidae), which resemble a lot to bees and wasps.

Resemblance of hoverflies to bees, wasps and bumblebees is a clear example of Batesian mimicry, which we explained widely in this post about animal mimicry. Moreover, hoverflies mimicry goes even further, since some of them also imitate the flight and the hum of these hymenopterans.

Hoverfly (Public domain picture, CC0).
Honey bee (Picture by Andy Murray on Flickr, CC 2.0)

To tell them apart, you have to pay attention to their eyes, antennae and wings: since they are flies, hoverflies have a pair of big compound eyes that occupy almost all their head, very short antennae with eight or less segments and a single pair of wings (the second pair has evolved into small equilibrium organs, the halteres), while wasps, bees and bumblebees have smaller compound eyes that occupy only the sides of the head, longer antennae with ten or more segments and two pairs of functional wings. Moreover, female hoverflies don’t have the abdomen ended in a stinger, so they are completely harmless.

Ladybugs VS Pyrrhocoris apterus

If you look for ladybugs pictures on Internet, you’d probably find a picture of this insect:

Public domain picture (CC0)

This is Pyrrhocoris apterus, a very common insect in the Palearctic area (from Europe to China) and recorded to the USA, Central America and India. You can find it on common mallows (Malva sylvestris), from which they eat seeds and sap, and they usually congregate in big groups because of their gregarious behavior.

Ladybugs are coleopterans (Order Coleoptera) with a more or less globular shape; they are carnivorous (with a diet based mainly on the intake of aphids) and can fly. Their first pair of wings are hard (elytra) and form a kind of shield that encloses the second pair of membranous wings.

Ladybug Coccinella septempunctata (Public domain picture, CC0)

On the other hand, Pyrrhocoris apterus is a bug (Order Heteroptera) with a depressed body, phytophagous habits and, unlike ladybugs and other bugs, it is unable to fly. Moreover, it doesn’t have a hardened shield.

Mantises VS Mantidflies

Mantises (Order Dyctioptera), which were widely addressed in this post, are very alike to this insect:

Mantispa styriaca (Picture by Gilles San Martin on Flickr, CC 2.0)

This insect belongs to the family Mantispidae (Order Neuroptera), also known as mantidflies or mantispids. This group is very well represented in tropical and subtropical countries, and just a few species are known from Europe. They have a pair of raptorial legs like those of Mantodea which they use for grabbing their preys.

Neuropterans, like mantidflies, green lacewings and antlions, have two pairs of similar sized wings with a very complex and branched venation. In Mantodea, the first pair of wings are smaller and harder than the second one, which are membranous and functional for flying; also, this second pair doesn’t have such a complex venation like that of neuropterans.

Mantodea (Picture by Shiva shankar, CC 2.0)

Mantidflies of the genera Climaciella and Entanoneura have a body coloration like that of some wasps, but they are totally harmless.

Climaciella brunnea (Picture by Judy Gallagher on Flickr, CC 2.0)

Mosquitoes VS Crane flies

Have you ever seen a giant mosquito and dreaded its bite? Well, you can stop being afraid of it.

These giant ‘mosquitoes’ (Order Diptera), which are commonly known as crane flies or daddy longlegs (Family Tipulidae), are totally inoffensive (and somewhat clumsy). They are distributed all over the world and inhabit moist places, like meadows and streams. Adults feed on nectar or don’t feed; in any case, they don’t suck blood!

Females have the abdomen ended in a kind of stinger; however, it is only their sharp ovipositor (not a stinger like those of bees or wasps).

Female crane fly (Picture by Irene Lobato Vila)

Dragonflies VS Damselflies

Both groups belong to the Order Odonata and have very similar appearance and behavior, being very common near sitting waters and lakes.

Two thirds of the Odonata are dragonflies (suborder Anisoptera), while the other third are damselflies (suborder Zygoptera). An easy way to tell them apart is by paying attention to their wings at rest: in dragonflies, wings are held flat and away from the body, while in damselflies they are held folded, along or above the abdomen.

