Arxiu d'etiquetes: ofidi

Rèptils del desert

Els deserts són uns dels hàbitats més extrems del planeta. El del Sàhara, el del Gobi i el de Sonora són exemples d’alguns dels deserts càlids on les altes temperatures i la falta d’aigua suposen un gran repte pels animals que hi viuen. Els rèptils són un dels grups d’animals que presenten les adaptacions més increïbles per a la vida al desert. En aquesta entrada us explicarem els problemes als que s’enfronten els rèptils que hi viuen, i us presentarem diferents espècies de serps i llangardaixos que han trobat en el desert la seva llar.

ELS RÈPTILS AL DESERT

La característica que uneix a tots els deserts és l’escassa precipitació ja que, contràriament al que molta gent pensa, no tots els deserts presenten temperatures altes (existeixen també els deserts freds, com el desert Àrtic i l’Antàrtic, ambdós en perill pel canvi climàtic). Els rèptils són més abundants en els deserts càlids que en els freds, ja que les baixes temperatures els impedirien dur a terme la seva activitat vital.

aavikko
Mapa per Vzb83 dels deserts càlids, àrids i semiàrids, del món.

Els deserts càlids no sempre tenen temperatures extremadament altes. Mentre que durant el dia les temperatures poden arribar a sobrepassar els 45°C, quan es pon el sol les temperatures poden descendir fins a sota del punt de congelació, creant oscil·lacions diàries de fins a 22°C. Els diferents rèptils del desert, al ser poiquiloterms i ectoterms, utilitzen diferents estratègies comportamentals per tal d’evitar el sobreescalfament durant el dia i conservar la temperatura durant la nit (per exemple, enfilant-se a zones elevades o dormint en caus).

El camaleó de Namaqua (Chamaleo namaquensis) regula la seva temperatura corporal canviant de color. A les primeres hores de sol és de color negre per absorbir el màxim de radiació i activar el seu metabolisme. Quan les temperatures augmenten massa, es torna de color blanc per a reflectir la radiació solar. Vídeo de la BBC.

Com ja hem dit, la principal característica de qualsevol desert és la manca d’aigua. En general, en un desert cauen menys de 250 mm d’aigua a l’any. La pell escamosa i impermeable dels rèptils evita la pèrdua d’aigua i els seus excrements contenen àcid úric que, comparat amb la urea, és molt menys soluble en l’aigua, fent que retinguin més líquids. La majoria de rèptils dels deserts extrauen l’aigua que necessiten de l’aliment i alguns beuen l’aigua de la rosada.

Tant les temperatures extremes com les poques precipitacions fan que en els deserts generalment hi hagi poca vida. La vegetació és escassa i els animals solen ser petits i discrets. Aquesta manca de recursos fa que els rèptils del desert siguin més aviat petits comparats amb els seus parents d’ambient més benèvols. A més aquests sauris solen ser animals que aprofiten qualsevol aliment disponible, tot i que s’ho pensen molt bé a l’hora de gastar la seva valuosa energia per aconseguir el seu següent àpat.

SERPS DE LA SORRA

En molts deserts sorrencs hi trobem vàries espècies de serps (i de llangardaixos àpodes) que s’han adaptat a la vida entre les dunes. Molts d’aquests ofidis comparteixen un mètode de desplaçament anomenat “a cops laterals” (en anglès “sidewinding”), en el qual aixequen el cap i coll de terra i els mouen lateralment, mentre que la resta del cos es queda a terra. Quan tornen a posar el cap a terra, el cos s’aixeca fent que les serps es desplacin lateralment en un angle de 45°. Aquest mètode de locomoció fa que les serps dels deserts es desplacin de forma molt eficaç en un terreny inestable. A més, també minimitza el contacte amb un substrat extremament calent, ja que el cos d’aquests ofidis només toca el terra en dos punts en tot moment.

