Semblen estrelles de mar, però no ho són: les ofïures

Fa uns mesos que parlem sobre les estrelles de mar i ja vam comentar que hi ha uns animals, els quals també són equinoderms, amb els quals es podien confondre fàcilment. Doncs bé, en aquesta ocasió anem a parlar d’aquests animals: les ofïures. Anem a explicar les seves característiques per no confondre-les amb les estrelles de mar i exposarem algunes de les espècies de la Mediterrània.

LES OFÏURES

Les ofïures o ofïuroideus són una classe d’equinoderms amb més de 2.000 espècies actuals, les quals viuen en tots els fons marins.

Ofïura (Foto: Jose Manuel Cubero, Biodiversidad Virtual).

En què has de fixar-te per diferenciar a les ofïures de les estrelles de mar? Les ofïures tenen cinc braços, els quals són prims i s’originen bruscament del disc central. Aquesta característica és clau per no confondre-les amb les estrelles de mar. Una altra característica en què t’has de fixar per diferenciar a les ofiures de les estrelles de mar es troba a la part inferior (cara oral) de l’animal: els solcs ambulacrals estan tancats i coberts per plaques. A més, els peus ambulacrals no tenen ventoses, ja que intervenen més en l’alimentació que en la locomoció ja que es desplacen movent els braços. De fet, els braços estan compostos per ossicles articulats (anomenats vèrtebres) que permeten el seu moviment.

Anatomia general de una ofïura (Foto: Asturnatura).

I si tenen els braços tan prims, on són els òrgans? La boca es troba a la part inferior del cos i està envoltada per unes plaques que actuen com a mandíbules. No tenen anus, de manera que els productes no digerits els expulsen per la boca. Tots els òrgans estan situats al disc central. Per respirar utilitzen les burses, uns sacs en els quals entra i surt l’aigua. A més, els òrgans reproductors estan connectats a aquests sacs, de manera que expulsen els gàmetes amb l’aigua cap a l’exterior (encara que algunes espècies incuben a les seves cries). La majoria d’espècies tenen mascles i femelles separats.

Anatomia del disc central d’una ofïura (Foto: Asturnatura).

On les puc observar? Les ofïures solen viure en fons rocosos amb poca o cap llum, normalment amagades en esquerdes, on s’alimenten de partícules en suspensió o del fons marí, encara que algunes són carnívores i una espècie atrapa peixos construint una mena de gàbia amb els seus braços.

ALGUNS EXEMPLES DEL MEDITERRANI

Al mar Mediterrani podem trobar fins a 34 espècies d’ofïures diferents, de les quals 6 són endèmiques i dues altres són exòtiques. Aquí explicarem les 5 més comunes.

ESTRELLA DE POTES BRUNA (Ophioderma longicauda)

Es tracta de l’espècie més gran. Consta d’un disc central en forma de pentàgon, d’uns 3 cm, del qual surten uns braços poc espinosos de fins a 15 cm de longitud. Té una coloració marró a la cara dorsal i és més clara en la ventral i als braços. Es pot trobar fins als 50-70 metres de profunditat sota pedres, en forats i esquerdes, encara que els més joves poden amagar-se entre les algues. S’alimenta de cucs i bivalves, principalment durant la nit.

Estrella de potes bruna (Ophioderma longicauda) (Foto: Fernando Herranz, Educa Madrid).

ESTRELLA DE POTES ESPINOSES (Ophiothrix fragilis)

L’estrella de potes espinoses té tot el cos cobert d’espines llargues, el qual pot prendre una coloració molt variable (normalment tons marrons i grisos). Pot mesurar fins a 12 cm. És la més abundant, tant en fons tous com durs, fins als 100 metres de profunditat. S’alimenta de les partícules que captura amb el sistema ambulacral. Sabies que pot arribar a viure uns 10 anys? Una curiositat: si agafes a una d’aquestes ofiures i la deixes caure cap al fons, aquesta s’enfonsa amb els braços oberts, el que et permet distingir-la de la següent espècie.

Estrella de potes espinoses (Ophiothrix fragilis) (Foto: Animal Base).

OFÏURA NEGRA (Ophiocomina nigra)

Tot i que és semblant a l’espècie anterior, es pot diferenciar d’ella pel fet que en aquesta espècie les espines només estan als braços, són més curtes i estan disposades lateralment. A més, té una coloració entre marró i negra, encara que els braços són més clars que el disc (que mesura fins a 2,5 cm de diàmetre). Viu a poca profunditat, en zones rocoses i sorrenques i escombrades pels corrents. Per diferenciar-la de l’estrella de potes espinoses, si s’agafa i es deixa caure, aquesta s’enfonsa amb els braços plegats cap amunt.

Ofiura negra (Ophiocomina nigra) (Foto: Segrest Farms)

AMPHIURA CHIAJEI

Es tracta d’una ofïura de mida petita, amb el cos normalment enterrat en el fang, de manera que només treu els braços a l’exterior, els quals són molt llargs i els utilitza per recollir detritus. La seva coloració és vermella ataronjada. Se sol trobar entre els 10 i 200 metres de profunditat.

Amphiura chiajei (Foto: Anders Salesjö Photography).

FREGALL (Astrospartus mediterraneus)

Aquesta ofïura no es pot confondre amb cap altra: té la totalitat del seu cos cobert de grànuls i té una mida considerable. És de color gris uniforme. Viu en substrats rocosos profunds, sedimentaris de la plataforma continental i sobre de gorgònies entre els 50 i 200 metres de profunditat.

Astrospartus mediterraneus (Foto: Ranenere).

REFERÈNCIES

• Ballesteros E & Llobet T (2015). Fauna i flora de la mar Mediterrània. Ed. Brau
• Club de Busseig de Biologia: Ophiocomina nigra
• Club de Busseig de Biologia: Ophioderma longicauda
• Club de Busseig de Biologia: Ophiothrix fragilis
• Coll M, Piroddi C, Steenbeek J, Kaschner K, Ben Rais Lasram F, et al. (2010) The Biodiversity of the Mediterranean Sea: Estimates, Patterns, and Threats. PLoS ONE 5(8): e11842. doi:10.1371/journal.pone.0011842
• Hichman, Roberts,Larson, l’Anson & Eisenhour (2006). Principios integrales de Zoología. Ed. McGraw Hill (13 ed).
• Martin P (1999). Claves para la clasificación de la fauna marina. Ed. Omega
• Riedl R (1986). Fauna y flora del Mar Mediterráneo. Ed. Omega
• Vàzquez, J & Maluquer-Margalef, J (coord.) (2014). Guia pràctica per conèixer la natura de Catalunya. IPCENA. Lleida. 576 p.
• Foto de portada: Animal Base

Alerta: El peix globus ja és al Mediterrani!

Des de fa un temps, els diaris van comentant i alertant de l’arribada de peixos globus al Mediterrani. Aquest article pretén descriure a aquests animals tan famosos i explicar quin perill suposen per a les persones. 

COM ÉS EL PEIX GLOBUS DEL MEDITERRANI?

Els peixos globus són un grup present al Mediterrani de forma no natural, el que significa que es tracta d’una espècie exòtica. En concret, l’espècie que ha entrat al Mediterrani és Lagocephalus sceleratus. Va accedir-hi a través del Canal de Suez i es va establir ràpidament al Mediterrani Oriental, tot i que hi ha noticies de que ja ha arribat al mar Adriàtic (a l’est d’Itàlia). En aquest article publicat a Mediterranean Marine Science pots trobar un mapa amb les localitzacions concretes (no el podem publicar aquí per drets d’autor). És originari de les aigües tropicals del Pacífic i Índic, incloent el Mar Roig, on viu en fons fangosos i arenosos prop d’esculls de corall entre els 10 i 180 m de profunditat. S’alimenten d’una gran varietat d’animals i plantes gràcies a que poden obrir moltes preses amb el seu potent bec.

Es pot identificar per la seva coloració verd oliva clar amb taques fosques, una franja lateral platejada i el ventre blanc. Es pot diferenciar d’altres espècies de coloració semblant per la presència d’una cua simètrica. Totes les espines de les aletes, a més, són toves. No té escates al cos, però sí presenta unes petites espines al ventre i al dors. Presenta dues dents grans a cada mandíbula, les quals formen una mena de bec. Quan se senten en perill, absorbeixen aigua en una càmera lateral de l’estómac per tal d’inflar-se i, així, no cabre a la boca dels seus enemics. Els animals més grans poden arribar a mesurar més d’un metre de longitud, tot i que la mitjana és d’uns 40 cm.

