Arxiu d'etiquetes: orcinus orca

Cetaceans of the Mediterranean Sea

Did you know that in the Mediterranean Sea habitually lives 8 species of cetaceans, among dolphins and whales; in addition to other visitor and spontaneous species, such as the killer whale? In this post, a new version of “Cetaceans in the Catalan coast“, the first post published in this blog, I will give more information about the cetaceans that live in this small sea. 


Cetaceans originated 50 million years ago in the ancient Tethys Sea, from terrestrial mammals. Approximately, there are 80 living species in the world, but only 8 of them live habitually in the Mediterranean and other species are present only in some seasons or sporadically.



Striped dolphin (Stenella coeruleoalba) is a cetacean with a black or bluish grey colouration in the back and white in the ventral part. There is a black line from the eye to the anal region through each side, and another one from the eye to the pectoral fin. Mediterranean striped dolphins are slightly smaller than their neighbours from the Atlantic, and achieve a maximum length of 2.2 m.

Stenella coeruleoalba delfin listado cetáceos mediterraneo
Striped dolphin (Stenella coeruleoalba) (Picture: Scott Hill National Marine Mammal Laboratory, Creative Commons).

They may live in big groups, till hundreds of individuals. Anyway, in the observations that I have done in the Mediterranean, groups included from 5 to 50 animals. They are very acrobatics and they can jump 7 meters above the sea surface.

Striped dolphins are common in both Mediterranean basins, specially in the open sea, being so many abundant in Ligurian Sea, Gulf of Lion, Alboran Sea (between Andalucía, Spain, and Morocco) and the Balearic Sea (between the Iberian Peninsula and the Balearic Islands).

This is the most abundant species in the Mediterranean (about 117,000 animals in the western basin), but they are in a vulnerable status of conservation due to the affection by morbillivirus, pollutants such as organochlorine compounds and fishing devices.


Bottlenose dolphins (Tursiops truncatus) maybe are the most known for the population because they are the protagonist of some movies and they are the most common cetacean in captivity.

delfin mular tursiops truncatus cetaceos mediterraneo
Bottlenose dolphin (Tursiops truncatus) (Picture: Gregory Slobirdr Smith, Creative Commons).

Their robust body is grey, clearer in the sides and white in the abdomen. Bottlenose dolphins are 4 m long.

Their groups, integrated by females and offspring or young males, range from 2 to 10 animals. They live in all the coasts of the Mediterranean Sea.

Their conservation status in the Mediterranean is vulnerable. It is though that their population is about 10,000 animals. Competence with commercial fisheries, bycatch and water pollution are among their threats.


Short-beaked common dolphin (Delphinus delphis) is easily recognisable for the colouration of its body: dorsal region is dark and sides are cream-coloured or yellow, and constitute a V in the half of the body. Like striped dolphins, they are also small animals (2-2.5 m).

delfin comun delphinus delphis cetaceos mediterraneo
Short-beaked common dolphin (Delphinus delphis) (Picture: JKMelville, Creative Commons).

They live in numerous groups in open waters, from 10 to 200 animals, but sometimes groups of several thousands have been seen.

They enjoy with boats:

Despite their name, it is difficult to observe them because they are endangered in the Mediterranean. In the last 40 years, their population have been reduced by half. There are several reasons: lack of preys due to competence with fishers, bycatch, habitat degradation, sound pollution and high concentrations of pollutants.


Fin whale (Balaenoptera physalus) is the biggest whale in the Mediterranean and the second one in the world.

rorcual comun balaenoptera physalus cetaceos mediterraneo circe
Fin whale (Balaenoptera physalus) (Picture: Circe)

Fin whale’s head is V-shaped, wide and flatten. It is dark grey in the back and white in the abdomen, but asymmetric in the jaws: left side is dark grey and right side is white. Dorsal fin is short and placed in the last third of the body. In the moment of diving, caudal fin is not shown out of the water. Blow may be 8 meters height and narrow. Their maximum length is 24 m.

They are usually seen alone or in small groups (normally mother and calf) in open waters. In the Mediterranean, they are most frequently sighted between Balearic Islands and Ionian Sea, being specially abundant in the Gulf of Lion.

According to IUCN, it is a vulnerable species in the Mediterranean, but it is endangered worldwide. The Mediterranean population includes 5,000 adults. They are victims of strikes with ships, high DDT concentrations, acoustic pollution due to seismic surveys and bycatch.

Have you seen this fin whale rescue from Fuerteventura?


Sperm whales (Physeter macrocephalus)  are the biggest toothed whales and one of the biggest cetaceans in the Mediterranean.

Sperm whale (Physeter macrocephalus) (Picture: Gabriel Barathieu, Creative Commons).

Sperm whales have a rounded or triangular hump instead of a dorsal fin, which is followed by six exaggerated “knuckles”. An important clue for its identification is the blow: it is a bushy blow directed low, left and forwards. Head, which is square, represent 1/3 of the total length of the body. It is dark or grey, with the lower part of the mouth white. To dive, they show the caudal fin out of the water. They may be 20 long.

Their groups are composed by females and their offspring, other groups of young males and adult males are solitary. The number of animals per group ranges from 10 to 15, but smaller groups also exist. They are usually seen in oceanic waters of all the Mediterranean.

It is an endangered species in the Mediterranean due to they are accidentally captured in fishing nets, by strikes with vessels and the annoyance provoked by marine traffic. It is estimated that live some thousands in the Mediterranean.

Have you seen this video of a sperm whales that “adopt” a deformed cetacean?


Risso’s dolphin (Grampus griseus) is grey when is born, but becomes paler with age for the presence of scars that do not disappear. They might measure 4 m.

calderon gris grampus griseus cetaceos mediterráneo
Risso’s dolphin (Grampus griseus) (Picture: Rob, Creative Commons).

Generally, they live in groups of 3-50, despite sometimes groups of some thousands have been spotted. In the Mediterranean, it is widely distributed in open waters, being more abundant in the western basin, where they prefer continental slope and submarine canyons.

Their status of conservation is unknown, but bycatch and acoustic and chemical pollution affect them.


Long-finned pilot whale (Globicephala melas) is the biggest dolphin species in the Mediterranean, since it may achieve 6 m. Black in general, this pilot whale has a anchor-shaped ventral patch. Its flippers measure one fifth of the length.

globicephala melas calderón común cetáceos mediterráneo
Long-finned pilot whale (Globicephala melas) (Picture: Wikiwand).

Their groups range from 10 to 60 animals, but also several thousands. Groups include several generations of females with their calves. In the Mediterranean, it is abundant in the western basin, specially in the Strait of Gibraltar and Alboran Sea.

There is deficient data to evaluate its status of conservation. Anyway, it is known that are threatened by bycatch, strikes and acoustic and chemical pollution.


Cuvier’s beaked whales (Ziphius cavirostris) are dark grey or brown, paler in the head. Their head is bulky, and the beak is not much marked. They may be 7 m long.

zifio cuvier ziphius cavirostris cetaceos mediterraneo
Cuvier’s beaked whale (Ziphius cavirostirs) (Picture: WDC).

They usually live in groups of 2-7 individuals or alone, in deep oceanic waters.

It is difficult to observe them due to the little activity in surface, reason that can explain why there are not enough information to evaluate their conservation status. It is known that are specially sensible to acoustic pollution, both military activities or seismic surveys. Moreover, the ingestion of plastic and bycatch also affect them.


Killer whales (Orcinus orca) are one of the most fascinating cetaceans. They live in polar and tropical waters, from the coast to open sea.

orca orcinus orca cetáceos mediterraneo
Killer whale (Orcinus orca) (Picture: Jose J. Díaz)

In the Mediterranean, however, they are only considered residents in the Strait of Gibraltar, with a size population of 32 whales. Their presence in the Strait, it is believed that is linked to the presence of bluefin tuna, their food.

Did you know that they use different dialects to communicate each other? Did you know that homosexual behaviours have been described in this species? Albino killer whales have been reported.

Their status of conservation is unknown, but direct death by fishers, reduction of their preys, annoyances and habitat degradation are among the causes of their reduction.


  • CRAM: Cetacis
  • Day, T (2008). Guía para observar ballenas, delfines y marsopas en su hábitat. Ed. Blume
  • Gobierno de Canarias: Curso de Observación de Cetáceos
  • IUCN (2012). Marine Mammals and Sea Turtles of the Mediterranean and Black Seas. Gland, Switzerland and Malaga, Spain: IUCN
  • Kinze, CC (2002). Mamíferos marinos del Atlántico y del Mediterráneo. Ed. Omega
  • Lleonart, J (2012). Els mamífers marins i els seus noms. Terminàlia, 5, 7-25
  • Notarbartolo di Sciara G. (compilers and editors) (2006). The status and distribution of cetaceans in the Black Sea and Mediterranean Sea. IUCN Centre for Mediterranean Cooperation, Malaga, Spain.
  • Cover picture: Scuba Diver Life


Cetáceos del mar Mediterráneo

¿Sabías que en el mar Mediterráneo viven de forma habitual hasta 8 especies de cetáceos, entre delfines, ballenas y zífios; además de otras especies visitantes o espontáneas, entre las que destaca la orca? Este artículo, una nueva versión de “Cetáceos de la costa catalana“, el primer post publicado en este blog, pretende dar un conocimiento más amplio de los cetáceos que viven en el mar entre tierras.


Los cetáceos se originaron hace más o menos 50 millones de años en el antiguo mar de Tethys, a partir de mamíferos terrestres. Aproximadamente, hay un total de 80 especies en el mundo, pero en el Mediterráneo se encuentran 8 de forma habitual y otros están presentes en determinadas épocas del año o de forma esporádica.



El delfín listado (Stenella coeruleoalba) es un cetáceo con una coloración dorsal negra o gris azulada, con la parte ventral blanca. Los flancos son atravesados por una línea negra que comienza en el ojo y se extiende hasta la región anal y otra que se dirige hacia la aleta pectoral. Los animales del Mediterráneo son ligeramente más pequeños que sus vecinos del Atlántico, por lo que pueden alcanzar una longitud de 2,2 m.

Stenella coeruleoalba delfin listado cetáceos mediterraneo
Delfin listado (Stenella coeruleoalba) (Foto: Scott Hill National Marine Mammal Laboratory, Creative Commons).

