Arxiu d'etiquetes: Pica pica

Especies invasoras. Una amenaza para la biodiversidad.

Si estás pensando en regalar un animal como mascota, sé responsable: un animal no es un juguete. Además, tienes que tener en cuenta que muchos animales que encontramos en las tiendas y que son llamadas especies exóticas, pueden suponer a la larga un gran problema ambiental, así que piénsalo bien porque seguro que encuentras otras alternativas en tus regalos. En este artículo os contaré qué daño pueden causar estos animales en nuestra fauna, en concreto, las aves exóticas, cuando dejan de ser “mascotas” para convertirse en “especies invasoras“.

¿QUÉ ES UNA ESPECIE INVASORA?

Las especies exóticas invasoras (EEI) constituyen una de las principales causas de pérdida de biodiversidad en el mundo. Una especie exótica invasora es aquella que se encuentra fuera de su área de distribución natural, pasada o presente, suponiéndose por ello algún tipo de intervención humana que se traduce en su traslado a través de una barrera biogeográfica que de otro modo no podría haber sido superada. La introducción de especies exóticas se lleva realizando desde hace muchos años de forma tanto voluntaria como accidental, muchas procedentes del comercio de animales de compañía. El problema aparece cuando algunas de estas especies se establecen, reproducen con éxito y se dispersan desde la zona de introducción causando verdaderas plagas.

Algunas de estas especies son especialmente conocidas por los daños económicos que generan, como el mejillón cebra en el Bajo Ebro en España (2 millones de euros al año). Pero además suponen una amenaza para nuestra biodiversidad, por los impactos que causan sobre las especies nativas o autóctonas (especies que se encuentran dentro de su área de distribución natural, pasada o presente, o dentro de su área potencial de dispersión, es decir, aquella a la que puede llegar por sus propios medios) por competencia, predación, hibridación, introducción de enfermedades y parásitos.

¿CÓMO UN AVE SE CONVIERTE EN ESPECIE INVASORA?

Como hemos visto, las especies exóticas invasoras sólo han podido llegar a ocupar zonas fuera de su distribución natural a través de la intervención humana. En función de la intencionalidad de esta intervención, la introducción puede ser de tres tipos:

  1. Intencionada o deliberada: cuando la introducción de la especie en el medio natural es premeditada, para su uso en sistemas de producción biológica, o para fines recreativos.
  2. Accidental: se produce cuando hay escape o liberación del animal que se mantenía en cautividad.
  3. Involuntaria o fortuita: introducción inadvertida de especies a través de vías relacionadas con el transporte o las comunicaciones.

Cuando una especie exótica es liberada en el medio natural, se suceden diferentes etapas (introducción, establecimiento y expansión) hasta que ésta se convierte finalmente en una especie invasora y supone un verdadero riesgo.

invasoras
Imagen 1: Pasos en la transformación de una especie en invasora – Fuente: SEOBirdLife

En el caso de las aves, la introducción de estas especies suele deberse a sueltas de individuos que han permanecido en cautividad procedentes, en su mayoría, de la compra en tiendas de animales.

krammer_jaula
Imagen 2: Cotorra argentina (Myiopssita monachus) en cautividad – Foto: http://www.animalesmascotas.com

AVES INVASORAS EN EL MUNDO

La cotorra argentina o gris (Myiopsitta monachus), originalmente habita en bosques, estepas arbustivas, sabanas, áreas de cultivo, parques y ciudades del centro-sur de América del Sur: Argentina, Paraguay, Uruguay, Bolivia y Brasil. Es apreciada como mascota, por lo que ha sido comercializada en todo el mundo, logrando escapar y adaptarse a nuevas zonas, transformándose en una especie invasora que causa enormes problemas en países de todo el mundo. Actualmente está presente de manera asilvestrada en Norteamérica, Europa y Asia.

distribucion_argentina
Imagen 3: Mapa de distribución de la cotorra argentina – Foto: http://www.researchgate.net

Se ha demostrado que los sonidos que emiten estas aves han afectado de forma negativa a la reproducción de paseriformes insectívoros, debido a que interfieren en su comunicación pre-nupcial y en su hábitat de reproducción, siendo desplazadas por las cotorras. También las urracas (Pica pica) se han visto afectadas debido a la presión que ejercen de forma directa sobre ellas, desplazándolas físicamente, e indirecta, compitiendo por los recursos. Además, provocan importantes daños en árboles y cultivos, como por ejemplo sobre los almendros (Prunus dulcis), en el que se han visto daños producidos durante la floración y posteriormente sobre almendras inmaduras. Según SEOBirdLife, La población española de esta especie se estima en unos 20.000 individuos.

cotorras-barcelona-300x150
Imagen 4: Grupo de cotorras argentinas establecidas como especie invasora en parque de una ciudad – Foto: http://www.higieneambiental.com

Una situación similar ha ocurrido con la cotorra de Kramer (Psittacula krameri), estimándose sus poblaciones en España en 3.000 individuos

El pico de coral común (Estrilda astrild), de África sudsahariana; o el cisne negro (Cygnus atratus) son también ejemplos de especies que fueron transportadas a nuestro país para ser mantenidas en cautividad y finalmente acabaron siendo introducidas de forma accidental.

aves-exoticas
Imagen 5: Algunas aves introducidas en España que se han convertido en especies invasoras – Foto: SEOBirdLife

Especies como la paloma bravía (Columba livia) y gorrión (Passer domesticus), son en América especies invasoras y suponen un gran problema en las Reservas de la Biosfera del continente, especialmente en Argentina, donde estas especies están desplazando a especies nativas en los ambientes urbanizados o en proceso de urbanización. Por otro lado, las reservas ubicadas en ecosistemas insulares son especialmente sensibles y tanto su integridad como sus especies endémicas (especie o taxón originaria de un área geográfica determinada y limitada, que sólo está presente en dicha área) se encuentran amenazados por una abundante comunidad de especies invasoras. Para controlar la situación, se mantienen programas de manejo y erradicación, sin embargo, la prevención es un pilar fundamental en el control de estas poblaciones.

