Arxiu d'etiquetes: migració

Dinosaures del Pol Nord: La vida a Prince Creek

Quan pensem en un dinosaure, probablement ens l’imaginem caminant a través d’una densa selva tropical o passejant per un pantà humit i calorós. Però de fet, algunes espècies de dinosaures vivien a latituds molt elevades, com els trobats a la formació de Prince Creek. Aquesta formació geològica situada al nord d’Alaska, és una de les fonts més importants de dinosaures ártics, ja que s’hi ha trobat una gran diversitat de fòssils. En aquesta entrada, us descriurem alguns d’aquests dinosaures que vivien aprop del Pol Nord, i us explicarem algunes de les dificultats que havíen de superar per tal de sobreviure a l’extrem més nord del planeta.

ALASKA FA 75 MILIONS D’ANYS

La formació de Prince Creek es localitza al nord de l’estat d’Alaska i data de fa uns 80-60 milions d’anys a finals del Cretaci, l’últim període del Mesozoic. En aquella època, Amèrica del Nord es trobava dividida per l’anomenat Mar Interior Occidental; el continent oriental o Apalatxia, i el continent occidental o Laramídia, al nord del qual es va dipositar la formació de Prince Creek.

north_america_late_cretaceous_-75mya_western_interoir_seaway_map_plos_one-min
Mapa d’Amèrica del Nord a finals del Cretaci, amb la formació de Prince Creek senyalada en vermell, de l’article New Horned Dinosaurs from Utah Provide Evidence for Intracontinental Dinosaur Endemism.

A finals del Cretaci, la formació de Prince Creek es trobava una mica més al nord que a l’actualitat. Tanmateix, la Terra passava en aquells moments per una fase d’efecte hivernacle, pel qual el clima era una mica més càlid que l’actual. Es creu que la temperatura mitjana anual a Prince Creek era d’uns 5°C, amb màximes a l’estiu d’uns 18-20°C. Tanmateix, entre l’estiu i l’hivern la diferència de temperatura devia ser força marcada (actualment a la mateixa latitud, és d’uns 56°C).

Tot i que les temperatures no eren tan baixes com les que trobem a l’Alaska d’avui dia, els dinosaures de Prince Creek havien de suportar llargs mesos de foscor a l’hivern. Tanmateix, les temperatures lleugerament més altes i la proximitat del mar, feien que la diversitat vegetal fós més alta. Observant la flora fossilitzada, sabem que el paisatge era el d’un bosc polar, amb masses forestals dominades per angiospermes i gran quantitat d’espècies de falgueres,molses i fongs, amb zones de planes herbàcies inundades part de l’any.

tumblr_o0g7q7za8j1rj34fvo1_1280-min
Dibuix de Julio Lacerda sobre el paisatge i la fauna de Prince Creek.

Pel que fa a la fauna, els paleontòlegs es van sorprendre per la gran diversitat de grans animals que hi van trobar. El fet de que es trobin dinosaures a latituds tant elevades, ens porta a pensar que aquests eren animals endoterms que generaven la seva pròpia escalfor corporal. A més a Prince Creek, no s’hi troben fòssils d’altres rèptils ectoterms com tortugues, cocodrils o serps, els quals abunden que en altres jaciments d’Estats Units de la mateixa època. Actualment es creu que els dinosaures no eren ni endoterms ni ectoterms, sinó mesoterms, els quals generaven escalfor corporal metabòlicament, però eren incapaços de mantenir la temperatura corporal constant.

HERBÍVORS RESISTENTS

La vegetació relativament abundant, permetia la presència d’una gran diversitat de dinosaures herbívors a altes latituds. Mentre que els herbívors més petits no tenien gaires problemes gràcies als seus baixos requeriments energètics, els més grans segurament presentaven més dificultats per aconseguir aliment, en especial durant els durs mesos d’hivern. El fòssil de dinosaure que s’ha trobat més al nord és Ugrunaaluk (literalment “antic pasturador” en llengua inupiaq, la llengua inuït del nord d’Alaska) un hadrosàurid o “dinosaure amb bec d’ànec”. Aquest ornitòpode mesurava fins a 10 metres de llarg i pesava al voltant d’unes 3 tonelades, convertint-lo en un dels animals més grans de Prince Creek.

image_3259_1e-ugrunaaluk-kuukpikensis-min
Reconstrucció de James Havens d’un ramat de Ugrunaaluk kuukpikensis, desplaçant-se sota l’aurora boreal.