On the other hand, eyes of dragonflies are large and touch in the vertex of the head, of which they occupy most of its surface, while those of dragonflies are smaller and are usually located on the sides of the head.

Dragonfly (Public domain image, CC0)
Damselfly (Picture by Xosema, CC 4.0)

.         .         .

If you know about any other insect or arthropod that can be confused, let us know it by leaving a comment!


Alguns insectes i altres artròpodes que no hauries de confondre

A través de les xarxes socials es comparteixen amb massa freqüència notícies i articles poc contrastats o sensacionalistes sobre insectes i altres artròpodes. Molts d’aquests enllaços donen informació poc ajustada i generen confusió entre els usuaris aficionats, fet que condueix a males identificacions, a confondre uns organismes amb altres de semblants i a generar rebuig o alarmismes innecessaris.

A continuació, et presentem un petit llistat d’insectes i altres artròpodes fàcils de confondre i t’expliquem com diferenciar-los. Que no et donin gat per llebre!

Aranyes VS “quelcom que se’ls assembli”

Molt probablement, les aranyes (Ordre Araneae) siguin dels artròpodes que més inquietuds desperten per dos motius: piquen i hi ha molts organismes que se’ls semblen. Així doncs, és bastant comprensible que la gent tingui dubtes de qualsevol organisme que presenti vuit potes llargues i cara de pocs amics.

No obstant això, la majoria d’organismes similars a les aranyes no són verinosos ni construeixen teranyines:

Opilions: a diferència d’altres aràcnids, els opiliones (Ordre Opiliones) no presenten un estrenyiment o cintura que divideixi el seu cos en dues parts (prosoma i opistosoma), de manera que a simple vista semblen “una bola amb potes”. A més, només presenten un parell d’ulls centrals molt propers entre si. Tampoc presenten glàndules verinoses ni fileres per a la síntesi de seda, motiu pel qual no piquen ni construeixen teranyines. Són habituals en llocs humits, coves i zones pròximes a rierols, així com en cultius. Se’ls sol confondre amb aranyes de la família Pholcidae per la longitud de les seves potes.

Aranya de l’espècie Pholcus phalangioides (Pholcidae) (Imatge de Olaf Leillinger, CC 2.5)
Opilió (Imatge de Dalavich, CC 3.0)

Solífugs: també coneguts com aranyes camell, els solífugs (Ordre Solifugae) són uns aràcnids tropicals una mica particulars, ja que presenten el cos clarament segmentat i uns grans quelícers projectats cap endavant. Tanmateix, i malgrat l’amenaçadora aparença dels seus quelícers, no són verinosos (encara que la seva mossegada pot ser dolorosa). Tampoc construeixen teranyines. Habiten llocs àrids o desèrtics; molts són nocturns, i els diürns es mouen activament a la recerca d’ombres per fugir del sol (d’aquí el seu nom).

Aranya camell o solífug (Imatge de Swen Langel, CC 2.0).

Amblipigi: els amblipigis (Ordre Amblypygy) són típicament tropicals. Malgrat la seva aparent agressivitat, són inofensius atès que no tenen glàndules verinoses. Els seus pedipalps són grans, plens d’espines i acaben en pinça, mentre que el primer parell de potes és extremadament llarg, molt fi i articulat. No construeixen teranyines i són nocturns.

Amblipigi (Imatge de José Eugenio Gómez Rodríguez a Flickr, CC 2.0)

Porquets de Sant Antoni VS Milpeus

Ets un nen i estàs jugant al camp o un parc i, de sobte, sota una pedra o un tronc humit et pares a mirar un petit animal amb moltes potes i que es fa una bola quan el toques. Segur que a més d’un li resulta familiar aquesta escena.

Probablement es tractés d’un porquet de Sant Antoni. Els porquets de Sant Antoni pertanyen al subordre Oniscidea, format per crustacis terrestres (Ordre Isopoda). El seu exosquelet és rígid, segmentat i calcari, i habiten llocs humits.