Com veiem en aquest vídeo de RoyalPanthera, el “sidewinding” permet a les serps del desert desplaçar-se minimitzant el contacte amb el terra calent.

Molts ofidis del desert s’enterren a la sorra tant per a evitar la insolació com per a camuflar-se i sorpendre a les seves preses. Això ha fet que moltes serps desertícoles siguin sensibles a les vibracions generades per les seves preses al moure’s per la sorra. A més algunes espècies presenten l’escama rostral (l’escama de la punta del musell) més engruixida i desenvolupada per a ajudar-les a excavar en terrenys sorrencs.

heterodon_nasicus2
Un exemple d’això són les serps nord americanes del gènere Heterodon, conegudes també com a serps musell de porc, ja que presenten l’escama rostral elevada donant-li al seu musell una forma característica. Foto de Heterodon nasicus per Dawson.

Els escurçons banyuts del gènere Cerastes també presenten vàries característiques que els faciliten la vida als deserts. Aquests escurçons eviten les altes temperatures sent actius durant la nit i passen el dia enterrats a la sorra. El seu mètode de caça consisteix en enterrar-se esperant a que passi una presa, estalviant així el màxim d’energia. Les seves escames supraoculars en forma de banya es creu que els serveixen per a evitar que la sorra cobreixi els seus ulls quan estàn enterrats.

10680524213_5584c4ddb8_o
Foto de Tambako The Jaguar d’un escurçó banyut del Sàhara (Cerastes vipera), espècie del nord d’Àfrica i la Península del Sinaí.

CRIATURES ESPINOSES

En diferents deserts del món hi trobem rèptils que tenen el cos recobert d’espines. Això, no només els proporciona certa protección contra els depredadors, sinó que a més els camufla en un ambient on abunden les plantes espinoses. Dos d’aquests animals són membres del subordre Iguania: el diable espinós i els llangardaixos cornuts.

thorny_-_christopher_watson
Foto d’un diable espinós (Moloch horridus) per Christopher Watson.

El diable espinós (Moloch horridus) és un agàmid que viu en deserts sorrencs d’Austràlia. Aquest llangardaix presenta espines per tot el cos que el fan difícil d’empassar per als seus depredadors. També presenta una protuberància darrera del cap que actua com a magatzem de greix. Quan es sent amenaçat, amaga el seu cap autèntic entre les potes i mostra la protuberància del coll com un cap fals. Probablement l’adaptació més interessant d’aquest animal és el sistema de petits canals que presenta entre les escames, els quals recullen tota aigua que entra en contacte amb la pell i la condueixen directament a la boca.

Els llangardaixos cornuts (gènere Phrynosoma, coneguts també com a “gripaus banyuts”) són iguànids que es troben en diferents hàbitats àrids d’Amèrica del Nord. De forma similar al diable espinós, els seus cossos recoberts d’espines els fan difícils d’empassar pels depredadors. A més, al ser atrapats inflen el seu cos per dificultar’ls-hi encara més la tasca. Finalment, algunes espècies com el llangardaix cornut de Texas (Phrynosoma cornutum) són coneguts per la seva capacitat d’autohemorragia: quan es veuen acorralats poden ejectar un raig de sang pudent de l’ull que espanta  a la majoria de depredadors.

federal_horned_toad_pic_crop
Foto del U.S. Fish & Wildlife Service d’un llangardaix cornut de Texas (Phrynosoma cornutum).

Com podeu veure, en els deserts hi podem trobar rèptils amb algunes de les adaptacions més enginyoses (i fastigoses) del món. Aquests només són uns pocs exemples de la increïble diversitat de sauris que trobem pels deserts del món, els quals només procuren sobreviure a les dures condicions d’aquests ambients tant extrems. A vegades però, només cal evitar cremar-se els peus amb la sorra.

Vídeo de BBCWorldwide d’un llangardaix musell de pala (Zeros anchietae) fent la “dansa termal” per disminuir el contacte amb la sorra calenta.