Ugrunaaluk eren animals herbívors que vivíen en grups. Tot i que molts autors creuen que aquests animals realitzaven grans migracions com les aus i els mamífers actuals per evitar els mesos d’hivern amb escassa vegetació, alguns altres argumenten que les cries de Ugrunaaluk (amb un metabolisme menys actiu que els endoterms actuals) no haurien sigut capaces de suportar aquests llargs viatges. Ugrunaaluk probablement es desplacés a zones on la vegetació suportés millor el rigor de l’hivern àrtic, tot i que es creu que aquests grans herbívors sobrevivien en la foscor hivernal alimentant-se d’escorça, falgueres i probablement de vegetació aquàtica durant els mesos més freds.

L’altre gran herbívor de Prince Creek fou Pachyrhinosaurus (literalment “llangardaix de nas gruixut”) un ceratòpsid molt estès pels actuals Estats Units, amb una gran protuberància a sobre del nas que hauria fet servir com a arma en combats intraespecífics, i un parell de banyes que sortien lateralment de la cresta. Pachyrhinosaurus era l’animal més gran de Prince Creek, mesurant fins a 8 metres de longitud i arribant a les 4 tonelades de pes. És possible que utilitzés la seva protuberància nasal per desenterrar l’aliment que quedava colgat sota la neu, de forma similar als bisons actuals.

pachyrhinosaurus_perotorum_alaska_copyright_web-min
Reconstrucció de James Havens d’una parella de Pachyrhinosaurus perotorum.

Tots els animals de Prince Creek vivien vides difícils. Quasi tots els fòssils trobats tant de Ugrunaaluk com de Pachyrhinosaurus, indiquen que aquestes espècies maduraven ràpid i morien joves. Observant el creixement dels diferents òssos trobats, es creu que aquests dinosaures rarament arribaven als 20 anys de vida, probablement degut a les dures condicions del seu hàbitat però també, a la presència de depredadors.

DEPREDADORS GRANS I PETITS

El depredador més gran de la regió era Nanuqsaurus (“llangardaix ós polar”, de la llengua inupiaq), un tiranosàurid. Aquest animal presentava un sentit de l’olfacte extremadament desenvolupat que li permetia detectar a les seves preses o cadàvers d’animals en la foscor de l’hivern polar. A més, tot i que no s’han trobat proves, molt probablement estigués recobert de plomes que el protegien del fred, ja que moltes espècies de teròpodes emparentats presentaven plomes en algunes parts del seu cos.

nanuqsaurus-min
Reconstrucció de Nanuqsaurus hoglundi de Tom Parker.

El que més sorprèn de Nanuqsaurus és la seva mida, molt més petita que la dels seus parents. Mentre que altres tiranosàurids de la època arribaven a mesurar entre 10 o 12 metres i a pesar fins a 9 tonelades, Nanuqsaurus sembla un tiranosaure pigmeu, amb una mida estimada de 6 metres de longitud i unos 800 kg de peso. Aquesta mida tant reduïda, probablement es devia al fet de viure en un ambient on la disponibilitat d’aliment presenta variacions estacionals. A part de que la densitat de població de les seves preses no deuria ser molt elevada, durant els mesos d’hivern molts herbívors hauríen migrat a altres zones.

En canvi, hi havia un altre teròpode que presentà l’adaptació contrària. Troodon (“dent que fa mal”) era un dinosaure relativament petit, d’uns 2,9 metres de llarg i uns 50 kg de pès. Aquest és una dinosaure abundant a diversos jaciments d’Amèrica del Nord. Troodon era un animal carnívor molt actiu, amb una bona visió binocular i a més, es creu que fou un dels dinosaures més intel·ligent del Mesozoic.

troodon-inequalis-by-midiaou-min
Reconstrucció de dos Troodon inequalis jugant a la neu per Midiaou.