Armadillidium vulgare, Oniscidea (Imatge de Franco Folini, CC 2.5)

Els oniscídis de la família Armadillidae, com els porquets, es confonen fàcilment amb els Oniscomorpha, un superordre de milpeus (Subfilo Myriapoda, Classe Diplopoda) de cos curt i d’aparença externa molt similar fruit d’una evolució convergent. De la mateixa manera que els Armadillidae, també es fan una bola per protegir-se.

Glomeris marginata, Oniscomorpha (Imatge de Stemonitis, CC 2.5).

Per diferenciar-los, només cal comptar les potes que tenen a cada segment: si en té un parell (una a cada costat), és un porquet de Sant Antoni; si en presenta dos parells (dos a cada costat), és un milpeus.

Abelles i vespes VS Sírfids

En aquest article vam parlar en detall sobre les diferències més rellevants entre abelles i vespes (Ordre Hymenoptera). En aquesta ocasió, us presentem als sírfids (Ordre Diptera, Subordre Brachycera, Família Syrphidae), unes mosques que guarden una semblança raonable amb aquests himenòpters.

La semblança dels sírfids amb abelles, vespes i borinots constitueix un exemple clar de mimetisme batesià, del qual parlàrem àmpliament en aquesta entrada sobre el mimetisme animal. En aquest cas, a més, el seu mimetisme vas més enllà de la coloració, ja que alguns imiten el vol i el brunzit d’aquests himenòpters.

Sírfid (Imagen de domini públic, CC0).
Abella de la mel (Imatge de Andy Murray a Flickr, CC 2.0)

Per diferenciar-los, només cal fixar-se en els ulls, les antenes i les ales: els sírfids, com mosques que són, presenten uns ulls molt grans que ocupen gran part del cap, unes antenes molt curtes de vuit o menys segments (de vegades gairebé inapreciables) i un sol parell d’ales per volar (el segon parell està reduït formant uns òrgans d’equilibri diminuts, els halteris), mentre que en abelles i vespes, els ulls són més petits i tan sols ocupen els laterals del cap, les antenes són més llargues, amb deu o més segments i presenten dos parells d’ales funcionals. A més a més, les femelles de sírfid no presenten l’abdomen acabat en agulló, així que són inofensives.

Marietes VS Pyrrhocoris apterus

Si busqueu a Internet imatges de marietes, segur que alguna vegada us heu trobat amb fotografies d’aquest insecte:

Imatge de domini públic (CC0)

Aquest petit insecte és Pyrrhocoris apterus, molt freqüent al Paleàrtic (des d’Europa fins a la Xina), i citat també als EUA, Amèrica Central i a l’Índia. És fàcil d’observar sobre les malves (Malva sylvestris), de les quals n’ingereix la saba i les llavors, i normalment apareix en grans grups degut al seu comportament gregari (especialment les seves formes immadures).

Les marietes són escarabats (Ordre Coleoptera) de cos globós, la seva alimentació és essencialment carnívora (pugons) i poden volar. El seu primer parell d’ales està endurit (èlitres) formant una espècie de closca que amaga el segon parell d’ales membranós.

Marieta de l’espècie Coccinella septempunctata (Imatge de domini públic, CC0)

En canvi, Pyrrhocoris apterus és una xinxa (Ordre Heteroptera) de cos deprimit, fitòfaga i, al contrari que les marietes i altres xinxes, no pot volar. D’altra banda, no presenta una closca endurida.

Mantis VS Mantíspids

En aquesta entrada vam parlar àmpliament sobre les mantis (Ordre Dyctioptera), les quals són a primera vista molt similars a aquest insecte:

Mantispa styriaca (Imatge de Gilles San Martin a Flickr, CC 2.0)

Aquest insecte pertany a la família dels mantíspids (Ordre Neuroptera, Família Mantispidae), la qual està molt ben representada en països tropicals i subtropicals, i amb tan sols algunes espècies conegudes d’Europa. Presenten unes potes anteriors raptores que recorden a les de les mantis i amb les que subjecten les preses, les quals solen ser insectes de cos tou.

