La simbiosi: relacions entre els éssers vius

ATENCIÓ! AQUEST ARTICLE HA QUEDAT OBSOLET

LLEGEIX LA VERSIÓ ACTUALITZADA I AMPLIADA AQUÍ

Depredació, parasitisme, competència … tots els éssers vius, a més de relacionar-nos amb el medi, ens relacionem amb la resta d’éssers vius. Quins tipus de relacions coneixes a més de les esmentades? T’animes a conèixer-les?

INTRODUCCIÓ

El conjunt d’éssers vius d’un ecosistema s’anomena biocenosi o comunitat. La biocenosi està formada al seu torn per diferents poblacions, que serien el conjunt d’individus d’una mateixa espècie que ocupen una àrea determinada. Per a la supervivència, és imprescindible que s’estableixin relacions entre ells, de vegades beneficioses i de vegades perjudicials.

RELACIONS INTERESPECÍFIQUES

Són les que es donen entre individus de diferents espècies. Aquesta interacció s’anomena simbiosi. Les relacions de simbiosi poden ser beneficioses per a una espècie, totes dues, o perjudicials per a una de les dues parts.

Perjudicials per a totes les espècies implicades:

• Competència: es dóna quan un o diversos recursos són limitants (aliment, territori, llum, sòl…). Aquesta relació és molt important en l’evolució, ja que permet que la selecció natural actuï, afavorint la supervivència i reproducció de les espècies més exitoses segons la seva fisiologia, comportament …

 Una especie es beneficia i una altra és perjudicada:

• Depredació: succeeix quan una espècie (depredador) s’alimenta d’una altra (presa). És el cas dels felins, llops, taurons…

  

  Tauró blanc (Carcharodon carcharias) saltant per depredar sobre un mamífer marí, presumiblement una foca o lleó marí. Foto presa de HQ images.

• Parasitisme: una espècie (paràsit) viu a costa d’una altra (hoste) i li causa un perjudici. Puces, paparres, bacteris patògens… són els més coneguts, però també hi ha vertebrats paràsits com el cucut, que disposita seus ous en nius d’altres aus, que criaran seus pollets (parasitisme de posta). Especialment interessants són els “paràsits zombie”, que modifiquen la conducta de l’hoste. Entra en aquest article per saber-ne més!

  

  Boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus) alimentant una cria de cucut (Cuculus canorus). Foto de Harald Olsen

  Els paràsits que habiten dins del cos de l’hoste s’anomenen endoparàsits (com la tenia), i els que habiten fora ectoparàsits (polls). El parasitisme es considera un tipus especial de depredació, on el depredador és més petit que la presa, encara que en la majoria de casos no suposa la mort de l’hoste. Quan un paràsit causa malaltia o la mort de l’hoste, es denomina patogen.

  

  Cymothoa exigua es un paràsit que acaba substituint la llengua dels peixos pel seu propi cos. Foto de Marcello Di Francesco.

El cleptoparasitime és el robatori de l’aliment a una altra espècie que l’ha capturat, recol·lectat o preparat. És el cas d’algunes rapinyaires: el nom significa literalment en llatí “lladre”. Observa en aquest vídeo un cas de cleptoparasitisme sobre una òliba:

El cleptoparasitisme també pot donar-se entre individus de la mateixa espècie.

Una espècie es beneficia i l’altra no es veu afectada:

• Comensalisme: una espècie (comensal) aprofita les restes d’aliment d’una altra espècie, a la qual no beneficia ni perjudica. Seria el cas dels voltors comuns o el trencalòs. També és comensalisme l’aprofitament com a mitjà de transport d’una espècie sobre una altra (foresi), com les lapes que viatgen enganxades al cos de les balenes. L’inquilinisme és un tipus de comensalisme en que una espècie viu dins o sobre d’una altra. Seria el cas dels picots o esquirols que nien dins dels arbres o els glans de mar que viuen sobre dels musclos. Finalment, la metabiosi o tanatocrèsia és l’aprofitament de les restes d’una espècie per protegir-se (com els crancs ermitans) o usar-los com a eines.