Mentre que Nanuqsaurus era més petit per la falta de preses abundants, els exemplars de Troodon trobats a Prince Creek es caracteritzaven per ser més grans que els de la resta de jaciments. Això és el que es coneix com la Regla de Bergmann, segons la qual les poblacions d’una espècie que viuen en ambients més freds tendeixen a ser més voluminosas que les d’ambients més càlids, ja que així perden menys escalfor corporal. A més, els ulls més grans dels Troodon de Prince Creek, els conferien avantatge a l’hora de caçar durant les llargues nits hivernals.

tyrannosaur-size-min
Imatge de l’article A Diminutive New Tyrannosaur from the Top of the World, on veiem la mida de Nanuqsaurus (A) comparat amb altres tiranosàurids (B, C, D i E) i de dos exemplars de Troodon (F i G) de diferents latituds.

Ja heu vist com els dinosaures no només van prosperar en ambients càlids i tropicals. Tot i que les seves poblacions no eren tant elevades i les condicions de vida eren més dures, aquests dinosaures van aconseguir a adaptar-se i sobreviure en els boscos polars de Prince Creek, i segur que molts d’ells van gaudir de l’espectacle de l’aurora boreal de fa 75 milions d’anys.

dinosaurs_of_alaska__prince_creek_formation_by_paleoguy-d9byn5c-min
Conjunt de les diferents espècies de dinosaures de la formació de Prince Creek per James Kuether.

REFERÈNCIES

Les següents fonts s’han consultat durant l’elaboració d’aquesta entrada:

difusio-catala

Aus migratòries: unes viatgeres incansables

T’has fixat que algunes aus apareixen durant certes èpoques de l’any i de sobte, un dia, tornen a desaparèixer fins a l’any següent? On van i per què decideixen volar a vegades, a milers de quilòmetres? Sens dubte la migració de les aus és un fenomen que ha fascinat l’ésser humà des que es va adonar d’aquestes aparicions i desaparicions de certes espècies. En aquest article podràs tenir una visió general de la migració i descobrir algunes dades molt curiosos i increïbles d’aquestes meravelloses aus.

QUÈ ÉS UN FENOMEN MIGRATORI?

La migració és un fenomen natural que es dóna en moltes espècies, encara que és especialment notable en aus. La necessitat d’obtenir recursos essencials (aliment, zones adequades de cria,…) en determinats moments del seu cicle vital, desperta l’instint de les aus a iniciar el viatge a la recerca de nous hàbitats més favorables. Es diu migració als moviments poblacionals que realitzen les aus, de vegades a grans distàncies, de manera cíclica, que solen coincidir amb l’abundància d’algun recurs i/o les diferents estacions de l’any.

Podem parlar de migradors de curta distància, que realitzen desplaçaments relativament curts, d’aquells que es desplacen des de zones muntanyoses a llocs de menor altitud buscant hiverns més suaus, o migradors de llarga distància, que recorren milers de quilòmetres i han de superar barreres físiques, meteorològiques i ecològiques.

Des de la Època Glacial, les aus migratòries han evolucionat per volar a grans distàncies per tal d’ocupar diferents hàbitats i beneficiar-se de l’abundància de recursos estacionals en climes diferents. El comportament migratori deriva probablement d’una evolució induïda parcialment pels canvis climàtics de la Terra, i implica l’adaptació dels animals que arriben a condicions de vida molt diverses. Aquesta conducta s’ha desenvolupat en gran quantitat d’espècies que habiten latituds més del nord de l’Hemisferi Nord i més meridionals de l’Hemisferi Sud.

QUINS TIPUS DE MOVIMENTS MIGRATORIS PODEM TROBAR?

Les aus migratòries fan dos viatges, que es corresponen amb diferents estacions i moments del seu cicle anual.
Migració prenupcial o primaveral: es realitza cap a zones de cria (primavera-estiu), on troben recursos suficients per alimentar-se i criar a la seva descendència, així com llocs de nidificació més segurs.
Migració postnupcial o hivernal: en la qual adults i juvenils, que han nascut aquesta temporada, tornen a passar l’hivern a zones amb climes més favorables i amb disponibilitat de recursos alimentaris.

grullas-y-al-fondo-villuercas_manuel-gomez-calzado
Grup de grues en una de les seves àrees d’hivernada, aquí hi troben aliment i temperatures més suaus que al Nord d’Europa – FOTO: Manuel Gómez Calçat

