Arxiu d'etiquetes: membrana nictitant

Comprova l’evolució en el teu propi cos

El 42% de la població nord-americana i l’11,5 de l’espanyola no creu que l’evolució sigui certa. Tot i això, hi ha diferents proves de que el genial Darwin tenia raó, algunes d’elles en el teu propi cos. T’han operat de l’apèndix o tret els queixals del seny? Descobreix en aquest article quins òrgans vestigials vas heretar dels teus avantpassats.

¿QUÈ SÓN LES ESTRUCTURES VESTIGIALS?

Les estructures vestigials (sovint anomenades òrgans, encara que no ho siguin pròpiament dit) són parts del cos que han vist reduïda o perduda la seva funció original durant l’evolució d’una espècie. Es troben en molts animals, inclosos per descomptat els humans.

Esqueleto de orca en el que se observan vestigios de las extremidades traseras. Foto: Patrick Gries
Esquelet  d’orca en el que s’observen vestigis de les extremitats posteriors, prova del seu origen terrestre. Foto: Patrick Gries

Les estructures vestigials eren plenament funcionals en els avantpassats d’aquestes espècies (i ho són en les estructures homòlogues d’altres espècies actuals), però actualment la seva funció és pràcticament nul·la o ha canviat. Per exemple, en alguns insectes com les mosques el segon parell d’ales ha perdut la seva funció voladora i ha quedat reduït a òrgans de l’equilibri (halteris). Si vols saber més sobre l’evolució del vol en els insectes entra aquí.

A més d’estructures físiques, les característiques vestigials també poden manifestar-se en comportaments o processos bioquímics.

¿PER QUÈ SÓN PROVES DE L’EVOLUCIÓ?

La selecció natural actua sobre les espècies afavorint característiques que augmentin la seva supervivència i eliminant les que no, per exemple quan apareixen canvis en l’hàbitat. Els individus amb característiques poc favorables moriran o es reproduiran menys i aquesta característica es veurà eliminada a la llarga, mentre que les favorables es mantindran ja que els seus portadors la podran passar a la següent generació.

De vegades hi ha característiques que no són ni favorables ni desfavorables, pel que seguiran passant a les següents generacions. Però tota estructura té un cost (energètic, perill a que s’infecti, desenvolupi tumors…), de manera que la pressió selectiva segueix actuant per eliminar una cosa que no afavoreix l’èxit de l’espècie. És el cas de les estructures vestigials, que “trigarien més” a desaparèixer al llarg de l’evolució. El fet que n’hi hagi revelen que en el passat aquestes estructures sí tenien una funció important en els nostres avantpassats.

TROBA ELS TEUS ÒRGANS VESTIGIALS

LA MEMBRANA NICTITANT

Ja vam parlar d’ella a Com veuen el món els animals. Es tracta d’una membrana transparent o translúcida que serveix per protegir l’ull i humitejar-lo sense perdre visibilitat. És comú en amfibis, rèptils i aus. Entre els primats, només la posseeixen completa lèmurs i loris.

membrana nictitante, nictitating membrane
Membrana nictitant o tercera parpella d’un fredeluga militar (Vanellus miles). Foto: Toby Hudson

En humans la plica semilunaris és un vestigi de la membrana nictitant. Òbviament no la podem moure però encara té certa funció de drenatge del lacrimal i ajuda al moviment de l’ull (Dartt, 2006).

Plica semilunaris (pliegue semilunar). Foto: desconocido
Plica semilunaris (plec semilunar). Foto: desconegut

EL TUBERCLE DE DARWIN I ELS MÚSCULS DE L’ORELLA

El 10% de la població té un engrossiment a l’orella, vestigi de l’orella punxeguda comú en els primats. Aquesta estructura es diu tubercle de Darwin i no té cap funció.

