Arxiu d'etiquetes: pantera nebulosa

Tres felins que potser no coneixes

Gats, tigres, lleons, panteres … tots coneixem els grans felins, però ¿què hi ha dels petits? Saps qui són el caracal, el jaguarundi i el margay? Segueix llegint per conèixer-los.

QUÈ ÉS UN FELÍ?

Potser tinguis un gat (Felis silvestris catus) a casa, però t’has parat a pensar què té en comú amb un tigre? La veritat és que bastant: la similitud entre totes les espècies de felins és extraordinària i la classificació dels més petits és dificultosa.

Els felins són els mamífers carnívors més especialitzats. Es distribueixen per Euràsia, Àfrica i Amèrica, des de deserts fins a altures alpines. La majoria són solitaris, grans trepadors (exceptuant els més grans) i molts,  bons nedadors.

ANATOMIA

De cara arrodonida i musell curt, els felins tenen dents canins i carnissers desenvolupats per tallar la carn. Posseeixen 5 dits a les potes davanteres i 4 a les del darrere, amb una ungla corbada retràctil a cadascun per agafar la presa. En estar retretes en posició de repòs, les urpes es mantenen ben esmolades. Els coixinets de les potes, envoltats de pèl, els ajuden a ser sigil·losos al caminar.

Els felins tenen sentits molt aguts, des d’una bona visió nocturna, bon sentit de l’oïda i olfacte i bigotis sensitius.

Urpa retreta i estesa d’un felí. La desungulació del gat domèstic implica l’amputació de l’ungla i la primera falange, el que pot provocar danys físics greus. En molts països aquesta pràctica és il·legal per ser èticament inacceptable.

EL CARACAL: EL QUE SALTA MÉS ALT

El caracal (Caracal caracal) es troba a Àfrica i oest, centre i sud d’Àsia, en zones semidesèrtiques i de sabana. També se’l coneix com linx del desert, encara que està més emparentat amb altres felins (com el serval i el gat daurat africà) que amb els linxs. De mida mitjana (60-90 cm de llarg), el seu aspecte de linx sobretot és a causa dels pinzells de pèl de les orelles, els més llargs i amples de tots els felins. La seva utilitat no està clara, pot ser que ajudin a l’audició, a espantar insectes o a remarcar les expressions facials com a sistema de comunicació entre ells. Precisament, el seu nom prové de la paraula turca karakulak, literalment “orelles negres”.

Habitualment són de color castany o vermellós i de ventre blanc amb taques, encara que hi ha exemplars melànics (pell i pelatge amb gran quantitat de pigment negre, melanina) igual que en altres felins, com la famosa pantera negra, que en realitat es tracta d’un lleopard (Panthera pardus ) melànic.

 Caracal a Sud-àfrica. Foto presa de Projecte Blau
Caracal a Sudàfrica. Autor desconegut.

Són animals d’hàbits sobretot nocturns i solitaris. L’habilitat més destacada del caracal són els salts de fins a 3 metres de manera vertical, podent atrapar ocells en ple vol. També és bon grimpador, així que pot depredar sobre nius en els arbres. Les seves altres preses són antílops petits, llebres, rosegadors, etc. i aus de corral, pel que és objecte de persecució.
Observa el caracal saltant i atrapant un ocell al vol:


Segons la llista vermella de la IUCN en general no està considerat en perill, sinó com a “preocupació menor”, encara que la subespècie asiàtica (Caracal caracal schmitzi) ha patit un greu retrocés. A més de la caça, la destrucció de l’hàbitat és la principal amenaça del caracal.

EL JAGUARUNDI: EL MÉS ESTRANY

El jaguarundi, (Herpailurus yagouarondi) es distribueix pel sud d’EUA fins a Sudamérica, en hàbitats com la selva tropical, pantans i terres arbustives semiàrides. Se’l coneix amb multitud de noms populars segons la zona (gat eyra, gat llúdriga, lleonet… ).

