Les praderies de Posidonia i altres fanerògames marines constitueixen un dels ecosistemes marins més importants de la Terra. Molts s’atreveixen a catalogar-les com a les selves del mar per la seva elevada biodiversitat. És el que veurem aquest article, centrant-nos especialment en les praderies de Posidonia oceanica!
QUÈ SÓN LES FANERÒGAMES MARINES?
Les fanerògames marines són plantes superiors que van colonitzar els ambients costaners marins, estant presents en tots els oceans i mars, excepte l’Antàrtic. S’han trobat unes 66 espècies.
Totes tenen un patró semblant: un rizoma subterrani horitzontal (una tija gruixuda enterrada), a partir del qual neixen les arrels i unes ramificacions verticals de les que surten les fulles.
Al llarg de l’evolució, han anat adquirint les adaptacions necessàries per a viure en un medi amb una elevada concentració de sals. Tenen la capacitat de realitzar la pol·linització sota l’aigua mitjançant flors poc vistoses, a més de reproduir-se asexualment.
Com ja hem comentat, aquí ens centrarem en les praderies de Posidonia oceanica, una espècie endèmica del mar Mediterrani. Té l’estructura típica abans comentada, però entre les seves particularitats hi ha unes fulles de 0,5 cm d’ample per un metre de llarg, agrupades en feixos de 4-8 fulles.
Praderia de Posidonia oceanica (Foto: Manu Sanfélix).
En un únic metre quadrat, poden haver-hi 10.000 fulles. Això fa que les partícules que cauen al fons quedin atrapades i es formi el que es coneix com a “mata”, un substrat molt compactat que es va elevant lentament (10-18 cm/segle) i que actua com a barrera contra l’onatge, el que afavoreix la formació de les platges. Vols saber per què ens estem quedant sense platges?
Sabies que a l’illa de Formentera (Illes Balears) han trobat un exemplar de Posidònia amb més de 100.000 anys d’edat?
LA BIODIVERSITAT EN LES PRADERIES DE POSIDONIA
Les praderies de Posidonia i altres fanerògames marines són ecosistemes amb una elevada biodiversitat. A més dels organismes que hi viuen de forma permanent, altres hi van a reproduir-se, deixar les seves postes o a refugiar-se. Sense anar més lluny, s’hi han arribat a descriure fins a 1.000 espècies diferents.
Tot i l’elevada biodiversitat associada, només unes poques espècies són capaces d’alimentar-se de la planta en qüestió. Alguns exemples són les salpes (Sarpa salpa), la tortuga verda (Chelonia mydas), alguns eriçons com Paracentrotus lividus… tots ells amb bacteris simbionts en l’aparell digestiu per a digerir-la.
Hi ha moltes algues i animals que viuen enganxats a les fulles o en els rizomes, els anomenats epífets. Alguns exemples són l’hidrozou Aglaophenia harpago i el briozou Lichenopora radiata. Però sens dubte, l’animal epífet de la Posidonia més característic és Electra posidoniae. Aquest briozou forma unes tires blanquinoses més o menys estretes sobre de les fulles de la planta.
Hidrozou Aglaophenia harpago sobre Posidonia oceanica (Foto: Peter Jonas).Briozou Lichenopora radiata (Foto: Javier Murcia).Briozou Electra posidoniae (Foto: Jordi Regàs, CIB).
Lògicament, també hi ha fauna que es desplaça per sobre de les fulles. Es tracta d’animals petits que s’alimenten dels epífets, com són els crustacis, els gasteròpodes (caragols i nudibranquis); cucs tipus poliquet, nematode o platelmint i equinoderms. En són exemples el nudibranqui Diaphorodoris papillata i el crustaci Idotea hectica.
Nudibranqui Diaphorodoris papillata (Foto: CIB).Crustaci Idotea hectica (Foto: David Luquet).
Un dels animals més característics de les praderies de Posidonia oceanica és la nacra (Pinna nobilis), el mol·lusc més gran de la Mediterrània, que pot arribar a fer un metre i viu amb part del cos enterrat a la sorra.
Entre els equinoderms, es considera que l’estrella de mar Asterina pancerii és l’única lligada estrictament a les praderies, encara que els eriçons de mar de l’espècie Paracentrotus lividus pot arribar a ser molt abundants.
Altres animals que es passegen lliurement per la praderia són els peixos. El serrà o vaca serrana (Serranus scriba) és dels més comuns; però el més singular és el peix ventosa (Opeatogenys gracilis), de color verd per camuflar-se amb les fulles. Uns altres que també es camuflen la mar de bé són els del gènere Syngnathus, com S. typhle i S. acus.
Com hem vist, les praderies de Posidonia són zones amb una elevada biodiversitat d’espècies animals i vegetals. Així doncs, és la llar de moltes espècies en diferents fases del seu cicle vital.
Però la seva importància va molt més enllà. A causa de la seva forma de creixement mitjançant rizomes subterranis, la Posidonia reté la sorra i, segle rere segle, va formant una barrera natural que serveix de protecció per a la costa, el que permet la formació i dóna estabilitat a platges, dunes i al bosc litoral.
Finalment, es produeix una gran quantitat de matèria orgànica que es dispersa gràcies a les corrents i onatge cap a altres ecosistemes.
Si vols saber tots els valors associats a la Posidonia, pots seguir llegint a Altas de las praderas marinas de España del 2015.
REFERÈNCIES
Ballesteros, E & Llobet, T (2015). Fauna i flora de la mar Mediterrpania. Ed. Brau
Departament de Medi Ambient, Generalitat de Catalunya (2002). Biodiversidad y medio marino. Mediterrània viva. Editorial Anthias SL.
Minguell, J (2008). Flora i fauna del Mediterrani.
Ruiz, JM; Guillén, JE; Ramos Segura, A & Otero MM (Eds) (2015). Altas de las praderas marinas de España. IEO/IEL/UICN. Murcia-Alicante-Málaga. 681 pp.
Tríptic: Las praderas de Posidonia en peligro. Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.
Sabies que al mar Mediterrani hi viuen de forma habitual fins a 8 espècies de cetacis, entre dofins, balenes i zífids; a més d’altres espècies visitants o espontànies, entre les quals destaca l’orca? Aquest article, una nova versió de “Cetacis de la costa catalana“, el primer post publicat en aquest blog, pretén donar un coneixement més ampli dels cetacis que viuen al mar de davant de casa.
INTRODUCCIÓ
Els cetacis es varen originar fa aproximadament 50 milions d’anys en l’antic mar de Tethys, a partir de mamífers terrestres. Aproximadament, hi ha un total de 80 espècies arreu del món, però al Mediterrani se n’hi troben 8 de forma habitual i altres hi són presents en determinades èpoques de l’any o de forma esporàdica.
CETACIS HABITUALS DEL MAR MEDITERRANI
DOFÍ RATLLAT O LLISTAT
El dofí ratllat o llistat (Stenella coeruleoalba) és un cetaci amb una coloració dorsal negra o gris blavosa, amb la part ventral blanca. Els flancs són travessats per una línia negra que comença a l’ull i s’estén fins a la regió anal i una altra que es dirigeix cap a l’aleta pectoral. Els animals del Mediterrani són lleugerament més petits que els seus veïns de l’Atlàntic, de manera que poden assolir una longitud de 2,2 m.