¿QUÉ MEDIDAS SE PUEDEN ADOPTAR?

Existen numerosas iniciativas a nivel mundial y regional para la información y manejo sobre especies exóticas invasoras, incluyendo el Programa Mundial de Especies Invasoras (GISP), el Grupo Especialista en Especies Exóticas Invasoras de UICN (IUCN-ISSG), la Red Global de Información sobre Especies Exóticas Invasoras (GISIN) y el Programa Global de Especies Invasoras de The Nature Conservancy (TNC-GISI), entre otros.

La estrategia de prevención es fundamental para minimizar el impacto de las especies invasoras, y se fundamenta íntegramente sobre los principios orientadores del Convenio sobre Diversidad Biológica (CBD, 2002), reafirmados en la Estrategia Europea sobre Especies Exóticas Invasoras (Genovesi & Shine, 2004), adoptada por el Comité Permanente del Convenio de Berna en diciembre de 2003.

Los elementos clave tenidos en cuenta en la estrategia de prevención de especies invasoras son:

  • Enfoque de precaución: Predecir el potencial invasor de una especie exótica requiere el conocimiento y la evaluación de un amplio espectro de variables dependientes de las características biológicas propias de la especie, del vector y del ecosistema receptor, que pueden afectar a su establecimiento, difusión e impacto.
  • Enfoque jerárquico en tres etapas: primero, prevenir la entrada de la especie invasora (exclusión), detectarla rápidamente y erradicarla tras su entrada (detección temprana y respuesta rápida, y finalmente, minimizar su impacto si falla la erradicación (contención y control).

A nivel personal, puedes contribuir en la prevención teniendo en cuenta algunas Buenas Prácticas:

  • Si observas algún animal de características similares a las especies exóticas invasoras en una zona nueva, debes comunicarlo cuanto antes.
  • Al viajar a otro país, no transportes animales, plantas o semillas.
  • Si piensas comprar un animal de compañía de procedencia exótica hazlo en tiendas especializadas. Es preciso obtener los documentos que demuestren que los ejemplares están debidamente certificados, legalmente importados y libres de parásitos y enfermedades.
  • Recoge y exige información sobre tu mascota: ¿De qué área geográfica proviene? ¿En qué tipo de hábitat vive en su lugar de origen? ¿De qué se alimenta y cómo se comporta en libertad? ¿Cuál es su nombre científico? Esta información te ayudará a cuidarla mejor e indirectamente a proteger el medio natural que te rodea.
  • No la abandones o sueltes nunca en la naturaleza.

 

REFERENCIAS

  • Invasiones biológicas. Colección Divulgación del Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
  • Especies Exóticas Invasoras. La respuesta de la Unión Europea. Medio Ambiente, 2004.
  • Legislación sobre Aves Exóticas. Grupo de Aves Exóticas SEO/BirdLife, 2012.
  • Foto portada: http://pajarosdemadrid.blogspot.com.es/

Sara de la Rosa Ruiz

Invasive species. A threat to biodiversity.

If you are thinking of giving an animal as a pet, be responsible: an animal is not a toy. In addition, you have to keep in mind that many animals that we find in the stores and that are called exotic species, may in the long term pose a great environmental problem, so think about it because you are sure to find other alternatives in your gifts. In this article I will tell you what damage these animals can cause in our fauna, in particular, exotic birds, when they stop being “pets” to become “invasive species“.

WHAT IS AN INVASIVE SPECIES?

Invasive alien species (IAS) are one of the main causes of biodiversity loss in the world. An exotic invasive species is one that is outside its natural range, past or present, thus assuming some kind of human intervention that translates into its transfer through a biogeographic barrier that otherwise could not have been overcome . The introduction of exotic species has been carried out for many years both voluntarily and accidentally, many from the pet trade. The problem arises when some of these species establish, reproduce successfully and disperse from the introduction zone causing true pests.

Some of these species are especially known for the economic damages they generate, such as the zebra mussel in the Lower Ebro in Spain (2 million euros per year). But they also pose a threat to our biodiversity, because of the impacts they cause on native or indigenous species (species that are within their natural range, past or present, or within their potential dispersal area, that is, to which it can reach by its own means) by competition, predation, hybridization, introduction of diseases and parasites.

HOW DOES AN AVE BECOME AN INVASIVE SPECIES?

As we have seen, invasive alien species have only managed to occupy areas outside their natural distribution through human intervention. Depending on the intentionality of this intervention, the introduction can be of three types:

  • Intent or deliberate: when the introduction of the species into the natural environment is premeditated, for use in biological production systems, or for recreational purposes.
  • Accidental: Occurs when there is escape or release of the animal that was kept in captivity.
  • Involuntary or accidental: inadvertent introduction of species through means of transport or communication.