REFERÈNCIES

S’han consultat les següents fonts durant l’elaboració d’aquesta entrada:

difusio-catala

Anuncis

No tenir potes no et converteix en una serp

Amb l’arribada del bon temps és més probable que sortim al camp a gaudir de la natura i això augmenta les possibilitats de que ens trobem a serps i altres rèptils prenent el sol a sobre una pedra o corretejant entre l’herba. Les serps són el grup d’escamosos sense potes més conegut, tot i que moltes altres espècies de llangardaixos i sargantanes també han perdut les extremitats al llarg de la seva evolució. En aquesta entrada explicaré algunes característiques distintives de les tres espècies de llangardaixos sense potes que trobem a la Península Ibèrica, el vidriol i les colobretes cegues.

LLANGARDAIXOS SENSE POTES

La pèrdua de potes (apodisme) és un fenomen evolutiu que s’ha donat més d’un cop en l’ordre dels Squamata. De fet, actualment existeixen com a mínim uns nou llinatges (a part de les serps) que han patit un procés de pèrdua de la funcionalitat de les potes. En la majoria de grups això es deu a una adaptació a una vida subterrània (solen tindre la cua curta i arrodonida) o a una vida entre l’herba i la vegetació (solen tindre una cua llarga i prima).

1Scheltopusik o llangardaix àpode europeu (Ophisaurus apodus) un llangardaiz sense potes de la família Anguidae, foto de Tim Vickers.

Tot i que tècnicament les serps també són llangardaixos que han perdut les potes, a diferència dels altres grups, alguns ofidis poden representar un perill per a l’ésser humà. Per això és important saber diferenciar a una serp de la resta de llangardaixos sense extremitats. Hi ha un seguit de característiques que ens poden ajudar a identificar a una serp o a un llangardaix no verinós:

  • Les serps no tenen parpelles mòbils, mentre que la resta de llangardaixos si que en solen tindre.
  • Els ofidis no presenten oïda externa, mentre que en la majoria de llangardaixos es pot apreciar el forat auditiu.
  • Les serps presenten escames ventrals especialitzades per a la locomoció, mentre que molts llangardaixos àpodes s’han de desplaçar ajudant-se de les irregularitats del terreny.
  • Molts llangardaixos àpodes poden desprendre’s de la cua com a mètode de defensa (autotomia caudal) mentre que les serps no.
www.public-domain-image.com (public domain image)Fotografia d'una mamba verda occidental (Dendroaspis viridis),un ofidi típic, per Jon Sullivan.

En una entrada anterior ja vam explicar les diferents espècies de serps que podem trobar a la Península Ibèrica. A continuació us presentaré a les tres espècies d’escamosos àpodes que ens podem trobar quan sortim a passejar per paratges naturals del nostre país.

VIDRIOL (Anguis fragilis)

El vidriol és un llangardaix àpode de la família dels ànguids (Anguidae) dintre de la qual hi trobem la subfamília Anguinae, en la que molts membres han perdut les extremitats o les tenen molt reduïdes. El nom científic del vidriol, Anguis fragilis vol dir literalment “serp fràgil”, per la seva capacitat de desprendre’s de la cua per a fugir dels depredadors.

SONY DSCFoto de un vidriol a prop de Nismes, per © Hans Hillewaert.

Descripció

El vidriol és un petit llangardaix sense potes que arriba a fer 40 centímetres de llargada. Presenta escates llises i brillants i un cap petit amb el coll poc definit. A diferència de les serps té parpelles mòbils, una llengua forcada i una petita obertura timpànica.

Els exemplars juvenils solen presentar una coloració bruna daurada, platejada o groguenca amb els costats i el ventre negres. Les femelles presenten una coloració semblant als juvenils, sent de color ocre amb el ventre marró fosc o negre i una banda dorsal negra, tot i que la seva coloració varia molt.