Variabilidad del Tubérculo de Darwin en la punta de la oreja (0= ausente). Puede presentarse en otras zonas del pabellón auditivo: ver publicación.
Variabilitat del Tubercle de Darwin a la punta de l’orella (0 = absent).  Font.
Comparación entre la oreja de un macaco y la nuestra. Fuente
Comparació entre l’orella d’un babuí groc (Papio cynocephalus) i la nostra. Font

Els primats (i altres mamífers) tenen orelles mòbils per dirigir els pavellons auditius cap a la font de so: segurament ho hauràs observat en el teu gos o gat. Els humans (i ximpanzés) ja no tenim aquesta gran mobilitat, encara que algunes persones poden moure lleugerament els pavellons auditius a voluntat. S’ha comprovat mitjançant elèctrodes que aquests músculs s’exciten quan percebem un so que ve d’una direcció concreta (2002).

Músculs auriculars responsables del moviment del pavelló auditiu. Font

El múscul occipitofrontal també ha perdut la seva funció d’evitar que caigui el cap, encara que participa en l’expressió facial.

MÚSCUL PALMAR LLARG

El 16% de les persones caucàsiques no posseeix aquest múscul al canell, tampoc un 31% de les nigerianes ni un 4,6% de les xineses. Fins i tot pot aparèixer en un braç i no en l’altre o ser doble segons les persones.

Es creu que aquest múscul participaria activament en la locomoció arborícola dels nostres avantpassats, però actualment no té cap funció necessària, ja que no proporciona més força d’agafada. Aquest múscul és més llarg en primats completament arborícoles (lèmurs) i més curt en els més terrestres, com els goril·les (referència).

I tu, el tens o no? Fes la prova: junta els dits polze i dit petit i aixeca lleugerament la mà.

mireia querol, mireia querol rovira, palmaris longus, musculo palmar largo, tendon
Jo tinc dos al braç esquerre i un al dret. Foto: Mireia Querol Rovira

QUEIXALS DEL SENY

El 35% de les persones no posseeixen queixals del seny o tercer molar. A la resta, la seva aparició sol ser dolorosa i és necessària l’extirpació.

Yo no tengo el tercer molar. Foto: Mireia Querol Rovira
Jo no tinc el tercer molar. Foto: Mireia Querol Rovira

Els nostres ancestres hominins sí en tenien, força més grans que els nostres. Un recent estudi explica que quan una dent es desenvolupa, emet senyals que determinen la mida de les dents veïnes. La reducció de la mandíbula i la resta de dentadura al llarg de l’evolució ha provocat la reducció dels molars (i fins i tot la desaparició del tercer).

Comparativa entre la dentición de un chimpancé, Australopithecus afarensis y Homo sapiens. Fuente
Comparativa entre la dentició d’un ximpanzé, Australopithecus afarensis i Homo sapiens. Observa la reducció dels tres últims molars entre afarensis i sapiens, Font

EL CÒCCIX

Si et toques la columna vertebral fins al final, arribaràs al còccix. Es tracta de 3 a 5 vèrtebres fusionades vestigi de la cua dels nostres avantpassats primats. De fet, quan estàvem a l’úter matern, en els primers estadis de desenvolupament de l’embrió s’observa una cua amb 10-12 vèrtebres en formació.

Distintos estados en el desarrollo embrionmario humano y comparación con otras especies. Créditos en la imagen
Diferents estadis en el desenvolupament embrionari humà (1 a 8) i comparació amb altres espècies. Crèdits a la imatge

Posteriorment es reabsorbeix, però no en tots els casos: hi ha reportats 40 naixements de nadons amb cua.

Neonato nacido con cola. Una mutación ha evitado la inhibición del crecimiento de la cola durante la gestación. Fuente
Nounat nascut amb cua. Una mutació ha evitat la inhibició del creixement de la cua durant la gestació. Font

Encara que no tinguem cua, actualment aquests ossos serveixen d’ancoratge d’alguns músculs pèlvics.

mireia querol, mireia querol rovira, coxis, sacro, sacrum, tailbone, rabadilla
Situació del coxis. Foto: Mireia Querol Rovira

MUGRONS SUPERNUMERARIS (POLITÈLIA)

S’estima que fins a un 5% de la població mundial presenta més de dos mugrons. Aquests mugrons “extra”, poden presentar-se en diferents formes (complets o no) pel que de vegades es confonen amb pigues. Se situen en la línia mamilar (de l’engonal a l’aixella), exactament en la mateixa posició que la resta de mamífers amb més de dues mames (observa el teu gos, per exemple).