Lagocephalus sceleratus (Foto: Il Giornale dei Marinai).

QUIN PERILL SUPOSEN?

Com qualsevol altre peix amb unes mandíbules potents i que sigui prou gran, el peix globus pot realitzar mossegades que deixen una ferida profunda. Algunes espècies de peix globus poden ser especialment agressives. Val a dir que la majoria d’accidents es produeixen al manipular animals vius.

Tot i així, la seva carn és verinosa i, de fet, ha causat alguna mort humana degut a la presència de la toxina tetrodotoxina, la qual és 1.200 vegades més tòxica que el cianur. Aquesta toxina té la capacitat de paralitzar els músculs, de manera que atura la respiració i causa la mort per asfixia. Es coneix que amb 0,009 mg per cada kg de pes corporal ja és mortal. Per posar un exemple, una persona de 70 kg que ingerís 0,63 mg de la toxina podria morir (sí, en mg!). El més curiós és que la toxina no la produeixen ells mateixos sinó els bacteris que ingereixen a través de l’alimentació.

REFERÈNCIES

• Bergbauer, Myers & Kirschner (2009). Guía de animales marinos peligrosos. Ed. Omega
• FishBase: Lagocephalus sceleratus
• IUCN: Lagocephalus sceleratus
• Nader M., Indary S., Boustany L., 2012. FAO EastMed The Puffer Fish Lagocephalus sceleratus (Gmelin, 1789) in the Eastern Mediterranean. GCP/INT/041/EC – GRE – ITA/TD-10

Com és la vida d’una tortuga marina?

Ja hem dedicat alguns articles anteriors a parlar sobre les tortugues marines. En concret, sobre la tortuga babaua (Caretta caretta). En les properes setmanes, em dedicaré a ampliar els continguts sobre aquests meravellosos animals marins. En concret, aquesta setmana estarà dedicat a explicar com és la vida d’una tortuga marina, especialment de la tortuga babaua, i la propera setmana tractarà sobre quines són les amenaces que posen en perill aquests animals i què hi podem fer nosaltres per salvar-les.

INTRODUCCIÓ

La tortuga babaua, tal com vam veure en aquest article, és una de les 7 tortugues marines del planeta. Té una distribució cosmopolita, essent la més abundant del Mediterrani, i es pot identificar per la presència d’una closca de entre 80 i 100 cm de longitud en forma de cor amb 5 escuts costals, de manera que el primer d’aquests està en contacte amb l’escut nucal (el de davant de tot de la closca). Està en perill d’extinció segons la IUCN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa). La tortuga babaua s’alimenta principalment de plàncton gelatinós com meduses durant la fase oceànica, però pràcticament no en consumeix durant la fase nerítica, fase en la qual s’alimenten principalment de peix i calamars. A més, poden consumir aigua de mar perquè tenen unes glàndules especials de secreció de sal, situades a la part superior del crani. Com la resta de tortugues marines, no pot amagar ni el cap ni les aletes dins la closca.

Claus d’identificació de la tortuga babaua (Caretta caretta) (Foto extreta de MarineBio).

COM ÉS LA VIDA D’UNA TORTUGA MARINA?

En les tortugues marines, els cicles reproductius són circadians, és a dir, es produeixen de manera regular al llarg del temps. Aquesta periodicitat depèn de cada espècie, però en el cas de la tortuga babaua sol ser bianual, és a dir, es reprodueixen aproximadament cada dos anys (o fins i tot cada tres). Tot i així, aquest cicle no és estricte, doncs hi ha factors que el poden reduir o ampliar, com ara la disponibilitat d’aliments o les malalties.

La conducta gregària en moltes espècies es deu a la capacitat de reconèixer els individus de la mateixa espècie. Per a fer-ho, en la majoria de casos utilitzen l’olfacte, tot i que també poden utilitzar la vista o el so. Durant el festeig, quan la femella accepta al mascle, aquest li fa mossegades al coll i a les extremitats anteriors i ella es col·loca per a la còpula. El mascle es situa sobre seu i la reté amb les ungles de les extremitats anteriors (en el cas de la babaua, n’hi ha dues en cada una). L’aparellament té lloc al mar i es sol realitzar normalment durant les primeres hores del dia. A més, una mateixa femella pot ser fecundada per diferents mascles.

Aparellament de la tortuga babaua (Caretta caretta) (Foto: OceanWide Images).

El moment en que té lloc la posta està influït per les fases lunars, les marees, la temperatura i el vent, tot i que es sol produir a l’estiu en platges sorrenques. Les femelles tornen a pondre els ous a la mateix platja on van néixer, provinents de les zones d’alimentació, que poden estar a centenars o milers de quilòmetres de distància. Per orientar-se i arribar a la platja on van néixer, es creu que utilitzen la memòria i s’ajuden de les corrents marines, els canvis de temperatura, dels senyals magnètics i el so i olor de la platja.

Segons les característiques de la platja, aquesta serà més o menys apta per a la posta de cada espècie de tortuga. En el cas de la tortuga babaua, aquestes prefereixen les platges obertes o badies, continentals o insulars, de poca profunditat, amb una pendent entre els 5-10º i amb un onatge tranquil, les quals estan protegides per la part terrestre per arbusts i per la part marina per barreres coral·lines o rocoses. A més, aquesta espècie, de la totalitat de la platja, sol pondre els ous al final de la primera terrassa, en llocs lliures de vegetació i ho solen fer al primer intent, és a dir, no van d’un punt a un altre buscant el millor lloc. El que és comú en totes les tortugues és que la posta té lloc per sobre de la línia de marea màxima, doncs l’aigua pot produir l’avortament dels ous.

Un cop localitzat el lloc, amb les aletes anteriors fan una cavitat per encabir-hi el seu cos (anomenada llit) i a continuació, amb les aletes posteriors, excaven el niu i hi dipositen els ous. Durant el període comprès entre la sortida de l’aigua i l’excavació del niu, l’animal és especialment sensible i podria interrompre el procés en qualsevol moment si se sent molestada.

Les tortugues marines no realitzen una sola posta a l’any, sinó que té lloc vàries vegades en cada cicle de reproducció. En el cas de la babaua, ho solen fer entre 2 i 4 vegades a l’any, amb uns 100 ous d’uns 40 grams a cada posta (aproximadament la posta pesa uns 4 kg). Tot i així, hem de tenir present que el número d’ous produïts per la tortuga babaua està limitat per la capacitat d’emmagatzematge d’ous de la femella, que està relacionada amb la mida d’aquesta. S’ha vist que entre posta i posta en un mateix cicle no necessàriament hi ha aparellament. Això significa que poden emmagatzemar l’esperma al seu interior i aprofitar-lo més tard per a fecundar més òvuls (el que es coneix com a fecundació retardada).

Tortuga en la fase de posta dels ous (Foto: Brandon Cole).

Un cop realitzada la posta, els ous s’incuben durant 50-60 dies enterrats a la part seca de la platja (en la babaua). L’eclosió és sincronitzada i quan surten a la superfície en pocs minuts ja estan orientades, gràcies al pendent de la platja, el soroll de les onades i a la llum de la lluna sobre el mar; per dirigir-se cap al mar.

Cria d’una tortuga babaua (Caretta caretta) sortint de l’ou (Foto: Rewilding Europe).

Durant els primers dies de vida presenten una gran flotabilitat, de manera que fins que no transcorre un temps no es tornen bussejadores. En les primeres setmanes de vida, són transportades per les corrents marines o girs, on l’aliment és abundant, de manera que tenen una vida pelàgica. Si les tortugues són mascles, el més probable és que mai més toquin terra.

Quan neixen, la closca és tova i, per aquest motiu, el nombre d’exemplars que sobreviurà serà només del 10% dels que surtin de l’ou degut al gran nombre de depredadors, com ara crancs, taurons i gavines. Durant el primer any tampoc deixen de ser vulnerables, doncs només entre el 10 i el 30% dels animals aconseguirà sobreviure. Any rere any, la taxa de mortalitat es va reduint, degut a l’augment considerable de la mida i a l’enduriment de la closca. Un estudi estima que de cada 10.000 ous, només 10 arribaran a adultes i una morirà de vella.