When an exotic species is released into the natural environment, different stages take place (introduction, establishment and expansion) until it finally becomes an invasive species and represents a real risk.

In the case of birds, the introduction of these species is usually due to releases from individuals who have been held captive, mostly from the purchase in pet stores.

krammer_jaula
Picture 1: Argentine parrot (Myiopssita monachus) in captivity – Photo: http://www.animalesmascotas.com

INVASIVE BIRDS IN THE WORLD

The Argentine or gray parrots (Myiopsitta monachus) originally inhabited forests, shrub steppes, savannahs, cultivated areas, parks and cities in south-central South America: Argentina, Paraguay, Uruguay, Bolivia and Brazil. It is appreciated as a pet, so it has been marketed worldwide, managing to escape and adapt to new areas, becoming an invasive species that causes huge problems in countries around the world. It is currently present in asilvestrada in North America, Europe and Asia.

distribucion_argentina
Picture 2: Distribution map of the Argentine parrot – Photo: http://www.researchgate.net

It has been demonstrated that the sounds emitted by these birds have negatively affected the reproduction of insectivorous passeriformes, because they interfere in their pre-nuptial communication and in their reproduction habitat, being displaced by the parrots. Also magpies (Pica pica) have been affected due to the pressure exerted directly on them, displacing them physically, and indirectly, competing for resources. In addition, they cause significant damage to trees and crops, such as almonds (Prunus dulcis), which have seen damage during flowering and then immature almonds. According to SEOBirdLife, the spanish population of this species is estimated at about 20,000 individuals.

cotorras-barcelona-300x150
Picture 3: Group of argentine parrots established as invasive species in a city park – Photo: http://www.higieneambiental.com

A similar situation has occurred with the Kramer parrot (Psittacula krameri), estimating its populations in Spain in 3,000 individuals.

The common coral beak (Estrilda astrild), from South Africa; Or the black swan (Cygnus atratus) are also examples of species that were transported to our country to be kept in captivity and eventually ended up being introduced accidentally.

aves-exoticas

Species such as the wild pigeon (Columba livia) and sparrow (Passer domesticus) are invasive species in America and pose a major problem in the continent’s Biosphere Reserves, especially in Argentina, where these species are displacing native species in environments Urbanized or in the process of urbanization. On the other hand, reserves located in insular ecosystems are especially sensitive and both their integrity and their endemic species (a species or taxon originating in a determined and limited geographic area, which is only present in that area) are threatened by an abundant community of invasive species. To control the situation, management and eradication programs are maintained, however, prevention is a fundamental pillar in the control of these populations.

WHAT MEASURES CAN BE ADOPTED?

There are numerous global and regional initiatives for information and management on invasive alien species, including the Global Invasive Species Program (GISP), the IUCN-ISSG Invasive Alien Species Specialist Group (IUCN-ISSG), the Global Information Network on Invasive Alien Species (GISIN) and the Global Invasive Species Program of The Nature Conservancy (TNC-GISI), among others.

The prevention strategy is fundamental to minimizing the impact of invasive species and is based in full on the guiding principles of the Convention on Biological Diversity (CBD, 2002), reaffirmed in the European Strategy on Invasive Alien Species (Genovesi & Shine, 2004) , Adopted by the Standing Committee of the Berne Convention in December 2003.

The key elements taken into account in the invasive species prevention strategy are:

  • Prediction of the invasive potential of an alien species requires knowledge and assessment of a broad spectrum of variables dependent on the species’, vector and host ecosystem’s biological characteristics that may affect its establishment, impact.
  • A hierarchical approach in three stages: first, to prevent the entry of the invasive species (exclusion), to detect it quickly and eradicate it upon entry (early detection and rapid response, and finally to minimize its impact if eradication fails).

On a personal level, you can contribute to prevention taking into account some Good Practices:

  • If you observe an animal with similar characteristics to the invasive alien species in a new area, you must communicate it as soon as possible.
  • When traveling to another country, do not transport animals, plants or seeds.
  • If you are thinking of buying a pet of exotic origin do it in specialized stores. It is necessary to obtain the documents proving that the copies are duly certified, legally imported and free of parasites and diseases.
  • Collect and demand information about your pet: From what geographical area does it come? In what type of habitat do you live in your place of origin? What do you eat and how do you behave in freedom? What is its scientific name? This information will help you take better care of it and indirectly protect the natural environment around you.
  • Do not ever abandon it or release it in nature.

REFERENCES

  • Biological invasions. Collection Dissemination of the Higher Council of Scientific Research.
  • Exotic Invasive Species. The response of the European Union. Environment, 2004.
  • Legislation on Exotic Birds. Group of Exotic Birds SEO / BirdLife, 2012.
  • Photo cover: http://pajarosdemadrid.blogspot.com.es/

Sara de la Rosa Ruiz

Espècies invasores. Una amenaça per a la biodiversitat

Si estàs pensant en regalar un animal com a mascota, sigues responsable: un animal no és una joguina. A més, has de tenir en compte que molts animals que trobem a les botigues i que són anomenades espècies exòtiques, poden suposar a la llarga un gran problema ambiental, així que pensa-ho bé perquè segur que trobes altres alternatives en els teus regals. En aquest article us explicaré quin mal poden causar aquests animals a la nostra fauna, en concret, les aus exòtiques, quan deixen de ser “mascotes” per convertir-se en “espècies invasores“.