De mida petita (9kg), té un aspecte que recorda al puma o una mostela, amb potes i orelles curtes i cua llarga. El pelatge és uniforme, sense taques ni ratlles, amb coloracions que van del negre, al marró grisenc, clar o vermellós. Fins i tot en una mateixa ventrada, les cries poden presentar diferents tonalitats. Les formes fosques són més comunes en zones boscoses, mentre que les clares en ambients més secs.

 jaguarundi. Foto de Kevin Schafer
Jaguarundi. Foto de Kevin Schafer

A diferència d’altres felins de la seva grandària, els seus territoris són força amplis i són d’hàbits solitaris i principalment terrestres, encara que es desplaça sense problemes pels arbres. Les seves preses són petits mamífers i aus, però també pot caçar rèptils, amfibis i peixos atrapats en les ribes dels rius. És capaç de donar salts de dos metres i com el caracal, atrapar les seves preses a l’aire.

Observa els moviments i tècniques de caça del jaguarundi a partir del minut 09:55:

Igual que el caracal, està considerat com a “ preocupació menor “per la IUCN, encara que les poblacions són més reduïdes del que inicialment s’havia pensat, ja que en ser d’hàbits diürns és una espècie fàcilment observable. Els perills són els mateixos: persecució per matar aus de corral i pèrdua i fragmentació d’hàbitats. Afortunadament el seu pelatge no té valor comercial.

EL MARGAY: EL MILLOR GRIMPADOR

El margay (Leopardus wiedii) es distribueix per centre i Sud-amèrica en zones boscoses. D’aspecte similar a l’ocelot, té una mida i pes (40-60 cm de llarg i 3,5 kg) menor que aquest. El pelatge clapejat l’ajuda a camuflar-se amb en l’entorn. Aquestes taques s’anomenen rosetes i li cobreixen tot el cos, exceptuant el cap. Cada individu té el seu propi patró de taques, igual que les nostres empremtes dactilars.

 Margay en un arbre. Foto de Wendy Shattil & amp; Bob Rozinski
Margay en un arbre. Foto de Wendy Shattil i Bob Rozinski

El que més destaca de margay són els seus grans ulls i la cua, molt llarga (fins a un 70% de la mida del seu cos). Això són adaptacions als seus hàbits nocturns i a la seva extrema agilitat per desplaçar-se pels arbres, on passa la major part del temps. Les seves preses són ocells, petits micos, petits mamífers, llangardaixos, granotes arborícoles i fins i tot insectes.

La capacitat més especial del margay és que pot baixar verticalment pels troncs dels arbres, amb el cap cap avall igual que els esquirols. Això és possible gràcies al fet que pot girar 180 graus els turmells del darrere. Només hi ha una altre felí capaç de fer el mateix: la pantera nebulosa (Neofelis nebulosa). Aquesta característica, juntament amb unes urpes especials per enfilar-se i agafar-se a les branques, li permeten moure pels arbres amb la mateixa agilitat que un mico: poden fins i tot agafar-se a una branca només amb una pota. Són doncs, els millors trepadors entre els felins.

 Margay baixant per un tronc amb el cap cap avall. Foto presa de Terrarium online
Margay baixant per un tronc cap per avall. Foto presa de Terrarium Online

Igual que les espècies anteriors, els margays són solitaris i només es troben en el moment de reproduir-se.

El margay està classificat per la IUCN com “ gairebé amenaçat “i les seves poblacions estan en retrocés. A diferència del jaguarundi, és caçat pel la seu bonic pelatge i per utilitzar-lo com a mascota de manera il·legal. La destrucció i fragmentació de l’hàbitat (conversió de boscos en camps de cultiu) són l’altra amenaça seriosa a la qual s’enfronta el margay, que no tolera bé hàbitats humanitzats.

Acabem l’article amb unes imatges del margay en acció a partir del minut 01:22:

REFERÈNCIES

Tres felinos que quizá no conozcas

Gatos, tigres, leones, panteras… todos conocemos los grandes felinos, pero ¿qué hay de los pequeños?  ¿Sabes quiénes son el caracal, el jaguarundi y el margay? Sigue leyendo para conocerlos.