Se pueden observar formando grandes grupos, de hasta cientos de ejemplares. De todos modos, en las observaciones que yo mismo he realizado en el Mediterráneo, los grupos oscilaban entre los 5 y los 50 ejemplares. Se trata de animales muy acrobáticos, pues suelen realizar saltos que pueden superar los 7 metros de altura.

Son comunes en las dos cuencas mediterráneas, especialmente en mar abierto, siendo muy abundantes en el mar de Liguria, en el Golfo de León, el mar de Alborán (entre Andalucía y Marruecos) y el Balear (entre la Península Ibérica y Baleares).

Esta especie es la más abundante del Mediterráneo (unos 117.000 ejemplares en la cuenca occidental), aunque se encuentra en un estado de conservación vulnerable debido a la afectación por morbillivirus, contaminantes como los organoclorados (¿quieres saber qué efecto tiene el mercurio en su salud?) y los aparejos de pesca.


El delfín mular o de nariz de botella (Tursiops truncatus) quizás es de los más conocidos para la población, pues es el protagonista de muchas películas y es el mayoritario de los cetáceos en cautividad.

delfin mular tursiops truncatus cetaceos mediterraneo
Delfín mular (Tursiops truncatus) (Foto: Gregory Slobirdr Smith, Creative Commons).

Su cuerpo, que es robusto, tiene una coloración general gris, más clara en los laterales y blanca en el vientre. Pueden alcanzar una longitud máxima de 4 metros.

Vive en grupos de 2-10 ejemplares, que a veces se pueden juntar para formar grandes grupos. Estos grupos suelen estar integrados por hembras y crías o bien son de machos jóvenes. Son animales costeros, y pueden encontrarse por todas las costas del Mediterráneo.

Su estado de conservación en el Mediterráneo es vulnerable. Se cree que el número total de individuos de esta población ronda los 10.000 ejemplares. Sus principales amenazas son la competencia con las pesquerías comerciales, las capturas accidentales y la contaminación del agua.


El delfín común (Delphinus delphis) se puede reconocer fácilmente por la coloración de su cuerpo: la región dorsal es oscura, con los laterales de color crema o amarillo, que forman una V en la zona media del cuerpo. Como los listados, también son delfines pequeños (entre 2 y 2,5 metros).

delfin comun delphinus delphis cetaceos mediterraneo
Delfín común (Delphinus delphis) (Foto: JKMelville, Creative Commons).

Forman grupos muy numerosos, de entre 10 a 200 individuos, aunque se han observado de miles, los cuales viven en aguas abiertas. La composición de los grupos es bastante desconocida.

Les gusta ponerse en la parte delantera de las embarcaciones, como muestra este vídeo:

A pesar de su nombre, cada vez es más difícil observarlos, pues están en peligro de extinción en el Mediterráneo. En los últimos 40 años, sus poblaciones se han reducido a la mitad. Los motivos son varios: falta de presas por la competencia con los pescadores, capturas accidentales, pérdida de la calidad del hábitat, el ruido marino y altas concentraciones de contaminantes.


El rorcual común (Balaenoptera physalus) es la ballena más grande del Mediterráneo, y la segunda del mundo.

rorcual comun balaenoptera physalus cetaceos mediterraneo circe
Rorcual comú (Balaenoptera physalus) (Foto: Circe)

La cabeza de los rorcuales comunes tiene forma de V y es ancha y aplanada. Su coloración general es gris oscura en la parte dorsal y blanca en la ventral, aunque es asimétrica a nivel de mandíbulas: el lado izquierdo es de color gris oscuro y el derecho es blanco. Presentan una aleta dorsal muy baja en el segundo tercio del cuerpo. Cuando se sumergen, no muestran la aleta caudal, lo que nos permite distinguir un rorcual de un cachalote. Su soplo puede alcanzar los 8 metros de altura y es estrecho, y tarda varios segundos en desaparecer. En cuanto a su longitud, pueden alcanzar los 24 metros.

Se suelen observar en mar abierto en solitario o en pequeños grupos, normalmente madre y cría. En el Mediterráneo, se suelen encontrar en aguas profundas oceánicas desde las Islas Baleares hasta el Mar Jónico, siendo especialmente abundante en el Golfo de León.

Según la IUCN, se trata de una especie vulnerable en el Mediterráneo, aunque está en peligro de extinción a nivel mundial. Su población mediterránea incluye unos 5.000 adultos. Son víctima de colisiones con embarcaciones, altas concentraciones de DDT, la contaminación acústica causada por las prospecciones sísmicas y capturas accidentales en redes de pesca.

Quizás te suena este vídeo de un rescate que llevaron a cabo unos jóvenes de Fuerteventura a un ejemplar de 15 metros:


Los cachalotes (Physeter macrocephalus)  son los cetáceos con dientes más grandes del planeta y unos de los más grandes del Mediterráneo.

Cachalote (Physeter macrocephalus) (Foto: Gabriel Barathieu, Creative Commons).

Los cachalotes no presentan aleta dorsal, sino que es más bien una joroba triangular seguida por seis protuberancias. Una característica muy importante es que el soplo es inclinado hacia la izquierda. La cabeza, que tiene forma cuadrada, representa 1/3 de la longitud total del animal. Es de color negro o gris, con la parte inferior de la boca blanca. Para sumergirse, sacan la cola fuera del agua. Pueden llegar a los 20 metros de longitud.

Forman grupos sociales muy cohesionados formados por hembras y sus crías, otros grupos de machos jóvenes y los machos adultos son solitarios. El número de individuos oscila entre los 10 y los 15 animales, aunque también se pueden ver de más pequeños. Se suelen observar en aguas oceánicas de todo el Mediterráneo.

Se encuentra en peligro de extinción en el Mediterráneo debido a que quedan atrapados en redes de pesca, por las colisiones con embarcaciones y las molestias causadas por el tráfico marítimo. Se estima que hay algunos pocos miles de individuos en todo el Mediterráneo.

Te has perdido el vídeo de unos cachalotes que “adoptan” a un cetáceo con deformaciones?


El calderón gris (Grampus griseus), conocido también como delfín de Risso, es un animal que, al nacer, es de color gris. De todos modos, con la edad su piel queda llena de cicatrices blancas y que no desaparecen. Pueden alcanzar los 4 metros de largo.

calderon gris grampus griseus cetaceos mediterráneo
Calderón gris (Grampus griseus) (Foto: Rob, Creative Commons).

Generalmente, viven en grupos de 3-50 individuos, a pesar de que en ocasiones se han visto grupos de varios miles de individuos. En el Mediterráneo, se encuentra ámpliamente distribuido en aguas abiertas, siendo más abundante en la cuenca occidental, donde prefiere el talud continental y los cañones submarinos.

No se conoce el estado de conservación de esta especie en el Mediterráneo, pero se ven afectados por las capturas accidentales en aparejos de pesca y la contaminación acústica y química.


El calderón común o ballena piloto de aleta larga (Globicephala melas) es la especie de delfín más grande del Mediterráneo, pues puede alcanzar los 6 metros. De color general negro, en el vientre tiene una marca blanca en forma de ancla. Las aletas pectorales miden una quinta parte de la longitud del cuerpo.

globicephala melas calderón común cetáceos mediterráneo
Calderón común (Globicephala melas) (Foto: Wikiwand).

Viven en grupos de 10 a 60 individuos, aunque pueden formar grupos de miles de animales. Los grupos están constituidos por varias generaciones de hembras con sus crías. En el Mediterráneo, se encuentra de forma abundante en la cuenca occidental, especialmente en la zona del estrecho de Gibraltar y el mar de Alborán.

No hay datos suficientes para evaluar su estado de conservación. De todas formas, se sabe que está amenazado por las capturas accidentales de los pesqueros, las colisiones con buques y la contaminación acústica y química.


Los zifios de Cuvier (Ziphius cavirostris) son de color girs oscuro o marrón, con la cabeza más clara. Tienen la cabeza voluminosa, y el morro está poco marcado. Pueden medir hasta 7 metros de longitud.

zifio cuvier ziphius cavirostris cetaceos mediterraneo
Zífio de Cuvier (Ziphius cavirostirs) (Foto: WDC).

Suelen vivir en grupos de 2-7 individuos o solitariamente, en aguas oceánicas y muy profundas.

Es una especie muy difícil de observar ya que tienen poca actividad en superficie, motivo que puede explicar que no haya datos suficientes para evaluar su estado de conservación. De todas formas, se sabe que son especialmente sensibles a la contaminación acústica, ya sean operaciones militares o prospecciones sísmicas. Además, la ingestión de plástico y las capturas accidentales también los ponen en peligro.


Las orcas (Orcinus orca) son uno de los cetáceos más fascinantes. Viven tanto en aguas polares como en tropicales, desde la costa hasta mar abierto.

orca orcinus orca cetáceos mediterraneo
Orca (Orcinus orca) (Foto: Jose J. Díaz)

En el Mediterráneo, sin embargo, se consideran residentes sólo en el Estrecho de Gibraltar, con una población de unos 32 individuos. Su presencia en el Estrecho, se cree que está ligada a la presencia de atún rojo, del que se alimentan. Os dejo un vídeo de la BBC sobre la interacción entre pesca y atún en el Estrecho (en este caso, atún común):

¿Sabías que las orcas utilizan diferentes dialectos para comunicarse? ¿Sabías que se han descrito comportamientos homosexuales? Además, se han encontrado algunos ejemplares de orca albinos.

Sin embargo, a principios de año se vieron dos individuos que llegaron hasta las costas de Cataluña (Ametlla de Mar), tal como anunciaron desde la Red de observaciones y rescate de animales marinos de la Generalitat de Catalunya:

No se conoce su estado de conservación, pero la muerte directa en manos de los pescadores, la reducción de sus presas, las molestias y la degradación del hábitat están entre las causas de su reducción.


  • CRAM: Cetacis
  • Day, T (2008). Guía para observar ballenas, delfines y marsopas en su hábitat. Ed. Blume
  • Gobierno de Canarias: Curso de Observación de Cetáceos
  • IUCN (2012). Marine Mammals and Sea Turtles of the Mediterranean and Black Seas. Gland, Switzerland and Malaga, Spain: IUCN
  • Kinze, CC (2002). Mamíferos marinos del Atlántico y del Mediterráneo. Ed. Omega
  • Lleonart, J (2012). Els mamífers marins i els seus noms. Terminàlia, 5, 7-25
  • Notarbartolo di Sciara G. (compilers and editors) (2006). The status and distribution of cetaceans in the Black Sea and Mediterranean Sea. IUCN Centre for Mediterranean Cooperation, Malaga, Spain.
  • Foto de portada: Scuba Diver Life


Cetacis del mar Mediterrani

Sabies que al mar Mediterrani hi viuen de forma habitual fins a 8 espècies de cetacis, entre dofins, balenes i zífids; a més d’altres espècies visitants o espontànies, entre les quals destaca l’orca? Aquest article, una nova versió de “Cetacis de la costa catalana“, el primer post publicat en aquest blog, pretén donar un coneixement més ampli dels cetacis que viuen al mar de davant de casa. 