Els neuròpters, com els mantíspids, les crisopes o les formigues lleó, presenten dos parells d’ales de mida similar amb una venació molt complexa i ramificada. En els mantodeus, en canvi, les primeres són més petites i endurides que les segones, les quals són grans i membranoses; a més, no presenten una venació tan complexa.

Mantis (Imatge de Shiva shankar, CC 2.0)

Els mantíspids dels gèneres Climaciella i Entanoneura tenen una coloració i un aspecte similar a una vespa, però són totalment inofensius.

Climaciella brunnea (Imatge de Judy Gallagher a Flickr, CC 2.0)

Mosquits VS Típules

De ben segur que alguna vegada has vist una mena de mosquit gegant, de diversos centímetres de longitud, i t’has espantat pensant en la seva picada. Doncs bé, no cal que t’espantis més.

Aquests grans “mosquits” (Ordre Diptera) reben el nom de típules (Família Tipulidae) i són totalment inofensives (i una mica maldestres). Es distribueixen per tot el món i solen habitar llocs humits, com prats i rierols. En la seva forma adulta, s’alimenten de nèctar o no s’alimenten (no succionen sang!) i es dediquen exclusivament a la recerca de parella. Les femelles presenten l’abdomen amb una terminació que recorda un fibló, fet que els dóna un aspecte amenaçador; tanmateix, tan sols es tracta de l’ovopositor amb el que realitzen la posta.

Típula (Imatge de Irene Lobato Vila)

Libèl·lules VS Cavallets del diable

Ambdós dos grups pertanyen a l’Ordre Odonata i tenen un aspecte i uns hàbits força similars, sent freqüents en zones amb aigües estancades o poc mòbils.

Unes 2/3 parts dels Odonata són libèl·lules, també conegudes com espiadimonis (subordre Anisoptera), mentre que quasi tota la resta són cavallets del diable (subordre Zygoptera). Una manera ràpida i eficaç de diferenciar-los és mitjançant l’observació de les seves ales en repòs: a les libèl·lules, aquestes queden esteses en posició horitzontal (no les pleguen), mentre que en els cavallets del diable aquestes queden plegades en posició vertical.

D’altra banda, els ulls de les libèl·lules són grans i es toquen en el vèrtex del cap, del que n’ocupen una gran superfície, mentre que els dels cavallets del diable són més petits i laterals.

Libèl·lula o espiadimonis (Imatge de domini públic, CC0)
Cavallet del diable (Imatge de Xosema, CC 4.0)

.         .         .

Si coneixes més insectes o altres artròpodes que generin confusió, no dubtis en comentar-nos-ho!



Mantis: les reines del mimetisme

Estimades i temudes per diferents cultures al llarg de la història, les mantis no deixen indiferent a ningú que es creui al seu camí. Són insectes àgils, forts i, sobretot, molt discrets: la seva enorme capacitat mimètica i de camuflatge amb l’entorn, tant en forma com en color, els converteix en éssers bells i terribles al mateix temps…per la resta d’insectes.

Descobreix més sobre el seu origen, com viuen, així com algunes de les curiositats que fan d’aquests organismes uns dels insectes més preuats pels amants de l’entomologia.

Introducció: Origen

El terme “mantis religiosa” s’usa vulgarment per referir-se als insectes pertanyents a l’ordre Mantodea, grup que inclou al volant de 2300 espècies descrites arreu del món. El nom d’aquests organismes se’ls atorgà per la forma com aquests col·loquen les potes anteriors en situació de repòs: enganxades al cos una al costat de l’altra en un angle que recorda al d’uns braços en posició de pregària. D’altra banda, el terme mantis prové del grec mántis = “profeta o adiví”.