Slow Worm (Anguis fragilis), seen near Hitchin, Hertfordshire, during the final test of the August GOC walk, on 3 August 2013. It's the first ever reptile I've photographed, and indeed, the first I've seen in the wild! So I was very happy.Vidriol femella, fotografiat a Hertfordshire per Peter O'Connor.

Els mascles són més uniformes, amb el dors i els costats de color bru, grisós o castany i alguns amb taques marrons als costats que es poden tornar de color blau.

6Mascle de vidriol, amb les taques blaves distintives, per Maria Haanpää.

Hàbitat i distribució

És un rèptil àmpliament distribuït per la major part d’Europa, trobant-se des de la Península Ibèrica, Anglaterra i Escòcia fins a Iran i l’oest de Sibèria, passant per Grècia i Turquia.

7Mapa mostrant la distribució del vidriol, per Osado.

A la Península Ibèrica es troba sobretot a la meitat nord, ocupant gran part de Galícia, Astúries, Cantàbria, País Basc i Castilla y León i el nord d’Aragó i Catalunya. El vidriol és una espècie comuna que passa desapercebuda pels seus costums discrets. Els podem trobar en una àmplia varietat d’hàbitats oberts com ara herbassars, matollars i boscos oberts.

8Distribució del vidriol a Espanya, per Lameiro.

A diferència de la majoria de rèptils que busquen el sol per a escalfar-se, el vidriol té una marcada preferència pels llocs humits i ombrívols, amb vegetació baixa i abundant. Es sol refugiar sota pedres, troncs, plàstics o caus de petits mamífers.

Male slow worm (Anguis fragilis)Un vidriol mascle en el seu hàbitat, als Països Baixos, per Viridiflavus.

Biologia i ecologia

A la Península Ibèrica el vidriol està actiu des de finals de febrer fins al novembre, moment en que comença la hibernació, durant la qual s’agrupen fins a 100 individus. L’aparellament dura des de mitjans de març fins al juliol, durant el qual es poden produir baralles entre els mascles. La gestació del vidriol dura uns 3 mesos, és una espècie ovovivípara (té ous però aquests eclosionen a l’interior de la femella) i pareix entre 2 i 22 cries.

Nombroses espècies de rèptils, aus i mamífers s’alimenten d’aquesta espècie. Com molts altres llangardaixos, el vidriol es pot desprendre de la cua com a mètode de defensa, la qual es continua movent mentre que el que queda de l’animal fuig. La cua es comença a regenerar al cap d’unes setmanes.

10Fotografia d'un vidriol després de desprendre's de la seva cua, per SuperMarker.

El vidriol s’alimenta de cargols, cucs, larves d’insectes i molts altres invertebrats petits, ja que a diferència de les serps, no pot desencaixar les mandíbules per a empassar-se grans preses. A molts llocs ha estat injustament perseguit tot i ser una espècie beneficiosa per a camps i jardins, ja que s’alimenta de molts animals considerats plagues per a les plantes.

11Foto d'un vidriol apunt de menjar-se un llimac, per Biosphoto/Thiebaud Gontard.

COLOBRETES CEGUES (Blanus cinereus i Blanus mariae)

Els amfisbènids (clade Amphisbaenia) són un grup altament especialitzat d’escamosos subterranis coneguts amb el nom de llangardaixos cecs. Tot i que externament s’assemblen a algunes serps primitives, es diferencien en que, mentre que les serps van perdre primer les potes del davant i el pulmó esquerre, els amfisbènids van perdre primer les potes del darrera i el pulmó dret. Actualment es coneixen unes 180 espècies d’amfisbènids, dues de les quals les trobem a la Península Ibèrica: la colobreta cega ibèrica (Blanus cinereus) i la colobreta cega de Maria (Blanus mariae), ambdues diferenciant-se tant per la distribució com per estudis genòmics.

12Colobreta cega ibèrica a Andalusia, foto feta per Antonio.