Els cetacis es varen originar fa aproximadament 50 milions d’anys en l’antic mar de Tethys, a partir de mamífers terrestres. Aproximadament, hi ha un total de 80 espècies arreu del món, però al Mediterrani se n’hi troben 8 de forma habitual i altres hi són presents en determinades èpoques de l’any o de forma esporàdica.



El dofí ratllat o llistat (Stenella coeruleoalba) és un cetaci amb una coloració dorsal negra o gris blavosa, amb la part ventral blanca. Els flancs són travessats per una línia negra que comença a l’ull i s’estén fins a la regió anal i una altra que es dirigeix cap a l’aleta pectoral. Els animals del Mediterrani són lleugerament més petits que els seus veïns de l’Atlàntic, de manera que poden assolir una longitud de 2,2 m.

Stenella coeruleoalba delfin listado cetáceos mediterraneo
Dofí llistat (Stenella coeruleoalba) (Foto: Scott Hill National Marine Mammal Laboratory, Creative Commons).

Es poden observar formant grans grups, de fins a centenars d’exemplars. De tota manera, en les observacions que jo mateix he realitzat al Mediterrani, els grups oscil·laven entre els 5 i els 50 exemplars. Es tracta d’animals molt acròbates, doncs solen realitzar salts que poden superar els 7 metres d’alçada. 

Són comuns a les dues conques mediterrànies, especialment a mar obert, essent molt abundants al mar de Liguria, al Golf de Lleó, el mar d’Alborán (entre Andalusia i Marroc) i al Balear (entre la Península Ibèrica i les Balears).

Aquesta espècie, és la més abundant del Mediterrani (uns 117.000 exemplars a la conca occidental), tot i que es troba en un estat de conservació vulnerable degut a l’afectació pel morbillivirus, contaminants com els organoclorats (vols saber quin efecte té el mercuri en la seva salut?) i els aparells de pesca. 


El dofí mular (Tursiops truncatus) potser és dels més coneguts per a la població, doncs és el protagonista de moltes pel·lícules i és el majoritari dels cetacis en captivitat.

delfin mular tursiops truncatus cetaceos mediterraneo
Dofí mular (Tursiops truncatus) (Foto: Gregory Slobirdr Smith, Creative Commons).

El seu cos, que és robust, té una coloració general grisa, més clara als laterals i blanca al ventre. Poden assolir un longitud màxima de 4 metres.

Viu en grups de 2-10 exemplars, que a vegades es poden ajuntar per formar grans grups. Aquests grups solen estar integrats per femelles i cries o bé són de mascles joves. Són animals costaners, i poden trobar-se per totes les costes del Mediterrani.

El seu estat de conservació al Mediterrani és vulnerable. Es creu que el nombre total d’individus d’aquesta població ronda als 10.000 exemplars. Les seves principals amenaces són la competència amb les pesqueries comercials, les captures accidentals i la contaminació de l’aigua.


El dofí comú (Delphinus delphis) es por reconèixer fàcilment per la coloració del seu cos: la regió dorsal és fosca, amb els laterals de color crema o groc, que formen una V a la zona mitjana del cos. Com els llistats, també són dofins petits (entre 2 i 2,5 metres).

delfin comun delphinus delphis cetaceos mediterraneo
Dofí comú (Delphinus delphis) (Foto: JKMelville, Creative Commons).

Formen grups molt nombrosos, de entre 10 –  200 individus, tot i que se n’han observat de milers, els quals viuen en aigües obertes. La composició dels grups és força desconeguda.

Els agrada posar-se a la part davantera de les embarcacions, tal com mostra aquest vídeo:

Malgrat el seu nom, cada vegada és més difícil observar-los, doncs estan en perill d’extinció al Mediterrani. En els últims 40 anys, les seves poblacions s’han reduït a la meitat. Els motius són varis: manca de preses per la competència amb els pescadors, captures accidentals, pèrdua de la qualitat de l’hàbitat, el soroll marí i altes concentracions de contaminants.


El rorqual comú (Balaenoptera physalus) és la balena més gran del Mediterrani, i la segona del món.

rorcual comun balaenoptera physalus cetaceos mediterraneo circe
Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto: Circe)

El cap dels rorquals comuns té forma de V i és ample i aplanat. La seva coloració general és gris fosca a la part dorsal i blanca a la ventral, tot i que és asimètrica a nivell de mandíbules: el costat esquerre és de color gris fosc i el dret és blanc. Presenten una aleta dorsal molt baixa al segon terç del cos. Quan es submergeixen, no mostren l’aleta caudal, fet que ens permet distingir un rorqual d’un catxalot. La seva bufada pot arribar als 8 metres d’alçada i és estreta, i tarda varis segons en desaparèixer. Pel que fa a la seva longitud, poden assolir els 24 metres.

Es solen observar a mar obert en solitari o en petits grups, normalment mare i cria. Al Mediterrani, es solen trobar en aigües profundes oceàniques des de les Illes Balears fins al Mar Jònic, essent especialment abundant al Golf de Lleó.

Segons la IUCN, es tracta d’una espècie vulnerable al Mediterrani, tot i que està en perill d’extinció a nivell mundial. La seva població mediterrània inclou uns 5.000 adults. Són víctima de col·lisions amb embarcacions, altes concentracions de DDT, la contaminació acústica causada per les prospeccions sísmiques i captures accidentals en xarxes de pesca.

Potser et sona aquest vídeo d’un rescat que van dur a terme uns joves de Fuerteventura a un exemplar de 15 metres:


Els catxalots (Physeter macrocephalus)  són els cetacis amb dents més grans del planeta i una de les més grans del Mediterrani.

Catxalot (Physeter macrocephalus) (Foto: Gabriel Barathieu, Creative Commons).

Els catxalots no presenten aleta dorsal, sinó que és més aviat una gepa triangular seguida per sis protuberàncies. Una característica molt important és que la bufada és inclinada cap a l’esquerra. El cap, que té forma quadrada, representa 1/3 de la longitud total de l’animal. És de color negre o gris, amb la part inferior de la boca blanca. Per submergir-se, treuen la cura fora de l’aigua. Poden arribar als 20 metres de longitud.

Formen grups socials molt cohesionats formats per femelles i les seves cries, altres grups de mascles joves i els mascles adults són solitaris. El nombre d’individus oscil·la entre els 10 i els 15 animals, tot i que també se’n poden veure de més petits. Es solen observar en aigües oceàniques de tot el Mediterrani.

Es troba en perill d’extinció al Mediterrani degut a que queden atrapades en xarxes de pesca, per les col·lisions amb embarcacions i les molèsties causades pel trànsit marítim. S’estima que hi ha alguns  pocs milers d’individus en tota la Mediterrània.

T’has perdut el vídeo d’uns catxalots que “adopten” a un cetaci amb deformacions?


El cap d’olla gris (Grampus griseus), conegut també com a dofí de Risso, és un animal que, al néixer, és de color gris. De tota manera, amb l’edat la seva pell queda plena de cicatrius blanques i que no desapareixen. Poden assolir els 4 metres de llarg.

calderon gris grampus griseus cetaceos mediterráneo
Cap d’olla gris (Grampus griseus) (Foto: Rob, Creative Commons).

Generalment, viuen en grups de 3 – 50 individus, malgrat en ocasions s’han vist grups de varis milers d’individus. Al Mediterrani, s’hi troba àmpliament distribuït en aigües obertes, essent més abundant a la conca occidental, on prefereix el talús continental i els canyons submarins.

No es coneix l’estat de conservació d’aquesta espècie al Mediterrani, però es veuen afectats per les captures accidentals en aparells de pesca i la contaminació acústica i química.


El cap d’olla negre d’aleta llarga (Globicephala melas), o simplement cap d’olla comú, és l’espècie de dofí més gran del Mediterrani, doncs pot assolir els 6 metres. De color general negre, al ventre té una marca blanca en forma d’àncora. Les aletes pectorals mesuren una cinquena part de la longitud del cos.

globicephala melas calderón común cetáceos mediterráneo
Cap d’olla negre d’aleta llarga (Globicephala melas) (Foto: Wikiwand).

Viuen en grups de 10 – 60 individus, tot i que poden formar grups de milers d’animals. Els grups estan constituïts per vàries generacions de femelles amb les seves cries. Al Mediterrani, es troba de forma abundant a la conca occidental, especialment a la zona de l’estret de Gibraltar i el mar d’Alborán.

No hi ha dades suficients per avaluar el seu estat de conservació. De tota manera, se sap que està amenaçat per les captures accidentals dels pesquers, les col·lisions amb vaixells i la contaminació acústica i química.


Els zífids o balenes amb bec de Cuvier (Ziphius cavirostris) són de color girs fosc o marró, amb el cap més clar. Tenen el cap voluminós, i el morro està poc marcat. Poden mesurar fins a 7 metres de longitud.

zifio cuvier ziphius cavirostris cetaceos mediterraneo
Zífid de Cuvier (Ziphius cavirostirs) (Foto: WDC).

Solen viure en grups de 2-7 individus o bé solitàriament, en aigües oceàniques i molt profundes.

És una espècie molt difícil d’observar ja que tenen poca activitat en superfície, motiu que pot explicar que no hi hagi dades suficients per avaluar el seu estat de conservació. De tota manera, se sap que són especialment sensibles a la contaminació acústica, ja siguin operacions militars o prospeccions sísmiques. A més, la ingestió de plàstic i les captures accidentals també els posen en perill.


