Arxiu d'etiquetes: nimfes

Que no et piquin les xinxes!

De ben segur que en sentir aquesta expressió, més d’un haurà temut patir les picades d’aquestes petits bestioles anomenades “xinxes” a l’hora d’anar al llit. Tanmateix, ni totes les xinxes piquen, ni totes s’amaguen dins els nostres llits, ni totes són tan petites com aquests companys nocturns.

Què són realment les xinxes? Totes són perjudicials? On es troben? Descobreix la seva diversitat en aquest article, i oblida’t d’una vegada per totes de la seva mala fama!

Què són?

En referir-se a les xinxes, sovint la gent no és conscient de la gran diversitat que amaguen aquests organismes, la qual va més enllà d’aquells petits insectes que ens piquen mentre dormim. Les xinxes pertanyen al subordre dels Heteroptera, un taxó de distribució cosmopolita que inclou més de 40.000 espècies a nivell mundial; de fet, constitueixen el grup d’insectes més gran amb metamorfosi senzilla. El seu fòssil més antic, Paraknightia magnífica, data del Permià superior a Austràlia (260-251 MA).

Aquest subordre es classifica dins l’ordre dels Hemiptera juntament amb altres subordres antigament agrupats en un de sol (“Homoptera”), el qual incloïa organismes tan coneguts com les cigales (Cicadidae) o els pugons (Aphididae).

Com els reconeixem?

Els heteròpters presenten un ampli ventall de formes i mides, oscil·lant entre un mil·límetre i diversos centímetres. Els membres més petits pertanyen a les famílies Anthocoridae, Microphysidae, Ceratocombidae, Dipsocoridae, Aepophilidae i Leptopodidae, molt poc visibles a ull nu. Entre els membres més grans trobem algunes espècies de la família Belostomatidae, com Lethocerus indicus amb els seus 6.5-8cm de longitud.

Tot i això, constitueixen un grup monofilètic amb, com a mínim, tres caràcters morfològics únics o sinapomorfies:

  1. Peces bucals de tipus picador-xuclador, allargades en forma d’estilet.

    Peces bucals del depredador Arilus cristatus (Reduviidae). Imatge propietat de John Flannery en Flicker (CC 2.0).
  2. Glàndules odoríferes parells.
  3. Antenes amb 4 segments.

A més a més, les seves ales anteriors o hemièlitres es divideixen en dues regions fàcilment diferenciables: un basal endurida i una distal membranosa, fet que es considera un caràcter derivat. Per aquest motiu van rebre el nom d’Heteroptera (del grec “hetero”, diferent; “-pteron“, ala).

Pentatomidae. La part superior de les ales anteriors es troba endurida, mentre que la distal és membranosa. Imatge propietat de Mick Talbot en Flickr (CC 2.0).

Ecologia

Cicle de vida

Els heteròpters duen a terme una metamorfosi senzilla, de manera que juvenils i adults quasi no presenten diferències i conviuen en el mateix hàbitat. Després de sortir de l’ou, els juvenils o nimfes experimenten diverses mudes successives, augmentant la seva mida. Finalment, després d’una darrera muda coneguda com a muda imaginal, assoleixen la fase adulta o imago.

Desenvolupament dels heteròpters. Imatge propietat de Encyclopedia Britannica, Inc. (link).

Els adults es diferencien de les nimfes per presentar ales, una nova disposició de les obertures de les glàndules odoríferes, un nombre diferent de segments tarsals (potes) i antenals, ocels, ornamentació (espines i pèls glandulars), trets sexuals en els segments terminals de l’abdomen i, a vegades, en el patró de coloració, a més d’assolir una major mida i consistència del tegument o exosquelet.

Nimfa de Nezara viridula (Pentatomidae), a la qual encara li manquen les ales. Imatge propietat de S. Rae en Flickr (CC 2.0)

Comunicació i defensa

Els individus d’una mateixa espècie es comuniquen principalment mitjançant l’emissió de feromones volàtils que emeten a través de les glàndules odoríferes, gràcies a les quals poden agrupar-se (feromones d’agregació) o reunir-se per a la reproducció (feromones sexuals). També s’han citat casos d’espècies que emeten sons per estridulació, és a dir, fregant dues parts del cos entre sí com fan, per exemple, les cigales.