Línea mamilar. Foto: MedicineNet
Línia mamilar. Foto: MedicineNet

Habitualment el número de mames correspon amb la mitjana de cries que pot tenir un mamífer, de manera que els mugrons extra serien un vestigi de quan els nostres avantpassats tenien més cries per part. L’habitual són 3 mugrons, però s’ha documentat un cas de fins a 8 mugrons en una persona.

Pezón suplementario debajo del principal. Fuente
Mugró suplementari sota del principal. Font

TROBA ELS TEUS REFLEXOS I COMPORTAMENTS VESTIGIALS

EL REFLEXE DE PRENSIÓ PALMAR I PLANTAR

Alguna vegada hauràs experimentat que a l’acostar qualsevol cosa a les mans d’un nadó, automàticament ho agafa amb una força tal que seria capaç d’aguantar el seu propi pes. Desapareix cap als 3-4 mesos i és un romanent del nostre passat arborícola i de la manera d’agafar-se al pèl de la mare, igual que succeeix amb els altres primats actuals. Observa el següent vídeo de 1934 sobre un estudi de dos bessons (minut 0:34):

En els peus també hi ha el reflex d’intentar agafar alguna cosa quan es toca la planta del peu d’un nadó. Desapareix cap als 9 mesos d’edat.

Per cert, t’has fixat en l’afició i facilitat que tenen els nens i nenes per pujar a qualsevol barana o part elevada en un parc infantil?

LA PELL DE GALLINA

El fred, l’estrès o una emoció intensa (per exemple, l’escoltar certa música) provoca que el múscul piloerector ens erici el pèl donant-li a la pell l’aspecte d’una gallina sense plomes. És un reflex involuntari en què algunes hormones, com l’adrenalina (que s’allibera en les situacions esmentades), estan implicades. Quina utilitat tenia això per als nostres ancestres i té en els mamífers actuals?

  • Augmentar l’espai entre la pell i l’exterior, de manera que l’aire calent atrapat entre el pèl ajuda a mantenir la temperatura.
  • Semblar més grans per espantar possibles depredadors o competidors.

    Chimpancé con el pelo erizado durante un display antes de un conflicto. Foto: Chimpanzee Sanctuary Northwest
    Ximpanzé amb els cabells estarrufats durant un display abans d’un conflicte. Foto: Chimpanzee Sanctuary Northwest

Òbviament nosaltres hem perdut el pèl en la major part del cos, de manera que encara conservem el reflex, no ens serveix ni per escalfar-nos ni per espantar depredadors. El pèl s’ha conservat més abundantment en zones on és necessària protecció o a causa de la selecció sexual (cap, celles, pestanyes, barba, pubis…), però en general, també pot ser considerat una estructura vestigial.

Hi ha més estructures vestigials tot i que en aquest article ens hem centrat en les més observables. En futurs articles parlarem d’altres internes, com el famós apèndix o l’òrgan vomeronasal.

REFERÈNCIES

Com veuen el món els animals?

Has sentit alguna vegada que els gossos veuen en blanc i negre? O que els gats veuen en la foscor? Per què tenim els ulls davant de la cara? I per què les cabres tenen la pupil·la horitzontal? En aquest article donarem resposta a aquestes i altres qüestions sobre els ulls i la visió, centrant-nos en els mamífers.

COM ES FORMA UNA IMATGE?

Els ulls són els receptors encarregats de captar la llum i enviar el senyal a través del nervi òptic al cervell, que farà la interpretació. La llum no és més que una ona electromagnètica, igual que els infrarojos, ultraviolats, raigs X, microones, etc. En aquest article ens referirem a la llum visible, és a dir, la part de l’espectre que captem els humans i la majoria de mamífers.

Parts de l’ull humà. Imatge del Dr. Soler

Bàsicament, la llum passa a través de la pupil·la. Aquesta pot regular la quantitat de llum que passa canviant de mida gràcies a músculs associats a l’iris (que dóna el color a l’ull). El cristal·lí seria la lent que permet enfocar els objectes. La imatge es projecta invertida a la retina, per a ser enviada com a senyal elèctric al cervell.

