La simbiosi: relacions entre els éssers vius

ATENCIÓ! AQUEST ARTICLE HA QUEDAT OBSOLET

LLEGEIX LA VERSIÓ ACTUALITZADA I AMPLIADA AQUÍ

Depredació, parasitisme, competència … tots els éssers vius, a més de relacionar-nos amb el medi, ens relacionem amb la resta d’éssers vius. Quins tipus de relacions coneixes a més de les esmentades? T’animes a conèixer-les?

INTRODUCCIÓ

El conjunt d’éssers vius d’un ecosistema s’anomena biocenosi o comunitat. La biocenosi està formada al seu torn per diferents poblacions, que serien el conjunt d’individus d’una mateixa espècie que ocupen una àrea determinada. Per a la supervivència, és imprescindible que s’estableixin relacions entre ells, de vegades beneficioses i de vegades perjudicials.

RELACIONS INTERESPECÍFIQUES

Són les que es donen entre individus de diferents espècies. Aquesta interacció s’anomena simbiosi. Les relacions de simbiosi poden ser beneficioses per a una espècie, totes dues, o perjudicials per a una de les dues parts.

Perjudicials per a totes les espècies implicades:

• Competència: es dóna quan un o diversos recursos són limitants (aliment, territori, llum, sòl…). Aquesta relació és molt important en l’evolució, ja que permet que la selecció natural actuï, afavorint la supervivència i reproducció de les espècies més exitoses segons la seva fisiologia, comportament …

 Una especie es beneficia i una altra és perjudicada:

• Depredació: succeeix quan una espècie (depredador) s’alimenta d’una altra (presa). És el cas dels felins, llops, taurons…

  

  Tauró blanc (Carcharodon carcharias) saltant per depredar sobre un mamífer marí, presumiblement una foca o lleó marí. Foto presa de HQ images.

• Parasitisme: una espècie (paràsit) viu a costa d’una altra (hoste) i li causa un perjudici. Puces, paparres, bacteris patògens… són els més coneguts, però també hi ha vertebrats paràsits com el cucut, que disposita seus ous en nius d’altres aus, que criaran seus pollets (parasitisme de posta). Especialment interessants són els “paràsits zombie”, que modifiquen la conducta de l’hoste. Entra en aquest article per saber-ne més!

  

  Boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus) alimentant una cria de cucut (Cuculus canorus). Foto de Harald Olsen

  Els paràsits que habiten dins del cos de l’hoste s’anomenen endoparàsits (com la tenia), i els que habiten fora ectoparàsits (polls). El parasitisme es considera un tipus especial de depredació, on el depredador és més petit que la presa, encara que en la majoria de casos no suposa la mort de l’hoste. Quan un paràsit causa malaltia o la mort de l’hoste, es denomina patogen.

  

  Cymothoa exigua es un paràsit que acaba substituint la llengua dels peixos pel seu propi cos. Foto de Marcello Di Francesco.

El cleptoparasitime és el robatori de l’aliment a una altra espècie que l’ha capturat, recol·lectat o preparat. És el cas d’algunes rapinyaires: el nom significa literalment en llatí “lladre”. Observa en aquest vídeo un cas de cleptoparasitisme sobre una òliba:

El cleptoparasitisme també pot donar-se entre individus de la mateixa espècie.

Una espècie es beneficia i l’altra no es veu afectada:

• Comensalisme: una espècie (comensal) aprofita les restes d’aliment d’una altra espècie, a la qual no beneficia ni perjudica. Seria el cas dels voltors comuns o el trencalòs. També és comensalisme l’aprofitament com a mitjà de transport d’una espècie sobre una altra (foresi), com les lapes que viatgen enganxades al cos de les balenes. L’inquilinisme és un tipus de comensalisme en que una espècie viu dins o sobre d’una altra. Seria el cas dels picots o esquirols que nien dins dels arbres o els glans de mar que viuen sobre dels musclos. Finalment, la metabiosi o tanatocrèsia és l’aprofitament de les restes d’una espècie per protegir-se (com els crancs ermitans) o usar-los com a eines.

El pinsà fuster (Camarhynchus pallidus) utilitza espines de cactus o petites branques per extreure invertebrats dels arbres. Foto de Dusan Brinkhuizen.