Mantis europea (Mantia religiosa) (Foto de Katja Schulz, CC).
Mantis europea (Mantis religiosa) (Foto de Katja Schulz a Flickr, CC).

És important destacar que el nom “mantis religiosa” al·ludeix a una única espècie (“mantis és el nom d’un gènere dins l’ordre Mantodea), motiu pel qual en comptes de parlar de “mantis” hauríem de referir-nos a aquests insectes com a “mantodeus”.

Els primers registres fòssils de mantodeus estan datats de més de 135MA (Baissa, Siberia). Es creu que estarien emparentats amb els tèrmits (Isoptera) i les paneroles (Blattodea) degut, sobretot, a les semblances dels seus sistemes reproductors femenins, i de forma més llunyana als saltamartins i als grills (Orthoptera), grups amb què varen emparentar-se durant molt de temps formant un únic ordre. Se’ls confon sovint amb els insectes pal (Phasmatodea) i amb altres insectes amb potes anteriors de tipus raptor com els mantípids (Mantispidae, ordre Neuroptera).

Insecto palo (Phasmatodea) (Foto de David Panevin en Flickr, CC).
Insecte pal (Phasmatodea) (Foto de David Panevin a Flickr, CC).
Mantíspid (Foto de Ken-Ichi Ueda a Flickr, CC).

Com els reconeixem?

Al marge de diferències específiques, tots els mantodeus comparteixen les següents característiques:

  • Cos allargat (10-200mm).
  • Parell de potes de tipus raptor amb una o dues fileres d’espines al llarg del fèmur i la tíbia. Aquestes espines es troben orientades cap a un sentit en el fèmur i en el sentit contrari en la tíbia i encaixen entre sí, de manera que quan atrapen una presa aquesta queda immobilitzada. Alhora, les espines es claven al cos de la presa. El moviment d’aquestes urpes és tan ràpid que sol ser difícil de veure’l a simple vista.
Patas anteriores de un mantodeo (podemos observar las espinas en el fémur y la tibia) (Imagen de dominio público).
Potes anteriors d’un mantodeu (podem observar les espines al fèmur i la tíbia) (Imatge de domini públic).
  • Generalment presenten un parell d’ales, encara que en algunes espècies aquestes han quedat reduïdes o han desaparegut. Els mascles de la majoria d’espècies presenten ales, mentre que a les femelles aquestes tendeixen a trobar-se reduïdes o a ser inexistents. Al marge d’aquestes diferències, resulta força difícil diferenciar entre mascles i femelles (molts cops s’han de mirar el número de segments que presenta el cos per distingir-los).
  • Alas anteriors lleugerament endurides per tal de protegir les ales posteriors membranosas, és a dir, les que fan servir per volar. Els mantíspids (comentats anteriorment), no presenten aquest enduriment de les ales anteriors.
Blepharopsis mendica (Imagen de dominio público).
Esquema de Blepharopsis mendica (Fam. Empusidae) amb les seves ales ales anteriors endurides i posteriors membranoses desplegades (Imatge de domini públic).
  • Cap triangular de gran mobilitat situat sobre un llarg tòrax similar a un coll, fet que els permet girar-la fins a 180º (únic entre els insectes, atès que el cap sol ser un element que tendeix a estar fix a la resta del cos). Aquest tret els atorga una major capacitat per a percebre el seu entorn.
  • Ulls compostos molt grans amb capacitat per a distingir colors que flanquegen un triangle ocel·lar molt marcat. Els ocels son petits ulls simples formats per una sola lent, els quals només detecten canvis en la intensitat lumínica. En molts insectes, els ocels formen grups de tres dibuixant un triangle a la part del “front” entre els ulls compostos, el triangle ocel·lar. Els mantodeus posseeixen tant ulls molt desenvolupats com petits ocels, fet que millora la seva percepció del medi.
Cabeza de un mantodeo,con sus ojos compuestos laterales y su triángulo ocelar en el centro (Foto de David Panevin en Flickr).
Cap de Mantis religiosa, amb els seus ulls compostos laterlas i el triangle ocel·lar al centre (Foto de David Panevin a Flickr).
  • Antenes filamentoses (filiformes) entre curtes i llargues.