Els heteròpters també presenten mecanismes defensius actius i passius:

  • Entre els mètodes passius es troben les característiques del propi cos (per exemple, estructures llises, arrodonides, que dificulten la captura per depredadors), la inactivitat (no moure’s per passar desapercebut) i la cripsi o el mimetisme. Dins de les cripsis o mimetismes, destaquen 1) la mimesi de color (homocromia), per exemple, amb la vegetació, 2) la mimesi de forma (homotípia), mitjançant la qual es confonen amb estructures del seu entorn, ja siguin vegetals o altres animals (per exemple, imitant formigues en el cas d’espècies mirmecomorfes, un tipus de mimetisme batesià) i 3) la disrupció de la silueta mitjançant formes que dificulten marcar els límits de l’individu amb el seu entorn.

Leptoglossus occidentalis (Coreidae), amb les seves tíbies posteriors aplanades imitant fulles. Imatge propietat de Giancarlodessi (CC 3.0).

Myrmecoris gracilis (Miridae), un clar exemple de mirmecomorfia. Imatge propietat de Michael F. Schönitzer (CC 4.0).

  • Entre els mètodes actius, destaquen 1) la fugida, 2) les picades, 3) el despreniment d’apèndixs per confondre els depredadors i 4) l’emissió de substàncies pudents o irritants a través de les glàndules odoríferes; en molts casos, adquireixen aquestes substàncies irritants o tòxiques a través de les plantes que ingereixen. També n’hi ha que emeten sons intimidatoris mitjançant estridulació.

Formes de vida i diversitat

Si bé gairebé tothom coneix a les xinxes per la seva alimentació basada en la ingesta de sang, aquesta no és ni de bon tros la seva única forma de vida.

  • Terrestres

La majoria d’heteròpters viu en ambients terrestres, sobre plantes o a terra, podent ser totalment fitòfags (dieta basada en fluids vegetals) o depredadors d’altres insectes que es mouen entre la vegetació, els quals a més poden ingerir líquids vegetals per complementar la seva dieta. També n’hi ha que viuen sota l’escorça alimentant-se de fongs, o a terra nodrint-se d’arrels. Alguns exemples de famílies terrestres fitòfagues són Pentatomidae i Coreidae; entre les xinxes depredadores, les quals utilitzen el seu estilet per inocular agents proteolítics a les seves preses, dissoldre-les i succionar el seu contingut, trobem molts representants de la família Reduviidae.

  • Aquàtics i semiaquàtics

Hi ha una gran diversitat de formes aquàtiques o semiaquàtiques depredadores i fitòfagues, les quals presenten adaptacions per viure en aquests ambients, com la presència de pèls hidròfugs (repel·leixen l’aigua). La majoria viu en llacs i rius, ja sigui únicament en la seva superfície (semiaquàtics) o submergits.

Les espècies semiaquàtiques solen presentar potes i antenes llargues que, juntament amb els pèls hidròfugs, els ajuden a sostenir-se sobre l’aigua; un exemple conegut de xinxes semiaquàtiques són els sabaters (família Gerridae), abundants a Europa.

Sabater (Gerris sp.). Imatge propietat de Webrunner (CC 3.0)

En canvi, les espècies aquàtiques solen presentar algun parell de potes transformat en paletes natatòries; en són un bon exemple els notonèctids (família Notonectidae), els quals presenten l’últim parell de potes aplanades i amb franges de pèls per augmentar la seva superfície.

Notonecta sp. (Notonectidae). Imatge propietat de Jane Burton/Bruce Coleman Ltd. (link).

Els heteròpters aquàtics necessiten l’aire per respirar, per la qual cosa realitzen ascensos periòdics a la superfície per captar oxigen. En aquest sentit presenten múltiples estratègies, com absorbir aire directament cap al seu sistema respiratori o traqueal mitjançant un sifó (família Nepidae) o capturar bombolles d’aire mitjançant els pèls hidròfugs (família Notonectidae). D’altres, simplement, queden envoltats d’una fina pel·lícula d’aire en sortir de l’aigua (plàstron) gràcies als pèls hidròfugs.