Aquests moviments, que solen tenir patrons concrets segons l’espècie, defineixen les diferents rutes migratòries. A més, segons el patró que segueixin, podem diferenciar entre:
Migració longitudinal: en direcció est-oest, la realitzen algunes aus que es desplacen de regions centrals dels continents, on el clima és més extrem, a climes més càlids a les costes.
Migració altitudinal: realitzada per espècies que es mouen en diferents altituds a les muntanyes de manera estacional, ja sigui evitant temperatures extremadament baixes dels cims, o buscant algun tipus de recurs, com ho fan alguns colibrís a Costa Rica que segueixen a les flors.
Migració latitudinal: correspon als moviments nord-sud, i són els desenvolupats per la majoria de les espècies que viuen en latituds situades al nord, com les aus de platja i pardals d’Amèrica del Nord, o molt al sud, com els paràsits que habiten en l’extrem sud d’Amèrica del Sud.

Cal tenir en compte que pot haver-hi variacions en el comportament migrador entre individus, fins i tot dins de la mateixa espècie, depenent de factors com l’edat, el sexe o la població d’origen.

LES RUTES MIGRATÒRIES

Les aus realitzen aquests desplaçaments migratoris seguint rutes molt precises, amb alguna característica important (conca d’un gran riu, cadena muntanyosa, costa…) i que asseguren condicions favorables durant la major part del recorregut. A més, en rutes llargues utilitzen punts adequats, on poden descansar i alimentar-se al llarg del seu viatge, denominats àrees de repòs.

picture1
Grans rutes migratòries a nivell mundial – Foto: SEO-BirdLife

La gran majoria d’aus d’Europa i Àsia, com cigonyes i voltors, passen l’hivern a la zona tropical d’Àfrica, pel que la seva ruta migratòria creua per la Península Aràbiga i el Canal de Suez. Les aus migratòries dels Estats Units i Canadà hivernen generalment a Mèxic i Amèrica Central i arriben al seu destí seguint les rutes que depenen del seu lloc d’origen: les de l’est ho fan a través del Golf de Mèxic o seguint la conca del riu Mississippi, les de l’oest a través de les muntanyes Rocalloses i les muntanyes de Mèxic, i les del Pacífic utilitzen la costa o el mar obert.

No obstant això, les rutes poden ser molt variades i depenen de vegades de la història de distribució de les aus; per exemple, la cuareta pinta és una espècie característica d’Euràsia, la qual va envair Amèrica del Nord. Ja que els seus parents solen hivernar a l’Àfrica, les poblacions nord-americanes creuen Canadà, el nord de l’Atlàntic i Europa per arribar a hivernar a l’Àfrica fent un viatge molt més llarg.

S’ha demostrat que les rutes no són tan fixes com es creia i que al llarg del temps poden variar en funció de les necessitats de les espècies i de les condicions en un món en continu canvi. A més, s’han observat variacions en grups diferents d’una mateixa espècie, en funció de les condicions ambientals que hi hagi en un moment determinat.

COM MIGREN LES AUS?

L’ésser humà sempre s’ha preguntat com s’orienten els ocells per recórrer tals distàncies. Diversos estudis en aquesta matèria han permès confirmar que els ocells combinen mecanismes molt sorprenents per a desplaçar-se, com el camp magnètic terrestre, posició del sol o la lluna, posició de les estrelles, llum polaritzada i ultraviolada, reconeixement d’accidents geogràfics, ones sonores reflectides i els sentits de l’olfacte i el gust.

Un estudi ha confirmat que les aus migratòries tenen un compost de proteïnes en les seves retines que actua com una brúixola fotomagnética. Quan se la il·lumina amb la llum típica del vespre, la molècula, anomenada CPF per les seves sigles, pateix una reacció química que produeix un altre compost que és sensible a la magnitud i la direcció d’un camp magnètic feble. I aquesta reacció química fa que dos electrons girin en direccions oposades, obligant-los a alinear-se i a proveir una localització fixa que ajuda a les aus a trobar el rumb cap al nord o cap al sud.

modelo
Compost de proteïnes que actua com a brúixola fotomagnética – FOTO: http://concienciangela.blogspot.com.es/

Cal tenir en compte que per a algunes aus la migració és un procés innat i individual, com és el cas de la majoria d’aus passeriformes i tenen mecanismes per orientar-se perfectament. En altres casos, quan les aus viatgen en grup, es tracta d’un comportament que s’adquireix per aprenentatge social ja que els joves viatgen amb adults experimentats. Les aus nascudes de dos progenitors amb diferents rutes migratòries solen triar una ruta migratòria intermèdia. Encara que aspectes com l’orientació i l’aprenentatge influeixen en l’elecció de la ruta migratòria, l’impuls migratori forma part de l’ADN d’aquestes aus i és determinant en la selecció de la ruta.