Com viuen aquests insectes?

Ecologia del grup

El cos allargat i les potes en forma d’urpes dels mantodeus responen a un estil de vida caçador: romanen immòbils sobre diferents elements vegetals (fulles, flors, branques…) esperant que aparegui alguna presa; és per això que moltes espècies han desenvolupat, al llarg del seu procés evolutiu, formes i colors que mimetitzen elements del seu entorn o bé que els camuflen al seu medi (veurem més sobre aquest tema als darrers apartats de l’article).

Els mantodeus són carnívors generalistes, de manera que s’alimenten d’una gran varietat d’insectes als quals guaiten i cacen a una velocitat impressionant. En condicions concretes, s’han observat casos de canibalisme entre membres d’una mateixa espècie (o d’altres mantodeus).

En aquest vídeo, podreu apreciar l’agilitat amb què cacen aquests insectes!:

Encara que virtualment es localitzen arreu del món, la majoria d’espècies es situa a les zones tropicals i temperades. Rara vegada se les trobarà a zones fredes o a ambients permanentment congelats (són inexistents a l’Antàrtica).

Cicle de vida

Els procés d’aparellament dels mantodeus és directe, de manera que té lloc una còpula en la qual el mascle ha d’aproximar-se a la femella i transmetre el seu esperma directament a l’interior del seu cos.

És de coneixement popular que les femelles dels mantodeus es mengen els mascles durant o després de la còpula. Però els entomòlegs han volgut matissar aquest fenomen: si bé és cert que aquest comportament existeix, la majoria de cops s’ha observat en condicions artificials al laboratori i no pas en llibertat. Estudis recents consideren que la tendència de la femella a menjar-se al mascle tindria lloc sobretot en situacions d’escassetat de recursos (o envers altres fonts d’estrès) en les quals la femella veiés compromesa la viabilitat de la seva descendència.

Després de copular, la femella allibera al medi una ooteca escumosa (càpsula d’ous), la qual pot incloure fins a centenars d’ous. Les ooteques tenen un enorme contingut hídric, de manera que els ous resten protegits davant la sequedat ambiental. Un cop realitzada la posta, aquesta ooteca s’endureix i actua com si fos una coscla. Passat un mes, neixen els juvenils o nimfes que creixen a poc a poc fins a assolir la fase adulta alada (desenvolupament hemimetàbol). Per saber més sobre aquest tipus de desenvolupament, pots llegir el meu article del mes passat: “Per què els insectes realitzen la metamorfosi?”.

Ooteca de una mantis (Foto de John Tann en Flickr, CC).
Ooteca d’una mantis (Foto de John Tann a Flickr, CC).

Diversitat i mimetisme

Els mantodeus consitueixen un grup molt divers d’insectes. A dia d’avui, se n’han registrat fins a 430 gèneres i unes 2300 espècies dins d’un total d’unes 15 famílies. D’aquestes 15 famílies, la que inclou un major número d’espècies i que es troba alhora més estesa arreu del món és Mantidae (dins la qual trobem la famosa Mantis religiosa). Una família molt representativa del Mediterrani és Empusidae, essent la seva major representant l’espècie Empusa pennata (o mantis pal), una mantis exclusiva del Mediterrani occidental; morfològicament parlant és similar a Mantis religiosa, però la seva mida sol ser major.

Ejemplar de Empusa pennata (Foto de Guilles San Martin en Flickr, CC).
Exemplar de Empusa pennata o mantis pal (Foto de Guilles San Martin a Flickr, CC).

Pràcticament tots els mantodeus, independentment de la família a la qual pertanyin, presenten una coloració críptica que els permet passar desapercebuts a la resta d’organismes, ja siguin preses o potencials depredadors. Així doncs, es camuflen tant per caçar com per evitar ésser caçats.