QUÈ ÉS UNA ESPÈCIE INVASORA?

Les espècies exòtiques invasores (EEI) constitueixen una de les principals causes de pèrdua de biodiversitat al món. Una espècie exòtica invasora és aquella que es troba fora de la seva àrea de distribució natural, passada o present, suposant per això algun tipus d’intervenció humana que es tradueix en el seu trasllat a través d’una barrera biogeogràfica que d’altra manera no podria haver estat superada. La introducció d’espècies exòtiques es porta realitzant des de fa molts anys de forma tant voluntària com accidental, moltes procedents del comerç d’animals de companyia. El problema apareix quan algunes d’aquestes espècies s’estableixen, es reprodueixen amb èxit i es dispersen des de la zona d’introducció causant veritables plagues.

Algunes d’aquestes espècies són especialment conegudes pels danys econòmics que generen, com el musclo zebra al Baix Ebre (2 milions d’euros a l’any). Però a més suposen una amenaça per a la nostra biodiversitat, pels impactes que causen sobre les espècies natives o autòctones (espècies que es troben dins la seva àrea de distribució natural, passada o present, o dins la seva àrea potencial de dispersió, és a dir, aquella a la qual pot arribar pels seus propis mitjans) per competència, depredació, hibridació, introducció de malalties i paràsits.

COM UNA AU ES CONVERTEIX EN ESPÈCIE INVASORA?

Com hem vist, les espècies exòtiques invasores només han pogut arribar a ocupar zones fora de la seva distribució natural a través de la intervenció humana. En funció de la intencionalitat d’aquesta intervenció, la introducció pot ser de tres tipus:

  • Intencionada o deliberada: quan la introducció de l’espècie en el medi natural és premeditada, per al seu ús en sistemes de producció biològica, o per a fins recreatius.
  • Accidental: es produeix quan hi ha escapament o alliberament de l’animal que es mantenia en captivitat.
  • Involuntària o fortuïta: introducció inadvertida d’espècies a través de vies relacionades amb el transport o les comunicacions.

Quan una espècie exòtica és alliberada al medi natural, se succeeixen diferents etapes (introducció, establiment i expansió) fins que aquesta es converteix finalment en una espècie invasora i suposa un veritable risc.

invasoras
Imatge 1: Passos en la transformació d’una espècie en invasora – Font: SEO/BirdLife

En el cas de les aus, la introducció d’aquestes espècies sol ser degut a alliberaments d’individus que han estat en captivitat procedents, majoritàriament, de la compra a botigues d’animals.

krammer_jaula
Imatge 2: Cotorra argentina (Myiopssita monachus) en captivitat – Foto: http://www.animalesmascotas.com

AUS INVASORES AL MÓN

La cotorra argentina o gris (Myiopsitta monachus) originalment habita en boscos, estepes arbustives, àrees de cultiu, parcs i ciutats del centre-sud de l’Amèrica del Sud: Argentina, Paraguai, Uruguai, Bolívia i Brasil. És apreciada com a mascota, pel que ha estat comercialitzada a tot el món, aconseguint escapar i adaptar-se a noves zones, transformant-se en una espècie invasora que causa enormes problemes en països de tot el món. Actualment està present de manera assilvestrada a Amèrica del Nord, Europa i Àsia.

distribucion_argentina
Imatge 3: Mapa de distribució de la cotorra argentina – Foto: http://www.researchgate.net

S’ha demostrat que els sons que emeten aquestes aus han afectat de forma negativa la reproducció de passeriformes insectívors, ja que interfereixen en la seva comunicació pre-nupcial i en el seu hàbitat de reproducció, essent desplaçades per les cotorres. També les garses (Pica pica) s’han vist afectades a causa de la pressió que exerceixen de manera directa sobre elles, desplaçant-les físicament, i indirecta, competint pels recursos. A més, provoquen importants danys en arbres i cultius, com per exemple sobre els ametllers (Prunus dulcis), en el qual s’han vist danys produïts durant la floració i posteriorment sobre ametllers immadurs. Segons SEO-BirdLife, La població espanyola d’aquesta espècie s’estima en uns 20.000 individus.

cotorras-barcelona-300x150
Imatge 4: Grup de cotorres argentines establertes com a espècie invasora a parc d’una ciutat – Foto: http://www.higieneambitental.com

Una situació similar ha passat amb la cotorra de Kramer (Psittacula krameri), estimant-se les seves poblacions a Espanya en 3.000 individus.

El bec de corall senegalès (Estrilda astrild), de l’Àfrica sudsahariana; o el cigne negre (Cygnus atratus) són també exemples d’espècies que van ser transportades al nostre país per ser mantingudes en captivitat i finalment van acabar sent introduïdes de forma accidental.

aves-exoticas
Imatge 5: Algunes aus introduïdes a Espanya que s’han convertit en espècies invasores – Foto: SEO/BirdLife

Espècies com el colom roquer (Columba livia) i el pardal (Passer domesticus) són a Amèrica espècies invasores i suposen un gran problema a les Reserves de la Biosfera del continent, especialment a Argentina, on aquestes espècies estan desplaçant a espècies natives en els ambients urbanitzats o en procés d’urbanització. D’altra banda, les reserves ubicades en ecosistemes insulars són especialment sensibles i tant la seva integritat com les seves espècies endèmiques (espècie o tàxon originària d’una àrea geogràfica determinada i limitada, que només està present en aquesta àrea) es troben amenaçats per una abundant comunitat d’espècies invasores. Per controlar la situació, es mantenen programes de maneig i eradicació, però, la prevenció és un pilar fonamental en el control d’aquestes poblacions.