Adult de tortuga babaua (Caretta caretta) (Foto: Deviant Art).

Les tortugues marines són grans migradores, especialment quan estan en la fase juvenil. Un cop han abandonat la platja on han nascut, durant els propers 10 anys de la seva vida estaran viatjant grans distàncies. No serà fins que siguin madures sexualment, entorn als 15-30 anys, que els seus moviments es reduiran, tot i que continuen recorrent grans distàncies. Les migracions es produeixen entre les zones d’alimentació i les zones d’aparellament i posta d’ous.

Després de tot això, el cicle torna a començar amb les noves postes.

REFERÈNCIES

• Cardona L, A´ lvarez de Quevedo I, Borrell A, Aguilar A (2012) Massive Consumption of Gelatinous Plankton by Mediterranean Apex Predators. PLoS ONE 7(3): e31329. doi:10.1371/journal.pone.0031329
• Consejería de Medio Ambiente de la Junta de Andalucía (2014). Varamientos de Especies Marinas Amenazadas. Guías prácticas voluntariado ambiental.
• CRAM: Caretta caretta
• Dodd, C. Kenneth, Jr. 1988. Synopsis of the biological data on the Loggerhead Sea Turtle Caretta caretta (Linnaeus 1758). U.S. Fish Wildl. Serv., Biol. Rep. 88(14). 110 pp.
• IUCN: Caretta caretta 
• Márquez, R (1996). Las tortugas marinas y nuestro tiempo. México: IEPSA
• Smith, T & Smith R (2007). Ecología. Pearson Educación (6 ed.)

Trotant els mars: els cavallets de mar

Mica en mica hem anat revelant les meravelles que amaguen els mars i oceans del món: cetacis, taurons, meduses, estrelles de mar, tortugues, nudibranquis, pirosòmids, ctenòfors, corall, entre altres animals. Avui coneixerem a uns animals de forma molt curiosa: els cavallets de mar! 

INTRODUCCIÓ

Els cavallets de mar, junt als peixos agulla, formen la família dels signàtids. Són peixos de mida petita i de forma allargada, amb una característica única: les femelles ponen els ous a l’interior d’una cavitat del pit del mascle, on els fecunda, i després són alliberats. Mira aquest vídeo d’un mascle alliberant als petits cavallets de mar:

Aquests animals viuen en aigües costaneres dels mars tropicals i subtropicals, el que inclou el mar Mediterrani, principalment entre les algues i la Posidònia. Al Mediterrani trobem tres gèneres diferents de signàtids: Hippocampus, Syngnathus i Nerophis; tot i que aquí ens centrem en el primer, que correspon al dels cavallets de mar.

ELS CAVALLETS DE MAR

Els cavallets de mar, que utilitzen la cua com a timó i per agafar-se, mantenen la seva posició vertical gràcies a un òrgan que permet la floració anomenat bufeta natatòria (la tenen tots els peixos) i de la cua. Totes les espècies de cavallets de mar estan inclosos al gènere Hippocampus, amb unes 50 espècies. S’alimenten de petits invertebrats, principalment crustacis del plàncton. Quan la presa està a prop, la seva boca actua com una aspiradora.

Al Mediterrani trobem dues espècies de cavallets de mar diferents: el cavallet de mar xato (Hippocampus hippocampus) i el cavallet de mar (Hippocampus guttulatus).

CAVALLET DE MAR XATO (Hippocampus hippocampus)

El cavallet de mar xato, de coloració bruna gris, presenta el morro o tub bucal curt, a més de no presentar apèndixs ni al cap ni al dors. Pot arribar a mesurar 15 cm de longitud. Viu en fons de sorra i detritus fins als 10 metres de profunditat. Quan la femella vol introduir la massa d’ous en la bossa del mascle, aquests no s’agafen amb la cua. Els mascles expulsen als joves al cap de 4 setmanes. El seu estat de conservació és desconegut.

Cavallet de mar xato (Hippocampus hippocampus) (Foto: Alex Mustard, Arkive).

CAVALLET DE MAR (Hippocampus guttulatus)

El cavallet de mar, a diferència de l’anterior, presenta el morro llarg i presenta apèndixs abundants tant el cap com al tronc. També pot mesurar fins a 15 cm de llarg. Viu normalment en praderies de posidònia, però no és fàcil de veure. En aquest cas, el mascle i la femella es subjecten amb la cua quan aquesta introdueix la bossa a l’interior del mascle. El seu estat de conservació també es desconeix.

Cavallet de mar (Hippocampus guttulatus) (Foto: Florian Graner, Arkive).

REFERÈNCIES

• Ballesteros y Llobet (2015). Fauna i Flora de la mar Mediterrània. Ed. Brau
• Club d’Immersió de Biologia: Hippocampus hippocampus
• Club d’Immersió de Biologia: Hippocampus guttulatus 
• IUCN: Hippocampus guttulatus 
• IUCN: Hippocampus hippocampus
• Martin (1999). Claves para la clasificación de la fauna marina. Ed. Omega
• Riedl (1986). Fauna y Flora del Mar Mediterráneo. Ed. Omega

Les estrelles de mar

Ara que ja estem en plena època d’anar i gaudir del mar, segurament ets una d’aquelles persones que agafa un tub i unes ulleres i s’aventura a fer snorkel o a bussejar. En aquesta ocasió vull explicar quines són les característiques de les estrelles de mar, amb quins animals els podem confondre i alguns exemples d’espècies del Mediterrani. 

INTRODUCCIÓ

Les estrelles de mar (Asteroïdeus) estan incloses al fílum dels Equinoderms, juntament amb els eriçons de mar (Equinoïdeus), els cogombres de mar (Holoturoïdeus), els lliris de mar i les clavellines (Crinoïdeus) i les ofiures (Ofiuroïdeus).

Equinoderms: (A) Asteroïdeus, (B) Ofiuroïdeus, (C) Holoturoïdeus, (D) Crinoïdeus i (E) Equinoïdeus. (Fotos de Fresno.pntic)

Els Equinoderms són tots animals marins, les característiques principals dels quals són:

• Cos amb simetria radial pentàmera quan són adults, però en la fase de larva són bilaterals (només hi ha un pla de simetria).
• Tots ells són mòbils, excepte algunes espècies de crinoïdeus que són sèssils (fixats al fons).
• Esquelet intern (endoesquelet) constituït per plaques espinoses o petits ossicles dispersos, el que li dóna el nom al grup.
• Sistema aqüífer: sistema que sobresurt de la paret del cos amb un conjunt d’expansions similars a tentacles anomenats peus ambulacrals, els quals s’estenen degut a la pressió del líquid que contenen. Normalment presenten una obertura cap a l’exterior anomenada madreporit.

Convé recordar que com a animals marins que són, si per observar-los els traiem de l’aigua, estem posant en perill la seva vida. De fet, segons FAADA, amb només 10 segons fora de l’aigua és suficient perquè comencin a morir. És com si per observar a un animal terrestre el poséssim dins de l’aigua durant molta estona; acabaria morint. Per tant, és important que per observar-les no les traiem de l’aigua i molt millor encara si ni tant sols les toquem. 

Recorda: no treguis les estrelles de mar ni altres animals marins de l’aigua doncs poden morir. (Foto de FAADA).

LES ESTRELLES DE MAR

Hi ha unes 1.500 espècies d’estrelles de mar, les quals estan totes incloses en la classe dels Asteroïdeus. Les estrelles de mar viuen en fons sorrencs, arenosos, esculls de corall i rocosos, segons les espècies. Poden mesurar des de pocs centímetres fins a un metre.

Externament, les estrelles presenten un disc central del que en surten els braços acabats en punta. Des de la boca, que està situada a la part inferior (o cara oral), i al llarg dels braços hi ha l’ambulacre, del que en surten els peus ambulacrals (o podis). La part superior del cos (o cara aboral) sol ser rugosa i amb espines. A la base d’aquestes espines hi ha unes estructures anomenades pedicel·laris, que tenen forma de pinça, els quals tenen la funció de mantenir la superfície de l’animal lliure de residus i a vegades permeten capturar l’aliment. Les brànquies dèrmiques, conegudes com a pàpules, són el sistema a través del qual respiren. És a la cara aboral on també hi trobem l’anus i el madreporit.