Descripció

Les colobretes cegues són uns rèptils estrictament adaptats a la vida subterrània i amb un aspecte semblant a un cuc de terra. A primera vista resulta difícil diferenciar el cap de la cua, cosa que els resulta molt útil a l’hora de fugir dels depredadors (igual que el vidriol poden desprendre’s de la cua, tot i que aquesta no es regenera completament).

SONY DSCColobreta cega ibèrica al costat de Múrcia. Notis la similitud entre el cap i la cua. Foto de Jorozko.

Els adults arriben a mesurar més de 15 centímetres de llargada, amb alguns exemplars arribant als 30 centímetres. El cap és curt i arrodonit, amb una àmplia placa frontal per a ajudar en l’excavació. Els ulls són vestigials (només detecten canvis en la intensitat de la llum) i estan coberts d’escates, mentre que l’oïda i l’olfacte estan altament desenvolupats.

14Foto del cap d'una colobreta cega ibèrica, en la que es poden veure els ulls coberts d'escates, per J. Gállego.

Les escates són rectangulars i estan distribuïdes formant anells al voltant del cos. La coloració passa pel rosa pàl·lid, el porpra fosc i el marró, i no existeix diferència entre mascles i femelles. Com tots els amfisbènids, les colobretes cegues poden desplaçar-se tant endavant com endarrere.

15Colobreta cega adulta al costat de Càceres, en la que es veuen les escates rectangulars i uniformement distribuïdes. Foto de Mario Modesto.

Hàbitat i distribució

Les dues espècies de colobretes cegues es troben exclusivament a la Península Ibèrica excepte pel nord i nord-est, des del nivell del mar fins als 1800 metres (a Sierra Nevada). La colobreta cega ibèrica (Blanus cinereus) és la més estesa, mentre que la colobreta cega de Maria (Blanus mariae) ocupa el sud-oest peninsular.

16Mapa de distribució que inclou tant a Blanus cinereus com a Blanus mariae, per Carlosblh.

Les colobretes cegues es troben en una gran varietat d’hàbitats, des de boscos d’alzines, pins i roures fins a cultius, jardins i àrees sorrenques. És una espècie d’hàbits subterranis que es sol refugiar a sota de pedres i troncs. Igual que el vidriol prefereix els ambients humits i amb terrenys tous per a poder excavar.

Biologia i ecologia

Les colobretes cegues estan actives tot l’any, tot i que intensifiquen la seva activitat durant la primavera i l’estiu, i també després de les pluges. Durant el dia solen refugiar-se en galeries excavades sota terra o a sota de troncs i pedres. A l’hivern mantenen la seva temperatura corporal movent-se per les galeries a diferents profunditats o bé col·locant-se sota pedres exposades al sol.

P1050134Foto d'una colobreta cega ibèrica aprop de Cadis, foto feta per Jorge López.

La seva dieta es composa d’insectes, aràcnids i altres artròpodes que troben entre la fullaraca o sota terra. Les colobretes són depredades per un gran nombre de vertebrats terrestres, i els seus mètodes de defensa inclouen: escissió de la cua, fugir per alguna de les seves galeries o embolicar-se i fer-se una bola.

Vídeo d'una colobreta cega ibèrica d'Albacete, per Encarna Buendia.

L’època d’aparellament va del febrer al juny, mentre que la còpula es sol produir entre l’abril i el maig. La femella pon un únic ou relativament gran, que abandona enterrat sota terra. El període d’incubació dura entre 69 i 82 dies, i els recent nascuts mesuren entre 78 i 86 mil·límetres.

16Foto d'una parella de colobretes cegues ibèriques en un jardí aprop de Sevilla, per Richard Avery.

ALTRES LLANGARDAIXOS ÀPODES

Com ja hem dit, a part de les espècies aquí descrites existeixen molts altres grups de llangardaixos àpodes arreu del món. Alguns dels grups més destacats són:

La família Scincidae: Família de llangardaixos rabassuts amb potes curtes, molts membres de la qual no presenten extremitats funcionals. A la Península Ibèrica hi trobem dues espècies: la bívia ibèrica (Chalcides bedriagai) i el lludrió llistat o bívia tridàctila (Chalcides striatus).