Les orques (Orcinus orca) són un dels cetacis més fascinants. Viuen tant en aigües polars com en tropicals, des de la costa fins a mar obert.

orca orcinus orca cetáceos mediterraneo
Orca (Orcinus orca) (Foto: Jose J. Díaz)

Al Mediterrani, però, es consideren residents només a l’Estret de Gibraltar, amb una població d’uns 32 individus. La seva presència a l’Estret, es creu que està lligada a la presència de la tonyina vermella, de la qual s’alimenten. Us deixo un vídeo de la BBC sobre la interacció entre pesca i tonyina a l’Estret (en aquest cas, tonyina comuna):

Sabies que les orques utilitzen diferents dialectes per a comunicar-se? Sabies que s’hi han descrit comportaments homosexuals?  A més, s’han trobat alguns exemplars d’orca albins.

Val a dir, però, que a principis d’any es van veure dos individus que van arribar fins a les costes de l’Ametlla de Mar, tal com van anunciar des de la Xarxa d’observacions i rescat d’animals marins de la Generalitat de Catalunya:

No es coneix el seu estat de conservació, però la mort directa en mans dels pescadors, la reducció de les seves preses, les molèsties i la degradació de l’hàbitat estan entre les causes de la seva reducció.


  • CRAM: Cetacis
  • Day, T (2008). Guía para observar ballenas, delfines y marsopas en su hábitat. Ed. Blume
  • Gobierno de Canarias: Curso de Observación de Cetáceos
  • IUCN (2012). Marine Mammals and Sea Turtles of the Mediterranean and Black Seas. Gland, Switzerland and Malaga, Spain: IUCN
  • Kinze, CC (2002). Mamíferos marinos del Atlántico y del Mediterráneo. Ed. Omega
  • Lleonart, J (2012). Els mamífers marins i els seus noms. Terminàlia, 5, 7-25
  • Notarbartolo di Sciara G. (compilers and editors) (2006). The status and distribution of cetaceans in the Black Sea and Mediterranean Sea. IUCN Centre for Mediterranean Cooperation, Malaga, Spain.
  • Foto de portada: Scuba Diver Life


Cetacis amb dialectes: l’orca i el catxalot

La setmana passada, la premsa estava plena de notícies sobre un article que ressaltava que els catxalots del Pacífic Est tenien dialectes. Per aquest motiu, l’article d’aquesta setmana exposarà què és un dialecte (en cetacis), quins cetacis tenen dialectes i quin és el seu origen. 


La primera pregunta que s’ha de respondre és “Què és un dialecte?”. La pregunta no és senzilla ja que a vegades aquest concepte es confon amb un altre: variació geogràfica. Mentre que els dialectes són diferències en cançons entre poblacions veïnes que potencialment es poden reproduir entre elles, una variació geogràfica es refereix a les diferències de les cançons entre poblacions que estan molt separades en l’espai i que normalment no es troben mai. En el cas dels dialectes, l’explicació de la seva presència és l’aprenentatge social, mentre que en les variacions geogràfiques la raó es troba en els seus gens. La funció dels dialectes és d’actuar com a signatura acústica per tal de mantenir la cohesió i la integritat dels grups o com a mecanisme per evitar la reproducció amb altres grups.


Fins a la data, els dialectes han estat descrits en dues espècies de cetaci: l’orca (Orcinus orca) i el catxalot (Physeter macrocephalus). Aquests dues espècies tenen algunes característiques en comú:

  • Viuen en grups matrilineals, és a dir, grups molt estables d’individus units pel descendent maternal que serveix per a protegir-se contra els depredadors i altres amenaces.
  • Viuen en societats multinivell, que consisteixen en nivells socials niats de forma jeràrquica. Del nivell més alt al més baix, hi ha tres nivells: clans vocals, unitats socials i individus. Aquest tipus de societats són també presents en humans i altres primats i en elefants africans.


S’han trobat dialectes en orques residents del Pacífic nord-est, de Noruega i de Kamtxatka. En aquesta espècie, aquests dialectes consisteixen en repertoris de diferents tipus de cant que són diferents entre els pods (grups familiars complexos i molt cohesionats). Cada pod té característiques distintives en els seus repertoris de cants i, així, cada pod té un dialecte particular. Els pods que comparteixen part dels seus repertoris constitueixen clans acústics o vocals. Per tant, cada clan és acústicament diferent. Els pods de diferents clans poden superposar-se i interaccionar i els pods nous es poden formar per fissió d’altres, el que origina divergències en els dialectes.

Killer whales are one of the cetacean species with dialects (Picture: Oceanwide Science Institute).
Les orques (Orcinus orca) són una de les espècies de cetacis amb dialectes (Foto: Oceanwide Science Institute).


Els catxalots tenen repertoris que varien en la proporció d’ús dels diferents tipus de codes i classes. Els codes dels catxalots són seqüències estereotipades de 3-40 clics de banda ampla que duren menys de 3 segons en total, la funció dels quals és ajudar a mantenir la cohesió del grup, reforçar les unions, ajudar en les negociacions i en la presa de decisions col·lectiva. Aquests grups amb diferents dialectes també interaccionen. Per donar un exemple concret, al Pacífic Sud i al Carib, hi ha sis clans acústics o vocals simpàtrics basats en el compartiment dels codes, que simultàniament difereixen en els patrons de moviment i d’ús d’hàbitat i en l’èxit alimentari.

Dialects have been described in sperm whales (Physeter macrocephalus) (Picture: CBC News).
Els dialectes han estat descrits en catxalots (Physeter macrocephalus) (Foto: CBC News).


Un article publicat recentment a la revista Nature suggereix un mecanisme que explicaria l’origen de les societats multinivell en catxalots. Com hem vist, és en aquestes societats on els dialectes hi són present en cetacis. Per tant, explicarem l’origen de les societats multinivell en catxalots com a exemple.

En catxalots, el nivell superior de les societats multinivell són els clans d’individus que es comuniquen entre ells utilitzant codes similars. Aquests clans s’originen per transmissió cultural a través de l’aprenentatge social esbiaixat dels codes, quan aprenen les codes més comunes (conformisme) dels individus amb un comportament similar (homofília). Així, el resultat són grups amb un comportament cada vegada més homogeni amb una forta integració. La transmissió cultural juga un paper clau en la partició dels catxalots en clans simpàtrics (clans que viuen junts però que no es reprodueixen entre ells). Per tant, és en aquests clans on poden aparèixer els patrons de comportament distintius, com ara els dialectes. El nivell inferior, les unitats socials, s’originen a partir de les limitacions i beneficis ecològics, cognitius i temporals.

Multilevel societies. Individuals (stars and filled circles) are the lowest level and in association (black lines) with other individuals they constitute social units (empty black circles). Socials units with acoustic similarity (orange lines) form vocal clans (blue and green). It is in vocal clans where dialects can emerge (Picture: Marc Arenas Camps).
Societats multinivell. Els individus (estrelles i cercles plens) són el nivell inferior i en associació (línies negres) amb altres individus formen unitats socials (cercles negres buits). Les unitats socials amb similaritat acústica (línies taronges) formen clans vocals (color blau i verd) (Foto: Marc Arenas Camps).


Les diferències entre les cançons de les balenes de gep (Megaptera novaeangliaeno es poden considerar dialectes ja que tenen lloc entre poblacions geogràficament aïllades. Degut a l’aïllament geogràfic i reproductiu, aquestes diferències han aparegut com a resultat de diferències genètiques entre les poblacions.


  • Cantor, M; Shoemaker, LG; Cabral, RB; Flores, CO, Varga, M & Whitehead, H (2015). Multilevel animal societies can emerge from cultural transmission. Nature Communications. 6:8091. DOI: 10.1038/ncomms9091
  • Conner, DA (1982). Dialects versus geographic variation in mammalian vocalizations. Animal Behaviour. 30, 297-298
  • Dudzinski, KM; Thomas, JA & Gregg, JD (2009). Communication in Marine Mammals. In Perrin W, Würsig B & Thewissen JGM (edit.). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).
  • Ford, JKB (2009). Dialects. In Perrin W, Würsig B & Thewissen JGM (edit.). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).


Cetáceos con dialectos: la orca y el cachalote

La semana pasada, la prensa estaba llena de noticias sobre un artículo que resaltaba que los cachalotes del Pacífico Este tenían dialectos. Por este motivo, el artículo de esta semana expondrá qué es un dialecto (en cetáceos), qué cetáceos tienen dialectos y cuál es su origen.


La primera pregunta que se debe responder es “¿Qué es un dialecto ?”. La pregunta no es sencilla ya que a veces este concepto se confunde con otro: variación geográfica. Mientras que los dialectos son diferencias en canciones entre poblaciones vecinas que potencialmente se pueden reproducir entre ellas, una variación geográfica se refiere a las diferencias de las canciones entre poblaciones que están muy separadas en el espacio y que normalmente no se encuentran nunca. En el caso de los dialectos, la explicación de su presencia es el aprendizaje social, mientras que en las variaciones geográficas la razón se encuentra en sus genes. La función de los dialectos es de actuar como firma acústica para mantener la cohesión y la integridad de los grupos o como mecanismo para evitar la reproducción con otros grupos.


Hasta la fecha, los dialectos han sido descritos en dos especies de cetáceo: la orca (Orcinus orca) y el cachalote (Physeter macrocephalus). Estas dos especies tienen algunas características en común:

  • Viven en grupos matrilineales, es decir, grupos muy estables de individuos unidos por el descendiente maternal que sirve para protegerse contra los depredadores y otras amenazas.
  • Viven en sociedades multinivel, que consisten en niveles sociales anidados de forma jerárquica. Del nivel más alto al más bajo, hay tres niveles: clanes vocales, unidades sociales e individuos. Este tipo de sociedades son también presentes en humanos y otros primates y en elefantes africanos.


Se han encontrado dialectos en orcas residentes del Pacífico noreste, de Noruega y de Kamchatka. En esta especie, estos dialectos consisten en repertorios de diferentes tipos de canto que son diferentes entre los pods (grupos familiares complejos y muy cohesionados) . Cada pod tiene características distintivas en sus repertorios de cantos y, así, cada pod tiene un dialecto particular. Los pods que comparten parte de sus repertorios constituyen clanes acústicos o vocales. Por tanto, cada clan es acústicamente diferente. Los pods de diferentes clanes pueden superponerse e interactuar y los pods nuevos se pueden formar por fisión de otros, lo que origina divergencias en los dialectos.

Killer whales are one of the cetacean species with dialects (Picture: Oceanwide Science Institute).
Las orcas (Orcinus orca) son una de las especies de cetáceos con dialectos (Foto: Oceanwide Science Institute).