Anatomia externa d’una estrella de mar (Foto: Asturnatura).

Un tret important dels equinoderms és el sistema aqüífer. En les estrelles de mar juga un paper important en la locomoció, la captura d’aliment, l’excreció i la respiració.

Moltes estrelles són carnívores i s’alimenten de mol·luscs, crustacis, cucs, equinoderms i altres invertebrats, a vegades fins i tot peixos petits. Algunes poden menjar també petites partícules, com ara plàncton i altres partícules orgàniques.

VES EN COMPTE! No confonguis una estrella de mar amb una ofiura. Aquestes segones tenen els braços més prims i mòbils que les estrelles, a més de que no tenen anus i de que no utilitzen els peus ambulacrals per desplaçar-se, doncs ho fan movent els braços. 

ALGUNS EXEMPLES DEL MEDITERRANI

ESTRELLA DE SORRA (Astropecten)

Aquest grup inclou unes 6 espècies mediterrànies, les quals viuen en fons de sorra o fang i amb 5 braços acabats en punta amb la vora coberta d’escames i pues. La més comuna és Astropecten aranciacus, la qual presenta dues fileres d’espines grans i molt afilades i de color vermell – taronja.

Estrella de sorra (Astropecten aranciacus) (Foto: NaturaMediterráneo).

ESTRELLA BLAVOSA (Coscinasterias tenuispina)

Aquesta estrella mesura entre 7 i 10 cm i normalment presenta entre 7 i 9 braços de mides diferents, els quals estan coberts per petites espines. És de color blanc blavós i marró. La seva forma de reproducció més habitual és per escissió, motiu pel qual un mateix tram de costa pot estar ocupat pel mateix individu genètic d’aquesta espècie. Sol viure sota les pedres.

Estrella blavosa (Coscinasterias tenuispina) (Foto: Animales Marinos).

ESTRELLA VERDA (Marthasterias glacialis)

L’estrella verda, que pot assolir els 80 cm de diàmetre, presenta sempre 5 braços, els quals estan coberts per pues fortes. Pot prendre colors verdosos o marrons, amb taques més clares a més profunditat. Pot viure en fons durs o de sorra grossa, fins als 180 metres de profunditat.

Estrella verda (Marthasterias glacialis) (Foto: Tato Grasso, Creative Commons).

ESTRELLA VERMELLA (Echinaster sepositus)

L’estrella vermella, que pot mesurar fins a 30 cm, deu el seu nom a la seva coloració vermella, més o menys ataronajada. Presenta 5 braços llargs i força cilíndrics, recobert de petites espines. Es pot trobar fins als 1000 m de profunditat, sempre en fons rocosos.

Estrella vermella (Echinaster sepositus) (Foto: Tato Grasso, Creative Commons).

HACELIA (Hacelia attenuata)

Aquesta estrella de mar, que també té 5 braços cilíndrics, és de color vermell – ataronjada. Es pot diferenciar de l’estrella vermella pel fet que aquesta presenta les pàpules en files longitudinals i en Echinaster la distribució és irregular.

Hacelia (Hacelia attenuata) (Foto: European Marine Life).

ESTRELLETA (Asterina gibbosa)

Aquesta petita estrella (de 2 a 4 cm) presenta els braços poc diferenciats del disc central. Pot prendre coloracions força variables, des de gris verdós fins a vermellosa. La podem observar sobre roques, sorra, entre la posidònia…

Estrelleta (Asterina gibbosa) (Foto: Glaucus).

REFERÈNCIES

• Club d’Immersió de Biologia: Estrelles de mar
• Corbera & Muñoz-Ramos (1991). Els invertebrats litorals dels Països Catalans. Ed. Pòrtic
• Hickman, Roberts, Larson, l’Anson & Eisenhhour (2006). Principios integrales de Zoología. Ed. McGraw Hill (13 ed)
• Martin (1999). Claves para la clasificación de la fauna marina. Ed. Omega
• Riedl (1986). Fauna y Flora del Mar Mediterráneo. Ed. Omega
• Foto de portada: Coscinasterias tenuispina (Foto: F Cardigos ImagDOP)

Peixos amb mala espina

Aquesta setmana, després de l’èxit rotund de l’article passat, faré un canvi en el rumb del post i em centraré en els “peixos amb mala espina”, és a dir, peixos amb espines verinoses, però centrat en les espècies mediterrànies. 

INTRODUCCIÓ

Tot i que els mars i oceans del planeta estan habitats per un elevat nombre d’animals potencialment perillosos per a l’ésser humà, entenent la seva perillositat per mossegades, picades, descàrregues elèctriques o bé pel seu consum; el cert és que només en molt comptades ocasions aquests animals ataquen deliberadament (i vull remarcar que només en molt poques ocasions); així doncs, els accidents es deuen a això: a accidents per desconeixement o descuit humà. Hem de tenir en compte que els humans no som presa dels peixos que constaran aquí sota, per tant, quin sentit té que ens ataquin voluntàriament (excepte si els ataquem!)?

Aquests peixos amb mala espina estan catalogats com a animals verinosos activament, és a dir, presenten un aparell verinós constituït per glàndules productores de verí i un dispositiu que permet introduir-lo en un altre animal, com espines o dents. Aquests verins els serveixen per a defensar-se i/o per a capturar les seves preses.

 VAL MÉS PREVENIR QUE CURAR

A continuació consten alguns consells de prevenció per evitar possibles danys per quan anem a la platja com per quan fem busseig. Val a dir que no només s’apliquen als peixos amb espines verinoses, sinó a altres organismes marins:

Precaució a la platja

• Informa’t dels animals verinosos del teu destí.
• No toquis res que no coneguis (i per anar bé tampoc allò que coneguis, per evitar molestar-los).
• Ves amb cura del lloc on trepitges. Hi poden haver eriçons de mar, peixos enterrats a la sorra…
• Banyar-se de nit i en platges desertes comporta més risc.
• Utilitza neoprè de cos sencer en aigües on hi hagi fauna potencialment perillosa, com és el cas d’Austràlia.
• No nedis gaire a prop del fons (ja sigui rocós, arenós o un escull).

Precaució durant el busseig

• Controla bé la flotabilitat per no tocar res.
• No introdueixis les mans en cavitats, esquerdes o forats si no veus bé el seu interior.
• Deixa una via de fugida pels animals.
• No alimentis als peixos.

PEIXOS MEDITERRANIS AMB ESPINES VERINOSES

Miliobatiformes

Descripció. Inclouen el que en castellà se’n diuen “rayas látigo” (no s’ha trobat cap nom comú en català), entre altres grups. Tenen el cos aplanat i de forma circular a romboïdal ample. Són els únics peixos verinosos que poden provocar una ferida profunda. L’espina o espines verinoses estan situades a la part superior de la cua, amb formes, mides i posicions diferents segons les famílies. Solen viure sobre el fons (espècies bentòniques), sovint enterrades al sediment i traient els ulls i espiracles únicament, de manera que la majoria d’accidents es deuen a trepitjades involuntàries.

Perill. En el cas que ens ocupa, l’agulla està localitzada lluny de la base de la cua, el que li permet un radi d’acció ampli, però només l’utilitza com a arma defensiva. Aquesta espina és dura i presenta ganxos al marge. És a l’interior d’aquesta espina on hi ha les glàndules del verí, el qual actua sobre els músculs del cor. A més de la ferida per l’espina, els símptomes són: nàusees, diarrea, vòmit, sudoració, trastorns circulatoris i neguit.

Espècies mediterrànies. S’han trobat dues espècies verinoses al Mediterrani: l’escurçana clavellada (Dasyatis centroura) i l’escurçana o milà (Dasyatis pastinaca). L’escurçana clavellada pot mesurar 210 cm, té forma romboïdal i la part central del dors i la cua tenen tubercles espinosos. Viu en aigües costaneres, on s’alimenta de crustacis, cefalòpodes i petits peixos. Per altra banda, l’escurçana o milà, que també viu en aigües costaneres, no té tubercles espinosos a la part dorsal, però sí a la cua.