El moment de la migració està associat a ritmes fisiològics interns anuals relacionats amb la durada dels dies i la variació de les condicions ambientals. Aquests canvis tenen un efecte en el comportament general de les aus migratòries, que comencen a alimentar-se en excés per acumular greix, que els permetrà realitzar el viatge.

ALGUNES CURIOSITATS

Probablement, l’au que té el rècord mundial de migració a llarga distància és el xatrac àrtic (Sterna paradisaea), que viatja des de l’Àrtic, on es troba la seva àrea de reproducció a l’estiu, fins l’Antàrtic per alimentar-se en hivern. Aquesta distància suposa 80.000 km cada any, distància que recorre sense aturar-se, per la qual cosa ha desenvolupat la capacitat de dormir amb un hemisferi del cervell “desactivat” i un altre activat, per així no aturar el vol.

charran-artico-seo_birdlife
Xatrac àrtic (Sterna parasidaea) – Foto: Birdlife

migracion-mapa-charran-artico-300x296_seo
Migració del xatrac àrtic – Foto: Birdlife

En una investigació amb ballesters (Tachymarptis melba), en la qual se’ls van col·locar sensors elèctrics, es va poder determinar que aquesta espècie és capaç de romandre en l’aire més de 6 mesos durant la seva migració a Àfrica. El més sorprenent és que realitzen tots els seus processos vitals en vol, fins i tot el son.

L’au migratòria que vola més alt és la grua (Grus grus) que és capaç de sobrevolar la serralada de l’Himàlaia cada any amb ajuda de les corrents tèrmiques. Les àrees de reproducció d’aquesta espècie s’estenen pel nord d’Europa i centre i nord-oest d’Àsia, amb alguns altres nuclis a Europa sud-oriental i en els voltants dels mars Caspi i Negre. En la seva hivernada arriben a Espanya, Portugal, nord i est d’Àfrica, sud de França i Àsia meridional.

UN FUTUR INCERT?

Les aus migratòries tenen un paper fonamental en el medi ambient, ja que compleixen una funció ecològica a les zones per les quals passen en el seu viatge, així com en les zones en què romanen algun temps (àrees de cria i d’hivernada).

La més important funció d’aquestes aus és el control biològic, actuant com a pesticida natural, essent un aliat perfecte de l’agricultor. En aus insectívores, la necessitat d’aliment durant l’època de cria pot multiplicar-se de manera increïble, i pot arribar a consumir tones diàries d’insectes. Intervenen en la pol·linització i dispersió de llavors i són bons indicadors tant de pol·lució com canvis en ús del sòl i canvi climàtic. A més, aquestes aus i la seva observació suposa un recurs econòmic per a les zones rurals on s’instal·len a través del turisme ornitològic.

En la migració, les aus troben amenaces durant el viatge, com poden ser barreres d’origen natural (muntanyes, mars,…) o artificials (carreteres, embassaments,…) que dificulten el viatge. A més, s’han d’enfrontar a factors naturals (tempestes, sequeres, inundacions,…) i humans (caça, parcs eòlics, destrucció de llocs de nidificació i/o descans, molèsties, destrucció d’aiguamolls, conflictes armats ..) a l’arribar al seu destí.

Per això, ja que les aus migratòries no coneixen límits, necessiten la protecció de tots els països per on discorre el seu viatge. La Convenció de Bonn (1979) regula la seva conservació i la dels seus hàbitats. A més, l’any 2006 es van començar a organitzar campanyes de sensibilització a nivell global promogudes per les secretaries de la Convenció sobre les espècies migratòries (CMS) i de l’Acord sobre la Conservació d’Aus Aquàtiques Migratòries d’Àfrica i Euràsia (AEWA), que ens recorden la necessitat de conservar les aus migratòries i els seus hàbitats.