Los cachalotes tienen repertorios que varían en la proporción de uso de los diferentes tipos de codas y clases. Las codas de los cachalotes son secuencias estereotipadas de 3-40 clics de banda ancha que duran menos de 3 segundos en total, cuya función es ayudar a mantener la cohesión del grupo, reforzar las uniones, ayudar en las negociaciones y en la toma de decisiones colectiva. Estos grupos con diferentes dialectos también interaccionan. Para dar un ejemplo concreto, en el Pacífico Sur y el Caribe, hay seis clanes acústicos o vocales simpátricos basados ​​en el compartimento de las codas, que simultáneamente difieren en los patrones de movimiento y de uso de hábitat y en el éxito alimentario.

Dialects have been described in sperm whales (Physeter macrocephalus) (Picture: CBC News).
Los dialectos han sido descritos en cachalotes (Physeter macrocephalus) (Foto: CBC News).


Un artículo publicado recientemente en la revista Nature sugiere un mecanismo que explicaría el origen de las sociedades multinivel en cachalotes. Como hemos visto, es en estas sociedades donde los dialectos están presente en cetáceos. Por lo tanto, explicaremos el origen de las sociedades multinivel en cachalotes como ejemplo.

En cachalotes, el nivel superior de las sociedades multinivel son los clanes de individuos que se comunican entre ellos utilizando codas similares. Estos clanes se originan por transmisión cultural de las codas a través del aprendizaje social sesgado, cuando aprenden las codas más comunes (conformismo) de los individuos con un comportamiento similar (homofilia). Así, el resultado son grupos con un comportamiento cada vez más homogéneo con una fuerte integración. La transmisión cultural juega un papel clave en la partición de los cachalotes en clanes simpátricos (clanes que viven juntos pero que no se reproducen entre ellos). Por tanto, es en estos clanes donde pueden aparecer los patrones de comportamiento distintivos, como los dialectos. El nivel inferior, las unidades sociales, se originan a partir de las limitaciones y beneficios ecológicos, cognitivos y temporales.


Sociedades multinivel. Los individuos ( estrellas y círculos llenos ) son el nivel inferior y en asociación ( líneas negras ) con otros individuos forman unidades sociales (círculos negros vacíos ) . Las unidades sociales con similaridad acústica (líneas naranjas ) forman clanes vocales ( color azul y verde ) ( Foto : Marco Arenas Campos ) .
Sociedades multinivel. Los individuos (estrellas y círculos llenos) son el nivel inferior y en asociación (líneas negras) con otros individuos forman unidades sociales (círculos negros vacíos). Las unidades sociales con similaridad acústica (líneas naranjas) forman clanes vocales (color azul y verde) (Foto: Marco Arenas Campos).


Las diferencias entre las canciones de las ballenas jorobadas (Megaptera novaeangliae) no pueden considerarse dialectos ya que tienen lugar entre poblaciones geográficamente aisladas. Debido al aislamiento geográfico y reproductivo, estas diferencias han aparecido como resultado de diferencias genéticas entre las poblaciones.


  • Cantor, M; Shoemaker, LG; Cabral, RB; Flores, CO, Varga, M & Whitehead, H (2015). Multilevel animal societies can emerge from cultural transmission. Nature Communications. 6:8091. DOI: 10.1038/ncomms9091
  • Conner, DA (1982). Dialects versus geographic variation in mammalian vocalizations. Animal Behaviour. 30, 297-298
  • Dudzinski, KM; Thomas, JA & Gregg, JD (2009). Communication in Marine Mammals. In Perrin W, Würsig B & Thewissen JGM (edit.). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).
  • Ford, JKB (2009). Dialects. In Perrin W, Würsig B & Thewissen JGM (edit.). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).


Cetaceans with dialects: the killer whale and the sperm whale

Last week, the press was full of news about a recent article that highlight that sperm whales in the Eastern Pacific have distinct dialects. For this reason, the post of this week will explain what a dialect is (in cetaceans), which cetaceans have dialects in addition to sperm whales and which is the explanation to this. 


The first question to be answered is “What is a dialect?”. This question is not simple because sometimes this concept is confused with another one: geographic variation. While dialects are song differences between neighbouring populations of potentially interbreeding individuals, geographic variations refer to differences in song over long distances and between populations which normally do not come together. In the case of dialects, the explanation of their presence is social learning, while in geographic variations the reason can be found in their genes. The function of dialects is to be an acoustical signature that help maintain cohesion and integrity of groups and as an inbreeding avoidance mechanism.


To date, dialects have been described in two cetacean species: killer whales (Orcinus orca) and sperm whales (Physeter macrocephalus). These two species have several features in common:

  • They live in matrilineal groups, that are highly stable groups of individuals linked by maternal descent that protect themselves against predators and other dangers.
  • They live in multilevel societies, that consist of hierarchically nested social levels. From the upper to the lowest level, there are three levels: vocal clans, social units and individuals. This kind of societies are also present in human and other primates and in African elephants.


Dialects have been found in resident killer whales from the northeastern Pacific, Norway and Kamchatka. In this species, these dialects consists on repertories of several call types that are different among pods. Each pod have distinctive features in the call repertories and, therefore, each pod has a particular dialect. Pods that share part of the repertories constitute acoustic clans. So, each clan is acoustically different. Pods from different clans can overlap and interact and new pods can be formed by fission of other pods, which turn out in divergence of dialects.

Killer whales are one of the cetacean species with dialects (Picture: Oceanwide Science Institute).
Killer whales (Orcinus orca) are one of the cetacean species with dialects (Picture: Oceanwide Science Institute).


Sperm whales have repertories that varied in the proportional usage of different coda types and classes. Sperm whale codas are stereotyped sequences of 3-40 broad-band clicks usually lasting less than 3 seconds in total, which functions are to help maintain group cohesion, reinforce bonds, aid negotiations and collective decision-making. These groups with distinct dialects also interact. To give a particular example, in the South Pacific and the Caribbean, there are six sympatric acoustic clans based on coda sharing, which simultaneously differ in movement and habitat use patterns and in feeding success.

Dialects have been described in sperm whales (Physeter macrocephalus) (Picture: CBC News).
Dialects have been described in sperm whales (Physeter macrocephalus) (Picture: CBC News).


A recently published article in the magazine Nature suggests a mechanism that may explain the origin of multilevel societies in sperm whales. As we have seen, it is in these societies where dialects are present in cetaceans. So, here we will explain the origin of multilevel societies in sperm whales as an example.

In sperm whales, the upper level of the multilevel society are clans of individuals that communicate between them using similar codas. These clans are originated from cultural transmission via biased social learning of codas, when they learn the most common codas (conformism) from behaviourally similar individuals (homophily). Thus, the result are groups with increasingly homogeneous behaviour with a strong integration. The cultural transmission plays a key role in the partitioning of sperm whales into sympatric clans (clans that live together but without interbreeding). So, it is in these clans where distinctive behavioural patters may appear, like dialects. The lower level, social units, are originated from ecological, cognitive and time constraints and benefits.

Multilevel societies (Picture: Marc Arenas Camps).
Multilevel societies. Individuals (stars and filled circles) are the lowest level and in association (black lines) with other individuals they constitute social units (empty black circles). Socials units with acoustic similarity (orange lines) form vocal clans (blue and green). It is in vocal clans where dialects can emerge (Picture: Marc Arenas Camps).


The differences in the songs of humpback whales (Megaptera novaengliae) cannot be considered dialects since they happen between geographically isolated populations. Due to a geographic and reproductive isolation, these differences have appeared as a result of genetic distinctions among populations.


  • Cantor, M; Shoemaker, LG; Cabral, RB; Flores, CO, Varga, M & Whitehead, H (2015). Multilevel animal societies can emerge from cultural transmission. Nature Communications. 6:8091. DOI: 10.1038/ncomms9091
  • Conner, DA (1982). Dialects versus geographic variation in mammalian vocalizations. Animal Behaviour. 30, 297-298
  • Dudzinski, KM; Thomas, JA & Gregg, JD (2009). Communication in Marine Mammals. In Perrin W, Würsig B & Thewissen JGM (edit.). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).
  • Ford, JKB (2009). Dialects. In Perrin W, Würsig B & Thewissen JGM (edit.). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).


La homosexualidad es muy animal

Afortunadamente para el colectivo LGTB, cada vez son más los países y sociedades que entienden que la homosexualidad es algo natural y que no es ninguna enfermedad. De todas formas, aunque ésto es cierto, también lo es que aún hace falta mucho trabajo para conseguir la igualdad de derechos de las lesbianas, gays, transexuales y bisexuales y para eliminar la falsa creencia de que la homosexualidad es antinatural. Ya que en las próximas semanas se van a celebrar en ciudades como Barcelona y Madrid las fiestas más reivindicativas de dicho colectivo, este artículo pretende mostrar claros ejemplos de que la homosexualidad no es algo exclusivo de los humanos, sino que muchos animales presentan relaciones de este tipo. Así que ya sabes, ¡ya no hay cabida para el argumento de que la homosexualidad es antinatural!



La homosexualidad es un hecho presente en muchas especies animales. De hecho, se ha documentado en 1.500 de las más de 1 millón de especies animales descritas hasta la fecha (Bagemihl, 1999). Sin ir más lejos, un estudio de la Universidad de California demostró que en todas las especies analizadas había algunos ejemplares (repito, ¡sólo algunos!) con rasgos o comportamientos homosexuales, incluyendo a gusanos, moscas, aves, delfines y chimpancés, entre otros.

En el reino animal, el concepto “homosexualidad” se refiere a cualquier comportamiento sexual entre organismos del mismo sexo, ya sea la cópula, el cortejo, el apareamiento, la estimulación genital o la crianza. En el caso de los humanos, es mucho más complejo que esto, pues hay muchos más factores y no se simplifica sólo a ésto, puesto que también intervienen los sentimientos en medio de todo ésto.

Des del punto de vista biológico, si se supone que el objetivo de toda especie es su perpetuación en el tiempo, ¿de qué sirve la homosexualidad? Hay muchas teorías al respecto, y no son excluyentes ya que para cada especie hay una explicación u otra. Vamos a dar tres de ellas. Marlene Zuk, profesora de biología de la Universidad de California, propone que al no producir su propia descendencia, los homosexuales podrían ayudar a criar y educar sus parientes, lo que contribuye también al pool genético. Para la bióloga y psicóloga Janet Mann de la Universidad Georgetown, es una forma de crear vínculos y alianzas entre individuos. Finalmente, para el caso de la mosca de la fruta y otros insectos, según el biólogo evolutivo Nathan Bailey, se explica por el hecho de que carece el gen que permite discriminar entre los sexos. También cabe la posibilidad de que la homosexualidad no tenga ninguna función concreta. Sea como sea, la conducta homosexual puede tener consecuencias evolutivas, pero se está empezando a estudiar.