Escurçana clavellada (Dasyatis centroura) (Foto de Okeefes)

Escurçana o milà (Dasyatis pastinaca) (Foto de Ictioterm)

Escórpores

Descripció. Es caracteritzen per un cos robust amb les aletes pectorals grans i el cap ample i gran. La seva coloració és marró roja i irregular.

Perill. La majoria d’espècies viuen sobre roques o entre coralls, molt ben camuflats, de manera que hi ha el perill de trepitjar-les. El verí produeix una baixada de la pressió i edema pulmonar i un augment de la pressió en les artèries pulmonars, a més de rampes musculars. Els radis durs situats a la part de davant de l’aleta dorsal, els tres primers de l’aleta anal i els dos primers de les ventrals són els que tenen el verí.

Espècies mediterrànies. Al Mediterrani es coneixen tres espècies amb espines verinoses: el cap-roig (Scorpaena scrofa), el captinyós (Scorpaena notata) i l’escórpora o escórpora vera (Scorpaena porcus). El cap-roig és l’espècie més gran del Mediterrani (fins a 50 cm) i viu en fons rocosos, arenosos i tous. Es pot identificar fàcilment per les seves espines dorsals anteriors molt llargues i amb la membrana molt separada. Per altra banda, el captinyós té un únic tentacle molt curt sobre de cada ull, no té apèndixs a la barbeta, és de mida mitjana (uns 20 cm) i té una taca negra a l’aleta dorsal. També viu en fons rocosos i arenosos. Finalment, l’escórpora té uns tentacles molt grans sobre dels ulls i a la zona de la barbeta.

Cap-roig (Scorpaena scrofa) (Foto de Ictioterm)

Captinyós (Scorpaena notata) (Foto: Dein Freund der Baum, Creative Commons).

Escórpora (Scorpaena porcus) (Foto de Maestro Pescador)

Traquínids

Descripció. Són peixos de cos allargat i aplanat lateralment. Tenen l’obertura de la boca ample i està orientada cap amunt.

Perill. Totes les espècies viuen en fons sorrencs, on es solen enterrar. Els radis verinosos són els 5-7 radis durs primers de l’aleta dorsal, com també l’espina de l’opercle branquial. El verí produeix un dolor intens en la zona afectada, a més de provocar sudoració, nàusees i infeccions secundàries.

Espècies mediterrànies. S’han documentat dues espècies verinoses al Mediterrani: l’aranya de cap negre (Trachinus radiatus) i l’aranya blanca (Trachinus draco). L’aranya de cap negre es pot identificar per tenir el cos de bru groguenc a gris amb moltes taques fosques i pel fet que la primera aleta dorsal té sis radis espinosos. La seva picada és greu, fins i tot mortal. L’aranya blanca té el cos de gris verdós a bru groguenc, amb línies curtes grogues i fosques; a més de 5-7 radis espinosos en la primera aleta dorsal.

Aranya de cap negre (Trachinus radiatus) (Foto de SnipView).

Aranya blanca (Trachinus draco) Foto de Biopix).

Peixos conill

Descripció. Són espècies típiques d’esculls de corall i llacunes de l’Indopacífic, tot i que una espècie es pot trobar al Mediterrani oriental, on viu sobre fons rocosos coberts d’algues. Tenen el cos ovalat i molt aplanat lateralment, amb el cap i la boca petites.

Perill. El peixos conill són molt tímids, de manera que és complicat ferir-se amb els seus radis espinosos, els quals es troben per tot el cos: 13 a l’aleta dorsal, 7 a l’aleta anal i 2 en les ventrals. El verí produeix un dolor fort, però no sol durar gaire.

Espècies mediterrànies. El peix conill llis (Siganus rivulatus) té el cos de color oliva clar i amb algunes taques marrons irregulars. Es pot confondre amb les salpes (Sarpa salpa). Es tracta d’una espècie invasora.

Peix conill llis (Siganus rivulatus) (Foto: Stephan Moldzio, Fishbase).

Recorda que no has de tenir por al mar ni a la natura. Amb sentit comú i respecte envers a la naturalesa és suficient per no patir cap dany.

REFERÈNCIES

• Ballesteros E & Llobet, T (2015). Fauna i flora de la mar Mediterrània. Ed. Brau
• Bergbauer, Myers & Kirschner (2009). Guía de animales marinos peligrosos. Ed. Omega
• Martin, P (1999). Claves para la clasificación de la fauna marina. Ed. Omega
• Riedl (1986). Fauna y Flora del Mar Mediterráneo. Ed. Omega

Els cetacis tenen una resposta negativa al tràfic marítim durant l’estiu al mar Mediterrani Occidental

Un equip d’investigadors de diferents organitzacions italianes ha publicat al maig del 2015 les seves troballes sobre la resposta al tràfic marítim durant l’estiu dels cetacis que viuen a alta mar del Mediterrani occidental. Aquest article és un resum d’aquest estudi. 

INTRODUCCIÓ

Actualment, els cetacis fan front a diverses amenaces, com la pèrdua dels seu hàbitat, la reducció dels recursos, la interacció amb les pesqueries i la contaminació química i acústica, entre altres. En el cas del transport en vaixells, pot produir canvis a llarg termini en la seva distribució, canvis a curt termini en el seu comportament o ferides físiques directes (per exemple col·lisions).

El mar Mediterrani és una de les zones amb més transport marítim. A més, el transport en vaixell està creixent a la vegada que creix la preocupació del seu impacte en la fauna. A més, hem de tenir en compte que els mesos d’estiu són els més transport presenten, especialment degut a l’increment dels vaixells de creuers i els ferris de passatgers.

L’objectiu d’aquest estudi va ser determinar si la intensitat del trànsit a alta mar era estadísticament diferent entre la presència i absència d’albiraments de cetacis.

ÀREA  D’ESTUDI I RECOLLIDA DE DADES

Com que la majoria de les espècies de cetacis del Mediterrani són pelàgics i hi ha una mancança d’informació en aquestes àrees, la investigació ha estat realitzada al llarg de sis transsectes en rutes a vaixell que connecten Itàlia, França i Espanya en alta mar (situats a la conca Liguria-Provençal, el mar Tirrè nord i central i els mars de Sardenya i Balear).

Conca del mar Mediterrani (Foto de Encylopaedia Britannica)

Els transsectes es varen realitzar del juny al setembre entre els anys 2009 i 2013 utilitzant ferris com a plataformes d’observació. Durant aquest període, es van recórrer més de 95.000 km i es va enregistrar la presència de vuit espècies de cetacis.

Curs introductari online en cetacis. Ahora, amb un 40% de descompte. Fins al 30 de juny. Més informació aquí. Per accedir al descompte, fes clic a la imatge.

CETACIS I TRANSPORT MARÍTIM

En les localitzacions on es van albirar cetacis, el nombre d’embarcacions era un 20% inferior al nombre de vaixells en absència d’albiraments. En el cas de les tres espècies més albirades; el rorqual comú (Balaenoptera physalus), el dofí llistat (Stenella coeruleoalba) i el catxalot (Physeter macrocephalus); aquest diferència era, respectivament, del 18%, 20% i 2%. Referent a les altres espècies, en el cas del zífid de Cuvier (Ziphius cavirostris) la diferència era del 29% i en el cap d’olla gris (Grampus griseus) era del 43%. En el cas del dofí mular (Tursiops truncatus) la diferència va ser insignificant. Finalment, pel dofí comú (Delphinus delphis) i pel cap d’olla negre d’aleta llarga (Globicephala melas) no es pot concloure res.

Tot i així, malgrat el nombre de vaixells enregistrats durant els albiraments de cetacis era inferior en totes les àrees, el percentatge de diferència oscil·lava de el 11 al 49% entre les àrees.

Per tant, a alta mar durant l’estiu, on els cetacis van ser albirats, hi havia una abundància significativament inferior de vaixells. Algunes explicacions poden ser: els animals poden tendir a evitar les zones més impactades amb petits desplaçaments buscant àrees amb menys vaixells, poden canviar la seva distribució per ocupar les àrees amb menys tràfic o poden augmentar les immersions on té lloc el trànsit més intens. Per tant, hi ha diferents factors que afecten aquest percentatge de diferència , com les necessitats ecològiques específiques i les condicions mediambientals locals.  