REFERÈNCIES

• “Birds Migratory flyways influence the phylogeography of the invasive Brine shrimp Artemia frasciscana in its native American range” – Joaquín Muñoz, Franciasco Amat, Andy J. Green, Jordi Figuerola and Àfrica Gómez
• Effect of climate on the migration behavior of the common Buzzard Buteo buteo – Martin, Beatriz; Onrubia, Alejandro; Ferrer, Miguel – 2014, Climate Research 60: 187 – 197 (2014)
• Regional Forest Fragmentation and the nesting Success of Migratory Birds – Robinson, Scott K .; Thompson III, Frank R .; Donovan, Therese M .; Whitehead, Donald R .; Faaborg, John; – Scientific Journal (JRNL) – 1995

• FOTO DE PORTADA: Jacinto Alduan Palacín – http://jacintoalduan.blogspot.com.es/ Grues (Grus grus) al seu pas en migració cap al nord d’Europa, a través dels Pirineus. Al fons, Serra de Guara (2078 m.) Situada enfront de la Foia d’Osca, com a exemple dels alts cims que les aus hauran de travessar.

Sara de la Rosa Ruiz

La migració de les balenes està canviant pel canvi global

Resultats d’una investigació que ha tingut lloc del 1984 al 2010 al Golf de St. Lawrence (Canadà, Oceà Atlàntic Nord) sobre els canvis en els patrons de migració degut al canvi global ha estat publicat aquest març a Plos One. En aquest article, trobaràs un resum de tal article. 

INTRODUCCIÓ

El canvi global (mal anomenat canvi climàtic) és un canvi a escala planetària del sistema climàtic de la Terra. Malgrat ser un procés natural, en les últimes dècades la causa dels canvis som els humans ja que hem produït un increment de l’alliberament de diòxid de carboni degut a la combustió de combustibles fòssils.

MIGRACIÓ DE LES BALENES

El canvi global suposa un repte per a les espècies migratòries ja que la temporalitat de les migracions estacionals és important per maximitzar l’explotació dels pics d’abundància de les preses en les àrees d’alimentació, que, a la vegada, s’estan adaptant a l’escalfament de la Terra. Altres causes promotores de les migracions són l’ús de recursos com l’aparellament i el resguard. Aquest és el cas del rorqual comú (Balaenoptera physalus) i la balena amb gep (Megaptera novaeangliae), que s’alimenten d’una gran varietat de zooplàncton i cries de peixos. Aquest zooplàncton creix degut a l’increment del fitoplàncton, el qual creix per l’increment de la llum i els nutrients a l’estiu. Recorda que en aquest post pots llegir sobre el comportament alimentari de les balenes de gep. Aquest no és el primer article que indica canvis en el rang de les migracions de les espècies tant a l’estiu com a l’hivern i les seves alteracions en la temporalitat.

Fin whale (Balaenoptera physalus) (Picture from Circe).
Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto de Circe).

Humpback whale (Megaptera novaengliae) (Picture from Underwater Photography Guide).
Balena de gep (Megaptera novaeangliae) (Foto de Underwater Photography Guide).

S’observa un patró general en les espècies migratòries: utilitzen regions de latituds altes a l’estiu per aprofitar l’alta productivitat i abundància de les seves preses i algunes es reprodueixen durant aquest període. Generalment, les espècies migratòries de llarga distància s’adapten pitjor al canvi climàtic que els de curta distància.

humpback whale migration
El cas de la migració de la balena de gep (Megaptera novaeangliae) (Foto de NOAA).

Molts misticets comencen les migracions estacionals des de zones allunyades més de centenars o milers de kilòmetres, alternant entre les zones de criança a l’hivern de les latituds baixes a les d’alimentació en latituds altes. La resposta dels mamífers marins al canvi global ha estat predita:

  • Distribució més propera al pol i arribada abans en les àrees d’alimentació per seguir el canvi de distribució de les seves preses.
  • Temps de residència més llargs en latituds altes com a resposta a la millora de la productivitat.

Si vols aprendre més sobre el comportament de cetacis i altres aspectes, pots realitzar aquest curs online. Més informació aquí. A més, si prems sobre la imatge podràs cursar-lo per 35€ i no per 50€ (hi ha 50 cupons, fins el 31 de març). 

CatalàCOM AFECTA EL CANVI GLOBAL A LA MIGRACIÓ DE LES BALENES?