Es poden observar formant grans grups, de fins a centenars d’exemplars. De tota manera, en les observacions que jo mateix he realitzat al Mediterrani, els grups oscil·laven entre els 5 i els 50 exemplars. Es tracta d’animals molt acròbates, doncs solen realitzar salts que poden superar els 7 metres d’alçada.
Són comuns a les dues conques mediterrànies, especialment a mar obert, essent molt abundants al mar de Liguria, al Golf de Lleó, el mar d’Alborán (entre Andalusia i Marroc) i al Balear (entre la Península Ibèrica i les Balears).
Aquesta espècie, és la més abundant del Mediterrani (uns 117.000 exemplars a la conca occidental), tot i que es troba en un estat de conservació vulnerable degut a l’afectació pel morbillivirus, contaminants com els organoclorats (vols saber quin efecte té el mercuri en la seva salut?) i els aparells de pesca.
DOFÍ MULAR
El dofí mular (Tursiops truncatus) potser és dels més coneguts per a la població, doncs és el protagonista de moltes pel·lícules i és el majoritari dels cetacis en captivitat.
El seu cos, que és robust, té una coloració general grisa, més clara als laterals i blanca al ventre. Poden assolir un longitud màxima de 4 metres.
Viu en grups de 2-10 exemplars, que a vegades es poden ajuntar per formar grans grups. Aquests grups solen estar integrats per femelles i cries o bé són de mascles joves. Són animals costaners, i poden trobar-se per totes les costes del Mediterrani.
El seu estat de conservació al Mediterrani és vulnerable. Es creu que el nombre total d’individus d’aquesta població ronda als 10.000 exemplars. Les seves principals amenaces són la competència amb les pesqueries comercials, les captures accidentals i la contaminació de l’aigua.
DOFÍ COMÚ
El dofí comú (Delphinus delphis) es por reconèixer fàcilment per la coloració del seu cos: la regió dorsal és fosca, amb els laterals de color crema o groc, que formen una V a la zona mitjana del cos. Com els llistats, també són dofins petits (entre 2 i 2,5 metres).
Formen grups molt nombrosos, de entre 10 – 200 individus, tot i que se n’han observat de milers, els quals viuen en aigües obertes. La composició dels grups és força desconeguda.
Els agrada posar-se a la part davantera de les embarcacions, tal com mostra aquest vídeo:
Malgrat el seu nom, cada vegada és més difícil observar-los, doncs estan en perill d’extinció al Mediterrani. En els últims 40 anys, les seves poblacions s’han reduït a la meitat. Els motius són varis: manca de preses per la competència amb els pescadors, captures accidentals, pèrdua de la qualitat de l’hàbitat, el soroll marí i altes concentracions de contaminants.
RORQUAL COMÚ
El rorqual comú (Balaenoptera physalus) és la balena més gran del Mediterrani, i la segona del món.
El cap dels rorquals comuns té forma de V i és ample i aplanat. La seva coloració general és gris fosca a la part dorsal i blanca a la ventral, tot i que és asimètrica a nivell de mandíbules: el costat esquerre és de color gris fosc i el dret és blanc. Presenten una aleta dorsal molt baixa al segon terç del cos. Quan es submergeixen, no mostren l’aleta caudal, fet que ens permet distingir un rorqual d’un catxalot. La seva bufada pot arribar als 8 metres d’alçada i és estreta, i tarda varis segons en desaparèixer. Pel que fa a la seva longitud, poden assolir els 24 metres.
Es solen observar a mar obert en solitari o en petits grups, normalment mare i cria. Al Mediterrani, es solen trobar en aigües profundes oceàniques des de les Illes Balears fins al Mar Jònic, essent especialment abundant al Golf de Lleó.
Segons la IUCN, es tracta d’una espècie vulnerable al Mediterrani, tot i que està en perill d’extinció a nivell mundial. La seva població mediterrània inclou uns 5.000 adults. Són víctima de col·lisions amb embarcacions, altes concentracions de DDT, la contaminació acústica causada per les prospeccions sísmiques i captures accidentals en xarxes de pesca.
Potser et sona aquest vídeo d’un rescat que van dur a terme uns joves de Fuerteventura a un exemplar de 15 metres:
CATXALOT
Els catxalots (Physeter macrocephalus) són els cetacis amb dents més grans del planeta i una de les més grans del Mediterrani.
Catxalot (Physeter macrocephalus) (Foto: Gabriel Barathieu, Creative Commons).
Els catxalots no presenten aleta dorsal, sinó que és més aviat una gepa triangular seguida per sis protuberàncies. Una característica molt important és que la bufada és inclinada cap a l’esquerra. El cap, que té forma quadrada, representa 1/3 de la longitud total de l’animal. És de color negre o gris, amb la part inferior de la boca blanca. Per submergir-se, treuen la cura fora de l’aigua. Poden arribar als 20 metres de longitud.
Formen grups socials molt cohesionats formats per femelles i les seves cries, altres grups de mascles joves i els mascles adults són solitaris. El nombre d’individus oscil·la entre els 10 i els 15 animals, tot i que també se’n poden veure de més petits. Es solen observar en aigües oceàniques de tot el Mediterrani.
Es troba en perill d’extinció al Mediterrani degut a que queden atrapades en xarxes de pesca, per les col·lisions amb embarcacions i les molèsties causades pel trànsit marítim. S’estima que hi ha alguns pocs milers d’individus en tota la Mediterrània.
T’has perdut el vídeo d’uns catxalots que “adopten” a un cetaci amb deformacions?
CAP D’OLLA GRIS
El cap d’olla gris (Grampus griseus), conegut també com a dofí de Risso, és un animal que, al néixer, és de color gris. De tota manera, amb l’edat la seva pell queda plena de cicatrius blanques i que no desapareixen. Poden assolir els 4 metres de llarg.
Generalment, viuen en grups de 3 – 50 individus, malgrat en ocasions s’han vist grups de varis milers d’individus. Al Mediterrani, s’hi troba àmpliament distribuït en aigües obertes, essent més abundant a la conca occidental, on prefereix el talús continental i els canyons submarins.
No es coneix l’estat de conservació d’aquesta espècie al Mediterrani, però es veuen afectats per les captures accidentals en aparells de pesca i la contaminació acústica i química.
CAP D’OLLA NEGRE D’ALETA LLARGA
El cap d’olla negre d’aleta llarga (Globicephala melas), o simplement cap d’olla comú, és l’espècie de dofí més gran del Mediterrani, doncs pot assolir els 6 metres. De color general negre, al ventre té una marca blanca en forma d’àncora. Les aletes pectorals mesuren una cinquena part de la longitud del cos.
Cap d’olla negre d’aleta llarga (Globicephala melas) (Foto: Wikiwand).