QUINES MESURES ES PODEN ADOPTAR?

Existeixen nombroses iniciatives a nivell mundial i regional per a la informació i maneig sobre espècies exòtiques invasores, incloent el Programa Mundial d’Espècies Invasores (GISP), el Grup Especialista en espècies exòtiques invasores de UICN (IUCN-ISSG), la Xarxa Global d’Informació sobre espècies exòtiques invasores (Gisin) i el Programa Global d’espècies invasores de The Nature Conservancy (TNC-GISI), entre altres.

L’estratègia de prevenció és fonamental per minimitzar l’impacte de les espècies invasores, i es fonamenta íntegrament sobre els principis orientadors del Conveni sobre Diversitat Biològica (CBD, 2002), reafirmats en l’Estratègia Europea sobre espècies exòtiques invasores (Genovesi & Shine, 2004), adoptada pel Comitè Permanent del Conveni de Berna al desembre de 2003.

Els elements clau tinguts en compte en l’estratègia de prevenció d’espècies invasores són:

  • Enfocament de precaució: Predir el potencial invasor d’una espècie exòtica requereix el coneixement i l’avaluació d’un ampli espectre de variables dependents de les característiques biològiques pròpies de l’espècie, del vector i de l’ecosistema receptor, que poden afectar al seu establiment, difusió i impacte.
  • Enfocament jeràrquic en tres etapes: primer, prevenir l’entrada de l’espècie invasora (exclusió), detectar-la ràpidament i eradicar-la després de la seva entrada (detecció primerenca i resposta ràpida), i finalment, minimitzar el seu impacte si falla l’eradicació (contenció i control).

A nivell personal, pots contribuir a la prevenció tenint en compte algunes Bones Pràctiques:

  • Si observes algun animal de característiques similars a les espècies exòtiques invasores en una zona nova ho has de comunicar com més aviat millor.
  • Al viatjar a un altre país, no transportis animals, plantes o llavors.
  • Si penses comprar un animal de companyia de procedència exòtica fes-ho en botigues especialitzades. Cal obtenir els documents que demostrin que els exemplars estan degudament certificats, legalment importats i lliures de paràsits i malalties.
  • Recull i exigeix informació sobre la teva mascota: De quina àrea geogràfica prové? En quin tipus d’hàbitat viu en el seu lloc d’origen? De què s’alimenta i com es comporta en llibertat? Quin és el seu nom científic? Aquesta informació t’ajudarà a cuidar-la millor i indirectament a protegir el medi natural que t’envolta.
  • No l’abandonis o deixis anar mai a la natura

REFERÈNCIES

  • Invasions biològiques. Col·lecció Divulgació del Consell Superior d’Investigacions Científiques.
  • Espècies exòtiques invasores. La resposta de la Unió Europea. Medi Ambient, 2004.
  • Legislació sobre Aus Exòtiques. Grup d’Aus Exòtiques SEO / BirdLife, 2012.
  • Foto portada: http://pajarosdemadrid.blogspot.com.es/

Sara de la Rosa Ruiz

Lying birds: Brood parasitism in birds, the continual struggle for survival

Some birds have development an interesting reproductive strategy to deceive other birds and put the eggs in their nests, so foster parents are forced to feed other chicks. But what is behind this strange behaviour?

WHAT IS THE BROOD PARASITISM AND HOW MANY DIFFERENT TYPES ARE THERE?

The brood parasitism is a type of biological interaction between two organisms, in which one of them (the parasite) obtains resources from the other one (the host). In birds, the parasite obtains some benefits of parental cares from the host, developing a breeding strategy cold brood parasitism. The brood parasitism, although has been studied mostly in birds, also happens in other groups of vertebrates: for example in fish (Sato 1986, Baba et al. 1990) and some insects such as Himenoptera, Coleoptera and Heteropterous.

descarga
Brood parasitism – server.ege.fcen.uba.ar

According the characteristics of each relation, there are different types of brood parasitism:

  • Optional brood parasitism: the parasite species is capable of breeding a part of its own offspring and also, to parasite other individuals. A example in birds is in genus Coccyzus (Cuculidae).
  • Forced brood parasitism: hosts breed all the offspring of the parasite bird, as happens in common cucko (Cuculus canorus).
  • Intraspecific brood parasitism: host and parasite are of the same species. This is a common strategy in colonial species and in other species with nidifugous chicks.
  • Interspecific brood parasitism: host and parasite are the different species.

In addition parasites are classified, by their specialisation on one or several host species, in general parasites (parasite large number of species) or specialist (only parasite one or a few species).

WHAT IS THE ORIGIN OF THIS BEHAVIOUR?

Everything suggests that the main focus of this behavior was decreased the parental investment (less cost) increasing the chance of success (major benefits), although this is not always the case.

There are several hyphotesis to explain the origin of the brood parasitism in birds:

  1. Firstly, it is probably that parasites were displaced individuals that did not have any territory or lost their laying, and they try to lay their eggs in other nests to achieve greater breeding success (Sorenson 1998, Sandell y Diemer 1999).
  2. Other hypothesis suggests that this parasitism could be a stable strategy for evolution of the population, which has similar benefits to breed its own offspring (Eadie y Fryxell 1992).
  3. Finally, the third hyphotesis considers this parasitism like an additional strategy to the parent care and some individuals could be used it to reduce the sibling competition in their nest, or to reduce the number of chicks to feed without decreasing the breeding success (Moller 1987, Jackson 1993).