Les dues espècies en treuen un benefici:

• Mutualisme: les dues espècies cooperen o es veuen beneficiades. És el cas dels insectes pol·linitzadors, que obtenen nèctar de la flor i el vegetal és pol·linitzat. Els peixos pallasso i les anemones serien un altre exemple típic, on el peix pallasso obté protecció i restes de menjar i manté allunyats als depredadors de l’anemone i la neteja de paràsits. El mutualisme pot ser facultatiu (una espècie no necessita a l’altra per sobreviure) o obligat (les espècies no poden viure de manera separada). Aquest seria el cas de les micorizes, associació de fongs i arrels de certes plantes, els líquens (mutualisme de fong i alga), les formigues talladores de fulles …

  

  Les formigues Atta i Acromyrmex (formigues talladores de fulles) estableixen mutualisme amb un fong (Leucocoprinus gongylophorus), en què recullen fulles per proporcionar nutrients, i elles s’alimenten d’ell. Es tracta d’un mutualisme obligat. Foto presa de Ants kalytta.

RELACIONS INTRAESPECÍFIQUES

Són les que es donen entre individus de la mateixa espècie. Són gairebé totes beneficioses o de col·laboració:

• Familiars: els individus que s’agrupen tenen algun tipus de parentiu. Alguns exemples d’espècies que hem tractat al blog són els elefants, alguns primats, moltes aus, cetacis … Dins d’aquest tipus de relacions hi ha diferents tipus de famílies.
• Gregarisme: són agrupacions, habitualment de molts individus amb o sense parentiu, durant un lapse de temps permanent o estacional. Els exemples més típics serien els estols d’aus, la migració de la papallona monarca, els ramats de grans herbívors com els nyus, els bancs de peixos…

El gregarisme d’aquestes zebres, juntament amb el seu pelatge, els permet confondre als depredadors. Foto presa de Telegraph

• Colònies: agrupacions d’individus que s’han reproduït asexualment i comparteixen estructures comunes. El cas més conegut és el del corall, que de vegades és esmentat com l’ésser viu més gran del món (Gran Barrera de Corall Australiana), encara que en realitat es tracta una colònia de pòlips (i els seus antics esquelets calcaris), no un ésser viu individual.
• Societats: són individus que viuen junts de manera organitzada i jerarquitzada, on hi ha un repartiment de les tasques i habitualment són físicament diferents entre ells segons la seva funció dins de la societat. Els exemples típics són els insectes socials com les formigues, abelles, tèrmits ..

Les relacions intraespecífiques de competència són:

• Territorialitat: es defineix per enfrontaments o competència per accés al territori, a la llum, a les femelles, a l’aliment… es poden produir enfrontaments directes, com en el cas dels cérvols, i/o desenvolupar altres estratègies, com el marcatge per olor (felins, óssos…), vocalitzacions…

Tigres barallant-se pel territori. Captura de vídeo de John Varty

• Canibalisme: depredació d’un individu sobre un altre de la mateixa espècie.

I tu, com a humà, has reflexionat alguna vegada com et relaciones amb els individus de la teva espècie i amb d’altres espècies?

REFERÈNCIES

• Zompopas
• Relacions de la biocenosi
• Ecología de las comunidades
• Els ecosistemes (xtec)
• National Geographic

Meduses: què són i com identificar-les?

Les meduses són animals generalment marins que, com les anemones, gorgònies i coralls, com ara el corall vermell, formen part del grup dels cnidaris. En aquest article veurem què és exactament una medusa i com podem identificar a les més comunes, a més de saber-ne la seva perillositat i com és la seva picada. Si arribes fins al final, trobaràs una petita sorpresa que potser t’interessa. 

INTRODUCCIÓ

Els cnidaris són un dels grups animals més antics que viuen a la Terra, doncs van aparèixer fa uns 600 milions d’anys. Aquests es caracteritzen per la presència d’unes cèl·lules anomenades cnidoblast, els quals tenen orgànuls urticants (els nematocits). Són justament aquestes cèl·lules les responsables de les picades. Es creu que actualment hi ha més de 9.000 espècies diferents, classificades en quatre classes diferents: els Antozous, els Escifozous, els Cubozous i els Hidrozous. Tot i que tenen una estructura i funcionalitat senzilla, habiten en pràcticament tots els hàbitats aquàtics, predominantment els marins. Hi ha dues formes bàsiques diferenciades en el cicle vital dels cnidaris: la de pòlip, en la qual l’animal és sedentari, amb el cos tubular i es reprodueix asexualment; i la de medusa, en la qual pot nedar lliurement, té el cos en forma de campana i es reprodueix sexualment. Hi ha organismes que només són una de les dues fases i altres que passen per les dues. 