Viuen en grups de 10 – 60 individus, tot i que poden formar grups de milers d’animals. Els grups estan constituïts per vàries generacions de femelles amb les seves cries. Al Mediterrani, es troba de forma abundant a la conca occidental, especialment a la zona de l’estret de Gibraltar i el mar d’Alborán.
No hi ha dades suficients per avaluar el seu estat de conservació. De tota manera, se sap que està amenaçat per les captures accidentals dels pesquers, les col·lisions amb vaixells i la contaminació acústica i química.
ZÍFID DE CUVIER
Els zífids o balenes amb bec de Cuvier (Ziphius cavirostris) són de color girs fosc o marró, amb el cap més clar. Tenen el cap voluminós, i el morro està poc marcat. Poden mesurar fins a 7 metres de longitud.
Zífid de Cuvier (Ziphius cavirostirs) (Foto: WDC).
Solen viure en grups de 2-7 individus o bé solitàriament, en aigües oceàniques i molt profundes.
És una espècie molt difícil d’observar ja que tenen poca activitat en superfície, motiu que pot explicar que no hi hagi dades suficients per avaluar el seu estat de conservació. De tota manera, se sap que són especialment sensibles a la contaminació acústica, ja siguin operacions militars o prospeccions sísmiques. A més, la ingestió de plàstic i les captures accidentals també els posen en perill.
ORQUES AL MEDITERRANI?
Les orques (Orcinus orca) són un dels cetacis més fascinants. Viuen tant en aigües polars com en tropicals, des de la costa fins a mar obert.
Al Mediterrani, però, es consideren residents només a l’Estret de Gibraltar, amb una població d’uns 32 individus. La seva presència a l’Estret, es creu que està lligada a la presència de la tonyina vermella, de la qual s’alimenten. Us deixo un vídeo de la BBC sobre la interacció entre pesca i tonyina a l’Estret (en aquest cas, tonyina comuna):
Val a dir, però, que a principis d’any es van veure dos individus que van arribar fins a les costes de l’Ametlla de Mar, tal com van anunciar des de la Xarxa d’observacions i rescat d’animals marins de la Generalitat de Catalunya:
7.1.2016 Orcinus orca 2+ ind L’Ametlla de Mar, Baix Ebre (Àlex Sancho et al). No vistes el 8.1.2016.
No es coneix el seu estat de conservació, però la mort directa en mans dels pescadors, la reducció de les seves preses, les molèsties i la degradació de l’hàbitat estan entre les causes de la seva reducció.
IUCN (2012). Marine Mammals and Sea Turtles of the Mediterranean and Black Seas. Gland, Switzerland and Malaga, Spain: IUCN
Kinze, CC (2002). Mamíferos marinos del Atlántico y del Mediterráneo. Ed. Omega
Lleonart, J (2012). Els mamífers marins i els seus noms. Terminàlia, 5, 7-25
Notarbartolo di Sciara G. (compilers and editors) (2006). The status and distribution of cetaceans in the Black Sea and Mediterranean Sea. IUCN Centre for Mediterranean Cooperation, Malaga, Spain.
El mar Mediterrani és un “mar enmig de terra” (Mare Medi Terraneum, en llatí). Saps quantes espècies viuen en aquest petit mar? Saps quina és la profunditat mitjana i màxima? Aquestes i més preguntes són contestades en aquest article i et mostrarà la magnificència d’aquest mar.
QUANTES ESPÈCIES VIUEN AL MAR MEDITERRANI?
S’han registrat unes 17.000 espècies al mar Mediterrani. Pensaves que eren més o menys? D’aquestes, un 26% són microbis (microorganismes) marins, però podrien ser-ne més si tenim en compte que la informació disponible és molt limitada. Si considerem només als animals, la majoria són crustacis (13,2%) i mol·luscs (12,4%), mentre que els vertebrats representen una petita part (4,1%). Les plantes representen només un 5% del total d’espècies. Convé destacar que hi ha unes 1.200 espècies d’algues, però els autors les han distribuït entre els microbis i el grup de les plantes, tot i que no són plantes pròpiament dites.
Percentatge d’espècies en cada grup (Foto: Marc Arenas Camps).
Aquestes 17.000 espècies representen un 6,4% del total d’espècies. És molt o poc? Doncs si considerem que la Mediterrània és només un 0,82% de la superfície i un 0,32% del volum dels oceans mundials, treu les conclusions tu mateix/a. Això vol dir que menys d’un 1% de la superfície dels oceans té més del 6% de les espècies marines!
A més, el 20% de les espècies són endèmiques. Això significa que el 20% de les espècies del Mediterrani només es poden trobar al Mediterrani. Alguns exemples són la famosa planta marina Posidonia oceanica, l’emblemàtica foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus) i l’alga Rissoella verruculosa.
Posidonia oceanica és una espècie molt important del Mediterrani ja que constitueix ecosistemes per si mateixa (Foto: For Divers).
Per totes aquestes raons, el mar Mediterrani és considerat un punt calent de biodiversitat, explicat per raons paleogeogràfiques i ecològiques. Des del punt de vista paleogeogràfic, la seva alta riquesa en espècies es deu a la seva llarga història evolutiva i a l’entrada d’espècies de l’oceà Atlàntic. A més, des del punt de vista ecològic, s’explica per la varietat de situacions climàtiques i hidrològiques actuals, el que permet la presència d’espècies temperades i subtropicals.
En aquests números, cal afegir altres 600 espècies de metazous més. Qui són? La biodiversitat mediterrània està influenciada per la introducció de 600 espècies noves, el que representa un 3,3% del total d’espècies. De fet, aquest nombre està contínuament creixent. Els mol·luscs (33%), els artròpodes (18%) i els cordats (17%) són els grups amb més espècies exòtiques. Un exemple ben conegut és el peix globus, el qual és tòxic.
EL MAR MEDITERRANI ÉS UN MAR PROFUND?
El mar Mediterrani és el mar tancat més profund de la Terra. Té una profunditat mitjana de 1.460 m i la màxima és de 5.267 m. La part més profunda es troba a la fossa de Matapan, a Grècia. Podem comparar la profunditat mitjana i màxima amb altres mars tancats per donar algunes evidències: mar Bàltic (55 i 421 m respectivament), mar del Nord (94 i 660 m), mar Negre (1.240 i 2.245 m) i mar Roig (491 i 3.040 m).
Què passa quan el comparem amb els oceans de la Terra? Personalment, no considero que es quedi enrere, però mirem els números (profunditat mitjana i màxima): oceà Pacífic (4.001 i 11.034 m), oceà Atlàntic (3.605 i 8.605 m), oceà Índic (3.854 i 7.455 m), oceà Austral (4.500 i 7.235 m) i oceà Àrtic (1.430 i 5.625 m).
SABIES QUE EL MAR MEDITERRANI ES VA QUEDAR QUASI SEC?