En el cas dels rorquals comuns, on el trànsit marítim era intens, la presència de rorquals era generalment inferior, amb l’excepció de la part central del mar de Liguria. L’explicació podria ser que aquesta regió és ecològicament favorable a l’estiu ja que és una zona d’alimentació de l’espècie i aquests animals hi són presents per alimentar-se. Així, es produeix una coexistència entre els vaixells i els rorquals.

Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto de Circe)

Un altre exemple és el dofí llistat. Degut a la seva alta mobilitat, aquest dofí pot evitar la presència d’embarcacions i això podria ser la raó per la qual hi ha una resposta negativa entre aquesta espècie i la presència dels vaixells.

Dofí llistat (Stenella coeruleoalba) (Foto de Marc Arenas Camps)

Pel que fa al catxalot i al zífid de Cuvier, no hi havia diferències en ambdós casos en aigües del mar de Liguria i la raó és possiblement que el catxalot i el zífid de Cuvier tenen les seves zones d’alimentació en aquesta conca i, a més, el talús continental i els canyons submarins estan localitzats en àrees concretes. No obstant, s’observen diferències en altres àrees.

Catxalot (Physeter macrocephalus) (Foto: Gabriel Barathieu, Creative Commons).

Zifid de Cuvier (Ziphius cavirostris) (Foto: Todd Pusser, Arkive).

Finalment, el dofí mular no mostrava cap resposta al tràfic marítim. Probablement, com que és una espècie costanera, està més acostumat a compartir el seu hàbitat amb les embarcacions.

Dofí mular (Tursiops truncatus) (Foto: Brandon Cole).

REFERÈNCIES

• Campana, I; Crosti, R; Angeletti, D; Carosso, L, David, L; Di-Méglio, N; Moulins, A; Rosso, M; Tepsich, P & Arcangeli, A (2015). Cetacean response to summer maritime traffic in the Western Mediterranean Sea. Marine Environmental Research, 109, 1-8

Tu pots salvar a la tonyina vermella!

La tonyina vermella és un gran peix depredador que està en perill d’extinció. La setmana passada ja vam veure que altres espècies com la sardina i el verat també ho estan degut a la sobrepesca. Aquesta setmana, ens centrarem en aquesta espècie i n’explicarem la seva biologia i distribució, a més dels motius que l’han portat a l’estat de conservació actual.

BIOLOGIA

La tonyina vermella (Thunnus thynnus) és l’espècie més gran de la família Scombridae i un dels peixos ossis més grans. Tot i que poden créixer fins als 3 metres, es solen trobar exemplars entre 0,4 i 2 metres. A més, pesen entre 140 i 680 kg, tot i que és difícil trobar a un exemplar de més de 450 kg. Es tracta d’una espècie migratòria amb un alt valor comercial degut a la seva carn fosca i vermella. Té el cos fusiforme i es pot distingir de la resta de tonyines per les aletes pectorals: són bastant curtes i s’estenen fins a l’espina dorsal 11 o 12.

Tonyina vermella (Thunnus thynnus) (Foto de Club de la Mar).

Pel que fa a la coloració, els costats posteriors i superiors són de blau fosc a negre, amb una iridescència grisa o verda. Els costat inferiors són platejats amb marques grises i bandes. L’aleta anal és fosca i groga.

La dieta de la tonyina vermella inclou calamars, anguiles i crustacis, com també altres peixos que formen moles com verats i arengs.

DISTRIBUCIÓ

La tonyina vermella viu en aigües subtropicals i temperades del Pacífic nord, l’Atlàntic, el Mediterrani i el mar Negre. Tot i que al mar Mediterrani s’hi troba tot l’any, és especialment abundant entre el juny i el juliol.

Tonyina vermella en llibertat (Foto de Animals on Earth).

ESTAT DE CONSERVACIÓ I PROBLEMÀTICA

Segons la IUCN, la tonyina vermella està en perill d’extinció i la seva població continua en declivi. Degut a la sobrepesca, essent una bona part de les captures il·legals, s’estima que la població de l’Atlàntic oest ha caigut en un 87% des del 1970. De totes maneres, altres referències indiquen que aquesta caiguda ha estat entre el 29 i el 51%. Al 1996, els científics van alarmar que les quotes mundials havien de ser reduïdes un 80% per recuperar les poblacions en 20 anys, però en realitat van ser augmentades. Tot i això, sembla ser que la reducció de les seves captures en els últims anys està produint un ascens de les poblacions.

Com que arriben a la maduresa en un punt avançat de la seva vida, són especialment vulnerables a la sobreexplotació. Malgrat que s’han establert quotes pesqueres, la mesura no ha estat exitosa per varis motius: s’ha mantingut el desembarcament de tonyines petites (i grans), la manca de regulacions en algunes zones, els pescadors ignoren les restriccions en alguns països i la manca de sancions per saltar-se la normativa.

Entre l’any 2000 i el 2004, es van capturar unes 32.000 – 35.000 tones per any de l’Atlàntic est i el Mediterrani, augmentant a les 50.000-60.000 tones a l’any 2006, de manera que l’estat del stock és de sobreexplotat. Actualment, la quota està restringida a les 13.500 tones anuals, de les quals gairebé 3.000 tones són per Espanya.

Aquesta tonyina és capturada amb diferents d’arts de pesca: el cèrcol, el palangre i amb trampes. El motiu de la seva pesca és cobrir les demandes del mercat japonès de sashimi (una única peça es pot arribar a vendre per 90.000€), el que l’ha conduit a la sobrepesca. A més, és una espècie objectiu de la pesca recreativa dels Estats Units i Canadà.

Sashimi de tonyina vermella (Foto de TripAdvisor).

Així doncs, les pesqueries s’estan esgotant i, de moment, ni la Unió Europea ni altres països han actuat per salvar-la. A més, els governs han ignorat les denuncies dels experts.

QUÈ PASSARÀ SI ENS QUEDEM SENSE TONYINA VERMELLA?

La tonyina vermella és un peix depredador de meduses. La disminució d’aquest peix, junt a l’augment de la temperatura del mar, és el que està produint un augment tant important de les meduses. A més, la seva desaparició produiria un desequilibri en totes les xarxes tròfiques.

Si et preocupa l’estat de la tonyina i dels oceans, quan vagis a la peixateria no compris tonyina vermella i, a més, quan mengis a un restaurant japonès, rebutja qualsevol tipus de plat que la contingui. Només reduint la seva demanda podrem aturar la seva pesca, doncs els governs no sembla que estiguin gaire interessats a posar de la seva part. 

REFERÈNCIES

• Schultz, K (2003). Field guide to Saltwater fish. Wiley (1 ed).
• IUCN: Thunnus thynnus. 
• Slow Food: El atún rojo.
• WWF: Atún rojo

Foca monjo del Mediterrani: Fins quan sobreviurà?

En aquest post, farem una aproximació a la foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus), una espècie críticament amenaçada que, de fet, és l’espècie de pinnípede més amenaçada del món. Aquí farem una revisió històrica i parlarem sobre la seva història de vida, el seu hàbitat i distribució, el seu estat de conservació i amenaces i, finalment, la seva conservació.  

INTRODUCCIÓ

La foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus) és una de les tres espècies inclosa al gènere Monachus (Foques monjo). Les altres dues espècies són la foca monjo de Hawaii (Monachus schauinslandi), que està críticament amençada, i la foca monjo del Carib (Monachus tropicalis), que està extingida.

Foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus) (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)

A l’antiguitat, la foca monjo del Mediterrani va ser caçada pel seu pelatge, oli, carn i medicines, però això no va amenaçar la seva existència. L’evidència suggereix que va ser severament reduïda durant l’era romana, però degut a la caiguda de l’imperi, es va poder recuperar. Les dues guerres mundials, la revolució industrial, l’explosió del turisme i l’inici de la pesca industrial van causar el declivi de l’espècie i la desaparició de gran part del seu rang original.

HISTORIA NATURAL DE LA FOCA MONJO DEL MEDITERRANI

Al néixer, la seva longitud és de 94 cm i el seu pes és de 15-20 kg. Fins al deslletament (al cap de 16-17 setmanes), el creixement és ràpid i té lloc un increment important de la mida en només dues setmanes. Les cries tenen un pelatge suau i llanut, amb una taca blanca al ventre i la resta de color negre a xocolata fosc.