Estructura bàsica de les dues formes dels cnidaris: els pòlips i les meduses (Il·lustració de Jordi Corbera).

QUÈ ÉS UNA MEDUSA?

Tal com hem vist, les meduses són un tipus morfològic dels cnidaris i no constitueixen un grup taxonòmic per si mateix. Tot i que la seva forma és una mica variable, ho són molt menys que els pòlips ja que totes elles viuen d’una manera similar. Pràcticament totes tenen vida lliure, però hi ha alguns casos en que queden retingudes en les colònies de pòlips, actuant com a estructures sexuals.

Tenen forma de campana, de plat o ombrel·la, amb una capa engruixida gelatinosa. La superfície externa (exombrel·la) és convexa i la interna (subombrel·la) és còncava. En hidromeduses, la boca està a la part inferior central de l’ombrel·la, a l’extrem d’una extensió tubular anomenada manubri, mentre que en els escifozous està molt reduit. De l’ombrel·la en pengen els tentacles, carregats de cnidoblasts.  Les meduses no formen mai colònies, tot i que poden viure formant bancs. Moltes persones confonen les meduses dels cnidaris amb els ctenòfors, però amb aquestes característiques no les pots confondre.

A QUINES CLASSES TROBEM MEDUSES?

Els antozous no formen mai meduses.

Els escifozous constitueixen el grup de les grans meduses. El fet de no presentar vel és el que permet diferenciar a les escifomeduses de les hidromeduses (meduses dels hidrozous). Els marges de la boca formen braços orals, que poden arribar a ser molt llargs.

Molts hidrozous produeixen hidromeduses. Aquestes són gairebé transparents i són petites. Es diferencien de les escifomeduses per presentar un vel al marge de l’ombrel·la, que consisteix en un replegament dels teixits (a l’imatge anterior es pot veure què és el vel).

Les meduses de la classe dels cubozous tenen la ombrel·la en forma de cub, d’aquí el nom, amb un o diversos tentacles a cada cantonada. Moltes són molt verinoses.

CLAUS PER A LA IDENTIFICACIÓ DE MEDUSES DEL MEDITERRANI

Tot i que les principals espècies presents al Mediterrani es poden identificar fàcilment pel seu aspecte, a continuació donem unes claus dicotòmiques molt simplificades per tal d’identificar a les 8 meduses més comuns.

1. Meduses amb vel (meduses dels hidrozous)
   • Forma colonial pelàgica en la qual els individus s’especialitzen per realitzar funcions (Subclasse Sifonòfors)
     • La part central de la colònia és un disc aplanat de consistència gelatinosa (Ordre Discoideus): Velella velella
     • Centre no discoidal (Ordre Sifonoideus): Physalia physalis
   • Forma de medusa amb la ombrel·la poc contràctil i el vel molt mòbil (Subclasse Traquilins)
     • Marge de l’ombrel·la sencer (Traquimeduses): Olindas phosphorica
     • Marge de l’ombrel·la amb solcs verticals que es divideixen en lòbuls (Narcomedusa): Solmissus albescens
2. Meduses sense vel: Escifomeduses (meduses dels escifozous)
   • Meduses amb una única obertura bucal (Ordre Semeostomes)
     • Tentacles curts: Aurelia aurita
     • Tentacles llargs: Pelagia noctiluca
   • Meduses amb la boca obturada pels braços (Ordre Rizostomes)
     • Braços llargs: Rhizostoma pulmo
     • Braços curts: Cothylorhiza tuberculata

MEDUSES DEL MEDITERRANI

Barquetes de Sant Pere (Velella velella)

Les barquetes de Sant Pere (Velella velella) són organismes amb un diàmetre del disc entre 1 i 8 cm. Aquest disc és circular o oval, de color blau i amb una petita vela. A la perifèria hi ha un anell de pòlips amb forma de tentacle. Per tant, no són realment meduses, sinó que són colònies amb aparença de medusa. És un animal freqüent en les nostres costes, la perillositat dels quals és baixa, pràcticament nul·la.