Els resultats de l’article mostren que el rorqual comú i la balena de gep arriben abans a l’àrea d’estudi durant els 27 anys que ha durat la investigació. De totes maneres, la taxa de canvi de més d’un dia per any no s’ha documentat mai. Ambdues espècies també marxen abans, com s’ha observat en altres espècies. La sortida de les balenes de gep va canviar amb la mateixa taxa que l’arribada, de manera que el temps de residència es manté constant. Per altra banda, els rorquals han augmentat el seu temps de residència de 4 dies a 20 dies. De tota manera, aquest increment està subjecte a un biaix degut a les poques mostres en els dos primers anys i hi ha una evidència dèbil que els rorquals hagin incrementat aquest temps.

migració rorqual comú balena de gep iubarta
Data mitjana del primer i últim albirament en rorqual comú (Balaenoptera physalus) i balena de gep (Megaptera novaeangliae) (Dades de Ramp C. et al. 2015).

A més, els resultats suggereixen que la regió representa només una fracció del potencial rang d’estiu en ambdues espècies i que les dues passen només una part de l’estiu allà. El que està clar és que ambdues espècies mostren les mateixes adaptacions del comportament i han avançat la seva presència temporal a l’àrea un mes.

Altres estudis mostren que les balenes grises (Eschrichtius robustus) probablement han aturat les migracions anuals a Alaska (Stafford K et al. 2007).

PER QUÈ LES BALENES CANVIEN ELS SEUS PATRONS DE MIGRACIÓ?

Sembla ser que l’arribada dels rorquals al Golf segueix el canvi en a data de trencament del gel i la temperatura superficial del mar els hi indica a les balenes que ja ha arribat el moment de tornar al Golf. Hi ha un decalatge de 13-15 setmanes entre quan l’àrea està totalment lliure de gel i la seva arribada. Això també s’ha vist a les Açores, on els rorquals i balenes de gep arriben 15 setmanes després de l’inici del bloom de primavera per alimentar-se mentre estan de pas per la zona per anar a les latituds més altes per alimentar-se a l’estiu.

La influència de la temperatura superficial del mar al gener al Golf pot haver desencadenat la sortida primerenca de les balenes de gep de les àrees de cria i així la seva arriada abans al Golf.

Aquests dues espècies de balena són consumidors generalistes i la seva arribada al Golf està relacionat amb l’arribada de les seves preses. La millora de la temperatura i les condicions de llum i el trencament primerenc del gel (junt amb una temperatura superficial del mar més alta) permet un bloom de fitoplàncton seguit del creixement del zooplàncton. Així, l’arribada primerenca dels rorquals i balenes de gep els permet menjar sobre les seves preses. De totes maneres, hi ha un decalatge de dues setmanes entre l’arribada dels rorquals i les balenes de gep, el que permet a les segones menjar sobre nivells tròfics superiors el que redueix la competència.

CONCLUSIÓ

El canvi global ha canviat la data d’arribada dels rorquals i balenes de gep al Golf de St. Lawrence (Canadà) a una taxa mai documentada abans de més de 1 dia per any, mantenint-se una diferència de dues setmanes entre l’arribada de les dues espècies i permetent la separació temporal del nínxol ecològic. De totes maneres, la data de sortida d’ambdues espècies també és més primerenca però a diferents taxes, resultant en un increment de la superposició temporal, indicant que la separació pot estar desapareixent. La tendència en l’arribada està relacionada amb el trencament més aviat del gel i l’increment de la temperatura superficial marina.

REFERENCIES

Aquest pots es basa en el següent article:

  • Ramp C, Delarue J, Palsboll PJ, Sears R, Hammond PS (2015). Adapting to a Warmer Ocean – Seasonal Shift of Baleen Whale Movements over Three Decades. PLoS ONE 10(3): e0121374. doi: 10.1371/journal.pone.0121374

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials. L’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i arribar a tanta gent como sigui possible. Si vols, ens pots deixar els teus comentaris. 

Aquesta publicació té una llicència Creative Commons:

Llicència Creative Commons

Recorda: curs online de cetacis. Més informació aquí. A més, si prems sobre la imatge podràs cursar-lo per 35€ i no per 50€ (hi ha 50 cupons, fins el 31 de març). 

Català