Benny_Trapp_Chalcides_striatus_Spanien
Bívia tridàctila o lludrió llistat, foto de Benny Trapp.

La família Pygopodidae: llangardaixos amb extremitats absents o reduïdes emparentats amb els geckos

17Foto d'un llangardaix àpode de Burton (Lialis burtoni) del sud d'Austràlia, per Matt.

La família Dibamidae: Llangardaixos àpodes tropicals i de costums excavadors.

18Foto d'un dibàmid anomenat Anelytropsis papillosus, presa de Tod W. Reeder et al.

La família Anniellidae: Llangardaixos àpodes americans.

19Un llangardaix àpode del gènere Anniella, de California, per Marlin Harms.

Encara que la majoria de llangardaixos àpodes siguin inofensius, no vol dir que puguem tocar-los i manipular-los de qualsevol manera quan ens els trobem a la natura. Els llangardaixos àpodes, com la majoria d’animals salvatges, s’estressen fàcilment amb el contacte humà i no s’haurien  de manipular, excepte per a propòsits científics. La millor manera de disfrutar de la natura és observant-la sense pertubrar-la.

REFERÈNCIES

S’han consultat les següents fonts durant l’elaboració d’aquesta entrada:

Difusió-català

Ofidis ibèrics: colobres simpàtiques, escurçons verinosos

En la meva primera entrada vam parlar sobre les diferents classes de serps que hi ha basant-nos en la forma de la seva dentició. En aquesta entrada parlaré sobre els diferents ofidis que habiten a la Península Ibèrica, quines espècies són verinoses i quines no, i com identificar les diferents espècies que ens podem trobar quan sortim al camp. Com veurem en aquesta entrada, les serps han estat injustament demonitzades, ja que les espècies del nostre país no representen cap perill per a nosaltres.

INTRODUCCIÓ

A la Península Ibèrica hi trobem 13 espècies diferents de serps, entre les quals es troben representats tres dels quatre tipus de dentició dels quals vam parlar a l’altra entrada. No hi ha però ofidis proteròglifs, ja que entre els membres de la família Elapidae no hi ha cap serp europea. La resta d’espècies ibèriques són en la seva majoria o bé colobres (família Colubridae,  àglifs o opistòglifs) o escurçons (família Viperidae, solenòglifs).

Natrix maura bo
Colobra escurçonera (Natrix maura), serp àglifa
Malpolon bo
Serp verda (Malpolon monspessulanus), serp opistòglifa
Vipera latastei bo
Escurçó ibèric (Vipera latastei), serp solenòglifa

COLOBRES vs. ESCURÇONS

Quan ens trobem una serp a la naturalesa és important saber distingir si l’animal en qüestió és una colobra o un escurçó. Les mossegades de colobres ibèriques no solen ser especialment perilloses ja que al presentar denticions poc especialitzades (àglifa) o ullals verinosos posteriors (opistòglifs) no solen injectar verí, o si ho fan no en solen injectar gaire. En canvi els escurçons ibèrics al ser solenòglifs injecten grans quantitats de verí, sent aquests els principals responsables d’incidències per mossegades de serps a Espanya. Tot i així les mossegades són molt poc freqüents, i quasi totes es donen després d’una manipulació massa prolongada del animal.

Per a identificar una serp com a una colobra o un escurçó existeixen un seguit de característiques anatòmiques que ens permet diferenciar-los. Aquestes característiques són aplicables només per a ofidis ibèrics; les espècies de fora de la península poden presentar diferents combinacions de caràcters.

El caràcter més citat és la pupil·la. En general els escurçons presenten una pupil·la el·líptica, prima i vertical mentre que les colobres presenten una pupil·la rodona. Tanmateix, això és variable, ja que en condicions de poca llum la pupil·la d’un escurçó pot semblar rodona, ja que els ulls d’aquests animals s’adapten a la foscor.