Fa aproximadament uns 6 milions d’anys, cap a finals del Miocè, el mar Mediterrani va quedar aïllat de la resta d’oceans del món. A causa de tenir un balanç d’aigua negatiu, el que significa que l’evaporació és més alta que l’entrada d’aigua, va quedar gairebé sec i, probablement, va quedar transformat en un conjunt de llacs evaporítics durant la crisi salina de l’etapa Messiniense.
Geografia mediterrània durant la crisi de salinitat del Messiniense (Foto: Paubahi, Creative Commons).
Probablement, el paisatge durant aquest període de crisi s’hauria assemblat a l’actual mar Mort. Aquesta crisi podria haver causat l’extinció de la fauna profunda, però algunes espècies de les aigües superficials haurien sobreviscut.
Probablement, el paisatge durant la crisi de salinitat s’hauria assemblat a l’actual mar Mort (Foto: AtlasTours.Net).
L’OCEÀ OBERT REPRESENTA EL 80% DEL TOTAL DE LES AIGUES MEDITERRÀNIES
Les plataformes continentals de la Mediterrània són estretes i estan travessades per canyons submarins, de manera que l’oceà obert representa una àrea important. De fet, el 80% del total de les aigües de la Mediterrània són aigües obertes i es poden classificar com a oceà profund. Una característica inusual és l’alta homotermia des dels 300-500 metres fins al fons marí (hi ha una temperatura homogènia de 12,8 – 13,5ºC a la conca occidental i de 13,5 – 15,5ºC a l’oriental).
REFERÈNCIES
Ballesteros E & Llobet T (2015). Fauna i flora de la mar Mediterrània. Ed. Brau
Bianchi CN & Morri C (2000). Marine Biodiversity of the Mediterranean Sea: Situation, Problems and Prospects for Future Research. Marine Pollution Bulletin. Vol. 40, No. 5, pp. 367-376
Coll M, Piroddi C, Steenbeek J, Kaschner K, Ben Rais Lasram F, et al. (2010) The Biodiversity of the Mediterranean Sea: Estimates, Patterns, and Threats. PLoS ONE 5(8): e11842. doi:10.1371/journal.pone.0011842
Hofrichter R (2004). El mar Mediterráneo. Fauna, Flora y Ecología: Guía sistemática y de identificación. Ed. Omega
Hofrichter R (2004). El mar Mediterráneo. Fauna, Flora y Ecología: Parte general. Ed. Omega
Hutchinson S & Hawkins LE (2005). Océanos. Biblioteca virtual. Scyla Editores
Des de fa un temps, els diaris van comentant i alertant de l’arribada de peixos globus al Mediterrani. Aquest article pretén descriure a aquests animals tan famosos i explicar quin perill suposen per a les persones.
COM ÉS EL PEIX GLOBUS DEL MEDITERRANI?
Els peixos globus són un grup present al Mediterrani de forma no natural, el que significa que es tracta d’una espècie exòtica. En concret, l’espècie que ha entrat al Mediterrani és Lagocephalus sceleratus. Va accedir-hi a través del Canal de Suez i es va establir ràpidament al Mediterrani Oriental, tot i que hi ha noticies de que ja ha arribat al mar Adriàtic (a l’est d’Itàlia). En aquest article publicat a Mediterranean Marine Science pots trobar un mapa amb les localitzacions concretes (no el podem publicar aquí per drets d’autor). És originari de les aigües tropicals del Pacífic i Índic, incloent el Mar Roig, on viu en fons fangosos i arenosos prop d’esculls de corall entre els 10 i 180 m de profunditat. S’alimenten d’una gran varietat d’animals i plantes gràcies a que poden obrir moltes preses amb el seu potent bec.
Es pot identificar per la seva coloració verd oliva clar amb taques fosques, una franja lateral platejada i el ventre blanc. Es pot diferenciar d’altres espècies de coloració semblant per la presència d’una cua simètrica. Totes les espines de les aletes, a més, són toves. No té escates al cos, però sí presenta unes petites espines al ventre i al dors. Presenta dues dents grans a cada mandíbula, les quals formen una mena de bec. Quan se senten en perill, absorbeixen aigua en una càmera lateral de l’estómac per tal d’inflar-se i, així, no cabre a la boca dels seus enemics. Els animals més grans poden arribar a mesurar més d’un metre de longitud, tot i que la mitjana és d’uns 40 cm.
Com qualsevol altre peix amb unes mandíbules potents i que sigui prou gran, el peix globus pot realitzar mossegades que deixen una ferida profunda. Algunes espècies de peix globus poden ser especialment agressives. Val a dir que la majoria d’accidents es produeixen al manipular animals vius.
Tot i així, la seva carn és verinosa i, de fet, ha causat alguna mort humana degut a la presència de la toxina tetrodotoxina, la qual és 1.200 vegades més tòxica que el cianur. Aquesta toxina té la capacitat de paralitzar els músculs, de manera que atura la respiració i causa la mort per asfixia. Es coneix que amb 0,009 mg per cada kg de pes corporal ja és mortal. Per posar un exemple, una persona de 70 kg que ingerís 0,63 mg de la toxina podria morir (sí, en mg!). El més curiós és que la toxina no la produeixen ells mateixos sinó els bacteris que ingereixen a través de l’alimentació.
Nader M., Indary S., Boustany L., 2012. FAO EastMed The Puffer Fish Lagocephalus sceleratus (Gmelin, 1789) in the Eastern Mediterranean. GCP/INT/041/EC – GRE – ITA/TD-10
Un equip d’investigadors de diferents organitzacions italianes ha publicat al maig del 2015 les seves troballes sobre la resposta al tràfic marítim durant l’estiu dels cetacis que viuen a alta mar del Mediterrani occidental. Aquest article és un resum d’aquest estudi.
INTRODUCCIÓ
Actualment, els cetacis fan front a diverses amenaces, com la pèrdua dels seu hàbitat, la reducció dels recursos, la interacció amb les pesqueries i la contaminació química i acústica, entre altres. En el cas del transport en vaixells, pot produir canvis a llarg termini en la seva distribució, canvis a curt termini en el seu comportament o ferides físiques directes (per exemple col·lisions).
El mar Mediterrani és una de les zones amb més transport marítim. A més, el transport en vaixell està creixent a la vegada que creix la preocupació del seu impacte en la fauna. A més, hem de tenir en compte que els mesos d’estiu són els més transport presenten, especialment degut a l’increment dels vaixells de creuers i els ferris de passatgers.
L’objectiu d’aquest estudi va ser determinar si la intensitat del trànsit a alta mar era estadísticament diferent entre la presència i absència d’albiraments de cetacis.
ÀREA D’ESTUDI I RECOLLIDA DE DADES
Com que la majoria de les espècies de cetacis del Mediterrani són pelàgics i hi ha una mancança d’informació en aquestes àrees, la investigació ha estat realitzada al llarg de sis transsectes en rutes a vaixell que connecten Itàlia, França i Espanya en alta mar (situats a la conca Liguria-Provençal, el mar Tirrè nord i central i els mars de Sardenya i Balear).
Els transsectes es varen realitzar del juny al setembre entre els anys 2009 i 2013 utilitzant ferris com a plataformes d’observació. Durant aquest període, es van recórrer més de 95.000 km i es va enregistrar la presència de vuit espècies de cetacis.