El color verde de Mantis religiosa le permite camuflarse entre las hojas (Fuente:, dominio público).
El color verd de Mantis religiosa li permet camuflar-se entre les fulles (Font:, domini públic).

El grau de similitud respecte alguns elements del medi és a vegades tan gran en algunes espècies degut a què aquestes han modificat la seva morfologia al llarg de l’evolució; d’aquesta manera, l’insecte aconsegueix imitar diferents elements del seu entorn. Aquest és el cas de la mantis orquídia (Hymenopus coronatus, fam. Hymenopodidade), localitzada a les selves de Malàisia, Indonèsia i Sumatra, la forma i coloració de la qual recorda a les de les orquídies, flors sobre les quals roman immòbil durant hores esperant les seves preses.

Mantis orquídea (Hymenopus coronatus) (Foto de Frupus en Flickr, CC).
Mantis orquídia (Hymenopus coronatus) (Foto de Frupus a Flickr, CC).

Un altre cas sorprenent és el de la mantis fantasma (Phyllocrania paradoxa, fam. Hymenopodidae), l’aspecte de la qual recorda al d’unes fulles pansides (elements sobre els que resta quieta, essent molt difícil de localitzar). O el de la mantis Deroplatys truncata (fam. Mantidae), amb forma de fulla.

Mantis fantasma (Phyllocrania paradoxa) (Foto de Steve Smith en Flickr, CC).
Mantis fantasma (Phyllocrania paradoxa) (Foto de Steve Smith a Flickr, CC).
Deroplatys truncata (Foto de Bernard DUPONT a Flickr, CC).

Alhora, moltes espècies disposen d’ales o elements decoratius de colors cridaners que despleguen com a senyals d’alerta així com per aparentar una major mida amb la fi de dissuadir possibles depredadors.

Mantis diabólica (Idolomantis diabolica) en posición defensiva (Fuente:, foto de Igor Siwanowicz).
Mantis diabòlica (Idolomantis diabolica) en posició defensiva (Font:, foto de Igor Siwanowicz).

Curiositats i mites

Des de temps ancestrals, la mantis ha estat objecte de múltiples simbolismes. Des de la literatura, la història fins a la religió, i fins i tot a les arts marcials, les mantis han tingut el seu paper protagonista.

Pose de la "mantis" de kung fu (Fuente:
Postura de la “mantis”, de kung fu (Font:

Una de les primeres referències històriques de la mantis es troba a l’antic diccionari xinés Erya (300ac), on se les descriu com a símbols de coratge i d’intrepidesa. Més tard, nombrosos autors en parlarien també a les seves obres, tant des d’un punt de vista científic, com poètic o filosòfic.

La religió i la mitologia no es quedarien al marge. La mitologia indígena de Sud-àfrica tracta les mantis com a deïtats en les pràctiques i rituals Khoi i San; de fet, el terme per referir-se a les mantis en Afrikáans és Hottentotsgod, que literalment significa “un déu dels Khoi“, fet que es deu sobretot a la postura que adopten les seves potes anteriors. D’altra banda, els grecs les veien com endevins o profetes amb poders sobrenaturals i amb l’habilitat per mostrar el camí cap a casa als viatgers perduts. A Egipte, una deitat menor amb forma de mantis assistia en la funció de guiar els morts.

A dia d’avui, les mantis són uns dels insectes més venuts i criats com a mascotes. A més a més, degut a les seves habilitats per caçar se’ls ha fet servir com a agents en el control biològic de plagues.

La mants europea (Mantis religiosa) ha sido introducida en distintas partes del mundo como agente de control biológico. La república isleña de Dominica lanzó estas estampas en 1988.
La mantis europea (Mantis religiosa) ha estat introduïda a diferents parts del món com a agent de control biològico. La república de Dominica va posar en venta aquestes estampes al 1988.


Imatge de portada extreta de