Barqueta de Sant Pere (Velella velella) (Foto: Denis Riek)

Caravel·la portuguesa (Physalia physalis)

La caravel·la portuguesa o borm de vela (Physalia physalis) presenta una part flotant (el flotador) de 30 cm de llarg i 10 d’amplada, el qual és de color violeta i transparent. La part submergida està formada pels tentacles, que són fins i llargs, tant que poden arribar a mesurar 20-30 m (sí, metres!). Tot i que és molt rara, és altament perillosa degut a les toxines de caràcter neurotòxic, citotòxic i cardiotòxic. Les picades són molt doloroses i en alguns casos han produït la mort. Com l’anterior, es tracta d’una colònia de pòlips, de manera que tampoc és realment una medusa.

Caravel·la portuguesa o brom de vela (Physalia physalis) (Foto extreta de Madrimasd)

Olindias phosphorica

La medusa Olindias phosphorica presenta una ombrel·la de color entre groc i rosa-blau. Presenta varis canals dirigits cap al centre de la ombrel·la. Les gònades són molt visibles i tenen una coloració entre bruna i vermellosa. La seva picada és dolorosa, semblant a la d’una vespa.

Olindias phosphorica (Foto de Jordi Regàs)

Solmissus albescens

La medusa Solmissus albescens es caracteritza per la presència de 12-16 tentacles blanquinosos i molts lòbuls quadrangulars. La ombrel·la és transparent i d’aspecte de vidre, i mesura entre 2,3-3 cm de diàmetre.

Solmissus albescens (Foto de Jordi Regàs).

Borm (Aurelia aurita)

El borm (Aurelia aurita) és una medusa amb la ombrel·la en forma de plat, de 25 cm de diàmetre, transparent però tacat de blau. Presenta 4 tentacles orals i llargs i altres de curts al marge. Els quatre òrgans reproductors són de color porpra – violeta en forma de ferradura.  És una de les més freqüents, amb una perillositat baix ja que el seu verí és poc tòxic.

Borm (Aurelia aurita) (Foto de Alexander Vasenin, Creative Commons)

Medusa luminescent (Pelagia noctiluca)

La medusa luminiscent (Pelagia noctiluca) és la més freqüent del Mediterrani. Es caracteritza per la presència d’una ombrel·la de 5 – 10 cm de color rosat vermellós, de la qual pengen 4 tentacles orals gruixuts i 16 més de marginals de fins a 2 m de longitud. La superfície de l’ombrel·la presenta taques de color marró. Té una perillositat alta degut a que el seu verí és força potent, tot i que no és mortal. Curiositat: a la nit és luminescent, d’aquí el nom.

Medusa luminiscent (Pelagia noctiluca) (Foto de Jordi Regàs).

Borm radiat (Chrysaora hysoscella)

El borm radiat (Chrysaora hysoscella) és una medusa amb una ombrel·la aplanada de fins a 30 cm de diàmetre, la qual és blanc rogenca i amb 16 bandes marrons a l’ombrel·la. Presenta 4 tentacles orals llargs i 24 tentacles més al marge. La seva perillositat és alta, semblant a la de la medusa luminiscent, tot i que és molt menys freqüent que aquesta.

Borm radiat (Chrysaora hysoscella) (Foto: Antoni López-Arenas i Cama).

Borm blau (Rhizostoma pulmo)

El borm blau (Rhizostoma pulmo) és una medusa amb la ombrel·la d’entre 10 i 40 cm de diàmetre, acampanada, de color blanc blavós i amb la vora violeta. Només té 8 tentacles orals gruixuts, fusionats i sense ramificar, de color blanc blavós. És una de les més freqüents i la seva perillositat és alta, degut a que causa irritació i picor.

Borm blau (Rhizostoma pulmo) (Foto de Jordi Regàs)

Ou ferrat (Cotylorhiza tuberculata)

La medusa ou ferrat (Cothylorhiza tuberculata) deu el nom al seu aspecte semblant a un ou ferrat. La ombrel·la és aplanada, mesura entre 20 i 35 cm de diàmetre, de color marró groguenc, amb una protuberància taronja al centre més fosca. Presenta 8 tentacles orals coberts per apèndixs a l’extrem en forma de botó de color blanc o blau. La seva perillositat és baixa i és de les més freqüents.

Ou ferrat (Cotylorhiza tuberculata) (Foto de Jordi Regàs)

BONUS TRACK: CIÈNCIA CIUTADANA

Des de fa uns anys l’Institut de Ciències del Mar del CSIC està realitzant un estudi sobre meduses, el qual és a la vegada un projecte de ciència ciutadana dins el marc dels Observadors del Mar. Si t’interessa col·laborar, aquí tens tota la informació.