  • Hematòfags

També hi ha heteròpters que s’alimenten de sang com a paràsits d’aus i mamífers, podent ser potencials vectors de malalties. Aquest és el cas dels Cimicidae (com Cimex lectularius, la xinxa dels llits que dóna fama al grup) i alguns grups de Reduviidae, com la subfamília Triatominae, agents vectors de la malaltia de Chagas a Centre i Sud-amèrica principalment (sent Triatoma infestans el seu principal vector).

Nimfa de Cimex lectularius o xinxe dels llits. Imatge de domini públic.

Triatoma sp. (Triatominae). Imatge propietat de Bramadi Arya (CC 4.0).

Interès científic

Els heteròpters són interessants per diversos motius:

  • Contribueixen a regular les poblacions d’algunes plagues d’insectes en boscos i conreus, sent un element essencial en el control integrat de plagues. És el cas d’alguns heteròpters depredadors de les famílies Reduviidae, Anthocoridae, Miridae, Nabidae i Geocoridae. No obstant això, alguns heteròpters fitòfags també poden esdevenir plagues.
  • Han estat un model científic per estudiar la fisiologia dels insectes.
  • Formen una part important de la dieta humana en alguns països, sent especialment consumits els pentatòmids. També són molt apreciats a Àsia alguns heteròpters aquàtics, com Lethocerus sp. (Belostomatidae) a Vietnam i Tailàndia.

Lethocerus sp. Imatge propietat de Judy Gallagher a Flickr (CC 2.0).

  • Són vectors de malalties o causants de malestar. El cas més clàssic és la xinxa dels llits (Cimex lectularius), la qual ha esdevingut una plaga freqüent en regions temperades; alguns cimícids també resulten perjudicials per a les aus de corral. D’altra banda, i especialment a Amèrica, els redúvids de la subfamília Triatominae són agents vectors de malalties (com la malaltia de Chagas causada pel protozou Trypanosoma cruzi).

.                .                 .

Tots els organismes tenen alguna funció o utilitat, tan sols cal investigar una mica per esbrinar-ho. Incloses les xinxes!

Referències

Foto de portada propietat de Pavel Kirillov a Flickr, amb llicència Creative Commons 2.0. (link).

Si les nimfes fossin plantes serien nenúfars

Aquesta setmana us vull presentar els nenúfars, unes flors ben maques i molt conegudes degut a la seva importància en ornamentació.

INTRODUCCIÓ

La família de les nimfeàcies (Nymphaeaceae) és una família amb poques espècies i la majoria d’elles són plantes aquàtiques d’aigua dolça en llocs calmats i vulgarment es coneixen com a nenúfars. Degut a que són plantes aquàtiques, el nom d’aquesta família prové de la paraula nympha del llatí, ja que tenen certa similitud a les nimfes, éssers mitològics amb predilecció per les aigües.

1024px-Rae_-_Water_Nymphs_(color)Nimfes aquàtiques, es poden apreciar nenúfars al seu voltant (Pintat per Henrietta Rae, 1909).

Les nimfeàcies són originaries de regions càlides, però actualment són subcosmopolites i és troben en moltes zones del món, habitant estancs, llacs i cursos d’aigua dolça.

CARACTERÍSTIQUES MORFOLÒGIQUES

Els nenúfars són plantes aquàtiques perennes, viuen varis anys, i rizomatoses, és a dir, tenen una tija engruixida sota el terra del fons aquàtic. En moltes espècies algunes fulles són submergides i les altres són flotants a la superfície de l’aigua, essent a vegades membranoses (tenen les vores aixecades perpendicularment cap amunt per evitar que entri massa aigua). Quan presenten aquesta diferència en el tipus de fulles parlem de fulles heteromorfes, de diferent forma.