PER QUÈ VEIEM EN COLOR?

A la retina es troben dos principals tipus de cèl·lules fotoreceptores: cons i bastons  La principals diferències són:

BASTONS
  • Més sensibles en poques condicions de llum
  • No permeten veure en color
  • Sensibles al moviment
  • Poc detall de la imatge
CONS
  • S’activen en condicions elevades de llum
  • Permeten veure en color
  • Sensibles al contrast
  • Alt detall de la imatge

És per això que quan hi ha poca llum, els vertebrats veiem en blanc i negre i la imatge no és clara, ja que els bastons estan activats al màxim però els cons romanen inactius. Alguns primats disposem de tres tipus diferents de cons (visió tricromàtica), que responen a la llum vermella, verda i blava (RGB, de les sigles d’aquests colors en anglès). Altres primats i animals tenen visió monocromàtica (només disposen d’un tipus de con) o dicromàtica (dos). Alguns animals tenen visió tetracromàtica, com les aus.

Els cons són sensibles a diferents longituds d’ona, és a dir, a diferents colors. Foto presa d’Associació Primatológica Colombiana

Generalitzant molt, els vertebrats diürns tenen més cons que bastons, en canvi els nocturns tenen més bastons que cons, el que els permet veure millor en la foscor. Però realment veuen en la foscor?

VEURE EN LA FOSCOR

En absència total de llum és impossible veure, encara que alguns animals puguin detectar altres radiacions com els infrarojos (serps) o els ultraviolats (abelles). A més de la relació entre cons i bastons, altres factors que milloren la vista en condicions de poca llum són:

LA CÒRNIA

Com més gran sigui l’ull i la còrnia, millor aprofitament de llum. El mamífer amb la còrnia més gran respecte a l’ull és el tarser de Filipines (Carlito syrichta), de vida nocturna.

Tarser de Filipines (Foto: Kok Leng Yeo)

LA PUPIL·LA

Una altra manera d’aprofitar al màxim les poques condicions de llum és augmentant la mida de la pupil·la. Segons la forma d’aquesta, el control de llum que entra és més precís: és el cas de molts felins. Comparada amb una pupil·la rodona, l’allargada s’obre i tanca més perquè ho fa cap als costats i segons la posició de la parpella, la superfície de pupil·la exposada a la llum es pot controlar millor.

Els fèlids amb pupil·la vertical poden obrir-la horitzontalment i controlar millor l’entrada de llum que una circular. Imatge d’autor desconegut, adaptada de Aquarium-Muséum de Liège

EL TAPETUM LUCIDUM

Felins, cànids, ratpenats, cavalls, cetacis, cocodrils, bòvids i alguns primats nocturns posseeixen a la retina o darrere d’ella una capa brillant anomenada tapetum lucidum, que augmenta fins a 6 vegades la capacitat de captar llum comparat amb els humans. Com si d’un mirall es tractés, el tapetum lucidum reflecteix la llum que arriba a l’ull per tornar de nou a la retina i aprofitar la llum al màxim.

Reflexió de la llum a causa del tapetum lucidum. Imatge presa de Exclusively cats

El tapetum lucidum és el responsable que sembli que els ulls dels gats brillin en la foscor o vegem la pupil·la dels gossos verdosa/blavosa segons incideixi la llum.

Tapetum lucidum brillant en un gos. Foto de Mireia Querol

PER QUÈ HI HA ANIMALS AMB ELS ULLS DAVANT DE LA CARA I ALTRES ELS TENEN ALS COSTATS?