PUPILA
Colúbrid amb la pupila rodona (colobra de collar, Natrix natrix) i vipèrid amb la pupila elíptica (escurçó ibèric, Vipera latastei). Fotos de Honorio Iglesias.

La segona característica fa referència a la forma del cos. Mentre que les colobres solen ser molt esveltes, sense un coll diferenciat i amb la cua llarga i prima, els escurçons solen ser més gruixuts, tenen un cap triangular, un coll ben diferenciat i la cua és curta i cònica.

BODYYY
Colobra d’Esculapi (Zamenis longissimus) i escurçó cantàbric (Vipera seoanei, foto de Daniel Gómez)

Tot i que no sempre és possible fixar-s’hi, les escames poden servir per saber si una serp és una colobra o un escurçó. Els escurçons sempre presenten escames carenades, les quals presenten una petita protuberància longitudinal en forma de quilla. En canvi les colobres, tot i que poden tindre escames carenades en la seva majoria tenen escames llises.

SCALES
Escames llises de colobra de ferradura (Hemorrhois hippocrepis, foto de Saúl Yubero) i escames carenades de escurçó pirinenc (Vipera aspis, foto de Grégoire Meier)

Finalment, mentre que les colobres són serps molt actives i que normalment fugen abans de que ens hi puguem acostar, els escurçons es refien del seu camuflatge per a evitar els depredadors, fent que es quedin quiets sense que els veiem, i poden mossegar si es senten acorralades.

OFIDIS IBÈRICS

Família Colubridae:

Gènere Coronella: Anomenades serps o colobres llises, a la Península Ibèrica hi trobem la colobra llisa septentrional (Coronella austriaca) que presenta un antifaç fosc des dels orificis nasals fins al coll i marques fosques irregulars a l’esquena, i la colobra llisa meridional (Coronella girondica) la qual presenta dues marques als parietals i marques fosques transversals per tot el dors.

Coronella aust gir
Colobra llisa septentrional (Coronella austriaca, esquerra, foto de Christian Fischer) i colobra llisa meridional (Coronella girondica, dreta, foto de Evaristo Corral)

Gènere Hierophis: La serp verda i groga (Hierophis viridiflavus) es una serp de colors vius amb taques i dibuixos negres, grocs i verd clars. Tot i que arriben a fer 170 cm de llarg no és verinosa. Normalment es pot trobat des de boscos temperats a camps de conreu, i fins i tot en construccions abandonades.

Hierophis viri
Serp verda i groga (Hierophis viridiflavus), juvenil (esquerra, de Polypterus) i adult (dreta)

Gènere Natrix: Comunament anomenades serps d’aigua per la seva afinitat pels hàbitats aquàtics, hi trobem dues espècies a la Península Ibèrica, la colobra escurçonera (Natrix maura) anomenada així per les marques que presenta en zig-zag i les escames carendes semblants a les dels escurçons, i la colobra de collar ibèrica (Natrix astreptophora) que presenta les pupil·les vermelloses, una coloració molt variable i un “collar” negre en els individus juvenils.

Natrix mau nat
Colobra escurçonera (Natrix maura, esquerra, foto de Honorio Iglesias) i colobra de collar ibèrica (Natrix astreptophora, dreta, foto de Fafner)

Gènere Zamenis: La serp de Esculapi (Zamenis longissimus) és un colúbrid inofensiu, llarg i prim amb un cap allargat i estret. Normalment es troba en zones boscoses, amb diferents variacions microclimátiques que afavoreixen la seva termoregulació. Aquesta espècie és la que es representa enroscada a la Vara d’Esculapi i a la Copa de Higia, símbols de la medicina i la farmàcia respectivament.

Zamensis long
Serp d’Esculapi (Zamenis longissimus) (esquerra per Amiralles).