El pinsà fuster (Camarhynchus pallidus) utilitza espines de cactus o petites branques per extreure invertebrats dels arbres. Foto de Dusan Brinkhuizen.

Les dues espècies en treuen un benefici:

• Mutualisme: les dues espècies cooperen o es veuen beneficiades. És el cas dels insectes pol·linitzadors, que obtenen nèctar de la flor i el vegetal és pol·linitzat. Els peixos pallasso i les anemones serien un altre exemple típic, on el peix pallasso obté protecció i restes de menjar i manté allunyats als depredadors de l’anemone i la neteja de paràsits. El mutualisme pot ser facultatiu (una espècie no necessita a l’altra per sobreviure) o obligat (les espècies no poden viure de manera separada). Aquest seria el cas de les micorizes, associació de fongs i arrels de certes plantes, els líquens (mutualisme de fong i alga), les formigues talladores de fulles …

  

  Les formigues Atta i Acromyrmex (formigues talladores de fulles) estableixen mutualisme amb un fong (Leucocoprinus gongylophorus), en què recullen fulles per proporcionar nutrients, i elles s’alimenten d’ell. Es tracta d’un mutualisme obligat. Foto presa de Ants kalytta.

RELACIONS INTRAESPECÍFIQUES

Són les que es donen entre individus de la mateixa espècie. Són gairebé totes beneficioses o de col·laboració:

• Familiars: els individus que s’agrupen tenen algun tipus de parentiu. Alguns exemples d’espècies que hem tractat al blog són els elefants, alguns primats, moltes aus, cetacis … Dins d’aquest tipus de relacions hi ha diferents tipus de famílies.
• Gregarisme: són agrupacions, habitualment de molts individus amb o sense parentiu, durant un lapse de temps permanent o estacional. Els exemples més típics serien els estols d’aus, la migració de la papallona monarca, els ramats de grans herbívors com els nyus, els bancs de peixos…

El gregarisme d’aquestes zebres, juntament amb el seu pelatge, els permet confondre als depredadors. Foto presa de Telegraph

• Colònies: agrupacions d’individus que s’han reproduït asexualment i comparteixen estructures comunes. El cas més conegut és el del corall, que de vegades és esmentat com l’ésser viu més gran del món (Gran Barrera de Corall Australiana), encara que en realitat es tracta una colònia de pòlips (i els seus antics esquelets calcaris), no un ésser viu individual.
• Societats: són individus que viuen junts de manera organitzada i jerarquitzada, on hi ha un repartiment de les tasques i habitualment són físicament diferents entre ells segons la seva funció dins de la societat. Els exemples típics són els insectes socials com les formigues, abelles, tèrmits ..

Les relacions intraespecífiques de competència són:

• Territorialitat: es defineix per enfrontaments o competència per accés al territori, a la llum, a les femelles, a l’aliment… es poden produir enfrontaments directes, com en el cas dels cérvols, i/o desenvolupar altres estratègies, com el marcatge per olor (felins, óssos…), vocalitzacions…

Tigres barallant-se pel territori. Captura de vídeo de John Varty

• Canibalisme: depredació d’un individu sobre un altre de la mateixa espècie.

I tu, com a humà, has reflexionat alguna vegada com et relaciones amb els individus de la teva espècie i amb d’altres espècies?

REFERÈNCIES

• Zompopas
• Relacions de la biocenosi
• Ecología de las comunidades
• Els ecosistemes (xtec)
• National Geographic

El trencalòs: conservació d’un voltor únic

El mes passat va néixer per primera vegada a Espanya un trencalòs en llibertat de pares criats en captivitat i reintroduïts a la natura. El trencalòs és l’única au del món que s’alimenta gairebé exclusivament d’ossos. Igual que el linx ibèric, és un dels animals emblemàtics de la Península Ibèrica i està en perill d’extinció, per la qual cosa és objecte de diversos programes de conservació i reintroducció. En aquest article t’animem a descobrir més sobre el trencalòs i alguns programes de conservació que es duen a terme a Espanya.