La posició dels ulls en els mamífers pot ser frontal, com en un gat, o lateral, com en un conill. Això els suposa diferents avantatges:

  • Visió binocular (estereoscòpica): permet un bon càlcul de les distàncies, tot i que el camp de visió és menor. La imatge generada és tridimensional. És típic de carnívors que han de focalitzar l’atenció cap a les seves preses o primats que han de calcular la distància entre les branques.
  • Visió lateral (perifèrica): permet que cada ull envii un senyal diferent al cervell, de manera que els és més fàcil adonar-se del que els envolta en tenir un camp de visió de gairebé 360º. És típic de mamífers herbívors, que han d’estar atents a la presència de possibles depredadors.
    Camp visual d’un gat i un cavall. La visió binocular és més àmplia en el gat, però té més àrea cega. La visió monocular en el cavall redueix els seus punts cecs. Font: Sjaastad OV, Sand O. i Hove K. Foto presa d’Eye Opener

    PER QUÈ LES CABRES TENEN LA PUPIL·LA HORITZONTAL?

    A més de la posició dels ulls, la forma de la pupil·la també té relació segons si s’és depredador o presa. La cabra o el cavall tenen la pupil·la horitzontal, mentre que felins com el margay la tenen vertical.

    Pupil·la d’una cabra (horitzontal) i un gat (vertical). Foto: Wikimedia Commons

    Segons Banks, per calcular la distància els depredadors es basen en la visió estereoscòpica (funciona millor amb una pupil·la petita) i la nitidesa (funciona millor amb una gran). Les pupil·les verticals són petites horitzontalment i grans verticalment.

    En el cas de les preses atacades per depredadors terrestres, la tendència de la pupil·la és ser horitzontal perquè “permet recollir més llum als costats i menys amunt i avall i també redueix la llum del sol, que podria enlluernar”. Les excepcions, com conills o ratolins amb pupil·la circular, es deuen al fet que han de vigilar depredadors que els puguin venir des del cel, com rapinyaires

    QUÈ ÉS LA TERCERA PARPELLA?

    Alguns animals posseeixen la membrana nictitant (“tercera parpella”), una membrana transparent o translúcida que serveix per protegir l’ull i humitejar-lo sense perdre visibilitat. Camells, foques i óssos polars la tenen completa, mentre que en altres mamífers, com en el gos o l’humà només es conserva reduïda.

    Membrana nictitant en un felí. Foto de Editor B

    ÉS VERITAT QUE ELS GOSSOS I ELS TOROS VEUEN EN BLANC I NEGRE?

    En realitat els gossos i gats són capaços de detectar els colors, concretament grisos, grocs i blaus en tons més suaus. Els gats potser puguin percebre algun color més.

    Espectre visible per un gos i per un humà. Font

    En el cas dels toros, també està estès el mite que o bé reaccionen davant el color vermell o veuen en blanc i negre. En realitat els toros tenen visió dicromàtica, com la majoria de mamífers diürns, ja que només tenen cons sensibles al blau i al verd. Per tant, no veuen el vermell, però no vol dir que vegin en blanc i negre.

    I ALTRES MAMÍFERS?

    Els equins, veuen en tons blaus i vermells. La majoria de rosegadors veuen en blanc i negre. La majoria d’espècies de la família de les cabres, ovelles i bous veuen del verd al violeta. A més, estudis recents indiquen que molts mamífers (sobretot nocturns), contràriament al que es creia, també poden percebre radiació ultraviolada: rates i ratolins, rens, possiblement gats i gossos, vaques, porcs, fures, okapis…

    Acabem amb un vídeo de BuzzFeed amb la simulació de la vista d’alguns animals, i si esncara tens alguna pregunta sobre com hi veuen els mamífers, deixa-la als comentaris!

    REFERÈNCIES

Rapinyaires nocturnes: l’òliba, les seves llegendes i mites

Les rapinyaires nocturnes han patit des de temps immemorials una injusta mala fama, que les ha portat en alguns casos a ser perseguides i odiades. Quines són aquestes supersticions? Quin és el seu estat de conservació? Què pots fer tu per elles? En aquest article descobriràs a les rapinyaires nocturnes i a l’òliba comuna (potser l’espècie més arrelada en el nostre imaginari) i les llegendes associades a ella.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LES RAPINYAIRES NOCTURNES

Com el seu nom indica, les majoria de rapinyaires nocturnes (òlibes, mussols, gamarussos) tenen hàbits nocturns o crepusculars. Són carnívores, amb uns becs i urpes (dos dits cap endavant i dos cap enrere) adaptats per esquinçar la carn de les seves preses (petits mamífers, aus, rèptils, grans insectes ).