 

HOW CAN THEY PROTECT THEMSELVES?

Hosts have learned to protect their offspring about the threat posed by brood parasitism.

Common cuckoo (Cuculus canorus) and rufous bush robin (Cercotrichas galactotes) have this relation, the first one lay a egg in the rufuos bush robin nest that it will be born before other chicks and kill them, capturing all the parental care.

One of the main host defences against brood parasites is the recognition and rejection of parasitic eggs. Because obligated brood parasites need appropriated individuals hosts for reproduction, such host defence-mechanisms simultaneously select for counter-defences in brood parasites, causing a coevolutionary arms race between hosts and parasites.

descarga-1
Rejection of parasitic eggs – server.ege.fcen.uba.ar

 

A FIGHT CONSTANTLY EVOLVING

There is a particular case, the strategy of the great spotted cuckoo (Clamator glandarius) when is a parasite of the common magpie (Pica pica). The great spotted cuckoo lays an egg in the nest of common magpie and this chick possess adaptations to exploit the host parental care, it does not kill directly their siblings but has advantages in relation to begging behaviour and in the order of birth (cuckoo chick is born four or six days before magpie chicks.

picapica
Common magpie (Pica pica) – http://waste.ideal.es

Magpies have development a selective advantage to recognize and ejection of parasitic egg. However, it has been observed that cuckoos react to this behaviour returning to the parasitized nest and destroying it. This situation conditions the behaviour of the magpies in the future and they are forced to accept the parasite egg.

clamator-glandarius
Eggs of cuckoo in magpie nest – http://eldiariodelasaves.wordpress.com
clamator-glandarius2
Cuckoo chicks are born some days before magpie chicks – http://eldiariodelasaves.wordpress.com
clamator-glandarius3
Development of cuckoo chicks in the nest – http://eldiariodelasaves.wordpress.com

The result of this evolutionary fight is the mafia-type behaviour of cuckoo that leads to a co-evolutionary arms race between species to avoid parasitism, in one hand, and maintain it, in the other one.

crialo_fveronesi1-flickr-creative-commons
Great Spotted Cuckoo (Clamator glandarius) – Fveronesi1. Flickr, Creative Commons

REFERENCES

  • Parasitism and nest predation in parasitic cuckoo (American Naturalist, 1995)
  • Mafia Behaviour and the Evolution of Facultative Virulence (Journal of Theoretical Biology, 1995.)
  • Magpie Host Manipulation by Great Spotted Cuckoos: Evidence for an Avian Mafia? (Evolution, 1997.)
  • Retaliatory mafia behavior by a parasitic cowbird favors host acceptance of parasitic eggs (PNAS, 2006)
  • Cover photo: Cuckoo chick in parasitic nest reciving food of host – http://www.guaso.com/bestiario_el_cuco.htm

 

 

Aus que enganyen: El parasitisme en aus, una lluita contínua per a la supervivència

Algunes aus han desenvolupat una curiosa estratègia reproductiva en la qual a través de l’engany aconsegueixen introduir els seus ous en nius aliens, perquè els seus pollets siguin criats per mares adoptives “obligades ” a això . Però què s’amaga sota aquest curiós comportament?

QUÈ ÉS EL PARASITISME DE CRIA I DE QUINS TIPUS N’HI HA ?

El parasitisme és un tipus d’interacció biològica entre dos organismes, en la qual un d’ells (el paràsit) obté recursos de l’altre (l’hoste). En el cas de les aus, el paràsit obté beneficis de les cures parentals de l’hoste, donant lloc a una estratègia reproductora anomenada parasitisme de cria. El parasitisme de cria, tot i que s’ha estudiat principalment en aus, també es dóna en altres grups de vertebrats: per exemple en peixos (Sato 1986, Baba et al. 1990 ) i alguns insectes com Himenòpters, Coleòpters i Heteròpters .

descarga
Parasitisme de cria – server.ege.fcen.uba.ar

Se’n poden diferenciar de diferents tipus, en funció de les característiques de cada un:

  • Parasitisme de cria facultatiu : l’espècie paràsita és capaç de criar part de la seva descendència i, a més , parasitar altres individus. És el cas d’algunes aus del gènere Coccyzus (Cuculidae) .
  • Parasitisme de cria obligat: quan tota les descendència de l’au paràsita és criada pels hostes, com passa en el cucut comú (Cucut).
  • Parasitisme de cria intraespecífic : si l’hoste i el paràsit són de la mateixa espècie. És una estratègia comuna en espècies amb polls nidífugs i espècies colonials.
  • Parasitisme de cria interespecífic: si l’hoste i el paràsit són d’espècies diferents.

A més, en funció de l’especialització del paràsit en una o diverses espècies d’hoste, podem diferenciar entre paràsits generalistes (parasita un gran nombre d’espècies) o especialista (només parasita una o poques espècies).

COM VA SORGIR AQUEST COMPORTAMENT?

Tot apunta a que aquest tipus de comportament es va originar amb l’objectiu de disminuir la inversió en reproducció (menor cost) augmentant la probabilitat d’èxit (major benefici), encara que això pot no ocórrer en tots els casos.