REFERÈNCIES

• Guia d’espècies del Club d’Immersió Biologia 
• Projecte medusa de l’Institut de Ciències del Mar
• El mar a fons: Cnidaris
• Rupert Riedl (1986). Fauna y flora del Mar Mediterráneo. Editoral Omega
• Martin (1999). Claves para la clasificación de la fauna marina. Editorial Omega
• Hickman, Roberts, Larson, l’Anson & Eisenhour (2006). Principios intergrales de Zoología. Editorial McGraw Hill (13ª ed.)
• Brusca & Brusca (2005). Invertebrados. Editorial McGraw Hill (2ª ed.)

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials. L’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i arribar a tanta gent como sigui possible. Si vols, ens pots deixar els teus comentaris. 

Aquesta publicació té una llicència Creative Commons:

Corall vermell: l’or del Mediterrani

Aquesta setmana ens centrarem en el corall vermell (Corallium rubrum), una animal endèmic del Mediterrani que està greument amenaçat per les captures, legals o furtives, que ha patit en els últims anys. Podria explicar moltes coses sobre aquest tema, doncs aquesta espècie va ser l’objectiu del meu Treball Final de Màster, però avui ens centrarem únicament en la seva biologia i distribució. 

INTRODUCCIÓ

El corall vermell (Corallium rubrum) és un animal el fílum dels cnidaris (que inclou a les meduses i anemones), dins de la classe dels antozous, el qual es caracteritza per la presència d’un esquelet de carbonat càlcic de color vermell intens. El seu alt valor en joieria explica que estigui amenaçat per la pesca. Es tracta d’un animal colonial, en el qual cada individu s’anomena pòlip.

Corall vermell (Corallium rubrum). La part vermella és l'esquelet de carbonat càlcic, mentre que cada un dels individus de color blanc són els pòlips.

ECOLOGIA

El corall vermell viu en substrats rocosos entre els 5 i 300 metres de profunditat, principalment en zones fosques on no hi ha una competència tant elevada amb altres espècies de creixement ràpid. És en aquestes zones on creix formant masses petites i disperses, mentre que a més profunditat pot créixer densament degut a la manca de competència. Té una estructura arborescent, arribant als 50 cm de longitud en els millors dels casos.

El corall vermell quan creix a poca profunditat ho fa en llocs amb poca llum, especialment coves.

REPRODUCCIÓ

El corall vermell és una espècie que es reprodueix vàries vegades al llarg de la vida (espècie iteròpara), amb fertilització a l’interior del cos i incuba les larves. Aquestes larves viuen només 30 dies, el que significa que no poden viatjar molt lluny i, per tant, la persistència de les poblacions depèn del reclutament local. Existeixen sexes separats (espècie diòica), és a dir, hi ha individus femella i altres mascle. L’alliberació dels ous té lloc a l’estiu de forma sincronitzada, produint-se abans en aigües menys profundes.

Una característica de vital importància de la seva reproducció és que la mida de la colònia determina el seu potencial reproductor: els individus més grans, malgrat ser una part petita de la població, produeixen entre el 50 i el 98% de les gàmetes.

DEMOGRAFIA

El corall vermell és una espècie de creixement extremadament lent, de manera que el seu diàmetre basal creix 1 mm cada 4 anys aproximadament. A més, la seva taxa de reclutament, és a dir, el nombre d’individus nous per any, és també molt baixa ja que cada any, de mitjana, apareixen 1,8 individus per metre quadrat.

Degut a la pesca intensiva d’aquesta espècie pel seu ús en joieria, les seves poblacions són cada vegada més petites, amb individus cada vegada més petits, que són els que tenen menys capacitat de reproducció.

DISTRIBUCIÓ

El corall vermell és una espècie endèmica del Mediterrani i l’Atlàntic Est, el que significa que només es troba en aquesta zona. A Catalunya es pot trobar des del Cap de Creus a l’Estartit i de Begur a Blanes.

Mapa de distribució del Corall vermell

PROTECCIÓ

El corall vermell actualment no està protegit per cap conveni ni llei, tot i que la seva extracció està regulada per llei. Tota extracció sense llicència es considera il·legal i, per tant, la persona es pot afrontar a penes de diferent naturalesa.

Aquesta publicació està sota una llicencia Creative Commons:
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.