En febrero de 2004, en el diario New York Times se informaba de que Roy y Silo, dos pingüinos barbijos (Pygoscelis antarctica) machos del Central Park Zoo, enroscaban sus cuellos, se vocalizaban el uno al otro y tenían sexo entre ellos. Cuando se los expuso a hembras, no mostraban interés alguno por ellas. Además, los cuidadores les dieron un huevo fértil para que incubaran y cuando nació la joven pingüino la alimentaron hasta que pudo valerse por si misma. Pero éste no es un caso aislado, pues ha ocurrido más veces en éste y otros zoos, como por ejemplo en el Bremerhaven Zoo (Alemania), Faunia (Madrid) y Dingle Ocean World (Irlanda).

Pero esto no sólo se produce en animales cautivos. Un estudio realizado en pingüinos adelaida (Pygoscelis adeliae) de la Antártida encontró comportamientos homosexuales en algunos de sus individuos jóvenes. Otro caso es el pingüino reial (Aptenodytes patagonicus), en los cuales se observa flirteo entre el 28,3% de los machos según un estudio, aunque parece ser que las parejas homosexuales son de corta duración. El motivo en éstos últimos parece ser un exceso de machos o altos niveles de testosterona. De todas formas, se encontraron dos parejas (macho-macho y hembra-hembra) en las cuales el otro había aprendido el canto de su pareja.

Los pingüinos son un claro ejemplo de aves con comportamientos homosexuales (Foto de Listverse).
Los pingüinos son un claro ejemplo de aves con comportamientos homosexuales (Foto de Listverse).


Los bonobos (Pan paniscus), primates muy cercanos a los humanos, son también un gran ejemplo de comportamientos homosexuales. Se trata de animales muy sexuales. Se ha observado que, ya sea en libertad o en cautividad, la mitad de sus relaciones sexuales son con especímenes de su mismo sexo. Se ha visto, además, que las hembras de bonobo tienen sexo con otras hembras casi cada hora. Parece ser que la función principal es la de fortalecer los vínculos entre los individuos. Entre los machos, con el fin de reducir la tensión después de una pelea, tiene lugar la lucha de penes, que consiste en frotar los genitales entre sí.

En los bonobos, las relaciones con seres del mismo sexo podrían servir para hacer los vínculos más fuertes (Foto de BBC).
En los bonobos, las relaciones con seres del mismo sexo podrían servir para hacer los vínculos más fuertes (Foto de BBC).


Las interacciones homosexuales entre los machos de orcas (Orcinus orca) son una parte importante de su vida social. Cuando los grupos residentes se unen en verano y otoño para alimentarse, los machos muestran comportamientos de cortejo, cariñosos y sexuales entre ellos. Normalmente, las interacciones se producen uno a uno y tienen una duración de una hora, aunque puede alargarse más. En estas interacciones, se frotan, se persiguen y se empujan cuidadosamente. Un comportamiento a destacar es el conocido como orientación hocico – genital, aunque también se produce entre individuos de distinto sexo. Justo por debajo de la superficie del agua, un macho nada por debajo del otro boca arriba, tocando la zona genital con su hocico. Después, los dos se sumergen conjuntamente formando un espiral de doble hélice. Ésto se repite varias veces intercambiándose las posiciones. No es raro observar sus penes erectos durante esta interacción. A pesar de que tiene lugar en todas las edades, es especialmente abundante entre los jóvenes.

Las orcas (Orcinus orca) son cetáceos con comportamientos homosexuales habituales (Foto de WorldPolicy)
Las orcas (Orcinus orca) son cetáceos con comportamientos homosexuales habituales (Foto de WorldPolicy)

¿Quieres saber más sobre los cetáceos? Realiza el curso Tursiops: Introducción a los cetáceos con un 40% de descuento sólo hasta finales de mes (haz click en la imagen para beneficiarte del descuento): origen y evolución, adaptaciones, diversidad, comportamientos, amenazas y mucho más. Más info aquí.



En un estudio realizado en guppies (Poecilia reticulata) se demostró que la falta de hembras en el ambiente durante largos periodos de tiempo produce que los machos prefieran otros machos incluso cuando después hay hembras en el ambiente. No sólo esto. Cuando los machos que habían estado con hembras durante un largo periodo de tiempo fueron privados de ellas por un corto periodo (dos semanas) estos preferían a los machos en lugar de las hembras.

Los machos de guppy preferían otros machos cuando no había hembras en su ambiente durante largos períodos de tiempo (Foto de GuppyFish).
Los machos de guppy preferían otros machos cuando no había hembras en su ambiente durante largos períodos de tiempo (Foto de GuppyFish).


Varias investigaciones han puesto de manifiesto que hay una tasa muy alta de apareamientos entre individuos del mismo sexo en las libélulas. Los motivos podrían ser la falta de disponibilidad de individuos del sexo opuesto o que los engaños de las hembras para evitar las insinuciones sexuales de los machos podría causar que éstos busquen individuos de su mismo sexo. Las hembras de cola azul común (Ischnura elegans) presentan tres tipos de coloraciones y formas. Cuando los machos eran alojados sólo con machos, preferían a los individuos de su mismo sexo cuando se exponían a las hembras, mientras que si estaban alojados en grupos mixtos luego tenían preferencia por los tres tipos de hembra. Por lo tanto, la falta de hembras hacía que las libélulas macho prefiriesen a otros machos. De todas formas, el 17% de los machos de las poblaciones salvajes prefieren a los individuos de su mismo sexo.

Los machos del cola azul (Ischnura elegans) prefieren a otros machos cuando son alojados en ausencia de hembras (Foto: L. B. Tettenborn, Creative Commons).
Los machos del cola azul común (Ischnura elegans) prefieren a otros machos cuando son alojados en ausencia de hembras (Foto: L. B. Tettenborn, Creative Commons).


  • Estudios en gaviota occidental (Larus occidentalis) en estado salvaje muestran que entre el 10 y el 15% de las hembras son homosexuales. Se ha visto que muestran rituales de cortejo entre ellas y que montan los nidos juntas. Sólo puntualmente copulan con machos para producir huevos fértiles, pero luego vuelven con su pareja inicial.
  • En ovejas domesticadas, el 8% de los machos de un rebaño prefiere a otro macho de por vida a pesar de que haya disponibilidad de hembras. Esto podría beneficiar a los otros machos (que pueden tener los mismos genes que los homosexuales) y pueden pasarlos a la siguiente generación. Pero también hace que las hembras sean más fértiles.
  • El rey de la sabana, el león, también presenta comportamientos homosexuales. Se han observado tanto leones como leonas salvajes con comportamientos de este tipo, llegándose a montar.

  • En algunas especies de caballitos de mar, sobre todo entre hembras, las relaciones sexuales homosexuales pueden llegar a ser mucho más frecuentes que las heterosexuales.


Como has podido leer, los comportamientos homosexuales no son exclusivos del ser humano, aunque son mucho más complejos en éstos últimos. Los motivos que conducen al desarrollo de conductas homosexuales en animales pueden ser varias: la poca disponibilidad de hembras, fortalecer vínculos… aunque hemos podido ver que en algunos el comportamiento es permanente. Además se ha visto que no es algo artificial debido a la cautividad de los animales, como podría suceder en humanos en prisiones, sino que ésto también tiene lugar en los animales libres. Así pues, la homosexualidad tiene lugar en muchos animales, por lo que debería hacer plantear a los que van en contra de ella si no se trata de algo muy natural. Además, si no es un elección sino el resultado de fuerzas naturales, el debate sobre si es inmoral debería de ser abandonado. 




Homosexuality is so animal

Fortunately for LGTB collective, greater and greater countries and societies understood that homosexuality is something natural and that it is not an illness. Anyway, despite this is true, it is also true that it is necessary to work hard to achieve equality on lesbian, gay, transexual and bisexual rights and to eradicate the false belief that homosexuality is unnatural. In the next weeks, in cities all over the world like Barcelona and Madrid will take place LGTB Pride parties. For this reason, this article hope to show clear examples that homosexuality is not exclusive of human, but present in many animals. So, there is no reason to continue believing in the argument that homosexuality is unnatural! 



Homosexuality is a fact present in many animal species. In fact, it has been documented in 1,500 of the more than 1 million described animal species (Bagemihl, 1999). Without going any further, a study of the California University demonstrated that in all the analysed species there were some individuals with homosexual traits or behaviours, including worms, flies, birds, dolphins and chimpanzees, among others.

In the animal kingdom, the concept “homosexuality” refers to any sexual behaviour between same sex animals, like copulation, flirt, mating, genital stimulation and young breeding. In the case of humans, it is more complex than this because there is much more factors and feelings are involved in this.

From the biological point of view, it is supposed that the goal of any species is its perpetuation. So, which is the function of homosexuality? There are many theories about it and they are not particular because for each species there is one explanation or another. Let’s explain three of them! Marelen Zuk, professor in biology at the University of California, propose that not producing their own offspring, homosexuals could help to breed and take care of their relatives, what also contributes to genetic pool. According to the biologist and phsycologist Janet Mann from the Georgetown University, it is a way of creating links and alliances between individuals. Finally, in the case of fruit fly and other insects, the evolutionary biologist Nathan Bailey suggest that the reason of their homosexuality is the lack of the gene that let them to distinguish between both sex. There is also the possibility that homosexuality doesn’t have any function. At any rate, homosexual behaviour may have evolutionary consequences, but it is still being studied.


On February 2004, New York Times published that Roy and Silo, two male chinstrap penguins (Pygoscelis antarctica) from the Central Park Zoo, coiled their necks, vocalized one to other and had sex. When they were exposed to females, they rejected them. Moreover, zookeepers gave them a fertile egg in order they incubate them and when the little penguin was born they feed her until she was able to live by herself. This is not an isolated case because it have happened more in this and other zoos, like in Bremerhaven Zoo (Germany), Faunia (Spain) and Dingle Ocean World (Ireland).