Gènere Hemorrhois: La colobra de ferradura (Hemorrhois hippocrepis) és un colúbrid àglif que, tot i que pot mossegar si se’l toca o agafa, no se la considera una espècie verinosa. Presenta una marca transversal al cap que toca els dos ulls i una marca al coll en forma de ferradura que li dóna el nom comú. És una espècie típica de hàbitats rupícoles.

Hemorrhois hippo
Colobra de ferradura (Hemorrhois hippocrepis). Fotos de AccipiterRaúl León.

Gènere Rhinechis: La serp blanca o ratllada (Rhinechis scalaris) rep el seu nom comú per les ratlles longitudinals que presenten els individus adults i els seu nom científic pel dibuix en forma de escala que presenten els exemplars juvenils al dors. Tot i ser una serp que pot semblar agressiva, no sol mossegar y és inofensiva per l’ésser humà.

Rhinechis sca
Serp blanca (Rhinechis scalaris). Fotos de Matt Wilson (esquerra) i de Fernando Fañanás (dreta).

Gènere Macroprotodon: Aquesta es una de les poques espècies verinoses de la península. La serp de caputxó (Macroprotodon brevis) és un animal que es troba en tot tipus de hàbitats mediterranis. Tot i ser verinosa la seva boca petita i opistòglifa i el seu caràcter tranquil la fan totalment inofensiva. Anomenada així per la marca fosca que presenta al clatell, el cap és curt i aixafat.

Macroprotodon brev
Serp de caputxó (Macroprotodon brevis). Fotos de Saúl Yubero i Amiralles respectivament.

Gènere Malpolon: Amb exemplars que arriben als dos metres i mig de longitud, la serp verda o colobra bastarda (Malpolon monspessulanus) és l’ofidi més gran de la península. La seva dentició opistòglifa fa que normalment no injecti verí al mossegar (cosa que no passa quasi mai), tot i que els exemplars més grans al tindre més amplitud a la boca, poden clavar els ullals (tot i que les escasses mossegades solen ser seques i només d’advertiment). És fàcilment reconeixible per les seves celles prominents que li donen un aspecte feroç.

Malpolon mons
Serp verda (Malpolon monspessulanus). Fotos de Herpetofauna i de RuizAraFoto respectivament.

Família Viperidae:

Només un gènere a la Península Ibèrica amb tres espècies. Els escurçons tenen el cap ample i triangular, el morro lleugerament aixecat i normalment presenten un dibuix en zig-zag al dors que els ajuda a camuflar-se. Les tres espècies són verinoses, tot i que gràcies a la medecina moderna les mossegades ocasionals no representen un perill per l’ésser humà. L’escurçó pirinenc (Vipera aspis) es la serp més verinosa de la península, presenta les escames grisoses daurades  o groguenques, amb taques negres o verdoses. L’escurçó ibèric (Vipera latastei) és l’escurçó més freqüent de la península i la seva coloració varia del bru al gris. Finalment, l’escurçó cantàbric (Vipera seoanei) és un escurçó de mida mitjana i amb una coloració altament polimòrfica.

Vipera asp lat seo
Escurçó pirinenc (Vipera aspis, a dalt esquerra, foto de Felix Reimann), escurçó ibèric (Vipera latastei, a dalt dreta, foto de Honorio Iglesias) i escurçó cantábric (Vipera seoanei, a baix, foto de Andre Schmid).

Com hem vist, les colobres i els escurçons no són tant dolents com els pinten. La majoria d’espècies fugen de l’ésser humà, i els accident i mossegades passen quan les forcem a interactuar amb nosaltres més del compte. A més, els ofidis ajuden a grangers i agricultors ja que cacen i s’alimenten d’espècies tradicionalment considerades plagues. Si deixem a les serps en pau, podrem gaudir de la bellesa d’aquests animals en harmonia.

REFERÈNCIES

S’han consultat les següents fonts per a elaborar els continguts d’aquesta entrada:

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.