Hi ha diverses hipòtesis que plantegen l’origen del parasitisme de cria en aus:

  1. La primera hipòtesi planteja la possibilitat que els paràsits siguin individus desplaçats, bé que no tinguin territori o que hagin perdut la posta, amb pitjor qualitat fenotípica, que recorren a posar els seus ous en nius d’altres individus per obtenir més èxit reproductiu (Sorenson 1998 , Sandell i Diemer 1999).
  2. Una altra hipòtesi suggereix que el parasitisme sigui una estratègia evolutiva estable de la població, amb beneficis similars als de criar a la seva pròpia descendència (Eadie i Fryxell 1992).
  3. Finalment, la tercera hipòtesi considera aquest tipus de parasitisme com una estratègia addicional a la cura de la progènie que podria ser utilitzada per alguns individus per disminuir la competència en el seu niu i/o disminuir el nombre de pollets a alimentar, sense disminuir l’èxit reproductiu (Moller 1987, Jackson 1993).

COM ES PODEN DEFENSAR LES AUS PARASITADES?

Davant l’amenaça que el parasitisme de cria suposa per a la descendència de l’hoste, aquests han après a defensar-se. Una de les tècniques utilitzades és la inspecció, detecció i eliminació dels ous “infiltrats”.

En el cas del cucut comú (Cucut) i el cuaenlairat (Cercotrichas galactotes), el primer diposita un ou al niu del cuaenlairat que naixerà abans i que eliminarà tot el que hi hagi al niu, monopolitzant la cura parental.

L’hoste ha desenvolupat diferents formes de detectar i eliminar els ous de cucut, ja que d’això en depèn la supervivència de la seva descendència.

descarga-1
Eliminació d’ous del paràsit – server.ege.fcen.uba.ar

UNA LLUITA MÚTUA EN CONSTANT EVOLUCIÓ

Hi ha un cas particular: l’estratègia del cucut reial (Clamator glandarius) quan parasita a la garsa (Pica pica). El cucut reial diposita un ou al niu de la garsa i a diferència del cucut, les cries tiren del niu els ous dels altres “germans”, aquest no les mata directament, sinó que competeix amb elles en la sol·licitud d’aliment als pares “adoptius “. No obstant això, en aquesta competència el pollet de cria presenta un avantatge i és el fet d’haver nascut entre quatre i sis dies abans que les garses, a més té una coloració a l’interior del bec molt característica per cridar l’atenció i ser alimentat amb més freqüència.

picapica
Garsa (Pica pica) – http://waste.ideal.es

Les garses han desenvolupat una forma de detectar l’ou “intrús” i expulsar-lo  per així protegir a la seva descendència. No obstant això, s’ha observat que davant d’aquest comportament la cria torna al niu i com a càstig destrueix tota la posta de la garsa. Això condicionaria d’alguna manera a la seva víctima a acceptar la relació d’abús.

clamator-glandarius
Ous de cucut reial en niu de garsa – https://eldiariodelasaves.wordpress.com
clamator-glandarius2
Els pollets de cucut reial neixen uns dies abans que els de garsa – https://eldiariodelasaves.wordpress.com
clamator-glandarius3
Evolució dels pollets de cucut reial – https://eldiariodelasaves.wordpress.com

El resultat d’aquest enfrontament evolutiu és el comportament mafiós de la cria: o acceptes al paràsit o no et reprodueixes, el que porta a una carrera coevolutiva entre les dues espècies per evitar la parasitació, d’una banda, i mantenir-la, per un altre.

crialo_fveronesi1-flickr-creative-commons
El cucut reial (Clamator glandarius) – Fveronesi1. Flicckr, Creative Commons

REFERÈNCIES

  • Parasitismo y depredación por críalo (American Naturalist, 1995)
  • Comportamientos mafiosos y evolución (Journal of Theoretical Biology, 1995.)
  • Manipulación de urracas por el críalo europeo: ¿evidencia de un comportamiento mafioso?(Evolution, 1997.)
  • Comportamientos mafiosos desarrollados por el parásito consiguen la aceptación de los huevos por el hospedador (PNAS, 2006)
  • Foto de portada: Pollo de cuco en nido parasitado recibiendo comida de uno de los hospedadores. http://www.guaso.com/bestiario_el_cuco.htm

Sara de la Rosa Ruiz

Aves que engañan: El parasitismo en aves, una lucha continua por la supervivencia

Algunas aves han desarrollado una curiosa estrategia reproductiva en la que a través del engaño consiguen introducir sus huevos en nidos ajenos, para que sus pollos sean criados por madres adoptivas “obligadas” a ello. Pero ¿qué se esconde bajo este curioso comportamiento?

¿QUÉ ES EL PARASITISMO DE CRÍA Y QUÉ TIPOS PUEDEN ENCONTRARSE?