¿QUÉ ES UN FELINO?

Quizá tengas un gato (Felis silvestris catus) en casa, ¿pero te has parado a pensar qué tiene en común con un tigre? La verdad es que bastante: la similitud entre todas las especies de felinos es extraordinaria y la clasificación de los más pequeños es dificultosa.

Los felinos son los mamíferos carnívoros más especializados. Se distribuyen por Eurasia, África y América, desde desiertos hasta alturas alpinas. La mayoría son solitarios, grandes trepadores (exceptuando los más grandes) y muchos buenos nadadores.

ANATOMÍA

De cara redondeada y hocico corto, los felinos tienen dientes caninos y carniceros desarrollados para cortar la carne. Poseen 5 dedos en las patas delanteras y 4 en las traseras, con una uña curvada retráctil en cada uno para agarrar la presa. Al estar retraídas en posición de reposo, las garras se mantienen bien afiladas. Los cojines de las patas, rodeados de pelo, les ayudan a ser sigilosos al andar.

Los felinos poseen sentidos muy agudos, desde una buena visión nocturna, buen sentido del oído y olfato y bigotes sensitivos.

Garra retraída y extendida de un felino. La desungulación del gato doméstico implica la amputación de la uña y la primera falange, lo que puede provocar daños físicos graves. En muchos países esta práctica es ilegal por ser éticamente inaceptable.
Garra retraída y extendida de un felino. La desungulación del gato doméstico implica la amputación de la uña y la primera falange, lo que puede provocar daños físicos graves. En muchos países esta práctica es ilegal por ser éticamente inaceptable.

 

EL CARACAL: EL QUE SALTA MÁS ALTO

El caracal (Caracal caracal) se encuentra en África y oeste, centro y sur de Asia, en zonas semidesérticas y de sabana. También se le conoce como lince del desierto, aunque está más emparentado con otros felinos (como el serval, Leptailurus serval, y el gato dorado africano, Caracal aurata) que con los linces. De tamaño medio (60-90 cm de largo), su aspecto de lince sobretodo es debido a los pinceles de pelo de sus orejas, los más largos y anchos de todos los felinos. Su utilidad no está clara, puede que ayuden a la audición, a ahuyentar insectos o a remarcar las expresiones faciales como sistema de comunicación entre semejantes. Precisamente, su nombre proviene de la palabra turca karakulak, literalmente “orejas negras”.

Habitualmente son de color castaño o rojizo y de vientre blanco con manchas, aunque hay ejemplares melánicos (piel y pelaje con gran cantidad de pigmento negro, melanina) igual que en otros felinos, como la famosa pantera negra, que en realidad se trata de un leopardo (Panthera pardus) melánico.

Caracal en Suráfrica. Foto tomada de Proyecto Azul
Caracal en Sudáfrica. Autor desconocido

Son animales de hábitos sobretodo nocturnos y solitarios. La habilidad más destacada del caracal son los saltos de hasta 3 metros de manera vertical, pudiendo atrapar pájaros en pleno vuelo. También es buen trepador, así que puede depredar sobre nidos en los árboles. Sus otras presas son antílopes pequeños, liebres, roedores, etc. y aves de corral, por lo que es objeto de persecución.

Observa al caracal saltando y atrapando un pájaro al vuelo:

Según la lista roja de la IUCN en general no está considerado en peligro, sino como “preocupación menor”, aunque la subespecie asiática (Caracal caracal schmitzi) ha sufrido un grave retroceso. Además de la caza, la destrucción del hábitat es la principal amenaza del caracal.

EL JAGUARUNDI: EL MÁS RARO

El jaguarundi, (Herpailurus yagouarondi) se distribuye por el sur de EEUU hasta Sudamérica, en hábitats como la selva tropical, pantanos y tierras arbustivas semiáridas. Se le conoce con multitud de nombres populares según la zona (gato eyra, leoncillo, gato moro, gato nutria, gato colorado, onza…).