But this is not exclusive of captive animals. A research done on Adélie penguin (Pygoscelis adeliae) found homosexual behaviours in some of their young individuals. Another research was carried on king penguin (Aptenodytes patagonicus), in which it was observed that 28.3% of males flirted with other males. The reason in this case seems to be an excess of males or high testosterone levels. Anyway, it was found two partners (male-male and female-female) in which one knew the vocalization of the other.

Los pingüinos son un claro ejemplo de aves con comportamientos homosexuales (Foto de Listverse).
Penguins are a good example of birds with homosexual behaviours (Picture from Listverse).


The bonobo (Pan paniscus), apes very close to humans, are a good example of homosexual behaviours. They are so sexual. It has been observed that, in captivity or free, half of their sexual relationships are with same sex animals. In addition, females have sex with other females almost every hour. The main function of this is to strengthen links between animals. In the case of males, in order to reduce the stress after a fight, a penis fight takes place, that consists on rubbing their genitals together.

En los bonobos, las relaciones con seres del mismo sexo podrían servir para hacer los vínculos más fuertes (Foto de BBC).
In bonobos, same sex relationships may be done to strengthen social links (Picture from BBC).


Homosexual interactions between male killer whales (Orcinus orca) are an important part of their social life. When resident groups join together during summer and autumn to feed, males show flirting, affectionate and sexual behaviours between them. Normally, interactions take place one to one and lasts for an hour, but it can be longer. In this interactions, they caress, chase and carefully push one to the other. Another amazing behaviour is the beak – genital orientation, but it also take place between males and females. Just under the water surface, one male swims in an upside down position, touching the genital zone of the beak. Then, they dive together in a double helix spiral. This happens several times, but they interchange their positions. It is not strange to see them with the erected penis during this interaction. Despite it happens in all ages, it is specially abundant in young animals.

Las orcas (Orcinus orca) son cetáceos con comportamientos homosexuales habituales (Foto de WorldPolicy)
Killer whales (Orcinus orca) are cetaceans with homosexual behaviours (Picture from WorldPolicy)


A research made on guppies (Poecilia reticulata) demonstrated that the lack of females in the environment during a long period of time produce that males prefer other males even when there are females in the environment. Not only this. When males that had been with females during a long period of time are deprived from females for a short time (two weeks) they prefer males instead of females.

Los machos de guppy preferían otros machos cuando no había hembras en su ambiente durante largos períodos de tiempo (Foto de GuppyFish).
Male guppies prefer other males when there is no females in the environment during a long period of time (Picture from GuppyFish).


Some studies lay bare that there is a high rate of mating between same sex individuals in dragonflies. The reasons could be the lack of individuals of the other sex or that female tricks to avoid sexual advances of males could produce that males look for same sex individuals. One specific example is blue-tailed damselfly (Ischnura elegans), in which 17% of males of wild populations prefer male partners.

Los machos del cola azul (Ischnura elegans) prefieren a otros machos cuando son alojados en ausencia de hembras (Foto: L. B. Tettenborn, Creative Commons).
17% of male blue-tailed damselfly (Ischnura elegans) prefer other males (Picture: L. B. Tettenborn, Creative Commons).


  • Studies on wild occidental gull (Larus occidentalis) show that between 10 and 15% of females are homosexual. It has been seen that they show flirting rituals between them and that they set nets together. They only copulate with males to produce fertile eggs, but then go with their initial partner.
  • On domestic sheep, 8% of males from a flock prefer other males despite the presence of females. But this could benefit other males because they can present the same genes and pass to next generation. But this also benefits females by doing them more fertile.
  • The king of savannah, the lion, also have homosexual behaviours. It has been observed wild male and female lions with this behaviour, include mating.

  • In some species of seahorse, homosexual behaviours between females are frequent, more than heterosexual.


Homosexual behaviours are no only in humans, but they are more complex in people. The reason that lead to the development of these behaviours in animals are several: lack of females, to stablish harder links… but there are some examples in which the behaviour is permanent. Moreover, it has been seen that this behaviours are not artificial due to the captivity of animals, like humans in prison, but they haven in wild animals too. So, homosexuality happens in many animals and cannot be considered unnatural. In addition, if it is the result of natural forces it cannot be considered immoral. 




La homosexualitat és molt animal

Afortunadament pel col·lectiu LGTB, cada vegada són més el països i societats que entenen que la homosexualitat és quelcom natural i que no és cap malaltia. De totes maneres, tot i que això és cert, també ho és que encara falta molta feina per aconseguir la igualtat de drets de les lesbianes, gais, transexuals i bisexuals i per eliminar la falsa creença de que la homosexualitat és antinatural. Ja que en les properes setmanes es celebraran en ciutat com Barcelona i Madrid les festes més reivindicatives d’aquest col·lectiu, aquest article pretén mostrar clars exemples de que la homosexualitat no és quelcom exclusiu dels humans, sinó que molts animals presenten relacions d’aquest tipus. Així que ja saps, ja no hi ha cabuda per l’argument de que la homosexualitat és antinatural! 



La homosexualitat és un fet present en moltes espècies animals. De fet, s’ha documentat en 1.500 de les més d’un milió d’espècies animals descrites fins a la data (Bagemihl, 1999). Sense anar més lluny, un estudi de la Universitat de Califòrnia va demostrar que en totes les espècies analitzades hi havia alguns exemplars (repeteixo, només alguns!) amb trets o comportaments homosexuals, incloent a cucs, mosques, aus, dofins i ximpanzés, entre altres.

Al regne animal, el concepte “homosexualitat” es refereix a qualsevol comportament sexual entre organismes del mateix sexe, ja sigui la còpula, el flirteig, l’aparellament, l’estimulació genital o la cria dels joves. En el cas dels humans, és molt més complex que això, doncs hi ha molts més factors i no es simplifica només a això, ja que també hi intervenen els sentiments en mig de tot plegat.

Des del punt de vista biològic, si se suposa que l’objectiu de tota espècie és la seva perpetuació en el temps, de què serveix la homosexualitat? Hi ha moltes teories al respecte, i no són excloents ja que per cada espècie hi ha una explicació o altra. Anem a veure’n tres. Marlene Zuk, professora de biologia de la Universitat de Califòrnia, proposa que al no produir la seva pròpia descendència, els homosexuals podrien ajudar a criar i educar als seus parents, el que contribueix també al pool genètic. Per a la biòloga i psicòloga Janet Mann de la Universitat Georgetown, és una forma de crear vincles i aliances entre individus. Finalment, pel cas de la mosca de la fruita i altres insectes, segons el biòleg evolutiu Nathan Bailey, s’explica pel fet de que els manca el gen que permet discriminar entre els sexes. També hi ha la possibilitat de que la homosexualitat no tingui cap funció concreta. Sigui com sigui, la conducta homosexual pot tenir conseqüències evolutives, però s’està començant a estudiar.


Al febrer de 2004, el diari New York Times informava de que Roy i Silo, dos pingüins de cara blanca (Pygoscelis antarctica) mascles del Central Park Zoo, enroscaven els seus colls, es vocalitzaven l’un a l’altre i tenien sexe entre ells. Quan se’ls va exposar a femelles, no mostraven cap interès per elles. A més, els cuidadors els van donar un ou fèrtil perquè l’incubessin i quan va néixer la jove pingüí la van alimentar fins que va poder valdre’s per ella mateixa. Però aquest no és un cas aïllat, doncs ha tingut lloc més vegades en aquest i altres zoos, com per exemple al Bremerhaven Zoo (Alemanya), Faunia (Madrid) i Dingle Ocean World (Irlanda).

Però això no només es produeix en animals captius. Un estudi realitzat en pingüins d’Adèlia (Pygoscelis adeliae) de l’Antàrtidava trobar comportaments homosexuals en alguns dels seus individus joves. Un altre cas és el pingüí reial (Aptenodytes patagonicus), en els quals s’observa flirteig entre el 28,3% dels mascles segons un estudi, tot i que sembla ser que les parelles homosexuals són de curta durada. El motiu en aquests últims sembla ser un excés de mascles o alts nivells de testosterona. De totes maneres, es van trobar dues parelles (mascle-mascle i femella-femella) en les quals l’altre havia après la vocalització de la seva parella.

Los pingüinos son un claro ejemplo de aves con comportamientos homosexuales (Foto de Listverse).
Els pingüins són un clar exemple d’aus amb comportaments homosexuals (Foto de Listverse).


Els bonobos (Pan paniscus), primats molt propers als humans, són també un gran exemple de comportaments homosexuals. Es tracta d’animals molt sexuals. S’ha observat que, ja sigui en llibertat o en captivitat, la meitat de les seves relacions sexuals són amb espècimens del seu mateix sexe. S’ha vist, a més, que les femelles de bonobo tenen sexe amb altres femelles quasi cada hora. Sembla ser que la funció principal és la d’enfortir les vincles entre els individus. Entre els mascles, amb la finalitat de reduir la tensió després d’una baralla, té lloc la lluita de penis, que consisteix en fregar els genitals entre si.

En los bonobos, las relaciones con seres del mismo sexo podrían servir para hacer los vínculos más fuertes (Foto de BBC).
En els bonobos, les relacions amb individus del mateix sexe podrien servir per fer els vincles més forts (Foto de BBC).


Les interaccions homosexuals entre els mascles d’orques (Orcinus orca) són una part important de la seva vida social. Quan els grups residents s’uneix a l’estiu i tardor per alimentar-se, els mascles mostren comportaments de flirteig, carinyosos i sexuals entre ells. Normalment, les interaccions es produeixen un a un i tenen una duració d’una hora, tot i que poden allargar-se més. En aquestes interaccions, es freguen, es persegueixen i s’empenyen amb cura. Un comportament a destacar és el conegut com a orientació morro – genital, tot i que també es produeix entre individus de diferent sexe. Just per sota de la superfície de l’aigua, un mascle neda per sota de l’alta amb la panxa amunt, tocant la zona genital amb el seu morro. Després, els dos es submergeixen conjuntament formant una espiral de doble hèlix. Això es repeteix vàries vegades intercanviant-se les posicions. No és rar observar els seus penis erectes durant aquesta interacció. Malgrat té lloc en totes les edats, és especialment abundant entre els joves.

Las orcas (Orcinus orca) son cetáceos con comportamientos homosexuales habituales (Foto de WorldPolicy)
Les orques (Orcinus orca) són cetacis amb comportaments homosexuals (Foto de WorldPolicy)

Vols saber més sobre els cetacis? Realitza el curs Tursiops: Introducció als cetacis amb un 40% de descompte només fins a finals de mes (fes clic a la imatge per beneficiar-te del cupó): origen i evolució, adaptacions, diversitat, comportaments, amenaces i molt més. Més info aquí. 