Els individus adults mesuren 2,4 m de longitud des del nas fins a la cua i pesen 250-300 kg. Els mascles només són lleugerament més grans que les femelles. Els juvenils i els adults tenen el pel curt i eriçat. Mentre que els mascles adults són negres amb una taca blanca al ventre, les femelles adultes són marros i grises amb una coloració més clara al ventre. En qualsevol cas, poden presentar més taques al coll (mascles) i a l’esquena (femelles). També tenen bigotis molt fins.

Femella de foca monjo del Mediterrani (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)

Mascle de foca monjo del Mediterrani (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)

Els mascles i les femelles són sexualment madurs entre els 5 i els 6 anys. Després d’una gestació que dura 9-11 mesos, neix una única cria (generalment a la tardor).

S’alimenten de peix i cefalòpodes.

HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ

L’hàbitat de l’espècie són les coves inaccessibles, sovint en costes de penya-segats, amb entrades submarines. La veritat és que en temps anteriors habitaven en platges obertes de sorra i costes de roques. Les foques monjo del Mediterrani es poden trobar en aigües temperades, subtropicals i tropicals del Mediterrani i l’oceà Atlàntic est.

Hàbitat de la foca monjo del Mediterrani  (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)

Foca monjo del Mediterrani en una platja (Foto: Hellio & Van Ingen)

En temps passats, la foca monjo ocupava un rang geogràfic ampli i les colònies es podien trobar per tot el Mediterrani, Mar Negre i a la costa atlàntica d’Àfrica i en algunes illes atlàntiques. A l’actualitat, l’espècie ha desaparegut de quasi tot el seu rang passat. El resultat d’això és que Monachus monachus només està present al Mediterrani nord-est i a l’Atlàntic nord-est.

Mapa de distribució de la foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus). En blau, distribució històrica; en vermell, distribució actual. (Foto: Matthias Schnellmann, The Monachus Guardian)

ESTAT DE CONSERVACIÓ I AMENACES

La foca monjo del Mediterrani és una de les espècies de mamífer marí més amenaçada del món i és l’espècie de pinnípede més amenaçada, amb 350-450 individus, potser 550. De fet, està descrita com a críticament amenaçada per la IUCN. Està inclosa a l’Apèndix I de CITES, la Convenció de Boon, la Convenció de Bern, la Convenció sobre Diversitat Biològica i la Directiva Hàbitats de la UE.

La foca monjo del Mediterrani està críticament amenaçada, segons la IUCN (Foto: IUCN).

Les principals amenaces en contra de l’espècie són:

• Deterioració i pèrdua de l’hàbitat pel desenvolupament de la costa. Les causes d’això poden ser la caça, el turisme de masses, una explosió de les embarcacions recreatives i la immersió. El resultat és que les coves ocupades ara poden no ser adequades per la supervivència de l’espècie i la seva recuperació és només possible amb el seu retorn a les platges de sorra.
• Mort deliberada pels pescadors i operadors de les granges aqüícoles perquè les consideren una amenaça que destrueix les seves xarxes i els roba el peix. A Grècia, la mort directa representa el 43% de les morts d’animals joves i adults i a Turquia són només 5 de cada 22.

Mort deliberada d’una foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus) (Foto: E. Tounta, MOm).

• Enxarxament accidental amb aparells de pesca. Es desconeix si això té un impacte important actualment, però en el passat recent ho era i, de fet, ha estat la causa de l’eliminació de l’espècie en algunes parts.
• Reducció de la disponibilitat de menjar degut a la sobrepesca. Els efectes possibles de la sobrepesca són la malnutrició, la susceptibilitat contra els patògens, pot afectar al creixement, la reproducció, la supervivència dels joves i la taxa de mortalitat i causar la seva dispersió.
• Esdeveniments puntuals: com les malalties epidèmiques (com per exemple el morbillivirus), algues tòxiques, caigudes de roques, col·lapse de coves i abocaments de petroli.
• Contaminació, probablement causada pels compostos organoclorats dels pesticides.
• Depressió per endogàmia, resultant en la reducció de la fecunditat i la supervivència de les cries. Aquest factor no és significatiu a curt termini, però si ho és en el futur. La pèrdua de variabilitat genètica causa la reducció de la fertilitat, l’augment de la mortalitat dels més joves i la distorsió en la relació de sexes.
• Falta de coordinació internacional i fons per a la conservació i gestió de les accions.

CONSERVACIÓ

La conservació de la foca monjo va començar a la dècada dels 1970, tot i que les millores han estat aïllades i lentes. Les mesures de conservació inclouen:

• Establiment d’àrees marines protegides (AMP). Aquestes àrees protegides han estat establertes en només algunes regions (com Madeira, Grècia, Turquia i Cap Blanc). El que és necessari és una xarxa de AMPs.
• Rescat i rehabilitació de foques ferides i orfes.
• Educació i consciència pública.
• Investigació científica per a identificar i seguir l’hàbitat de l’espècie.
• Coordinació internacional efectiva de les activitats de conservació.
• Aplicació efectiva de la legislació que prohibeix la mort directa i l’abús de les espècies, i accions governamentals per estimular la coexistència entre pescadors i foques.

Per altre banda, les mesures ex situ (com la cria en captivitat i la translocació) han estat abandonades perquè l’espècie és tant sensible a les molèsties humanes que podria ser una altra amenaça.

REFERÈNCIES

• Fauna Iberica: Foca monje
• IUCN Red List: Monachus monachus 
• MarineBio: Mediterranean Monk Seals
• NOAA Fisheries, Office of Protected Resources: Mediterranean Monk Seal
• The Monachus Guardian 
• Wildscreen Arkive: Mediterranean Monk Seal

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible. Deixa’ns els teus comentaris. 

Aquesta publicació té una llicència Creative Commons:

Meduses: què són i com identificar-les?

Les meduses són animals generalment marins que, com les anemones, gorgònies i coralls, com ara el corall vermell, formen part del grup dels cnidaris. En aquest article veurem què és exactament una medusa i com podem identificar a les més comunes, a més de saber-ne la seva perillositat i com és la seva picada. Si arribes fins al final, trobaràs una petita sorpresa que potser t’interessa. 

INTRODUCCIÓ

Els cnidaris són un dels grups animals més antics que viuen a la Terra, doncs van aparèixer fa uns 600 milions d’anys. Aquests es caracteritzen per la presència d’unes cèl·lules anomenades cnidoblast, els quals tenen orgànuls urticants (els nematocits). Són justament aquestes cèl·lules les responsables de les picades. Es creu que actualment hi ha més de 9.000 espècies diferents, classificades en quatre classes diferents: els Antozous, els Escifozous, els Cubozous i els Hidrozous. Tot i que tenen una estructura i funcionalitat senzilla, habiten en pràcticament tots els hàbitats aquàtics, predominantment els marins. Hi ha dues formes bàsiques diferenciades en el cicle vital dels cnidaris: la de pòlip, en la qual l’animal és sedentari, amb el cos tubular i es reprodueix asexualment; i la de medusa, en la qual pot nedar lliurement, té el cos en forma de campana i es reprodueix sexualment. Hi ha organismes que només són una de les dues fases i altres que passen per les dues. 

Estructura bàsica de les dues formes dels cnidaris: els pòlips i les meduses (Il·lustració de Jordi Corbera).

QUÈ ÉS UNA MEDUSA?

Tal com hem vist, les meduses són un tipus morfològic dels cnidaris i no constitueixen un grup taxonòmic per si mateix. Tot i que la seva forma és una mica variable, ho són molt menys que els pòlips ja que totes elles viuen d’una manera similar. Pràcticament totes tenen vida lliure, però hi ha alguns casos en que queden retingudes en les colònies de pòlips, actuant com a estructures sexuals.

Tenen forma de campana, de plat o ombrel·la, amb una capa engruixida gelatinosa. La superfície externa (exombrel·la) és convexa i la interna (subombrel·la) és còncava. En hidromeduses, la boca està a la part inferior central de l’ombrel·la, a l’extrem d’una extensió tubular anomenada manubri, mentre que en els escifozous està molt reduit. De l’ombrel·la en pengen els tentacles, carregats de cnidoblasts.  Les meduses no formen mai colònies, tot i que poden viure formant bancs. Moltes persones confonen les meduses dels cnidaris amb els ctenòfors, però amb aquestes característiques no les pots confondre.