Curs introductari online en cetacis. Ahora, amb un 40% de descompte. Fins al 30 de juny. Més informació aquí. Per accedir al descompte, fes clic a la imatge.
CETACIS I TRANSPORT MARÍTIM
En les localitzacions on es van albirar cetacis, el nombre d’embarcacions era un 20% inferior al nombre de vaixells en absència d’albiraments.En el cas de les tres espècies més albirades; el rorqual comú (Balaenoptera physalus), el dofí llistat (Stenella coeruleoalba) i el catxalot (Physeter macrocephalus); aquest diferència era, respectivament, del 18%, 20% i 2%. Referent a les altres espècies, en el cas del zífid de Cuvier (Ziphius cavirostris) la diferència era del 29% i en el cap d’olla gris (Grampus griseus) era del 43%. En el cas del dofí mular (Tursiops truncatus) la diferència va ser insignificant. Finalment, pel dofí comú (Delphinus delphis) i pel cap d’olla negre d’aleta llarga (Globicephala melas) no es pot concloure res.
Tot i així, malgrat el nombre de vaixells enregistrats durant els albiraments de cetacis era inferior en totes les àrees, el percentatge de diferència oscil·lava de el 11 al 49% entre les àrees.
Per tant, a alta mar durant l’estiu, on els cetacis van ser albirats, hi havia una abundància significativament inferior de vaixells. Algunes explicacions poden ser: els animals poden tendir a evitar les zones més impactades amb petits desplaçaments buscant àrees amb menys vaixells, poden canviar la seva distribució per ocupar les àrees amb menys tràfic o poden augmentar les immersions on té lloc el trànsit més intens. Per tant, hi ha diferents factors que afecten aquest percentatge de diferència , com les necessitats ecològiques específiques i les condicions mediambientals locals.
En el cas dels rorquals comuns, on el trànsit marítim era intens, la presència de rorquals era generalment inferior, amb l’excepció de la part central del mar de Liguria. L’explicació podria ser que aquesta regió és ecològicament favorable a l’estiu ja que és una zona d’alimentació de l’espècie i aquests animals hi són presents per alimentar-se. Així, es produeix una coexistència entre els vaixells i els rorquals.
Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto de Circe)
Un altre exemple és el dofí llistat. Degut a la seva alta mobilitat, aquest dofí pot evitar la presència d’embarcacions i això podria ser la raó per la qual hi ha una resposta negativa entre aquesta espècie i la presència dels vaixells.
Dofí llistat (Stenella coeruleoalba) (Foto de Marc Arenas Camps)
Pel que fa al catxalot i al zífid de Cuvier, no hi havia diferències en ambdós casos en aigües del mar de Liguria i la raó és possiblement que el catxalot i el zífid de Cuvier tenen les seves zones d’alimentació en aquesta conca i, a més, el talús continental i els canyons submarins estan localitzats en àrees concretes. No obstant, s’observen diferències en altres àrees.
Catxalot (Physeter macrocephalus) (Foto: Gabriel Barathieu, Creative Commons).Zifid de Cuvier (Ziphius cavirostris) (Foto: Todd Pusser, Arkive).
Finalment, el dofí mular no mostrava cap resposta al tràfic marítim. Probablement, com que és una espècie costanera, està més acostumat a compartir el seu hàbitat amb les embarcacions.
El passat divendres 5 de setembre vaig realitzar la meva sisena col·laboració a l’Estudi i seguiment de fauna marina del mar catalano-balear (Mediterrani Nord-Occidental), organitzat per Biodiversitat Marina i patrocinat per Baleària. L’equip, en aquesta ocasió, va estar format per l’Àlex, la Beatriz, la Marta i jo mateix. L’estudi es va iniciar a les 14:30 des del pont de comandament del buc Abel Matutes, en la ruta Palma de Mallorca – Barcelona, i es va finalitzar a les 18:19.
Pel que fa a les condicions meteorològiques del dia convé destacar que l’estat del mar va ser excel·lent, el vent va prendre ratxes entre 16 i 24 nusos (29 – 44 km/h aprox.); la visibilitat va ser molt bona (visibilitat de més de 9 km de distància) i la nuvolositat va prendre un valor entorn el 10-30% de cobertura.
Pel que fa als albiraments, malgrat que les excel·lents condicions de la mar auguraven un dia també excel·lent, van estar d’allò més escassos. Pel que fa als cetacis, varem observar unes aletes molt llunyanes d’alguna espècie de dofí que no varem poder determinar i un grup de 6-15 individus dofins llistats (Stenella coeruleoalba). Entre els ocells, varem veure unes 2 baldrigues cendroses (Calonectris diomedea), 2 gavians argentats (Larus michahelis) i 3 baldriga mediterrànies (Puffinus yelkowan). A més de tot això, varem tenir la oportunitat d’observar vàries espècies de peixos: 1 peix volador (Família Exocoetidae), 3 peixos lluna (Mola mola) i 1 tonyina (Thunnus).
La primera fotografia va ser presa per la Marta Riera i la resta per la Beatriz Marin. Totes corresponen a dofins llistats.
Aquí teniu la segona part i última en que tracto el tema del mercuri en els dofins llistats del Mediterrani. Si en la primera part varem parlar sobre l’origen i els nivells del mercuri, en aquesta ocasió està centrat en els efectes i la seva detoxificació. Espero que sigui del vostre interès!
ORIGEN I NIVELLS DE MERCURI EN DOFINS LLISTATS DEL MEDITERRANI (RESUM)
El mercuri del Mediterrani té un origen principalment natural, degut als depòsits naturals de cinabri (HgS) que hi ha al llarg de la conca del Mediterrani, especialment a Itàlia. És per aquest motiu que els dofins del Mediterrani tenen uns dels nivells més elevats al món, tenint la màxima concentració al fetge, seguit del del pulmó, el ronyó i els músculs.
EFECTES DEL MERCURI EN ELS DOFINS
El mercuri presenta múltiples formes intercanviables a la biosfera, però la bioacumulació al llarg de la xarxa tròfica es produeix gràcies al metilmercuri (MeHg), una forma orgànica amb una alta afinitat pels lípids. Les formes inorgàniques són menys tòxiques que les orgàniques. Així doncs, la concentració de metilmercuri, més que la concentració total de mercuri, és el millor indicador dels possibles efectes tòxics. De tota manera, el metilmercuri representa menys del 10% del mercuri total del fetge en adults (Cardellicchio et al. 2000, Krishna et al. 2003), tot i que en els animals que s’alleten representa aproximadament un 50% (Cardellicchio et al. 2002b) i en joves és entre el 13-35% (Cardellicchio et al. 2002b).
Tot i que no es pot relacionar directament la mort dels dofins trobats a les costes del Mediterrani amb el mercuri, és raonable pensar que aquest, en sinèrgia amb altres contaminants, podria causar trastorns en la fisiologia dels animals (Cardellicchio et al. 2002a). A grans trets, el mercuri causa desordres seriosos en teixits com el fetge, el ronyó i el cervell (Augier et al. 1993)
Els danys primaris causats pel mercuri es produeixen al sistema nerviós central, incloent dèficits motors i sensitius i deficiència comportamental.