Flowering_victoriaFulles membranoses de nenúfar (Victoria amazonica) (Foto de Dirk van der Made).

Les flors són emergides, creixen fora del aigua, i estan constituïdes per un nombre variat de sèpals, pètals i estams que neixen de manera helicoïdal. Per tant, són flors acícliques, són asimètriques o irregulars perquè no tenen cap pla de simetria. Aquestes flors són solitàries, no surten agrupades, i a més són hermafrodites, és a dir, presenten òrgans sexuals tant masculins (els estams) com femení (ovari) en la mateixa flor.

Nenufar-rosa Nymphaea tetragona"Ninfa venus" (Nymphaea tetragona)(Foto de Miguel303xm).

Aquestes peces del periant (pètals i sèpals) i els estams són lliures entre ells, és a dir que no estan soldats o fusionats entre ells, i normalment són nombrosos. Els estams, a diferència amb molts d’altres flors, són laminars, semblants als pètals. Per tant, no són filamentosos, sinó que tenen més gruix i són amples.

DIVERSITAT

Actualment els gèneres de nenúfars que tenen més rellevància són Nuphar, Nymphaea i Victoria, però també hi ha d’altres. A continuació presentaré algunes espècies i casos ben interessants.

El lotus egipci o lotus tigre (Nymphaea lotus) és originari de la vall del Nil i l’Àfrica oriental. És molt apreciat com a ornamental i antigament els egipcis crien que la flor donava força i poder.

800px-Nymphaea_lotus4Lotus egipci (Nymphaea lotus) (Foto de Meneerke bloem).

El nenúfar groc (Nuphar lutea)  és tipics d’Europa, el nord d’Àfrica i Mitjà Orient i, com l’anterior, també és molt ornamental. A més, ha estat utilitzat durant molt temps en la medicina tradicional. La seva arrel s’aplicava a la pell i es menjaven les seves rels i llavors per tractar diferents malalties.

Nuphar_lutea_W160Nenúfar groc (Nuphar lutea) (Foto de Oksana Golovko).

Finalment presentar al gènere Victoria, que és molt curiós pel seu tipus de pol·linització. Aquest te dues espècies americanes, V. cruziana a Argentina i V. amazonica en l’Amazones i Brasil.  Les plantes d’aquest gènere són molt grans, les fulles flotants arriben als 2 metres de diàmetre i fan flors vistoses de fins a 30 centímetres que s’obren durant la tarda-nit. Quan aquestes flors s’obren desprenen fortes olors i una petita escalfor, que juntament amb els clors blancs i groguencs que té, resulten molt atraients per als escarabats o coleòpters (Coleoptera) que s’alimenten de les extensions de midó que tenen les flors (cossos de midó). A la matinada següent les flors es tanquen i capturen als escarabats, fent que s’impregnin de pol·len. A la tarda següent les flors es tornen a obrir i deixen escapar als coleòpters. Llavors, com les flors ja han estat pol·linitzades es tornen d’un color rosat  i perden l’olor, deixant així que els escarabats es sentint atrets per les flors blanques que encara han de ser pol·linitzades. Finalment la flor rosada pol·linitzada es submergeix.

V. cruziana & V. amazonicaA l'esquerra, V. cruziana (Foto de Greenlamplady); A la dreta, V. amazonica (Foto de frank wouters).

IMPORTÀNCIA

Actualment moltes espècies són utilitzades com a ornamentals, decoratives. A més, les nimfeàcies també poden ser utilitzades per extreure aliments; les llavors i rizomes dels gèneres Nymphaea i Victòria es poden menjar. D’altra banda, una cosa ben curiosa és que dels nervis de les fulles d’algunes espècies s’han utilitzat per extreure un líquid que serveix per curar mossegades d’escurçons.

Espero que us hagi captivat la manera en que es comporten els nenúfars i totes les històries i usos que tenen associats, tot i que simplement per lo macos que són ja ens captiven. Si t’ha agradat no oblidis de compartir-lo a les diferents xarxes. Gràcies pel teu interès.

REFERÈNCIES

Licencia Creative CommonsLicencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.