DESCRIPCIÓ

El trencalòs (Gypaetus barbatus) és un ocell rapinyaire diürn inclòs popularment en el que anomenem voltors, aus eminentment carronyeres o necròfagues, és a dir, que s’alimenten d’animals morts. Tot i això, el trencalòs és bastant diferent a la resta de voltors:

Trencalòs (Gypaetus barbatus) adult. (Foto de Jose Luis Ojeda)

• Està tan summament especialitzat que el 85% de la seva alimentació són ossos (osteòfag) de mamífers morts, com ungulats salvatges (isards) i bestiar domèstic (cabres, ovelles). Pot empassar-se ossos de fins a 25 cm, i si són massa grans els agafa, s’eleva a 20-40 m i els estavella contra les roques en trossos més petits que pugui empassar-se. Aquestes zones es denominen trencadors. També utilitza la mateixa tècnica per trencar closques de tortugues. Completa l’alimentació amb pells i restes de carn.

• És molt gran, amb una envergadura alar de fins a 2,8 metres i 7 kg de pes

• En general és poc sorollós: només xiula si està molt excitat o en època de zel.

• No presenta el típic cap sense plomes de voltor. Els voltors tenen poc o nul plomatge al cap per mantenir una òptima higiene després d’introduir-lo en els animals morts i tacar-se de sang. A causa de la seva peculiar alimentació, el trencalòs té més plomes al cap i coll, essent característica la seva “barba” sota el bec.

• El plomatge és igual per a tots dos sexes però va canviant amb l’edat. El típic color vermellós i groguenc dels adults es deu al seu costum de banyar-se en fang ric en òxids de ferro, d’una altra manera tindrien el pit blanc.

Fases del plomatge del trencalòs, segons Adam i Llopis (2003). (Imatge de © X. Parellada.)

En aquest video (5 minuts) es poden veure trencalosos en vol, trencant ossos, empassant-se’ls, criant un pollet al niu i banyant-se en fang.

REPRODUCCIÓ

El trencalòs nidifica a sortints i coves naturals de la roca, a les zones muntanyoses i escarpades on habita. Forma parella estable durant tota la vida a partir dels 7 anys i el cicle reproductor té diferents etapes:

• Preposta (setembre-novembre): construcció del niu (tapissant-lo amb branques, llana, plomes, ossos…), defensa del territori i activitat sexual.
• Incubació (desembre-febrer): ponen un o dos ous amb 6 dies de diferència. Tots dos sexes participen en la incubació durant 53 dies.
• Criança (març-agost): el poll més gran acaba matant al seu germà (caïnisme) per assegurar la supervivència. Els pares aporten aliment i quan el poll abandona el niu (juny-juliol), aprèn d’ells a buscar i preparar l’aliment fins a la seva emancipació.
• Emancipació (gener): desplaçament (milers de quilòmetres) per buscar parella i retorn al territori on va néixer per criar (instint filopàtric).

Seguiment de nius naturals mitjantçant càmeres. (Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos)

DISTRIBUCIÓ

La subespècie Gypaetus barbatus meridonalis es distribueix pel sud i est d’Àfrica, mentre que Gypaetus barbatus barbatus pel Nord d’Àfrica i algunes zones d’Euràsia (veure mapa).

A la Península Ibèrica es troba únicament de forma natural als Pirineus (Catalunya, Aragó i Navarra), essent Espanya el país europeu amb més parelles reproductores censades (unes 130, dades de 2014).

Distribució del trencalòs (Gypaetus barbatus). En vermell, zones on ha estat reintroduït. (Imatge de Mario, Wikimedia).