EL SENTIT DE L’OÏDA

Les rapinyaires nocturnes tenen generalment una forma arrodonida i un aparent gran cap, amb les plomes de la cara formant l’anomenat disc facial. El disc facial fa les funcions d’antena parabòlica dirigint els sons cap les oïdes. L’obertura de l’orella és de grans dimensions i amb un plec de pell (halda preaural), que funciona com un pavelló auditiu i és mòbil com en alguns mamífers.

Oído de lechuza norteña (Aegolius acadicus). (Foto tomada de Jim McCormac).
Orella de mussol acadià (Aegolius acadicus). (Foto de Jim McCormac).

La posició de cada orella és asimètrica en algunes espècies (una està més alta que l’altra), de manera que algunes -com l’òliba- poden localitzar preses en la més absoluta foscor: una orella percep el so abans que l’altra, de manera que el seu cervell pot calcular el lloc exacte on està la presa (escolta direccional).

Boreal owl skull, cráneo de mochuelo boreal
Crani de mussol pirinenc (Aegolius funereus) on s’aprecien les obertures auditives asimètriques i els anells escleròtics oculars. (Foto presa de Jim Williams)

EL SENTIT DE LA VISTA

La visió de les nocturnes està molt desenvolupada. Els ulls, a diferència de la majoria de les aus, estan en posició frontal, cosa que els permet un càlcul perfecte de la profunditat i visió tridimensional. Per contra, són tubulars (no són esfèrics com els nostres) a causa de la gran grandària de la còrnia i lent, cosa que els impedeix moure els ulls dins de les conques. A més, posseeixen un anell ossi protector al voltant dels ulls (anells escleròtics) que també impedeixen el moviment. Per solucionar aquest problema, són capaces de girar el cap fins a 270 graus. Es pot considerar que veuen en blanc i negre (perceben millor canvis de llum que colors), la pupil·la es dilata moltíssim en condicions de poca llum (l’iris queda ocult) i són les úniques aus en que la parpella es tanca de dalt a baix. També posseeixen un parpella” transparent que humiteja i protegeix l’ull, anomenada membrana nictitant.

Visión lechuza, binocular, vista, búho, razces nocturnas
Visió binocular d’una rapinyaire nocturna. Els humans tenim un camp de visió de 180 graus (140 dels quals son visió binocular). (Imatge de The Owl Pages)

EL PLOMATGE

Les rapinyaires nocturnes, a diferència de les diürnes, tenen unes plomes de vol amb una estructura especial, amb serrells (barbicel·les) a la superfície superior i contorn. La fricció entre elles i amb l’aire queda esmorteïda, aconseguint un espectacular vol silenciós impossible de detectar per les preses.

Pluma de lechuza común y autillo, donde se observan las barbicelas. (Foto tomada de Pedro Montoya).
Ploma d’òliba (Tyto alba) i xot ( Otus scops),on s’observen les barbicel·les. (Foto presa de Pedro Montoya).

L’ÒLIBA

L’òliba (també anomenada  xibeca, babeca, meuca o mifa), Tyto alba, és inconfusible: posseeix un disc facial de color blanquinós, molt ben delimitat i en forma de cor. El dors és de color gris amb taques daurades i fins punts blancs i negres.

DISTRIBUCIÓ  I COMPORTAMENT

Viu en gran part del món (exceptuant l’Antàrtida, nord i est d’Europa i gairebé tota Àsia) en camps oberts, sovint conreats. No construeix niu, sinó que posa els ous en forats d’arbres, forats a la roca o en edificacions humanes (graners, golfes, masies, castells, esglésies ).