S’ha observat que el límit de tolerància de mercuri al fetge de mamífers és de 100 – 400 μg/g en pes humit (Frodello et al. 2000, Cardellicchio et al 2000, Cardellicchio et al. 2002b). En dofins mulars (Tursiops truncatus) de l’Atlàntic s’han associat anormalitats del fetge amb l’acumulació crònica de mercuri (Krishna et al. 2003). En concret, s’ha observat l’acumulació de lipofucsina (pigment marró) en les àrees portals del fetge, derivat del dany en cèl·lules causat per la inhibició que causa el metall dels enzims digestius lisosòmics, el que hauria reduït la degradació de proteïnes i, així, causant l’acumulació del pigment i la mort de les cèl·lules. Si això fos cert també pels dofins llistats, les poblacions mediterrànies d’aquesta espècie estan en greu risc.
També s’observen anorèxia, letargia, trastorns reproductors i alteracions i mort de fetus. A la vegada, el mercuri produeix una disminució de les defenses, facilitant l’aparició de malalties infeccioses i pneumònia.
DETOXIFICACIÓ DEL MERCURI
Malgrat els elevats valors trobats en dofí llistat, els animals no presenten signes evidents d’intoxicació per mercuri. Com que els dofins tenen molt poca capacitat per eliminar el mercuri, han desenvolupat diversos mecanismes de detoxificació d’aquest metall, de manera que es generen formes menys tòxiques que les originals (André et al. 1990, Leonzio et al. 1992, Augier et al. 1993, Monaci et al. 1998, Cardellicchio et al. 2000, Cardellicchio et al. 2002b, Krishna et al. 2003, Roditi-Elasar et al. 2003, Pompe-Gotal et al. 2009).
La detoxificació de mercuri la realitza principalment el fetge (detoxificació i emmagatzematge) i el ronyó (eliminació), tot i que el pulmó podria tenir algun paper també en la detoxificació (Augier et al. 1993).
La vida mitjana d’eliminació del metilmercuri en dofins llistats és de 1000 dies (Itano i Kawai 1981). S’han identificat dos mecanismes de detoxificació de metilmercuri principals: l’associació a seleni i a metal·lotioneïnes (Augier et al. 1993).
Associació a seleni
S’ha identificat l’efecte antagònic que tenen el mercuri i el seleni al llarg de tot el regne animal, incloent els dofins (Leonzio et al. 1992, Monaci et al. 1998, Frodello et al. 2000, Cardellicchio et al. 2000, Cardellicchio et al. 2002b, Krishna et al. 2003, Roditi-Elasar et al. 2003, Pompe-Gotal et al. 2009).
S’han observat grànuls esfèrics i poligonals de seleniür de mercuri (HgSe) (també anomenat tiemannita) a nivell intracel·lular, situats sobretot als macròfags del fetge, les cèl·lules de Kupfer i els túbuls proximals del ronyó, però també al sistema respiratori, als pulmons i als nodes limfàtics hilars en dofins llistats (Cardellicchio et al. 2002b, Krishna et al. 2003). El mercuri ingerit amb l’aliment, es transporta fins al fetge a través de les venes portals, on es converteix en seleniür de mercuri i s’hi acumula (Krishna et al. 2003), el que explica els elevats nivells de mercuri total del fetge dels dofins llistats del Mediterrani.
Palmisano et al. (1995) han proposat dues fases en el mecanisme de desmetilació i acumulació: a nivells baixos de mercuri el metall es reté sobretot en la forma metilada, mentre que a nivells alts (probablement per sobre del llindar de 100 μg/g en pes fresc de mercuri total) té lloc la desmetilació. De fet, la relació molar Hg:Se al fetge de dofins llistats és aproximadament 1 un cop superat aquest nivell llindar (Krishna et al. 2003), mentre que pren valors inferiors a 1 en la resta de teixits com el múscul (Leonzio et al. 1992).
Sembla ser que l’acció protectora del seleni contra el mercuri disminueix en la part final de la vida dels dofins (Leonzio et al. 1992).
Associació a metal·lotioneïnes
La detoxificació del mercuri en dofins també es realitza per la complexació a metal·lotioneïnes (MT), proteïnes riques en cisteïna capaces d’unir-se a metalls pesants a través dels grups tiol dels seus residus de cisteïna (André et al. 1990, Caurant et al. 1996; Cardellicchio et al. 2002b). Tot i que no és el mecanisme principal de detoxificació, s’observa un màxim d’un 10% del mercuri intracel·lular dels hepatòcits associat a aquestes proteïnes en rates (Gerson i Shaikh 1982).
CONCLUSIONS
La concentració de mercuri varia substancialment segons el teixit i òrgan que es té en consideració, però segueix el següent patró general: fetge >> pulmó > ronyó > múscul. A la pell, meló, blubber i cervell, pren valors insignificants.
Els nivells del Mediterrani són més alts que a l’Atlàntic i Pacífic i pren els valors màxims a la costa francesa, al mar de Liguria i al mar Tirrè.
La concentració de mercuri està correlacionada amb l’edat i la longitud, però no amb el sexe.
Malgrat els nivells de mercuri dels dofins llistats del Mediterrani són molt elevats, no presenten efectes tòxics gràcies a la detoxificació del metall amb seleni i metal·lotioneïnes.