El parasitismo es un tipo de interacción biológica entre dos organismos, en la que uno de ellos (el parásito) obtiene recursos del otro (el hospedador). En el caso de las aves, el parásito obtiene beneficios de los cuidados parentales del hospedador, dando lugar a una estrategia reproductora denominada parasitismo de cría. El parasitismo de cría, aunque se ha estudiado principalmente en aves, también se da en otros grupos de vertebrados: por ejemplo en peces (Sato 1986, Baba et al. 1990) y algunos insectos como Himenópteros, Coleópteros y Heterópteros.

descarga
Parasitismo de cría – server.ege.fcen.uba.ar

Pueden diferenciarse diferentes tipos, en función de las características de cada uno:

  • Parasitismo de cría facultativo: la especie parásita es capaz de criar a parte de su descendencia y además, parasitar a otros individuos. Es el caso de algunas aves del género Coccyzus (Cuculidae).
  • Parasitismo de cría obligado: cuando toda las descendencia del ave parásita es criada por los hospedadores, como ocurre en el cuco común (Cuculus canorus).
  • Parasitismo de cría intraespecífico: si el hospedador y el parásito son de la misma especie. Es una estrategia común en especies con pollos nidífugos y especies coloniales.
  • Parasitismo de cría interespecífico: si el hospedador y el parásito son de especies diferentes.

Además, en función de la especialización del parásito en una o varias especies de hospedador, podemos diferenciar entre parásitos generalistas (parasita en gran número de especies) o especialista (sólo parasita en una o pocas especies).

¿CÓMO SURGIÓ ESTE COMPORTAMIENTO?

Todo apunta a que este tipo de comportamiento se originó con el objetivo de disminuir la inversión en reproducción (menor coste) aumentando la probabilidad de éxito (mayor beneficio), aunque esto puede no ocurrir en todos los casos.

Existen diversas hipótesis que plantean el origen del parasitismo de cría en aves:

  1. La primera hipótesis plantea la posibilidad de que los parásitos sean individuos desplazados, bien que no tengan territorio o que hayan perdido su puesta, con peor calidad fenotípica, que recurren a poner sus huevos en nidos de otros individuos para obtener mayor éxito reproductivo (Sorenson 1998, Sandell y Diemer 1999).
  2. Otra hipótesis sugiere que el parasitismo sea una estrategia evolutiva estable de la población, con beneficios similares a los de criar a su propia descendencia (Eadie y Fryxell 1992).
  3. Por último, la tercera hipótesis considera este tipo de parasitismo como una estrategia adicional al cuidado de la progenie que podría ser utilizada por algunos individuos para disminuir la competencia en su nido, y/o disminuir el número de pollos a alimentar, sin disminuir el éxito reproductivo (Moller 1987, Jackson 1993).

¿CÓMO PUEDEN DEFENDERSE LAS AVES PARASITADAS?

Ante la amenaza que el parasitismo de cría supone para la descendencia del hospedador, éstos han aprendido a defenderse. Una de las técnicas utilizadas es la inspección, detección y eliminación de los huevos “infiltrados”.

En el caso del cuco común (Cuculus canorus) y el alzacola (Cercotrichas galactotes), el primero deposita un huevo en el nido del alzacola que nacerá antes y que eliminará todo lo que haya en el nido, monopolizando el cuidado parental.

El hospedador ha desarrollado diferentes formas de detectar y eliminar los huevos de cuco, ya que de ello depende la supervivencia de su descendencia.

descarga-1
Eliminación de huevos del parásito – server.ege.fcen.uba.ar

UNA LUCHA MUTUA EN CONSTANTE EVOLUCIÓN

Hay un caso particular, la estrategia del críalo (Clamator glandarius) cuando parasita a la urraca (Pica pica). El críalo deposita un huevo en el nido de la urraca y a diferencia del cuco, cuyas crías tiran del nido los huevos de los otros “hermanos”, éste no las mata directamente, sino que compite con ellas en la solicitud de alimento a los padres “adoptivos”. Sin embargo, en esta competencia el pollo de críalo presenta una ventaja y es el haber nacido entre cuatro y seis días antes que las urracas del nido, además tiene una coloración en el interior del pico muy característica para llamar la atención y ser alimentado con más frecuencia.

picapica
Urraca (Pica pica) – http://waste.ideal.es

Las urracas han desarrollado una forma de detectar el huevo “intruso” y expulsarlo para así proteger a su descendencia. Sin embargo, se ha observado que ante este comportamiento el críalo vuelve al nido y como castigo destruye toda la puesta de la urraca. Esto condicionaría de alguna manera a su víctima a aceptar la relación de “abuso”.

clamator-glandarius
Huevos de críalo en nido de urraca – https://eldiariodelasaves.wordpress.com
clamator-glandarius2
Pollos de críalo nacen unos días antes que los de urraca – https:eldiariodelasaves.wordpress.com
clamator-glandarius3
Evolución de los pollos de críalo en el nido – https:eldirariodelasaves.wordpress.com

El resultado de ese enfrentamiento evolutivo es el comportamiento mafioso del críalo: o aceptas el parásito o no te reproduces, lo que lleva a una carrera coevolutiva entre ambas especies para evitar la parasitación, por un lado, y mantenerla, por otro.

crialo_fveronesi1-flickr-creative-commons
Críalo europeo (Clamator glandarius) – Fveronesi1. Flickr, Creative Commons

REFERENCIAS

  • Parasitismo y depredación por críalo (American Naturalist, 1995)
  • Comportamientos mafiosos y evolución (Journal of Theoretical Biology, 1995.)
  • Manipulación de urracas por el críalo europeo: ¿evidencia de un comportamiento mafioso?(Evolution, 1997.)
  • Comportamientos mafiosos desarrollados por el parásito consiguen la aceptación de los huevos por el hospedador (PNAS, 2006)
  • Foto de portada: Pollo de cuco en nido parasitado recibiendo comida de uno de los hospedadores. http://www.guaso.com/bestiario_el_cuco.htm

Sara de la Rosa Ruiz