De tamaño pequeño (9kg), tiene un aspecto que recuerda al puma o a una comadreja, con patas y orejas cortas y cola larga. El pelaje es uniforme, sin manchas ni rayas, con coloraciones que van del negro, al marrón grisáceo, claro o rojizo. Incluso en una misma camada, las crías pueden presentar diferentes tonalidades. Las formas oscuras son mas comunes en zonas boscosas, mientras que las claras en ambientes más secos.

Jaguarundi. Foto de Kevin Schafer
Jaguarundi. Foto de Kevin Schafer

A diferencia de otros felinos de su tamaño, sus territorios son bastante amplios y son de hábitos solitarios y  principalmente terrestres, aunque se desplaza sin problemas por los árboles. Sus presas son pequeños mamíferos y aves, pero también puede cazar reptiles, anfibios y peces atrapados en las orillas de los ríos. Es capaz de dar saltos de dos metros y como el caracal, atrapar sus presas en el aire.

Observa los movimientos y técnicas de caza del jaguarundi a partir del minuto 9:55:

Igual que el caracal, está considerado como “preocupación menor” por la IUCN, aunque las poblaciones son menores de lo que inicialmente se había pensado, ya que al ser de hábitos diurnos es una especie fácilmente observable. Los peligros son los mismos: persecución por matar aves de corral y pérdida y fragmentación de hábitats. Afortunadamente su pelaje no tiene valor comercial.

EL MARGAY: EL MEJOR TREPADOR

El margay (Leopardus wiedii) se distribuye por centro y Suramérica en zonas boscosas. De aspecto similar al ocelote, tiene un tamaño y peso (40-60 cm de largo y 3,5 kg) menor que éste. El pelaje moteado le ayuda a camuflarse con en el entorno. Estas manchas se denominan rosetas y le cubren todo el cuerpo, exceptuando la cabeza. Cada individuo tiene su propio patrón de manchas, igual que nuestras huellas dactilares.

Margay en un árbol. Foto de Wendy Shattil & Bob Rozinski
Margay en un árbol. Foto de Wendy Shattil & Bob Rozinski

Lo que más destaca del margay son sus grandes ojos y la cola, muy larga (hasta un 70% del tamaño de su cuerpo).  Esto son adaptaciones a sus hábitos nocturnos y a su extrema agilidad para desplazarse por los árboles, donde pasa la mayor parte del tiempo. Sus presas son pájaros, pequeños monos, pequeños mamíferos, lagartos, ranas arborícolas e incluso insectos.

La capacidad más especial del margay es que puede bajar verticalmente por los troncos de los árboles, con la cabeza hacia abajo igual que las ardillas. Esto es posible gracias a que puede girar 180 grados los tobillos traseros. Sólo hay otra especie de felino capaz de hacer lo mismo: la pantera nebulosa (Neofelis nebulosa). Esta característica, junto con unas garras especiales para trepar y agarrarse a las ramas, le permiten moverse por los árboles con la misma agilidad que un mono: pueden incluso agarrarse a una rama sólo con una pata. Son pues, los mejores trepadores entre los felinos.

Margay bajando por un tronco con la cabeza hacia abajo. Foto tomada de Terrarium online
Margay bajando por un tronco con la cabeza hacia abajo. Foto tomada de Terrarium online

Igual que las especies anteriores, los margays son solitarios y sólo se encuentran en el momento de reproducirse.

El margay está clasificado por la IUCN como “casi amenazado” y sus poblaciones están en retroceso. A diferencia del jaguarundi, es cazado por su bonito pelaje y para usarlo como mascota de manera ilegal. La destrucción y fragmentación del hábitat (conversión de bosques en campos de cultivo) son la otra amenaza seria a la que se enfrenta el margay, que no tolera bien hábitats humanizados.

Terminamos el artículo con unas imágenes del margay en acción a partir del minuto 1:22:

REFERENCIAS

Mireia Querol Rovira