A QUINES CLASSES TROBEM MEDUSES?

Els antozous no formen mai meduses.

Els escifozous constitueixen el grup de les grans meduses. El fet de no presentar vel és el que permet diferenciar a les escifomeduses de les hidromeduses (meduses dels hidrozous). Els marges de la boca formen braços orals, que poden arribar a ser molt llargs.

Molts hidrozous produeixen hidromeduses. Aquestes són gairebé transparents i són petites. Es diferencien de les escifomeduses per presentar un vel al marge de l’ombrel·la, que consisteix en un replegament dels teixits (a l’imatge anterior es pot veure què és el vel).

Les meduses de la classe dels cubozous tenen la ombrel·la en forma de cub, d’aquí el nom, amb un o diversos tentacles a cada cantonada. Moltes són molt verinoses.

CLAUS PER A LA IDENTIFICACIÓ DE MEDUSES DEL MEDITERRANI

Tot i que les principals espècies presents al Mediterrani es poden identificar fàcilment pel seu aspecte, a continuació donem unes claus dicotòmiques molt simplificades per tal d’identificar a les 8 meduses més comuns.

1. Meduses amb vel (meduses dels hidrozous)
   • Forma colonial pelàgica en la qual els individus s’especialitzen per realitzar funcions (Subclasse Sifonòfors)
     • La part central de la colònia és un disc aplanat de consistència gelatinosa (Ordre Discoideus): Velella velella
     • Centre no discoidal (Ordre Sifonoideus): Physalia physalis
   • Forma de medusa amb la ombrel·la poc contràctil i el vel molt mòbil (Subclasse Traquilins)
     • Marge de l’ombrel·la sencer (Traquimeduses): Olindas phosphorica
     • Marge de l’ombrel·la amb solcs verticals que es divideixen en lòbuls (Narcomedusa): Solmissus albescens
2. Meduses sense vel: Escifomeduses (meduses dels escifozous)
   • Meduses amb una única obertura bucal (Ordre Semeostomes)
     • Tentacles curts: Aurelia aurita
     • Tentacles llargs: Pelagia noctiluca
   • Meduses amb la boca obturada pels braços (Ordre Rizostomes)
     • Braços llargs: Rhizostoma pulmo
     • Braços curts: Cothylorhiza tuberculata

MEDUSES DEL MEDITERRANI

Barquetes de Sant Pere (Velella velella)

Les barquetes de Sant Pere (Velella velella) són organismes amb un diàmetre del disc entre 1 i 8 cm. Aquest disc és circular o oval, de color blau i amb una petita vela. A la perifèria hi ha un anell de pòlips amb forma de tentacle. Per tant, no són realment meduses, sinó que són colònies amb aparença de medusa. És un animal freqüent en les nostres costes, la perillositat dels quals és baixa, pràcticament nul·la.

Barqueta de Sant Pere (Velella velella) (Foto: Denis Riek)

Caravel·la portuguesa (Physalia physalis)

La caravel·la portuguesa o borm de vela (Physalia physalis) presenta una part flotant (el flotador) de 30 cm de llarg i 10 d’amplada, el qual és de color violeta i transparent. La part submergida està formada pels tentacles, que són fins i llargs, tant que poden arribar a mesurar 20-30 m (sí, metres!). Tot i que és molt rara, és altament perillosa degut a les toxines de caràcter neurotòxic, citotòxic i cardiotòxic. Les picades són molt doloroses i en alguns casos han produït la mort. Com l’anterior, es tracta d’una colònia de pòlips, de manera que tampoc és realment una medusa.

Caravel·la portuguesa o brom de vela (Physalia physalis) (Foto extreta de Madrimasd)

Olindias phosphorica

La medusa Olindias phosphorica presenta una ombrel·la de color entre groc i rosa-blau. Presenta varis canals dirigits cap al centre de la ombrel·la. Les gònades són molt visibles i tenen una coloració entre bruna i vermellosa. La seva picada és dolorosa, semblant a la d’una vespa.

Olindias phosphorica (Foto de Jordi Regàs)

Solmissus albescens

La medusa Solmissus albescens es caracteritza per la presència de 12-16 tentacles blanquinosos i molts lòbuls quadrangulars. La ombrel·la és transparent i d’aspecte de vidre, i mesura entre 2,3-3 cm de diàmetre.

Solmissus albescens (Foto de Jordi Regàs).

Borm (Aurelia aurita)

El borm (Aurelia aurita) és una medusa amb la ombrel·la en forma de plat, de 25 cm de diàmetre, transparent però tacat de blau. Presenta 4 tentacles orals i llargs i altres de curts al marge. Els quatre òrgans reproductors són de color porpra – violeta en forma de ferradura.  És una de les més freqüents, amb una perillositat baix ja que el seu verí és poc tòxic.

Borm (Aurelia aurita) (Foto de Alexander Vasenin, Creative Commons)

Medusa luminescent (Pelagia noctiluca)

La medusa luminiscent (Pelagia noctiluca) és la més freqüent del Mediterrani. Es caracteritza per la presència d’una ombrel·la de 5 – 10 cm de color rosat vermellós, de la qual pengen 4 tentacles orals gruixuts i 16 més de marginals de fins a 2 m de longitud. La superfície de l’ombrel·la presenta taques de color marró. Té una perillositat alta degut a que el seu verí és força potent, tot i que no és mortal. Curiositat: a la nit és luminescent, d’aquí el nom.

Medusa luminiscent (Pelagia noctiluca) (Foto de Jordi Regàs).

Borm radiat (Chrysaora hysoscella)

El borm radiat (Chrysaora hysoscella) és una medusa amb una ombrel·la aplanada de fins a 30 cm de diàmetre, la qual és blanc rogenca i amb 16 bandes marrons a l’ombrel·la. Presenta 4 tentacles orals llargs i 24 tentacles més al marge. La seva perillositat és alta, semblant a la de la medusa luminiscent, tot i que és molt menys freqüent que aquesta.

Borm radiat (Chrysaora hysoscella) (Foto: Antoni López-Arenas i Cama).

Borm blau (Rhizostoma pulmo)

El borm blau (Rhizostoma pulmo) és una medusa amb la ombrel·la d’entre 10 i 40 cm de diàmetre, acampanada, de color blanc blavós i amb la vora violeta. Només té 8 tentacles orals gruixuts, fusionats i sense ramificar, de color blanc blavós. És una de les més freqüents i la seva perillositat és alta, degut a que causa irritació i picor.

Borm blau (Rhizostoma pulmo) (Foto de Jordi Regàs)

Ou ferrat (Cotylorhiza tuberculata)

La medusa ou ferrat (Cothylorhiza tuberculata) deu el nom al seu aspecte semblant a un ou ferrat. La ombrel·la és aplanada, mesura entre 20 i 35 cm de diàmetre, de color marró groguenc, amb una protuberància taronja al centre més fosca. Presenta 8 tentacles orals coberts per apèndixs a l’extrem en forma de botó de color blanc o blau. La seva perillositat és baixa i és de les més freqüents.

Ou ferrat (Cotylorhiza tuberculata) (Foto de Jordi Regàs)

BONUS TRACK: CIÈNCIA CIUTADANA

Des de fa uns anys l’Institut de Ciències del Mar del CSIC està realitzant un estudi sobre meduses, el qual és a la vegada un projecte de ciència ciutadana dins el marc dels Observadors del Mar. Si t’interessa col·laborar, aquí tens tota la informació.

REFERÈNCIES

• Guia d’espècies del Club d’Immersió Biologia 
• Projecte medusa de l’Institut de Ciències del Mar
• El mar a fons: Cnidaris
• Rupert Riedl (1986). Fauna y flora del Mar Mediterráneo. Editoral Omega
• Martin (1999). Claves para la clasificación de la fauna marina. Editorial Omega
• Hickman, Roberts, Larson, l’Anson & Eisenhour (2006). Principios intergrales de Zoología. Editorial McGraw Hill (13ª ed.)
• Brusca & Brusca (2005). Invertebrados. Editorial McGraw Hill (2ª ed.)

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials. L’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i arribar a tanta gent como sigui possible. Si vols, ens pots deixar els teus comentaris. 

Aquesta publicació té una llicència Creative Commons: