Aquesta setmana, després de l’èxit rotund de l’article passat, faré un canvi en el rumb del post i em centraré en els “peixos amb mala espina”, és a dir, peixos amb espines verinoses, però centrat en les espècies mediterrànies.
INTRODUCCIÓ
Tot i que els mars i oceans del planeta estan habitats per un elevat nombre d’animals potencialment perillosos per a l’ésser humà, entenent la seva perillositat per mossegades, picades, descàrregues elèctriques o bé pel seu consum; el cert és que només en molt comptades ocasions aquests animals ataquen deliberadament (i vull remarcar que només en molt poques ocasions); així doncs, els accidents es deuen a això: a accidents per desconeixement o descuit humà. Hem de tenir en compte que els humans no som presa dels peixos que constaran aquí sota, per tant, quin sentit té que ens ataquin voluntàriament (excepte si els ataquem!)?
Aquests peixos amb mala espina estan catalogats com a animals verinosos activament, és a dir, presenten un aparell verinós constituït per glàndules productores de verí i un dispositiu que permet introduir-lo en un altre animal, com espines o dents. Aquests verins els serveixen per a defensar-se i/o per a capturar les seves preses.
VAL MÉS PREVENIR QUE CURAR
A continuació consten alguns consells de prevenció per evitar possibles danys per quan anem a la platja com per quan fem busseig. Val a dir que no només s’apliquen als peixos amb espines verinoses, sinó a altres organismes marins:
Precaució a la platja
- Informa’t dels animals verinosos del teu destí.
- No toquis res que no coneguis (i per anar bé tampoc allò que coneguis, per evitar molestar-los).
- Ves amb cura del lloc on trepitges. Hi poden haver eriçons de mar, peixos enterrats a la sorra…
- Banyar-se de nit i en platges desertes comporta més risc.
- Utilitza neoprè de cos sencer en aigües on hi hagi fauna potencialment perillosa, com és el cas d’Austràlia.
- No nedis gaire a prop del fons (ja sigui rocós, arenós o un escull).
Precaució durant el busseig
- Controla bé la flotabilitat per no tocar res.
- No introdueixis les mans en cavitats, esquerdes o forats si no veus bé el seu interior.
- Deixa una via de fugida pels animals.
- No alimentis als peixos.
PEIXOS MEDITERRANIS AMB ESPINES VERINOSES
Miliobatiformes
Descripció. Inclouen el que en castellà se’n diuen “rayas látigo” (no s’ha trobat cap nom comú en català), entre altres grups. Tenen el cos aplanat i de forma circular a romboïdal ample. Són els únics peixos verinosos que poden provocar una ferida profunda. L’espina o espines verinoses estan situades a la part superior de la cua, amb formes, mides i posicions diferents segons les famílies. Solen viure sobre el fons (espècies bentòniques), sovint enterrades al sediment i traient els ulls i espiracles únicament, de manera que la majoria d’accidents es deuen a trepitjades involuntàries.
Perill. En el cas que ens ocupa, l’agulla està localitzada lluny de la base de la cua, el que li permet un radi d’acció ampli, però només l’utilitza com a arma defensiva. Aquesta espina és dura i presenta ganxos al marge. És a l’interior d’aquesta espina on hi ha les glàndules del verí, el qual actua sobre els músculs del cor. A més de la ferida per l’espina, els símptomes són: nàusees, diarrea, vòmit, sudoració, trastorns circulatoris i neguit.
Espècies mediterrànies. S’han trobat dues espècies verinoses al Mediterrani: l’escurçana clavellada (Dasyatis centroura) i l’escurçana o milà (Dasyatis pastinaca). L’escurçana clavellada pot mesurar 210 cm, té forma romboïdal i la part central del dors i la cua tenen tubercles espinosos. Viu en aigües costaneres, on s’alimenta de crustacis, cefalòpodes i petits peixos. Per altra banda, l’escurçana o milà, que també viu en aigües costaneres, no té tubercles espinosos a la part dorsal, però sí a la cua.
Escórpores
Descripció. Es caracteritzen per un cos robust amb les aletes pectorals grans i el cap ample i gran. La seva coloració és marró roja i irregular.
Perill. La majoria d’espècies viuen sobre roques o entre coralls, molt ben camuflats, de manera que hi ha el perill de trepitjar-les. El verí produeix una baixada de la pressió i edema pulmonar i un augment de la pressió en les artèries pulmonars, a més de rampes musculars. Els radis durs situats a la part de davant de l’aleta dorsal, els tres primers de l’aleta anal i els dos primers de les ventrals són els que tenen el verí.
Espècies mediterrànies. Al Mediterrani es coneixen tres espècies amb espines verinoses: el cap-roig (Scorpaena scrofa), el captinyós (Scorpaena notata) i l’escórpora o escórpora vera (Scorpaena porcus). El cap-roig és l’espècie més gran del Mediterrani (fins a 50 cm) i viu en fons rocosos, arenosos i tous. Es pot identificar fàcilment per les seves espines dorsals anteriors molt llargues i amb la membrana molt separada. Per altra banda, el captinyós té un únic tentacle molt curt sobre de cada ull, no té apèndixs a la barbeta, és de mida mitjana (uns 20 cm) i té una taca negra a l’aleta dorsal. També viu en fons rocosos i arenosos. Finalment, l’escórpora té uns tentacles molt grans sobre dels ulls i a la zona de la barbeta.
Traquínids
Descripció. Són peixos de cos allargat i aplanat lateralment. Tenen l’obertura de la boca ample i està orientada cap amunt.
Perill. Totes les espècies viuen en fons sorrencs, on es solen enterrar. Els radis verinosos són els 5-7 radis durs primers de l’aleta dorsal, com també l’espina de l’opercle branquial. El verí produeix un dolor intens en la zona afectada, a més de provocar sudoració, nàusees i infeccions secundàries.
Espècies mediterrànies. S’han documentat dues espècies verinoses al Mediterrani: l’aranya de cap negre (Trachinus radiatus) i l’aranya blanca (Trachinus draco). L’aranya de cap negre es pot identificar per tenir el cos de bru groguenc a gris amb moltes taques fosques i pel fet que la primera aleta dorsal té sis radis espinosos. La seva picada és greu, fins i tot mortal. L’aranya blanca té el cos de gris verdós a bru groguenc, amb línies curtes grogues i fosques; a més de 5-7 radis espinosos en la primera aleta dorsal.
Peixos conill
Descripció. Són espècies típiques d’esculls de corall i llacunes de l’Indopacífic, tot i que una espècie es pot trobar al Mediterrani oriental, on viu sobre fons rocosos coberts d’algues. Tenen el cos ovalat i molt aplanat lateralment, amb el cap i la boca petites.
Perill. El peixos conill són molt tímids, de manera que és complicat ferir-se amb els seus radis espinosos, els quals es troben per tot el cos: 13 a l’aleta dorsal, 7 a l’aleta anal i 2 en les ventrals. El verí produeix un dolor fort, però no sol durar gaire.
Espècies mediterrànies. El peix conill llis (Siganus rivulatus) té el cos de color oliva clar i amb algunes taques marrons irregulars. Es pot confondre amb les salpes (Sarpa salpa). Es tracta d’una espècie invasora.
Recorda que no has de tenir por al mar ni a la natura. Amb sentit comú i respecte envers a la naturalesa és suficient per no patir cap dany.
REFERÈNCIES
- Ballesteros E & Llobet, T (2015). Fauna i flora de la mar Mediterrània. Ed. Brau
- Bergbauer, Myers & Kirschner (2009). Guía de animales marinos peligrosos. Ed. Omega
- Martin, P (1999). Claves para la clasificación de la fauna marina. Ed. Omega
- Riedl (1986). Fauna y Flora del Mar Mediterráneo. Ed. Omega
All you need is Biology 
.JPG){kind=link}