REFERÈNCIES
Andre J, Boudou A, Ribeyre F i Bernhard M (1990). Comparative study of mercury accumulation in dolphins (Stenella coeruleoalba) from French Atlantic and Mediterranean coasts. The Science of the Total Environment 104:191-209
Augier H, Park WK i Ronneau C (1993). Mercury Contamination of the Striped Dolphin Stenella coeruleoalba Meyen from the French Mediterranean Coast. Marine Pollution Bulletin 26:306-311
Cardellicchio N, Decataldo A, Di Leo A i Giandomenico S (2002a). Trace elements in organs and tissues of striped dolphins (Stenella coeruleoalba) from the Mediterranean sea (Southern Italy). Chemosphere 49:85-90
Cardellicchio N, Decataldo A, Di Leo A i Misino A (2002b). Accumulation and tissue distribution of mercury and selenium in striped dolphins (Stenella coeruleoalba) from the Mediterranean Sea (southern Italy). Environmental Pollution 116:265-271
Cardellicchio N, Giandomenico S, Ragone P i Di Leo A (2000).Tissue distribution of metals in striped dolphin (Stenella coeruleoalba) from the Apulian coast, Southern Italy. Marine Environmental Research 49:55-66
Frodello JP, Roméo M i Viale D (2000). Distribution of mercury in the organs and tissues of five toothed whale species of the Mediterranean. Environmental Pollution 108:447-452
Gerson JR i Shaikh ZA (1982). Uptake and binding of cadmium and mercury to metallothionein in rat hepatocyto primary cultures. Biochemistry Journal 208:465-472
Itano K i Kawai S (1981). Changes of mercury contents and biological half-life of mercury in the striped dolphin. In: Fujiyama H (Ed.) Studies on the Levels of Oganochlorine Compounds and Heavy Metals in Marine Organisms. University of Ryukyus, 49-73
Krishna D, Virginie D, Stéphane P i Jean-Marie B (2003). Heavy metals in marine mammals. In: Vos JV, Bossart GD, Fournier M i O’Shea T (Eds.) Toxicology of Marine Mammals. Taylor and Francis Publishers, Washington DC, 135-167
Leonzio C, Focardi S i Fossi C (1992). Heavy metals and selenium in stranded dolphins of the Northern Tyrrhenian (NW Mediterranean). The Science of the Total Environment 119:77-84
Monaci F, Borrl A, Leonzio C, Marsili L i Calzada N (1998). Trace elements in striped dolphin (Stenella coeruleoalba) from the western Mediterranean. Envirnmental Pollution 99:61-68
Palmisano F, Cardellicchio N i Zambonin PG (1995). Speciation of mercury in dolphin liver: a two-stage mechanism for the demethylation accumulation process and role of selenium. Marine Environment Research 40(2):109-121
Pompe-Gotal J, Srebocan E, Gomercic H i Prevendar Crnic A (2009). Mercury concentrations in the tissues of bottlenose dolphins (Tursiops truncatus) and striped dolphins (Stenella coeruleoalba) stranded on the Croatian Adriatic coas. Veterinarni Medicina, 54(12):598-604
Roditi-Elasar M, Kerem D, Hornung H, Kress N, Shoham-Frider E, Goffman O i Spanier E (2003). Heavy metal levels in bottlenose and striped dolphins off the Mediterranean coast of Israel. Marine Pollution Bulletin 46: 504-512
Després de setmanes sense poder escriure una entrada elaborada sobre un tema de cetacis, us deixo aquí una entrada força extensa sobre el mercuri en els dofins llistats que viuen al Mediterrani. En concret, tracta sobre l’origen i els nivells de mercuri en aquesta espècie. En una segona entrada es parlarà sobre l’efecte tòxic i la detoxificació d’aquest metall en els dofins llistats. Espero que sigui del vostre interès.
INTRODUCCIÓ
El dofí llistat o ratllat (Stenella coeruleoalba) és un delfínid pelàgic petit comú en aigües temperades i tropicals d’arreu del món. La longitud mitjana dels individus del Pacífic oest és de 2,4 m en mascles i de 2,2 m en femelles (Archer i Perrin, 1999), tot i que els espècimens del Mediterrani mesuren un 10% menys que aquests (Andre et al. 1991). La seva dieta es composa principalment de peixos i calamars pelàgics i bentopelàgics (Archer 2009).
El seu rang de distribució és ampli (Archer 2009): es troba al Pacífic Nord i Tropical; a l’Atlàntic, del nord d’Amèrica del Sud fins a Amèrica del Nord i a l’Atlàntic Nord est en aigües del Regne Unit; a l’Índic; i al Mar Mediterrani, on és l’espècie més abundant. La figura següent mostra el seu rang de distribució al Mediterrani.
El seu estat de conservació a nivell global és de preocupació menor, però al Mediterrani és vulnerable degut a la interacció accidental o no amb la pesca (de palangre principalment, Aguilar 2000), la contaminació i al canvi climàtic (Otero i Conigliaro 2012).
ORIGEN DEL MERCURI DEL MEDITERRANI
La font principal de les elevades concentracions de mercuri observades als organismes del Mediterrani són dipòsits naturals de mercuri d’origen volcànic en moltes regions de la seva conca, en forma de cinabri (HgS) (André et al. 1991, Augier et al. 1993, Cardellicchio et al. 2000, Cardellichio et al. 2002b). A més, l’ús del mercuri en activitats industrials podria contribuir a augmentar els nivells de mercuri al mar (Cardellicchio et al. 2002b), tot i que el seu efecte en dofins llistats no sembla que pugui ser important pel fet de ser una espècie pelàgica i rarament els trobem prop de la costa (a 10 km de la font, el mercuri torna a nivells de fons, Andre et al. 1991).
NIVELLS DE MERCURI EN DOFINS LLISTATS DEL MEDITERRANI
Distribució en els diferents teixits
La Taula 1 següent mostra la concentració mitjana, la desviació i/o el rang de mercuri total (μg/g pes sec) al fetge, ronyó i múscul de dofins llistats de vàries localitats del Mediterrani. S’han seleccionat aquests tres òrgans per fer la comparativa perquè són els que més s’estudien en la bibliografia. De tota manera, s’ha de tenir en compte que la comparació de resultats de diferents estudis s’ha de fer en compte ja que hi ha múltiples fonts de variació com la condició, l’edat i el sexe els individus, però també amb els mètodes de presa de mostres i de mesura. Malgrat en aquesta taula només hi consten 3 òrgans, l’anàlisi següent s’ha centrat en tots els òrgans que han estudiat els diferents autors mencionats.
Fetge
Ronyó
Múscul
Mitjana
SD (rang)
Mitjana
SD (rang)
Mitjana
SD (rang)
França(Andre et al. 1991)
1472
131(4,4-392)
104
153(6,3-806)
63
131(4,5-365)
França(Augier et al. 1993)
481
587(68-2271)
62
88(14-341
37
40(7,4-155)
Costa d’Apulia (Itàlia)(Cardellicchio et al. 2002b)
851
128(703-975)
46
9,7(34-59)
49
11(37-65)
Còrcega(Frodello et al. 2000)
460
58
49
4
21
2
Tirrè Nord(Leonzio et al. 1992)
324
(13-4400)
65
(5,8-204)
37
(6,5-168)
Itàlia Oest(Monaci et al. 1998)
593
1120
44
72
53
65
Espanya(Monaci et al. 1998)
1043
835
63
100
28
73
Israel(Roditi-Elasar et al. 2003)
603
900(6,3-2475)
45
50(8,6-122)
40
32(2,0-95)
Taula 1. Concentració de mercuri total (en μg/g pes sec) al fetge, ronyó i múscul de dofins llistats (Stenella coeruleoalba) de vàries localitats del Mediterrani
Tal com es desprèn de la Taula 1, els nivells de mercuri en dofins llistats del Mediterrani són molt elevats, trobant-se la màxima concentració de mercuri al fetge (Andre et al. 1991, Augier et al. 1993, Cardellicchio et al. 2002b, Frodello et al. 2000, Leonzio et al. 1992, Monaci et al. 1998, Pompe-Gotal et al. 2009, Roditi-Elasar et al. 2003). En altres mamífers marins, el fetge també és l’òrgan més contaminat (André et al. 1991, Augier et al. 1993). El segon i tercer òrgans amb una concentració més elevada són el ronyó i el múscul respectivament. En els casos en que s’ha estudiat la concentració de mercuri total al pulmó (Augier et al. 1992, Cardellicchio et al. 2002b, Frodello et al. 2000), aquest s’ha situat com a segon òrgan amb la concentració més alta. D’aquesta manera, es pot deduir el següent ordre en quant a la concentració de mercuri total en dofí llistat pels quatre òrgans: fetge >> pulmó > ronyó > múscul. S’han trobat nivells insignificatius de mercuri a la pell, al meló, al blubber i al cervell (Andre et al. 1991, Augier et al. 1993, Leonzio et al. 1992, Cardellicchio et al. 2002b, Frodello et al. 2000).
Aquest patró en les concentracions de mercuri es pot explicar per les vies d’entrada i eliminació del metall en dofins. L’elevada concentració al fetge dels dofins llistats del Mediterrani es deu a que, un cop ingerit el mercuri a través de l’aliment (que és la via d’entrada principal a l’organisme, Augier et al. 1993) o per la ingesta d’aigua (Augier et al. 1993, Frodello et al. 2000), es transporta fins al fetge i allà es detoxifica i s’hi acumula (Frodello et al. 2000, Krishna et al. 2003). L’elevada concentració als pulmons es pot explicar per la seva inhalació de l’atmosfera (Cardellicchio et al. 2002b). El ronyó, que emmagatzema una fracció important del metall, està involucrat en la seva eliminació, el que explica trobar valors intermedis. Finalment, la concentració al múscul s’explica pel fet de ser un teixit on s’hi emmagatzema, però al representar un volum tant gran, la seva presència queda diluïda, el que explica que sigui, entre els òrgans amb una concentració alta, el que té els nivells més baixos (André et al. 1991, Frodello et al. 2000).
Efecte de la localització geogràfica
Els dofins llistats del mediterrani presenten nivells de mercuri més elevats que els de l’Atlàntic i Pacífic (André et al. 1991, Leonzio et al. 1992, Augier et al. 1993, Monaci et al. 1998, Frodello et al. 2000, Cardellicchio et al. 2002b, Krishna et al. 2003, Roditi-Elasar et al. 2003, Pompe-Gotal et al. 2009). Tot i que les concentracions de mercuri trobades en dofí llistat al llarg del Mediterrani prenen valors similars, els nivells de mercuri més elevats es produeixen a la costa francesa, al mar de Liguria i al mar Tirrè, seguit per la costa adriàtica de Croàcia (Andre et al. 1991, Augier et al. 1993, Cardellicchio et al. 2000, Cardellicchio et al. 2002b, Pompe-Gotal et al. 2009). L’explicació més plausible és la proximitat als dipòsits de cinabri d’Itàlia central (Monaci et al. 1998, Cardellicchio et al. 2000, Cardellicchio et al. 2002b).
Efecte de l’edat i el sexe
El mercuri tendeix a acumular-se amb l’edat en organismes marins (André et al. 1991, Monaci et al. 1998, Roditi-Elasar et al. 2003), de manera que la seva taxa de creixement influencia el patró d’acumulació en les espècies, el que significa que també augmenta amb la longitud. El patró d’increment amb la longitud es pot explicar molt bé al múscul (Buffoni et al. 1982, Bernhard 1985): en els joves, com que creixen molt ràpid (d’1 m a 1,5 m en 6 mesos) la concentració augmenta poc per un efecte dilució; quan el creixement decreix, la concentració augmenta i quan s’atura als 2 m (12 anys) s’acumula en un volum constant i augmenta molt més ràpidament.
Per altra banda, no s’observa una influència significativa del sexe en la concentració de mercuri total als diferents òrgans (Monaci et al. 1998, Cardellicchio et al. 2002b).
REFERÈNCIES
Aguilar A (2000). Population biology, conservation threats and status of Mediterranean striped dolphins (Stenella coeruleoalba). J. Cetacean Res. Manage. 2:17-26
Andre J, Boudou A, Ribeyre F i Bernhard M (1991). Comparative study of mercury accumulation in dolphins (Stenella coeruleoalba) from French Atlantic and Mediterranean coasts. The Science of the Total Environment 104:191-209
Archer FI i Perrin WF (1999). Stenella coeruleoalba. Mammal. Species 603:1-9
Archer FI. Striped Dolphin (Stenella coeruleoalba). Encyclopedia of Marine Mammals. Perrin W, Würsig B i Thewissen JGM. 2ª edició. 1127-1129
Augier H, Park WK i Ronneau C (1993). Mercury Contamination of the Striped Dolphin Stenella coeruleoalba Meyen from the French Mediterranean Coast. Marine Pollution Bulletin 26:306-311
Bernhard M (1985). Mercury accumulation in a pelagic foodchain. In: Martell AE i Irgolic KJ (Eds), Environmental Inorganic Chemistry. VCH Publishers, Deerfield Beach, Florida, 349-358
Buffoni G, Bernhard M i Renzoni A (1982) Mercury in Mediterranean tuna. Why is their level higher than Atlantic tuna? A model. Thalassia Jugosl. 18:231-243
Cardellicchio N, Decataldo A, Di Leo A i Misino A (2002b). Accumulation and tissue distribution of mercury and selenium in striped dolphins (Stenella coeruleoalba) from the Mediterranean Sea (southern Italy). Environmental Pollution 116:265-271
Cardellicchio N, Giandomenico S, Ragone P i Di Leo A (2000).Tissue distribution of metals in striped dolphin (Stenella coeruleoalba) from the Apulian coast, Southern Italy. Marine Environmental Research 49:55-66
Frodello JP, Roméo M i Viale D (2000). Distribution of mercury in the organs and tissues of five toothed whale species of the Mediterranean. Environmental Pollution 108:447-452
Krishna D, Virginie D, Stéphane P i Jean-Marie B (2003). Heavy metals in marine mammals. In: Vos JV, Bossart GD, Fournier M i O’Shea T (Eds.) Toxicology of Marine Mammals. Taylor and Francis Publishers, Washington DC, 135-167
Leonzio C, Focardi S i Fossi C (1992). Heavy metals and selenium in stranded dolphins of the Northern Tyrrhenian (NW Mediterranean). The Science of the Total Environment 119:77-84
Monaci F, Borrl A, Leonzio C, Marsili L i Calzada N (1998). Trace elements in striped dolphin (Stenella coeruleoalba) from the western Mediterranean. Envirnmental Pollution 99:61-68
Otero MM i Conigliaro M (2012). Marine mammals and sea turtles of the Mediterranean and Black Seas. IUCN, 14
Pompe-Gotal J, Srebocan E, Gomercic H i Prevendar Crnic A (2009). Mercury concentrations in the tissues of bottlenose dolphins (Tursiops truncatus) and striped dolphins (Stenella coeruleoalba) stranded on the Croatian Adriatic coas. Veterinarni Medicina, 54(12):598-604
Roditi-Elasar M, Kerem D, Hornung H, Kress N, Shoham-Frider E, Goffman O i Spanier E (2003). Heavy metal levels in bottlenose and striped dolphins off the Mediterranean coast of Israel. Marine Pollution Bulletin 46: 504-512
All you need is Biology 
_-_Galapagos_(2225816313).jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