En un estudi realitzat en guppis Poecilia reticulata) es va demostrar que la manca de femelles en l’ambient durant llargs períodes de temps produeix que els mascles prefereixin altres mascles fins i tot quan després hi ha femelles a l’ambient. No només això. Quan els mascles que havien estat amb femelles durant un període llarg de temps van ser privats d’elles per un temps curt (dues setmanes) aquests preferien als mascles enlloc de les femelles.

Los machos de guppy preferían otros machos cuando no había hembras en su ambiente durante largos períodos de tiempo (Foto de GuppyFish).
Els mascles de guppi preferien altres maslces quan no hi havia femelles al seu ambient durant períodes llargs de temps (Foto de GuppyFish).


Vàries investigacions han posat de manifest que hi ha una taxa molt alta d’aparellaments entre individus del mateix sexe en les libèl·lules. Els motius podrien ser la manca de disponibilitat d’individus del sexe oposat o que els enganys de les femelles per evitar les insinuacions sexuals dels mascles podrien causar que aquests busquin individus del seu mateix sexe. Les femelles del cua blau comú (Ischnura elegans) presenten tres tipus de coloracions i formes. Quan els mascles eren allotjats només amb mascles, preferien els individus del seu mateix sexe quan s’exposaven a les femelles, mentre que si eren allotjats en grups mixts després tenien preferència pels tres tipus de femella. Per tant, la manca de femelles feia que les libèl·lules mascle preferissin a altres mascles. De totes maneres, el 17% dels mascles de les poblacions salvatges prefereixen als individus del seu mateix sexe.

Los machos del cola azul (Ischnura elegans) prefieren a otros machos cuando son alojados en ausencia de hembras (Foto: L. B. Tettenborn, Creative Commons).
Els mascles del cua blau comú (Ischnura elegans) prefereixen a altres mascles quan són allotjats en absència de femelles (Foto: L. B. Tettenborn, Creative Commons).


  • Estudis en gavina occidental (Larus occidentalis) en estat salvatge mostren que entre el 10 i el 15% de les femelles són homosexuals. S’ha vist que mostren rituals de flirteig entre elles i que munten els nius juntes. Només puntualment copulen amb mascles per produir ous fèrtils, però després tornen amb la seva parella inicial.
  • En ovelles domesticades, el 8% dels mascles d’un remat prefereix a un altre mascle de per vida malgrat que hi hagi disponibilitat de femelles. Això podria beneficiar als altres mascles (que poden tenir els mateixos gens que els homosexuals) i poden passar-los a la següent generació. Però també fa que les femelles siguin més fèrtils.
  • El rei de la sabana, el lleó, també presenta comportaments homosexuals. S’han observat tant lleons com lleones salvatges amb comportaments d’aquest tipus, arribant a muntar-se.

  • En algunes espècies de cavallet de mar, sobretot entre femelles, les relacions sexuals homosexuals poden arribar a ser molt més freqüents que les heterosexuals.


Com has pogut llegir, els comportaments homosexuals no són exclusius de l’ésser humà, tot i que són molt més complexos en aquests últims. Els motius que condueixen al desenvolupament de conductes homosexuals en animals poden ser vàries: la poca disponibilitat de femelles, enfortir vincles… tot i que hem pogut veure que en alguns el comportament és permanent. A més, s’ha vist que no és quelcom artificial degut a la captivitat dels animals, com podria passar en humans en presons, sinó que això també té lloc en animals lliures. Així doncs, la homosexualitat té lloc en molts animals, pel que hauria de fer plantejar a aquells que hi van en contra si no es tracta de quelcom molt natural. A més, si no és una elecció sinó el resultat de forces naturals, el debat sobre si és immoral hauria de ser abandonat. 




Reasons to watch marine mammals in captivity (or maybe not)

The topic we are discussing this week is marine mammals in captivity, a very controversial subject. While some people totally agree with this practice because they defend that are beneficial (not only economical), others are against it.


In the discussion about marine mammals in captivity; zoos, aquaria and and dolphinaria maintain that their shows have such a great value in conservation, people learn a lot and that marine mammals have a good life. On the contrary, animal protection groups and more and more scientists defend their lives are impoverished, people don’t receive a good information of the species and that captures of wild animals negatively impacts populations and habitats.


Despite in some countries is compulsory to offer educational values in their shows, there is less evidence that the industry spreads information about marine mammals and their habitats. There are more than 1,600 centres in United States and just a negligible part are actually involved in educational and conversational issues, since most of them just aspire to entertain their visitors.

Tricks performed by sea lions, dolphins or whales are exaggerated variations of their natural behaviours and cause the audience loose the notion of the place they are: inside pools confined by Plexiglas. In a survey of 1,000 US citizens, the respondents overwhelmingly preferred to see captive marine mammals expressing natural behaviours rather than performing tricks and stunts.

Killer whale and Sea lion - Daniel BianchettaContrast of the behaviour between a killer whale (Orcinus orca) and a sea lion. In the right, the natural behaviour, which consists on a killer whale capturing a sea lion (Picture: Daniel Bianchetta). In the left, artificial behaviour in which a sea lion gives food to a killer whale.

In general, almost nothing is explained  about natural behaviours, ecology, demographics or population distribution during the shows. In addition, it has been demonstrated that the information is sometimes incorrect of distorted. For example: SeaWorld doesn’t use the word “evolution” as many visitors consider the theory of evolution to be controversial, they fool in the explanation of the drooping fin syndrome in killer whales or about their life span in captivity.

Another example is that many actions performed by dolphins in shows or observed being directed toward visitors or trainers that are portrayed as play or fun (such as the rapid opening and closing of the mouth and the slapping of the water surface with the tail flukes or flippers) are actually displays that in wild animals would usually be considered aggressive.

Tail slapAggressive behaviour of a dolphin, slapping the water surface with the tail flukes(Picture from Sara's Cetacean Stories).

So, the exhibition of marine mammals does exactly the opposite of what the industry rhetoric claims: instead of sensitizing visitors to marine mammals and their habitats, it desensitizes humans to the cruelty inherent in removing these animals from their natural habitats and holding them captive.


Zoos, aquaria and dolphinaria have increasingly promoted themselves as conservation centres, emphasizing their role as Noe ark. In fact, they do no more than produce new individuals of a limited group of species and do not maintain true conservation programs.

While several zoos have programs to breed endangered species in captivity with the intention that these animals be used in restocking depleted populations, this is not the case with dolphins. Only one facility attempted a captive breeding program for baiji or Yangtze river dolphins (Lipotes vexillifer).

Baiji-at-waters-surface-to-breathe-showing-blowholeBaiji or Yangtze river dolphin (Lipotes vexillifer) (Picture: Mark Carwardine, Arkive).

Moreover, the number of centres that invest money in conservation programs are few in number and the amount of money is less that 1% of their benefits. Fewer than 5 to 10 percent of zoos, dolphinaria and aquaria are involved in conservation programs, either in natural habitat (in situ programs) or in captive settings (ex situ).

Nevertheless, in Europe these centres are obliged for law to develop conservation programs to free the animals breeding in captivity to the nature. The truth is that the overwhelming majority of marine mammal species currently being bred in captivity is neither threatened nor endangered. In addition, the success of these programs would be in the capability to introduce the animals in the nature, what has been done in few chances.

What is worse is that many dolphinaria and aquaria are buying animals directly captured in the wild populations.


All cetacean capture methods are invasive, stressful and potentially lethal, despite the method generally considered the better consists on chasing them by small boats and then herded together and encircled by a net. The process is so traumatic that mortality rates shoot up six-fold in the first five days of confinement. The dolphins not selected and released from the net may experience a similar risk of dying once the capture operators have left the area.

japan-environment-dolphinsCapture of dolphins in Japan during a seine-net capture (Picture: Adrian Mylne, Reuters)

The most violent and cruel method of collecting cetaceans for dolphinaria is the drive fishery, used primarily in Taiji and Futo, Japan. A fleet of small ships produce underwater noise with metal pipes to force the dolphins to go into shallow water. Some of the animals are set aside for the public display facilities, while the rest are killed for human and pet food and other products.

Peter Carrette Archive CollectionDolphin slaughter in Taiji (Japan) (Picture: unknown author).


The one area of activity in which dolphinaria and aquaria can legitimately claim to serve a conservation function is work involving rescue, rehabilitation and release of stranded marine mammals. Indeed, there are some very good stranding rehabilitation programs, but the interests are not always clear.

Usually, the real interest is to promote a good reputation of themselves, so they promote themselves as altruists centres that care for marine mammals in the wild. In addition, they use a stranding as proof that marine mammals’ natural habitat is a dangerous place full of human-caused and natural hazards. The public receives a skewed picture in which an animal’s natural environment is hostile and captivity is a benign alternative.

Also disturbing is the fact that these industries appear to evaluate each animal in terms of display potential. Species that are highly desirable or rarely observed in captivity may be determined to be unsuitable for release.


Almost always, dolphinaria and aquaria claim that they foster research and scientific study of marine mammals, thereby contributing to both education and conservation. However, much of what can be learned from captive marine mammals has in fact already been learned (reproductive physiology length of gestation, visual acuity and general physiology). Moreover, most of the results given by studies made on captivity animals have been demonstrated to not be correct, specially those related with behaviour.

There may be some research questions that the study of captive animals can answer most directly, but due to advancements in technology such as biopsy darts, electronic tags and underwater video, as well as improvements in capture and release techniques, it can be studied in wild animals.

sea-lion-metabolic-domeUse of a metabolic dome to study the metabolism of sea lions (Picture from Vancouver Aquarium).


  • Kleiman, D.G.; Thompson, K.V.; & Kirk Baer, C. (2010) Wild Mammals in Captivity. Principles and Tecniques for Zoo Management. The University of Chicago Press (2 ed).
  • Rose, N.A; Parsons, E.C.M & Farinato, R. (2009). The case against Marine Mammals in Captivity. The Humane Society of the United States and the World Society for the Protection of Animals (4 ed)

If you find it interesting, we really appreciate that you share this post in the Social Networks to allow more people to read it, so the goal of the blog is the science dissemination.

Licencia Creative Commons

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.