Per què l’òliba té aquesta fama negativa que ha provocat la seva persecució en molts llocs del món i d’Espanya? Les causes són diverses, alimentades totes per la por humana:

  • Poden nidificar en llocs abandonats o sagrats com esglésies (algunes amb el seu respectiu cementiri).
  • Hàbits nocturns
  • Són sendentàries, poden quedar-se al mateix vedat de caça durant anys fins que l’aliment escasseja.
  • Aspecte fantasmal a causa dels seus colors i vol suau i sigilós.
  • Per les seves vocalitzacions (en tenen 17 de diferents) semblants a crits humans i esbufecs peculiars. Escolta unes òlibes defensant-se en el següent vídeo:

L’ÒLIBA A LA CULTURA POPULAR. CREENCES, SUPERSTICIONS, MITES I LLEGENDES

A la Península ibèrica es creia que les òlibes es bevien l’oli dels llums de les esglésies, deixant els sants a les fosques (quan els veritables lladres eren els sagristans). En posar-se sobre els llums o fregar i vessar l’oli, es creia que odiaven la llum, com si fossin esperits malignes. De fet,  el seu nom en català, òliba, fa referència a aquest mite. Van ser caçades i penjades mortes de les portes de les esglésies i graners per espantar al foc i el llamp.

Les vocalitzacions de les òlibes també s’interpreten com anuncis de la mort, i hi ha la creença (sense cap fonament) que si se sent una durant diverses nits seguides (cosa gens difícil, atesos els seus hàbits sedentaris) una persona perdrà aviat la vida.

Tyto alba, lechuza común, lechuza de campanario
Òliba (Tyto Alba). (Foto de Kerkuil André).

En altres cultures també existeixen llegendes negatives sobre les nocturnes en general: a Àfrica que són enviades per bruixots per matar gent o dimonis malignes que anuncien desastres, en les pampes argentines que són germanes del dimoni, a Sicília, mort o malaltia, a Xile, bruixes que es metamorfosejaven per celebrar aquelarres per totes aquestes raons han estat assassinades i torturades.

Tot i això, també gaudeixen de llegendes agradables (com ser guardianes de les dones que moren, a Austràlia), encara que el cas més conegut és la representació d’Atenea, deessa grega de la saviesa. Actualment encara apareix com a símbol de nombroses institucions o monedes com l’euro grec.

Euro grecia, euro griego
Euro grec. (Font: RTVE)

ESTAT ACTUAL DE CONSERVACIÓ I AMENACES

Actualment l’òliba es troba en estat de retrocés i amb un futur incert a causa de les transformacions introduïdes pels humans en el medi rural, com els canvis de cultiu o l’ús de pesticides i rodenticides, que causen la mort de les seves preses (ratolins) o indirectament de les aus mateixes. Les obres i remodelacions d’edificis on solien nidificar també interfereixen en la seva reproducció. Sol ser un au habitualment atropellada, sobretot els joves en dispersió. També pateixen accidents a causa de les torres i cables d’alta tensió. La subespècie canària (Tyto alba gracilirostris) està desapareixent per la fragmentació d’hàbitats i el baix nombre d’individus de les seves poblacions.

Lechuza muerta
Òliba en un filferro d’espines. (Foto de PacoT).

Està catalogada com En perillen el Llibre Vermell de les aus d’Espanya i inclosa en el Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades en la categoria D’interès especial“.

QUÈ POTS FER TU PER LES ÒLIBES?

Tracta d’informar-te sobre aquestes magnífiques aus i dóna-les a conèixer en el teu entorn proper desterrant falsos mites, sobretot si vius a prop de les seves zones de nidificació i alimentació. Si tens cultius, intenta minimitzar l’ús de plaguicides: una parella d’òlibes cacen de mitjana uns 2000 ratolins a l’any, sent per tant beneficioses fins i tot per als humans.

Si trobes una òliba o qualsevol au ferida, cal recollir-la amb cura (utilitzant una tovallola o jaqueta) per evitar ferir-la o que ens faci mal a nosaltres i deixar-la en un lloc fosc i tranquil dins d’una caixa foradada perquè pugui respirar. No se li ha de donar menjar. A continuació posa’t en contacte amb un centre de recuperació de fauna salvatge de la teva regió.

REFERÈNCIES

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible. T’animem també a comentar les teves experiències amb les aus rapinyaires. Coneixes a algú que encara cregui en aquestes llegendes? N’havies sentit a parlar mai d’elles?

mireia querol rovira

 Aquesta publicació està sota una llicencia Creative Commons: Llicència Creative Commons

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.