AMENACES

Les poblacions de trencalòs estan en regressió des de fa anys. Està catalogada a nivell mundial com “gairebé amenaçada” a la Llista Roja de la IUCN i “en perill d’extinció” al Catàleg Espanyol d’Espècies Amenaçades. Les amenaces actuals a què s’enfronten són:

• Mort per enverinaments (esquers il·legals, consum d’animals enverinats, consum de restes de munició de caça amb plom –plumbisme–).
• Mort per electrocucions o xocs amb esteses elèctriques i aerogeneradors de parcs eòlics.
• Caça directa (il·legal)
• Pèrdua d’hàbitat i disminució de l’eficàcia reproductora causa de la humanització del medi (urbanitzacions, activitats esportives …)
• Reducció de l’aliment (bestiar en estables, obligació d’enterrar els cadàvers …)

Trencalòs mort per enverinament. (Foto: DARPAMN)

CONSERVACIÓ A ESPANYA

A causa de la limitada distribució de les poblacions, el seu baix nombre i la dificultat per colonitzar nous territoris, el 2014 tretze comunitats autònomes van signar un protocol per la recuperació del trencalòs a Espanya. Les accions més destacades d’aquest protocol és el reforç de l’Estratègia Nacional per a la Conservació del Trencalòs a Espanya (iniciat l’any 2000) i del Programa de Cria en Captivitat (2001), amb accions com la revalorització del medi rural, l’alimentació suplementària i el suport a les pràctiques ramaderes tradicionals. Aquesta estratègia també inclou la reintroducció en zones històriques on el trencalòs va ser extingit:

• Reintroducció als Picos de Europa: després de 70 anys extingit, es van reintroduir el 2006 dos exemplars al Parc Nacional, gestionat per la Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos, que actualment segueix desenvolupant projectes per a la recuperació del trencalòs a Aragó.
• Reintroducció al Parc Natural de Cazorla, Segura i Las Villas: en aquesta zona de Jaén no hi havia reproducció des dels anys 80 del segle passat. La Fundación Gypaetus gestiona el Centre de Cría en Captivitat de Cazorla i el Programa Life 04NAT/ES/000056 per a la reintroducció del trencalòs a Andalusia mitjançant el hacking.
  

QUÈ ÉS EL HACKING?

El hacking o criança campestre és una tècnica que consisteix en l’alliberament d’exemplars nascuts en captivitat en una àrea que l’au assimili com el seu lloc de naixement. En cas d’èxit, el trencalòs torna per assentar-se i reproduir-se. Aquesta tècnica en inici no tenia un origen conservacionista, ja que va ser desenvolupada pels falconers a l’Edat Medieval. La falconeria (caça amb aus rapinyaires) també s’utilitza actualment per al control de fauna als aeroports o ciutats.

En falconeria la criança campestre controlada consisteix a deixar en una gàbia d’altura a polls que poden alimentar-se per si sols. Se’ls alimenta sense ser vistos. Al cap d’uns dies se’ls obre la gàbia, que utilitzen com a base per a aprendre a volar. Se’ls segueix alimentant fins que aprenen a caçar per si sols i abandonen la gàbia, i quedaran fixats com si la gàbia fos el seu lloc de naixement, per la qual cosa tornaran.

Alimentació d’un poll amb esquer per evitar el contacte humà i fer possible la seva vida en llibertat. (Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos)

El centre gestionat per la Fundación Gypaetus es basa en la cria natural, amb la mínima intervenció humana. Els pares crien i alimenten als seus polls a partir de la segona setmana de l’eclosió de l’ou. Per fer el seguiment dels nius s’utilitza un sistema de videovigilància.

Des de 2006 han estat alliberats 31 trencalosos procedents de la cria en captivitat, dels quals es fa seguiment mitjançant transmissors GPS. Actualment 15 individus segueixen enviant senyals (9 van morir i en 7 van deixar de funcionar). Com avançàvem a la introducció, la bona notícia és que el mes passat va néixer el primer pollet resultat d’exemplars alliberats (Tono i Blimunda) mitjançant la tècnica del hacking. No oblideu visitar el Facebook o web de la Fundación Gypaetus per veure imatges i conèixer les últimes notícies de la família.

Per a més informació, us deixem amb aquest reportatge sobre el trencalòs i la seva conservació (El bosque protector. Fauna amenazada, El Quebrantahuesos, 29 minuts).

REFERÈNCIES

• Fundación Gypaetus
• Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos
• Grup d’Estudi i Protecció del trencalòs
• Enciclopedia virtual de los vertebrados españoles (MNCN)
• Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente
• La cetrería y conservación de rapaces
• Imatge de portada de jayhem